Entrades amb l'etiqueta ‘pau’

Quina guerra es vol amb Iran?

diumenge, 15/01/2012

El 8 de juliol de 1972, una bomba va segar la vida de Gassan Kanafani en el moment en què l’escriptor i activista polític palestí va posar la clau al contacte del seu vehicle, aparcat davant de casa seva, a Beirut. Gairebé quaranta anys després, ningú ha reivindicat encara l’assassinat de l’autor de l’excel·lent relat Homes sota el sol [Club Editor: Barcelona, 2009], però a totes les biografies es dóna per fet que va ser cosa del Mossad.

Dimecres passat, a Teheran, Mostafa Ahmadi-Roshan, un jove científic iranià, va morir en similars circumstàncies després que, en passar pel costat del seu Peugeot 405, un motorista va adherir-li un explosiu al cotxe. L’home era un reputat enginyer químic i treballava a la central de Natanz, la principal instal·lació d’enriquiment d’urani del país. És el tercer tècnic nuclear iranià assassinat en els darrers dos anys i pel mateix mètode (un quart va sobreviure en saltar del vehicle). Abans, el 2007, n’havia mort un quart enverinat amb gas.

El règim dels aiatol·lahs porta temps acusant els Estats Units i Israel d’haver engegat una guerra encoberta –o soft war (guerra tova)- per sabotejar el seu programa nuclear. L’episodi estrella d’aquesta ofensiva hauria estat el sofisticat atac cibernètic que a meitats del 2009 va deixar fora de servei un 20% de les centrifugadores nuclears de la República Islàmica i que, com van anunciar Washington i Jerusalem, hauria fet endarrerir uns quants anys el calendari iranià per a la consecució de la bomba atòmica. El virus Stuxnet –que va infectar el software de les instal·lacions nuclears- ha estat considerat la primera gran arma de guerra informàtica.

En tot aquest temps, la premsa europea ha difós també testimonis –sempre en l’anonimat- d’exagents de serveis d’intel·ligència occidentals que confirmarien les sospites de Teheran. “L’objectiu és endarrerir, endarrerir, endarrerir fins que puguis arribar amb alguna altra solució o enfocament –deia un exagent de la CIA a l’Iran al The Telegraph fa tres anys-. El que és segur és que no volem que l’actual govern iranià tingui aquestes armes. [L’ús de sicaris, sabotatges i agents dobles per interrompre el projecte nuclear] és una bona política, enloc de treure’ls per les armes, cosa que provablement comporta riscos inacceptables.”

Com és lògic, els Estats Units han negat “categòricament” tenir res a veure amb cap operació a l’Iran. Les autoritats hebrees han preferit optar pel no sap, no contesta. Des de dimecres, però, s’estan succeint un reguer de rumors que vindrien a reforçar la tesi que, almenys sobre el terreny, el que està passant a Iran és cosa del Mossad.

Aquesta mateixa setmana ho repetia el setmanari Time i, a la versió digital, la revista Foreing Policy revelava que, en els últims anys, el Mossad ha estat recrutant (a Londres) milicians del grup terrorista paquistanès Jundallah per a operacions encobertes dins de la República Islàmica. Els espies israelians –precisa el reportatge que firma Mark Perry- haurien operat fent-se passar per agents de la CIA… i a esquenes del govern de George W. Bush. En un reportatge publicat el 2008 al The New Yorker sobre la política secreta dels EUA a l’Iran, però, el prestigiós periodista nord-americà Seymour M. Hersh va escriure que Jundallah era una més de les organitzacions salafistes que rebien finançament del Departament d’Estat. [El govern hebreu va declarar ahir mateix que el reportatge del Foreign Policy era un “absolut sense sentit”.]

Així doncs, des que l’any 2002 va sortir a la llum el programa nuclear iranià, i conscients, segurament, dels “riscos inacceptables” que comportaria una operació contra les instal·lacions de la República Islàmica, Washington i Jerusalem han jugat a parts iguals a les sancions econòmiques, el bloqueig financer i la guerra encoberta. Fins ara, no ha servit per debilitar el règim dels aiatol·lahs: la puixant classe mitjana iraniana –que és qui va abanderar les massives protestes democratitzadores en el procés electoral del 2009- responsabilitza occident, no pas el govern de Mahmud Ahmadinejad, de la penúria econòmica conseqüència de les sancions. I els assassinats de científics no han fet sinó enarborar el nacionalisme persa. El règim, doncs, no tremola.

