Arxiu del mes: octubre 2017

L’impacte ambiental del ‘núvol’

diumenge, 29/10/2017

100 milions de servidors, un milió de quilòmetres de cables. La informació que estàs veient a la pantalla potser ha passat per Tòkio. La xarxa pesa, i molt.

Internet funciona sobre un conjunt de xarxes de computadors interconnectades i amb un idioma comú que ens permet obtenir molts serveis, cada cop més. Per tant, quan parlem d’Internet i del núvol no ens referim a quelcom immaterial, sinó a quelcom molt material i disseminat pel món, que consumeix recursos i que genera residus i emissions contaminants, també gasos d’efecte d’hivernacle.

Però Internet també ha reduït de manera considerable el consum de serveis fins ara més impactants i ens ha permès relacionar-nos de manera eficient possibilitant reunions i formació a distància, optimitzant processos de treball, revolucionant els mitjans de comunicació, etc. Llavors, quin és el balanç ambiental d’Internet?L’impacte és més gran o més petit que si Internet no existís?

Fem un recorregut sobre els efectes ambientals de la seva part més física (els centres de dades i servidors) i la vessant més quotidiana (l’ús).

Internet són cables, naus plenes d’ordinadors, routers, antenes…

Com podem calcular les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle de quelcom tan intangible com Internet? El primer pas és materialitzar-lo. De la mateixa manera que la gasolina surt per la mànega de la benzinera després de travessar mig món, Internet també necessita uns 100 milions de servidors1 repartits en centres de dades (els més grans reben el nom de granges de servidors); uns 300 cables de fibra òptica submarins (entre actius i en construcció, uns 900.000 quilòmetres);2 i antenes i enrutadors (routers) per fer arribar els paquets d’informació als nostres múltiples devices digitals. Així doncs, Internet ‘pesa’, i molt. Ens centrarem en els centres de dades.

Segons diverses fonts, el 22% dels servidors del món es concentren a deu ciutats com són Houston, Mountain View, Scottsdale o San Antonio.3 El 42% es troben als Estats Units i un 3,5% són a Espanya. Per construir centres de dades es tenen en compte aspectes com l’espai (en cal molt, per temes de seguretat), l’accés a electricitat barata, la proximitat a llacs o rius per ajudar a refredar les màquines (ja que un dels principals consumidors d’energia és la refrigeració dels servidors), les baixes temperatures (per tant, es prefereix ubicar-los en indrets freds), la possibilitat de funcionar amb energies renovables (grans empreses estan invertint en reduir l’impacte ambiental associat al seu consum) i incentius fiscals.

L’origen renovable de l’energia consumida pels data centers  no és un tema menor. D’una banda està clar que suma punts en les estratègies de responsabilitat social corporativa i en la imatge dels grans gegants de les dades. Per l’altra banda els assegura una font energètica més segura i, en molts casos, més barata, depenent del país.

Les granges de servidors més grans del món es troben a Tokio (130.000 m2), Chicago (102.000 m2), Dublín (51.000 m2), Gal·les (70.000 m2) i Miami (70.000 m2). El seu nombre s’ha mantingut gairebé constant des del 2008, atès que els darrers deu anys s’han consolidat les tecnologies de la virtualització, que han permès multiplicar la seva capacitat per cinc (segons dades de la International Data Corporation).

Què passa, en aquest entramat de dispositius, quan ens connectem a la xarxa?

