Arxiu del mes: maig 2018

Menstruació neta i lliure. Opcions sostenibles i saludables per a la higiene menstrual

dimecres, 30/05/2018

Cada 28 dies, si ets regular, arriba aquella estimada rutina fisiològica que consisteix en l’expulsió del teixit endometrial, un òvul no fecundat i la petita quantitat de sang que l’acompanya. Es tracta d’uns dies en els que no ens sentim sempre bé, més sensibles de lo habitual, amb molèsties i amb la preocupació afegida d’estar pendent de no tacar la roba o el seient. Es tracta de la regla o menstruació. Les dones les patim o gaudim, depèn, un cop al mes, durant diversos dies, i hem de trobar la manera de no tenir pèrdues que mostrin allò que en realitat és tan evident i natural. Però al cap i a la fi es tracta de sang que surt de la vagina, que fa olor, que taca, que és vermella!

I resulta que no només podem embrutar sinó que la menstruació també embruta a nivell ambiental. Per què? Doncs perquè les opcions per mantenir la sang continguda i no visible són, en la seva major part, poc sostenibles. I en molts casos, poc saludables també per a nosaltres.

Al llarg de la vida d’una dona, aquesta pot arribar a fer servir uns 12.000 tampons o compreses. Per fer aquest càlcul s’ha considerat que es fan servir 6 compreses/tampons al dia (depèn del flux de cadascuna), 5 dies cada 28 dies, 13 vegades a l’any, i dels 14 als 45 anys (totalment aproximat, també). Cal tenir present que durant l’embaràs (1 ó 2 com a mitjana) la menstruació s’atura (9 mesos x 2) i que en el cas de dones que donen el pit, la regla pot arribar a desaparéixer molts més mesos (fins un any més). Per tant, es tracta d’un càlcul aproximat. En tot cas, cada dona pot arribar a fer servir més de 10.000 tampons i compreses en tota la seva vida fèrtil, que equival a 6 quilograms de residus a l’any per cada usuària.

Si s’analitza l’evolució de productes com les compreses o els tampons al llarg de la història, cal tenir present que les dones d’abans no eren com nosaltres a nivell de preferències i d’altres aspectes com: menys esperança de vida, més número de fills per dona, major període de lactància, pitjor alimentació i salut en general, etc. Tot això feia que el període menstrual durés menys al llarg de tota la vida amb moltes interrupcions i alteracions diverses. Per això, en molts casos, les solucions consistien en compreses i tampons ‘handmade’, roba interior fosca i també en el sagnat lliure.

Ara podem escollir. Hi ha tot un ampli ventall de productes amb l’objectiu de contenir i dissimular la sang durant la menstruació: de productes sintètics, naturals, d’usar i llençar, reutilitzables, amb ales, sense, amb aplicador o sense, compatibles amb les relacions sexuals i no compatibles, etc. Tenir opcions és bo però per escollir cal comptar amb certa informació i si pot estar acompanyada de reflexions, es fa encara més digerible. No existeix l’opció perfecta ni zero emissions ni residu zero ni totalment innòcua a nivell ambiental. Tampoc la més còmoda, saludable i invisible. Depèn de cadascuna de nosaltres i d’allò que prioritzem. A continuació es proposa un recorregut per mètodes molt coneguts però amb detalls potser no tan comunicats i per d’altres menys presents però no per això inexistents o impracticables. Descorda’t el pantaló, posa’t còmoda i/o còmode (aquest article també el poden llegir els homes, si us plau) i prepara’t per conèixer millor la manera en què les dones hem viscut i vivim un aspecte tan clau i vital com és la menstruació.

 

PICA, RASCA, OLORA, CONTAMINA
Comprenem les compreses d’un sol ús

La higiene femenina i, concretament, els productes dirigits a ocultar i contenir la sang de la regla (més científicament anomenada, fluxe menstrual) són múltiples i diversos. No existeix el producte perfecte perquè cada dona necessita, prioritza i cerca coses diferents. Els criteris per seleccionar un o altre mètode solen ser la comoditat, el preu, l’accessibilitat, l’impacte sobre la salut i l’impacte ambiental. De fet, les compreses s’assimilen bastant als bolquers per a bebès. Amb objectius diferents però estructura i materials similars. A opcions s’ha analitzat a fons el cas dels bolquers i les seves alternatives, ja que el seu impacte ambiental també resulta evident.