Hi ha qui tem, potser per això, que el govern de Benjamin Netanyahu estigui començant a pressionar, de veritat, per passar a l’acció en tota regla. Els EUA voldrien donar més temps a les sancions i a les amenaces diplomàtiques al règim dels aiatol·lahs, però per si de cas han començat a dibuixar els escenaris d’una espiral de violència a la regió del Golf Pèrsic. Aquesta mateixa setmana està previst que arribi a Israel el general nord-americà Martin Dempsey, cap de l’Estat Major conjunt dels EUA, per tal de “coordinar la política en relació a les capacitats nuclears d’Iran i determinar les intencions israelianes en relació a un possible atac” militar, informava ahir el diari hebreu Haaretz. Paral·lelament, el diari electrònic The Huffington Post treia a la llum que el lobby jueu als EUA, abanderat per l’AIPAC (l’American Israel Public Affairs Committee), està intentant fer passar al Senat nord-americà una resolució que prioritzi la resposta armada en la confrontació amb el règim iranià.

L’exagent de la CIA citat pel The Telegraph parlava d’anar fent fins a trobar “alguna altra solució”. Em pregunto si no seria possible deixar a Teheran fer, en la mesura del possible. Cert: la cursa nuclear no és en absolut desitjable, però tampoc ho és per a Pakistan. I ningú pot dir que sigui més perillós que Iran tingui capacitat atòmica que no pas el règim d’Islamabad. I em pregunto si optant per l’opció contrària, la de deixar treballar als tècnics de l’AIEA (Agència Internacional de l’Energia Atòmica) en el control del programa nuclear i la de permetre l’obertura econòmica del país, i per tant, l’enriquiment dels joves que van liderar la Revolució Verda, no s’estaria fomentant l’obertura i la democratització del país.

La Nakba truca a la porta

dilluns, 16/05/2011

“Has vist el que està passant a les fronteres amb Síria i el Líban? És increïble!”. Un amic, bregat en la lluita quotidiana a favor de la pau entre israelians i palestins, no se’n sabia avenir de les notícies que arribaven ahir a Jerusalem: en el 63è aniversari de la Nakba, milers de refugiats palestins marxaven per dos flancs diferents, uns al costat sirià de Mahdal Shams, als Alts del Golan, i els altres des de la població libanesa de Maroun al-Ras, tots amb la intenció de trencar la tanca fronterera amb Israel. Mentre, al sud, una gernació violava la zona de seguretat establerta per Israel al perímetre de la Franja de Gaza i s’apropava, com mai, al punt de pas d’Erez. El meu amic m’escrivia tot tornant del checkpoint de Qalandia, a mig camí de Jerusalem i Ramal·lah, on els militars i la policia israeliana havien dispersat els centenars de manifestants a cop de gasos lacrimògens i bales de goma.

Les imatges dels fets del Golan són impressionants: en el video difós per la web baladee.net s’hi veuen desenes de palestins marxant camp a través fins al filferrat, com el salten i són rebuts amb abraçades i crits de joia per part dels habitants de Mahdal Shams que els esperen a l’altre costat. La majoria de famílies d’aquesta ciutat drusa van quedar separades després que Israel envaís el Golan el 1967.

Totes les manifestacions es van convocar amb la consigna que fossin pacífiques però, malgrat les crides dels organitzadors a mantenir la calma, ahir es va reviure un cert esperit de primera intifada: als trets de l’exèrcit israelià (i libanès), els joves palestins van respondre a cops de pedres i còcktels molotov. Aluf Benn, periodista del diari Haaretz, twitejava anit: “La revolució àrab finalment està trucant a la porta d’Israel.”

Potser sí.

A la xarxa es comentava especialment que les marxes d’ahir podrien haver estat un assaig del que vindrà al setembre si surt maldada la votació a les Nacions Unides del reconeixement de l’Estat palestí sobre les fronteres de 1967. En les accions de contenció, l’exèrcit hebreu va fer una quinzena de morts i centenars de ferits, una duresa difícil de mantenir en cas que les protestes s’extenguessin pels territoris palestins i a l’altre costat de les fronteres. [Fonts oficials israelianes van acusar també els soldats libanesos d’haver disparat a la multitud a Moroun al-Ras.] El govern de Netanyahu faria bé de començar a pensar en alguna alternativa.

El periodista palestino-americà Ali Abunimah, cofundador del web The Electronic Intifada, conversava a la xarxa: “El Gandhi palestí s’està assegut en una presó israeliana [en referència a Marwan Barghouti]. Potser seria millor preguntar-se on és el De Klerk israelà?”

JUNTS pel BDS a Catalunya

dimarts , 10/05/2011

El Sergio fa més de vint anys que treballa, lluita, per la pau entre Israel i Palestina. La seva família va arribar a l’Estat hebreu, com tantes d’altres, a finals dels setanta fugint de la dictadura i la brutal repressió que es vivia al seu país natal, l’Argentina. Es van instal·lar en un kibbutz, van abraçar l’hebreu i, quan va tocar, va fer el servei militar i va servir a la guerra del Líban. I des d’aleshores se’l pot trobar, al capdavant de l’Alternative Information Center (AIC), compromès amb qualsevol projecte que tingui a veure amb el diàleg i la resolució del conflicte. Per exemple, impulsant la trobada que aquest cap de setmana passat va haver-hi a Hebron (Cisjordània) entre més de 300 activistes sociopolítics israelians i palestins, la primera d’aquest estil feta mai i amb detalls tan significatius com que les intervencions fossin en hebreu i en àrab, i no amb l’anglès com a llengua franca, com era el costum.