Així doncs, quan ens connectem a Internet, en realitat, ens estem connectant a grans centres de dades llunyans. Com? El senyal surt del nostre ordinador i es dirigeix al punt d’accés de l’edifici (el RITI), i des d’allí a les centrals de les operadores i a la central telefònica. Al seu torn, les operadores es connecten entre si i arriben als centres neutres, on s’enllacen amb les grans xarxes denominades Tier 1. A la Península, les principals connexions amb la xarxa global són a Conil (Cádiz) i Estepona (Málaga), per on passen dos dels principals cables intercontinentals. Altres connexions importants són les que passen pels Pirineus i la connexió amb Lisboa.2

Amb l’aplicació per a Android Intrace: Visual Traceroute es pot fer un seguiment del camí que recorren les nostres dades des del dispositiu emprat fins a múltiples servidors de tot el món. En introduir el nostre IP, un domini o un lloc web, s’obté com a resultat un mapa que mostra el recorregut corresponent i també un informe resum amb les adreces IP, la ubicació dels servidors i els mil·lisegons que han trigat les nostres dades a passar d’un servidor a un altre. Per exemple, des de l’ordinador on estem escrivint hem fet un accés al web d’Opcions, per al qual les dades han passat per un total de setze servidors i han creuat l’Oceà Atlàntic i els Estats Units. O, en una consulta a la versió digital del diari The Guardian les dades han travessat Europa, Àsia i arriben a la costa oest dels Estat Units creuant el Pacífic.

És un exercici curiós per conscienciar-nos sobre com les nostres consultes a Internet impliquen un llarg viatge per múltiples servidors físics a molts quilòmetres de distància. L’exercici també es pot fer posant al terminal del nostre ordinador traceroute (en Ubuntu i Mac) o tracert (en Windows) i una adreça web. Els resultats es poden interpretar seguint les indicacions del tutorial How to read a traceroute?4

La petjada energètica de les TIC i la seva contribució al canvi climàtic

El causant principal de la petjada ambiental d’Internet és l’energia necessària per fer funcionar la seva infraestructura. Els centres de dades, les antenes de mòbil i els dispositius necessaris per accedir a Internet requereixen grans quantitats d’electricitat. Jon Koomey, professor de la Universitat d’Stanford, és un dels pocs que s’ha dedicat a calcular aquest impacte i afirma que l’ús d’Internet, si tenim en compte tots els elements que el fan funcionar, suposa el 8-­10% del nostre consum energètic total. Els centres de dades representen un 1,5-2%.

Avui dia, l’electricitat que consumeixen la major part dels centres de dades prové de centrals de carbó i nuclears. Per exemple, el 55,1% de l’energia utilitzada pels servidors d’Apple prové del carbó, un 49,7% en el cas d’IBM i un 39,4% en el cas de Facebook.5 Tot i aquest escenari, les grans empreses són conscients de l’impuls publicitari que suposa ser eco-friendly i estan dedicant grans esforços a incorporar energies renovables, més enllà dels seus interessos per models més sostenibles que els fan menys dependents energèticament i els permet reduir costos.

Des del projecte europeu RenewIT, en el qual està implicat el Barcelona Supercomputing Center, l’Institut de Recerca en Energia de Catalunya (IREC) i la consultoria energètica Aiguasol, entre d’altres, estan investigant el potencial de les energies renovables com a font d’alimentació dels centres de dades. A més, s’està treballant en millorar l’eficiència dels centres de dades mitjançant una gestió més adequada del software, i sistemes de refrigeració més eficients, com refrigeració ‘finestres obertes’, o el reaprofitament de la calor generada per sistemes de calefacció, aigua calenta, etc.

Els centres de dades no només s’utilitzen per emmagatzemar dades de la xarxa associada a Internet, sinó que també realitzen altres tasques com el càlcul intensiu de models matemàtics (el MareNostrum de la UPC n’és un exemple) o d’aspectes comptables (en el cas dels bancs), i l’emmagatzematge de bases de dades diversos. Així doncs, el consum d’energia dels centres de dades no prové únicament del funcionament d’Internet. A més, resulta que la majoria dels centres de dades són petits i no tenen prou escala com per aplicar mesures d’eficiència o millora ambiental. Només els grans s’ho poden permetre. Per tant, hi ha molt camí per recórrer en la minimització de l’impacte ambiental dels servidors associats al nostre ús d’Internet.

