ARA.cat

Quincalla

Disseny sostenible i social

Beure aigua de l’aixeta: fàcil, saludable i sostenible

dijous, 17/05/2018

Som aigua

L’aigua ho és tot i és a tot arreu. Sense ella la vida no seria possible. Però cal tenir un aspecte clar: l’aigua pura no existeix a la natura. S’impregna de diferents elements que es va trobant en la natura. No és només H2O, sinó que pot contenir tots els elements solubles i no tots són perjudicials per a la salut. Hi ha compostos regulats per la legislació i alguns emergents que no estan regulats i que no s’analitzen. Per tant, cal tenir present que l’aigua és un recurs natural que recircula i el seu contingut va variant. Naturalment la seva qualitat haurà d’adaptar-se en funció del seu ús… o a l’inrevés, el seu ús s’haurà d’adaptar a la seva qualitat.

L’aigua de l’aixeta que consumim, doncs, pot contenir alguns elements contaminats que ha anat captant durant el seu recorregut, al llarg del seu cicle ‘vital’. Però, quina contaminació química es pot trobar a l’aigua de consum? D’una banda, subproductes de la desinfecció, volàtils, que també es troben en piscines i es poden respirar. En principi no tenen per què generar efectes alarmants sobre la salut. D’altra banda, nitrats, procedents de l’agricultura per l’ús de fertilitzants i ramaderia intensiva; més perjudicials i bioacumulables. La presència de metalls i sòlids també és possible, però, en principi, a l’aigua que surt de l’aixeta aquests elements no hi haurien de ser presents, o almenys no en uns nivells que ens puguin afectar. Aquest darrer aspecte és la clau. Quins són els límits adequats? Els que fixa la OMS? Els que recomana l’empresa subministradora de l’aigua? Quins?

En tot cas, el motiu d’aquest article no és tant aclarir aquests aspectes sinó analitzar com consumim aigua i per què; així com valorar les alternatives possibles per fer-ho de la manera més saludable i sostenible possible. I per què no, de la manera més fàcil i còmoda.

 

L’estigma de l’aigua de l’aixeta

Quantes vegades heu vist anunciada aigua de l’aixeta a la televisió o a la ràdio, o en una revista o cartell publicitari? Si reclamem una ciutat més verda, amb un aire més net, amb menys cotxes i més bicicletes … per què no reclamem una ciutat amb una aigua potable de qualitat valorada i promocionada? Més encara, si resulta que l’aigua de l’aixeta és saludable i la podem beure tranquils, per què no ens en refiem d’ella? Per què aquest estigma sobre un recurs natural de primera necessitat que ens arriba directament a casa amb totes les garanties d’ús? Em costa creure que darrere d’aquesta percepció negativa de l’aigua de l’aixeta no hi hagi una estratègia de desprestigi que ha permès que l’aigua embotellada guanyi adeptes que no li donen una oportunitat a l’aigua, un bé públic al qual tenim dret a accedir de manera segura i saludable.

D’una altra banda, obres l’aixeta i surt aigua, aigua potable. Això sí que és un luxe. Aigua a granel i directament a casa. I malgrat això, moltes persones segueixen consumint aigua embotellada. Espanya, segons dades de l’any 2017, és el tercer consumidor europeu d’aigua embotellada amb una mitjana de 60,71 litres per persona i any, i un augment del 5,4% el darrer any.  A Barcelona, ​​i segons dades d’Aigües de Barcelona, ​​el 60,9% de la ciutadania consumeix aigua embotellada, un 32% aigua de l’aixeta i un 18,3% aigua filtrada. El 54,3% de les persones que consumeixen aigua embotellada ho fan per un tema de gust davant d’un 14,4% que ho fa per un tema de qualitat. Valors similars en el cas de l’aigua filtrada (46,7% enfront d’un 19,8%, respectivament). És a dir, ens preocupa més el mal gust que la qualitat de l’aigua, sembla ser. I és que el sabor és important i ens pot dissuadir de beure aigua de l’aixeta.

D’altra banda, el màrqueting de les aigües minerals ha fet la seva feina, venent salut, transparència i confiança. En canvi, visualitzar que l’aigua que surt de l’aixeta, amb la qual freguem els plats o ens dutxem, o ens rentem les dents, o fins i tot tirem de la cadena, és la mateixa que podem beure; no acaba d’encaixar amb l’imaginari col·lectiu.

El gust és un tema clau que ha afectat i segueix afectant a algunes zones, també a certs barris de Barcelona. Però a nivell de salut, l’aigua de l’aixeta compta amb totes les garanties, amb controls continuats i consultables per zona. Pots demanar una anàlisi de l’aigua que beus, ho sabies ? I està clar que no a tot arreu es pot assegurar la mateixa qualitat. Jo parlo del cas de Barcelona, ​​concretament del districte Sants-Montjuïc. Aquí l’aigua compleix amb absolutament tots els estàndards per assegurar el seu consum sense perjudici per a la nostra salut. Llavors?

Si ho pensem, beure aigua de l’aixeta és l’alternativa més econòmica (quantes garrafes d’aigua necessitem cada setmana? Quin preu tenen? Ens hem parat a calcular el preu per litre d’aigua envasada en comparació amb l’aigua de l’aixeta?), pràctica (no cal comprar ni carregar l’aigua) i ecològica (prevenim la generació de residus associats al plàstic de garrafes i ampolles), i a més està al nostre abast. Aquest últim aspecte no és trivial perquè normalment relacionem les accions més sostenibles amb major sacrifici i esforç, i en aquest cas no és així. Beure aigua de l’aixeta és més fàcil que comprar-la. Però, tot i això, se segueixen comprant pesades garrafes d’aigua. Quina lògica té? En aquest article de El Confidencial i segons dades de Legambiente s’afirma que l’aigua embotellada té un cost mitjà per a les empreses que la posen al mercat de 2 euros per cada 1.000 litres, és a dir, 0,002€ per litre; mentre que al supermercat aquesta aigua es ven a uns 50 cèntims d’euros el litre (0,5 € el litre). A nosaltres, el consum d’aigua de l’aixeta ens suposa uns costos similars als de les empreses que venen aigua mineral: entre 0,002 i 0,003 € el litre. Conclusió, en comprar aigua embotellada paguem un 200% més del que pagaríem si la consumíssim de l’aixeta!

Tenint en compte tots aquests avantatges de l’aigua de l’aixeta, a París s’ha fet una campanya per posar en valor l’aigua de la ciutat. En aquest vídeo es pot veure com s’ha fet i el seu impacte final. Els seus missatges són ‘París, jo beuré sempre de la teva aigua’, ‘París es fica en una gerra’, ‘Preservar l’aigua forma part de la nostra cultura’, ‘L’aigua és capital’, etc. A Nova York, beure aigua de l’aixeta està de moda. De fet, l’aigua és gratuïta a tots els establiments i té com un valor afegit del servei que el got estigui sempre ple durant el menjar (o almenys fins que es paga la propina).

 

 

 

 

 

 

Una mica més a prop: Andalusia, Navarra i Balears han aprovat una legislació que obliga al servei gratuït d’aigua no envasada en establiments. Es tracta d’oferir a la ciutadania la possibilitat d’accedir a aigua lliure d’envasos.

 

Aigua sense metalls, microbis, calç i minerals?

L’aigua de consum humà distribuïda ha de tenir una garantia sanitària elevada que asseguri la protecció de la salut dels consumidors. Això implica que ha d’estar lliure de qualsevol contaminació que pugui resultar perjudicial per a la salut, sigui d’origen químic o microbiològic. En el cas de Barcelona i segons dades dels indicadors de sostenibilitat de l’any 2016, el grau de compliment dels controls fets a l’aigua segons els límits establerts per la normativa és pràcticament del 100% en els quatre indicadors revisats: la qualitat microbiològica, la fisicoquímica, el nivell de desinfecció (99,4% en aquest cas) i la concentració de Trihalometans (THM). La concentració mitjana de THM és de 43,0 μg/litre, valor inferior al límit permès (100 μg/litre). És a dir, l’aigua que surt per l’aixeta a la ciutat de Barcelona és apta per al consum humà. I en el cas del meu districte, Sants-Montjuïc, he pogut consultar a la pàgina barriabarri.cat que l’aigua de les meves aixetes ha passat per 72 controls diaris. Quina aigua embotellada passa per aquests controls?

Però també és cert que segons la directiva europea corresponent, en molts casos l’aigua supera els nivells de bromur i altres elements que no resulten saludables. El debat i la confusió està servida. Els que potabilitzen i distribueixen l’aigua diuen que la podem consumir tranquils; els que venen aparells d’osmosi, descalcificadores i filtres diversos diuen que no és segur i millor fer servir els seus sistemes de filtratge; els que venen aigua embotellada afegeixen al debat que segons ells venen salut i qualitat (això sí, envasada individualment amb plàstic). Cadascun emet el missatge que l’interessa, però tractant-se d’un recurs de primera necessitat com l’aigua s’haurien d’aclarir i contrastar aquestes informacions perquè el consumidor entengui les opcions que té i les esculli des del coneixement i no des de la desconfiança.

L’opció d’escollir aigua embotellada ha estat històricament relacionada amb el mal gust de l’aigua que surt per l’aixeta. Però es tracta de mal gust, no de productes tòxics. Aquest gust ha millorat i en molts casos s’ha superat amb filtres d’osmosi que solucionen aquest problema però en provoquen altres: malbaratament d’aigua, eliminació de sals minerals de l’aigua, etc.; encara que siguin sistemes que es van perfeccionant. A més, en alguns casos pot estar justificada la instal·lació d’un sistema d’osmosi ja que en situacions concretes sí que es pot donar un excés de nitrats, de metalls pesats, de fluor, d’altes concentracions de sodi, clorurs i altres sals, etc. També pot ser adequat per a persones amb algun problema de salut (com problemes renals, hipertensió, tiroide, etc.)

La diferència entre l’osmosi inversa i les descalcificadores és el que treuen de l’aigua. En el primer cas s’eliminen les sals minerals de l’aigua, entre elles les que li donen mal gust. En el segon cas el que s’extreu de l’aigua és la calç i això suposa un benefici no tan relacionat amb el seu consum sinó amb el seu ús en els electrodomèstics i en la dutxa (la gent amb pells atòpiques, per exemple, és especialment sensible a la calç). La calç és un dels principals motius de mal funcionament d’electrodomèstics com el rentaplats, la rentadora, etc. En aquests casos la descalcificadora és una bona opció per allargar la vida útil d’aquests aparells però el preu no és baix i depèn de les nostres prioritats.

En el cas de l’aparell d’osmosi (el preu se situa entre 800 i fins a 1.200 euros, aproximadament) l’aigua que es malgasta arriba a estar entre un 50% i un 75% del total de l’aigua . Sí, això està millorant però encara se segueix desaprofitant força aigua tot i que els percentatges s’estiguin ajustant cada vegada més. D’altra banda, desmineralitzar l’aigua, que és el que fa l’osmosi, és saludable? Malgastar aigua i retirar-ne les sals minerals ens pot lliurar d’alguns elements perjudicials però també d’altres de beneficiosos. Escollir no és fàcil, així que abans d’optar per algun sistema cal preguntar i documentar-se al respecte.

Els descalcificadors d’intercanvi iònic eliminen la duresa de l’aigua (la calç). Es posen a l’entrada de la instal·lació d’aigua. En edificis pot haver-hi equips comuns per a tots els veïns. El gran avantatge d’aquests descalcificadors és que faciliten una aigua tova. És un avantatge per protegir les instal·lacions interiors de canonades i electrodomèstics (termos, escalfadors, rentadores,…). També dona una sensació més agradable a la pell en dutxar-se i generen una menor despesa de sabó en dutxa i rentadora. Resulta una opció sostenible si es tenen en compte aquests aspectes. Però el seu gran desavantatge és que empitjoren la qualitat de l’aigua per beure i cuinar, ja que per eliminar la duresa (ions de calci i magnesi) aquests aparells introdueixen sodi a l’aigua: és a dir, eliminen minerals beneficiosos per a la salut per introduir sodi que és perjudicial en altes concentracions.

Molta gent s’instal·la un descalcificador i beu aigua pensant que funciona com un “filtre” que millorarà la qualitat de l’aigua. Però en introduir excés de sodi es necessita un sistema d’osmosi inversa per eliminar-lo; de manera que la instal·lació en conjunt és molt més cara, requereix major manteniment i el malbaratament d’aigua és més alt.

Cada llar, cada ús i cada usuari té les seves pròpies especificitats i no hi ha una opció única per a totes. Arriba un moment en què s’ha d’escollir entre confort, sostenibilitat, efectivitat, pressupost i altres no menys importants criteris com l’estètica, les particularitats de l’habitatge, la pressió de l’aigua, les preferències, la salut dels usuaris, etc.

 

Aigua sense plàstic, si us plau

Encara recordo quan anàvem a buscar aigua mineral directament a les fonts naturals (al voltant dels anys 80), reaprofitant les garrafes, moltes de vidre, i un cop allà, fèiem un pícnic. Llavors no reclamàvem cap control sanitari i estàvem tranquils. I, fins i tot, anar a buscar l’aigua era una bona excusa per sortir de la ciutat i recontactar amb la natura. Només per això potser ja compensava a nivell de salut. La nostra percepció al respecte ha canviat. Ara som més exigents i demanem conèixer millor allò que passa a l’interior del nostre cos i que pugui afectar-ne el funcionament. Això és bo. Però en aquest camí de buscar la millor opció no ens hem de deixar encegar per la publicitat de les companyies privades d’aigua, en molts casos empreses de begudes minerals ensucrades reconvertides (com és el cas de Coca-Cola).

De fet, als Estats Units han deixat de beure refrescos per beure aigua embotellada i aquesta ha passat a superar el consum de llet o cervesa. Les companyies que venen refrescos són conscients que l’aigua embotellada pot ser més lucrativa i per això, algunes marques conegudes com Pepsi han passat a prioritzar la publicitat entorn aquest nou producte. Aquesta marca, per exemple, va emetre recentment un anunci a la Super Bowl de 30 segons per presentar la seva nova marca premiumd’aigua “LIFEWTR”.

