Entrades amb l'etiqueta ‘societat civil’

JUNTS pel BDS a Catalunya

dimarts , 10/05/2011

El Sergio fa més de vint anys que treballa, lluita, per la pau entre Israel i Palestina. La seva família va arribar a l’Estat hebreu, com tantes d’altres, a finals dels setanta fugint de la dictadura i la brutal repressió que es vivia al seu país natal, l’Argentina. Es van instal·lar en un kibbutz, van abraçar l’hebreu i, quan va tocar, va fer el servei militar i va servir a la guerra del Líban. I des d’aleshores se’l pot trobar, al capdavant de l’Alternative Information Center (AIC), compromès amb qualsevol projecte que tingui a veure amb el diàleg i la resolució del conflicte. Per exemple, impulsant la trobada que aquest cap de setmana passat va haver-hi a Hebron (Cisjordània) entre més de 300 activistes sociopolítics israelians i palestins, la primera d’aquest estil feta mai i amb detalls tan significatius com que les intervencions fossin en hebreu i en àrab, i no amb l’anglès com a llengua franca, com era el costum.

Per una vegada, el Sergio no va poder ser present a Hebron perquè era a Barcelona, convidat pel Grup BDS Catalunya i el projecte Resistències culturals de l’organització Artefacte Cultural, per parlar de la importància de la campanya BDS en la lluita pacífica contra l’ocupació de Palestina. El Moviment de Boicot, Desinversió i Sancions a Israel comença a prendre forma a partir del 2001 quan, coincidint amb la Tercera Conferència Internacional contra el Racisme que se celebrava a Durban (Sud-àfrica), representants de la societat civil palestina van redactar un Programa d’Acció a imatge i semblança del que havia contribuït a desmuntar el règim sud-africà d’apartheid.

En la xerrada de dilluns, Sergio va explicar que l’objectiu del moviment BDS és aconseguir que l’aïllament internacional a què es vegin sotmeses les elits acadèmiques, artístiques i empresarials israelianes les dugui a prendre partit i a exigir al seu govern la fi de l’ocupació i el compliment de la legislació internacional. Que des de fora es forci el canvi des de dins. Durant l’acte, Sergio va presentar el documental For the resistence, sobre el moviment de resistència popular a Palestina que inclou des de la coordinació del BDS a les manifestacions setmanals contra el mur. De tot el que va dir em van semblar especialment interessants tres qüestions:

  1. Que l’impuls a aquesta nova forma d’Intifada ve per l’evidència del cost de la lluita armada contra l’exèrcit israelià;
  2. Que els comitès de resistència popular contribueixen a democratitzar la societat palestina ja que, al marge del procés intern de presa de decisions, donen quotes de poder i representativitat a sectors silenciats com les organitzacions de dones;
  3. Que més important que el suport actiu dels militants internacionals que tots coneixem (sobretot a partir de casos tristament famosos com els de Rachel Corrie o Vittorio Arrigoni) és la implicació d’organitzacions civils israelianes en una simbiosi tal que, per exemple, el portaveu del comitè popular de Bil’in –una de les primeres poblacions cisjordanes a mobilitzar-se contra el mur- és un israelià.

La campanya BDS té fervents partidaris i també fervents detractors. Aquests últims al·leguen, precisament, el cost social de les mesures de boicot perquè, com diu a For the resistence Jamal Juma, coordinador de la Campanya Stop the Wall, “el BDS és quelcom que Israel pot sentir”. I el govern de Benjamin Netanyahu se’n comença a adonar i a admetre que les similituds amb el cas sud-africà són evidents.

En una entrevista publicada la setmana passada al diari Haaretz que el periodista i activista social Joseph Dana va difondre i traduir al seu blog, el ministre de Defensa, Ehud Barak, va admetre que si al setembre hi ha una declaració de les Nacions Unides reconeixent un Estat palestí sobre les fronteres de 1967, la campanya BDS prendrà força i podria deixar Israel en la mateixa situació incòmoda en què es va trobar Sud-àfrica. Deia Barak: “Hi ha persones al Consell Europeu que s’ocupen de l’exportació i la importació i són capaços, sense cap decisió governamental, d’infligir un dany significatiu a l’economia israeliana. Ho veurem al món acadèmic, als sindicats de treballadors portuaris, a les organitzacions de consumidors, i s’acabarà filtrant als governs.”

