Arxiu del dimecres, 7/03/2018

Educar en l’ecofeminisme (I)

dimecres, 7/03/2018

Conceptes a explicar bé a fills i filles perquè contribueixin a una societat més justa i igualitària: que ès l’ecofeminisme?

Hola sóc l’Ana: dona, mare, feminista i professional de la comunicació i l’estratègia ambiental. Sí, sóc feminista, ecofeminista. Ho sóc des del dia que ma mare, quan era petita, em va cridar l’atenció quan jo li vaig dir que el meu pare estimat l’ajudava molt a casa. Recordo que mentre ho parlàvem ella guardava la compra. A casa sempre he vist com tot s’ha fet entre dos, però tot i això, en el meu conscient (ja no subconscient), el meu pare ajudava a ma mare! Com pot ser, que jo, filla d’una parella activista, feminista, no masclista, etc. tingués això inoculat al meu cap? Ma mare m’ho va explicar. Primer des de l’agressivitat, després des de l’empatia. I llavors vaig començar a entendre que tots aquells llibres feministes a casa, aquells punys cap amunt de color lila i pòsters de dones reclamant drets i oportunitats volien dir més del que em pensava. Em vaig adonar que aquelles amigues divorciades, lesbianes i estranyes de ma mare eren activistes que estaven lluitant per elles i per mi i per la meva filla i pel meu fill, també. Així que començo aquest post agraint a totes aquelles dones i també homes (tot i que menys) que durant els anys 70 i 80 van lluitar per una societat més justa. Encara no hem arribat on vosaltres volíeu, però vàreu fer possible un salt enorme que ens ha obert moltes portes. Encara queden massa tancades i no ens podem quedar sense fer res!

Una manera de contribuir a una societat feminista és a través de l’educació. Però, abans de plantejar consells o converses amb els nostres fills i filles, i també amb els adults que ens envolten; crec que aclarir el terme feminisme ajudaria a situar-nos tots plegats, ja que les definicions i visions al respecte són tan diverses que poden confondre, i molt. Darrerament (els últims 7 anys) estic llegint més que mai sobre el tema (des del meu sexe, la lactància, la maternitat, la política, la literatura, el món de les joguines, la ciència, el cinema, l’esport, etc.) i he après alguns conceptes que poden ajudar a aclarir encara més el  moviment/reivindicació.

 

Educar és un repte constant, que com encertadament deia en Carles Capdevila, si es fa amb humor resulta més gratificant i menys traumàtic.

Educar en el feminisme requereix d’un procés d’aprenentatge de mares i/o pares per deixar enrere la el patriarcat que la societat ens ha inoculat, voluntària o involuntàriament. Esdevé una oportunitat per fer una relectura de les nostres pròpies vivències i com se’ns ha discriminat des d’una perspectiva de gènere.

Educar en l’ecofeminisme ja comença a sonar a missió impossible. Perquè llavors l’aprenentatge és doble: fugir del patriarcat i incorporar les cures com un paper clau per a l’equilibri ecosistèmica, social i econòmic.

 

Diferència entre igualtat i equitat

No és el mateix! Aquesta il·lustració em sembla més que reveladora. Ajuda molt a entendre la clara diferència entre igualtat (els mateixos drets per a tothom) i l’equitat (les mateixes oportunitats). És a dir, si vull mirar per sobre del mur i sóc baixeta, està clar que tinc dret a mirar però si no arribo, potser necessito certa ajuda, com un tamboret. El tamboret seria l’equitat. En el cas de gènere també cal tenir clares aquestes diferències. Volem una societat igualitària i justa! No només igualitària!

 

Què no és el feminisme?

  • No és odi vers el sexe contrari, tot i que la història i la repressió i violència continuada acaben portant vers certes reaccions que neixen del rancor i l’angoixa. Cal ser empàtic/a, doncs!
  • No és el contrari de masclisme, ja que el feminisme no consisteix en discriminar el sexe oposat (cosa que sí s’exerceix des del masclisme)
  • No és voler ser com els homes. Què va! Gràcies! Jo em sento dona (he tingut la sort de néixer amb vagina i estar d’acord amb la sexualitat que suposadament aquest òrgan sexual m’atribueix només arribar al món) i n’estic orgullosa del gènere al qual pertanyo. Només vull que se’m tracti amb respecte i sense condescendència només pel fet de ser dona. Vull tenir les mateixes oportunitats, fins i tot d’equivocar-me! Es diu que la societat serà realment igualitària i equitativa en termes de gènere quan una dona mediocre pugui arribar igual de lluny que un home mediocre.
  • No és voler tenir els mateixos drets únicament, sinó tenir també les mateixes oportunitats. Un exemple en aquest cas seria: quan som mares i volem donar el pit als nostres fills (l’opció més econòmica, còmoda i agradable… sempre que funcioni bé i la conjuntura ho faci possible), està clar que no ens trobem en igualtat amb els homes. Necessitem temps per poder alimentar els nostres fills i filles, per tant, hem de gaudir de certs avantatges per poder dedicar-nos a aquesta tasca sense sentiment de culpa, d’incompliment laboral o de pressió econòmica.