Però més enllà de no voler consumir aigua envasada en plàstic, resulta que segons un estudi fet per Orb Mitjana i la Universitat Estatal de Nova York a Fredonia, ‘Synthetic polymer contamination in bottled water’, s’ha trobat plàstic en l’aigua en ampolles de plàstic i aquest prové del procés d’envasat. De tota manera no es coneixen els riscos que això pot tenir per a la salut. Després d’analitzar més de 250 ampolles de diferents marques de nou països diferents (el Líban, l’Índia, la Xina, Mèxic, Brasil, Kenya, Indonèsia, Tailàndia i els Estats Units) s’han trobat restes de polipropilè, niló i tereftalat de polietilè (PET) en el 93% dels casos. De fet, sembla ser que molts dels aliments que consumim tenen micropartícules de plàstic.

A més, si ens preocupa l’impacte ambiental d’allò que consumim, més enllà de l’impacte que té sobre el nostre organisme, resulta que es necessita més aigua per fabricar l’ampolla de plàstic que l’aigua que conté. Un estudi recent de l’Associació Internacional d’Aigua Embotellada va descobrir que les empreses de les companyies nord-americanes fan servir 1,39 litres d’aigua per fer un litre de les begudes embotellades. I no només és un tema de costos de fabricació sinó que després el reciclatge, si és que arriba a reciclar-se, també surt car a nivell econòmic i ambiental.

Finalment, quina opció hem escollit a casa? Això ho explicaré en un altre post. De moment estem encara instal·lant el sistema de filtratge i abans d’opinar el vull utilitzar. Volia agrair especialment a Ernesto Cidad de Agua Ecosocial pel seu assessorament i acompanyament, perquè escollir l’aigua que bevem és un tema delicat que afecta directament la nostra salut i tranquil·litza comptar amb professionals amb criteri. Sobretot convé no tenir pressa, dedicar un temps a buscar l’opció que millor s’adapta a les necessitats pròpies i llavors, valorar les alternatives del mercat i portar-les a la pràctica.

 


Article sencer publicat a Sostenible.cat.

 

Educar en l’ecofeminisme (I)

dimecres, 7/03/2018

Conceptes a explicar bé a fills i filles perquè contribueixin a una societat més justa i igualitària: que ès l’ecofeminisme?

Hola sóc l’Ana: dona, mare, feminista i professional de la comunicació i l’estratègia ambiental. Sí, sóc feminista, ecofeminista. Ho sóc des del dia que ma mare, quan era petita, em va cridar l’atenció quan jo li vaig dir que el meu pare estimat l’ajudava molt a casa. Recordo que mentre ho parlàvem ella guardava la compra. A casa sempre he vist com tot s’ha fet entre dos, però tot i això, en el meu conscient (ja no subconscient), el meu pare ajudava a ma mare! Com pot ser, que jo, filla d’una parella activista, feminista, no masclista, etc. tingués això inoculat al meu cap? Ma mare m’ho va explicar. Primer des de l’agressivitat, després des de l’empatia. I llavors vaig començar a entendre que tots aquells llibres feministes a casa, aquells punys cap amunt de color lila i pòsters de dones reclamant drets i oportunitats volien dir més del que em pensava. Em vaig adonar que aquelles amigues divorciades, lesbianes i estranyes de ma mare eren activistes que estaven lluitant per elles i per mi i per la meva filla i pel meu fill, també. Així que començo aquest post agraint a totes aquelles dones i també homes (tot i que menys) que durant els anys 70 i 80 van lluitar per una societat més justa. Encara no hem arribat on vosaltres volíeu, però vàreu fer possible un salt enorme que ens ha obert moltes portes. Encara queden massa tancades i no ens podem quedar sense fer res!

Una manera de contribuir a una societat feminista és a través de l’educació. Però, abans de plantejar consells o converses amb els nostres fills i filles, i també amb els adults que ens envolten; crec que aclarir el terme feminisme ajudaria a situar-nos tots plegats, ja que les definicions i visions al respecte són tan diverses que poden confondre, i molt. Darrerament (els últims 7 anys) estic llegint més que mai sobre el tema (des del meu sexe, la lactància, la maternitat, la política, la literatura, el món de les joguines, la ciència, el cinema, l’esport, etc.) i he après alguns conceptes que poden ajudar a aclarir encara més el  moviment/reivindicació.

 

Educar és un repte constant, que com encertadament deia en Carles Capdevila, si es fa amb humor resulta més gratificant i menys traumàtic.

Educar en el feminisme requereix d’un procés d’aprenentatge de mares i/o pares per deixar enrere la el patriarcat que la societat ens ha inoculat, voluntària o involuntàriament. Esdevé una oportunitat per fer una relectura de les nostres pròpies vivències i com se’ns ha discriminat des d’una perspectiva de gènere.

Educar en l’ecofeminisme ja comença a sonar a missió impossible. Perquè llavors l’aprenentatge és doble: fugir del patriarcat i incorporar les cures com un paper clau per a l’equilibri ecosistèmica, social i econòmic.

 

Diferència entre igualtat i equitat

No és el mateix! Aquesta il·lustració em sembla més que reveladora. Ajuda molt a entendre la clara diferència entre igualtat (els mateixos drets per a tothom) i l’equitat (les mateixes oportunitats). És a dir, si vull mirar per sobre del mur i sóc baixeta, està clar que tinc dret a mirar però si no arribo, potser necessito certa ajuda, com un tamboret. El tamboret seria l’equitat. En el cas de gènere també cal tenir clares aquestes diferències. Volem una societat igualitària i justa! No només igualitària!

 

Què no és el feminisme?

  • No és odi vers el sexe contrari, tot i que la història i la repressió i violència continuada acaben portant vers certes reaccions que neixen del rancor i l’angoixa. Cal ser empàtic/a, doncs!
  • No és el contrari de masclisme, ja que el feminisme no consisteix en discriminar el sexe oposat (cosa que sí s’exerceix des del masclisme)
  • No és voler ser com els homes. Què va! Gràcies! Jo em sento dona (he tingut la sort de néixer amb vagina i estar d’acord amb la sexualitat que suposadament aquest òrgan sexual m’atribueix només arribar al món) i n’estic orgullosa del gènere al qual pertanyo. Només vull que se’m tracti amb respecte i sense condescendència només pel fet de ser dona. Vull tenir les mateixes oportunitats, fins i tot d’equivocar-me! Es diu que la societat serà realment igualitària i equitativa en termes de gènere quan una dona mediocre pugui arribar igual de lluny que un home mediocre.
  • No és voler tenir els mateixos drets únicament, sinó tenir també les mateixes oportunitats. Un exemple en aquest cas seria: quan som mares i volem donar el pit als nostres fills (l’opció més econòmica, còmoda i agradable… sempre que funcioni bé i la conjuntura ho faci possible), està clar que no ens trobem en igualtat amb els homes. Necessitem temps per poder alimentar els nostres fills i filles, per tant, hem de gaudir de certs avantatges per poder dedicar-nos a aquesta tasca sense sentiment de culpa, d’incompliment laboral o de pressió econòmica.

Què és el feminisme?

  • És voler ser dones des de la llibertat i el respecte, sense culpabilitats i límits constants que ens situen com un sexe més vulnerable i anul·lat. Però què seria del món sense les dones? Més enllà de la seva funció reproductiva… que per cert, els homes també tenen, ja que sense ells la reproducció no seria possible tampoc… Què seria de la nostra societat sense nosaltres?
  • Dit d’una altra manera, i recorrent a l’eslògan que catalitzà la segona onada feminista dels setanta: allò personal és polític. Aquest és el cas del paper de les dones en la societat. Part d’allò que ens ha passat o passa i assumim com un cas personal i aïllat, no ho és. Es tracta d’actes polítics constants fixats per un sistema que ens diferencia constantment (fins aquí no passaria res) però per oferir-nos menys opcions (aquí la cosa ja canvia). Així que cal infiltrar-se en el sistema. Com diu Leticia Dolera, actriu i directora de cine i des de fa poc activista feminista, cal que el feminisme s’incorpori al ‘mainstream’.

Què és la sororitat?

  • Sororitat consisteix en la solidaritat entre dones per lluitar contra el masclisme. Com a gènere que compartim i grup social, ens hem d’ajudar entre nosaltres.
  • Per a mi aquest ha estat un concepte/moviment revelador. Sincerament, el desconeixia totalment i ara puc afirmar que jo mateixa era una aniquiladora del que diu. Sense ser-ne conscient i tirant-me pedres sobre la meva pròpia teulada. Tu també?
  • Fugir d’allò que es diu que les dones ens odiem, ens critiquem, ens desitgem lo pitjor. O que ens considerem dolentes, perverses, manipuladores o fins i tot histèriques. Això no és cert! Fem-nos costat, acceptem-nos en la nostra diversitat i recolzem-nos unes a les altres. En aquest sentit vull posar l’exemple de la típica conversa en la que diem que les nenes tendeixen a fer grupets i estratègies entre elles, mentre que els nens són més nobles o ‘tontos’ i juguen sense més. Cal anar amb compte amb el que diem, com ho diem i qui ens escolta mentre ho diem.
  • Imagina’t si més de la meitat de la població mundial ens poséssim d’acord. Jo ho vaig notar molt en parir. M’agradava molt compartir experiències i dubtes amb altres dones amb les que, altrament, segurament no hagués parlat i fins i tot hagués acabat criticant.
  • En aquest sentit hi ha iniciatives maquíssimes com Madremente (amb més de 1.500 seguidores a Instagram) que lidera Andrea Ros, mare, actriu i activista feminista i més, que amb el lema: ‘Lo hago como madremente puedo’ comparteix experiències i trobades amb altres mares i pares que troben en aquests espais un alliberament a sentiments de culpabilitat , inseguretat i sol·litud.

Què és la transexualitat?

I si neixes amb un òrgan sexual que no correspon amb el gènere amb el qual et sents identificat/da? És a dir, néixer amb penis o vagina no determina el nostre gènere d’entrada, tot i que molta gent insisteixi en posar arracades a les seves filles només néixer, definint només arribar al món quin lloc ocupen al món, que són nenes i que no poden posar això en dubte. Una bona amiga que té un fill amb vagina em va dir: ‘Estimem a les persones pel seu gènere o per qui són? Què més dona que siguin homes o dones?’ I la veritat és que en aquest sentit s’ha obert un món desconegut davant meu i que volia citar breument en aquest post ja que el feminisme també reclama espai per a la llibertat de ser un/a mateix/a.

Què són els micromasclismes?

Jo sóc la primera que no tenia present aquest terme, tot i que n’he patit i encara en pateixo. Però considero que és important posar nom i cognom a situacions que ens passen diàriament i que moltes vegades assumim com a normals, quan no ho haurien de ser. A continuació anomeno algun exemple, en algun cas compartit per amigues properes que se sentiran identificades quan els llegeixin a continuació. Gràcies, per cert, per obrir-vos i compartir-ho.

  • La “càrrega mental” a la vida en parella. No sé vosaltres, però en el meu Google Calendar les tasques familiars (de color taronja) destaquen front la resta. Es tracta de tenir la sensació o la certesa que qui controla gairebé tot el que cal fer i té a veure amb la cura i la feina de casa és la dona. En el nostre cap es creen llistats immortals de tasques pendents a fer en relació a l’activitat escolar, familiar, la gestió i manteniment de la roba, la neteja i compra d’aliments (i si et poses primmirada i vols que siguin ecològics, ja no saps on t’has ficat!), les visites periòdiques al metge, etc. L’home de la casa executa alguna d’aquestes tasques (sovint quan li dius que s’ha de fer) o es fa responsable d’alguna feina (gràcies! Quina sort que tinc!) però mai arriba a tenir tota aquesta organització al cap i, per tant, no n’assumeix la responsabilitat. Les seves tasques estan més associades al dia a dia, a allò que es veu molt com cuinar. I com que és més visible, et trobes que el teu entorn et felicita per la sort que tens i els teus fills es pensen que tu no saps cuinar perquè sempre ho fa el papa… però, i ell? Sap posar rentadores? Sap organitzar els armaris per no necessitar una altra habitació en una ciutat on el metre quadrat d’habitatge val més que el lloguer d’un mes? Això ningú ho trobarà a faltar si tu marxes de Congrés… Perdó, m’he deixat portar… Segueixo.
  • A més a més, quan intentes parlar-ho, no s’entén, no es veu.. o et respon amb valoracions de preferències individuals. Si jo em preocupo més de la neteja o la roba de les criatures serà que a mi m’agrada més… Però llavors et preguntes si no serà que a nosaltres, com a dones, ens han educat per donar prioritat a totes aquestes tasques? No serà que a ell, com a home, l’han educat per no donar-les valor? No tinc resposta, la veritat.
  • La valoració de la feina remunerada respecte la feina de casa. En molts casos, el primer any de la criatura es decideix, com a parella, que la dona deixi de treballar (ho fa encantada per assumir el seu rol matern de manera temporal) per dedicar-se a la criança i, clar, això porta associades les tasques de casa. Però llavors, ell, que arriba cansat de la feina (que també en té dret) no entén que tu estiguis cansada o que vulguis que en arribar faci també coses de la casa. I et respon amb un “quan tornis a treballar ja m’entendràs”. Perquè, és clar, treballar fora de casa és una feina de debò! I cuidar una criatura de mesos o fer feines a casa no és el mateix… Però resulta que tornes a treballar fora de casa…i continues prioritzant o fent com pots les tasques de cura i les feines de casa, també. Gran veritat!
  • La incomprensió esdevé en agressivitat. En ocasions, alguns amics, amigues o parelles, viuen malament que defensem les nostres idees amb energia i vehemència. I fins i tot que en fer-ho se’t posi un nus a la gola i se t’humitegin els ulls. Pensem que es tracta d’un problema personal però, i si qui ho digués fos un home? Potser, com ja hem dit abans, no es tracta d’un tema personal sinó polític. I més del que ens pensem.
  • Quan ens parlen de manera didàctica o amb condescendència coses que ja sé. Això té un nom, com moltes altres coses que estic explicant. Es tracta de mansplaining. O que ens interrompin quan parlem, manterrumping. I quan et rebotes davant d’aquestes situacions se’t titlla de ser massa susceptibles i tu t’ho creus i calles. Però, si tantes dones ho diuen, potser no sóc jo, potser és un tema polític. Potser ens passa a totes. I llavors, potser sí que tens dret a irritar-te. I aquí pot sorgir la idea de que les feministes odiem els homes i no és així. Perquè no tots els homes fan això i molts ho fan perquè el sistema així els ha ‘educat’. Cal, per això, posar-ho sobre la taula per lluitar contra aquestes micro-situacions que una a una sumen una societat masclista, desigual i injusta.

