Entrades amb l'etiqueta ‘social media’

Hamza Al-Khatib sí és mort. Amina, no

dilluns, 13/06/2011

A la frontera amb Turquia hi han buscat refugi entre 5.000 i 10.000 persones, segons les fonts. Els testimonis fugits han explicat que al menys 120 soldats van ser executats per haver-se negat a disparar contra la població civil de Jisr al-Shughour, situada a uns vint quilòmetres de la frontera turca. La ciutat va ser ahir objecte d’una forta ofensiva de l’exèrcit sirià -amb tancs, helicòpters i més de 200 vehicles militars-, que al vespre n’hauria pres el control. Amb aquesta ja serien al menys nou les ciutats sota el jou de l’artilleria pesada. Els grups de defensa dels drets humans xifren en més de 1.200 els morts en els quasi tres mesos de revolta contra el règim de Baixar al-Assad. La comunitat internacional –tota, no només Occident; recordem que la Lliga Àrab, tan enèrgica en altres revoltes veïnes, guarda fins ara un trist silenci- continua sense saber què fer més allà de posar-se les mans al cap, entre d’altres raons perquè, pel que sembla, Al-Assad encara gaudeix de suports importants i perquè sense una oposició clara i organitzada, el buit de poder podria abocar el país a una ruptura violenta.

Una de les primeres víctimes que mereixeria una resposta internacional més ètica és Hamza al-Khatib, detingut el 29 d’abril durant una jornada de protestes a Jiza. Hamza tenia 13 anys i aquell dia va anar amb la seva família a una manifestació de protesta contra el setge a què l’exèrcit tenia sotmesa la veïna ciutat de Daraa. Les forces de l’ordre van intervenir a trets per disoldre la marxa i van sembrar el caos. Va haver-hi mig centenar de detinguts i Hamza va ser un d’ells. Al cap d’un mes sense saber-ne res, la família va rebre el seu cadàver, terriblement desfigurat. Segons el forense oficial, el nen va morir per trets de bala durant els incidents. Però en el vídeo difós per la família s’hi veien, a més, cremades de cigarreta, talls i mutilacions. El seu nom, com han explicat activistes sirians, ha esdevingut un símbol en la marxes de protesta contra la família Al-Assad qui, en un intent d’evitar qualsevol comparació amb la mort del jove tunissià Mohamed Bouaziz, acaba d’anunciar una investigació per aclarir els fets.

En els informes difosos per l’ong Human Rights Now sobre l’actuació dels mukhabarat sirians (forces de seguretat i els serveis secrets), s’hi documenten tot tipus de tortures i segrestos a plena llum del dia.

Em permetran que recordi tot això perquè ahir es va saber que Amina Arraf, l’activista lesbiana sirio-americana autora del blog A Gay Girl in Damascus, no existeix.

En un formidable exercici de professionalitat i diligència, el periodista Ali Abunimah i el programador i dissenyador informàtic Benjamin Doherty, membres d’un dels webs més prestigiosos d’informació sobre el conflicte entre Israel i Palestina, The Electronic Intifada, han descobert que rere el personatge totalment fictici d’Amina Abdallah Arraf al-Omari hi havia un nord-americà afincat a Istambul de nom Tom MacMaster, qui anit, va penjar les seves disculpes personals al blog de la falsa noia.

En un exercici d’autojustificació i supèrbia que a aquestes alçades costa de qualificar, l’individu en qüestió es defensa dient que “els fets narrats són certs” i es mostra orgullós d’haver tret a la llum qüestions “que em semblen importants”. La resposta que rebia aquesta matinada al web Gay Middle East de part del periodista Sami Hamwi i l’activista gai Daniel Nassar (pseudònim), ambdós sirians, resumia tot el mal que podia fer l’aventura literària del tal MacMaster: “Hi ha bloguers a Síria que estan intentant informar tant com poden sobre el país. Hem de fer front a més dificultats de les que et pots imaginar. El que has fet ha perjudicat a molts, ens ha posat en perill i ens preocupa [el que pot suposar] per al nostre activisme LGBT. I a sobre, podria haver generat dubtes sobre l’autenticitat dels nostres blogs, de les nostres històries i de nosaltres”.

