Entrades amb l'etiqueta ‘Síria’

Hamza Al-Khatib sí és mort. Amina, no

dilluns, 13/06/2011

A la frontera amb Turquia hi han buscat refugi entre 5.000 i 10.000 persones, segons les fonts. Els testimonis fugits han explicat que al menys 120 soldats van ser executats per haver-se negat a disparar contra la població civil de Jisr al-Shughour, situada a uns vint quilòmetres de la frontera turca. La ciutat va ser ahir objecte d’una forta ofensiva de l’exèrcit sirià -amb tancs, helicòpters i més de 200 vehicles militars-, que al vespre n’hauria pres el control. Amb aquesta ja serien al menys nou les ciutats sota el jou de l’artilleria pesada. Els grups de defensa dels drets humans xifren en més de 1.200 els morts en els quasi tres mesos de revolta contra el règim de Baixar al-Assad. La comunitat internacional –tota, no només Occident; recordem que la Lliga Àrab, tan enèrgica en altres revoltes veïnes, guarda fins ara un trist silenci- continua sense saber què fer més allà de posar-se les mans al cap, entre d’altres raons perquè, pel que sembla, Al-Assad encara gaudeix de suports importants i perquè sense una oposició clara i organitzada, el buit de poder podria abocar el país a una ruptura violenta.

Una de les primeres víctimes que mereixeria una resposta internacional més ètica és Hamza al-Khatib, detingut el 29 d’abril durant una jornada de protestes a Jiza. Hamza tenia 13 anys i aquell dia va anar amb la seva família a una manifestació de protesta contra el setge a què l’exèrcit tenia sotmesa la veïna ciutat de Daraa. Les forces de l’ordre van intervenir a trets per disoldre la marxa i van sembrar el caos. Va haver-hi mig centenar de detinguts i Hamza va ser un d’ells. Al cap d’un mes sense saber-ne res, la família va rebre el seu cadàver, terriblement desfigurat. Segons el forense oficial, el nen va morir per trets de bala durant els incidents. Però en el vídeo difós per la família s’hi veien, a més, cremades de cigarreta, talls i mutilacions. El seu nom, com han explicat activistes sirians, ha esdevingut un símbol en la marxes de protesta contra la família Al-Assad qui, en un intent d’evitar qualsevol comparació amb la mort del jove tunissià Mohamed Bouaziz, acaba d’anunciar una investigació per aclarir els fets.

En els informes difosos per l’ong Human Rights Now sobre l’actuació dels mukhabarat sirians (forces de seguretat i els serveis secrets), s’hi documenten tot tipus de tortures i segrestos a plena llum del dia.

Em permetran que recordi tot això perquè ahir es va saber que Amina Arraf, l’activista lesbiana sirio-americana autora del blog A Gay Girl in Damascus, no existeix.

En un formidable exercici de professionalitat i diligència, el periodista Ali Abunimah i el programador i dissenyador informàtic Benjamin Doherty, membres d’un dels webs més prestigiosos d’informació sobre el conflicte entre Israel i Palestina, The Electronic Intifada, han descobert que rere el personatge totalment fictici d’Amina Abdallah Arraf al-Omari hi havia un nord-americà afincat a Istambul de nom Tom MacMaster, qui anit, va penjar les seves disculpes personals al blog de la falsa noia.

En un exercici d’autojustificació i supèrbia que a aquestes alçades costa de qualificar, l’individu en qüestió es defensa dient que “els fets narrats són certs” i es mostra orgullós d’haver tret a la llum qüestions “que em semblen importants”. La resposta que rebia aquesta matinada al web Gay Middle East de part del periodista Sami Hamwi i l’activista gai Daniel Nassar (pseudònim), ambdós sirians, resumia tot el mal que podia fer l’aventura literària del tal MacMaster: “Hi ha bloguers a Síria que estan intentant informar tant com poden sobre el país. Hem de fer front a més dificultats de les que et pots imaginar. El que has fet ha perjudicat a molts, ens ha posat en perill i ens preocupa [el que pot suposar] per al nostre activisme LGBT. I a sobre, podria haver generat dubtes sobre l’autenticitat dels nostres blogs, de les nostres històries i de nosaltres”.