Per què aquesta vaga del 8M de 2018 és diferent a la resta?


Es tracta de la primera vaga feminista de la història, a nivell internacional. Per això, el 8 de març de 2018 faré vaga, pararé, no treballaré, no consumiré, no estudiaré, no cuidaré. I des d’aquí crido a que totes ho fem o ajudem a que d’altres també ho puguin fer! Només volia fer un breu apunt: en el meu cas em resulta molt més complicat deixar de cuidar que deixar de treballar. I aquí és on trobo la innovació d’aquesta convocatòria: la vida quotidiana té moltes més dimensions que la laboral i les desigualtats de gènere són presents en totes aquestes dimensions. Si parem totes, no només es para l’economia, sinó que es para la vida! Això crec que ja diu molt! I si vull gaudir del meu dret de vaga, qui cuida els meus fills? Si no van a l’escola perquè les seves mestres volen fer vaga, qui cuida els meus fills? La meva mare, la seva àvia paterna? Però elles també són dones? Ah, el meu pare, ‘el abu’! He tingut sort però no oblidem que fer vaga nosaltres no ha de restringir l’opció d’altres de fer-la també!

En aquest article de Crític, Per què la vaga feminista del 8 de març no serà una mobilització com les altres?s’explica molt bé les singularitats d’aquesta vaga i es destaca que el terreny laboral és molt important, però el treball remunerat no és la principal activitat de la major part de les persones. Ni tan sols és l’activitat principal d’una bona part de les persones en edat de treballar, tal com mostra la infografia següent.

D’altra banda, les que feu vaga no us sentiu culpables, si us plau. Jo m’incloc. No serem pitjors mares, ni pitjors dones, ni pitjors treballadores per fer-ho. No heu de compensar res, ni fer regals, ni fer-ho tot el dia següent o abans perquè ningú noti la vostra ‘no presència’. Sé que és difícil, però insisteixo, l’objectiu de la vaga és posar en valor tot allò que fem i no es veu! Si ho fas igualment, no es veurà. Sí, sé que qui es veurà afectada finalment seràs tu o els teus fills (pobrets!) però si ho expliques i ho comparteixes i busques les complicitats que necessites, ho podràs fer des de la llibertat, l’activisme i l’amor.

 

Què vol dir ‘Economia de les cures’? Què és l’ecofeminisme?

Des de l’Ajuntament de Barcelona es comença a centrar part de les seves polítiques en l’Economia de les cures. Això consisteix en la reivindicació de la triple dimensió econòmica, social i política de la cura. El gran potencial, doncs, de l’economia de les cures és contribuir a treure la cura de la reclusió i la invisibilització històricament patida en l’àmbit familiar, a deslligar-la de la idea que és una cosa pròpia de les dones a les llars i/o de sectors laborals precaritzats, i a polititzar-la i construir-la com un fenomen objecte d’intervenció pública i d’acció social i econòmica.


El dia 5 de març de 2018 es va presentar el nou Espai Cures, un nou servei per donar suport i visibilitzar l’economia de les cures a la ciutat de Barcelona. Una setmana molt important i molt adient per presentar aquest nou servei que vol orientar, informar i acompanyar als milers de persones cuidadores a la ciutat, majoritàriament dones. Aquest centre forma part de la Mesura de Govern de Democratització de la Cura (document).

En aquest marc, l’ecofeminisme és una mostra de com les dones també assumim, en molts casos, la cura del nostre entorn, més filosòficament parlant, ‘la cura del planeta’. Se’ns considera més connectades a la ‘mare terra’ com a mares que som. Però, compte, que això no ens faci arrossegar encara més responsabilitats de manera solitària i culpable! Tot això està lligat al principi de respecte a la natura de l’ecologisme com a base per a lluitar contra el patriarcat i l’industrialisme (que no industrialització), ja que per a les ecofeministes, tant les dones com la natura són igualment víctimes del sistema patriarcal (que no pas dels homes, insistim que no es tracta de lluitar contra els homes, sinó contra el sistema que els posa al centre de tot, quan no ho són).

Des de la perspectiva del consum, les dones en som responsables majoritàries del consum quotidià. No del cotxe o del pis, o dels restaurants (encara li porten el compte a ell… serà perquè esperen que siguin uns gentleman i ens convidin o perquè ell és qui paga a casa?)… però sí en les despeses periòdiques i imprescindibles per tirar endavant el dia a dia. Ho demostra el fet que el 61,47% dels desplaçaments per dur a terme aquesta tasca els fan elles (EMF 2016). Així doncs, aturar el consum quotidià és una eina que cal utilitzar per situar al centre les reivindicacions feministes, i posar sobre la taula els efectes econòmics (i ecològics!) d’aquesta activitat.

Per això, tal com indica l’article de Crític abans citat, una vaga feminista inclou una vessant molt important i innovadora, més enllà de no cuidar: no consumir. Perquè no consumir també és una forma de protesta i fer del consum una qüestió política tampoc no és una cosa nova. Els ecologismes, incloent-hi l’ecofeminisme, ho fan des de fa mig segle, aplicant la necessitat d’actuar localment per una transformació global. Polititzar el consum implica una posició ètica individual, que no necessita una militància organitzada, i és conciliable amb la multiplicitat de treballs i d’obligacions que duem a terme de manera quotidiana.

Així que demà feu el que madremente pugueu o no feu res. Però que es visibilitzi que sense nosaltres la vida es pararia.

 

Dedico aquesta sèrie de posts feministes a ma mare Carmen, a la meva tieta Teresa i la meva filla Vera (les dones més importants del món per a mi) i als referents en la lluita feminista Lidia Falcon, Magda Oranich, Anna Mercadé, Montserrat Roig, Rosa Capel, Victoria Prego, Núria Pompeia, etc. I a totes les dones que cada dia fan possible que el món sigui un lloc millor, que no es conformen i que reivindiquen un canvi social!

I deixo en un calaix altres aspectes com:

  • Molt més sobre l’ecofeminisme. Faré un segon post més en profunditat.
  • L’urbanisme pensat en clau de gènere.
  • Les compreses i els tampons i alternatives més sostenibles i saludables. Report per a Opcions.org que m’ha permès descobrir molt sobre que les dones som cícliques. Jo sóc cíclica!
  • La pobresa afecta més a les dones, també la pobresa energètica, per exemple.

Si vols proposar algun tema, estaré encantada d’aprendre mentre faig recerca i escric al respecte. Gràcies!

Literatura feminista meva i teva

dimecres, 7/03/2018

Compartir és viure i compartir aquells llibres o publicacions que m’han ajudat a poder afirmar convençuda i amb coneixement “jo sóc feminista”,encara és més que viure: és sumar, estar més a prop unes de les altres. I més ara, dies abans de la primera vaga feminista de la història.

Y fueron felices comiendo perdices… (Nuria Pompeia, 1970)

Aquest llibre sempre va estar prop meu. El mirava i remirava sovint. Dic mirava perquè es tracta d’una novel·la gràfica i d’humor. Amb un dibuix senzill i un color taronja que permet destacar allò que normalment s’invisibilitza (potser per això el meu color favorit és el taronja?), Núria Pompeiafa possible en aquest llibre que te n’adonis com, des del moment que naixem, les dones patim discriminació i, en alguns casos, explotació i violència.

 

Querida Ijeawele. Cómo educar en el feminismo (Chimamanda Ngozi Adiche, 2017)

Consisteix en 15 consells que Chimamanda Ngozi Adiche, amb veu càlida i directa, li dirigeix a una jove mare que acaba de donar a llum, Ijeawele. Es tracta d’una crida a fugir dels estereotips i lluitar per una societat més justa educant els nostres fills en la igualtat i el respecte. A continuació en faig un recull dels aspectes que més m’han impactat i emocionat:

  • Sigues una persona plena. La maternitat és un do meravellós, però no et defineixis únicament per ella.
  • Feu-ho junts. Els homes poden fer exactament el mateix que una dona menys parir i donar el pit.
  • No li diguis mai que ha de fer alguna cosa o deixar de fer-ho ‘per ser una nena’. El mateix val en el cas d’un nen.
  • El benestar d’una dona ha de basar-se en alguna cosa més que la benevolència masculina(aquest m’encanta!).
  • Ensenya-li a llegir, que estimi la lectura.
  • Ensenya-li a qüestionar-se els homes que només empatitzen amb les dones si les veuen com a una possible relació enlloc de com a éssers iguals.
  • Mai li parlis del matrimoni com un triomf.
  • Que no cerqui sempre l’aprovació, l’obligació d’agradar. La seva feina no és ser desitjable, sinó realitzar-se plenament.
  • Practica esport amb ella. Si li agrada maquillar-se, que ho faci. Si li agrada la moda, recolza-la. Criar a una feminista no consisteix en obligar-la a rebutjar la seva feminitat. Feminisme i feminitat no s’exclou mútuament. És misogin suggerir lo contrari.
  • Ensenya-li a qüestionar-se l’ús selectiu que fa la nostra cultura de la biologia com a “raó” per a les normes socials. Sovint, fem servir la biologia per explicar els privilegis que gaudeixen els homes, com per exemple la superioritat física masculina. També emprem la biologia evolutiva per explicar la promiscuïtat masculina, però no la femenina, tot i que existeixi una lògica evolutiva en el fet que les dones tinguin nombrosos companys sexuals, ja que quan més gran sigui el patrimoni genètic, majors seran les oportunitats de parir fills que creixeran sans.
  • Parla-li de sexe i fes-ho d’hora. Fes-li saber que el sexe no és un mer acte controlat de reproducció o un acte ‘exclusiu del matrimoni’, perquè és mentida. Digues-li que el seu cos només li pertany a ella, que no tingui la necessitat de dir “sí” a algú que no vulgui o per qui se senti pressionada. I ajuda-la a poder dir vagina o com li vulgueu dir, sense sentir vergonya.
  • L’amor arribarà. Ensenya-li que amor no és només donar, sinó també rebre.
  • Quan li parlis d’opressió, ves amb compte de no confondre oprimits amb sants. Les dones són igual d’humanes que els homes. Per tant, la generositat femenina és tan habitual com la maldat.
  • Fes normal la diferència. Parla-li de diferència. Fes que la valori.

En aquest vídeo de l’autora, que he trobat en el meravellós bloc de l’Iria Marañón Come cuentos.

Morder la manzana (Letícia Dolera, 2018)

Encara no m’he pogut llegir tot el llibre (ja el tinc demanat) i no he arribat a temps per aquest post, però em quedo amb alguna de les coses que m’han portat a voler llegir-lo, algunes de les quals he sentit en aquesta conversa amb Leticia Dolera publicada per Crític. M’alegra que l’any 2018 es publiqui un llibre sobre feminisme, escrit per una dona, i més en el cas d’una dona ‘mediàtica’ que l’ha liat en els darrers premio Feroz i Goya. Gràcies Letícia, molt més que una ‘matazombies’.

  • En relació als homes:
    • És important que aquests es posin a la nostra pell.
    • Cal que acceptin que tenen certs privilegis i que potser han de renunciar a alguns per assolir una justícia igualitària.
    • Se’ls hi nega la tendresa, la sensibilitat. La seva vida seria més rica i segurament es donarien menys casos de violència i assetjament. Això darrer ho afegeixo jo!
  • En relació a nosaltres, les dones:
    • En el llibre El mito de la belleza de Naomi Wolf, la dieta ha estat el sedant polític de les dones. Mentre ens preocupem per la nostra imatge no lluitem per sentir-nos orgulloses i satisfetes de la nostra feminitat.
    • Cap avenç social s’ha assolit sense incomodar.
    • Allò personal és polític, no és únicament personal. Està en el sistema. Cal infiltrar-se.
    • Les dones sentim vergonya, culpabilitat… El feminisme ens pot ajudar a descarregar-nos d’aquests sentiments que moltes vegades ens acompanyen sense que siguem conscients, tot i que ens facin sentir i estar malament amb nosaltres mateixes.
    • La nostra sexualitat ens pertany.
    • Fraternitat prové de frater, germà. Sororitat prové de sor, germana. Ajudem-nos entre nosaltres!
    • Sembla que com a nenes o dones hem de tenir ‘la millor amiga’. I si volem tenir-ne moltes? Juntes som més fortes.
    • Quan aprens una cosa nova, adquireixes un compromís amb la societat. Això m’ho aplico amb temes ambientals. També em sento així.
    • En reivindicar el nostre espai i obtenir-lo, sembla que no podem fallar ni equivocar-nos un cop el tenim. Però tenim el mateix dret a fer-ho malament que qualsevol altre.
    • Existirà la igualtat quan una dona mediocre pugui arribar tant lluny com un home mediocre.

