ARA.cat

Quincalla

Disseny sostenible i social

L’impacte ambiental del ‘núvol’

diumenge, 29/10/2017

100 milions de servidors, un milió de quilòmetres de cables. La informació que estàs veient a la pantalla potser ha passat per Tòkio. La xarxa pesa, i molt.

Internet funciona sobre un conjunt de xarxes de computadors interconnectades i amb un idioma comú que ens permet obtenir molts serveis, cada cop més. Per tant, quan parlem d’Internet i del núvol no ens referim a quelcom immaterial, sinó a quelcom molt material i disseminat pel món, que consumeix recursos i que genera residus i emissions contaminants, també gasos d’efecte d’hivernacle.

Però Internet també ha reduït de manera considerable el consum de serveis fins ara més impactants i ens ha permès relacionar-nos de manera eficient possibilitant reunions i formació a distància, optimitzant processos de treball, revolucionant els mitjans de comunicació, etc. Llavors, quin és el balanç ambiental d’Internet?L’impacte és més gran o més petit que si Internet no existís?

Fem un recorregut sobre els efectes ambientals de la seva part més física (els centres de dades i servidors) i la vessant més quotidiana (l’ús).

Internet són cables, naus plenes d’ordinadors, routers, antenes…

Com podem calcular les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle de quelcom tan intangible com Internet? El primer pas és materialitzar-lo. De la mateixa manera que la gasolina surt per la mànega de la benzinera després de travessar mig món, Internet també necessita uns 100 milions de servidors1 repartits en centres de dades (els més grans reben el nom de granges de servidors); uns 300 cables de fibra òptica submarins (entre actius i en construcció, uns 900.000 quilòmetres);2 i antenes i enrutadors (routers) per fer arribar els paquets d’informació als nostres múltiples devices digitals. Així doncs, Internet ‘pesa’, i molt. Ens centrarem en els centres de dades.

Segons diverses fonts, el 22% dels servidors del món es concentren a deu ciutats com són Houston, Mountain View, Scottsdale o San Antonio.3 El 42% es troben als Estats Units i un 3,5% són a Espanya. Per construir centres de dades es tenen en compte aspectes com l’espai (en cal molt, per temes de seguretat), l’accés a electricitat barata, la proximitat a llacs o rius per ajudar a refredar les màquines (ja que un dels principals consumidors d’energia és la refrigeració dels servidors), les baixes temperatures (per tant, es prefereix ubicar-los en indrets freds), la possibilitat de funcionar amb energies renovables (grans empreses estan invertint en reduir l’impacte ambiental associat al seu consum) i incentius fiscals.

L’origen renovable de l’energia consumida pels data centers  no és un tema menor. D’una banda està clar que suma punts en les estratègies de responsabilitat social corporativa i en la imatge dels grans gegants de les dades. Per l’altra banda els assegura una font energètica més segura i, en molts casos, més barata, depenent del país.

Les granges de servidors més grans del món es troben a Tokio (130.000 m2), Chicago (102.000 m2), Dublín (51.000 m2), Gal·les (70.000 m2) i Miami (70.000 m2). El seu nombre s’ha mantingut gairebé constant des del 2008, atès que els darrers deu anys s’han consolidat les tecnologies de la virtualització, que han permès multiplicar la seva capacitat per cinc (segons dades de la International Data Corporation).

Què passa, en aquest entramat de dispositius, quan ens connectem a la xarxa?

Així doncs, quan ens connectem a Internet, en realitat, ens estem connectant a grans centres de dades llunyans. Com? El senyal surt del nostre ordinador i es dirigeix al punt d’accés de l’edifici (el RITI), i des d’allí a les centrals de les operadores i a la central telefònica. Al seu torn, les operadores es connecten entre si i arriben als centres neutres, on s’enllacen amb les grans xarxes denominades Tier 1. A la Península, les principals connexions amb la xarxa global són a Conil (Cádiz) i Estepona (Málaga), per on passen dos dels principals cables intercontinentals. Altres connexions importants són les que passen pels Pirineus i la connexió amb Lisboa.2

Amb l’aplicació per a Android Intrace: Visual Traceroute es pot fer un seguiment del camí que recorren les nostres dades des del dispositiu emprat fins a múltiples servidors de tot el món. En introduir el nostre IP, un domini o un lloc web, s’obté com a resultat un mapa que mostra el recorregut corresponent i també un informe resum amb les adreces IP, la ubicació dels servidors i els mil·lisegons que han trigat les nostres dades a passar d’un servidor a un altre. Per exemple, des de l’ordinador on estem escrivint hem fet un accés al web d’Opcions, per al qual les dades han passat per un total de setze servidors i han creuat l’Oceà Atlàntic i els Estats Units. O, en una consulta a la versió digital del diari The Guardian les dades han travessat Europa, Àsia i arriben a la costa oest dels Estat Units creuant el Pacífic.

És un exercici curiós per conscienciar-nos sobre com les nostres consultes a Internet impliquen un llarg viatge per múltiples servidors físics a molts quilòmetres de distància. L’exercici també es pot fer posant al terminal del nostre ordinador traceroute (en Ubuntu i Mac) o tracert (en Windows) i una adreça web. Els resultats es poden interpretar seguint les indicacions del tutorial How to read a traceroute?4

La petjada energètica de les TIC i la seva contribució al canvi climàtic

El causant principal de la petjada ambiental d’Internet és l’energia necessària per fer funcionar la seva infraestructura. Els centres de dades, les antenes de mòbil i els dispositius necessaris per accedir a Internet requereixen grans quantitats d’electricitat. Jon Koomey, professor de la Universitat d’Stanford, és un dels pocs que s’ha dedicat a calcular aquest impacte i afirma que l’ús d’Internet, si tenim en compte tots els elements que el fan funcionar, suposa el 8-­10% del nostre consum energètic total. Els centres de dades representen un 1,5-2%.

Avui dia, l’electricitat que consumeixen la major part dels centres de dades prové de centrals de carbó i nuclears. Per exemple, el 55,1% de l’energia utilitzada pels servidors d’Apple prové del carbó, un 49,7% en el cas d’IBM i un 39,4% en el cas de Facebook.5 Tot i aquest escenari, les grans empreses són conscients de l’impuls publicitari que suposa ser eco-friendly i estan dedicant grans esforços a incorporar energies renovables, més enllà dels seus interessos per models més sostenibles que els fan menys dependents energèticament i els permet reduir costos.

Des del projecte europeu RenewIT, en el qual està implicat el Barcelona Supercomputing Center, l’Institut de Recerca en Energia de Catalunya (IREC) i la consultoria energètica Aiguasol, entre d’altres, estan investigant el potencial de les energies renovables com a font d’alimentació dels centres de dades. A més, s’està treballant en millorar l’eficiència dels centres de dades mitjançant una gestió més adequada del software, i sistemes de refrigeració més eficients, com refrigeració ‘finestres obertes’, o el reaprofitament de la calor generada per sistemes de calefacció, aigua calenta, etc.

Els centres de dades no només s’utilitzen per emmagatzemar dades de la xarxa associada a Internet, sinó que també realitzen altres tasques com el càlcul intensiu de models matemàtics (el MareNostrum de la UPC n’és un exemple) o d’aspectes comptables (en el cas dels bancs), i l’emmagatzematge de bases de dades diversos. Així doncs, el consum d’energia dels centres de dades no prové únicament del funcionament d’Internet. A més, resulta que la majoria dels centres de dades són petits i no tenen prou escala com per aplicar mesures d’eficiència o millora ambiental. Només els grans s’ho poden permetre. Per tant, hi ha molt camí per recórrer en la minimització de l’impacte ambiental dels servidors associats al nostre ús d’Internet.

Segons l’Annual Report 2013 del CEET,6 tot i que l’eficiència en el funcionament d’Internet s’incrementés un 15% cada any (és la projecció més optimista, vegeu la gràfica a continuació), l’any 2025 aquesta xarxa de xarxes consumiria el 5% del subministrament global d’electricitat. Però segons projeccions més pessimistes i també més realistes, es podria arribar a consums del 10-15%. A més, aquestes dades es refereixen només a la indústria de les TIC (és a dir, les fàbriques, xarxes, etc.) però no comptabilitzen el consum associat al nostre ús final d’aquestes tecnologies digitals (ordinadors, smartphones, tauletes,  smart TV, etc.). És a dir, tot i que Internet ens ha permès ser molt eficients, la creixent circulació de dades i l’increment previst d’usuaris ens condueix vers un augment considerable del seu consum d’energia.

En relació a les emissions de GEH i l’afectació de l’era digital en el canvi climàtic, el CEET i el prestigiós centre de recerca Bell Labs (comprat per Nokia el 2016) han calculat que el sector de les TIC i Internet produeix 850 milions de tones de CO2 a l’any, xifra que es duplicarà el 2020 (segons un dels seus estudis).7 De les emissions globals del sector de les TIC (l’any 2011), un 61% prové del consum final dels nostres dispositius digitals i només un 17% prové dels molt citats data centers; tot i que la previsió que en fa l’SMARTer 2020 Report és que aquest percentatge arribi a un 23% el 2020. Tanmateix, i segons aquest mateix informe, les TIC podrien possibilitar reduir les emissions globals de CO2 en 7,8 gigatones el 2020. Això equival a un 15% de les emissions de sectors com el de l’energia, l’edificació, el transport o el comerç.

