Viatjar amb nens, tot un repte

dilluns, 26/09/2016

El Duomo de Florència a pocs metres de distància. Una façana magistral i una de les cúpules més grans a sobre. Quasi 500 esglaons per gaudir de les millors vistes d’una de les ciutats més maques del món… Cinc minuts passant per davant i amb això ja ho podem considerar: visto! Com? Doncs sí, ja l’hem vist i no hem pogut fer cues d’hores ni pujar infintis esglaons ni restar llargs minuts observant i gaudint de l’obra mestra, fent un vi o un cafè exprés. Els meus fills no ho han trobat tan interessant com nosaltres i han trobat més motivadors uns esglaons propers, una botiga de gelats, uns gossos peluts de plàstic que borden si t’apropes en una venda ambulant i uns coloms bruts ‘kamikaces’. És igual que estiguem davant d’una obra d’arquitectura fantàstica de més de 500 anys d’antiguitat. Els és igual perquè amb 2 i 5 anys s’han vist transportats (sense demana’ls-hi permís o la seva opinió) de la seva normalitat i entorn conegut a una regió, la Toscana, que simplement: ‘Els és igual’. O almenys, ara, no els diu res.

img_20160813_200632Com a mare inquieta i que sempre ha viatjat, ha estat dur assimilar que per poder gaudir d’aquest viatge hauré d’acceptar visites a aquaris antiquats, parcs de jocs com els que hi ha al costat de casa o molt més cutres i matins a casa retallant dinosaures, fent lego o senzillament cuinant per menjar algo més que no sigui pizzes o pasta. Viatjar amb nens és més cansat que viatjar sense i també més estressant. Naturalment, et permet gaudir de nous paisatges i cultures acompanyada dels teus menuts, que si no tens aprop trobes a faltar ràpidament. Però no tot és tan màgic. Hi ha moments en els que, veritablement, preferiries estar en un càmping a la muntanya, amb piscina i un parc, i prou! Ells s’ho passen pipa, tu descanses i per fi llegeixes els llibres acumulats a la tauleta de nit i fas vacances! Per què no admetre això?

El meu fill, el primer dia d’estar a la Toscana, davant de la imperfecta Torre de Pisa va dir: ‘M’heu portat aquí per avorrir-me o què?… ah, i per cert, aquesta torre no està tan inclinada’. Amb 5 anys i ja sembla un adolescent avorrit de viatjar amb nosaltres. Sí, això depèn del nen però al meu li agrada casa seva, les seves coses, la natura, el lego i les miniatures de cotxes. Si en un futur es calça una motxilla i dóna la volta al món no ho sé, però ara mateix en té ben prou amb estar amb nosaltres, sense més expectatives ni ànsies de conèixer noves cultures. En té prou amb la seva, que som nosaltres.

‘Si no deixes pujar a la teva germana al cotxet no et comprarem el gelat! Si ens deixes visitar aquesta esglèsia et comprarem un cotxe miniatura! Si no pareu de barallar-vos ja us podeu oblidar de la tableta i de la Peppa Pig’ Ahhh… en alguns moments m’he sentit la pitjor mare del món amb diferència! També és veritat que els primers dies van ser més durs i que després li vam agafar el ‘tranquillo’ però si hagués de repetir l’experiència la plantejaria diferent: nosaltres dos sols a la Toscana 4 o 5 dies i la resta de vacances amb els nens i amics en un entorn natural i amb poques pretensions turístiques! Això vaig pensar molts dies, tant allà a la Toscana com un cop tornats a casa.

img_20160821_144722Però després d’alguns dies d’haver tornat a la ‘santa’ rutina (és a dir, colegis i horaris normalitzats), he tornat a mirar les fotos i he recordat les mil i una anècdotes que et succeeixen quan viatges amb nens i la veritat és que no les canviaria per res. Viatjar junts ens ha permès passar 24 hores junts, cosa que obliga a buscar estratègies mil per sobreviure sense que ningú mossegui a ningú. La imaginació i creativitat al poder! Veure una ciutat mentres jugues a l’amagatall, fer trajectes d’una hora de cotxe jugant al ‘veo veo’, negociar en les condicions més difícils, menjar un cop al dia fora de casa i que no ens pugi a tots plegats els nivells de colesterol, carregar amb un cotxet moribund amb dos nens a sobre i tornar del viatge amb el mateix cotxet (que si ha superat això, ho superarà tot), prendre un vi sota els gratacels medievals de San Gimignano mentre ells es distreuen perseguint-se i cridant (trencant el moment romàntic de totes les parelles del voltant), etc. En definitiva, viatjar així és un repte i fa que valoris més aquells moments en els que ells estan tranquils, és a dir, quan dormen. Aquell vi a les 23:00 de la nit, en la nostra terrasseta a la regió de Terriciola, mentres ells dormen, mirant la guia per saber quin repte se’ns planteja al dia següent i descobrint estels que a Barcelona no podem veure entre tanta llum artificial. Aquell vi no té preu i no tindria el mateix valor si el viatge el féssim sols.

dibujo-aranEl primer dia d’escola del meu fill gran (5 anys) li van proposar de pintar allò de totes les vacances que més li havia agradat i considerant que també havíem estat a la platja i al poble, ell va preferir dibuixar la nostra casa a la Toscana, amb tots els detalls, fins el més petit. Així doncs, sembla que tot i que no ho va fer veure, el nostre viatge a Itàlia li va agradar molt i li va deixar un petit record per sempre. Només això ja val la pena i em fa pensar quin serà el nostre següent destí? Serà que m’agraden els reptes!

Porta a porta, residu a residu

dimecres, 27/07/2016

Un mes a l’any vivim a Canet de Mar, al Maresme. Baixem el ritme i ens adaptem a caminar a poc a poc i a tenir poques (menys) pretensions diàries: treballar, estar amb els nens, passejar, comprar tomàquets a l’agrobotiga, veure la posta de sol, banyar-nos quasi tots els dies al mar, passar-te una aigua quan arribes a casa, sopar al pati i a dormir d’hora. Sense cinemes, sense teatre, sense parcs infantils, sense balancins on fer cua, sense tants cotxes trepitjant-nos els peus. Caminant pel mig del carrer i sense hiperactivitat al nostre voltant. Només amb el soroll de les tòrtoles i els carrers solitaris del casc antic, on una petjada se sent des de metres de distància.

residus2I en aquest slow poble, prop de Barcelona, els residus es recullen ‘porta a porta’. No donaré xifres ni parlaré de l’eficiència del sistema ni de si funciona o no. Però sí afegiré una visió resultat de la meva pràctica diària (menys els dilluns, que no es recull res) d’aquesta manera de gestionar els residus municipals. Com ja he dit, en aquest cas, el dia de descans és dilluns. Dimarts comença la recollida on la matèria orgànica és la més freqüent, seguida dels envasos, el rebuig i el paper. Té la seva lògica! El que es descompon primer abans, el que ocupa més després, el que pot fer mala olor i és habitual seguidament i acabem amb el paper, que no ocupa molt ni es descompon fàcilment.