Cuentos de buenas noches para niñas rebeldes (Elena Favilli i Francesca Cavallo, 2017)

Sabíeu que, segons les dades públiques i accessibles, el 7% dels personatges rellevants a la història són dones? I fins i tot aquestes, molt poques respecte les reals, les desconeixem. Per què no ens les han explicat a l’escola? Bé, potser la clau està en adonar-nos qui ha explicat la història fins ara. A la Bíblia, les dones són mares (algunes sense haver practicat sexe, no sigui que gaudeixin i tot), putes, un zero a l’esquerra. I dir que Jesucrist va ser una dona és una amenaça i una injúria absoluta! Bé, deixem la religió de banda i centrem-nos en la ciència, l’art, la cultura, l’esport… i descobrim algunes de les dones que també han marcat la història. En aquest llibre, cada dona és una microrrelat acompanyat d’una il·lustració, feta també per una dona. És un llibre que vaig comprar per llegir amb els meus fills, i tot i que ho faig, ha passat a ser un llibre molt meu. Aquí no hi són totes, però sí algunes que m’han sorprès especialment:

  • Ada Lovelace (1815-1852): matemàtica, va crear el primer programa informàtic de la història.
  • Alfonsina Strada (1891-1959): ciclista, primera dona en fer el Giro de Itàlia.
  • Amèlia Earhart (1897-1937): aviadora, primera dona en sobrevolar l’oceà Atlàntic. En fer-ho sobre el Pacífic el seu avió va desaparèixer, però abans de marxar va deixar escrit: ‘Soy consciente de los peligros. Quiero hacerlo porque quiero hacerlo. Las mujeres debemos intentar hacer las mismas cosas que los hombres. Si fracasamos, nuestro fracaso serà un desafío para las demás’.
  • Artemisa Gentileschi (1593-1653): pintora, una de les millors de tots els temps. Va dir: ‘Mentre visqui, tindré control sobre el meu propi ser’. Va negar a casar-se i fins i tot va haver d’anar a judici. Va guanyar.
  • Qui va escriure Pippi Calzaslargas? Que no deixa de ser l’exemple de com els nens poden agafar les rendes de les seves pròpies aventures. Astrid Lindgren (1907-2002), escriptora, deia: ‘Les entremaliadures no són una cosa que inventis. Sinó que és una cosa que et succeeix’. Més encara si la que s’embruta i no es comporta de manera adequada és una nena, pèl-roja i lliure!
  • Brenda Chapman (1962): directora de cinema. Va guanyar un Òscar i un Globus d’Or per Brave, que explica la història de la princesa Mèrida, de tot menys indefensa. Un film on en cap moment hi ha una història romàntica, sinó l’amor entre una mare i una filla, que aprenen juntes estimant-se. Perquè les dones no ens odiem ni som maquiavèl·liques!
  • Coy Mathis (2007): alumna de primària. Va néixer una criatura amb penis que els seus pares van anomenar Coy. Però ell volia ser ella. I volia poder anar al lavabo de nenes de l’escola. Li van dir que podia utilitzar el de discapacitats si se sentia millor. Però ella va dir que no. La seva família va anar davant una jutgessa que li va donar la raó. Ara Coy pot fer servir el lavabo que ella vulgui.
  • Eufrosina Cruz (1979): activista i política. Primera dona indígena de Mèxic en ser escollida presidenta del Congrés estatal. ‘Quan una dona decideix canviar, tot al seu voltant també canvia’.
  • Florence Nightingale (1820-1910): infermera. Va descobrir que els soldats ferits que els arribaven a un hospital de Turquia que ella dirigia no morien a causa de les ferides, sinó per les infeccions i malalties que contreien a l’hospital.
  • Kate Sheppard (1847-1934): sufragista, Nova Zelanda. Les dones havien de poder votar. Nova Zelanda va ser el primer país on les dones van obtenir el dret a votar. ‘No creguis que un sol vot no serveix de gaire. La pluja que refresca el terra ressec està feta de simples gotes’.

 

I més enllà d’aquests llibres i per no fer aquest post massa llarg, us recomano:

  • Tu sexo es tuyo (Sylvia de Béjar, 2005). Sóc súper fan d’aquest llibre. Ell també l’ha llegit.
  • El timo de la superwoman. Un libro que no les gustará leer a muchos hombres (Mar Galtés i Esther Casademont, 2010). Evidències que en boca de dones que les han patit es converteixen en més que valuoses i de les quals s’aprèn.
  • 70 películas sobre la situación de la mujer en el mundo que la Sonia Herrera comparteix en el seu bloc UnitedExplanations.
  • Cómo ser mujer (Caitlin Moran, 2015).
  • El dossier Crític Feminisme(s).

A casa som consumidors conscients

dimecres, 14/02/2018

Només des de la sinceritat i complicitat pròpia i familiar es pot assumir el repte Residu zero casolà

Sóc fan de la prevenció

Pensant i construint el relat d’una exposició sobre ecologia quotidiana amb en Ramon Folch, aquest va fer una aportació d’aquelles que de tan simples resulten brillants i inoblidables. D’aquelles que et fan pensar: “Com no hi he caigut jo abans”. Deia que “el residu és un invent modern de l’espècie humana”. A la natura no hi ha residus perquè aquesta ho reaprofita tot. En canvi, la humanitat, a mesura que s’ha desenvolupat ha generat cada cop més residus. És a dir, que tenir més ha estat equivalent a malbaratar més els recursos. Així que hem assumit els residus com un efecte secundari irremeiable a la nostra manera de produir i consumir, a la qual no volem ni sabem com renunciar. I com que l’hem assumit, li hem dissenyat tot un seguit d’estratègies per aprofitar-lo al màxim un cop generat (reciclatge i revalorització) sense plantejar-nos si, potser, l’estratègia de partida més encertada no fos una altra que la prevenció i la reducció.

Perquè el residu més net és aquell que no es genera, ja que no t’obliga a gestionar-lo per allargar la seva vida útil (procés que també impacta) ni a enterrar-lo o enviar-lo a altres països per fer-lo desaparèixer (tot i que això també comença a tenir un límit, com en el cas de la Xina). Sóc fan de la prevenció de residus. Sona d’allò més avorrit però és així. És una estratègia que obre tot un món de possibilitats, moltes de creatives i solidàries i socialment potents. A més, ens obliga a parar i pensar sobre el que tenim i el que necessitem. Jo reciclo, sí! Però ho faig perquè un cop generat el residu no hi ha més remei que gestionar-lo de la millor manera possible. Però prefereixo anar a l’arrel del problema on considero que tinc més a fer i influir. I com ho faig jo? Com ho fem a casa?

#Acasasomcocos (consumidors conscients)

La tertúlia a la ràdio, el carro de la compra a vessar després de passar pel mercat, per diverses botigues i un súper. Després de guardar la compra als armaris, rebost i nevera, em disposo a distribuir els residus generats un cop guardats els aliments. La gran majoria, per no dir pràcticament tots, són envasos de plàstic i de paper amb l’únic objectiu d’embolcallar el menjar fins que arriba a la llar (per exemple, el cartró que agrupa els iogurts). Més els residus que es generaran un cop consumits part dels productes: la llet, l’aigua, els iogurts, les cerveses, etc. Resulta que més de la meitat del carro de la compra són materials que no faré servir i que passaran a ser directament residus! Quin mal! Quin desastre ecològic! Quin malbaratament!

Il·lustració pròpia (3 de febrer de 2018).

A casa estem conscienciats. Evitem les bosses de plàstic (davant la sorpresa dels botiguers que insisteixen que les agafis), reparem tot allò que podem, reutilitzem i fem circular roba, joguines, etc. No ens agrada llençar menjar i intentem comprar diversos cops a la setmana, en funció del que necessitem. Li dediquem temps a pensar com consumir per fer-ho millor. Així gastem menys, omplim menys la casa i generem menys residus. Però, tot i això, continuem generant massa residus i en som conscients.

Iniciatives com les de #Josoccoco de Rezero ens va animar a canviar alguns hàbits. Poc a poc, sense estressar-nos, fent-ho un procés agradable i gratificant i, sobretot, acordat pels quatre (els menuts de 7 i 3 anys, inclosos). La societat no ens ho posa fàcil. Ser un ‘bitxo raro’ costa, però també genera reaccions a favor i empeny a altra gent a fer el mateix.

Així doncs, què estem fent a casa per reduir els nostres residus?

Il·lustració pròpia (3 de febrer de 2018).

_Comprem a granel sempre que podem. Quan anem al mercat, agafem envasos reutilitzables de casa (tapers de vidre i plàstic) i un cop al mercat els omplim amb embotit, fruits secs, croquetes, bacallà, seitons, galetes, espècies, formatge, infusions, etc. Quan demanes que t’ho fiquin en un tupper, hi ha qui respon molt positivament, i d’altres s’estranyen i no entenen que no vulguis els seus envasos, tan nets, higiènics i pràctics, i de porexpan. D’altra banda, no comprem la fruita i la verdura envasada!

Pendent: trobar botigues a prop que ens possibiliti accedir a cereals i pasta també a granel.

_Comprem productes en envasos grans, evitant les monodosis. Però no tots encara. Tot i que evitem els sucs no fets a casa, quan els consumim intentem que siguin ecològics, no ensucrats i en ampolles grans de vidre. D’aquesta manera reomplim petites ampolles de vidre en cas de necessitar quantitats més petites per berenars de la canalla.

Pendent: la nostra assignatura pendent són els iogurts. Encara els consumim en envasos de plàstic. Un primer pas seria passar-se al vidre, un altre possible seria comprar-lo en grans envasos i servir-los en pots o gots quan calgui… Però seria ideal fer-los a partir de quefir o amb una iogurtera. Aquí reconec que tinc un obstacle que es diu: ‘Ens hem acostumat als Activia, sobretot als de pera’ o ‘Els iogurts la Fageda són locals i darrera hi ha un projecte social, i són molt bons’. Sempre consumim sense ensucrar (a casa no tenim sucre). Però crec hem de donar un pas endavant.

_Formem part d’una cooperativa de consum de proximitat i ecològica. Cada diumenge a la nit, quan els nens dormen i la setmana tot just ja comença, faig la comanda online de la cooperativa L’ortiga. El seu servei és genial i fer cistelles a mida és possible. En tot moment saps l’origen dels aliments i només tens accés als que són de temporada. Tot és fàcil i més que bo! He de reconèixer que hem passat per 5 cooperatives abans de passar per aquesta. Algunes presencials que finalment no hem incorporat en la nostra quotidianitat. Així que hem triat l’opció que millor ens encaixa que no ha de ser la mateixa per a tothom. Cadascú ha de dissenyar allò que pot i vol assumir. És qüestió de prioritats, com tot.

Pendent: a vegades ens costa trobar la mida de les comandes i hem d’accedir a productes frescos d’altres botigues, no sempre ecològics, i en alguns casos, envasats. Intentem anar al mercat, on els productes ecològics van entrant cada cop més, però no sempre ho fem.

_Comprem part dels detergents a granel a Goccia Verde.

Il·lustració pròpia (3 de febrer de 2018).

Pendent: Però encara no tots. I és que encara no ens resulta pràctic i llavors costa més. És un sacrifici. El tenim lluny, implica portar els envasos de casa que normalment no es buiden tots alhora… En fi, és més fàcil comprar-los a la botiga però en la mesura del possible els intentem anar comprant a granel. De totes maneres, el xampú i gel no el comprem a granel tot i que podríem. Tot i així fem servir productes ecològics però envasats. I un dia haurem de provar això de fer-te la pasta de dents amb ingredients comestibles. Reconec que aquests invents no ens solen funcionar, però a casa ens agrada experimentar.

_No consumim palletes de plàstic. Potser d’entrada pot semblar un repte ridícul, però ha costat bastant perquè els nens hi estaven habituats. Primer vam introduir les palletes de bambú però la meva filla es posava lila per aconseguir que la llet pugés. En ser més dures, el tema pressió no va igual i costa. A més, se la clavava a les genives. Ara les fan servir per fer percussió. També hem provat les de paper, millor que el plàstic, però segueixen essent d’un sol ús. I les de plàstic dur reutilitzables no són gens recomanables ja que costa netejar-les i acaben essent un origen de microbis, etc. Així que ens hem passat al costat radical i lògic 100%: a casa es veu del got i no hi ha palletes. “Però a casa dels avis en tenen!”. “Però a casa nostra no!”

_A casa ens fem la “Nocilla” i alguna melmelada. Això és molt recent però sembla que funciona. Els nens no es queixen i a nosaltres ens agrada. Fent servir llet d’avena, cacao ecològic comprat a granel, xarop d’agave, avellanes pelades a granel i maizena (midó de blat de moro, espessidor)… et voilà! Darrerament també fem la melmelada (una de llimona, dàtils i canyella), tot i que només me la menjo jo. Tot això ajuda a reduir envasos i a més et permet sortir dels sabors comercials excessivament ensucrats.

_Evitem el consum del pa “bimbo” (sempre envasat). Ens agrada que el pa sigui pa i els nostres menuts així ho reclamen. Així que comprem pa d’espelta o multicereals sense tallar perquè ens duri més. No consumim barra per dia, tampoc en mengem tant. Fer el pa a casa seria genial però no crec ho agaféssim com una rutina a mantenir.

_Fa dos mesos que faig servir la copa menstrual de Nur i les calces Cocoro. Fins ara, i considerant que dels darrers 7 anys, 4 no he tingut la menstruació (perquè he tingut dos fills i he donat el pit fins fa relativament poc); he fet servir compreses ecològiques i també no ecològiques. Mai m’han agradat els tampax, i mai he fet servir salvaslips. Però ara només faig servir una cosa: la copa. Bé, el darrer dia del cicle faig servir també calces reutilitzables. No entraré en aquest tema però els residus que estalviaré a partir d’ara no són menyspreables i a més surto guanyant en funcionalitat i salut.

_Ampolles reutilitzables per tots els de la família. A casa cadascú tenim una ampolla reutilitzable que no és de plàstic. La reomplim i la portem a sobre i així evitem comprar ampolles de plàstic cada cop que tenim set. És ben senzill i molt pràctic, i ecològic, és clar!

_El caldo sí que el fem a casa (això evita envasos també). Fer pa, galetes, iogurts, etc. no crec sigui el nostre camí (qui sap) però fer el caldo a casa, sí. No només és més bo sinó que és més econòmic i evitem els envasos d’un sol ús.

Deures per apropar-nos al zero

Però encara ens queda molt camí per recórrer, molt. Tot i que ve de gust, poc a poc i amb bona lletra. Aquí van alguns dels següents reptes:

_El consum de llet i aigua a casa és envasat i en plàstic. Durant molts anys teníem una bodega prop i consumíem la llet en ampolles de vidre però llavors no era ecològica. Ara és ecològica però envasada. I llet també vegetal. El problema és el mateix. En aquest cas no trobem la solució. I pel que fa l’aigua, durant una època vam ser un usuari de gerres Brita però no ens convencia i vam tornar a l’aigua envasada. Ara estem investigant sobre la qualitat de l’aigua de l’aixeta i a partir de les respostes buscarem solucions. Abans que acabi l’any volem eliminar aquest envàs.

_El film encara hi és, a la cuina. No el fem servir gaire. Bàsicament, per congelar aliments o cobrir-los un cop a la nevera. En aquest cas també estic investigant opcions ja que existeixen, opcions reutilitzables. Quan ho tingui resolt ho explicaré.

_El món de les galetes i cereals està plastificat en excés. Galetes de blat o d’arròs ecològic, d’espelta, etc. però envasades! Això sol passar en botigues ecològiques: trobes de tot amb Ecolabel però sempre envasat (moltes vegades més del necessari), i a més d’origen llunyà. En aquest cas a casa estem reduint primer el sucre i despertant el paladar a altres cereals. El següent pas serà trobar on comprar aquests productes a granel… Ara és habitual que et diguin que les galetes no tenen sucre, però són dolces! És a dir, tenen altres edulcorants que en molts casos em preocupen més que el propi sucre. La solució final serà fer les galetes a casa però reconec que no em veig amb davantal i hores de cuina casolana. De tant en tant sí, però habitualment…

_Un compostador casolà, ho veig a anys llum, tot i que tenim lloc on posar-lo. Ho deixarem pel 2019, per ser realistes.