Les compreses convencionals compten amb un 90% de plàstic en la seva composició. Les més venudes tenen un nucli de cel·lulosa barrejada amb SAP (polímer superabsorbent) que en mullar-se adopta la forma de gel i no deixa passar el líquid (no passa res per dir-li pel seu nom: la sang!) encara que es pressioni la compresa. La capa en contacte amb la pell es tracta d’un teixit sintètic que fa que el líquid vagi al nucli. D’aquesta manera la sang no penetra a les fibres sintètiques, mantenint la pell de la usuària seca.

Fins aquí l’explicació científica i ‘marquetiniana’ del funcionament d’una compresa convencional. Si hi penses, l’objectiu no és dolent: emmagatzemar la sang mantenint-la separada de la pell perquè no hi hagi infeccions ni problemes dermatològics. Però, la realitat no deixa de ser que durant 65 dies a l’any (un 18% de l’any) les dones mantenim les nostres parts més íntimes en contacte constant amb un producte de plàstic, no natural. Que dificulta la transpiració i que genera un microclima de calor i humitat que pot fer créixer bacteris, fongs, al·lèrgies i irritacions. Dit així sona fatal i sembla poc saludable i confortable. Sentir com es plega el plàstic cada cop que et mous, l’enganxina de les ales que estira d’algun pèl (sí, a més de tirar sang un cop al mes tenim pèls), el seu tacte poc agradable, les ales que freguen les engonals, la pudor que no aconsegueix ser continguda tot i els múltiples químics incorporats amb aquest objectiu, etc. Tot en conjunt deixa molt que desitjar, però tot i això continua essent l’opció més utilitzada ara mateix, tot i estar deixant cada cop més espai a opcions més naturals. Ja arribarem.

Si a tot això sumem l’impacte ambiental associat a un producte d’usar i llençar que a més triga fins a 100 anys en biodegradar-se, sembla que la compresa no acaba de ser el producte ideal. A més, cada compresa està envoltada per un envàs secundari que la fa més fàcilment transportable, mantenint la higiene, però que esdevé també un residu en si mateix. I aquests embolcalls individuals, al seu torn, estan continguts en un envàs primari (la capsa o paquet de compreses), també un futur residu. Plàstic dins de plàstic dins de plàstic. Molt higiènic i protegit però un desastre ambiental.

Tot i aquests problemes ambientals, les compreses convencionals segurament resulten el producte més idoni per moltes dones. Potser perquè és el més pràctic (usar i llençar no deixa de ser el més ‘còmode’ i ràpid). Potser perquè es pot trobar arreu: des de a una farmàcia, fins a un supermercat o a una drogueria. Potser perquè és assequible. Però no ho és perquè sigui el més confortable ni el més sostenible.

D’altra banda, les compreses tal com les coneixem ara no sempre han estat així. De fet, fins els anys 60 no tenien ales. Ara també és una opció però s’associa més als dies de poca menstruació o a un ús més similar al de un salvaslip (tema que requeriria un altre ‘a fons’). Fins llavors, hi havia dones que es posaven agulles per mantenir la compresa immòbil (i també a la dona, perquè segons quin moviment fes podia acabar com un faquir) o fins i tot s’havien comercialitzat com unes lligues per subjectar les compreses. La veritat és que l’opció de les ales, tot i que no sempre còmode, sí que sembla la més idònia, en comparació a d’altres que no coneixem.