Segons Jon Koomey, “cal no oblidar que Internet ajuda a millorar l’eficiència de les indústries no digitals, que encara representen el 90% del consum energètic mundial”. Llavors, quina és la resposta a la pregunta: el balanç global ambiental d’Internet és positiu (menys impactant) o negatiu (més impactant)? Segons el darrer estudi citat del CEET (SMARTer 2020 Report), tot i que el consum d’energia d’Internet s’incrementi (i les emissions associades), atès el major nombre d’internautes i més dades circulant; sí que es preveu una reducció de les emissions globals relacionades amb la millora de l’eficiència que Internet pot traslladar a d’altres activitats humanes. Per tant, el balanç ambiental, segons aquest informe, és positiu: l’impacte d’Internet és inferior a l’impacte si aquest no existís. Altres estudis, però, arriben a conclusions diferents.

L’ús quotidià d’Internet. Quan les megues, la rapidesa i els dispositius digitals sí que importen

S’estima que 2,5 milions de persones estan actualment en línia, i s’espera que aquest nombre augmenti gairebé un 60% en els propers cinc anys. Segons l’Informe Sociedad de la Información en España 2015, a Espanya hi ha 27,1 milions d’internautes (un 58,37% de la població total); en particular, un 98,5% dels joves entre 16 i 24 anys usen Internet. Les línies de fibra òptica ja sumen 3,1 milions, pràcticament el doble que l’any 2014. Sembla que ens agrada consumir tecnologia digital: un 78,2% dels internautes ho fem a través de l’ordinador i un 88,3% amb l’smartphone. Però Internet també es consumeix des de les televisions, les smart TV (sembla que només si un producte està connectat a Internet passa a ser smart), un 44% més que l’any 2014; i des de les consoles de videojocs, un 32% més que el 2014.8

En el nostre dia a dia fem servir Internet constantment per a comunicar-nos i nodrir-nos d’informació. Per treballar i distreure’ns. Internet ha esdevingut més que una tecnologia, una nova manera de viure i relacionar-nos. Més de 2.000 milions d’usuaris amb una gran activitat diària: cerques (una mitjana de 5,7 bilions al dia), el correu electrònic que responem (425 milions d’usuaris de Gmail que produeixen 12.240 milions de correus cada hora), un anunci que ens arriba (que, de mitjana, corre per Google 30 bilions de vegades cada dia), tafanejar per Facebook (200 milions d’actualitzacions per hora) i veure aquell vídeo pendent del Youtube (amb uns 4 bilions de visualitzacions).8 L’aplicatiu The Internet in Real Time mostra la quantitat de gigabytes de dades, missatges i likes de Facebook, piulades del Twitter, pujades a l’Instagram, nous usuaris de Linkedin, número de pins del Pinterest, missatges de WhatsApp, etc. en temps real. És difícil seguir els números, ja que creixen de manera molt ràpida i constant. Quin vertigen!

Pel que fa a l’ús final i més quotidià, el primer pas és reduir el consum associat a les TIC, valorant les nostres necessitats reals. A Internet cada cop trobem més vídeos (que s’engeguen sols), més animacions, més qualitat en les imatges; i cada vegada podem adjuntar més arxius i més pesats en un sol correu o missatge, perquè en pocs anys la quantitat de dades que podem enviar han passat de desenes de MB a més de 10GB, i ‘gratis’. Si, com en el cas dels telèfons mòbils, no només paguéssim per velocitat sinó també per dades consumides, segurament la nostra manera de consumir ‘Internet’ seria menys impulsiva, més reflexiva.

Per exemple, els spam que es generen emeten 28,5 milions de tones de CO2, a més d’un total de 104.000 milions d’hores per esborrar-lo. I és que resulta que el 61% dels mails que es reben no són essencials (un 68,8% directament són spam).9 Un altre exemple molt estès a la xarxa és l’impacte d’un correu electrònic que implica l’emissió de 4g/CO2 i un amb un adjunt pesat emet 50g/CO2. Abans hem parlat de 12.240 mails cada hora, només cal multiplicar i el vertigen s’incrementa.

Si una cerca a Internet triga més de 400 mil·lisegons, els usuaris cerquen menys o busquen alternatives. Això equival a ‘obrir i tancar els ulls’, i ja es considera esperar massa. La rapidesa, doncs, sí que importa

Un altre aspecte clau quan parlem de comunicacions i Internet és la rapidesa i la immediatesa. Segons la investigació Speed matters for Google web search,10 si una cerca triga més de 400 mil·lisegons, l’usuari realitza menys cerques de manera gradual en el temps. Per a Google aquest criteri és bàsic per al seu model de negoci. Els seus usuaris són impacients i si les respostes triguen a arribar més del que volen, busquen menys. Però, quant és un mil·lisegon? I 400 mil·lisegons? Un mil·lisegon és la mil·lèsima part d’un segon i 400 mil·lisegons equival a obrir i tancar els ulls, i això ja es considera esperar massa fent una cerca. Esperar que es descarregui un vídeo, una cançó o una actualització d’una xarxa social no és ben rebut; i tot i que sembli imperceptible per als humans, no ho és, i les grans empreses estan investigant en aquest sentit com a factor competitiu.11

Pel que fa al consum d’energia a casa

Segons dades de l’any 2012 de l’Electric Research Institute, els smartphones i les tauletes consumeixen molta menys energia que aparells electrònics tradicionals com el portàtil, el PC de sobretaula, o la TV de plasma. Es tracta d’aparells multifuncionals que han aconseguit ‘miniaturitzar’ d’altres dispositius més grans, reduint el consum de materials i d’energia (…).

Es pot consultar el reportatge complert a Opcions.org. També en castellà.

Notes

1.  RenewIT (abril 2014). “Data centres: market archetypes and case studies“.

2.  Ecologistas en Acción (juny 2013). “¿Una red sin límites en un planeta limitado?“.

3.  Pingdom, Royal (New York Times) i Koomey, Jon (Data Center Knowledge). Informació trobada a la infografia Internet no és invisible, de Mari Nieves Lorenzo per a relajaelcoco per a la revista Yorokobu.

4. Mitchel, S. (octubre 2015). “How to read a traceroute?” In motion hosting.

5.   A l’informe de Greenpeace Clicking Clean: how companies are creating the Green Internet? (abril 2014) es pot consultar quines són les fonts energètiques dels grans hubs (concentracions territorials) de centres de dades.

6.  Centre for Energy-Efficient Telecommunications (CEET), centre de recerca públic-privat de la Universitat de Melbourne (Austràlia) dedicat a millorar l’eficiència energètica de les telecomunicacions globals.

7.  CEET i Bell Labs (gener 2013). “Methodologies for assessing the use-phase power consumption and green-house gas emissions of telecommunications network services”. Environ Sci Technol.

8.  Fundación Telefónica (2015). “Sociedad de la Información en España (SIE)“.

9.  Berners-Lee, M. i altres (21 d’octubre 2010). “What’s the carbon footprint of… email?” The Guardian.

10. Brutlag, J. (22 de juny 2009). “Speed matters for Google web search“. Google, Inc.

11. Lohr, S. (29 de febrer 2012). “For impatient web users, an eye blink is just too long to wait“. New York Times.

Ciutat verda, natura domesticada

divendres, 6/10/2017

‘Els humans es refugien en el que consideren que és el seu món, miren d’allunyar-se de les feres i dels miasmes i creuen que han de domesticar la natura. Això els fa perdre de vista les connexions que els uneixen a la natura, l’escalfor que els ve del sol, què fa créixer les plantes o els animals dels quals s’alimenten, com és que tenim aigua dolça potable als continents, per què la nostra atmosfera és tan diferent de les de Venus o Mart, semblants entre si…’ Així parla en Jaume Terrades de la relació entre la natura i  l’espècia humana en la introducció de la recent publicació de la Diputació de Barcelona sobre Educació ambiental (2017),  ‘D’on venim? Cap a on anem?’.

El ‘per què’ de la dèria de renaturalitzar
Les ciutats es volen posar verdes, recuperar espais de contacte amb la fauna i la flora. Darrerament això és tendència. Les polítiques municipals aposten per omplir els carrers d’espècies vegetals, tant amb l’acció municipal directa i des del disseny de l’espai públic, com permetent a la ciutadania gestionar la seva ‘porció de verd’ en la via pública (en els escocells, per exemple) o impulsant que els entorns privats (balcons, cobertes, jardins privats) també s’omplin de fullatge silvestre. Però per què ens interessa tant aquest aspecte? Per què es promou la biodiversitat urbana tant des de l’arquitectura, l’urbanisme o fins i tot la salut pública? D’on prové aquest sobtat interès? Sap greu reconèixer que darrera l’aprovació i el proteccionisme humà sembla que sempre hagi d’haver un benefici propi, una relació de simbiosi on ambdues parts han de rebre d’alguna manera. Però així és.

Una visió al respecte, menys antropocèntria, sobre per què busquem el verd seria:

  • Per recordar què som (animals) i que convivim amb altres éssers vius. Per tant, per permetre que altres animals retornin a la ciutat, fer memòria i adonar-nos que formem part d’una piràmide alimentària, d’un sistema ecosistèmic ara en clar desequilibri, que no estem sols, que no som el centre de l’univers.
  • Fer possible que els nostres fills i filles aprenguin de la natura, sense tenir-li por, sense voler dominar-la ni manipular-la, sinó respectant-la i convivint amb ella. I la millor manera de fer-ho és estar més en contacte amb ella en el nostre entorn habitual, la ciutat.

Una altra visió, més antropocèntrica, respondria a la mateixa pregunta dient:

  • Perquè necessitem la natura i tot allò que ens ofereix: aire més net, ambient més fresc, ombra per refugiar-se, un entorn menys sorollós, etc.
  • Perquè els parcs, jardins, balcons amb flors, via pública amb arbres… dibuixen un paisatge urbà més agradable, atractiu i gratificant per a la ciutadania.