La qüestió és que a cada dia li toca a un tipus o dos de residus, que cal treure al portal de casa: bolquers, orgànic, envasos, rebuig i paper. El vidre no es recull i per tant aquest residu és l’únic que compta amb contenidors específics per tot el poble. Aquesta metodologia, que implica molt a la ciutadania, té uns avantatges importants respecte la recollida amb contenidors. En primer lloc, tu, com a consumidor i generador de residus ets molt més conscient del que generes… Sí, quan separes a la gran ciutat també ho ets però sempre pots baixar a llençar el que calgui perquè no se t’acumuli. En canvi, al poble amb recollida ‘porta a porta’ t’has d’adaptar al que toca i si et passes generant residus, te’ls has de ‘menjar’ el temps que calgui. Això és un primer aspecte que et fa molt més conscient del que impacta el teu consum i la quantitat de residus que generem constantment. Amb els envasos és escandalós. El dia que aquests es recullen val la pena donar una volta pel poble i veure les enormes bosses d’aquesta fracció tan voluminosa.

UnknownI aquí arriba el segon avantatge d’aquest tipus de recollida: la visibilitat dels teus residus, tant dels que generes com dels que no gestiones correctament. Passejant per Canet a les 20:30 o 21:00 de la nit, abans d’assaborir el gelat artesanal (i si vols, natural) de La Gelateria, pots fer una ràpida radiografia de cada tipologia de vivenda: aquí viu un nadó, aquí beuen molts refrescos i generen molts envasos, aquí quasi no generen residus… o bé aquí no saben separar. Però aquests darrers ho tenen més difícil, perque allò que no se separi bé… no es recull. Això vol dir que un altre passeig al matí següent, de camí al cafetó ‘prefeina’ o ‘preplatja’, pot complementar el diagnòstic de la nit anterior amb una fiscalització visual increïble. Sobren les paraules; una bossa plena de residus de bon matí ho diu tot: ‘aquest no sap separar, o bé s’ha equivocat o no ho fa perquè no vol; no m’agrada’.

Per tot això, i sense tenir números davant, estic convençuda que la recollida selectiva de residus a Canet de Mar funciona i a més esdevé una eina d’autogestió i sensibilització ambiental i cívica de primer grau. Experimentar el ‘porta a porta’ encara que només sigui un mes a l’any fan venir ganes de deixar la gran ciutat, on això és impossible de gestionar (o bé hauríem de dividir els barris en ‘cuadras’ com a Santiago de Cuba i fer-ho possible). Remoure els teus propis residus abans de treure’ls al carrer, mirant a banda i banda per valorar què tal ho han fet els teus veïns, ens fa més responsables i conscients. El primer pas per canviar hàbits i reduir els residus que generem. Passem doncs del ‘porta a porta’ al ‘residu a residu’. Un a un és qüestionable, és replantejable, és prescindible. I el que no ho sigui, al carrer!

El disseny de les aules ho pot canviar tot

dilluns, 11/07/2016

Era el primer dia de P3. Ja era l’hora d’anar-lo a buscar. No sabia què és allò que feia bategar més ràpid el meu cor: si la curiositat, el neguit o l’emoció per saber com estaria. Primer cop en la nova escola, amb companys nous, tutora nova, espai nou. Tot nou. I tot sense nosaltres a prop. I en veure’l la meva sorpresa va ser una altra: 21 nens de 2-3 anys estaven tots asseguts amb la motxilla penjada esperant que els seus pares i mares els vinguéssim a buscar. Contents, tranquils… i asseguts! No m’ho podia creure. El meu fill no aguanta assegut, és molt inquiet i li agrada explorar. Com podia estar allà assegut? No em vaig reprimir en absolut i li vaig preguntar a la tutora per què estaven asseguts i si ho havien estat durant tota la jornada. Em va mirar amb certa consternació (la resta de pares estaven meravellats i satisfets que els nens estiguessin tan quiets i organitzats): ‘ja tenim a la mare que em donarà el curs amb preguntes rares; la que no ha pogut portar el seu fill a l’escola que volia i em qüestionarà fins i tot el color de les parets de l’aula’. La seva resposta, però, va ser comprensiva i em va justificar el motiu. Tot i no compartir-lo i no entendre’l del tot, vaig trobar una persona que es preocupava pel meu neguit i que l’entenia. Empatia i respecte. Una bona educadora i millor persona.

naturaleza

Però, tornant al tema: un nen de dos anys ha d’aprendre assegut en una cadira? Sempre en un espai tancat? Sense contacte amb la natura? O jugant, movent-se, saltant, tocant, experimentant, preguntant, qüestionant, compartint, emocionant-se…? Encara més. Només els nens de dos anys? I els de cinc? I els de deu? I els de quinze? I els de vint?

No entenc cap aprenentatge sense la possibilitat de moure’t, qüestionar, preguntar… I comparteixo moltes visions més o menys actuals (educació activa, Montessori, Waldorf, autogestionades, rurals…) que coincideixen en descriure els espais educatius com desmotivadors, poc flexibles i homogenis; i que, per tant, actuen transformant-los i adequant-los al seu model.

De P3 a P5, tot i haver cadires i taules, els espais canvien constantment: les cadires s’arraconen la majoria de dies, les taules s’ajunten i l’aula guanya en espais lliures, menys estàtics, més divertits. Però a partir de primària això canvia. De fet, a partir de primària sembla que això de jugar passa a un segon terme. Les aules es tornen rígides, com els continguts curriculars. Tot passa a ser qualificable, comparable, mesurable. Tots els estudiants han de saber el mateix i en la mateixa mesura. Les notes s’encarreguen d’establir barems i de situar a cada alumne en el seu nivell lectiu, tot i que aquest només avalui una part del seu coneixement i de les seves capacitats. I en aquest entorn d’homogeneïtzació i de competència i acceleració per aprendre, les aules es fan avorrides, estàtiques i classificadores. Els millors darrera i els que sempre troben més engrescador seguir el vol aleatori d’una mosca, davant, per controlar-los millor. Taules obedients mirant en direcció a la taula del mestre, ‘qui tot ho sap, qui mana, qui decideix què aprendre i quan’. Resulta poc alentador a més de poc enriquidor. Qui no apren d’un infant d’un any o d’un avi de noranta anys?