Dit això i destapat l’engany, només queda trencar una llança a favor del periodisme 2.0. És cert: la mentida d’Amina va néixer a la xarxa; però no és menys cert que ha estat la xarxa qui l’ha desemascarada. Anit, dos dels artífexs d’aquesta bona feina periodística donaven per tancat el cas amb sengles tweets: “I hope that Tom MacMaster will not now be rewarded with unwarranted media celebrity for the harmful #Amina hoax he perpetrated”, deia l’Ali; “Yet more proof that Twitter is the best tool in the world for debunking rumors and hoaxes. Thanks for all of your help, everyone. #amina”, concloïa Andy Carvin.

Amina, internet, la confiança i el periodisme

dijous, 9/06/2011

Vint-i-quatre hores després d’haver publicat el post sobre l’Amina Abdallah Arraf al-Omari em trobo que la xarxa és un bullidor de dubtes i rumors sobre la identitat d’aquesta noia (?). I em sembla honest i necessari posar la informació al dia i, de pas, fer un parell de reflexions.

Les primeres informacions sobre el cas les vaig conèixer tot just dilluns a la nit a través d’un periodista free-lance israelià, Dimi Reider, que ha publicat per a diaris com Haaretz, The Guardian, Jerusalem Post i Foreign Policy i és autor d’un blog que ha estat sovint referenciat per The New York Times, The Washington Post, La Repubblica, Le Monde, El mundo, la CNN i l’agència Reuters, entre d’altres. El tema em va interessar, sobretot perquè tenia en ment el cas de la Tal al-Mallohi, la jove siriana autora de El meu blog, un espai on s’hi barrejaven poemes patriòtics i de suport a la causa palestina amb crítiques obertes i directes al règim sirià, empresonada des de desembre del 2009, aïllada durant nou llargs mesos i recentment condemnada a cinc anys de presó per “divulgar informació per a un país estranger”  (els EUA), una acusació que les organitzacions de drets humans consideren poc menys que surrealista.

Una primera recerca per la xarxa em va confirmar que la notícia havia circulat per tot el món: a Twitter se’n feia ressò, entre molts d’altres, una comentarista de referència com la Mona Eltahawy (RT @MrScarce: Lesbian blogger with Montreal ties kidnapped in #Syria bit.ly/jfb2is #FreeAmina), qui alhora es feia ressò d’una informació difosa per la BBC, que incloïa  una entrevista a una amiga de la dissident siriana, i amplificada a través de Youtube pel canal de ScarceMedia; en parlaven amb informacions firmades les edicions digitals de diaris com The Guardian, entre d’altres.

L’autora del blog A Gay Girl in Damascus havia sortit abans citada a mitjans reconeguts: en una entrevista al programa What’s trending de la cadena de televisió nord-americana CBSNews; en una altra al The Guardian feta a través d’un/a periodista resident a Damasc i que va firmar amb el pseudònim Katherine Marsh, i li recollien declaracions en un reportatge de la CNN sobre la lluita del col·lectiu GLTB al món àrab.

La cosa va començar a complicar-se dimecres quan representants de la comunitat gai a Síria van posar-se en contacte amb Andy Carvin, un reconegut community manegement, exdirector de la Digital Divide Network, una xarxa de més de 10.000 activistes on-line repartits per més de 140 països compromesos amb superar l’esquerda digital, o, el que és el mateix, a difondre l’accés universal a la informació. A Carvin li van venir a dir que tenien alguns dubtes sobre alguns punts del que explicava l’Amina al seu web, en relació, sobretot, a un parell d’incidents amb les forces de seguretat sirianes per culpa de la seva tendència sexual. I Carvin va començar a moure fils.

El resultat, pel que s’ha sabut ara, és el següent:

  1. Les declaracions de l’Amina a la CNN i a la CBS van ser recollides via e-mail. Així també va ser una entrevista al blogspot del Washington Post. Pel que fa a l’entrevista amb un/a periodista del The Guardian a Damasc, amb qui havia aparaulat una trobada en persona, Carvin anotava dimecres a les 7 de la tarda a Twitter: “Guardian tells me #Amina never showed up for the in-person interview; thought she was being followed. Interview conducted solely by email.” Segons el periodista a Damasc del rotatiu britànic, l’enllaç amb Amina li va ser facilitat per un “contacte de confiança”, segons recollia ahir The New York Times.
  2. Pel que fa a Sandra Bagaria, l’amiga de l’Amina que va donar explicacions a la BBC o a Al-Jazeera, entre d’altres, ha admès que la relació d’amistat amb la noia siriana ha estat sempre via internet: cap xat a Skype, per exemple. [Amina li hauria dit que a Siria no és possible aquesta connexió; a alguns blogs que he consultat es diu que tot i que molt, molt difícil, abans de l’esclat de la revolta era possible.]
  3. El portaveu del Departament d’Estat dels EUA Mark Toner ha enviat a Carvin la següent nota: “We’ve not yet been able to confirm any of the details contained in Ms. Arraf’s blog. Officials in Damascus and Washington are continuing to attempt to ascertain more information about Ms. Arraf including confirmation of her citizenship.” A més, al blog de l’Amina, representants del consulat nord-americà a Síria hi han penjat aquesta nota:

Rania —

I am an officer at the US Embassy in Damascus.