Sense anar més lluny, el diari Finantial Times informava aquesta setmana que l’empresa de ferrocarrils alemanys Deutsche Bahn (participada per l’Estat) s’ha retirat del projecte que ha de connectar Jerusalem i Tel Aviv passant per territori ocupat palestí per pressions dels activistes del BDS i, atenció, del mateix govern alemany . En una nota difosa pel ministeri de transports de Berlín es diu que el projecte ferroviari “potencialment viola el dret internacional”.

A casa nostra, el Grup BDS Catalunya tot just ha començat a caminar i ja ha fet algunes accions de protesta, per exemple, contra la comercialització de l’aigua Eden, embotellada amb aigua dels Alts del Golan. Que la campanya pretén deslegitimar, només, la política d’ocupació israeliana ho demostra el fet que, dilluns al vespre, entre el públic hi havia jueus i palestins i àrabs aplaudint plegats un israelià i organitzant-se per treballar plegats. Per exemple, des de les files de JUNTS, Associació Catalana de Jueus i Palestins.

I Palestina?

dissabte, 19/02/2011

Tunis, Egipte, Líbia, Bahrei, Iemen, Algèria, Marroc… Alguns analistes han començat a parlar ja del renaixement d’un panarabisme en esperit democràtic i format d’Intifada pacífica que, a més de jubilar dos dèspotes, ha posat en evidència el sectarisme del gurú Huntington i el seu xoc de civilitzacions: m’ha semblat tota una lliçó d’humilitat per a Occident veure la civilitat amb què els ocupants de la plaça Tahrir han defensat les seves legítimes reivindicacions, malgrat la brutal pressió externa. En aquest mapa regional de conscienciació civil, però, hi ha una absència notòria, just allà on va nèixer la intifada.

“Res, tot molt poca cosa”, em comentava aquesta setmana un amic israelià que porta mitja vida treballant al costat dels palestins contra l’ocupació. Jo li havia preguntat si el poc impacte que m’havia semblat veure a la xarxa de manifestacions a Gaza i Cisjordània era una percepció correcta. “Tot molt poca cosa”. Potser perquè per una vegada, els governs de l’Autoritat Palestina a Cisjordània i de Hamàs a Gaza han estat d’acord en una cosa: prohibir i abortar qualsevol mostra pacífica als territoris palestins de suport a les reivindicacions d’anticorrupció i democràtiques de tunissians i egipcis. Tampoc ha estat cap sorpresa: uns i altres han demostrat abans tenir poca cintura en el respecte al dret a la llibertat d’expressió i de manifestació.

[Només un cop derrocat Mubàrak –enemic de Hamàs i aliat d’Al-Fatah-, es van permetre celebracions a Gaza -sobretot, perquè donaven per fet que les noves autoritats egípcies obririen la frontera- i una manifestació a Ramal·lah, a la qual van assistir polítics propers al govern.]

Moltes de les reivindicacions que aquests dies clamen pels carrers del món àrab són perfectament defensables a Palestina. Però la batalla contra el règim és, en el seu cas, el doble de difícil perquè viuen sota dos aparells de repressió: a Cisjordània, sota el control d’un govern corromput i acusat de subcontractista dels interessos israelians; a Gaza, sota el control d’un govern cada cop més expeditiu en la imposició d’un islamisme coercitiu i antidemocràtic; però especialment i en primer lloc, als dos territoris, sota l’ocupació militar israeliana, la més llarga de la història moderna i que ha sabut fomentar la divisió palestina com a eina de control polític al seu favor.

Malgrat això, la societat civil palestina és, encara, una de les més actives i organitzades del Pròxim Orient, amb una xarxa d’ONGs seriosa, implicada en tots els aspectes de la vida diària i que diu les coses en veu alta. I dic encara perquè la vergonyosa evolució de les anomenades negociacions de pau porta vint anys colpejant-li els ànims i la capacitat de resistència.