Naturalment, bons mestres poden convertir aules ‘arrenglerades’ i en perfecte angle recte, i aules poc lluminoses, en un espai màgic per aprendre. Està clar que l’enfocament i motivació dels professors és clau. I qualsevol aula, per redissenyada que estigui, necessita de professionals que les sàpiguen explotar i que permetin als estudiants ser ells mateixos i aprendre constantment sense, pràcticament, ser-ne conscients.

kimwendt-4960

Llum natural, taules rodones, mestres que es mouen per l’aula, alumnes que també ho fan, cadires sense propietaris fixes, espais flexibles on el moviment és possible i l’observació respectada. Sona a ciència ficció o a utopia, però això ja passa en algunes escoles, com és el cas de les que ha concebut la dissenyadora holandesa Rosan Bosch. Ella planteja canvis radicals dels espais educatius, lligats sempre a canvis de model educatius en escoles que el qüestionen i en proposen de nous. En un article al diari País el passat febrer de 2016, la dissenyadora ja insistia en que ‘El mobiliari a les escoles sí que importa’. Segons ella els estudiants han de poder prendre decisions des del moment que arriben a l’escola i escollir allò que més els interessa, ja que en el món actual ‘ja no serveix allò de treballar sota les directrius d’un cap; el mercat demanda perfils que sàpiguen pensar de manera independent i prendre la iniciativa sense por a equivocar-se’.

1455121704_660093_1455122204_noticia_normal_recorte1No puc estar més d’acord amb aquesta afirmació, tot i que quan ho planteges a altres pares resulta que no tothom ho veu així. Confiar en la capacitat d’autoaprenentatge i en la curiositat dels propis nens per saber què aprendre i quan és massa arriscat per a molts d’ells, que consideren que els seus fills i filles necessiten algú que els ensenyi tot el que han de saber quan es consideri que ho han de saber. No quan ells estiguin preparats. No pot ser que el seu fill no sàpiga llegir tan bé com el del costat. Però no tots som iguals i no tots hem d’aprendre al mateix ritme. Si no podem assumir això, l’únic que podrem aconseguir és avorrir als que tenen més facilitats per aprendre i frustrar als que necessiten més temps. Però resulta que no tots som bons en lo mateix, això vol dir que aquell a qui li costen més les matemàtiques pot ser brillant en altres disciplines. Sinó, tots faríem el mateix i no és així, oi? Això sí, tots hem hagut de passar pel mateix patró per acabar fent, finalment, allò que volem fer i que se’ns dóna millor. I pel camí trobo s’han perdut moltes potencialitats i sobretot, molt entusiasme i passió per aprendre.

1455121704_660093_1455528571_sumario_normal_recorte1

Walkway_and_slide

Recentment, el diari ARA ha recuperat aquest tema en el seu suplement ARA Criatures, Com seran les aules del futur?; i de nou, Rosan Bosch n’és la protagonista amb els seus espais redissenyats i pensats perquè els estudiants no perdin mai la curiositat, perquè s’ajudin, perquè col·laborin, perquè trobin en cada moment el que necessiten. Escoles on aprendre a ser millors persones, on arribar a ser ‘un mateix’ i on no perdre mai la curiositat.

Quin és l’impacte ambiental d’Internet? I l’impacte social?

dissabte, 4/06/2016

Captura de pantalla 2016-06-04 a las 11.44.48

Impacte social d’Internet. Il·lustració de Pepon Meneses.

Fa unes quantes setmanes em van robar el mòbil mentre portava els nens a l’escola. En qüestió de pocs minuts ja no el tenia i, després d’una hora buscant-lo, vaig acceptar que ja no tornaria. No podia avisar ningú, no sabia quina hora era, no podia enviar un missatge per dir que arribava tard a una reunió i no sabia si havia rebut un correu electrònic important que estava esperant. Tampoc podia consultar el meu calendari online; estava sola davant el perill, davant la meva memòria oxidada i poc entrenada i davant la inquietud del meu entorn proper, que em buscava i no em trobava.

Fins aquí tot va ser neguit i ràbia, també. A partir de la primera hora, però, vaig optar per ser més constructiva i trobar una solució. De fet, només havia perdut el dispositiu, com a tal, perquè tota la resta ho tinc al núvol: números de telèfon, adreces de mail, les meves fotos, els arxius en els que treballo, tots els correus electrònics, les múltiples xarxes socials en les que participo, etc. Res d’això s’havia perdut, només el gadget, buit però ple alhora. Es tractava doncs d’un tema econòmic (no menor) i de logística i temps (quants dies hauria d’estar així?). No era tan greu. De fet, no ho és pas.

portada català 50

Portada del darrer número de la revista Opcions dedicar a l’impacte ambienta i social d’Internet.

Estar desconnectada una setmana, precisament quan estava tancant la redacció i maquetació del Quadern central del darrer número 50 de la revista Opcions, ha estat tot un repte. He après que estar desconnectats d’Internet ens pot permetre estar més connectats amb el nostre dia a dia, amb allò que realment importa i que ningú no ens pot robar: converses no retransmesses, passejos mirant endavant (i no al mòbil), una tarda amb els nostres sense enviar cap foto o missatge; moments viscuts de manera més íntima, conscient i tranquil·la.

Internet ha esdevingut més que una nova tecnologia, una nova cultura sense la qual, sembla, ens costa viure. Fins que un dia el mòbil desapareix, i al cap d’una hora d’acceptació i endreça, tot segueix endavant.

Aquest post correspon a l’Editorial que he redactat pel número 50 de la revista Opcions dedicat a La petjada de l’era digital, imprès i distribuït a principis de maig. He estat responsable de la recerca, redacció i coordinació del seu Quadern Central sobre l’impacte ambiental i social d’Internet i on s’ofereixen nombroses opcions de consum que permeten estar connectats de manera més sostenible, conscient i transformadora

Internet ha esdevingut una nova manera de viure i relacionar-nos: una nova cultura. Fins a quin punt podem, doncs, fer que aquesta nova cultura vagi en la direcció del consum conscient i sostenible? En el darrer quadern d’Opcions s’analitzen els següents tres grans aspectes: la sostenibilitat del núvol i del no núvol, la governança d’Internet i la vulneració de la privacitat a la que estem sotmesos, i l’anàlisi del residus lligats al consum de dispositius digitals, un tema no menor i que implica situacions d’extrem impacte ambiental i social. Però com a Opcions que som també oferim un gran ventall d’alternatives perquè, un cop en siguem conscients de què hi ha darrera de cada comunicació online que fem a partir d’ara, també puguem conèixer i triar entre múltiples alternatives per a un consum, sobretot, transformador.

Captura de pantalla 2016-06-04 a las 11.45.07

Els nostres objectes ens vigilen? La privacitat a Internet i fora d’Internet. Il·lustració de Pepon Meneses.

Resulta inquietant aquesta escalada accelerada per estar hiperconnectats, per compartir absolutament cada moment de les nostres vides i opinions en la xarxa, per saber-ho tot en tot moment, per treballar a un ritme accelerat resultat d’unes noves maneres de funcionar més eficients, però sempre voler més, i més ràpid.  Però Internet també ha esdevingut un facilitador per accedir a informació sense filtres de grans mitjans (també amb l’aparició de mitjans independents), per establir canals de comunicació bidireccionals, per organitzar-nos a nivell social, tot democratitzant processos, i per empoderar-nos fent possible un canvi cultural i polític. Així doncs, en què quedem?