 

MÉS PETIT, ES QUEDA DINS, NO ES MOU
Tampons de totes les mides d’usar i llençar

Segons diversos estudis es creu que les egípcies feien servir papir i herbes per elaborar els primers tampons. Les romanes feien servir cotó i llana i fins i tot, al llarg de la història, es van fer servir tot tipus de pells animals. La seva evolució ens ha portat a renunciar a matèries primeres naturals, cercant la màxima absorció i invisibilitat. El SAP, ja citat prèviament en el cas de les compreses, és un dels materials més absorbents que es coneix. Reté 800 vegades el seu pes en líquid. En el cas dels tampons no es fa servir perquè s’han relacionat nivells d’absorció tan elevats amb el Síndrome de Shock Tòxic, malaltia molt infreqüent que pot ser mortal. Per això, diverses marques van apostar per altres materials com la viscosa i el cotó.

Des del moment que un producte ha de ser introduït en la nostra vagina, passa a formar part d’una classificació extremadament sensible i a ser analitzat amb lupa. Els tampons han estat motiu de moltes advertències que han posat en dubte el seu ús, algunes molt greus. Com el fet que els tampons podien tenir dioxines (entre d’altres efectes, cancerígenes i esterilitzants) o que fins i tot els fabricants podrien estar afegint asbestos per promoure el sagnat menstrual i augmentant així l’ús del seu producte. Són alguns dels rumors que han adquirit certa rellevància en els mitjans de comunicació americans. De fet, la Food and Drug Administration(FDA) va assegurar que ambdues coses no eren certes. Segons un estudi de Consumer Eroski es considera que la concentració de dioxines en quatre marques de tampons analitzades és insignificant (que no inexistent).

En tot cas, he sentit a més d’una i de dos mostrar certes reticències a introduir un tros de producte absorbent, sigui el que sigui, en la seva vagina. Tot i que aquesta característica permeti realitzar qualsevol activitat de manera còmoda. Els tampons més emprats són els que tenen aplicador, que normalment solen ser de plàstic o cartró. Quan menys incrementi la seva mida, el tampó un cop a la vagina i impregnat de sang, millor es valora, ja que la seva extracció resulta més senzilla i menys molesta. A més, existeix el perill de ruptura del cordó, en el cas que el tampó pesi molt i hagi esdevingut massa gran, fent desagradable i difícil l’extracció del tampó sense el fil. Aquest aspecte ha estat cada cop més optimitzat per les marques de tampons, incrementant la resistència dels cordons més enllà del necessari.

En el cas dels tampons, el residu final és menor, ja que són més petits. A més, en alguns casos, no necessiten d’un envàs secundari per ser transportats, emmagatzemats i mostrats en una farmàcia o botiga. La seva producció en massa va començar els anys 30 i en la dècada dels anys 50 i 60 les noies adolescents eren el target al qual es dirigia la publicitat de les grans marques. Encara recordo aquell anunci de televisió dels anys 90 en el qual una noia no s’atrevia a passejar amb el seu gos per davant d’un grup de nois perquè portava pantalons molt curts i li feia vergonya que se li notés que tenia la regla (o bé perquè es notava que portava algun tipus de protector o perquè tenia una taca). Però en posar-se un tampó podia passejar molt tranquil·la assegurant que tots els nois li podrien mirar el cul sense trobar res que els destorbés. Ja en el seu dia em va semblar fatal. Si aquest és l’objectiu del tampó, comencem malament. Es tracta d’un producte masclista que ens obliga, com sempre, a estar perfectes, tot i que tinguis la menstruació, la tripa inflada i ganes de matar a algú!

La publicitat sempre ha volgut cercar la llibertat, el poder seguir essent una mateixa tot i tenir la regla (poder muntar a cavall, cosa que fem sovint, és clar). Però quan tenim la regla som nosaltres mateixes més que mai, és la nostra part animal, la senyal de que som fèrtils, font de vida. Estaria bé una publicitat centrada en fer-nos sentir més dones que mai utilitzant productes com les compreses o els tampons, enlloc de reforçar la necessitat de ser perfectes, impol·lutes i eternament felices.