Amb quina d’aquestes respostes ens sentim més identificats? Qui vol recordar que som animals i que hem de viure en convivència amb altres espècies? Qui vol compartir la ciutat realment amb altres animals que no siguin els humans? A qui l’interessa la piràmide alimentària si ja tenim clar on anar a comprar per alimentar-nos? Siguem sincers i reconeixem que la natura ens senta bé, ens agrada, ens ve de gust, ens permet desconnectar del gris i ser més feliços.

Un cop resposta aquesta pregunta, ens podem plantejar d’altres, seguint en la línia antropocèntrica:

  • Preferim un verd urbà desendreçat, entròpic, 100% natural? O un verd simètric, en angle recte i sota control?
  • Estem disposats a conviure amb abelles, ocells, insectes diversos, artròpodes, ratolins, etc? Perquè renaturalitzar la ciutat també vol dir això. El verd no ve sol sinó que s’acompanya d’animalons, no sempre benvinguts.

Si abandonem una casa, un jardí, un hort, què passa? Doncs que les espècies més sensibles són envaïdes per les més fortes, que creixen de manera poc estètica omplint cada forat o espai buit. La natura conquereix els espais buits, abandonats, poc cuidats. I normalment això va seguit de l’aparició de fauna no desitjada. A qui li agrada tenir una casa abandonada al costat o un solar on només hi ha males herbes i ratolins i gats abandonats? Reconeguem que no sabem conviure amb altres espècies. Reconeguem que només ens sentim còmodes en un verd conegut, controlat, dissenyat, harmònic i desparasitat. No passa res, és així. I quan desitgem trobar-nos amb el verd més autèntic, sortim de la ciutat i ens refugiem en els boscos i prats, o fent un cim. Llavors el desordre és benvingut, perquè no està allà cada dia, perquè és anecdòtic i, per tant, no cal acostumar-se a ell.

Fauna i flora urbanita, no tan bucòlica
D’alguna manera, tothom se sent atret pel contacte amb la natura. Molts de nosaltres ‘tenim un poble’ on hem pogut créixer més en contacte amb espais oberts on animals, arbres i arbustos no ens eren estranys, encara que fos un parell de mesos a l’any. Fins i tot els nostres pares i mares van créixer en un entorn menys urbà i tot i viure a Barcelona des de joves, la seva Barcelona no és l’actual. Aquella encara tenia horta aprop de les cases i camps segats entre universitats i zones residencials. Però nosaltres, els nascuts al voltant dels 80, hem crescut en una Barcelona cada cop més pavimentada, més ‘endreçada’ urbanísticament. On cada arbust responia a unes mides prefixades des de l’administració, on els herbicides i plaguicides han controlat l’excés de fauna, on la fauna i la flora ha anat perdent espai en favor del ciment i del cotxe. I això s’ha associat a progrés, a desenvolupament. Regular la nostra relació amb la natura ens ha fet sentir segurs i segures davant una natura imprevisible.

Veure un animal a la ciutat és estrany, menys en el cas dels mosquits, les mosques i els coloms, de tonalitats grisàcies similars a les urbanes. Aquesta és molta de la fauna que actualment relacionem amb la ciutat, doncs: els mosquits (molestos, innecessaris, enturbiadors de nits senceres), mosques (les més ‘cojoneras’, innecessàries, brutes, insistents…), les paneroles (fastigoses, motiu de més d’un atac de pànic, en veus una i n’hi ha centenars), els coloms (que caguen àcid pur, emprenyen i són ‘kamikaces’, uns incompresos, sempre menyspreats), la famosa cotorra (sorollosa, invasora i descol·locada del tot als nostres plataners), els ratolins (del metro, dels baixos, d’alguns carrers), les formigues (oportunistes, treballadores incansables… no fan fàstic ni espanten però no generen tampoc cap apreci especial), els porcs senglars (que rebusquen en la brossa dels veïns de la zona alta, propera a Collserola, entre mirades de curiosos que millor no s’apropen), etc. I no entro en els ratpenats a l’estiu, les aranyes, els ‘peixets de la pols’, els tàvecs, etc. Això sí, hi ha animals amb els que tenim més bona relació: els pardalets, les orenetes, les papallones, les marietes, els esquirols i fins i tot els dragonets, que fan bonic a la paret de la terrassa i a més es mengen els mosquits.

Que aixequi la mà qui està disposat a conviure amb tots aquests animals. Que aixequi la mà qui està disposat a fins i tot cuidar-los. Perquè si el verd torna a la ciutat, també ho faran algunes espècies animals, siguem-ne conscients. Jo estic disposada a assumir-ho, però vull que m’informin, que m’expliquin… perquè vull saber reaccionar i transmetre als meus fills els valors que tant defenso. Està clar que els beneficis del verd per a la nostra salut física i mental són evidents, la pregunta és si el verd més el gris de la ciutat, en convivència, ens poden oferir aquests mateixos beneficis o si ens generaran més estrès i rebuig que una altra cosa. No tinc les respostes, de moment només les inquietuds. Múltiples estudis expliquen el benefici d’estar en contacte amb la natura i també el perjudici de no estar-ho. Educar envoltat de verd comença a ser tendència (fer classe fora de classe) i la salut infantil s’ha demostrat que es veu directament beneficiada pel contacte amb la natura. Però, qui ha entrat a pensar en les conseqüències reals, no teòriques, de tenir jardins, parets vegetals, cobertes verdes, balcons inundats de flors i plantes, horts urbans comunitaris i privats, etc? Podrem conviure-hi sense plaguicides ni insecticides? Podrem assumir les regles del joc? Fa anys vam expulsar la natura per por a les malalties, principalment. Pensem bé com fer aquesta renaturalització i sobretot, comuniquem-la molt bé perquè sinó la ciutadania se sentirà confusa i no serà partícep d’aquesta recuperació de l’espai públic. Tot seran queixes i incomprensió. Explicar el per què pot ajudar i molt!

Natura i civilització, antagonismes històrics
Per acabar, recuperar de nou les reflexions literals de Jaume Terrades. No ho podria dir millor ni de manera més propera.

‘En la història de les societats humanes que van descobrir l’agricultura i van construir ciutats, la natura va esdevenir, en la percepció de la majoria, antagònica de la cultura i de la civilització (al cap i a la fi, civilització, com ciutat, ve de civitas, ’ciutadania’). Aquesta dissociació entre humanitat i natura és un malentès, un error de perspectiva de conseqüències molt greus. Els humans construeixen contra la natura, per posar barreres als perills que provenen d’aquesta. Cormac McCarthy escriu en la seva novel·la Meridià de sang que «qui construeix en pedra mira d’alterar l’estructura de l’univers». És una bona manera de dir- ho (…).

L’antagonisme humans-natura subsisteix, fins i tot, en el llenguatge tècnic de la gestió ambiental: ara mateix és moda parlar dels serveis que la natura ens ofereix, identificar-los i, en la mesura del possible, quantificar-los en termes econòmics. Però així la natura es veu com qualcom extern, ja que la seva existència es justifica perquè ens proporciona serveis. Com després revisarem, es tracta d’un enfocament antropocèntric: en realitat, nosaltres som natura. Sembla que ens cal demostrar a gestors i economistes el que, per als humans primitius, era una evidència tal que ni se la plantejaven: no podem prescindir de la natura. La nostra ridícula supèrbia d’espècie ens ha anat encegant davant un fet obvi.’

Festival Vida o Plastic party?

divendres, 7/07/2017

Festival Vida, un entorn idílic on la música es percola entre les branques

Rosalia & Refree a l’escenari ‘El Vaixell’

La música rebota en les branques dels arbres, en els troncs, es percola entre les pedres del terra. Calma pausada, contemplativa, moment màgic a la posta de sol, a l’escenari ‘El vaixell’ del Festival Vida 2017. Tot és màgic. Música i natura, pop i bosc, rock i sorra, folk i pedres. Un festival de ‘famílies’, on els menuts són benvinguts, tot i que passin més de la meitat del temps amb uns auriculars de colors que els protegeixen dels decibels. Estem en un festival de música!

En aquest entorn tan bucòlic, on segur que et trobes algun/a conegut/da entre concert i concert, de camí al següent escenari, sembla que el temps s’atura i t’ofereix qualitat musical (segons els gustos) entre pins, murs de pedra i espais decorats per fer volar la imaginació (pops gegants de cartró que sobresurten del terra, espines de peixos flotant, meduses de colors, cubs de mirall, plataformes de fusta on descansar de la pols i les pedres torça turmells, etc. Tot això és un engranatge, un ‘atrezzo’ pensat al mil·límetre per fer-te sentir que et trobes en un espai especial, que aquells dies no se t’oblidaran. Furgonetes de menjars diversos, molts d’ells anunciats com ecològics, sense gluten, km0, etc. Dóna gust!

Un mar de plàstic

Plastic Party per Julià Furió

Però, entre tota aquesta atmosfera creada per fer-te sentir ‘un fullet en un bosc popero ecològic’, el plàstic és un element més. El plàstic? Sí, el plàstic, d’un sol ús! Gots de plàstic s’omplen de cervesa, sobretot, i acaben al terra barrejats entre la sorra, les burilles de les cigarretes (tema en el que no entro) i altres restes plàstics (plats, per exemple, tema en el que tampoc entro) que han estat trepitjats en els concerts i que ja no se sap si eren de la marca ‘Estrella Damm’ o ‘Coca Cola’. El festival ha passat a ser una ‘plastic party’ on llençar aquest material al terra es converteix en ‘l’única’ opció.