De moment, quedeu-vos amb aquestes idees força:

  • Uns 900.000 quilòmetres de cables submarins de fibra òptica i uns 100 milions de servidors a tot el món mostren que Internet té un alt component material. El núvol ‘pesa’, i molt.
  • Els centres de dades on s’allotgen els servidors són responsables només del 17% del consum d’energia total d’Internet. Un 61% depèn del nostre ús final a través de dispositius connectats.
  • La reutilització de dispositius electrònics no només suposa una opció més sostenible, sinó que també és rendible i pot ocupar molta gent. Per què, llavors, és encara tan incipient a Europa?
  • Si un servei és gratuït, el producte ets tu. Les nostres dades personals, ubicació i comportament a la xarxa esdevenen el futur ‘petroli’ per als data brokers.
  • Una connexió basada en el procomú va ser l’origen d’Internet i ho hauria de tornar a ser, amb l’empoderament dels consumidors i la cerca del benefici col·lectiu.
  • Ser fora del mainstream (el que fa la majoria) pot resultar incòmode, però esdevé transformador.
  • Emprem l’smartphone de manera intel·ligent? Reduir el consum de dades és el punt de partida vers un consum sostenible d’Internet.

Si us interessa informació com aquesta sobre com consumir de manera més sostenible i conscient, Opcions és una bona font, ja que fa recerca independent. Ja compta amb una comunitat de més de 2.400 subscriptors (dins i fora de Catalunya) després de més de 14 anys de trajectòria, i ara mateix està en un punt clau de la seva trajectòria amb una nova versió digital que en breu serà accessible i permetrà accedir, cada cop més, a continguts de gran valor afegit sobre consum sostenible de productes i serveis. I una nova revista impresa, més atractiva, amb noves seccions i nous formats s’està coent.

Us convido a visitar el seu blog actual i us animo a formar part de la comunitat Opcions. Jo ja en formo part i cada cop estic més implicada en el projecte. Us apunteu?

Aquí també es pot accedir a un post on s’explica el número 50 de la revista Opcions en castellà.

Més ordre, menys consum, més felicitat

dimecres, 27/04/2016

L’ordre és molt relatiu. Depèn de cadascun que un espai estigui endreçat. Cadascú troba el seu ordre en el seu caos, i pot arribar a no trobar res en l’ordre dels altres. Però més enllà d’aquests aspectes de filtre i visió personals, tenir endreçada casa nostra esdevé, la majoria de vegades, tot un repte! Els grans enemics de l’ordre són: tenir massa coses, un espai limitat i poc temps per gestionar ambdues coses.

fastcompany.comTenir els armaris de la roba endreçats, fins i tot amb algun calaix buit; la caixa de les eines organitzada, sense claus, cargols i tacos de mides diverses barrejats; el menjar visible i amb la data de caducitat controlada, tant en els armaris con en la nevera; les joguines, els llibres, les fotografies impreses en àlbums, etc. Tot allò que tenim i que en part ens defineix com som; ocupa un espai, no menor, a les nostres llars i en les nostres vides. L’ordre no permet únicament que trobem allò que necessitem quan ho necessitem, sinó que ens transmet ‘pau’, ‘control’ i sobretot, ‘consciència’ sobre allò que tenim. Perquè en el dia a dia frenètic, moltes vegades comprem i consumim més del que necessitem per manca de temps, d’organització, de previsió. Arribem a casa amb un enciam quan resulta que ja en teníem un o dos acumulats. O amb un paquet d’arròs, quan ja en teníem 4 però invisibles entre tants paquets oberts. Comprem roba que en realitat no necessitem perquè no sabem realment què tenim a l’armari i en tenir tanta roba no som capaços de distingir-la i combinar-la. Ens cansem de posar-nos sempre el mateix (allò que està més a mà) i sortim a comprar més i més. I així podríem enumerar moltes de les coses que ens rodegen diàriament i que reclamen tenir un lloc on ser vistes, valorades, utilitzades i gestionades correctament. Però en no tenir aquest lloc, les oblidem, les descuidem i busquem substitutes.

Kondo_1032080cAlgú pot dedicar-se a posar ordre en tant caos? Sembla que sí. Marie Kondo s’hi dedica fa més de 10 que es dedica a aquesta disciplina. Li diuen la ‘Beyoncé de la organització’. Ha escrit diversos llibres al respecte atès que les seves llistes d’espera per endreçar les vides dels altres arribaven a més d’un any. Els seus clients necessitaven respostes, una guia, una solució per ser autosuficients en el seu desordre casolà. I d’aquí va sorgir La magia del orden. Herramientas para ordenar tu casa…. ¡y tu vida! (Alfaguara, 2014), llibre del qual s’han venut més de 3,6 milions d’exemplars.

tidyingup.com

Fa temps que sento a parlar d’aquesta professional i de la seva curiosa manera de guanyar-se la vida, en part perquè la comparteixo i estic totalment d’acord que tenir massa coses ens cega, ens fa consumir més i de manera més inconscient, ens frustra i ens insatisfà constantment. Si realment valorem què és allò que tenim que ens ajuda, ens agrada, no ens preocupa i ens és útil… ens sorprendríem de la quantitat de coses de les quals podríem prescindir. No ho fem per lligams emocionals, per mandra, per inèrcia… però és tot un exercici que pot esdevenir molt saludable.

En Marie Kondo entra en més detalls, però. Fins i tot explica com hem de plegar les nostres samarretes perquè ocupin menys i les puguem trobar quan les busquem. Així com tovalloles, mitjons, roba interior, etc. En aquest vídeo viral (visualitzat per més de 2,5 milions de persones) fa una demostració de com guardar la nostra roba interior: mitges, sostenidors i calces. Amb trucs com aquests, aquesta organitzadora nata comparteix com es pot tenir menys, d’una banda; i tenir-ho més endreçat i a la vista, per l’altra. La dificultat arriba quan s’ha de mantenir l’ordre, però tenir menys ja és un punt de partida. M’agradaria saber quanta roba interior tenim en el calaix que ja no ens posem o bé perquè està foradada, feta malbé, se’ns ha quedat petita o, simplement, ja no ens agrada. El primer pas és seleccionar el que realment fas servir i a partir d’aquí, endreçar-ho serà molt més fàcil.

El resultat de ser endreçat, doncs, són espais més habitables però també una possible reducció del nostre consum i de les despeses associades; tant perquè l’ordre ens permet ser més conscients del que realment tenim i del que necessitem, com perquè després d’endreçar casa nostra… no ens vindran ganes d’omplir-la de més ‘trastos’.