Dit això i destapat l’engany, només queda trencar una llança a favor del periodisme 2.0. És cert: la mentida d’Amina va néixer a la xarxa; però no és menys cert que ha estat la xarxa qui l’ha desemascarada. Anit, dos dels artífexs d’aquesta bona feina periodística donaven per tancat el cas amb sengles tweets: “I hope that Tom MacMaster will not now be rewarded with unwarranted media celebrity for the harmful #Amina hoax he perpetrated”, deia l’Ali; “Yet more proof that Twitter is the best tool in the world for debunking rumors and hoaxes. Thanks for all of your help, everyone. #amina”, concloïa Andy Carvin.

Twittejant els tirans?

dilluns, 17/01/2011

És força probable, com apuntava Marc Vidal des de les planes d’aquest diari, que el que està visquent Tunísia sigui la primera revolta filla de Wikileaks. Estaria bé pensar que el sol fet de veure les veritats per escrit, que no és poc, fos una força prou reveladora com per activar consciències… Com totes les revolucions, aquesta primera revolta de Jesamí –com alguns ja l’han batejada als fòrums d’internautes- laica i pacífica del món àrab s’ha degut a cap i a molts factors alhora, desfermats pel cop psicològic que va tenir sobre una població fastiguejada la immolació del jove Mohamed Bouazizi. D’aquests factors, si em permeten, m’agradaria destacar-ne un, l’impacte del qual està sent objecte de debat en alguns mitjans internacionals: la llibertat d’expressió.

Poc després que esclatessin els primers incidents al país, el govern de Ben Alí –a través de l’Agència Tunisiana d’Internet- va engegar una operació de censura informativa en tota regla (res que no hagués fet abans, però aquest cop amb més embranzida): va confiscar diaris, va bloquejar pàgines web, es va fer amb la còpia il·legal de claus d’accés i noms en codi de bloggers, activistes, periodistes etc a través de la introducció oculta de JavaScript, va esborrar del Facebook nacional desenes i desenes de pàgines amb videos i entrades de denúncia del que estava passant als carrers, etc. El 5 de gener, el Comitè per a la Protecció dels Periodistes feia pública una carta oberta a l’aleshores encara president on es detallava tota aquesta persecució, i dos dies més tard, Reporters Sense Fronteres denunciava la detenció d’almenys cinc bloggers arreu del país. [Aquí podeu llegir una completa crònica d’Al-Jazeera –mitjà, per cert, vilipendiat pel règim tunisià- amb entrevises amb periodistes afectats.]

A la xarxa es poden trobar diversos articles on s’analitza l’efecte que aquesta pressió sobre la e-llibertat d’expressió ha pogut tenir en la revolució tunisiana. Enmig del cansament general dels ciutadans, és probable que la pressió sobre els social media fos l’última gota que va fer vessar el vas. Potser va ser, de fet, l’error més gran del govern Ben Ali. La xarxa era, en bona mesura, l’única arma que la joventut, sobretot, la classe mitja i la intel·lectualitat tenien per contenir el règim, l’única vàlvula d’escapament a la tensió continguda; i van reaccionar al cop. Facebook primer i Twitter després es van convertir en una imparable caixa de ressonància informativa del que passava arreu del país, en una gran plataforma de coordinació dels activistes anònims i, alhora, en un mitjà perfecte per alimentar reivindicacions i mantenir els ànims encesos.  Dilluns mateix, per exemple, vint-i-quatre hores abans que ho fes el primer ministre, Mohamed Ghanuchi, hi havia entrades al Twitter que ja anunciaven l’alliberament dels presoners polítics “en els propers dies”. “Hem fet caure un dictador, però encara no hem fet caure el règim… Aviat!!”, escrivia una enginyera de nom Nadia.

Honestament, no sé si com proclamen els més agosarats, a Tunísia s’ha estrenat una nova forma d’enderrocar tiranies. Hi ha veus més contingudes, com el Foreign Policy, i altres més optimistes sobre el paper de les xarxes socials en la propagació de la democràcia. Cert, a l’Iran no n’hi va haver prou. Però que hi hagi la percepció que s’ha guanyat una batalla pot ser un mirall molt suggerent per a altres parts del món àrab.