Pocs contenidors en les instal·lacions podria ser una primera estratègia a millorar. Costava trobar papereres on llençar els gots o plats (de les furgonetes de menjar, també de plàstic). Per tant, davant d’un concert dels bons, on un cop s’ha acabat la cervesa del got venen ganes de sentir llibertat en les mans i braços per aplaudir, i fer totes les ‘performances’ possibles amb les mans, abraçar-te als teus col·legues i parella, etc. En aquell moment d’eufòria col·lectiva, què fas amb un got de plàstic, sense cap valor afegit, tou i que si te’l fiques a la butxaca o motxilla es trencarà i t’ho pringarà tot? Doncs la resposta majoritària: llençar-lo al terra! I així va acabar el festival Vida. Amb terres de sorra envaïts de gots de plàstic esmicolats. La màgia així es trenca. La connexió amb la natura ha estat interrompuda per una aportació poc agraïda per part dels assistents: un mar de plàstic.

Sí, les persones responsables de la neteja els recolliran i els llençaran, però, no hi ha alternatives a aquest dispendi de plàstic d’un sol ús? I més en un festival on se suposa que la natura ens acull per passar uns dies bucòlics? Què li donem a canvi? Plàstic mastegat? Jo crec en els canvis, en la possibilitat de fer les coses de manera diferent sense que això hagi de suposar renunciar a passar-ho bé, a gaudir dels concerts, però sense crear un volum de residus tan gran.

Alternatives als gots d’un sol ús (i altres mesures més conservadores)

En primer lloc, com ja he dit, una acció conservadora, seria continuar amb la mateixa política de gots d’un sol ús, però facilitar més espais on llençar-los i incorporar al màrqueting del festival missatges relacionats, com: ‘La pineda ens acull per escoltar música, agraïm-li  mantenint-la neta’. Per exemple. S’hauria de pensar més, és clar. També podries dir: ‘Si llences un got de plàstic al terra, no seràs cool!’. Està clar que els patrocinadors d’aquests festivals són marques que gairebé o segurament regalen aquests gots sense pensar-hi més. I els resulta més econòmic.

En segon lloc, es pot pensar en gots de plàstic però més durs. Estaríem a un pas dels gots reutilitzables, perquè aquests que dic encara són massa tous però sí permeten esser guardats a la motxilla i utilitzar-los més temps en el festival. Això ja passava en aquest darrer festival Vida. Alguns gots de Coca Cola, si en demanaves una perquè tenies una baixada de sucre, eren més durs i permetien el seu segon ús… però guardar-los tampoc feia especial il·lusió.

L’alternativa que ja s’ha aplicat en altres festivals és oferir gots reutilitzables, amb una imatge que reflecteixi el festival i que pugui esdevenir un element de record a emportar-te a casa cada any. Aquesta opció no és cap novetat. Encara recordo les festes de l’Autònoma (UAB) on ja feiem això i no hi havia cap problema. Però comencem a pensar com algú a qui no li preocupen els temes ambientals… Pensem com algú que vulgui passar del got d’un sol ús al got reutilitzable perquè realment li agrada més, li resulta còmode i a més, al final, li fa sentir part d’un moviment, d’una manera de fer, d’una tribu urbana, en aquest cas, conscient i respectuosa amb l’entorn. En aquest cas el Festival Vida es podria posar d’acord amb els seus patrocinadors per oferir gots reutilitzables (ja ho fa, tot i que es van acabar ràpid), de manera obligatòria. És a dir, si no tens got reutilitzable no pots beure (i no val portar galledes). Massa radical? Potser sí, però en aquest cas el Festival s’ha de posicionar i decidir per què aposta. I si aposta per ser coherent amb el missatge de ‘música i natura’ hauria d’incorporar una visió més sostenible en la generació de residus.


Si aquest got té un disseny maco, diferent cada any, també pot afegir un element de ‘col·leccionable’, amb il·lustracions de professionals coneguts que li aportin una distinció respecte d’altres. Però comencem a fer-nos preguntes ‘destructives-constructives': ‘I què faig amb el got quan m’acabo la cervesa o el ‘cubata’ si no tinc motxilla? L’he de tenir tota l’estona a la mà?’. Una resposta possible és sí… tampoc és cap disbarat. Una segona resposta és buscar alternatives per poder penjar-te el got buit al coll o bé a la cibella del cinguró o als pantalons… Això existeix i ho fa la gent d’Ecofestes. Són els primers que he trobat buscant per la xarxa. La idea és bona i alguns festivals ja l’han aplicat, però el sucre de l’alcohol acabarà embrutant el got, que quedarà enganxós. Aquesta va ser la reacció d’un amic dissenyador i festivalero a aquesta alternativa de penjar-se el got. I si pensem com ho faria el 80% de la gent, doncs seria possible que aquest disseny no funcionés. Jo el faria servir encantada, però si hem de pensar alternatives que la majoria rebés amb bons ulls… la veritat és que no sé quina hauria de ser.

No tinc la solució. Tu?

Carn de vedella ecològica i gots de plàstic acumulats. Contrastos del Festival Vida

Així doncs, acabo aquest post amb una pregunta oberta. I de fet, obrint només la ‘caixa de pandora’ dels gots de plàstic. Però els plats també són un tema. Si vens carn ecològica i km0 i sense gluten, etc. potser que també sigui sense plàstic, no? En fi, que la reflexió aquí queda, el repte està obert (i si algú el té resolt, que m’ho digui o que directament li enviï un correu a la gent de màrqueting del festival Vida). I si l’any que ve, quan torni, que ho faré, trobo que això ha millorat… gaudiré encara més dels concerts i enlloc de trepitjar plàstic, només trepitjaré sorra, pedres i fulles seques (espero).

Big Mac Spoiler

dilluns, 27/03/2017

Recentment s’ha estrenat la pel·lícula ‘El Fundador’ protagonitzada per l’inquietant Michael Keaton (mai deixaré de desviar la mirada vers les seves celles en forma de ‘V’ invertida i la seva mirada desafiant). El primer o un dels primers ‘Batman’ que va desaparèixer de la pantalla fins que va tornar amb una espectacular interpretació a ‘Bird man’, una pel·lícula americana d’humor negre del 2014 coescrita, produïda i dirigida per Alejandro González Iñárritu. Amb una bateria incesant i un ritme que porta al frenesí del personatge. Però bé, continuem amb l’objectiu d’aquest post: el Big Mac. Aquesta darrera pel·lícula dirigida per John Lee Hancock, director, entre d’altres, de pel·lícules com ‘The blind side’, per la qual Sandra Bullock va rebre un òscar; ens presenta de nou un cas real: la construcció de l’imperi Mc Donald’s.

aquí comença l’spoiler de la pel·lícula de ‘El Fundador’. Ara mateix em tiraré pedres sobre la teulada perquè si no l’heu vist us recomano ho feu i en tot cas després llegiu aquest post. Si l’heu vist, sou lliures de conèixer la meva interpretació de la mateixa. I els que sigueu curiosos de mena i no pugueu esperar a anar-la a veure o no ho tinguéssiu pas pensat (passen per davant altres estrenes com ‘Logan’, per exemple… no sóc fan dels homes llop amb patilles i ganivets de adamantium sortint de l’espai existent entre els artells, ‘nudillos’, del puny, però potser vosaltres sí), aquí va el post.

I, per què escriure sobre el ‘Fundador’? Bé, perquè escriure sobre aquesta pel·lícula i el seu personatge protagonista, Ray Kroc, permet introduir diverses reflexions. La història de McDonald’s Corporation, potser coneguda per algun de vosaltres, era totalment desconeguda per a mi fins fa uns dies que vaig descobrir que voler créixer, voler més, voler arribar a ser una macro cadena de menjar ràpid pot implicar passar per sobre de certs valors, de perdre el sentit de l’inici d’un negoci que, per cert, va ser ‘robat’. Per tant, el ‘Fundador’ no va ser el veritable fundador, sinó que va ser el que va fer que un local que al 1940 era propietat de Dick i Mac McDonald, que ja havia intentat moure’s en el món de les franquícies sense bon resultat, confiés en Ray Kroc, un comercial fins llavors mediocre, d’uns cinquanta anys, que fins el moment no havia aconseguit el seu somni, el somni americà: crear alguna cosa realment gran, reconeixible a tot el món.

Un mètode innovador: hamburgueses per segon
El dia que Ray Kroc va descobrir la metodologia de Dic i Mac, que els possibilitava fer hamburgueses (de molt bona qualitat) i patates (pelades i tallades una a una) en el mínim temps, amb un sistema semiautomàtic on els treballadors passaven a ser engranatges en un ritme frenètic i calculat fins el darrer segon i tros de cogombre o quantitat de kepchup o punt de cocció de la carn. Tot amb un envàs final de paper i una bosseta i acompanyat per un refresc. La gent s’ho menjava davant mateix del local i quan acabava, tot es llençava a les escombraries. Això sí, els germans MacDonald vigilaven cada detall del seu negoci. El carrer estava net, els bancs s’apropaven per donar un lloc on menjar ràpid i marxar (no cal un lloc dins, fora s’està la mar de bé i els costos són mínims). Davant d’una època en la que es portava el menjar al cotxe, mitja hora després de demanar-lo, ja fred i on la immediatesa començava a ser un valor important McDonald’s va suposar un canvi de paradigma, un concepte de ‘fast food’ on tot se servia calent, pocs segons després de demanar-ho i on el producte era únic: hamburguesa amb dos trossos de cogombre, una mica (calculada) de kétchup i de mostassa (que es posava amb uns aparells inventats per ells perquè la quantitat fos la justa i la mateixa en totes les hamburgueses, ni més ni menys, la justa), una hamburguesa ben cuita però no massa, un embolcall ràpid de fer (paper, d’usar i llençar) i un tobogan on s’acumulaven hamburgueses una rere l’altra. Patates pelades i tallades i tretes de la fregidora just quan són cruixents per fora i toves per dins. Tot estava calculat per donar la màxima satisfacció al client final: ràpid i bo, si és que patates fregides, un refresc i una hamburguesa es pot considerar menjar de qualitat.