Segons l’Annual Report 2013 del CEET,6 tot i que l’eficiència en el funcionament d’Internet s’incrementés un 15% cada any (és la projecció més optimista, vegeu la gràfica a continuació), l’any 2025 aquesta xarxa de xarxes consumiria el 5% del subministrament global d’electricitat. Però segons projeccions més pessimistes i també més realistes, es podria arribar a consums del 10-15%. A més, aquestes dades es refereixen només a la indústria de les TIC (és a dir, les fàbriques, xarxes, etc.) però no comptabilitzen el consum associat al nostre ús final d’aquestes tecnologies digitals (ordinadors, smartphones, tauletes,  smart TV, etc.). És a dir, tot i que Internet ens ha permès ser molt eficients, la creixent circulació de dades i l’increment previst d’usuaris ens condueix vers un augment considerable del seu consum d’energia.

En relació a les emissions de GEH i l’afectació de l’era digital en el canvi climàtic, el CEET i el prestigiós centre de recerca Bell Labs (comprat per Nokia el 2016) han calculat que el sector de les TIC i Internet produeix 850 milions de tones de CO2 a l’any, xifra que es duplicarà el 2020 (segons un dels seus estudis).7 De les emissions globals del sector de les TIC (l’any 2011), un 61% prové del consum final dels nostres dispositius digitals i només un 17% prové dels molt citats data centers; tot i que la previsió que en fa l’SMARTer 2020 Report és que aquest percentatge arribi a un 23% el 2020. Tanmateix, i segons aquest mateix informe, les TIC podrien possibilitar reduir les emissions globals de CO2 en 7,8 gigatones el 2020. Això equival a un 15% de les emissions de sectors com el de l’energia, l’edificació, el transport o el comerç.

Segons Jon Koomey, “cal no oblidar que Internet ajuda a millorar l’eficiència de les indústries no digitals, que encara representen el 90% del consum energètic mundial”. Llavors, quina és la resposta a la pregunta: el balanç global ambiental d’Internet és positiu (menys impactant) o negatiu (més impactant)? Segons el darrer estudi citat del CEET (SMARTer 2020 Report), tot i que el consum d’energia d’Internet s’incrementi (i les emissions associades), atès el major nombre d’internautes i més dades circulant; sí que es preveu una reducció de les emissions globals relacionades amb la millora de l’eficiència que Internet pot traslladar a d’altres activitats humanes. Per tant, el balanç ambiental, segons aquest informe, és positiu: l’impacte d’Internet és inferior a l’impacte si aquest no existís. Altres estudis, però, arriben a conclusions diferents.

L’ús quotidià d’Internet. Quan les megues, la rapidesa i els dispositius digitals sí que importen

S’estima que 2,5 milions de persones estan actualment en línia, i s’espera que aquest nombre augmenti gairebé un 60% en els propers cinc anys. Segons l’Informe Sociedad de la Información en España 2015, a Espanya hi ha 27,1 milions d’internautes (un 58,37% de la població total); en particular, un 98,5% dels joves entre 16 i 24 anys usen Internet. Les línies de fibra òptica ja sumen 3,1 milions, pràcticament el doble que l’any 2014. Sembla que ens agrada consumir tecnologia digital: un 78,2% dels internautes ho fem a través de l’ordinador i un 88,3% amb l’smartphone. Però Internet també es consumeix des de les televisions, les smart TV (sembla que només si un producte està connectat a Internet passa a ser smart), un 44% més que l’any 2014; i des de les consoles de videojocs, un 32% més que el 2014.8