Què és el feminisme?

  • És voler ser dones des de la llibertat i el respecte, sense culpabilitats i límits constants que ens situen com un sexe més vulnerable i anul·lat. Però què seria del món sense les dones? Més enllà de la seva funció reproductiva… que per cert, els homes també tenen, ja que sense ells la reproducció no seria possible tampoc… Què seria de la nostra societat sense nosaltres?
  • Dit d’una altra manera, i recorrent a l’eslògan que catalitzà la segona onada feminista dels setanta: allò personal és polític. Aquest és el cas del paper de les dones en la societat. Part d’allò que ens ha passat o passa i assumim com un cas personal i aïllat, no ho és. Es tracta d’actes polítics constants fixats per un sistema que ens diferencia constantment (fins aquí no passaria res) però per oferir-nos menys opcions (aquí la cosa ja canvia). Així que cal infiltrar-se en el sistema. Com diu Leticia Dolera, actriu i directora de cine i des de fa poc activista feminista, cal que el feminisme s’incorpori al ‘mainstream’.

Què és la sororitat?

  • Sororitat consisteix en la solidaritat entre dones per lluitar contra el masclisme. Com a gènere que compartim i grup social, ens hem d’ajudar entre nosaltres.
  • Per a mi aquest ha estat un concepte/moviment revelador. Sincerament, el desconeixia totalment i ara puc afirmar que jo mateixa era una aniquiladora del que diu. Sense ser-ne conscient i tirant-me pedres sobre la meva pròpia teulada. Tu també?
  • Fugir d’allò que es diu que les dones ens odiem, ens critiquem, ens desitgem lo pitjor. O que ens considerem dolentes, perverses, manipuladores o fins i tot histèriques. Això no és cert! Fem-nos costat, acceptem-nos en la nostra diversitat i recolzem-nos unes a les altres. En aquest sentit vull posar l’exemple de la típica conversa en la que diem que les nenes tendeixen a fer grupets i estratègies entre elles, mentre que els nens són més nobles o ‘tontos’ i juguen sense més. Cal anar amb compte amb el que diem, com ho diem i qui ens escolta mentre ho diem.
  • Imagina’t si més de la meitat de la població mundial ens poséssim d’acord. Jo ho vaig notar molt en parir. M’agradava molt compartir experiències i dubtes amb altres dones amb les que, altrament, segurament no hagués parlat i fins i tot hagués acabat criticant.
  • En aquest sentit hi ha iniciatives maquíssimes com Madremente (amb més de 1.500 seguidores a Instagram) que lidera Andrea Ros, mare, actriu i activista feminista i més, que amb el lema: ‘Lo hago como madremente puedo’ comparteix experiències i trobades amb altres mares i pares que troben en aquests espais un alliberament a sentiments de culpabilitat , inseguretat i sol·litud.

Què és la transexualitat?

I si neixes amb un òrgan sexual que no correspon amb el gènere amb el qual et sents identificat/da? És a dir, néixer amb penis o vagina no determina el nostre gènere d’entrada, tot i que molta gent insisteixi en posar arracades a les seves filles només néixer, definint només arribar al món quin lloc ocupen al món, que són nenes i que no poden posar això en dubte. Una bona amiga que té un fill amb vagina em va dir: ‘Estimem a les persones pel seu gènere o per qui són? Què més dona que siguin homes o dones?’ I la veritat és que en aquest sentit s’ha obert un món desconegut davant meu i que volia citar breument en aquest post ja que el feminisme també reclama espai per a la llibertat de ser un/a mateix/a.

Què són els micromasclismes?