Una cuina feta a mida per fer molt en poc espai
Els dissenyadors d’interior, sobretot els que es dediquen a fer cuines de restaurants, s’ho passaran d’allò més bé amb aquesta películ·la. Resulta sorprenent com en Dick McDonald, el cervell de tot plegat, va aconseguir que en el mínim espai es pogués produir el màxim de menjar en el mínim temps amb un personal entrenat i una distribució de la cuina pensada al mil·límetre. Sobre una pista de ciment i només amb un guix, unes quantes hores, una escala per poder mirar des de dalt i uns quants aspirants a treballar en el futur restaurant (més que restaurant, cuina). Així es va dissenyar el sistema de ‘fast food’ que va triomfar en els anys 50 als Estats Units. Bé, més que a Estats Units a Califòrnia, on es reconeix el primer local, o anomenem-lo millor, el local ‘zero’ que va ser l’origen de tot però que va passar desapercebut i que va acabar tancant per la competència d’una de les seves pròpies franquícies. I és aquí on la història d’uns germans que van aconseguir fer rentable un negoci de menjar ràpid autèntic, amb un sentit, una intenció i sense pretensions; va acabar essent la llavor de l’actual McDonald’s Corporation, símbol del fast food, del capitalisme, de la globalització i, sobretot, dels Estats Units. Com s’insisteix a la pel·lícula: MacDonald’s és Estats Units i a l’inrevés. Com s’aconsegueix, doncs, que una cadena d’hamburgueses ràpides passi a ser un símbol de tot un país?

Una oportunitat de fer créixer un negoci renunciant a què?
Tot va començar amb un ‘robo a mano armada’. Un parell de germans que tenien un negoci, sí, amb l’objeciu de guanyar diners però fent un producte en el que creien, que els donava per menjar a ells i als seus treballadors, que consistia en un altre concepte, en innovar la manera del menjar per emportar. Uns germans que van confiar en un somniador que va veure en allò que ells havien creat, una oportunitat de negoci molt més enllà. Una xarxa de franquícies on estigués cuidat fins el darrer detall i que fos reconeixible pels famosos ‘arcs daurats’, idea també de Dick McDonald, no pas de Ray Kroc. Ell ho va veure i va entendre el potencial molt més enllà. Això tampoc és dolent. En la pel·lícula s’insisteix en la perseverància, en la insistència. No valen només les bones idees, ni els creatius, ni els creadors de nous conceptes, si no tenen al costat algú que pugi el seu projecte ‘a lo más alto’, que el faci un negoci que més enllà de cobrir costos doni resultats mil·lionaris i sigui reconeixible de punta a punta dels Estats Units. Ara ja, de punta a punta del món. Això és bo o dolent?

En un moment de la pel·lícula en la que Ray Kroc està obsessionat en abaratir costos perquè veu que viure de vendre hamburgueses no li reporta el que ell vol, apareix el concepte de gelat fet a partir de llet en pols, sense necessitat de grans càmeres frigorífiques, cares, que consumeixen energia, que ocupen espai. Total, el resultat era el mateix: un batut amb el mateix sabor: per què no? Els germans no volien i el seu contracte deia que totes les decisions sobre allò que es fes a les franquícies havia d’estar aprovat per ells, un parell també de somniadors però no amb tantes aspiracions. Senzillament volien fer un bon producte, viure tranquils i ser autèntics i fidels a la seva idea inicial. Els germans es van negar doncs a aquest concepte de gelat i van dir: ‘i el següent què sera? Patates congelades?’. Exacte! Van encertar! Això seria el següent pas després de molts altres: carn de baixa qualitat, ingredients més barats, menys necessitat de personal (menys sous), batuts en pols (menys energia). Tot s’estava transformant en diners, diners i diners. Però encara no era suficient.

El negoci no són les hamburgueses
I llavors ve el punt clau de la pel·lícula i de la història de la McDonald Corporation. Insisteixo que aquest post és un spoiler així que si voleu parar, aquí podeu parar de llegir. I el punt clau, com deia, era que: el negoci no estava realment en les hamburgueses, sinó en la compra de tots els solars on estan les franquícies (i aquí entren els inversors i els prèstecs) i en la creació d’un negoci immobiliari paral·lel a l’anterior. Així les entrades de capital s’estabilitzaven (lloguers) i creixia el poder de decisió sobre el que es feia en la propietat, en el terreny, fins i tot en la propietat dels germans McDonald. Així doncs, McDonald no és una empresa de menjar ràpid, és una immobiliària! Potser tu ho sabies, jo no, i em va sorprendre. I aquí és on comencen a caure diners del cel i el producte central, l’hamburguesa, perd el seu protagonisme i la seva autenticitat inicial. La marca ja està col·locada, Estats Units i McDonald són el mateix. El màrqueting l’ha situat on volia estar i el sistema capitalista li permetrà ser més ric del que mai en Ray Kroc havia imaginat.

I aquesta és la història. El fundador en realitat és un ‘lladre’ d’idees, però se’l reconeix com un emprenedor, un ‘visionari’ capaç de convertir un simple negoci d’hamburgueses ràpides en un negoci immobiliari arreu del món que transmet sentiment de pertinença a una manera de fer i de viure que encara avui dia funciona. La reflexió és com això ha passat amb molts altres productes, que han perdut la seva autenticitat i objectiu inicial per voler més, per tenir més, per ser algú important, per ser un guanyador! I darrera dels quals han hagut molts ‘emprenedors’. Es diu que McDonald és símbol dels Estats Units, del fast food, del capitalisme i de la globalització. No és pas l’únic però és un exemple clar del que pot passar quan un negoci familiar, artesanal, ja eficient i innovador es posa en mans de ‘visionaris’ que aposten per un model on les persones no són el més important, sinó que ho és el capital.

Ara que els consumidors comencem a reclamar bona qualitat, salubritat, sostenibilitat i un món més just, empreses com McDonald es renten la cara, inclouen l’amanida en el seu menú, i hamburgueses per a celíacs o per a vegetarians. Estratègies per sobreviure en un món en el que les persones han vist que el sistema capitalista i la globalització ha portat a les desigualtats, a la inequitat, a la concentració de poder i de diners, a la pèrdua de valor afegit, a oblidar-se del que és millor pels seus clients, i pels seus no-clients. Pel món. Ho aconseguiran? Segur que sí! Mentres, els petits negocis com el dels germans McDonald seguiran lluitant dia a dia per oferir lo millor de sí mateixos i lo millor per a tothom. Aquests no tinc tan clar que ho aconsegueixin però jo aposto perquè així sigui. Créixer no hauria de ser sinònim de perdre valors, però fins ara així ha estat: deslocalització, abaratiment de costos, pèrdua de drets humans… Menys costos, més beneficis: ‘¡Todo por la pasta!’ En aquest joc tot val menys perdre diners. Jo no hi vull jugar a això, tu?

Per a saber-ne més, si vols:

El pipí, un residu animal, un problema urbà

dijous, 9/02/2017

pixar carrerHomes d’esquenes aprofitant qualsevol racó de la ciutat per pixar. Entre els contenidors. De cara a la paret. En una cantonada. Mirant a banda i banda. ‘Algú m’ha vist? Sí, tothom!’ El resultat, una olor molt desagradable, un espai urbà brut, insalubre. No dic que les dones no ho fem, però està clar que menys (atesa la dificultat associada i el pudor que suposa baixar-te les calces i amagar-te darrera d’una roda com un gos). Els nostres residus orgànics també són un problema ambiental i més quan aquests acaben als nostres carrers, els carrers de tots. Les nits dels caps de setmana aquest tema esdevé escandalós. La pudor és insorportable i un espai públic esdevé en un wàter gegant d’ús indiscriminat.

Cada vegada es veuen més urinaris per evitar aquestes situacions, però sobretot ubicats en grans festivals o espais on es preveuen aglomeracions de persones. Algunes ciutats s’estan posant les piles i estan fent proves. Volen resoldre aquest problema i intentant aplicar una visió ‘cíclica’ aprofitar aquest residu per donar-li un segon ús. És el cas de París que ha identificat un problema: ‘molta gent pixant al costat de l’estació de tren de Lyon’ i cercant una solució ‘mobiliari urbà pensat perquè s’ho pensin dos o tres vegades abans de pixar fora’. Es tracta de l’Uritrottoir (sona a súperheroi). Es tracta d’un bon disseny?

D’entrada resol diversos problemes: evita que els homes facin les seves necessitats en un altre lloc, estèticament no resulta repulsiu, s’ha pensat per durar, i a més, segons els seus dissenyadors, la orina es fa servir per fer compost que després s’utilitza com a fertilitzant en els jardins públics. A més, està adornat amb un element floral que el fa semblar de tot menys un urinari públic. Fins aquí, no sona malament. A facebook, en aquesta conversa encetada per en Toni Lodeiro s’han compartit molts exemples i reflexions documentades, i fins i tot s’han mostrar exemples d’urinaris similars per a dones (ho sento, però no m’hi veig ni amb el GoGirl ni amb el ‘cono mágico’).

El compost resultant de barrejar orina amb palla seca, serradures i trossets de fusta, és un compost de qualitat? No ho sé i suposo que els dissenyadors i qui els hagin fet l’encàrrec, ho hauran provat. Espero. Perquè si cadascun d’aquests urinaris ‘cool’ costa 3.000 euros amb l’excusa de que és maco i de que permet fer compost, serà perquè funciona, no? En això no entraré. On sí entraré és en afegir una reflexió al respecte. Més enllà de que es tracti un disseny d’un privat (hauria de ser públic i estar a més llocs de la ciutat, per tant hauria de ser més assequible i pensar en materials menys cars) està clar que vol resoldre un problema i que ho intenta aplicant criteris d’economia circular i de bon disseny. Això és una bona notícia. Un lloc per on començar. Estic convençuda que deuen existir altres exemples arreu del món, però no faré un benchmarking en aquest post. Només volia reflexionar sobre com pensar més enllà, sobre com intentar resoldre problemes sense generar-ne de nous és una estratègia a aplicar en tot producte que es dissenyi, i més encara si aquest s’ha d’instal·lar a l’espai públic, i per tant ha de ‘convidar’ a ser pixat (en aquest cas).