 

TAMPONS SENSE FIL I REUTILITZABLES?
Una opció més, amb història i bastant desconeguda

Heu fet servir algun cop un tampó sense aplicador? I una esponja marina com a tampó? Sincerament, jo no. I la veritat és que desconeixia aquesta possibilitat. Resulta que el tampó sense ‘fils’ es comercialitza tot destacant que amb ells es poden mantenir relacions sexuals (sense necessitat de retirar-lo, perquè quedi clar). Es parla que és una bona opció per la dona que es vol moure lliurement durant la seva menstruació. D’entrada, no ho acabo de veure, però continuem investigant.

El tampó sense aplicador i sense cordill consisteix en una espècie d’esponja que inclou un gel lliscant asèptic i una obertura per facilitar la seva extracció. Té una capacitat d’absorció de 8 hores i és d’usar i llençar. Cada caixa en conté 3 unitats i el preu total és d’uns 6 euros. Dos euros cadascun! No acabo d’entendre ben bé l’objectiu d’aquest producte: poder tenir relacions sexuals mentre es té la regla? Jo crec que això es pot fer igualment, no? Potser no resulta tan ‘net i polit’ però és que la sang no és bruta, és sang, la nostra sang! I a qui no l’agradi, doncs que no miri. Només faltava que haguéssim d’estar ‘accessibles’ i perfectes les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any, i a més, sense tacar.

Un altre aspecte curiós que he pogut descobrir fent aquesta petita recerca és que el mètode del tampó sense aplicador s’inspira en un sistema emprat fa molts anys consistent en l’ús d’una esponja natural, a més, reutilitzable. I resulta que encara hi ha dones que el fan servir. Es poden netejar amb un sabó neutre i no conté dioxines o fibres sintètiques. Abans de fer-les servir cal mullar-les amb aigua tèbia, exprimir l’aigua i col·locar-les. L’esponja s’expandeix adaptant-se a la vagina. Un cop ‘plena’ s’extreu i es neteja per ser emprada de nou, només amb aigua. Un cop finalitza el període es posa l’esponja en un got amb aigua tèbia amb dues gotetes d’oli essencial d’arbre del té durant tota la nit i al dia següent s’esbandeix. Es deixa assecar i es guarda fins al següent cop. Es poden arribar a utilitzar durant un any, tot i que en ser d’origen animal no és un producte que puguin fer servir les veganes.

No he trobat informació més detallada sobre com s’introdueix o com s’extreu o quantes en calen durant un període. Tampoc ho he experimentat i per tant no puc opinar al respecte. Als anys 40 ja es comercialitzaven i molt abans, quan es feien servir per prostitutes que d’aquesta manera podien continuar mantenint relacions tot i tenir la menstruació. Igualment, no ho anava a provar, però no està de més saber que aquesta és una altra opció.

 

NATURAL, MILLOR, PERÒ D’UN SÒL ÚS
Compreses i tampons d’un sol ús, de materials naturals i biodegradables

Si agafem un producte d’usar i llençar i canviem la matèria primera de sintètica a 100% natural i 100% biodegradable, el resultat és evident que és un producte menys impactant i més natural. Aquest és el cas de les compreses i tampons ecològics. Es tracta de marques que cuiden molt la seva imatge, molt més suau, neta, delicada. Volen transmetre que respecten a la dona i la volen acompanyar en el moment de la menstruació per fer-li sentir millor. La imatge gràfica canvia, és menys agressiva, les dones que apareixen en el packaging són més reals (sense panxa, és clar, però amb una mica més de caderes) i fins i tot hi ha marques que s’atreveixen a posar vermell sobre blanc. Per què no!

Aquests productes més respectuosos a nivell ambiental i també amb la dona, solen afegir altres valors ambientals com: embolcall i aplicador (en el cas d’un tampó) biodegradables. A més, en general, es tracta de marques que no opten únicament per compreses i tampons naturals, sinó que ofereixen un gran ventall d’opcions, des de la copa menstrual fins a olis essencials per millorar l’estat general de la dona. En tractar-se de marques relacionades amb la cura personal, més que no pas amb la bellesa (com les més convencionals), també disposen d’altres productes no directament relacionats amb la menstruació.