13736372-les-10-commandements-de-la-papesse-du-rangement

Fairphone 2, un mòbil més just, més durable i menys impactant

dijous, 18/02/2016

Un telèfon en el que pots confiar. Un mòbil just. Un producte que no te la juga, que no et menteix ni et manipula. Que dura més de dos anys. Que es pot reparar. Que diu el que és i ho és. Que és transparent i que resol la teva necessitat sense generar molts altres problemes associats i, sobretot, responent a les teves exigències com a consumidor: ‘No vull destruir el món per tenir un mòbil!’
fairphone-2-repair

Es tracta del Fairphone, ara ja el Fairphone 2, que com indica en Miquel Ballester, encarregat de l’estratègia de producte, canvia el joc de l’obsolescència. Tot comença a Holanda. En Bas van Abel n’és el fundador. L’objectiu era posar en el mercat un mòbil just (o menys injust). Aquí ja comencem amb aquests ‘menys dolent’ que moltes vegades ens desvien de l’objectiu utòpic (però possible) del residu zero. En William MacDonough ho tenia clar quan va iniciar el model Cradle to cradle: ‘Estic fart de fer les coses menys malament. Les vull fer bé del tot!’. Bé, la qüestió és que el primer llançament del Fairphone va tenir lloc a finals del 2013. I ara arriba el segon, amb novetats respecte el primer, sobretot lligades a la cadena de subministrament i l’escala de negoci, més enllà de les tècniques i de disseny.

fairphone-haroldswereldEn Miquel Ballester insisteix en un tema que és cabdal: ‘el Fairphone implica un canvi de model socioeconòmic’. No m’estranyaria que en breuApple o Samsung decidissin fer un ‘model just’ per netejar una mica la seva reputació i, sobretot, per captar a aquell consumidor crític però despistat que no vol renunciar a certs aspectes tecnològics i de marca però que comença a preguntar-se si la seva elecció contribueix a millorar el món o si, en tot cas, el fa més injust i insostenible. Aquesta és la por que tinc i la que normalment acaba succeïnt. Grans marques, amb economia d’escala i un gran marge financer es llancen a captar a nous clients fent un model una mica ‘menys dolent’. I els consumidors cauen com a mosques. Ja poden tornar a consumir sense càrrega de consciència i sense renunciar a res.

Però aquestes grans marques el que haurien de fer és canviar el seu model i aplicar nous criteris basats en la sostenibilitat i la justícia social a tota la seva cadena de producció, demostrant que això és compatible amb un mòbil econòmica, tecnològica i estèticament competitiu.  Però no ho faran. No ho faran perquè segurament no s’ho poden permetre. Perquè quan ho intentin fer tot ‘una mica millor’ els seus càlculs més que ajustats i ‘recalculats’, que els permeten guanyar un gran marge amb cada unitat, no encaixaran i resultarà que cada unitat els surt més cara. Perquè, ara, resulta molt més car fer les coses bé. Està clar que si internalitzéssim costos no seria així… però el que es porta és externalitzar-los i no incloure’ls en el preu del producte.

fairphone-2-modulares-konzeptSi els productes més injustos i insostenibles incloguessin l’impacte ambiental de l’extracció dels seus materials (i també l’impacte en la salut dels treballadors), les injustícies socials associades, el consum de benzina i/o altres combustibles fòssils i l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle, la necessitat de magatzems, etc. potser valdrien el triple o més i llavors ens interessaria més un model més barat, que en aquest cas correspondria a un més sostenible i equitatiu. Però no, el món de moment és al revés: pagar un sou just, investigar en nous materials per evitar extreure’n els més tòxics i minimitzar les afectacions sobre la salut dels treballadors, fabricar sota demanda enlloc de fer-ho de manera massiva, produir a nivell local enlloc d’externalitzar la producció, etc. Tot això és massa car i l’empresa no guanyaria les quantitats ingents de diners que guanya.

Fairphone-2-Produktionskosten-658x370-c12dc908d82ca99dFairphone posa en el mercat un producte que no és barat (només els consumidors crítics i amb recursos se’l poden permetre) i que respon a la seva voluntat clara de mostrar que es pot instaurar un model no basat en la obsolescència, que asseguri una cadena de satisfacció des del treballador fins al consumidor final. Poca broma! I Fairphone vol guanyar diners, com tota empresa, però potser no cal guanyar tant i fer les coses bé.

1497598_10151893068152532_289587897_nI ho fan amb un mòbil fàcilment reparable, que dura més enllà de dos anys, canviant doncs el joc de l’obsolescència programanda. A més, hi ha molts altres detalls del Fairphone que són interessants des del punt de vista del disseny i la sostenibilitat:
  • El seu packaging està fet a partir de cartró reciclat, amb el mínim ús de materials.
  • La funda protectora està realitzada amb un 80% de plàstic reciclat.
  • 3€ del seu preu es destinen al tractament dels residus després de finalitzar el seu cicle de vida.
  • No s’inclou els auriculars ni tampoc el carregador, ja que es considera que són accessoris que els usuaris ja tenen. Quina necessitat tenim de posar més auriculars i carregadors al món?

Tanmateix, Fairphone produeix a la Xina i no assegura la justícia social en totes les seves fases del cicle de vida. Continua externalitzant costos i fabricació i no controla tota la seva cadena de producció. Es tracta, doncs, d’una empresa que està fent un salt enorme respecte d’altres del sector vers un model més equitatiu i menys impactant. Un bon intent d’oferir un producte tecnològic just i sostenible però que encara ha de evolucionar bastant per assegurar que posa en el mercat el primer mòbil ben dissenyat 100%.

Més informació relacionada:
  • ‘Fairphone, el teléfono (más) justo. El principio de un cambio’. Post de Carlos Cámara Menoyo. En aquest post referent al primer model de Fairphone, es fa un anàlisi sobre per què es tracta d’un mòbil (més just): justícia social, justícia ambiental, disseny obert, preu just i transparència. Val la pena llegir-lo sencer!
  • Entrevista amb Miquel Ballester, encarregat de l’estratègia de producte de Fairphone, de Malavida. Aquest link funcionava fins fa uns dies. Ara dóna error i ho associa a un lloc web que conté programes perjudicials. Tanmateix, afegeixo la font d’informació per si en breu se soluciona. Una mica sospitós, però.
  • Informació tècnica de Xataka Android, per als i les més entesos i enteses en característiques tècniques. El Fairphone 2 es troba entre els mòbils de gamma alta.

Joy, dissenyadora de telebotiga

dimarts , 2/02/2016

Aquest post és un clar spoiler de la pel·lícula Joy, estrenada l’any passat (2015), del director David O.Russell i l’actriu Jennifer Lawrence, entre d’altres. Es tracta de 124 minuts dedicats a explicar la història real de Joy Mangano, una emprenedora d’origen humil de Long Island que va complir amb el somni americà, o en tot cas, amb el seu somni amb esforç, una mica de sort i talent. Molt de talent.