El cas dels gossos és un altre tema, sobre el que també s’ha parlat en aquest debat i és que el problema no és menor. I no entrarem en altres residus orgànics que molts propietaris deixen que els seus gossos dipositin allà on els hi vingui de gust abaixar el culet i deixar-se anar. Sembla que sobre això també s’està investigant i segons Rezero s’està fent una prova pilot al Maresme. El que resulta bastant clar és que els ‘pipi-can’ no acaben de resoldre el problema, i menys els que medeixen un metre per un metre.

L’espai públic necessita de mobiliari que resolgui problemes. Sí, tenim problemes més greus: la contaminació atmosfèrica, l’acústica, l’autosuficiència energètica, altres residus que generem diàriament, etc. Segurament més greus i a una escala major. Però si li preguntes a molts ciutadans quins són, per a ells, els principals problemes de la seva ciutat et diran, segurament: el soroll, la seguretat, l’incivisme… i els pipis i les caques de gos. Aquest és doncs un tema més a resoldre. Com sempre cal començar per la prevenció: sortir pixats de casa, fer un mapa digital (lligat a una aplicació) que reculli tots aquells bars que permeten utilitzar el lavabo sense necessitat de consumir (rebent alguna avantatge per part de l’administració, per exemple), etc.

Mare meva, quin post més escatològic i estrany, però m’ha semblat que parlar de bon disseny no exclou resoldre qualsevol problemàtica. La salut pública i la qualitat de l’espai públic n’és una, per què no pensar, també, com solucionar-la?

 

Viatjar amb nens, tot un repte

dilluns, 26/09/2016

El Duomo de Florència a pocs metres de distància. Una façana magistral i una de les cúpules més grans a sobre. Quasi 500 esglaons per gaudir de les millors vistes d’una de les ciutats més maques del món… Cinc minuts passant per davant i amb això ja ho podem considerar: visto! Com? Doncs sí, ja l’hem vist i no hem pogut fer cues d’hores ni pujar infintis esglaons ni restar llargs minuts observant i gaudint de l’obra mestra, fent un vi o un cafè exprés. Els meus fills no ho han trobat tan interessant com nosaltres i han trobat més motivadors uns esglaons propers, una botiga de gelats, uns gossos peluts de plàstic que borden si t’apropes en una venda ambulant i uns coloms bruts ‘kamikaces’. És igual que estiguem davant d’una obra d’arquitectura fantàstica de més de 500 anys d’antiguitat. Els és igual perquè amb 2 i 5 anys s’han vist transportats (sense demana’ls-hi permís o la seva opinió) de la seva normalitat i entorn conegut a una regió, la Toscana, que simplement: ‘Els és igual’. O almenys, ara, no els diu res.

img_20160813_200632Com a mare inquieta i que sempre ha viatjat, ha estat dur assimilar que per poder gaudir d’aquest viatge hauré d’acceptar visites a aquaris antiquats, parcs de jocs com els que hi ha al costat de casa o molt més cutres i matins a casa retallant dinosaures, fent lego o senzillament cuinant per menjar algo més que no sigui pizzes o pasta. Viatjar amb nens és més cansat que viatjar sense i també més estressant. Naturalment, et permet gaudir de nous paisatges i cultures acompanyada dels teus menuts, que si no tens aprop trobes a faltar ràpidament. Però no tot és tan màgic. Hi ha moments en els que, veritablement, preferiries estar en un càmping a la muntanya, amb piscina i un parc, i prou! Ells s’ho passen pipa, tu descanses i per fi llegeixes els llibres acumulats a la tauleta de nit i fas vacances! Per què no admetre això?

El meu fill, el primer dia d’estar a la Toscana, davant de la imperfecta Torre de Pisa va dir: ‘M’heu portat aquí per avorrir-me o què?… ah, i per cert, aquesta torre no està tan inclinada’. Amb 5 anys i ja sembla un adolescent avorrit de viatjar amb nosaltres. Sí, això depèn del nen però al meu li agrada casa seva, les seves coses, la natura, el lego i les miniatures de cotxes. Si en un futur es calça una motxilla i dóna la volta al món no ho sé, però ara mateix en té ben prou amb estar amb nosaltres, sense més expectatives ni ànsies de conèixer noves cultures. En té prou amb la seva, que som nosaltres.

‘Si no deixes pujar a la teva germana al cotxet no et comprarem el gelat! Si ens deixes visitar aquesta esglèsia et comprarem un cotxe miniatura! Si no pareu de barallar-vos ja us podeu oblidar de la tableta i de la Peppa Pig’ Ahhh… en alguns moments m’he sentit la pitjor mare del món amb diferència! També és veritat que els primers dies van ser més durs i que després li vam agafar el ‘tranquillo’ però si hagués de repetir l’experiència la plantejaria diferent: nosaltres dos sols a la Toscana 4 o 5 dies i la resta de vacances amb els nens i amics en un entorn natural i amb poques pretensions turístiques! Això vaig pensar molts dies, tant allà a la Toscana com un cop tornats a casa.

img_20160821_144722Però després d’alguns dies d’haver tornat a la ‘santa’ rutina (és a dir, colegis i horaris normalitzats), he tornat a mirar les fotos i he recordat les mil i una anècdotes que et succeeixen quan viatges amb nens i la veritat és que no les canviaria per res. Viatjar junts ens ha permès passar 24 hores junts, cosa que obliga a buscar estratègies mil per sobreviure sense que ningú mossegui a ningú. La imaginació i creativitat al poder! Veure una ciutat mentres jugues a l’amagatall, fer trajectes d’una hora de cotxe jugant al ‘veo veo’, negociar en les condicions més difícils, menjar un cop al dia fora de casa i que no ens pugi a tots plegats els nivells de colesterol, carregar amb un cotxet moribund amb dos nens a sobre i tornar del viatge amb el mateix cotxet (que si ha superat això, ho superarà tot), prendre un vi sota els gratacels medievals de San Gimignano mentre ells es distreuen perseguint-se i cridant (trencant el moment romàntic de totes les parelles del voltant), etc. En definitiva, viatjar així és un repte i fa que valoris més aquells moments en els que ells estan tranquils, és a dir, quan dormen. Aquell vi a les 23:00 de la nit, en la nostra terrasseta a la regió de Terriciola, mentres ells dormen, mirant la guia per saber quin repte se’ns planteja al dia següent i descobrint estels que a Barcelona no podem veure entre tanta llum artificial. Aquell vi no té preu i no tindria el mateix valor si el viatge el féssim sols.

dibujo-aranEl primer dia d’escola del meu fill gran (5 anys) li van proposar de pintar allò de totes les vacances que més li havia agradat i considerant que també havíem estat a la platja i al poble, ell va preferir dibuixar la nostra casa a la Toscana, amb tots els detalls, fins el més petit. Així doncs, sembla que tot i que no ho va fer veure, el nostre viatge a Itàlia li va agradar molt i li va deixar un petit record per sempre. Només això ja val la pena i em fa pensar quin serà el nostre següent destí? Serà que m’agraden els reptes!

Porta a porta, residu a residu

dimecres, 27/07/2016

Un mes a l’any vivim a Canet de Mar, al Maresme. Baixem el ritme i ens adaptem a caminar a poc a poc i a tenir poques (menys) pretensions diàries: treballar, estar amb els nens, passejar, comprar tomàquets a l’agrobotiga, veure la posta de sol, banyar-nos quasi tots els dies al mar, passar-te una aigua quan arribes a casa, sopar al pati i a dormir d’hora. Sense cinemes, sense teatre, sense parcs infantils, sense balancins on fer cua, sense tants cotxes trepitjant-nos els peus. Caminant pel mig del carrer i sense hiperactivitat al nostre voltant. Només amb el soroll de les tòrtoles i els carrers solitaris del casc antic, on una petjada se sent des de metres de distància.

residus2I en aquest slow poble, prop de Barcelona, els residus es recullen ‘porta a porta’. No donaré xifres ni parlaré de l’eficiència del sistema ni de si funciona o no. Però sí afegiré una visió resultat de la meva pràctica diària (menys els dilluns, que no es recull res) d’aquesta manera de gestionar els residus municipals. Com ja he dit, en aquest cas, el dia de descans és dilluns. Dimarts comença la recollida on la matèria orgànica és la més freqüent, seguida dels envasos, el rebuig i el paper. Té la seva lògica! El que es descompon primer abans, el que ocupa més després, el que pot fer mala olor i és habitual seguidament i acabem amb el paper, que no ocupa molt ni es descompon fàcilment.

La qüestió és que a cada dia li toca a un tipus o dos de residus, que cal treure al portal de casa: bolquers, orgànic, envasos, rebuig i paper. El vidre no es recull i per tant aquest residu és l’únic que compta amb contenidors específics per tot el poble. Aquesta metodologia, que implica molt a la ciutadania, té uns avantatges importants respecte la recollida amb contenidors. En primer lloc, tu, com a consumidor i generador de residus ets molt més conscient del que generes… Sí, quan separes a la gran ciutat també ho ets però sempre pots baixar a llençar el que calgui perquè no se t’acumuli. En canvi, al poble amb recollida ‘porta a porta’ t’has d’adaptar al que toca i si et passes generant residus, te’ls has de ‘menjar’ el temps que calgui. Això és un primer aspecte que et fa molt més conscient del que impacta el teu consum i la quantitat de residus que generem constantment. Amb els envasos és escandalós. El dia que aquests es recullen val la pena donar una volta pel poble i veure les enormes bosses d’aquesta fracció tan voluminosa.