Jo sóc la primera que no tenia present aquest terme, tot i que n’he patit i encara en pateixo. Però considero que és important posar nom i cognom a situacions que ens passen diàriament i que moltes vegades assumim com a normals, quan no ho haurien de ser. A continuació anomeno algun exemple, en algun cas compartit per amigues properes que se sentiran identificades quan els llegeixin a continuació. Gràcies, per cert, per obrir-vos i compartir-ho.

  • La “càrrega mental” a la vida en parella. No sé vosaltres, però en el meu Google Calendar les tasques familiars (de color taronja) destaquen front la resta. Es tracta de tenir la sensació o la certesa que qui controla gairebé tot el que cal fer i té a veure amb la cura i la feina de casa és la dona. En el nostre cap es creen llistats immortals de tasques pendents a fer en relació a l’activitat escolar, familiar, la gestió i manteniment de la roba, la neteja i compra d’aliments (i si et poses primmirada i vols que siguin ecològics, ja no saps on t’has ficat!), les visites periòdiques al metge, etc. L’home de la casa executa alguna d’aquestes tasques (sovint quan li dius que s’ha de fer) o es fa responsable d’alguna feina (gràcies! Quina sort que tinc!) però mai arriba a tenir tota aquesta organització al cap i, per tant, no n’assumeix la responsabilitat. Les seves tasques estan més associades al dia a dia, a allò que es veu molt com cuinar. I com que és més visible, et trobes que el teu entorn et felicita per la sort que tens i els teus fills es pensen que tu no saps cuinar perquè sempre ho fa el papa… però, i ell? Sap posar rentadores? Sap organitzar els armaris per no necessitar una altra habitació en una ciutat on el metre quadrat d’habitatge val més que el lloguer d’un mes? Això ningú ho trobarà a faltar si tu marxes de Congrés… Perdó, m’he deixat portar… Segueixo.
  • A més a més, quan intentes parlar-ho, no s’entén, no es veu.. o et respon amb valoracions de preferències individuals. Si jo em preocupo més de la neteja o la roba de les criatures serà que a mi m’agrada més… Però llavors et preguntes si no serà que a nosaltres, com a dones, ens han educat per donar prioritat a totes aquestes tasques? No serà que a ell, com a home, l’han educat per no donar-les valor? No tinc resposta, la veritat.
  • La valoració de la feina remunerada respecte la feina de casa. En molts casos, el primer any de la criatura es decideix, com a parella, que la dona deixi de treballar (ho fa encantada per assumir el seu rol matern de manera temporal) per dedicar-se a la criança i, clar, això porta associades les tasques de casa. Però llavors, ell, que arriba cansat de la feina (que també en té dret) no entén que tu estiguis cansada o que vulguis que en arribar faci també coses de la casa. I et respon amb un “quan tornis a treballar ja m’entendràs”. Perquè, és clar, treballar fora de casa és una feina de debò! I cuidar una criatura de mesos o fer feines a casa no és el mateix… Però resulta que tornes a treballar fora de casa…i continues prioritzant o fent com pots les tasques de cura i les feines de casa, també. Gran veritat!
  • La incomprensió esdevé en agressivitat. En ocasions, alguns amics, amigues o parelles, viuen malament que defensem les nostres idees amb energia i vehemència. I fins i tot que en fer-ho se’t posi un nus a la gola i se t’humitegin els ulls. Pensem que es tracta d’un problema personal però, i si qui ho digués fos un home? Potser, com ja hem dit abans, no es tracta d’un tema personal sinó polític. I més del que ens pensem.
  • Quan ens parlen de manera didàctica o amb condescendència coses que ja sé. Això té un nom, com moltes altres coses que estic explicant. Es tracta de mansplaining. O que ens interrompin quan parlem, manterrumping. I quan et rebotes davant d’aquestes situacions se’t titlla de ser massa susceptibles i tu t’ho creus i calles. Però, si tantes dones ho diuen, potser no sóc jo, potser és un tema polític. Potser ens passa a totes. I llavors, potser sí que tens dret a irritar-te. I aquí pot sorgir la idea de que les feministes odiem els homes i no és així. Perquè no tots els homes fan això i molts ho fan perquè el sistema així els ha ‘educat’. Cal, per això, posar-ho sobre la taula per lluitar contra aquestes micro-situacions que una a una sumen una societat masclista, desigual i injusta.

Per què aquesta vaga del 8M de 2018 és diferent a la resta?