En el nostre dia a dia fem servir Internet constantment per a comunicar-nos i nodrir-nos d’informació. Per treballar i distreure’ns. Internet ha esdevingut més que una tecnologia, una nova manera de viure i relacionar-nos. Més de 2.000 milions d’usuaris amb una gran activitat diària: cerques (una mitjana de 5,7 bilions al dia), el correu electrònic que responem (425 milions d’usuaris de Gmail que produeixen 12.240 milions de correus cada hora), un anunci que ens arriba (que, de mitjana, corre per Google 30 bilions de vegades cada dia), tafanejar per Facebook (200 milions d’actualitzacions per hora) i veure aquell vídeo pendent del Youtube (amb uns 4 bilions de visualitzacions).8 L’aplicatiu The Internet in Real Time mostra la quantitat de gigabytes de dades, missatges i likes de Facebook, piulades del Twitter, pujades a l’Instagram, nous usuaris de Linkedin, número de pins del Pinterest, missatges de WhatsApp, etc. en temps real. És difícil seguir els números, ja que creixen de manera molt ràpida i constant. Quin vertigen!

Pel que fa a l’ús final i més quotidià, el primer pas és reduir el consum associat a les TIC, valorant les nostres necessitats reals. A Internet cada cop trobem més vídeos (que s’engeguen sols), més animacions, més qualitat en les imatges; i cada vegada podem adjuntar més arxius i més pesats en un sol correu o missatge, perquè en pocs anys la quantitat de dades que podem enviar han passat de desenes de MB a més de 10GB, i ‘gratis’. Si, com en el cas dels telèfons mòbils, no només paguéssim per velocitat sinó també per dades consumides, segurament la nostra manera de consumir ‘Internet’ seria menys impulsiva, més reflexiva.

Per exemple, els spam que es generen emeten 28,5 milions de tones de CO2, a més d’un total de 104.000 milions d’hores per esborrar-lo. I és que resulta que el 61% dels mails que es reben no són essencials (un 68,8% directament són spam).9 Un altre exemple molt estès a la xarxa és l’impacte d’un correu electrònic que implica l’emissió de 4g/CO2 i un amb un adjunt pesat emet 50g/CO2. Abans hem parlat de 12.240 mails cada hora, només cal multiplicar i el vertigen s’incrementa.

Si una cerca a Internet triga més de 400 mil·lisegons, els usuaris cerquen menys o busquen alternatives. Això equival a ‘obrir i tancar els ulls’, i ja es considera esperar massa. La rapidesa, doncs, sí que importa

Un altre aspecte clau quan parlem de comunicacions i Internet és la rapidesa i la immediatesa. Segons la investigació Speed matters for Google web search,10 si una cerca triga més de 400 mil·lisegons, l’usuari realitza menys cerques de manera gradual en el temps. Per a Google aquest criteri és bàsic per al seu model de negoci. Els seus usuaris són impacients i si les respostes triguen a arribar més del que volen, busquen menys. Però, quant és un mil·lisegon? I 400 mil·lisegons? Un mil·lisegon és la mil·lèsima part d’un segon i 400 mil·lisegons equival a obrir i tancar els ulls, i això ja es considera esperar massa fent una cerca. Esperar que es descarregui un vídeo, una cançó o una actualització d’una xarxa social no és ben rebut; i tot i que sembli imperceptible per als humans, no ho és, i les grans empreses estan investigant en aquest sentit com a factor competitiu.11

Pel que fa al consum d’energia a casa

Segons dades de l’any 2012 de l’Electric Research Institute, els smartphones i les tauletes consumeixen molta menys energia que aparells electrònics tradicionals com el portàtil, el PC de sobretaula, o la TV de plasma. Es tracta d’aparells multifuncionals que han aconseguit ‘miniaturitzar’ d’altres dispositius més grans, reduint el consum de materials i d’energia (…).

Es pot consultar el reportatge complert a Opcions.org. També en castellà.

Notes

1.  RenewIT (abril 2014). “Data centres: market archetypes and case studies“.

2.  Ecologistas en Acción (juny 2013). “¿Una red sin límites en un planeta limitado?“.

3.  Pingdom, Royal (New York Times) i Koomey, Jon (Data Center Knowledge). Informació trobada a la infografia Internet no és invisible, de Mari Nieves Lorenzo per a relajaelcoco per a la revista Yorokobu.