Per una vegada, el Sergio no va poder ser present a Hebron perquè era a Barcelona, convidat pel Grup BDS Catalunya i el projecte Resistències culturals de l’organització Artefacte Cultural, per parlar de la importància de la campanya BDS en la lluita pacífica contra l’ocupació de Palestina. El Moviment de Boicot, Desinversió i Sancions a Israel comença a prendre forma a partir del 2001 quan, coincidint amb la Tercera Conferència Internacional contra el Racisme que se celebrava a Durban (Sud-àfrica), representants de la societat civil palestina van redactar un Programa d’Acció a imatge i semblança del que havia contribuït a desmuntar el règim sud-africà d’apartheid.

En la xerrada de dilluns, Sergio va explicar que l’objectiu del moviment BDS és aconseguir que l’aïllament internacional a què es vegin sotmeses les elits acadèmiques, artístiques i empresarials israelianes les dugui a prendre partit i a exigir al seu govern la fi de l’ocupació i el compliment de la legislació internacional. Que des de fora es forci el canvi des de dins. Durant l’acte, Sergio va presentar el documental For the resistence, sobre el moviment de resistència popular a Palestina que inclou des de la coordinació del BDS a les manifestacions setmanals contra el mur. De tot el que va dir em van semblar especialment interessants tres qüestions:

  1. Que l’impuls a aquesta nova forma d’Intifada ve per l’evidència del cost de la lluita armada contra l’exèrcit israelià;
  2. Que els comitès de resistència popular contribueixen a democratitzar la societat palestina ja que, al marge del procés intern de presa de decisions, donen quotes de poder i representativitat a sectors silenciats com les organitzacions de dones;
  3. Que més important que el suport actiu dels militants internacionals que tots coneixem (sobretot a partir de casos tristament famosos com els de Rachel Corrie o Vittorio Arrigoni) és la implicació d’organitzacions civils israelianes en una simbiosi tal que, per exemple, el portaveu del comitè popular de Bil’in –una de les primeres poblacions cisjordanes a mobilitzar-se contra el mur- és un israelià.

La campanya BDS té fervents partidaris i també fervents detractors. Aquests últims al·leguen, precisament, el cost social de les mesures de boicot perquè, com diu a For the resistence Jamal Juma, coordinador de la Campanya Stop the Wall, “el BDS és quelcom que Israel pot sentir”. I el govern de Benjamin Netanyahu se’n comença a adonar i a admetre que les similituds amb el cas sud-africà són evidents.

En una entrevista publicada la setmana passada al diari Haaretz que el periodista i activista social Joseph Dana va difondre i traduir al seu blog, el ministre de Defensa, Ehud Barak, va admetre que si al setembre hi ha una declaració de les Nacions Unides reconeixent un Estat palestí sobre les fronteres de 1967, la campanya BDS prendrà força i podria deixar Israel en la mateixa situació incòmoda en què es va trobar Sud-àfrica. Deia Barak: “Hi ha persones al Consell Europeu que s’ocupen de l’exportació i la importació i són capaços, sense cap decisió governamental, d’infligir un dany significatiu a l’economia israeliana. Ho veurem al món acadèmic, als sindicats de treballadors portuaris, a les organitzacions de consumidors, i s’acabarà filtrant als governs.”

Sense anar més lluny, el diari Finantial Times informava aquesta setmana que l’empresa de ferrocarrils alemanys Deutsche Bahn (participada per l’Estat) s’ha retirat del projecte que ha de connectar Jerusalem i Tel Aviv passant per territori ocupat palestí per pressions dels activistes del BDS i, atenció, del mateix govern alemany . En una nota difosa pel ministeri de transports de Berlín es diu que el projecte ferroviari “potencialment viola el dret internacional”.

A casa nostra, el Grup BDS Catalunya tot just ha començat a caminar i ja ha fet algunes accions de protesta, per exemple, contra la comercialització de l’aigua Eden, embotellada amb aigua dels Alts del Golan. Que la campanya pretén deslegitimar, només, la política d’ocupació israeliana ho demostra el fet que, dilluns al vespre, entre el públic hi havia jueus i palestins i àrabs aplaudint plegats un israelià i organitzant-se per treballar plegats. Per exemple, des de les files de JUNTS, Associació Catalana de Jueus i Palestins.