Es tracta de la primera vaga feminista de la història, a nivell internacional. Per això, el 8 de març de 2018 faré vaga, pararé, no treballaré, no consumiré, no estudiaré, no cuidaré. I des d’aquí crido a que totes ho fem o ajudem a que d’altres també ho puguin fer! Només volia fer un breu apunt: en el meu cas em resulta molt més complicat deixar de cuidar que deixar de treballar. I aquí és on trobo la innovació d’aquesta convocatòria: la vida quotidiana té moltes més dimensions que la laboral i les desigualtats de gènere són presents en totes aquestes dimensions. Si parem totes, no només es para l’economia, sinó que es para la vida! Això crec que ja diu molt! I si vull gaudir del meu dret de vaga, qui cuida els meus fills? Si no van a l’escola perquè les seves mestres volen fer vaga, qui cuida els meus fills? La meva mare, la seva àvia paterna? Però elles també són dones? Ah, el meu pare, ‘el abu’! He tingut sort però no oblidem que fer vaga nosaltres no ha de restringir l’opció d’altres de fer-la també!

En aquest article de Crític, Per què la vaga feminista del 8 de març no serà una mobilització com les altres?s’explica molt bé les singularitats d’aquesta vaga i es destaca que el terreny laboral és molt important, però el treball remunerat no és la principal activitat de la major part de les persones. Ni tan sols és l’activitat principal d’una bona part de les persones en edat de treballar, tal com mostra la infografia següent.

D’altra banda, les que feu vaga no us sentiu culpables, si us plau. Jo m’incloc. No serem pitjors mares, ni pitjors dones, ni pitjors treballadores per fer-ho. No heu de compensar res, ni fer regals, ni fer-ho tot el dia següent o abans perquè ningú noti la vostra ‘no presència’. Sé que és difícil, però insisteixo, l’objectiu de la vaga és posar en valor tot allò que fem i no es veu! Si ho fas igualment, no es veurà. Sí, sé que qui es veurà afectada finalment seràs tu o els teus fills (pobrets!) però si ho expliques i ho comparteixes i busques les complicitats que necessites, ho podràs fer des de la llibertat, l’activisme i l’amor.

 

Què vol dir ‘Economia de les cures’? Què és l’ecofeminisme?

Des de l’Ajuntament de Barcelona es comença a centrar part de les seves polítiques en l’Economia de les cures. Això consisteix en la reivindicació de la triple dimensió econòmica, social i política de la cura. El gran potencial, doncs, de l’economia de les cures és contribuir a treure la cura de la reclusió i la invisibilització històricament patida en l’àmbit familiar, a deslligar-la de la idea que és una cosa pròpia de les dones a les llars i/o de sectors laborals precaritzats, i a polititzar-la i construir-la com un fenomen objecte d’intervenció pública i d’acció social i econòmica.


El dia 5 de març de 2018 es va presentar el nou Espai Cures, un nou servei per donar suport i visibilitzar l’economia de les cures a la ciutat de Barcelona. Una setmana molt important i molt adient per presentar aquest nou servei que vol orientar, informar i acompanyar als milers de persones cuidadores a la ciutat, majoritàriament dones. Aquest centre forma part de la Mesura de Govern de Democratització de la Cura (document).

En aquest marc, l’ecofeminisme és una mostra de com les dones també assumim, en molts casos, la cura del nostre entorn, més filosòficament parlant, ‘la cura del planeta’. Se’ns considera més connectades a la ‘mare terra’ com a mares que som. Però, compte, que això no ens faci arrossegar encara més responsabilitats de manera solitària i culpable! Tot això està lligat al principi de respecte a la natura de l’ecologisme com a base per a lluitar contra el patriarcat i l’industrialisme (que no industrialització), ja que per a les ecofeministes, tant les dones com la natura són igualment víctimes del sistema patriarcal (que no pas dels homes, insistim que no es tracta de lluitar contra els homes, sinó contra el sistema que els posa al centre de tot, quan no ho són).

Des de la perspectiva del consum, les dones en som responsables majoritàries del consum quotidià. No del cotxe o del pis, o dels restaurants (encara li porten el compte a ell… serà perquè esperen que siguin uns gentleman i ens convidin o perquè ell és qui paga a casa?)… però sí en les despeses periòdiques i imprescindibles per tirar endavant el dia a dia. Ho demostra el fet que el 61,47% dels desplaçaments per dur a terme aquesta tasca els fan elles (EMF 2016). Així doncs, aturar el consum quotidià és una eina que cal utilitzar per situar al centre les reivindicacions feministes, i posar sobre la taula els efectes econòmics (i ecològics!) d’aquesta activitat.