UnknownI aquí arriba el segon avantatge d’aquest tipus de recollida: la visibilitat dels teus residus, tant dels que generes com dels que no gestiones correctament. Passejant per Canet a les 20:30 o 21:00 de la nit, abans d’assaborir el gelat artesanal (i si vols, natural) de La Gelateria, pots fer una ràpida radiografia de cada tipologia de vivenda: aquí viu un nadó, aquí beuen molts refrescos i generen molts envasos, aquí quasi no generen residus… o bé aquí no saben separar. Però aquests darrers ho tenen més difícil, perque allò que no se separi bé… no es recull. Això vol dir que un altre passeig al matí següent, de camí al cafetó ‘prefeina’ o ‘preplatja’, pot complementar el diagnòstic de la nit anterior amb una fiscalització visual increïble. Sobren les paraules; una bossa plena de residus de bon matí ho diu tot: ‘aquest no sap separar, o bé s’ha equivocat o no ho fa perquè no vol; no m’agrada’.

Per tot això, i sense tenir números davant, estic convençuda que la recollida selectiva de residus a Canet de Mar funciona i a més esdevé una eina d’autogestió i sensibilització ambiental i cívica de primer grau. Experimentar el ‘porta a porta’ encara que només sigui un mes a l’any fan venir ganes de deixar la gran ciutat, on això és impossible de gestionar (o bé hauríem de dividir els barris en ‘cuadras’ com a Santiago de Cuba i fer-ho possible). Remoure els teus propis residus abans de treure’ls al carrer, mirant a banda i banda per valorar què tal ho han fet els teus veïns, ens fa més responsables i conscients. El primer pas per canviar hàbits i reduir els residus que generem. Passem doncs del ‘porta a porta’ al ‘residu a residu’. Un a un és qüestionable, és replantejable, és prescindible. I el que no ho sigui, al carrer!

El disseny de les aules ho pot canviar tot

dilluns, 11/07/2016

Era el primer dia de P3. Ja era l’hora d’anar-lo a buscar. No sabia què és allò que feia bategar més ràpid el meu cor: si la curiositat, el neguit o l’emoció per saber com estaria. Primer cop en la nova escola, amb companys nous, tutora nova, espai nou. Tot nou. I tot sense nosaltres a prop. I en veure’l la meva sorpresa va ser una altra: 21 nens de 2-3 anys estaven tots asseguts amb la motxilla penjada esperant que els seus pares i mares els vinguéssim a buscar. Contents, tranquils… i asseguts! No m’ho podia creure. El meu fill no aguanta assegut, és molt inquiet i li agrada explorar. Com podia estar allà assegut? No em vaig reprimir en absolut i li vaig preguntar a la tutora per què estaven asseguts i si ho havien estat durant tota la jornada. Em va mirar amb certa consternació (la resta de pares estaven meravellats i satisfets que els nens estiguessin tan quiets i organitzats): ‘ja tenim a la mare que em donarà el curs amb preguntes rares; la que no ha pogut portar el seu fill a l’escola que volia i em qüestionarà fins i tot el color de les parets de l’aula’. La seva resposta, però, va ser comprensiva i em va justificar el motiu. Tot i no compartir-lo i no entendre’l del tot, vaig trobar una persona que es preocupava pel meu neguit i que l’entenia. Empatia i respecte. Una bona educadora i millor persona.

naturaleza

Però, tornant al tema: un nen de dos anys ha d’aprendre assegut en una cadira? Sempre en un espai tancat? Sense contacte amb la natura? O jugant, movent-se, saltant, tocant, experimentant, preguntant, qüestionant, compartint, emocionant-se…? Encara més. Només els nens de dos anys? I els de cinc? I els de deu? I els de quinze? I els de vint?

No entenc cap aprenentatge sense la possibilitat de moure’t, qüestionar, preguntar… I comparteixo moltes visions més o menys actuals (educació activa, Montessori, Waldorf, autogestionades, rurals…) que coincideixen en descriure els espais educatius com desmotivadors, poc flexibles i homogenis; i que, per tant, actuen transformant-los i adequant-los al seu model.

De P3 a P5, tot i haver cadires i taules, els espais canvien constantment: les cadires s’arraconen la majoria de dies, les taules s’ajunten i l’aula guanya en espais lliures, menys estàtics, més divertits. Però a partir de primària això canvia. De fet, a partir de primària sembla que això de jugar passa a un segon terme. Les aules es tornen rígides, com els continguts curriculars. Tot passa a ser qualificable, comparable, mesurable. Tots els estudiants han de saber el mateix i en la mateixa mesura. Les notes s’encarreguen d’establir barems i de situar a cada alumne en el seu nivell lectiu, tot i que aquest només avalui una part del seu coneixement i de les seves capacitats. I en aquest entorn d’homogeneïtzació i de competència i acceleració per aprendre, les aules es fan avorrides, estàtiques i classificadores. Els millors darrera i els que sempre troben més engrescador seguir el vol aleatori d’una mosca, davant, per controlar-los millor. Taules obedients mirant en direcció a la taula del mestre, ‘qui tot ho sap, qui mana, qui decideix què aprendre i quan’. Resulta poc alentador a més de poc enriquidor. Qui no apren d’un infant d’un any o d’un avi de noranta anys?

Naturalment, bons mestres poden convertir aules ‘arrenglerades’ i en perfecte angle recte, i aules poc lluminoses, en un espai màgic per aprendre. Està clar que l’enfocament i motivació dels professors és clau. I qualsevol aula, per redissenyada que estigui, necessita de professionals que les sàpiguen explotar i que permetin als estudiants ser ells mateixos i aprendre constantment sense, pràcticament, ser-ne conscients.

kimwendt-4960

Llum natural, taules rodones, mestres que es mouen per l’aula, alumnes que també ho fan, cadires sense propietaris fixes, espais flexibles on el moviment és possible i l’observació respectada. Sona a ciència ficció o a utopia, però això ja passa en algunes escoles, com és el cas de les que ha concebut la dissenyadora holandesa Rosan Bosch. Ella planteja canvis radicals dels espais educatius, lligats sempre a canvis de model educatius en escoles que el qüestionen i en proposen de nous. En un article al diari País el passat febrer de 2016, la dissenyadora ja insistia en que ‘El mobiliari a les escoles sí que importa’. Segons ella els estudiants han de poder prendre decisions des del moment que arriben a l’escola i escollir allò que més els interessa, ja que en el món actual ‘ja no serveix allò de treballar sota les directrius d’un cap; el mercat demanda perfils que sàpiguen pensar de manera independent i prendre la iniciativa sense por a equivocar-se’.

1455121704_660093_1455122204_noticia_normal_recorte1No puc estar més d’acord amb aquesta afirmació, tot i que quan ho planteges a altres pares resulta que no tothom ho veu així. Confiar en la capacitat d’autoaprenentatge i en la curiositat dels propis nens per saber què aprendre i quan és massa arriscat per a molts d’ells, que consideren que els seus fills i filles necessiten algú que els ensenyi tot el que han de saber quan es consideri que ho han de saber. No quan ells estiguin preparats. No pot ser que el seu fill no sàpiga llegir tan bé com el del costat. Però no tots som iguals i no tots hem d’aprendre al mateix ritme. Si no podem assumir això, l’únic que podrem aconseguir és avorrir als que tenen més facilitats per aprendre i frustrar als que necessiten més temps. Però resulta que no tots som bons en lo mateix, això vol dir que aquell a qui li costen més les matemàtiques pot ser brillant en altres disciplines. Sinó, tots faríem el mateix i no és així, oi? Això sí, tots hem hagut de passar pel mateix patró per acabar fent, finalment, allò que volem fer i que se’ns dóna millor. I pel camí trobo s’han perdut moltes potencialitats i sobretot, molt entusiasme i passió per aprendre.

1455121704_660093_1455528571_sumario_normal_recorte1

Walkway_and_slide

Recentment, el diari ARA ha recuperat aquest tema en el seu suplement ARA Criatures, Com seran les aules del futur?; i de nou, Rosan Bosch n’és la protagonista amb els seus espais redissenyats i pensats perquè els estudiants no perdin mai la curiositat, perquè s’ajudin, perquè col·laborin, perquè trobin en cada moment el que necessiten. Escoles on aprendre a ser millors persones, on arribar a ser ‘un mateix’ i on no perdre mai la curiositat.

Quin és l’impacte ambiental d’Internet? I l’impacte social?

dissabte, 4/06/2016

Captura de pantalla 2016-06-04 a las 11.44.48

Impacte social d’Internet. Il·lustració de Pepon Meneses.

Fa unes quantes setmanes em van robar el mòbil mentre portava els nens a l’escola. En qüestió de pocs minuts ja no el tenia i, després d’una hora buscant-lo, vaig acceptar que ja no tornaria. No podia avisar ningú, no sabia quina hora era, no podia enviar un missatge per dir que arribava tard a una reunió i no sabia si havia rebut un correu electrònic important que estava esperant. Tampoc podia consultar el meu calendari online; estava sola davant el perill, davant la meva memòria oxidada i poc entrenada i davant la inquietud del meu entorn proper, que em buscava i no em trobava.