4. Mitchel, S. (octubre 2015). “How to read a traceroute?” In motion hosting.

5.   A l’informe de Greenpeace Clicking Clean: how companies are creating the Green Internet? (abril 2014) es pot consultar quines són les fonts energètiques dels grans hubs (concentracions territorials) de centres de dades.

6.  Centre for Energy-Efficient Telecommunications (CEET), centre de recerca públic-privat de la Universitat de Melbourne (Austràlia) dedicat a millorar l’eficiència energètica de les telecomunicacions globals.

7.  CEET i Bell Labs (gener 2013). “Methodologies for assessing the use-phase power consumption and green-house gas emissions of telecommunications network services”. Environ Sci Technol.

8.  Fundación Telefónica (2015). “Sociedad de la Información en España (SIE)“.

9.  Berners-Lee, M. i altres (21 d’octubre 2010). “What’s the carbon footprint of… email?” The Guardian.

10. Brutlag, J. (22 de juny 2009). “Speed matters for Google web search“. Google, Inc.

11. Lohr, S. (29 de febrer 2012). “For impatient web users, an eye blink is just too long to wait“. New York Times.

Ciutat verda, natura domesticada

divendres, 6/10/2017
‘Els humans es refugien en el que consideren que és el seu món, miren d’allunyar-se de les feres i dels miasmes i creuen que han de domesticar la natura. Això els fa perdre de vista les connexions que els uneixen a la natura, l’escalfor que els ve del sol, què fa créixer les plantes o els animals dels quals s’alimenten, com és que tenim aigua dolça potable als continents, per què la nostra atmosfera és tan diferent de les de Venus o Mart, semblants entre si…’ Així parla en Jaume Terrades de la relació entre la natura i  l’espècia humana en la introducció de la recent publicació de la Diputació de Barcelona sobre Educació ambiental (2017),  ‘D’on venim? Cap a on anem?’.

El ‘per què’ de la dèria de renaturalitzar
Les ciutats es volen posar verdes, recuperar espais de contacte amb la fauna i la flora. Darrerament això és tendència. Les polítiques municipals aposten per omplir els carrers d’espècies vegetals, tant amb l’acció municipal directa i des del disseny de l’espai públic, com permetent a la ciutadania gestionar la seva ‘porció de verd’ en la via pública (en els escocells, per exemple) o impulsant que els entorns privats (balcons, cobertes, jardins privats) també s’omplin de fullatge silvestre. Però per què ens interessa tant aquest aspecte? Per què es promou la biodiversitat urbana tant des de l’arquitectura, l’urbanisme o fins i tot la salut pública? D’on prové aquest sobtat interès? Sap greu reconèixer que darrera l’aprovació i el proteccionisme humà sembla que sempre hagi d’haver un benefici propi, una relació de simbiosi on ambdues parts han de rebre d’alguna manera. Però així és.

Una visió al respecte, menys antropocèntria, sobre per què busquem el verd seria:

  • Per recordar què som (animals) i que convivim amb altres éssers vius. Per tant, per permetre que altres animals retornin a la ciutat, fer memòria i adonar-nos que formem part d’una piràmide alimentària, d’un sistema ecosistèmic ara en clar desequilibri, que no estem sols, que no som el centre de l’univers.
  • Fer possible que els nostres fills i filles aprenguin de la natura, sense tenir-li por, sense voler dominar-la ni manipular-la, sinó respectant-la i convivint amb ella. I la millor manera de fer-ho és estar més en contacte amb ella en el nostre entorn habitual, la ciutat.