Continuen essent, però, compreses amb ales, ultrafines, ultres de nit, de dia, etc. Però no estan blanquejades (sense clor i dioxines), no contenen perfums ni materials superaboserbents, ni residus de pesticides o herbicides. Solen ser de producció més local (no més enllà de la UE) i la majoria estan certificades, com es pot comprovar en la taula comparativa realitzada específicament en aquesta recerca.

De totes maneres, aquesta opció més sostenible continua pertanyent a la categoria d’un sol ús, que per definició ja és insostenible. A més, les compreses continuen comptant, en la majoria dels casos, amb un embolcall secundari. Higiene fins a la mort!

 

 

COMPRESES REUTILITZABLES I MAQUES? SÍ, VAJA TELA!
Compreses de tela reutilitzables

Potser alguna de vosaltres ja s’ha posat les mans al cap pensant: compreses de tela? Això em recorda a allò que m’explicava la meva tieta gran o la meva àvia que havien de fer servir abans; quan a més no tenien rentadora com ara. Sembla un pas enrere plantejar-nos fer servir un tros de tela per contenir la sang durant la menstruació. Es tracta d’una sensació similar a la que es pot tenir amb els bolquers de tela. Ara m’he de posar a gestionar retalls de tela tacats de sang durant el meu dia a dia? Fer servir aquest mètode requereix portar bosses de plàstic o algun altre tipus d’envàs per ficar les compreses de tela brutes de sang i no oblidar, en arribar a casa, posar-les a remull. La sang, cal remarcar, que no és fàcil de fer marxar de les peces de roba i menys encara si entre la roba i la sang no hi ha hagut cap absorbent. Per tant, quant més es trigui a netejar la tela impregnada més costarà fer-ho. D’altra banda, moltes dones es mostren reticents a rentar roba amb sang amb la resta de la roba. Exactament el mateix que passa amb els bolquers, insisteixo.

Ara mateix hi ha un gran ventall de compreses de tela. No afegiré un llistat de marques ni cap valoració. En aquest cas prefereixo fer una valoració més qualitativa i genèrica. Tot i que en el passat aquestes compreses eren blanques o intentaven ser-ho, ara compten amb una gran diversitat de colors i estampats. No tenen cap tipus de cola i funcionen amb un sistema que permet transportar-les de manera higiènica i fixar-les un cop es volen fer servir.

Segons he pogut valorar llegint comentaris d’usuàries, és una opció que requereix ser mínimament disciplinada i organitzada, amb una gran preferència per productes naturals i sostenibles. Pel que fa a la seva usabilitat, moltes dones coincideixen en que poden resultar molestes ja que són gruixudes i que no sempre eviten les pèrdues, tot i que el contacte amb el cotó i/o el bambú és molt més agradable, a més que semblen part de la roba interior, en tractar-se també de roba i moltes estampades.

En positiu destaca el fet que netejar la teva pròpia sang enlloc de llençar-la i amagar-la a les escombraries (ja que els embolcalls individuals de les compreses permeten amagar la compresa ja feta servir, ja que cal evitar que la sang s’acabi veient encara que sigui en la brossa) resulta un exercici interessant. Et fa entrar en contacte amb tu, amb qui ets, amb com funciona el teu cos i per què. Una altra cosa és que no li vulguem dedicar temps a això però d’entrada trobo que pot tenir sentit, encara que sigui, provar-ho.

A més, és una opció també més sostenible econòmicament. Una compresa de tela pot durar 5 anys i amb unes 10-15 compreses de tela ja és suficient per cobrir les necessitats d’un cicle. Considerant que entre regla i regla comptem amb 28 dies, hi ha marge suficient per preparar les compreses per un nou ús. Les preguntes són moltes davant d’aquest producte i per saber-ne més us aconsello aquesta web especialitzada en opcions menstruals, entre elles, les compreses de tela.

 

CALCES I COMPRESES, 2 EN 1
Calces que retenen la sang de la regla: soles o acompanyades?