Can you please email or call the Embassy to help provide us more information about the case? You can reach the Embassy at (963)(11)3391-4444. When they answer the phone, please let them know that this is an emergency involving a missing American citizen and you need to speak with the American Citizen Services Unit. You can also email us at acsdamascus@state.gov. Again, please include Amina’s name and the words “missing american” in the subject line.

We have been trying to locate records for Amina but have had no luck so far. We will continue to look and once we have that information and have verified her American citizenship, we can begin discussing the case with the Syrians.

  1. Representants de la comunitat gai siriana s’han posat en contacte amb Robert Mackey, productor web i autor de The Lede, un dels principals blogs del The New York Times i li han comunicat que “none of the 40 members of a secret, lesbian Facebook group in Damascus had ever met or spoken with the author of the Gay Girl in Damascus blog.”
  2. Ningú ha respost a les peticions de contacte que s’han fet al blog de l’Amina un cop ha saltat a la llum el cas.
  3. I, per últim, les fotografies amb què hem conegut (¿) l’Amina no són d’ella. Són de Jelena Lecic, una croata resident a Londres que dimecres va aparèixer a l’informatiu del vespre de la BBC per dir que no sabia qui era l’autora de A Gay Girl in Damascus.Totes les fotografies que, des de fa gairebé un any Amina hauria penjat a la seva pàgina Facebook i al blog són, en realitat, imatges de Jelena.

A l’espera de respondre els molts interrogants oberts sobre Amina, sobre la seva vida, sobre la seva identitat, tant Any Carvin (“I repeat: my greatest fear is that we’re going on a wild goose chase re: #Amina‘s identity when it’s very possible she’s being brutalized”) com la periodista del The Washington Post que l’havia entrevistada, Elizabeth Flock, com les periodistes del The Guardian Esther Addley i Nidaa Hassan –aquesta última des de Damasc- no descarten que el rerefons de la història sigui real, per bé que l’autora (o autor?) hauria pogut camuflar la identitat per por.

Com poden comprendre, m’agradaria pensar que no hem estat –jo la primera- víctimes d’un monumental engany. No pas per orgull professional ferit, sinó perquè amb denúncies com les que es fa des del blog A Gay Girl in Damascus no s’hi juga. Perquè els morts i els detinguts a Síria no són fantasmes, perquè la condemna a la Tal al-Mallohi no és cap broma, perquè la lluita per la llibertat de persones com Maher Isber Ibrahim, Tareq al Ghorani, Hussam Ali Mulhim, Diab Siriyeh, Omar Ali al Abdullah, Allam Fakhour o Ayham Saqr –detinguts el 2006 per haver fomentat a internet un grup de discussió política, torturats i condemnats pel Tribunal Suprem de Seguretat de l’Estat- es mereix molt, molt de respecte.

Informar del que passa a l’altra punta del món quan no hi ets present requereix que l’esforç de verificació de la informació i de confiança en les fonts esperable en tot periodista sigui, si em permeten l’expressió, corregit i augmentat. Tots, en algun moment o altre, hem fet entrevistes a algú via email, però els estàndars per garantir la identitat de qui ha a l’altre costat han de ser, com és lògic, molt més exigents que en cap altra circumstància. I jo vaig confiar en les fonts. M’agradaria pensar que, en el millor dels casos, al final se sabrà que la persona que hi ha detinguda no es diu Amina Abdallah Arraf al-Omari. Si tot plegat ha estat un bluf, des d’aquí els demano disculpes per haver contribuït a espandir-lo.