En una entrevista al diari Haaretz, el dr. Mamdouh al-Aker, un dels responsables de la Comissió Palestina Independent per als Drets Humans, feia aquesta setmana un parell de reflexions. Una: “Hem de centrar-nos en l’objectiu principal d’acabar amb l’ocupació (…). No necessàriament mitjançant l’ús de les armes, i sobretot no fent mal a civils”. I dues, quan la periodista Amira Hass li pregunta per què la gent no desafia la policia palestina respon: “Això no continuarà de manera indefinida (…) Hem de concentrar-nos en la nostra situació interna, posar la casa en ordre, reforçar-nos”.

De moment, tots els intents que hi ha hagut a la xarxa per reactivar les manifestacions han fracassat. Tot i els milers de seguidors que tenien al Facebook, els creadors del grup Thauret al-Karama (Revolució de l’Honor) no van aconseguir dur a terme “el gran acte” en favor de la “lluita per la llibertat” i en contra de Hamàs que pretenien fer divendres de la setmana passada a la Franja de Gaza. N’hi ha convocada una altra per al proper 12 de març, però res fa preveure que tindrà més sort. No obstant, és el moment de recordar que a Palestina fa temps que hi ha en marxa altres formes d’intifada pacífica: una local i l’altra global.

La primera és a Bil’in, una població a l’oest de Ramal·lah, els habitants de la qual es manifesten cada divendres davant el mur de separació entre Cisjordània i Israel. No protesten sols: els acompanyen activistes israelians i internacionals entre els quals s’hi han deixat veure l’expresident dels EUA Jimmy Carter, el bisbe sud-africà i premi Nobel de la Pau Desmond Tutu, l’expresidenta d’Irlanda i excomissària de l’ONU per als Drets Humans Mary Robinson, o Rajmohan Gandhi, el nét del Mahatma. És una resistència -“terrorisme no violent”, com l’han qualificat en alguna ocasió des d’Israel- que s’ha cobrat morts, ferits i detinguts però que s’ha començat a estendre a altres viles de Cisjordània.

La segona és una campanya internacional de Boicot, Desinversió i Sancions (BDS) contra Israel, impulsada per més de cent setanta organitzacions civils, polítiques i econòmiques palestines, a imatge i semblança de la que es va dictar contra la Sud-àfrica de l’apartheid. [El govern d’Al-Fatah, per cert, s’hi ha sumat amb un boicot als productes produïts als assentaments.]

Està per veure com es desenvoluparà la transició política a Egipte, però em sembla que aquesta tempesta de mobilitzacions civils al món àrab pot suposar un moment crític per al futur de Palestina, si el gruix dels ciutadans de Gaza i Cisjordània saben canalitzar aquestes ganes de canvi i convertir Bil’in i la BDS en la seva estratègia de lluita política. No només contra l’ocupació israeliana sinó també per impulsar, amb els mateixos mitjans, la democratització dins de casa. Si no…

[Per cert: per a aquells que encara no el coneguin, aquí teniu el video amb l’himne de la revolta egípcia. Es titula Sout al Horeya (El so de la llibertat) i és obra de dos joves, Hany Adel, un dels líders de Wust el-Balad, una banda de rock molt famosa al país, i Amir Eid, cantautor, que el van gravar abans que caigués Mubàrak. Al Youtube ja té més d’un milió d’entrades. La lletra diu, més o menys: “Vaig baixar al carrer, jurant que no tornaria, i ho vaig escriure amb sang a cada carrer. / Les nostres veus arriben fins aquells que no els sentien / I hem fet caure totes les barreres/ La nostra arma eren els nostres somnis / I el demà és tan brillant com sembla /  Hem estat esperant molt de temps / Buscant però sense poder trobar el nostre lloc / A cada carrer del meu país El so de la llibertat està cridant / Vam alçar els caps al cel / I la fam ja no ens preocupava  / El més important són els nostres drets / I escriure la nostra història amb la nostra sang / Si tu ets un de nosaltres / No ens diguis / que marxem i abandonem el nostre somni / I deixa de dir la paraula ‘jo’ / A cada carrer del meu país El so de la llibertat està cridant.”]