Seguim amb opcions cada cop més sostenibles i en aquest cas, multifunció. Es tracta de les calces absorbents. És a dir, realitzen la funció de calces però compten amb una zona molt més absorbent, a mode de compresa de tela. Solen ser de colors foscos, per dissimular possibles taques. Recorden a calces que ja es feien servir abans quan els tampons no eren tan absorbents per evitar que es veiessin possibles fugues. Ara, segons marques com Thinx o Cocoro són mètodes que poden funcionar de manera autònoma, no com a complement d’un altre.

Com a idea la trobo interessant, ja que afegeix una funció a un producte ja existent, a més de fer-lo reutilitzable i per tant menys impactant. Però a diferència de la compresa de tela, aquestes calces requereixen que les canviïs ‘x’ cops al dia i que les vagis acumulant a la bossa, amb la incomoditat que suposa haver-te de canviar 4 o més cops de calces cada dia que tens la menstruació. A més, i això ho afegeixo com a usuària, no aplicable a la resta de dones, que en el meu cas no va resultar suficient pels dies amb més flux i sí per als dies finals. Per tant, jo recomano el seu ús els darrers dies, on es taca poc però sempre acaba havent restes encara pendents de sortir (per dir-ho clar, quan la sang ja és marró perquè s’ha oxidat) que resulten imprevisibles. Ambdues marques compten amb opcions segons necessitats d’absorció i amb models còmodes i macos. I afegeixo: no excessivament cursis.

 

COPA MENSTRUAL, FINS A 10 ANYS DE VIDA
Història i reflexions d’una nova tendència

La primera patent de la copa menstrual data de l’any 1937 i el seu disseny actual no dista gaire del disseny de llavors. Tot i que es va intentar que el seu ús arribés a moltes dones, amb campanyes publicitàries a mida; el producte no va acabar de fer-se un lloc entre la resta d’opcions i no va ser fins els anys 90 que se’n va tornar a sentir parlar.

La copa menstrual resulta un salt enorme respecte els mètodes anteriors, ja que es tracta d’un producte reutilitzable i únic. Una copa menstrual pot arribar a durar 10 anys i el seu cost s’aproxima als 15-30 euros en funció de la marca. La seva sostenibilitat és evident ja que, a diferència d’altres opcions reutilitzables, la seva neteja és senzilla i efectiva 100%.

Es tracta d’un petit receptable de silicona que s’introdueix en la vagina de manera que recull la sang de la menstruació. En el moment que està ple cal extreure’l, buidar-lo i tornar-lo a introduir a la vagina. Es pot dormir amb ell, és hipoal·lergènic, durable i evita les pèrdues i les taques. En aquest cas la complicació és si sempre tenim a mà un lloc on netejar la copa o si ens resulta còmode fer-ho en un lavabo davant d’altres persones. Com sempre, la visualització de la sang és un tema tabú i moltes dones coincideixen en aquest problema. Jo no ho veig com a tal però entenc que es pugui percebre així. A més, algunes usuàries remarquen que el fet d’haver-te d’introduir els dits per extreure la copa fa que t’acabis tacant les mans de sang. Tornem a la fòbia que tenim a veure la nostra pròpia sang. Aquí volia fer un breu incís al moment del part, en el qual també s’intenta evitar al màxim el contacte visual amb la sang, els coàguls, la placenta. Tot ben tapat i ràpidament netejat! És un tema a reflexionar: per què no ens agrada la sang? I menys la que surt de la nostra vagina?

Actualment hi ha unes 180 marques diferents de copa menstrual com a resposta de la gran demanda dels darrers anys. L’estalvi econòmic pot arribar a ser de 600 euros durant el període útil de la copa, a més de tots els residus que s’eviten amb el seu ús. Cal destacar que es tracta d’un producte que no absorbeix, sinó que conté, i aquest és un element innovador respecte la resta d’opcions. Abans i després de cada menstruació, però, cal bullir-la per esterilitzar-la i la clau de tot plegat és saber-se-la col·locar adequadament.

Les opcions més sostenibles, compreses i tampons biodegradables, es poden trobar en farmàcies (no en supermercats), fins i tot les copes menstruals també s’hi poden trobar. Però les compreses de tela solen estar en venda en plataformes onlineo en botigues especialitzades.