Fins aquí tot va ser neguit i ràbia, també. A partir de la primera hora, però, vaig optar per ser més constructiva i trobar una solució. De fet, només havia perdut el dispositiu, com a tal, perquè tota la resta ho tinc al núvol: números de telèfon, adreces de mail, les meves fotos, els arxius en els que treballo, tots els correus electrònics, les múltiples xarxes socials en les que participo, etc. Res d’això s’havia perdut, només el gadget, buit però ple alhora. Es tractava doncs d’un tema econòmic (no menor) i de logística i temps (quants dies hauria d’estar així?). No era tan greu. De fet, no ho és pas.

portada català 50

Portada del darrer número de la revista Opcions dedicar a l’impacte ambienta i social d’Internet.

Estar desconnectada una setmana, precisament quan estava tancant la redacció i maquetació del Quadern central del darrer número 50 de la revista Opcions, ha estat tot un repte. He après que estar desconnectats d’Internet ens pot permetre estar més connectats amb el nostre dia a dia, amb allò que realment importa i que ningú no ens pot robar: converses no retransmesses, passejos mirant endavant (i no al mòbil), una tarda amb els nostres sense enviar cap foto o missatge; moments viscuts de manera més íntima, conscient i tranquil·la.

Internet ha esdevingut més que una nova tecnologia, una nova cultura sense la qual, sembla, ens costa viure. Fins que un dia el mòbil desapareix, i al cap d’una hora d’acceptació i endreça, tot segueix endavant.

Aquest post correspon a l’Editorial que he redactat pel número 50 de la revista Opcions dedicat a La petjada de l’era digital, imprès i distribuït a principis de maig. He estat responsable de la recerca, redacció i coordinació del seu Quadern Central sobre l’impacte ambiental i social d’Internet i on s’ofereixen nombroses opcions de consum que permeten estar connectats de manera més sostenible, conscient i transformadora

Internet ha esdevingut una nova manera de viure i relacionar-nos: una nova cultura. Fins a quin punt podem, doncs, fer que aquesta nova cultura vagi en la direcció del consum conscient i sostenible? En el darrer quadern d’Opcions s’analitzen els següents tres grans aspectes: la sostenibilitat del núvol i del no núvol, la governança d’Internet i la vulneració de la privacitat a la que estem sotmesos, i l’anàlisi del residus lligats al consum de dispositius digitals, un tema no menor i que implica situacions d’extrem impacte ambiental i social. Però com a Opcions que som també oferim un gran ventall d’alternatives perquè, un cop en siguem conscients de què hi ha darrera de cada comunicació online que fem a partir d’ara, també puguem conèixer i triar entre múltiples alternatives per a un consum, sobretot, transformador.

Captura de pantalla 2016-06-04 a las 11.45.07

Els nostres objectes ens vigilen? La privacitat a Internet i fora d’Internet. Il·lustració de Pepon Meneses.

Resulta inquietant aquesta escalada accelerada per estar hiperconnectats, per compartir absolutament cada moment de les nostres vides i opinions en la xarxa, per saber-ho tot en tot moment, per treballar a un ritme accelerat resultat d’unes noves maneres de funcionar més eficients, però sempre voler més, i més ràpid.  Però Internet també ha esdevingut un facilitador per accedir a informació sense filtres de grans mitjans (també amb l’aparició de mitjans independents), per establir canals de comunicació bidireccionals, per organitzar-nos a nivell social, tot democratitzant processos, i per empoderar-nos fent possible un canvi cultural i polític. Així doncs, en què quedem?

De moment, quedeu-vos amb aquestes idees força:

  • Uns 900.000 quilòmetres de cables submarins de fibra òptica i uns 100 milions de servidors a tot el món mostren que Internet té un alt component material. El núvol ‘pesa’, i molt.
  • Els centres de dades on s’allotgen els servidors són responsables només del 17% del consum d’energia total d’Internet. Un 61% depèn del nostre ús final a través de dispositius connectats.
  • La reutilització de dispositius electrònics no només suposa una opció més sostenible, sinó que també és rendible i pot ocupar molta gent. Per què, llavors, és encara tan incipient a Europa?
  • Si un servei és gratuït, el producte ets tu. Les nostres dades personals, ubicació i comportament a la xarxa esdevenen el futur ‘petroli’ per als data brokers.
  • Una connexió basada en el procomú va ser l’origen d’Internet i ho hauria de tornar a ser, amb l’empoderament dels consumidors i la cerca del benefici col·lectiu.
  • Ser fora del mainstream (el que fa la majoria) pot resultar incòmode, però esdevé transformador.
  • Emprem l’smartphone de manera intel·ligent? Reduir el consum de dades és el punt de partida vers un consum sostenible d’Internet.

Si us interessa informació com aquesta sobre com consumir de manera més sostenible i conscient, Opcions és una bona font, ja que fa recerca independent. Ja compta amb una comunitat de més de 2.400 subscriptors (dins i fora de Catalunya) després de més de 14 anys de trajectòria, i ara mateix està en un punt clau de la seva trajectòria amb una nova versió digital que en breu serà accessible i permetrà accedir, cada cop més, a continguts de gran valor afegit sobre consum sostenible de productes i serveis. I una nova revista impresa, més atractiva, amb noves seccions i nous formats s’està coent.

Us convido a visitar el seu blog actual i us animo a formar part de la comunitat Opcions. Jo ja en formo part i cada cop estic més implicada en el projecte. Us apunteu?

Aquí també es pot accedir a un post on s’explica el número 50 de la revista Opcions en castellà.

Més ordre, menys consum, més felicitat

dimecres, 27/04/2016

L’ordre és molt relatiu. Depèn de cadascun que un espai estigui endreçat. Cadascú troba el seu ordre en el seu caos, i pot arribar a no trobar res en l’ordre dels altres. Però més enllà d’aquests aspectes de filtre i visió personals, tenir endreçada casa nostra esdevé, la majoria de vegades, tot un repte! Els grans enemics de l’ordre són: tenir massa coses, un espai limitat i poc temps per gestionar ambdues coses.

fastcompany.comTenir els armaris de la roba endreçats, fins i tot amb algun calaix buit; la caixa de les eines organitzada, sense claus, cargols i tacos de mides diverses barrejats; el menjar visible i amb la data de caducitat controlada, tant en els armaris con en la nevera; les joguines, els llibres, les fotografies impreses en àlbums, etc. Tot allò que tenim i que en part ens defineix com som; ocupa un espai, no menor, a les nostres llars i en les nostres vides. L’ordre no permet únicament que trobem allò que necessitem quan ho necessitem, sinó que ens transmet ‘pau’, ‘control’ i sobretot, ‘consciència’ sobre allò que tenim. Perquè en el dia a dia frenètic, moltes vegades comprem i consumim més del que necessitem per manca de temps, d’organització, de previsió. Arribem a casa amb un enciam quan resulta que ja en teníem un o dos acumulats. O amb un paquet d’arròs, quan ja en teníem 4 però invisibles entre tants paquets oberts. Comprem roba que en realitat no necessitem perquè no sabem realment què tenim a l’armari i en tenir tanta roba no som capaços de distingir-la i combinar-la. Ens cansem de posar-nos sempre el mateix (allò que està més a mà) i sortim a comprar més i més. I així podríem enumerar moltes de les coses que ens rodegen diàriament i que reclamen tenir un lloc on ser vistes, valorades, utilitzades i gestionades correctament. Però en no tenir aquest lloc, les oblidem, les descuidem i busquem substitutes.

Kondo_1032080cAlgú pot dedicar-se a posar ordre en tant caos? Sembla que sí. Marie Kondo s’hi dedica fa més de 10 que es dedica a aquesta disciplina. Li diuen la ‘Beyoncé de la organització’. Ha escrit diversos llibres al respecte atès que les seves llistes d’espera per endreçar les vides dels altres arribaven a més d’un any. Els seus clients necessitaven respostes, una guia, una solució per ser autosuficients en el seu desordre casolà. I d’aquí va sorgir La magia del orden. Herramientas para ordenar tu casa…. ¡y tu vida! (Alfaguara, 2014), llibre del qual s’han venut més de 3,6 milions d’exemplars.

tidyingup.com

Fa temps que sento a parlar d’aquesta professional i de la seva curiosa manera de guanyar-se la vida, en part perquè la comparteixo i estic totalment d’acord que tenir massa coses ens cega, ens fa consumir més i de manera més inconscient, ens frustra i ens insatisfà constantment. Si realment valorem què és allò que tenim que ens ajuda, ens agrada, no ens preocupa i ens és útil… ens sorprendríem de la quantitat de coses de les quals podríem prescindir. No ho fem per lligams emocionals, per mandra, per inèrcia… però és tot un exercici que pot esdevenir molt saludable.

En Marie Kondo entra en més detalls, però. Fins i tot explica com hem de plegar les nostres samarretes perquè ocupin menys i les puguem trobar quan les busquem. Així com tovalloles, mitjons, roba interior, etc. En aquest vídeo viral (visualitzat per més de 2,5 milions de persones) fa una demostració de com guardar la nostra roba interior: mitges, sostenidors i calces. Amb trucs com aquests, aquesta organitzadora nata comparteix com es pot tenir menys, d’una banda; i tenir-ho més endreçat i a la vista, per l’altra. La dificultat arriba quan s’ha de mantenir l’ordre, però tenir menys ja és un punt de partida. M’agradaria saber quanta roba interior tenim en el calaix que ja no ens posem o bé perquè està foradada, feta malbé, se’ns ha quedat petita o, simplement, ja no ens agrada. El primer pas és seleccionar el que realment fas servir i a partir d’aquí, endreçar-ho serà molt més fàcil.

El resultat de ser endreçat, doncs, són espais més habitables però també una possible reducció del nostre consum i de les despeses associades; tant perquè l’ordre ens permet ser més conscients del que realment tenim i del que necessitem, com perquè després d’endreçar casa nostra… no ens vindran ganes d’omplir-la de més ‘trastos’.

13736372-les-10-commandements-de-la-papesse-du-rangement

© ARA