_Estem frustrats amb els múltiples intents de tenir un hort urbà al terrat, però hi seguim insistint.

_Encara estem enganxats a les tovalloletes humides. Des que tenim canalla consumim tovalloletes. Sí, sóc conscient que no és una bona opció, però són tan pràctiques. “Me estoy quitando!” I més després de llegir articles com aquest d’Opcions: “Cinc alternatives a les tovalloletes d’un sol ús”.

No entro en la roba i altres productes com la tecnologia, el mobiliari, la decoració, la joieria, les joguines, etc., que en general gestionem des del sentit comú. Evitem un consum compulsiu, reutilitzem al màxim i recirculem tot allò que ja no necessitem en entorns propers, i altres (contenidors Roba amiga, xarxes socials de segona mà, etc.).

Per assolir un objectiu Residu zero a casa cal ser sincer amb un mateix i saber fins on pots arribar (per les teves circumstàncies personals d’horaris laborals, logística familiar, lloc on vius, etc.) però sobretot fins on vols i assumeixes arribar. Incorporar nous hàbits és molt més difícil del que sembla; per tant, adquirir-los de manera pausada, conscient i convençuda és més important que fer-ho de manera accelerada.  Cal assumir un a un els nous hàbits, encara que siguin pocs, i gaudir en l’exploració. No tot funcionarà, però una part sí, i això ja és molt. Que el sentiment de culpabilitat no ens aturi i ens frustri, que ens mogui la curiositat i la sensació d’estar millorant el teu dia a dia mentre apostes per un model més lent, conscient i gratificant.

L’impacte ambiental del ‘núvol’

diumenge, 29/10/2017

100 milions de servidors, un milió de quilòmetres de cables. La informació que estàs veient a la pantalla potser ha passat per Tòkio. La xarxa pesa, i molt.

Internet funciona sobre un conjunt de xarxes de computadors interconnectades i amb un idioma comú que ens permet obtenir molts serveis, cada cop més. Per tant, quan parlem d’Internet i del núvol no ens referim a quelcom immaterial, sinó a quelcom molt material i disseminat pel món, que consumeix recursos i que genera residus i emissions contaminants, també gasos d’efecte d’hivernacle.

Però Internet també ha reduït de manera considerable el consum de serveis fins ara més impactants i ens ha permès relacionar-nos de manera eficient possibilitant reunions i formació a distància, optimitzant processos de treball, revolucionant els mitjans de comunicació, etc. Llavors, quin és el balanç ambiental d’Internet?L’impacte és més gran o més petit que si Internet no existís?

Fem un recorregut sobre els efectes ambientals de la seva part més física (els centres de dades i servidors) i la vessant més quotidiana (l’ús).

Internet són cables, naus plenes d’ordinadors, routers, antenes…

Com podem calcular les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle de quelcom tan intangible com Internet? El primer pas és materialitzar-lo. De la mateixa manera que la gasolina surt per la mànega de la benzinera després de travessar mig món, Internet també necessita uns 100 milions de servidors1 repartits en centres de dades (els més grans reben el nom de granges de servidors); uns 300 cables de fibra òptica submarins (entre actius i en construcció, uns 900.000 quilòmetres);2 i antenes i enrutadors (routers) per fer arribar els paquets d’informació als nostres múltiples devices digitals. Així doncs, Internet ‘pesa’, i molt. Ens centrarem en els centres de dades.

Segons diverses fonts, el 22% dels servidors del món es concentren a deu ciutats com són Houston, Mountain View, Scottsdale o San Antonio.3 El 42% es troben als Estats Units i un 3,5% són a Espanya. Per construir centres de dades es tenen en compte aspectes com l’espai (en cal molt, per temes de seguretat), l’accés a electricitat barata, la proximitat a llacs o rius per ajudar a refredar les màquines (ja que un dels principals consumidors d’energia és la refrigeració dels servidors), les baixes temperatures (per tant, es prefereix ubicar-los en indrets freds), la possibilitat de funcionar amb energies renovables (grans empreses estan invertint en reduir l’impacte ambiental associat al seu consum) i incentius fiscals.

L’origen renovable de l’energia consumida pels data centers  no és un tema menor. D’una banda està clar que suma punts en les estratègies de responsabilitat social corporativa i en la imatge dels grans gegants de les dades. Per l’altra banda els assegura una font energètica més segura i, en molts casos, més barata, depenent del país.

Les granges de servidors més grans del món es troben a Tokio (130.000 m2), Chicago (102.000 m2), Dublín (51.000 m2), Gal·les (70.000 m2) i Miami (70.000 m2). El seu nombre s’ha mantingut gairebé constant des del 2008, atès que els darrers deu anys s’han consolidat les tecnologies de la virtualització, que han permès multiplicar la seva capacitat per cinc (segons dades de la International Data Corporation).

Què passa, en aquest entramat de dispositius, quan ens connectem a la xarxa?

Així doncs, quan ens connectem a Internet, en realitat, ens estem connectant a grans centres de dades llunyans. Com? El senyal surt del nostre ordinador i es dirigeix al punt d’accés de l’edifici (el RITI), i des d’allí a les centrals de les operadores i a la central telefònica. Al seu torn, les operadores es connecten entre si i arriben als centres neutres, on s’enllacen amb les grans xarxes denominades Tier 1. A la Península, les principals connexions amb la xarxa global són a Conil (Cádiz) i Estepona (Málaga), per on passen dos dels principals cables intercontinentals. Altres connexions importants són les que passen pels Pirineus i la connexió amb Lisboa.2

Amb l’aplicació per a Android Intrace: Visual Traceroute es pot fer un seguiment del camí que recorren les nostres dades des del dispositiu emprat fins a múltiples servidors de tot el món. En introduir el nostre IP, un domini o un lloc web, s’obté com a resultat un mapa que mostra el recorregut corresponent i també un informe resum amb les adreces IP, la ubicació dels servidors i els mil·lisegons que han trigat les nostres dades a passar d’un servidor a un altre. Per exemple, des de l’ordinador on estem escrivint hem fet un accés al web d’Opcions, per al qual les dades han passat per un total de setze servidors i han creuat l’Oceà Atlàntic i els Estats Units. O, en una consulta a la versió digital del diari The Guardian les dades han travessat Europa, Àsia i arriben a la costa oest dels Estat Units creuant el Pacífic.

És un exercici curiós per conscienciar-nos sobre com les nostres consultes a Internet impliquen un llarg viatge per múltiples servidors físics a molts quilòmetres de distància. L’exercici també es pot fer posant al terminal del nostre ordinador traceroute (en Ubuntu i Mac) o tracert (en Windows) i una adreça web. Els resultats es poden interpretar seguint les indicacions del tutorial How to read a traceroute?4

La petjada energètica de les TIC i la seva contribució al canvi climàtic

El causant principal de la petjada ambiental d’Internet és l’energia necessària per fer funcionar la seva infraestructura. Els centres de dades, les antenes de mòbil i els dispositius necessaris per accedir a Internet requereixen grans quantitats d’electricitat. Jon Koomey, professor de la Universitat d’Stanford, és un dels pocs que s’ha dedicat a calcular aquest impacte i afirma que l’ús d’Internet, si tenim en compte tots els elements que el fan funcionar, suposa el 8-­10% del nostre consum energètic total. Els centres de dades representen un 1,5-2%.

Avui dia, l’electricitat que consumeixen la major part dels centres de dades prové de centrals de carbó i nuclears. Per exemple, el 55,1% de l’energia utilitzada pels servidors d’Apple prové del carbó, un 49,7% en el cas d’IBM i un 39,4% en el cas de Facebook.5 Tot i aquest escenari, les grans empreses són conscients de l’impuls publicitari que suposa ser eco-friendly i estan dedicant grans esforços a incorporar energies renovables, més enllà dels seus interessos per models més sostenibles que els fan menys dependents energèticament i els permet reduir costos.

Des del projecte europeu RenewIT, en el qual està implicat el Barcelona Supercomputing Center, l’Institut de Recerca en Energia de Catalunya (IREC) i la consultoria energètica Aiguasol, entre d’altres, estan investigant el potencial de les energies renovables com a font d’alimentació dels centres de dades. A més, s’està treballant en millorar l’eficiència dels centres de dades mitjançant una gestió més adequada del software, i sistemes de refrigeració més eficients, com refrigeració ‘finestres obertes’, o el reaprofitament de la calor generada per sistemes de calefacció, aigua calenta, etc.

Els centres de dades no només s’utilitzen per emmagatzemar dades de la xarxa associada a Internet, sinó que també realitzen altres tasques com el càlcul intensiu de models matemàtics (el MareNostrum de la UPC n’és un exemple) o d’aspectes comptables (en el cas dels bancs), i l’emmagatzematge de bases de dades diversos. Així doncs, el consum d’energia dels centres de dades no prové únicament del funcionament d’Internet. A més, resulta que la majoria dels centres de dades són petits i no tenen prou escala com per aplicar mesures d’eficiència o millora ambiental. Només els grans s’ho poden permetre. Per tant, hi ha molt camí per recórrer en la minimització de l’impacte ambiental dels servidors associats al nostre ús d’Internet.

Segons l’Annual Report 2013 del CEET,6 tot i que l’eficiència en el funcionament d’Internet s’incrementés un 15% cada any (és la projecció més optimista, vegeu la gràfica a continuació), l’any 2025 aquesta xarxa de xarxes consumiria el 5% del subministrament global d’electricitat. Però segons projeccions més pessimistes i també més realistes, es podria arribar a consums del 10-15%. A més, aquestes dades es refereixen només a la indústria de les TIC (és a dir, les fàbriques, xarxes, etc.) però no comptabilitzen el consum associat al nostre ús final d’aquestes tecnologies digitals (ordinadors, smartphones, tauletes,  smart TV, etc.). És a dir, tot i que Internet ens ha permès ser molt eficients, la creixent circulació de dades i l’increment previst d’usuaris ens condueix vers un augment considerable del seu consum d’energia.

En relació a les emissions de GEH i l’afectació de l’era digital en el canvi climàtic, el CEET i el prestigiós centre de recerca Bell Labs (comprat per Nokia el 2016) han calculat que el sector de les TIC i Internet produeix 850 milions de tones de CO2 a l’any, xifra que es duplicarà el 2020 (segons un dels seus estudis).7 De les emissions globals del sector de les TIC (l’any 2011), un 61% prové del consum final dels nostres dispositius digitals i només un 17% prové dels molt citats data centers; tot i que la previsió que en fa l’SMARTer 2020 Report és que aquest percentatge arribi a un 23% el 2020. Tanmateix, i segons aquest mateix informe, les TIC podrien possibilitar reduir les emissions globals de CO2 en 7,8 gigatones el 2020. Això equival a un 15% de les emissions de sectors com el de l’energia, l’edificació, el transport o el comerç.

Segons Jon Koomey, “cal no oblidar que Internet ajuda a millorar l’eficiència de les indústries no digitals, que encara representen el 90% del consum energètic mundial”. Llavors, quina és la resposta a la pregunta: el balanç global ambiental d’Internet és positiu (menys impactant) o negatiu (més impactant)? Segons el darrer estudi citat del CEET (SMARTer 2020 Report), tot i que el consum d’energia d’Internet s’incrementi (i les emissions associades), atès el major nombre d’internautes i més dades circulant; sí que es preveu una reducció de les emissions globals relacionades amb la millora de l’eficiència que Internet pot traslladar a d’altres activitats humanes. Per tant, el balanç ambiental, segons aquest informe, és positiu: l’impacte d’Internet és inferior a l’impacte si aquest no existís. Altres estudis, però, arriben a conclusions diferents.

L’ús quotidià d’Internet. Quan les megues, la rapidesa i els dispositius digitals sí que importen

S’estima que 2,5 milions de persones estan actualment en línia, i s’espera que aquest nombre augmenti gairebé un 60% en els propers cinc anys. Segons l’Informe Sociedad de la Información en España 2015, a Espanya hi ha 27,1 milions d’internautes (un 58,37% de la població total); en particular, un 98,5% dels joves entre 16 i 24 anys usen Internet. Les línies de fibra òptica ja sumen 3,1 milions, pràcticament el doble que l’any 2014. Sembla que ens agrada consumir tecnologia digital: un 78,2% dels internautes ho fem a través de l’ordinador i un 88,3% amb l’smartphone. Però Internet també es consumeix des de les televisions, les smart TV (sembla que només si un producte està connectat a Internet passa a ser smart), un 44% més que l’any 2014; i des de les consoles de videojocs, un 32% més que el 2014.8

En el nostre dia a dia fem servir Internet constantment per a comunicar-nos i nodrir-nos d’informació. Per treballar i distreure’ns. Internet ha esdevingut més que una tecnologia, una nova manera de viure i relacionar-nos. Més de 2.000 milions d’usuaris amb una gran activitat diària: cerques (una mitjana de 5,7 bilions al dia), el correu electrònic que responem (425 milions d’usuaris de Gmail que produeixen 12.240 milions de correus cada hora), un anunci que ens arriba (que, de mitjana, corre per Google 30 bilions de vegades cada dia), tafanejar per Facebook (200 milions d’actualitzacions per hora) i veure aquell vídeo pendent del Youtube (amb uns 4 bilions de visualitzacions).8 L’aplicatiu The Internet in Real Time mostra la quantitat de gigabytes de dades, missatges i likes de Facebook, piulades del Twitter, pujades a l’Instagram, nous usuaris de Linkedin, número de pins del Pinterest, missatges de WhatsApp, etc. en temps real. És difícil seguir els números, ja que creixen de manera molt ràpida i constant. Quin vertigen!

Pel que fa a l’ús final i més quotidià, el primer pas és reduir el consum associat a les TIC, valorant les nostres necessitats reals. A Internet cada cop trobem més vídeos (que s’engeguen sols), més animacions, més qualitat en les imatges; i cada vegada podem adjuntar més arxius i més pesats en un sol correu o missatge, perquè en pocs anys la quantitat de dades que podem enviar han passat de desenes de MB a més de 10GB, i ‘gratis’. Si, com en el cas dels telèfons mòbils, no només paguéssim per velocitat sinó també per dades consumides, segurament la nostra manera de consumir ‘Internet’ seria menys impulsiva, més reflexiva.