Crear, prototipar, vendre, produir i guanyar diners! Això és inventar o fer un miracle?
joy-mangano-a-435Potser per això el seu primer disseny es diu Miracle Mop. En Joy sempre havia volgut inventar-se les seves joguines. De fet, el seu somni era viure en una gran casa on poder dissenyar coses maques i útils per la gent.

Un dia, recollint amb una fregona una copa de vi trencada al terra, es va tallar les mans tot escorrent-la amb les mans. A qui se li ocorre? Però resulta que el producte del cubell de la fregona, inventat a Espanya l’any 1964 per Manuel Jalón Corominas, encara no els havia arribat a Estats Units o bé no tenia un ús generalitzat encara. Així que, a partir de la seva pròpia experiència i necessitat, va dissenyar una fregona que podia escorre’s sense necessitat de fer servir les mans. A més era lleugera, assequible, súper absorbent, i permetia canviar i rentar el seu capçal a la rentadora de manera fàcil i molt higiènica. En Joy va pensar què necessitava i ho va fer ella mateixa. Bé, ho va dissenyar i en fa fer un exemplar. Però ara tocava: vendre’l i produir-lo, i el que és encara més difícil, no perdre diners en el camí. Era l’any 1990 i Joy Mangano va inventar-se la Miracle Mop, la qual va anunciar al Teletienda l’any 1996 amb un èxit de vendes (uns 10 milions de dòlars l’any). Això li va permetre fundar la seva empresa Ingenious Designs LLc, que posteriorment va vendre a Home shopping network on encara treballa amb un portal web dedicat a ella i les seves invencions relacionades amb la llar, principalment. I després de la seva pròpia aventura va ajudar i recolzar a altres inventores com ella. Chapeau!

joy-mangano-xlargeResulta que un dels èxits del disseny de la fregona de Joy va ser que era molt duradera. Ella anunciava que si et compraves la seva Miracle Mop ja no tornaries a comprar-te mai més una fregona. Tot un escàndol per als fabricants però una novetat molt interessant pels consumidors, farts de consumir productes que duren poc i es converteixen ràpidament en un residu a eliminar i gestionar. De fet, Joy va inventar moltes coses: un penjador de vellut per evitar que rellisquin les camises, els vestits, etc; maletes amb compartiments especials; i molts més.  Si teniu més curiositat, en aquest post centrat en la importància de patentar podreu trobar més detalls sobre aquesta inventora.

Inventora o dissenyadora?
Quina és la diferència entre inventar i dissenyar? Sembla que Joy és una inventora però també és una dissenyadora, no? Entre les diverses definicions d’invent es parla de ciència o de tecnologia, o bé del primer cop que es dóna resposta a un repte científic. Segons aquesta definició, el Miracle Mop no és un invent, ja que ja existien altres mètodes per escórrer les fregones. En tot cas, es deu tractar d’un disseny que donava resposta a les necessitats del seu usuari principal: assegurar una bona neteja durant molt de temps, evitar fer-se mal a les mans i haver d’entrar en contacte directe amb la brutícia, lleugeresa i facilitat de muntatge i desmuntatge, durabilitat, una gran capacitat d’absorció del líquid, un preu assequible, etc.‘Me lo quitan de las manos’! 

Joy-Mangano

Així doncs, insisteixo, quina és la diferència entre inventar i dissenyar? Els passos posteriors són similars: patentar, assegurar ventes, preveure una producció mínima, distribuir i arribar a les cases de la gent, assegurar que la fabricació de les peces et deixa un marge adequat (o molt bo). Dissenyar sembla que no és sinònim de guanyar diners de manera immediata. I sembla tampoc és sinònim d’inventar. O sí?

Com transformar la creativitat en veritable autosuficiència

dimarts , 26/01/2016

‘Do it yourself’ versus ‘Done by others’. Fer les nostres coses resulta, ara, un moviment anti-consum. Consisteix en crear per un mateix i deixar de consumir. Sona bé, d’entrada, però realment es tracta d’això? O bé hem passat de comprar productes a comprar les instruccions per fer-los? Sí, nosaltres mateixos, però seguint el disseny d’un altre. Així esdevé una manualitat, una experiència. Però, respon realment a una necessitat? 

Do it yourself, just do it?
Què enteneu per ‘Do it yourself’ (DIY)? ‘Fet per un/a mateix/a’! En aquesta definició, doncs, ens podem referir des de l’autoconstrucció, l’autofabricació, o bé l’autosuficiència a l’hora de crear els productes i aliments que consumim; fins a teixir una bufanda o crear un element de decoració per casa nostra. On està la frontera entre aquestes diverses interpretacions del mateix terme? Quina és la correcta i quina la incorrecta? O són ambdues correctes?
Segons la Viquipèdia, Do it yourself és, de fet, una barreja d’escales i d’objectius: ‘pràctica de la fabricació o reparació de coses per un mateix, de manera que s’estalvien diners, s’entreté i s’aprèn alhora’. També parla de ‘autoproducció’. D’altra banda, s’associa aquest moviment com una opció anticapitalista i alternativa al sistema habitual on tots acabem consumint allò que altres decideixen.

 

El Do it yourself sempre ha existit
Els nostres avis i àvies i alguns dels nostres pares i mares sí que van fabricar-se allò que necessitaven: la seva roba, el seu mobiliari, els ingredients dels seus àpats, les seves joguines, el seu oci… Tot això no era una moda ni cool ni divertit o un hobbie, era la única manera de tenir coses i de gaudir del seu servei. I nosaltres, ara, ens sentim innovadors i creatius perquè ens fem coses, de tant en tant, responent a les nostres inquietuds i modes establertes. I poc sovint recordem d’on venim i com la innovació i la creativitat ha estat sempre una eina per viure lo millor possible. Normalment, directament relacionats amb la manca de recursos. Quant més tenim, menys pensem!

Hem de ser més humils i conscients de que no hem descobert res sinó que, en part, ho necessitem per sentir-nos més útils, autosuficients, i comptar amb productes més personals, amb una història menys manufacturada i que ens connecta amb la nostra part més artesanal i artística. Fer coses amb les mans, crear, és una activitat en extinció.

En el post ‘La importància de saber cosir un botó’ mencionava, entre d’altres temes, aquest interès creixent per sentir-se més  capaç de fer coses. Però, què vol dir fer coses? En un article recent de l’ARA de Marina Garcés, es profunditza exactament en això. Fer coses és inventar-les o bé seguir instruccions per fer-les? Som més creatius o menys creatius que mai?

Jo plantejo altres preguntes: Tots podem o hem de ser dissenyadors? Sempre? Jo diria que no. No ens enganyem. Autofabricar allò que necessitem no és una activitat a encabir en una agenda ja prou atapeïda d’activitats. No mentre no ho necessitem, mentre no tinguem una altra opció.