Per això, tal com indica l’article de Crític abans citat, una vaga feminista inclou una vessant molt important i innovadora, més enllà de no cuidar: no consumir. Perquè no consumir també és una forma de protesta i fer del consum una qüestió política tampoc no és una cosa nova. Els ecologismes, incloent-hi l’ecofeminisme, ho fan des de fa mig segle, aplicant la necessitat d’actuar localment per una transformació global. Polititzar el consum implica una posició ètica individual, que no necessita una militància organitzada, i és conciliable amb la multiplicitat de treballs i d’obligacions que duem a terme de manera quotidiana.

Així que demà feu el que madremente pugueu o no feu res. Però que es visibilitzi que sense nosaltres la vida es pararia.

 

Dedico aquesta sèrie de posts feministes a ma mare Carmen, a la meva tieta Teresa i la meva filla Vera (les dones més importants del món per a mi) i als referents en la lluita feminista Lidia Falcon, Magda Oranich, Anna Mercadé, Montserrat Roig, Rosa Capel, Victoria Prego, Núria Pompeia, etc. I a totes les dones que cada dia fan possible que el món sigui un lloc millor, que no es conformen i que reivindiquen un canvi social!

I deixo en un calaix altres aspectes com:

  • Molt més sobre l’ecofeminisme. Faré un segon post més en profunditat.
  • L’urbanisme pensat en clau de gènere.
  • Les compreses i els tampons i alternatives més sostenibles i saludables. Report per a Opcions.org que m’ha permès descobrir molt sobre que les dones som cícliques. Jo sóc cíclica!
  • La pobresa afecta més a les dones, també la pobresa energètica, per exemple.

Si vols proposar algun tema, estaré encantada d’aprendre mentre faig recerca i escric al respecte. Gràcies!

Literatura feminista meva i teva

dimecres, 7/03/2018

Compartir és viure i compartir aquells llibres o publicacions que m’han ajudat a poder afirmar convençuda i amb coneixement “jo sóc feminista”,encara és més que viure: és sumar, estar més a prop unes de les altres. I més ara, dies abans de la primera vaga feminista de la història.

Y fueron felices comiendo perdices… (Nuria Pompeia, 1970)

Aquest llibre sempre va estar prop meu. El mirava i remirava sovint. Dic mirava perquè es tracta d’una novel·la gràfica i d’humor. Amb un dibuix senzill i un color taronja que permet destacar allò que normalment s’invisibilitza (potser per això el meu color favorit és el taronja?), Núria Pompeiafa possible en aquest llibre que te n’adonis com, des del moment que naixem, les dones patim discriminació i, en alguns casos, explotació i violència.

 

Querida Ijeawele. Cómo educar en el feminismo (Chimamanda Ngozi Adiche, 2017)

Consisteix en 15 consells que Chimamanda Ngozi Adiche, amb veu càlida i directa, li dirigeix a una jove mare que acaba de donar a llum, Ijeawele. Es tracta d’una crida a fugir dels estereotips i lluitar per una societat més justa educant els nostres fills en la igualtat i el respecte. A continuació en faig un recull dels aspectes que més m’han impactat i emocionat:

  • Sigues una persona plena. La maternitat és un do meravellós, però no et defineixis únicament per ella.
  • Feu-ho junts. Els homes poden fer exactament el mateix que una dona menys parir i donar el pit.
  • No li diguis mai que ha de fer alguna cosa o deixar de fer-ho ‘per ser una nena’. El mateix val en el cas d’un nen.
  • El benestar d’una dona ha de basar-se en alguna cosa més que la benevolència masculina(aquest m’encanta!).
  • Ensenya-li a llegir, que estimi la lectura.
  • Ensenya-li a qüestionar-se els homes que només empatitzen amb les dones si les veuen com a una possible relació enlloc de com a éssers iguals.
  • Mai li parlis del matrimoni com un triomf.
  • Que no cerqui sempre l’aprovació, l’obligació d’agradar. La seva feina no és ser desitjable, sinó realitzar-se plenament.
  • Practica esport amb ella. Si li agrada maquillar-se, que ho faci. Si li agrada la moda, recolza-la. Criar a una feminista no consisteix en obligar-la a rebutjar la seva feminitat. Feminisme i feminitat no s’exclou mútuament. És misogin suggerir lo contrari.
  • Ensenya-li a qüestionar-se l’ús selectiu que fa la nostra cultura de la biologia com a “raó” per a les normes socials. Sovint, fem servir la biologia per explicar els privilegis que gaudeixen els homes, com per exemple la superioritat física masculina. També emprem la biologia evolutiva per explicar la promiscuïtat masculina, però no la femenina, tot i que existeixi una lògica evolutiva en el fet que les dones tinguin nombrosos companys sexuals, ja que quan més gran sigui el patrimoni genètic, majors seran les oportunitats de parir fills que creixeran sans.
  • Parla-li de sexe i fes-ho d’hora. Fes-li saber que el sexe no és un mer acte controlat de reproducció o un acte ‘exclusiu del matrimoni’, perquè és mentida. Digues-li que el seu cos només li pertany a ella, que no tingui la necessitat de dir “sí” a algú que no vulgui o per qui se senti pressionada. I ajuda-la a poder dir vagina o com li vulgueu dir, sense sentir vergonya.
  • L’amor arribarà. Ensenya-li que amor no és només donar, sinó també rebre.
  • Quan li parlis d’opressió, ves amb compte de no confondre oprimits amb sants. Les dones són igual d’humanes que els homes. Per tant, la generositat femenina és tan habitual com la maldat.
  • Fes normal la diferència. Parla-li de diferència. Fes que la valori.

En aquest vídeo de l’autora, que he trobat en el meravellós bloc de l’Iria Marañón Come cuentos.

Morder la manzana (Letícia Dolera, 2018)

Encara no m’he pogut llegir tot el llibre (ja el tinc demanat) i no he arribat a temps per aquest post, però em quedo amb alguna de les coses que m’han portat a voler llegir-lo, algunes de les quals he sentit en aquesta conversa amb Leticia Dolera publicada per Crític. M’alegra que l’any 2018 es publiqui un llibre sobre feminisme, escrit per una dona, i més en el cas d’una dona ‘mediàtica’ que l’ha liat en els darrers premio Feroz i Goya. Gràcies Letícia, molt més que una ‘matazombies’.

  • En relació als homes:
    • És important que aquests es posin a la nostra pell.
    • Cal que acceptin que tenen certs privilegis i que potser han de renunciar a alguns per assolir una justícia igualitària.
    • Se’ls hi nega la tendresa, la sensibilitat. La seva vida seria més rica i segurament es donarien menys casos de violència i assetjament. Això darrer ho afegeixo jo!
  • En relació a nosaltres, les dones:
    • En el llibre El mito de la belleza de Naomi Wolf, la dieta ha estat el sedant polític de les dones. Mentre ens preocupem per la nostra imatge no lluitem per sentir-nos orgulloses i satisfetes de la nostra feminitat.
    • Cap avenç social s’ha assolit sense incomodar.
    • Allò personal és polític, no és únicament personal. Està en el sistema. Cal infiltrar-se.
    • Les dones sentim vergonya, culpabilitat… El feminisme ens pot ajudar a descarregar-nos d’aquests sentiments que moltes vegades ens acompanyen sense que siguem conscients, tot i que ens facin sentir i estar malament amb nosaltres mateixes.
    • La nostra sexualitat ens pertany.
    • Fraternitat prové de frater, germà. Sororitat prové de sor, germana. Ajudem-nos entre nosaltres!
    • Sembla que com a nenes o dones hem de tenir ‘la millor amiga’. I si volem tenir-ne moltes? Juntes som més fortes.
    • Quan aprens una cosa nova, adquireixes un compromís amb la societat. Això m’ho aplico amb temes ambientals. També em sento així.
    • En reivindicar el nostre espai i obtenir-lo, sembla que no podem fallar ni equivocar-nos un cop el tenim. Però tenim el mateix dret a fer-ho malament que qualsevol altre.
    • Existirà la igualtat quan una dona mediocre pugui arribar tant lluny com un home mediocre.