Han segrestat l’Amina

dimecres, 8/06/2011

L’Amina Abdallah Arraf al-Omari és, sens dubte, una dona valenta. Va començar a escriure al seu blog fa molt poc, tot just al febrer d’aquest any. En una de les seves primeres entrades hi deia:

“Visc a Damasc, Síria. És un estat policial i repressiu. Molta gent GLBT [Gais, Lesbianes, Bisexuals, Transexuals] encara no han sortit de l’armari o es mantenen el més invisibles que poden. Però jo he obert un blog anunciant la meva sexualitat, amb el meu nom i la meva fotografia. Estic boja? Potser. Però també sóc conscient dels vents de canvi i llibertat que bufen de punta a punta del món àrab. I vull que aquest vent de llibertat porti també el nostre alliberament, no només com a àrabs i sirians, sinó també com a dones i lesbianes. Potser succeirà. Potser no. Però si vull que això passi, haig de començar per fer alguna cosa impactant i visible. Jo puc ser més visible que moltes dones aquí, perquè tinc doble nacionalitat i gaudeixo dels beneficis de tenir parents connectats políticament…”

L’Amina és jove (35 anys), és siriana-americana, és una activista per la democràcia obertament contrària al règim de Baixar al-Assad, i és lesbiana. I ho diu tot sense embuts a A Gay Girl in Damascus. Des que va obrir el blog ha atret l’atenció de periodistes d’arreu del món però ha activat també, i això potser és més important encara, connexions de solidaritat amb el col·lectiu GLBT del món àrab. “Al 80% de nosaltres ens mataria la nostra família o el rebuig de la societat”, li escrivia una Gay Girl from Baghdad. A altres entrades, l’Amina explica sense pèls a la llengua la seva experiència com a lesbiana, la interpretació que alguns imams fan del que diu l’Alcorà sobre les relacions entre persones del mateix sexe o relata la descoberta d’un submón a Damasc de lesbianes ocultes rere matrimonis arreglats (algunes amb gais).

Quan van començar les protestes, la mare de l’Amina (nord-americana) i altres familiars van marxar a Beirut però el seu pare, fill d’una coneguda i respectada família de Damasc, va decidir quedar-se i viure la revolta potser en homenatge a un dels oncles paterns, que va haver de fugir als EUA a meitats dels setanta després que el torturessin brutalment per haver escrit un parell de coses contra el govern de Hafez al-Assad. “La tortura –escriu l’Amina al blog- és rutinària i normal. És el que tots esperem. És per això que mantenim les ungles ben curtes, perquè no ens les arranquin. És per això que no es veuen gaires dones a les protestes. Què creieu que els passa a les dones que detenen?”. “Se n’han d’anar, se n’han d’anar aviat. És tot el que queda per dir”, escrivia diumenge passat en referència al règim sirià.

Dilluns a la tarda, mentre caminava pels carrers de la capital cap a una reunió amb un grup de coordinació de les protestes democràtiques, tres homes armats la van segrestar. Ningú sap on és. Ahir, la Rania, la cosina de l’Amina, informava des del blog: “El seu pare està desesperat intentant saber on és i qui la reté. Però, lamentablement, a Síria hi ha al menys 18 formacions policials diferents i una multitud de milicies i bandes armades de diferents partits. (…) Si l’haguessin volgut matar, ja ho haurien fet”. La notícia va córrer aviat per la xarxa i per diversos mitjans internacionals, amb el hashtag #FreeAmina, crides a contactar ambaixades sirianes arreu i la pàgina de Facebook Fre Amina Abdallah.

Certament, pot semblar estrany que enmig de la sagnant repressió que Baixar al-Assad està estenent pel país (986 morts, segons Ammistia Internacional i prop de 10.000 detinguts) em detingui a parlar d’un cas concret. Potser és que a vegades, posar noms i històries a les víctimes ens permet recordar-les millor.

I caldria recordar que l’Amina no és pas l’única bloger empresonada a Síria. De fet, a la presó de Duma, a vint quilòmetres al nord-oest de Damasc, hi està reclosa Tal Dawser al-Mallouhi, considerada –amb 20 anys- una de les presoneres de consciència més joves del món. A la Tal, d’una família d’origen palestí, la van detenir l’any 2009 suposadament pel que havia escrit al seu blog. L’acaben de condemnar a cinc anys de presó acusada d’espiar pels EUA. Al cap de pocs dies, les forces de seguretat detenien un dels blogers més veterants i actius al país, Ahmad Abu al-Khair. Tampoc se’n sap res. Segons el web Threatened Voices, Síria és el cinquè país –rere Xina, l’Iran, Egipte i Tuníssia- en el top ten de blogers detinguts i/o amenaçats: n’hi ha 14 d’identificats.