 

Estem preparats per un apagada general de recursos?
Però si demà, de sobte, deixéssim de tenir accés a l’energia i a certs materials i es deixessin de fabricar molts productes, i no funcionés la rentadora, ni el renta-vaixelles, ni sortís aigua per l’aixeta, ni poguéssim posar benzina al cotxe, ni escalfar l’aigua… què faríem? Com resoldríem cadascuna d’aquestes necessitats per nosaltres mateixos? I no es tracta de decorar la casa o de tenir una bufanda més a l’armari, es tracta de sobreviure dignament.

Sabríem encendre foc sense un encenedor o mistos; i desplaçar-nos lluny sense cotxe; i beure aigua potable; i rentar la roba; i…? Està clar que, en primer lloc, hauríem de canviar la nostra vida de dalt abaix: no podríem treballar lluny (per tant, cadascun treballaria prop de casa), per exemple. Hauríem de buscar sistemes de depuració d’aigua per no contaminar-nos i hauríem de rentar la roba i els plats a mà!!! Entre moltes d’altres coses, és clar.

En aquesta hipotètica situació seríem tan vulnerables i inútils… I el Do it yourself, tal com l’entenem ara, no serviria de res perquè no tindríem tutorials per totes aquestes coses… Això no li treu valor, però, tot i que cal saber que no es tracta exactament del Do it yourself originari, sinó d’un Do it as I tell you and enjoy. Insisteixo que això no està malament. Fer-te un jersei o els peücs del teu fill, decorar casa teva a base de manualitats amb bon gust, fer les teves pròpies jardineres i prestatges, etc. està molt bé (més encara si es basa en la reutilització de materials ja en desús) però respon més a inquietuds personals i artístiques que no pas a una voluntat d’evitar comprar nous productes anant contra el sistema capitalista (tal com el moviment punky ho va fer en els anys 70).

Més enllà del DIY
DO IT YOURSELFDO IT TOGETHERDO IT BETTER
Quina ha de ser, doncs, la manera d’establir un veritable Do it yourself en la nostra societat? Fixers, Makers, Crafters, Fab labs, etc. són una extensió tecnològica i col·laborativa del DIY clàssic. Imprimeix-te el que necessitis. Fes-te les teves sabates. Dissenya els teus mobles. Repara la teva ràdio. Estem envoltats de propostes que ens apropen a ser menys dependents del sistema actual, tot apropant-nos a un altre sistema on el codi i disseny obert, els nous materials i els espais compartits esdevenen l’escenari creatiu del present i, sembla del futur. Tot això s’està dibuixant poc a poc i ha de passar a ser rutinari, possible, accessible i assequible. Consisteix en passar del Do it yourself, al Do it together.

Però, mentre, què podem fer? Potser deixar de tenir assignatures a les escoles i passar a resoldre problemes reals tot sumant coneixements nous i capacitats pròpies i motivades per la seva utilitat final real? Potser promoure joguines que no basin el seu èxit en aconseguir un objectiu únic i preestablert, sinó joguines que potenciïn la creativitat i que no jutgin pel resultat sinó pel procés amb múltiples opcions i solucions? Espais veïnals de creació comunitària que responguin a necessitats sorgides de la convivència i l’acció ciutadana? I, en tot cas, parar el nostre consum accelerat i més enllà de fabricar-nos els nostres productes, plantejar-nos si realment els necessitem. Do it better!

REMO, un moviment que recicla històries

dijous, 21/01/2016

cotton-loop-328x300‘Join Remo és un moviment global que inspira a la gent a descobrir el valor de les seves peces de roba estimades, tot recolzant la moda sostenible. Els nostres fils favorits ja no han de posar fi a la seva vida a l’abocador. REMO pretén tancar el cicle i injectar nova vida a les fibres utilitzades‘. Aquesta és la manera en la que REMO. Join the recycle movementes presenta al seu web. Tot i que estan especialitzats en el sector tèxtil, també han treballat en el reciclatge de plàstic i la seva transformació en peces de roba, com és el cas de les ampolles de plàstic de la International Cycling Union.

REMO convida a descobrir les històries de la roba usada abans de transformar-les i donar començament a una nova història. Un exemple d’economia circular on la pròpia comunicació supera les fletxes concèntriques que es persegueixen com un gos a la seva cua i dibuixen, directament, l’element reciclat i el producte resultant. També un exemple de upcycling: reciclar tot incrementant el valor del material i producte final. Join REMO es tracta, doncs, de descobrir un futur encara més valuós: una nova vida.

loop1El reciclatge de peces de roba no és nou, però sí que ho és el seguiment de l’origen de cada peça, la seva traçabilitat una a una. REMO recull totes les dades sobre les peces reciclades (la seva història i origen, el % finalment reciclat, els estalvis ambientals resultants en matèria d’energia, aigua i CO2) i està generant una interessant base de dades. El resultat final és una etiqueta del nou producte amb una mesura del contingut reciclat, de la minimització de l’impacte associada a aquell material i la informació sobre la seva història passada, la seva anterior vida. Informació i comunicació ben trobada i dissenyada en una mateixa etiqueta.

 

Les històries no es reciclen, es transformen
Uniformes de KLM transformats en texans, roba militar holandesa en l’Operació Tempesta del Desert convertida en samarretes per a l’exèrcit de salvació. Explicar històries és una bona manera de comunicar, una de les millors. Sentir històries agrada a pràcticament tothom i li permet retenir conceptes i estratègies de manera intuïtiva i empàtica. Normalment fixem millor en la memòria tot allò que ens ha arribat amb anècdotes i experiències personals (el Eureka! de Arquímedes, el descobriment de la capacitat adherent del cardus en la pell d’un gos i la seva inspiració per transformar-se en velcro, la manera en que Han Solo de Staw Wars va ser el primer paper de Harrison Ford, etc.).
rockstarballet

Però sempre que parlem de reciclatge ho fem en clau tècnic, de Kg reciclats, de processos emprats, de kg resultants, d’usos finals, de qualitat del material, d’eficiència del procés, de plantes de tractament, etc. Però mai es fa en clau emocional perquè no ens podem dedicar a parar-nos peça a peça i explicar la seva història abans de convertir-la en un nou material tèxtil. Normalment grans quantitats de roba es reciclen i de seguida es perd el seu origen ja que el contenidor no pot recollir dades, noms, anècdotes… Només roba.

I us preguntareu: i això és important? Bé, quan es tracta d’una peça concreta i d’un producte final concret, té tot el sentit del món, perquè permet recuperar l’ànima de tot plegat. I més encara si la pròpia peça s’empra en l’empresa o sector que l’ha original, tot i que això no és condició indispensable (tot i que sí totalment circular i lògica). Aquesta opció està clar que permet explicar millor el producte resultant, i que el futur consumidor entengui i valori la peça que comprarà. Es tracta d’allargar el cicle de vida de la manera més literal possible. El consumidor final se sent responsable de respectar l’història original tot cuidant el producte. Qui sap! Més endavant serà la seva pròpia història la que es reciclarà.