Cuentos de buenas noches para niñas rebeldes (Elena Favilli i Francesca Cavallo, 2017)

Sabíeu que, segons les dades públiques i accessibles, el 7% dels personatges rellevants a la història són dones? I fins i tot aquestes, molt poques respecte les reals, les desconeixem. Per què no ens les han explicat a l’escola? Bé, potser la clau està en adonar-nos qui ha explicat la història fins ara. A la Bíblia, les dones són mares (algunes sense haver practicat sexe, no sigui que gaudeixin i tot), putes, un zero a l’esquerra. I dir que Jesucrist va ser una dona és una amenaça i una injúria absoluta! Bé, deixem la religió de banda i centrem-nos en la ciència, l’art, la cultura, l’esport… i descobrim algunes de les dones que també han marcat la història. En aquest llibre, cada dona és una microrrelat acompanyat d’una il·lustració, feta també per una dona. És un llibre que vaig comprar per llegir amb els meus fills, i tot i que ho faig, ha passat a ser un llibre molt meu. Aquí no hi són totes, però sí algunes que m’han sorprès especialment:

  • Ada Lovelace (1815-1852): matemàtica, va crear el primer programa informàtic de la història.
  • Alfonsina Strada (1891-1959): ciclista, primera dona en fer el Giro de Itàlia.
  • Amèlia Earhart (1897-1937): aviadora, primera dona en sobrevolar l’oceà Atlàntic. En fer-ho sobre el Pacífic el seu avió va desaparèixer, però abans de marxar va deixar escrit: ‘Soy consciente de los peligros. Quiero hacerlo porque quiero hacerlo. Las mujeres debemos intentar hacer las mismas cosas que los hombres. Si fracasamos, nuestro fracaso serà un desafío para las demás’.
  • Artemisa Gentileschi (1593-1653): pintora, una de les millors de tots els temps. Va dir: ‘Mentre visqui, tindré control sobre el meu propi ser’. Va negar a casar-se i fins i tot va haver d’anar a judici. Va guanyar.
  • Qui va escriure Pippi Calzaslargas? Que no deixa de ser l’exemple de com els nens poden agafar les rendes de les seves pròpies aventures. Astrid Lindgren (1907-2002), escriptora, deia: ‘Les entremaliadures no són una cosa que inventis. Sinó que és una cosa que et succeeix’. Més encara si la que s’embruta i no es comporta de manera adequada és una nena, pèl-roja i lliure!
  • Brenda Chapman (1962): directora de cinema. Va guanyar un Òscar i un Globus d’Or per Brave, que explica la història de la princesa Mèrida, de tot menys indefensa. Un film on en cap moment hi ha una història romàntica, sinó l’amor entre una mare i una filla, que aprenen juntes estimant-se. Perquè les dones no ens odiem ni som maquiavèl·liques!
  • Coy Mathis (2007): alumna de primària. Va néixer una criatura amb penis que els seus pares van anomenar Coy. Però ell volia ser ella. I volia poder anar al lavabo de nenes de l’escola. Li van dir que podia utilitzar el de discapacitats si se sentia millor. Però ella va dir que no. La seva família va anar davant una jutgessa que li va donar la raó. Ara Coy pot fer servir el lavabo que ella vulgui.
  • Eufrosina Cruz (1979): activista i política. Primera dona indígena de Mèxic en ser escollida presidenta del Congrés estatal. ‘Quan una dona decideix canviar, tot al seu voltant també canvia’.
  • Florence Nightingale (1820-1910): infermera. Va descobrir que els soldats ferits que els arribaven a un hospital de Turquia que ella dirigia no morien a causa de les ferides, sinó per les infeccions i malalties que contreien a l’hospital.
  • Kate Sheppard (1847-1934): sufragista, Nova Zelanda. Les dones havien de poder votar. Nova Zelanda va ser el primer país on les dones van obtenir el dret a votar. ‘No creguis que un sol vot no serveix de gaire. La pluja que refresca el terra ressec està feta de simples gotes’.

 

I més enllà d’aquests llibres i per no fer aquest post massa llarg, us recomano:

  • Tu sexo es tuyo (Sylvia de Béjar, 2005). Sóc súper fan d’aquest llibre. Ell també l’ha llegit.
  • El timo de la superwoman. Un libro que no les gustará leer a muchos hombres (Mar Galtés i Esther Casademont, 2010). Evidències que en boca de dones que les han patit es converteixen en més que valuoses i de les quals s’aprèn.
  • 70 películas sobre la situación de la mujer en el mundo que la Sonia Herrera comparteix en el seu bloc UnitedExplanations.
  • Cómo ser mujer (Caitlin Moran, 2015).
  • El dossier Crític Feminisme(s).