Una altra visió, més antropocèntrica, respondria a la mateixa pregunta dient:

  • Perquè necessitem la natura i tot allò que ens ofereix: aire més net, ambient més fresc, ombra per refugiar-se, un entorn menys sorollós, etc.
  • Perquè els parcs, jardins, balcons amb flors, via pública amb arbres… dibuixen un paisatge urbà més agradable, atractiu i gratificant per a la ciutadania.

Amb quina d’aquestes respostes ens sentim més identificats? Qui vol recordar que som animals i que hem de viure en convivència amb altres espècies? Qui vol compartir la ciutat realment amb altres animals que no siguin els humans? A qui l’interessa la piràmide alimentària si ja tenim clar on anar a comprar per alimentar-nos? Siguem sincers i reconeixem que la natura ens senta bé, ens agrada, ens ve de gust, ens permet desconnectar del gris i ser més feliços.

Un cop resposta aquesta pregunta, ens podem plantejar d’altres, seguint en la línia antropocèntrica:

  • Preferim un verd urbà desendreçat, entròpic, 100% natural? O un verd simètric, en angle recte i sota control?
  • Estem disposats a conviure amb abelles, ocells, insectes diversos, artròpodes, ratolins, etc? Perquè renaturalitzar la ciutat també vol dir això. El verd no ve sol sinó que s’acompanya d’animalons, no sempre benvinguts.

Si abandonem una casa, un jardí, un hort, què passa? Doncs que les espècies més sensibles són envaïdes per les més fortes, que creixen de manera poc estètica omplint cada forat o espai buit. La natura conquereix els espais buits, abandonats, poc cuidats. I normalment això va seguit de l’aparició de fauna no desitjada. A qui li agrada tenir una casa abandonada al costat o un solar on només hi ha males herbes i ratolins i gats abandonats? Reconeguem que no sabem conviure amb altres espècies. Reconeguem que només ens sentim còmodes en un verd conegut, controlat, dissenyat, harmònic i desparasitat. No passa res, és així. I quan desitgem trobar-nos amb el verd més autèntic, sortim de la ciutat i ens refugiem en els boscos i prats, o fent un cim. Llavors el desordre és benvingut, perquè no està allà cada dia, perquè és anecdòtic i, per tant, no cal acostumar-se a ell.

Fauna i flora urbanita, no tan bucòlica
D’alguna manera, tothom se sent atret pel contacte amb la natura. Molts de nosaltres ‘tenim un poble’ on hem pogut créixer més en contacte amb espais oberts on animals, arbres i arbustos no ens eren estranys, encara que fos un parell de mesos a l’any. Fins i tot els nostres pares i mares van créixer en un entorn menys urbà i tot i viure a Barcelona des de joves, la seva Barcelona no és l’actual. Aquella encara tenia horta aprop de les cases i camps segats entre universitats i zones residencials. Però nosaltres, els nascuts al voltant dels 80, hem crescut en una Barcelona cada cop més pavimentada, més ‘endreçada’ urbanísticament. On cada arbust responia a unes mides prefixades des de l’administració, on els herbicides i plaguicides han controlat l’excés de fauna, on la fauna i la flora ha anat perdent espai en favor del ciment i del cotxe. I això s’ha associat a progrés, a desenvolupament. Regular la nostra relació amb la natura ens ha fet sentir segurs i segures davant una natura imprevisible.