Per exemple, els spam que es generen emeten 28,5 milions de tones de CO2, a més d’un total de 104.000 milions d’hores per esborrar-lo. I és que resulta que el 61% dels mails que es reben no són essencials (un 68,8% directament són spam).9 Un altre exemple molt estès a la xarxa és l’impacte d’un correu electrònic que implica l’emissió de 4g/CO2 i un amb un adjunt pesat emet 50g/CO2. Abans hem parlat de 12.240 mails cada hora, només cal multiplicar i el vertigen s’incrementa.

Si una cerca a Internet triga més de 400 mil·lisegons, els usuaris cerquen menys o busquen alternatives. Això equival a ‘obrir i tancar els ulls’, i ja es considera esperar massa. La rapidesa, doncs, sí que importa

Un altre aspecte clau quan parlem de comunicacions i Internet és la rapidesa i la immediatesa. Segons la investigació Speed matters for Google web search,10 si una cerca triga més de 400 mil·lisegons, l’usuari realitza menys cerques de manera gradual en el temps. Per a Google aquest criteri és bàsic per al seu model de negoci. Els seus usuaris són impacients i si les respostes triguen a arribar més del que volen, busquen menys. Però, quant és un mil·lisegon? I 400 mil·lisegons? Un mil·lisegon és la mil·lèsima part d’un segon i 400 mil·lisegons equival a obrir i tancar els ulls, i això ja es considera esperar massa fent una cerca. Esperar que es descarregui un vídeo, una cançó o una actualització d’una xarxa social no és ben rebut; i tot i que sembli imperceptible per als humans, no ho és, i les grans empreses estan investigant en aquest sentit com a factor competitiu.11

Pel que fa al consum d’energia a casa

Segons dades de l’any 2012 de l’Electric Research Institute, els smartphones i les tauletes consumeixen molta menys energia que aparells electrònics tradicionals com el portàtil, el PC de sobretaula, o la TV de plasma. Es tracta d’aparells multifuncionals que han aconseguit ‘miniaturitzar’ d’altres dispositius més grans, reduint el consum de materials i d’energia (…).

Es pot consultar el reportatge complert a Opcions.org. També en castellà.

Notes

1.  RenewIT (abril 2014). “Data centres: market archetypes and case studies“.

2.  Ecologistas en Acción (juny 2013). “¿Una red sin límites en un planeta limitado?“.

3.  Pingdom, Royal (New York Times) i Koomey, Jon (Data Center Knowledge). Informació trobada a la infografia Internet no és invisible, de Mari Nieves Lorenzo per a relajaelcoco per a la revista Yorokobu.

4. Mitchel, S. (octubre 2015). “How to read a traceroute?” In motion hosting.

5.   A l’informe de Greenpeace Clicking Clean: how companies are creating the Green Internet? (abril 2014) es pot consultar quines són les fonts energètiques dels grans hubs (concentracions territorials) de centres de dades.

6.  Centre for Energy-Efficient Telecommunications (CEET), centre de recerca públic-privat de la Universitat de Melbourne (Austràlia) dedicat a millorar l’eficiència energètica de les telecomunicacions globals.

7.  CEET i Bell Labs (gener 2013). “Methodologies for assessing the use-phase power consumption and green-house gas emissions of telecommunications network services”. Environ Sci Technol.

8.  Fundación Telefónica (2015). “Sociedad de la Información en España (SIE)“.

9.  Berners-Lee, M. i altres (21 d’octubre 2010). “What’s the carbon footprint of… email?” The Guardian.

10. Brutlag, J. (22 de juny 2009). “Speed matters for Google web search“. Google, Inc.

11. Lohr, S. (29 de febrer 2012). “For impatient web users, an eye blink is just too long to wait“. New York Times.

Ciutat verda, natura domesticada

divendres, 6/10/2017

‘Els humans es refugien en el que consideren que és el seu món, miren d’allunyar-se de les feres i dels miasmes i creuen que han de domesticar la natura. Això els fa perdre de vista les connexions que els uneixen a la natura, l’escalfor que els ve del sol, què fa créixer les plantes o els animals dels quals s’alimenten, com és que tenim aigua dolça potable als continents, per què la nostra atmosfera és tan diferent de les de Venus o Mart, semblants entre si…’ Així parla en Jaume Terrades de la relació entre la natura i  l’espècia humana en la introducció de la recent publicació de la Diputació de Barcelona sobre Educació ambiental (2017),  ‘D’on venim? Cap a on anem?’.

El ‘per què’ de la dèria de renaturalitzar
Les ciutats es volen posar verdes, recuperar espais de contacte amb la fauna i la flora. Darrerament això és tendència. Les polítiques municipals aposten per omplir els carrers d’espècies vegetals, tant amb l’acció municipal directa i des del disseny de l’espai públic, com permetent a la ciutadania gestionar la seva ‘porció de verd’ en la via pública (en els escocells, per exemple) o impulsant que els entorns privats (balcons, cobertes, jardins privats) també s’omplin de fullatge silvestre. Però per què ens interessa tant aquest aspecte? Per què es promou la biodiversitat urbana tant des de l’arquitectura, l’urbanisme o fins i tot la salut pública? D’on prové aquest sobtat interès? Sap greu reconèixer que darrera l’aprovació i el proteccionisme humà sembla que sempre hagi d’haver un benefici propi, una relació de simbiosi on ambdues parts han de rebre d’alguna manera. Però així és.

Una visió al respecte, menys antropocèntria, sobre per què busquem el verd seria:

  • Per recordar què som (animals) i que convivim amb altres éssers vius. Per tant, per permetre que altres animals retornin a la ciutat, fer memòria i adonar-nos que formem part d’una piràmide alimentària, d’un sistema ecosistèmic ara en clar desequilibri, que no estem sols, que no som el centre de l’univers.
  • Fer possible que els nostres fills i filles aprenguin de la natura, sense tenir-li por, sense voler dominar-la ni manipular-la, sinó respectant-la i convivint amb ella. I la millor manera de fer-ho és estar més en contacte amb ella en el nostre entorn habitual, la ciutat.

Una altra visió, més antropocèntrica, respondria a la mateixa pregunta dient:

  • Perquè necessitem la natura i tot allò que ens ofereix: aire més net, ambient més fresc, ombra per refugiar-se, un entorn menys sorollós, etc.
  • Perquè els parcs, jardins, balcons amb flors, via pública amb arbres… dibuixen un paisatge urbà més agradable, atractiu i gratificant per a la ciutadania.

Amb quina d’aquestes respostes ens sentim més identificats? Qui vol recordar que som animals i que hem de viure en convivència amb altres espècies? Qui vol compartir la ciutat realment amb altres animals que no siguin els humans? A qui l’interessa la piràmide alimentària si ja tenim clar on anar a comprar per alimentar-nos? Siguem sincers i reconeixem que la natura ens senta bé, ens agrada, ens ve de gust, ens permet desconnectar del gris i ser més feliços.

Un cop resposta aquesta pregunta, ens podem plantejar d’altres, seguint en la línia antropocèntrica:

  • Preferim un verd urbà desendreçat, entròpic, 100% natural? O un verd simètric, en angle recte i sota control?
  • Estem disposats a conviure amb abelles, ocells, insectes diversos, artròpodes, ratolins, etc? Perquè renaturalitzar la ciutat també vol dir això. El verd no ve sol sinó que s’acompanya d’animalons, no sempre benvinguts.

Si abandonem una casa, un jardí, un hort, què passa? Doncs que les espècies més sensibles són envaïdes per les més fortes, que creixen de manera poc estètica omplint cada forat o espai buit. La natura conquereix els espais buits, abandonats, poc cuidats. I normalment això va seguit de l’aparició de fauna no desitjada. A qui li agrada tenir una casa abandonada al costat o un solar on només hi ha males herbes i ratolins i gats abandonats? Reconeguem que no sabem conviure amb altres espècies. Reconeguem que només ens sentim còmodes en un verd conegut, controlat, dissenyat, harmònic i desparasitat. No passa res, és així. I quan desitgem trobar-nos amb el verd més autèntic, sortim de la ciutat i ens refugiem en els boscos i prats, o fent un cim. Llavors el desordre és benvingut, perquè no està allà cada dia, perquè és anecdòtic i, per tant, no cal acostumar-se a ell.

Fauna i flora urbanita, no tan bucòlica
D’alguna manera, tothom se sent atret pel contacte amb la natura. Molts de nosaltres ‘tenim un poble’ on hem pogut créixer més en contacte amb espais oberts on animals, arbres i arbustos no ens eren estranys, encara que fos un parell de mesos a l’any. Fins i tot els nostres pares i mares van créixer en un entorn menys urbà i tot i viure a Barcelona des de joves, la seva Barcelona no és l’actual. Aquella encara tenia horta aprop de les cases i camps segats entre universitats i zones residencials. Però nosaltres, els nascuts al voltant dels 80, hem crescut en una Barcelona cada cop més pavimentada, més ‘endreçada’ urbanísticament. On cada arbust responia a unes mides prefixades des de l’administració, on els herbicides i plaguicides han controlat l’excés de fauna, on la fauna i la flora ha anat perdent espai en favor del ciment i del cotxe. I això s’ha associat a progrés, a desenvolupament. Regular la nostra relació amb la natura ens ha fet sentir segurs i segures davant una natura imprevisible.

Veure un animal a la ciutat és estrany, menys en el cas dels mosquits, les mosques i els coloms, de tonalitats grisàcies similars a les urbanes. Aquesta és molta de la fauna que actualment relacionem amb la ciutat, doncs: els mosquits (molestos, innecessaris, enturbiadors de nits senceres), mosques (les més ‘cojoneras’, innecessàries, brutes, insistents…), les paneroles (fastigoses, motiu de més d’un atac de pànic, en veus una i n’hi ha centenars), els coloms (que caguen àcid pur, emprenyen i són ‘kamikaces’, uns incompresos, sempre menyspreats), la famosa cotorra (sorollosa, invasora i descol·locada del tot als nostres plataners), els ratolins (del metro, dels baixos, d’alguns carrers), les formigues (oportunistes, treballadores incansables… no fan fàstic ni espanten però no generen tampoc cap apreci especial), els porcs senglars (que rebusquen en la brossa dels veïns de la zona alta, propera a Collserola, entre mirades de curiosos que millor no s’apropen), etc. I no entro en els ratpenats a l’estiu, les aranyes, els ‘peixets de la pols’, els tàvecs, etc. Això sí, hi ha animals amb els que tenim més bona relació: els pardalets, les orenetes, les papallones, les marietes, els esquirols i fins i tot els dragonets, que fan bonic a la paret de la terrassa i a més es mengen els mosquits.

Que aixequi la mà qui està disposat a conviure amb tots aquests animals. Que aixequi la mà qui està disposat a fins i tot cuidar-los. Perquè si el verd torna a la ciutat, també ho faran algunes espècies animals, siguem-ne conscients. Jo estic disposada a assumir-ho, però vull que m’informin, que m’expliquin… perquè vull saber reaccionar i transmetre als meus fills els valors que tant defenso. Està clar que els beneficis del verd per a la nostra salut física i mental són evidents, la pregunta és si el verd més el gris de la ciutat, en convivència, ens poden oferir aquests mateixos beneficis o si ens generaran més estrès i rebuig que una altra cosa. No tinc les respostes, de moment només les inquietuds. Múltiples estudis expliquen el benefici d’estar en contacte amb la natura i també el perjudici de no estar-ho. Educar envoltat de verd comença a ser tendència (fer classe fora de classe) i la salut infantil s’ha demostrat que es veu directament beneficiada pel contacte amb la natura. Però, qui ha entrat a pensar en les conseqüències reals, no teòriques, de tenir jardins, parets vegetals, cobertes verdes, balcons inundats de flors i plantes, horts urbans comunitaris i privats, etc? Podrem conviure-hi sense plaguicides ni insecticides? Podrem assumir les regles del joc? Fa anys vam expulsar la natura per por a les malalties, principalment. Pensem bé com fer aquesta renaturalització i sobretot, comuniquem-la molt bé perquè sinó la ciutadania se sentirà confusa i no serà partícep d’aquesta recuperació de l’espai públic. Tot seran queixes i incomprensió. Explicar el per què pot ajudar i molt!

Natura i civilització, antagonismes històrics
Per acabar, recuperar de nou les reflexions literals de Jaume Terrades. No ho podria dir millor ni de manera més propera.

‘En la història de les societats humanes que van descobrir l’agricultura i van construir ciutats, la natura va esdevenir, en la percepció de la majoria, antagònica de la cultura i de la civilització (al cap i a la fi, civilització, com ciutat, ve de civitas, ’ciutadania’). Aquesta dissociació entre humanitat i natura és un malentès, un error de perspectiva de conseqüències molt greus. Els humans construeixen contra la natura, per posar barreres als perills que provenen d’aquesta. Cormac McCarthy escriu en la seva novel·la Meridià de sang que «qui construeix en pedra mira d’alterar l’estructura de l’univers». És una bona manera de dir- ho (…).

L’antagonisme humans-natura subsisteix, fins i tot, en el llenguatge tècnic de la gestió ambiental: ara mateix és moda parlar dels serveis que la natura ens ofereix, identificar-los i, en la mesura del possible, quantificar-los en termes econòmics. Però així la natura es veu com qualcom extern, ja que la seva existència es justifica perquè ens proporciona serveis. Com després revisarem, es tracta d’un enfocament antropocèntric: en realitat, nosaltres som natura. Sembla que ens cal demostrar a gestors i economistes el que, per als humans primitius, era una evidència tal que ni se la plantejaven: no podem prescindir de la natura. La nostra ridícula supèrbia d’espècie ens ha anat encegant davant un fet obvi.’

Festival Vida o Plastic party?

divendres, 7/07/2017

Festival Vida, un entorn idílic on la música es percola entre les branques

Rosalia & Refree a l’escenari ‘El Vaixell’

La música rebota en les branques dels arbres, en els troncs, es percola entre les pedres del terra. Calma pausada, contemplativa, moment màgic a la posta de sol, a l’escenari ‘El vaixell’ del Festival Vida 2017. Tot és màgic. Música i natura, pop i bosc, rock i sorra, folk i pedres. Un festival de ‘famílies’, on els menuts són benvinguts, tot i que passin més de la meitat del temps amb uns auriculars de colors que els protegeixen dels decibels. Estem en un festival de música!