 

Una manera divertida d’explicar el reciclatge
Quan parlem d’estalvis d’aigua, d’energia, de materials… sempre comparem amb el mateix: bombetes i kWh, superfície de camps de futbol, número de cotxes de benzina circulant xKm, etc. Tot això és útil, habitual i comprensible; però no acaba de convèncer, és avorrit, tècnic i arriba poc a la població. Resulta que les persones necessitem trobar-nos amb alguna sorpresa per recordar coses. Necessitem riure, somriure o pensar: ‘Què bo!’. I amb els exemples anteriors no es genera aquesta reacció. En canvi, sí que ens crida l’atenció si comparen les emissions minimitzades per la compra d’un producte o l’energia estalviada si ens diuen: has estalviat l’energia consumida quan daurem 140 torrades, o els gasos contaminants que omplirien 73 globus d’una festa, o l’energia necessària per assecar els cabells de King Kong més de 3.000 vegades!!! No té comparació i tot i que és menys tècnic es reten millor… Explicar històries connecta més amb les persones, els futurs consumidors.

Seguiré de prop aquest moviment. M’agraden molt les històries i Join REMO és una d’elles.

Cabines telefòniques abandonades o un armari compartit al carrer

dimecres, 6/01/2016

Quantes cabines telefòniques hi ha a Barcelona? Qui les fa servir? Qui les manté? Per a què serveixen, doncs? Fa uns dies vaig trobar aquest breu apunt de TimeOut sobre les cabines telefòniques a la ciutat de Barcelona i l’ús que s’està donant a aquesta instal·lació urbana en d’altres ciutats. Em va sorprendre especialment que a la ciutat de Barcelona hi hagi unes 1.296 cabines telefòniques que pràcticament ningú fa servir i que cada cop estan en estat més ruïnós. Aquí les pots consultar i ubicar geogràficament (fins i tot, observar amb l’street view), tot i que no es diferencia entre les cabines grans (amb espai interior i porta, recordeu?) i les de peu (normalment, amb telèfon a ambdues bandes).

Captura de pantalla 2016-01-05 a las 23.36.26

Resulta sorprenent si mirem enrere i pensem com ens comunicàvem fa uns anys, no molts. Recordo fer cua per trucar per telèfon des d’una cabina i ara em sembla difícil recordar en quines ocasions la feia servir. Si era per quedar amb algú, com el localitzàvem si ja havia sortit? Podíem improvitzar com ara? Com localitzàvem a la gent en qualsevol moment? Bé, aquesta és una altra reflexió lligada als avenços tecnològics de la darrera dècada, accelerats i que han generat una nova cultura i manera de relacionar-nos. La qüestió és que aquestes peces de mobiliari urbà ja no es fan servir (tothom té un smartphoneavui dia, o quasi tothom, o en tot cas té un telèfon mòbil). I llavors, què passa amb elles?

1366_2000 (4) 1366_2000 (3)

En aquest article de Xatakamóvil, Sis usos que se’ls està donant a les cabines telefòniques per tot el món, s’expliquen opcions com: punts de recàrrega nets i ecològics per a smarphones i altres gadgets, punts d’accés a wifi públics, punts de recàrrega de vehicles elèctrics, centres d’informació digital en ciutats smart, centres de comunicació d’emergències, i peixeres gegants. Com? Peixeres gegants?

De cabina a peixera, una intervenció artística

1366_2000 142

La proposta de l’artista italià Benedetto Bufalino i el dissenyador Benoit Deseille, especialista enreutilitzar mobiliari urbà per a causes artístiques, consisteix en convertir les cabines en peixeres. Trobo, però, que hi ha molts altres usos que poden convertir aquests petits ‘armaris’ urbans en un espai de cogestió i intercanvi de productes. Una estructura que ja existeix, que ningú fa servir, que s’està degradant i que resulta un símbol d’una època passada en la que fins i tot feiem cua per fer una trucada… per a què podria servir?

Un armari urbà que ja existeix
Fa uns 11 mesos vaig escriure el post Give box. Urbanisme col·laboratiu de barri on compartir l’experiència de la Give box, un espai de mides diferents i formes vàries ubicada en l’espai públic en el qual pots dipositar totes aquelles coses que ja no necessites. Consistia en construir un nou espai a cada barri o comunitat per deixar tot allò que ja no necessitem. Però en el cas de les cabines, aquest espai ja existiria ja que es tracta de reutilitzar una estructura, ferro, plàstic, ciment, ja existent i donar-li un ús centrat en l’intercanvi, la col·laboració i l’autogestió.

Alguns d’aquests ‘armaris urbans’ es podrien dedicar a roba (convertint-lo realment en armaris, amb penjadors). Ara ens trobem roba penjada dels contenidors, tirada al terra… i això li treu valor.

D’altres podrien contenir prestatges on deixar coses vàries o bé fins i tot obres d’art o elements de decoració. Podrien ser temàtics i podrien estar georeferenciats i ubicats en un plànol on la gent pogués penjar què acaba de deixar i la resta pogués veure si hi ha alguna cosa que l’interessa. Tot i que la part interessant de la proposta és anar a la cabina i sorprendre’t. Està clar que cada cabina s’hauria de ‘tunnejar’ pel seu ús final, però seria una actuació mínima que sempre podria comptar amb elements reutilitzats com fusta, plàstic o fins i tot cartró.

Els màxims usuaris d’aquests ‘armaris públics’ seria la gent sense recursos, segurament. De fet, ja està bé. Però també hauria de ser un espai a compartir per tothom. Pel fet de tractar-se d’un espai per a tots i amb ús de products de segona mà no hauria de tenir menys valor, sinó més.

D’altra banda, omplir Barcelona de 1.296 peixeres amb uns 40.000 peixos (uns 30 per peixera) és una proposta divertida, però no gaire pràctica: recordem que els peixos estan vius i els estem sometent a la calor directa del sol i de les inclemències del temps. A més, els peixos hauran de menjar i s’hauran d’alimentar d’alguna manera. S’hauran d’instal·lar petites depuradores, per exemple. Bé, puntualment, es podrien fer servir unes 100 cabines en total per actuacions artístiques, també molt necessàries en un entorn urbà uniformat i gris. Però la resta trobo que poden tenir un ús més necessari i cogestionat per tots. De totes maneres les 1.296 cabines són de diverses tipologies i no tenim informació clara sobre quines podrien desenvolupar aquest paper d’armari.

La pregunta clau, però, és si seríem capaços de portar això a terme? Tothom respectaria aquests ‘armaris comunitaris’? M’agradaria pensar que sí, que estem preparats. Què caldria, doncs, fer per tirar això endavant? Parlar amb Telefónica per a la seva cessió? Parlar amb l’Ajuntament per rebre el suport institucional? Crear grups de treball de barri? Què més?