Veure un animal a la ciutat és estrany, menys en el cas dels mosquits, les mosques i els coloms, de tonalitats grisàcies similars a les urbanes. Aquesta és molta de la fauna que actualment relacionem amb la ciutat, doncs: els mosquits (molestos, innecessaris, enturbiadors de nits senceres), mosques (les més ‘cojoneras’, innecessàries, brutes, insistents…), les paneroles (fastigoses, motiu de més d’un atac de pànic, en veus una i n’hi ha centenars), els coloms (que caguen àcid pur, emprenyen i són ‘kamikaces’, uns incompresos, sempre menyspreats), la famosa cotorra (sorollosa, invasora i descol·locada del tot als nostres plataners), els ratolins (del metro, dels baixos, d’alguns carrers), les formigues (oportunistes, treballadores incansables… no fan fàstic ni espanten però no generen tampoc cap apreci especial), els porcs senglars (que rebusquen en la brossa dels veïns de la zona alta, propera a Collserola, entre mirades de curiosos que millor no s’apropen), etc. I no entro en els ratpenats a l’estiu, les aranyes, els ‘peixets de la pols’, els tàvecs, etc. Això sí, hi ha animals amb els que tenim més bona relació: els pardalets, les orenetes, les papallones, les marietes, els esquirols i fins i tot els dragonets, que fan bonic a la paret de la terrassa i a més es mengen els mosquits.

Que aixequi la mà qui està disposat a conviure amb tots aquests animals. Que aixequi la mà qui està disposat a fins i tot cuidar-los. Perquè si el verd torna a la ciutat, també ho faran algunes espècies animals, siguem-ne conscients. Jo estic disposada a assumir-ho, però vull que m’informin, que m’expliquin… perquè vull saber reaccionar i transmetre als meus fills els valors que tant defenso. Està clar que els beneficis del verd per a la nostra salut física i mental són evidents, la pregunta és si el verd més el gris de la ciutat, en convivència, ens poden oferir aquests mateixos beneficis o si ens generaran més estrès i rebuig que una altra cosa. No tinc les respostes, de moment només les inquietuds. Múltiples estudis expliquen el benefici d’estar en contacte amb la natura i també el perjudici de no estar-ho. Educar envoltat de verd comença a ser tendència (fer classe fora de classe) i la salut infantil s’ha demostrat que es veu directament beneficiada pel contacte amb la natura. Però, qui ha entrat a pensar en les conseqüències reals, no teòriques, de tenir jardins, parets vegetals, cobertes verdes, balcons inundats de flors i plantes, horts urbans comunitaris i privats, etc? Podrem conviure-hi sense plaguicides ni insecticides? Podrem assumir les regles del joc? Fa anys vam expulsar la natura per por a les malalties, principalment. Pensem bé com fer aquesta renaturalització i sobretot, comuniquem-la molt bé perquè sinó la ciutadania se sentirà confusa i no serà partícep d’aquesta recuperació de l’espai públic. Tot seran queixes i incomprensió. Explicar el per què pot ajudar i molt!

Natura i civilització, antagonismes històrics
Per acabar, recuperar de nou les reflexions literals de Jaume Terrades. No ho podria dir millor ni de manera més propera.

‘En la història de les societats humanes que van descobrir l’agricultura i van construir ciutats, la natura va esdevenir, en la percepció de la majoria, antagònica de la cultura i de la civilització (al cap i a la fi, civilització, com ciutat, ve de civitas, ’ciutadania’). Aquesta dissociació entre humanitat i natura és un malentès, un error de perspectiva de conseqüències molt greus. Els humans construeixen contra la natura, per posar barreres als perills que provenen d’aquesta. Cormac McCarthy escriu en la seva novel·la Meridià de sang que «qui construeix en pedra mira d’alterar l’estructura de l’univers». És una bona manera de dir- ho (…).

L’antagonisme humans-natura subsisteix, fins i tot, en el llenguatge tècnic de la gestió ambiental: ara mateix és moda parlar dels serveis que la natura ens ofereix, identificar-los i, en la mesura del possible, quantificar-los en termes econòmics. Però així la natura es veu com qualcom extern, ja que la seva existència es justifica perquè ens proporciona serveis. Com després revisarem, es tracta d’un enfocament antropocèntric: en realitat, nosaltres som natura. Sembla que ens cal demostrar a gestors i economistes el que, per als humans primitius, era una evidència tal que ni se la plantejaven: no podem prescindir de la natura. La nostra ridícula supèrbia d’espècie ens ha anat encegant davant un fet obvi.’