En aquest entorn tan bucòlic, on segur que et trobes algun/a conegut/da entre concert i concert, de camí al següent escenari, sembla que el temps s’atura i t’ofereix qualitat musical (segons els gustos) entre pins, murs de pedra i espais decorats per fer volar la imaginació (pops gegants de cartró que sobresurten del terra, espines de peixos flotant, meduses de colors, cubs de mirall, plataformes de fusta on descansar de la pols i les pedres torça turmells, etc. Tot això és un engranatge, un ‘atrezzo’ pensat al mil·límetre per fer-te sentir que et trobes en un espai especial, que aquells dies no se t’oblidaran. Furgonetes de menjars diversos, molts d’ells anunciats com ecològics, sense gluten, km0, etc. Dóna gust!

Un mar de plàstic

Plastic Party per Julià Furió

Però, entre tota aquesta atmosfera creada per fer-te sentir ‘un fullet en un bosc popero ecològic’, el plàstic és un element més. El plàstic? Sí, el plàstic, d’un sol ús! Gots de plàstic s’omplen de cervesa, sobretot, i acaben al terra barrejats entre la sorra, les burilles de les cigarretes (tema en el que no entro) i altres restes plàstics (plats, per exemple, tema en el que tampoc entro) que han estat trepitjats en els concerts i que ja no se sap si eren de la marca ‘Estrella Damm’ o ‘Coca Cola’. El festival ha passat a ser una ‘plastic party’ on llençar aquest material al terra es converteix en ‘l’única’ opció.

Pocs contenidors en les instal·lacions podria ser una primera estratègia a millorar. Costava trobar papereres on llençar els gots o plats (de les furgonetes de menjar, també de plàstic). Per tant, davant d’un concert dels bons, on un cop s’ha acabat la cervesa del got venen ganes de sentir llibertat en les mans i braços per aplaudir, i fer totes les ‘performances’ possibles amb les mans, abraçar-te als teus col·legues i parella, etc. En aquell moment d’eufòria col·lectiva, què fas amb un got de plàstic, sense cap valor afegit, tou i que si te’l fiques a la butxaca o motxilla es trencarà i t’ho pringarà tot? Doncs la resposta majoritària: llençar-lo al terra! I així va acabar el festival Vida. Amb terres de sorra envaïts de gots de plàstic esmicolats. La màgia així es trenca. La connexió amb la natura ha estat interrompuda per una aportació poc agraïda per part dels assistents: un mar de plàstic.

Sí, les persones responsables de la neteja els recolliran i els llençaran, però, no hi ha alternatives a aquest dispendi de plàstic d’un sol ús? I més en un festival on se suposa que la natura ens acull per passar uns dies bucòlics? Què li donem a canvi? Plàstic mastegat? Jo crec en els canvis, en la possibilitat de fer les coses de manera diferent sense que això hagi de suposar renunciar a passar-ho bé, a gaudir dels concerts, però sense crear un volum de residus tan gran.

Alternatives als gots d’un sol ús (i altres mesures més conservadores)

En primer lloc, com ja he dit, una acció conservadora, seria continuar amb la mateixa política de gots d’un sol ús, però facilitar més espais on llençar-los i incorporar al màrqueting del festival missatges relacionats, com: ‘La pineda ens acull per escoltar música, agraïm-li  mantenint-la neta’. Per exemple. S’hauria de pensar més, és clar. També podries dir: ‘Si llences un got de plàstic al terra, no seràs cool!’. Està clar que els patrocinadors d’aquests festivals són marques que gairebé o segurament regalen aquests gots sense pensar-hi més. I els resulta més econòmic.

En segon lloc, es pot pensar en gots de plàstic però més durs. Estaríem a un pas dels gots reutilitzables, perquè aquests que dic encara són massa tous però sí permeten esser guardats a la motxilla i utilitzar-los més temps en el festival. Això ja passava en aquest darrer festival Vida. Alguns gots de Coca Cola, si en demanaves una perquè tenies una baixada de sucre, eren més durs i permetien el seu segon ús… però guardar-los tampoc feia especial il·lusió.

L’alternativa que ja s’ha aplicat en altres festivals és oferir gots reutilitzables, amb una imatge que reflecteixi el festival i que pugui esdevenir un element de record a emportar-te a casa cada any. Aquesta opció no és cap novetat. Encara recordo les festes de l’Autònoma (UAB) on ja feiem això i no hi havia cap problema. Però comencem a pensar com algú a qui no li preocupen els temes ambientals… Pensem com algú que vulgui passar del got d’un sol ús al got reutilitzable perquè realment li agrada més, li resulta còmode i a més, al final, li fa sentir part d’un moviment, d’una manera de fer, d’una tribu urbana, en aquest cas, conscient i respectuosa amb l’entorn. En aquest cas el Festival Vida es podria posar d’acord amb els seus patrocinadors per oferir gots reutilitzables (ja ho fa, tot i que es van acabar ràpid), de manera obligatòria. És a dir, si no tens got reutilitzable no pots beure (i no val portar galledes). Massa radical? Potser sí, però en aquest cas el Festival s’ha de posicionar i decidir per què aposta. I si aposta per ser coherent amb el missatge de ‘música i natura’ hauria d’incorporar una visió més sostenible en la generació de residus.


Si aquest got té un disseny maco, diferent cada any, també pot afegir un element de ‘col·leccionable’, amb il·lustracions de professionals coneguts que li aportin una distinció respecte d’altres. Però comencem a fer-nos preguntes ‘destructives-constructives': ‘I què faig amb el got quan m’acabo la cervesa o el ‘cubata’ si no tinc motxilla? L’he de tenir tota l’estona a la mà?’. Una resposta possible és sí… tampoc és cap disbarat. Una segona resposta és buscar alternatives per poder penjar-te el got buit al coll o bé a la cibella del cinguró o als pantalons… Això existeix i ho fa la gent d’Ecofestes. Són els primers que he trobat buscant per la xarxa. La idea és bona i alguns festivals ja l’han aplicat, però el sucre de l’alcohol acabarà embrutant el got, que quedarà enganxós. Aquesta va ser la reacció d’un amic dissenyador i festivalero a aquesta alternativa de penjar-se el got. I si pensem com ho faria el 80% de la gent, doncs seria possible que aquest disseny no funcionés. Jo el faria servir encantada, però si hem de pensar alternatives que la majoria rebés amb bons ulls… la veritat és que no sé quina hauria de ser.

No tinc la solució. Tu?

Carn de vedella ecològica i gots de plàstic acumulats. Contrastos del Festival Vida

Així doncs, acabo aquest post amb una pregunta oberta. I de fet, obrint només la ‘caixa de pandora’ dels gots de plàstic. Però els plats també són un tema. Si vens carn ecològica i km0 i sense gluten, etc. potser que també sigui sense plàstic, no? En fi, que la reflexió aquí queda, el repte està obert (i si algú el té resolt, que m’ho digui o que directament li enviï un correu a la gent de màrqueting del festival Vida). I si l’any que ve, quan torni, que ho faré, trobo que això ha millorat… gaudiré encara més dels concerts i enlloc de trepitjar plàstic, només trepitjaré sorra, pedres i fulles seques (espero).

Big Mac Spoiler

dilluns, 27/03/2017

Recentment s’ha estrenat la pel·lícula ‘El Fundador’ protagonitzada per l’inquietant Michael Keaton (mai deixaré de desviar la mirada vers les seves celles en forma de ‘V’ invertida i la seva mirada desafiant). El primer o un dels primers ‘Batman’ que va desaparèixer de la pantalla fins que va tornar amb una espectacular interpretació a ‘Bird man’, una pel·lícula americana d’humor negre del 2014 coescrita, produïda i dirigida per Alejandro González Iñárritu. Amb una bateria incesant i un ritme que porta al frenesí del personatge. Però bé, continuem amb l’objectiu d’aquest post: el Big Mac. Aquesta darrera pel·lícula dirigida per John Lee Hancock, director, entre d’altres, de pel·lícules com ‘The blind side’, per la qual Sandra Bullock va rebre un òscar; ens presenta de nou un cas real: la construcció de l’imperi Mc Donald’s.

aquí comença l’spoiler de la pel·lícula de ‘El Fundador’. Ara mateix em tiraré pedres sobre la teulada perquè si no l’heu vist us recomano ho feu i en tot cas després llegiu aquest post. Si l’heu vist, sou lliures de conèixer la meva interpretació de la mateixa. I els que sigueu curiosos de mena i no pugueu esperar a anar-la a veure o no ho tinguéssiu pas pensat (passen per davant altres estrenes com ‘Logan’, per exemple… no sóc fan dels homes llop amb patilles i ganivets de adamantium sortint de l’espai existent entre els artells, ‘nudillos’, del puny, però potser vosaltres sí), aquí va el post.

I, per què escriure sobre el ‘Fundador’? Bé, perquè escriure sobre aquesta pel·lícula i el seu personatge protagonista, Ray Kroc, permet introduir diverses reflexions. La història de McDonald’s Corporation, potser coneguda per algun de vosaltres, era totalment desconeguda per a mi fins fa uns dies que vaig descobrir que voler créixer, voler més, voler arribar a ser una macro cadena de menjar ràpid pot implicar passar per sobre de certs valors, de perdre el sentit de l’inici d’un negoci que, per cert, va ser ‘robat’. Per tant, el ‘Fundador’ no va ser el veritable fundador, sinó que va ser el que va fer que un local que al 1940 era propietat de Dick i Mac McDonald, que ja havia intentat moure’s en el món de les franquícies sense bon resultat, confiés en Ray Kroc, un comercial fins llavors mediocre, d’uns cinquanta anys, que fins el moment no havia aconseguit el seu somni, el somni americà: crear alguna cosa realment gran, reconeixible a tot el món.

Un mètode innovador: hamburgueses per segon
El dia que Ray Kroc va descobrir la metodologia de Dic i Mac, que els possibilitava fer hamburgueses (de molt bona qualitat) i patates (pelades i tallades una a una) en el mínim temps, amb un sistema semiautomàtic on els treballadors passaven a ser engranatges en un ritme frenètic i calculat fins el darrer segon i tros de cogombre o quantitat de kepchup o punt de cocció de la carn. Tot amb un envàs final de paper i una bosseta i acompanyat per un refresc. La gent s’ho menjava davant mateix del local i quan acabava, tot es llençava a les escombraries. Això sí, els germans MacDonald vigilaven cada detall del seu negoci. El carrer estava net, els bancs s’apropaven per donar un lloc on menjar ràpid i marxar (no cal un lloc dins, fora s’està la mar de bé i els costos són mínims). Davant d’una època en la que es portava el menjar al cotxe, mitja hora després de demanar-lo, ja fred i on la immediatesa començava a ser un valor important McDonald’s va suposar un canvi de paradigma, un concepte de ‘fast food’ on tot se servia calent, pocs segons després de demanar-ho i on el producte era únic: hamburguesa amb dos trossos de cogombre, una mica (calculada) de kétchup i de mostassa (que es posava amb uns aparells inventats per ells perquè la quantitat fos la justa i la mateixa en totes les hamburgueses, ni més ni menys, la justa), una hamburguesa ben cuita però no massa, un embolcall ràpid de fer (paper, d’usar i llençar) i un tobogan on s’acumulaven hamburgueses una rere l’altra. Patates pelades i tallades i tretes de la fregidora just quan són cruixents per fora i toves per dins. Tot estava calculat per donar la màxima satisfacció al client final: ràpid i bo, si és que patates fregides, un refresc i una hamburguesa es pot considerar menjar de qualitat.

Una cuina feta a mida per fer molt en poc espai
Els dissenyadors d’interior, sobretot els que es dediquen a fer cuines de restaurants, s’ho passaran d’allò més bé amb aquesta películ·la. Resulta sorprenent com en Dick McDonald, el cervell de tot plegat, va aconseguir que en el mínim espai es pogués produir el màxim de menjar en el mínim temps amb un personal entrenat i una distribució de la cuina pensada al mil·límetre. Sobre una pista de ciment i només amb un guix, unes quantes hores, una escala per poder mirar des de dalt i uns quants aspirants a treballar en el futur restaurant (més que restaurant, cuina). Així es va dissenyar el sistema de ‘fast food’ que va triomfar en els anys 50 als Estats Units. Bé, més que a Estats Units a Califòrnia, on es reconeix el primer local, o anomenem-lo millor, el local ‘zero’ que va ser l’origen de tot però que va passar desapercebut i que va acabar tancant per la competència d’una de les seves pròpies franquícies. I és aquí on la història d’uns germans que van aconseguir fer rentable un negoci de menjar ràpid autèntic, amb un sentit, una intenció i sense pretensions; va acabar essent la llavor de l’actual McDonald’s Corporation, símbol del fast food, del capitalisme, de la globalització i, sobretot, dels Estats Units. Com s’insisteix a la pel·lícula: MacDonald’s és Estats Units i a l’inrevés. Com s’aconsegueix, doncs, que una cadena d’hamburgueses ràpides passi a ser un símbol de tot un país?

Una oportunitat de fer créixer un negoci renunciant a què?
Tot va començar amb un ‘robo a mano armada’. Un parell de germans que tenien un negoci, sí, amb l’objeciu de guanyar diners però fent un producte en el que creien, que els donava per menjar a ells i als seus treballadors, que consistia en un altre concepte, en innovar la manera del menjar per emportar. Uns germans que van confiar en un somniador que va veure en allò que ells havien creat, una oportunitat de negoci molt més enllà. Una xarxa de franquícies on estigués cuidat fins el darrer detall i que fos reconeixible pels famosos ‘arcs daurats’, idea també de Dick McDonald, no pas de Ray Kroc. Ell ho va veure i va entendre el potencial molt més enllà. Això tampoc és dolent. En la pel·lícula s’insisteix en la perseverància, en la insistència. No valen només les bones idees, ni els creatius, ni els creadors de nous conceptes, si no tenen al costat algú que pugi el seu projecte ‘a lo más alto’, que el faci un negoci que més enllà de cobrir costos doni resultats mil·lionaris i sigui reconeixible de punta a punta dels Estats Units. Ara ja, de punta a punta del món. Això és bo o dolent?

En un moment de la pel·lícula en la que Ray Kroc està obsessionat en abaratir costos perquè veu que viure de vendre hamburgueses no li reporta el que ell vol, apareix el concepte de gelat fet a partir de llet en pols, sense necessitat de grans càmeres frigorífiques, cares, que consumeixen energia, que ocupen espai. Total, el resultat era el mateix: un batut amb el mateix sabor: per què no? Els germans no volien i el seu contracte deia que totes les decisions sobre allò que es fes a les franquícies havia d’estar aprovat per ells, un parell també de somniadors però no amb tantes aspiracions. Senzillament volien fer un bon producte, viure tranquils i ser autèntics i fidels a la seva idea inicial. Els germans es van negar doncs a aquest concepte de gelat i van dir: ‘i el següent què sera? Patates congelades?’. Exacte! Van encertar! Això seria el següent pas després de molts altres: carn de baixa qualitat, ingredients més barats, menys necessitat de personal (menys sous), batuts en pols (menys energia). Tot s’estava transformant en diners, diners i diners. Però encara no era suficient.

El negoci no són les hamburgueses
I llavors ve el punt clau de la pel·lícula i de la història de la McDonald Corporation. Insisteixo que aquest post és un spoiler així que si voleu parar, aquí podeu parar de llegir. I el punt clau, com deia, era que: el negoci no estava realment en les hamburgueses, sinó en la compra de tots els solars on estan les franquícies (i aquí entren els inversors i els prèstecs) i en la creació d’un negoci immobiliari paral·lel a l’anterior. Així les entrades de capital s’estabilitzaven (lloguers) i creixia el poder de decisió sobre el que es feia en la propietat, en el terreny, fins i tot en la propietat dels germans McDonald. Així doncs, McDonald no és una empresa de menjar ràpid, és una immobiliària! Potser tu ho sabies, jo no, i em va sorprendre. I aquí és on comencen a caure diners del cel i el producte central, l’hamburguesa, perd el seu protagonisme i la seva autenticitat inicial. La marca ja està col·locada, Estats Units i McDonald són el mateix. El màrqueting l’ha situat on volia estar i el sistema capitalista li permetrà ser més ric del que mai en Ray Kroc havia imaginat.

I aquesta és la història. El fundador en realitat és un ‘lladre’ d’idees, però se’l reconeix com un emprenedor, un ‘visionari’ capaç de convertir un simple negoci d’hamburgueses ràpides en un negoci immobiliari arreu del món que transmet sentiment de pertinença a una manera de fer i de viure que encara avui dia funciona. La reflexió és com això ha passat amb molts altres productes, que han perdut la seva autenticitat i objectiu inicial per voler més, per tenir més, per ser algú important, per ser un guanyador! I darrera dels quals han hagut molts ‘emprenedors’. Es diu que McDonald és símbol dels Estats Units, del fast food, del capitalisme i de la globalització. No és pas l’únic però és un exemple clar del que pot passar quan un negoci familiar, artesanal, ja eficient i innovador es posa en mans de ‘visionaris’ que aposten per un model on les persones no són el més important, sinó que ho és el capital.

Ara que els consumidors comencem a reclamar bona qualitat, salubritat, sostenibilitat i un món més just, empreses com McDonald es renten la cara, inclouen l’amanida en el seu menú, i hamburgueses per a celíacs o per a vegetarians. Estratègies per sobreviure en un món en el que les persones han vist que el sistema capitalista i la globalització ha portat a les desigualtats, a la inequitat, a la concentració de poder i de diners, a la pèrdua de valor afegit, a oblidar-se del que és millor pels seus clients, i pels seus no-clients. Pel món. Ho aconseguiran? Segur que sí! Mentres, els petits negocis com el dels germans McDonald seguiran lluitant dia a dia per oferir lo millor de sí mateixos i lo millor per a tothom. Aquests no tinc tan clar que ho aconsegueixin però jo aposto perquè així sigui. Créixer no hauria de ser sinònim de perdre valors, però fins ara així ha estat: deslocalització, abaratiment de costos, pèrdua de drets humans… Menys costos, més beneficis: ‘¡Todo por la pasta!’ En aquest joc tot val menys perdre diners. Jo no hi vull jugar a això, tu?

Per a saber-ne més, si vols:

El pipí, un residu animal, un problema urbà

dijous, 9/02/2017

pixar carrerHomes d’esquenes aprofitant qualsevol racó de la ciutat per pixar. Entre els contenidors. De cara a la paret. En una cantonada. Mirant a banda i banda. ‘Algú m’ha vist? Sí, tothom!’ El resultat, una olor molt desagradable, un espai urbà brut, insalubre. No dic que les dones no ho fem, però està clar que menys (atesa la dificultat associada i el pudor que suposa baixar-te les calces i amagar-te darrera d’una roda com un gos). Els nostres residus orgànics també són un problema ambiental i més quan aquests acaben als nostres carrers, els carrers de tots. Les nits dels caps de setmana aquest tema esdevé escandalós. La pudor és insorportable i un espai públic esdevé en un wàter gegant d’ús indiscriminat.

Cada vegada es veuen més urinaris per evitar aquestes situacions, però sobretot ubicats en grans festivals o espais on es preveuen aglomeracions de persones. Algunes ciutats s’estan posant les piles i estan fent proves. Volen resoldre aquest problema i intentant aplicar una visió ‘cíclica’ aprofitar aquest residu per donar-li un segon ús. És el cas de París que ha identificat un problema: ‘molta gent pixant al costat de l’estació de tren de Lyon’ i cercant una solució ‘mobiliari urbà pensat perquè s’ho pensin dos o tres vegades abans de pixar fora’. Es tracta de l’Uritrottoir (sona a súperheroi). Es tracta d’un bon disseny?

D’entrada resol diversos problemes: evita que els homes facin les seves necessitats en un altre lloc, estèticament no resulta repulsiu, s’ha pensat per durar, i a més, segons els seus dissenyadors, la orina es fa servir per fer compost que després s’utilitza com a fertilitzant en els jardins públics. A més, està adornat amb un element floral que el fa semblar de tot menys un urinari públic. Fins aquí, no sona malament. A facebook, en aquesta conversa encetada per en Toni Lodeiro s’han compartit molts exemples i reflexions documentades, i fins i tot s’han mostrar exemples d’urinaris similars per a dones (ho sento, però no m’hi veig ni amb el GoGirl ni amb el ‘cono mágico’).

El compost resultant de barrejar orina amb palla seca, serradures i trossets de fusta, és un compost de qualitat? No ho sé i suposo que els dissenyadors i qui els hagin fet l’encàrrec, ho hauran provat. Espero. Perquè si cadascun d’aquests urinaris ‘cool’ costa 3.000 euros amb l’excusa de que és maco i de que permet fer compost, serà perquè funciona, no? En això no entraré. On sí entraré és en afegir una reflexió al respecte. Més enllà de que es tracti un disseny d’un privat (hauria de ser públic i estar a més llocs de la ciutat, per tant hauria de ser més assequible i pensar en materials menys cars) està clar que vol resoldre un problema i que ho intenta aplicant criteris d’economia circular i de bon disseny. Això és una bona notícia. Un lloc per on començar. Estic convençuda que deuen existir altres exemples arreu del món, però no faré un benchmarking en aquest post. Només volia reflexionar sobre com pensar més enllà, sobre com intentar resoldre problemes sense generar-ne de nous és una estratègia a aplicar en tot producte que es dissenyi, i més encara si aquest s’ha d’instal·lar a l’espai públic, i per tant ha de ‘convidar’ a ser pixat (en aquest cas).

El cas dels gossos és un altre tema, sobre el que també s’ha parlat en aquest debat i és que el problema no és menor. I no entrarem en altres residus orgànics que molts propietaris deixen que els seus gossos dipositin allà on els hi vingui de gust abaixar el culet i deixar-se anar. Sembla que sobre això també s’està investigant i segons Rezero s’està fent una prova pilot al Maresme. El que resulta bastant clar és que els ‘pipi-can’ no acaben de resoldre el problema, i menys els que medeixen un metre per un metre.

L’espai públic necessita de mobiliari que resolgui problemes. Sí, tenim problemes més greus: la contaminació atmosfèrica, l’acústica, l’autosuficiència energètica, altres residus que generem diàriament, etc. Segurament més greus i a una escala major. Però si li preguntes a molts ciutadans quins són, per a ells, els principals problemes de la seva ciutat et diran, segurament: el soroll, la seguretat, l’incivisme… i els pipis i les caques de gos. Aquest és doncs un tema més a resoldre. Com sempre cal començar per la prevenció: sortir pixats de casa, fer un mapa digital (lligat a una aplicació) que reculli tots aquells bars que permeten utilitzar el lavabo sense necessitat de consumir (rebent alguna avantatge per part de l’administració, per exemple), etc.

Mare meva, quin post més escatològic i estrany, però m’ha semblat que parlar de bon disseny no exclou resoldre qualsevol problemàtica. La salut pública i la qualitat de l’espai públic n’és una, per què no pensar, també, com solucionar-la?

 

Viatjar amb nens, tot un repte

dilluns, 26/09/2016

El Duomo de Florència a pocs metres de distància. Una façana magistral i una de les cúpules més grans a sobre. Quasi 500 esglaons per gaudir de les millors vistes d’una de les ciutats més maques del món… Cinc minuts passant per davant i amb això ja ho podem considerar: visto! Com? Doncs sí, ja l’hem vist i no hem pogut fer cues d’hores ni pujar infintis esglaons ni restar llargs minuts observant i gaudint de l’obra mestra, fent un vi o un cafè exprés. Els meus fills no ho han trobat tan interessant com nosaltres i han trobat més motivadors uns esglaons propers, una botiga de gelats, uns gossos peluts de plàstic que borden si t’apropes en una venda ambulant i uns coloms bruts ‘kamikaces’. És igual que estiguem davant d’una obra d’arquitectura fantàstica de més de 500 anys d’antiguitat. Els és igual perquè amb 2 i 5 anys s’han vist transportats (sense demana’ls-hi permís o la seva opinió) de la seva normalitat i entorn conegut a una regió, la Toscana, que simplement: ‘Els és igual’. O almenys, ara, no els diu res.

img_20160813_200632Com a mare inquieta i que sempre ha viatjat, ha estat dur assimilar que per poder gaudir d’aquest viatge hauré d’acceptar visites a aquaris antiquats, parcs de jocs com els que hi ha al costat de casa o molt més cutres i matins a casa retallant dinosaures, fent lego o senzillament cuinant per menjar algo més que no sigui pizzes o pasta. Viatjar amb nens és més cansat que viatjar sense i també més estressant. Naturalment, et permet gaudir de nous paisatges i cultures acompanyada dels teus menuts, que si no tens aprop trobes a faltar ràpidament. Però no tot és tan màgic. Hi ha moments en els que, veritablement, preferiries estar en un càmping a la muntanya, amb piscina i un parc, i prou! Ells s’ho passen pipa, tu descanses i per fi llegeixes els llibres acumulats a la tauleta de nit i fas vacances! Per què no admetre això?

El meu fill, el primer dia d’estar a la Toscana, davant de la imperfecta Torre de Pisa va dir: ‘M’heu portat aquí per avorrir-me o què?… ah, i per cert, aquesta torre no està tan inclinada’. Amb 5 anys i ja sembla un adolescent avorrit de viatjar amb nosaltres. Sí, això depèn del nen però al meu li agrada casa seva, les seves coses, la natura, el lego i les miniatures de cotxes. Si en un futur es calça una motxilla i dóna la volta al món no ho sé, però ara mateix en té ben prou amb estar amb nosaltres, sense més expectatives ni ànsies de conèixer noves cultures. En té prou amb la seva, que som nosaltres.

‘Si no deixes pujar a la teva germana al cotxet no et comprarem el gelat! Si ens deixes visitar aquesta esglèsia et comprarem un cotxe miniatura! Si no pareu de barallar-vos ja us podeu oblidar de la tableta i de la Peppa Pig’ Ahhh… en alguns moments m’he sentit la pitjor mare del món amb diferència! També és veritat que els primers dies van ser més durs i que després li vam agafar el ‘tranquillo’ però si hagués de repetir l’experiència la plantejaria diferent: nosaltres dos sols a la Toscana 4 o 5 dies i la resta de vacances amb els nens i amics en un entorn natural i amb poques pretensions turístiques! Això vaig pensar molts dies, tant allà a la Toscana com un cop tornats a casa.

img_20160821_144722Però després d’alguns dies d’haver tornat a la ‘santa’ rutina (és a dir, colegis i horaris normalitzats), he tornat a mirar les fotos i he recordat les mil i una anècdotes que et succeeixen quan viatges amb nens i la veritat és que no les canviaria per res. Viatjar junts ens ha permès passar 24 hores junts, cosa que obliga a buscar estratègies mil per sobreviure sense que ningú mossegui a ningú. La imaginació i creativitat al poder! Veure una ciutat mentres jugues a l’amagatall, fer trajectes d’una hora de cotxe jugant al ‘veo veo’, negociar en les condicions més difícils, menjar un cop al dia fora de casa i que no ens pugi a tots plegats els nivells de colesterol, carregar amb un cotxet moribund amb dos nens a sobre i tornar del viatge amb el mateix cotxet (que si ha superat això, ho superarà tot), prendre un vi sota els gratacels medievals de San Gimignano mentre ells es distreuen perseguint-se i cridant (trencant el moment romàntic de totes les parelles del voltant), etc. En definitiva, viatjar així és un repte i fa que valoris més aquells moments en els que ells estan tranquils, és a dir, quan dormen. Aquell vi a les 23:00 de la nit, en la nostra terrasseta a la regió de Terriciola, mentres ells dormen, mirant la guia per saber quin repte se’ns planteja al dia següent i descobrint estels que a Barcelona no podem veure entre tanta llum artificial. Aquell vi no té preu i no tindria el mateix valor si el viatge el féssim sols.

dibujo-aranEl primer dia d’escola del meu fill gran (5 anys) li van proposar de pintar allò de totes les vacances que més li havia agradat i considerant que també havíem estat a la platja i al poble, ell va preferir dibuixar la nostra casa a la Toscana, amb tots els detalls, fins el més petit. Així doncs, sembla que tot i que no ho va fer veure, el nostre viatge a Itàlia li va agradar molt i li va deixar un petit record per sempre. Només això ja val la pena i em fa pensar quin serà el nostre següent destí? Serà que m’agraden els reptes!

© ARA