 

 

Vols passar a ser una convençuda més de la copa menstrual?
  1. Treure i posar és qüestió de pràctica! Els tampons tampoc són sempre ‘pim pam’.
  2. Per netejar fora de casa s’ha de buscar un vàter amb pica, tot junt. Normalment els de minusvàlids tenen aquesta opció però no sempre es troba.
  3. Una altra opció és sortir de casa amb una ampolleta d’aigua per esbandir directament sobre el vàter.
  4. Fer-la servir sola, sense complements. En tot cas, calces negres per si de cas i endavant.
  5. La musculatura es fa més forta! S’assembla a fer servir les boles xineses.
  6. Molt més net, no fas mai pudor, ja que la sang no surt fora.
  7. Surts de casa sense pensar si portes els ‘bolquers’ posats.
  8. Dormir és un gust, i banyar-se i fer tots els esports.
  9. Estalvies molts diners.
  10. Mai rasca i no molesta gens.
  11. Els canvis poden ser més espaiats. Amb tres al dia en pots tenir prou excepte en cas de regles excepcionals.

 

SAGNAT LLIURE
Retenir el fluxe menstrual és possible: residu zero

No es tracta d’anar sagnant lliurement per la vida. Tot i que d’entrada pugui semblar molt natural i agradable, no em puc imaginar tota enganxosa amb la sang seca per tot arreu. Una altra cosa és poder controlar el flux menstrual per no haver de necessitar cap mètode dels abans plantejats. Això es diu desmaterialització. El millor residu és aquell que no es genera, per tant, el disseny més sostenible per contenir la sang de la regla és aquell que no cal. Segurament, d’entrada, ho trobeu impossible, insegur, arriscat. Però, seguiu llegint perquè ‘no té desperdici’ (a més, literal!).

Segons una dona que practica aquest mètode i que, molt amablement ens ha atès, es tracta d’una opció còmoda que no només et permet no necessitar ni compreses, ni tampons, ni copes menstruals, etc. sinó que, a més, et permet ser molt més conscient del teu cicle menstrual. El fet de comptar amb productes protectors fa que moltes vegades, per no dir sempre, no prenem atenció al nostre cicle menstrual. En aquest article de l’Anna Sàlvia a NensSans es parla de què és realment l’educació menstrual, una educació que no hem rebut i que, com diu l’autora, va més enllà de fer servir ‘bolquers menstruals’. En el seu blog, ‘Viaje al Ciclo Menstrual’, Anna Sàlvia explica la seva experiència i convida a altres dones a provar-ho.

Alguns dels condicionants per ser usuària d’aquest mètode són: tenir un lavabo aprop (cosa que no sempre és possible). En tot cas, també el necessitem per treure’ns la compresa, encara més el tampó, o bé la copa menstrual (que a més, s’ha de netejar). Per tant, tampoc és tan diferent a la resta. L’experiència de la usuària que hem conegut és que, en certes ocasions (quan balla o neda), sí que fa servir algun mètode complementari com calces absorbents o copa menstrual.

Després de tenir descendència descobrim moltes coses, com per exemple què és el perineu i per a què serveix. Mai l’havíem exercitat fins llavors, però després d’un part aquesta musculatura sol necessitar exercici per reforçar-se de cara a futurs embarassos i també per evitar futures pèrdues d’orina. Aquí es dóna cert paral·lelisme amb la menstruació. La publicitat dirigida a l’ús de salvaslips especials per a pèrdues d’orina només cerquen que et sentis còmode i neta evitant que la teva goteta d’orina no faci pudor ni et taqui. Però, i si evitem que la goteta aparegui? En aquest sentit, moltes hem fet exercicis post part per reforçar aquesta musculatura, aconseguint que les pèrdues d’orina no s’arribin a donar. Sap greu que es posi per davant els interessos comercials a la salut de les dones. Un 25% de dones porten un protector diari. Un mercat que mou uns 3.500 milions d’euros a l’any!

Tanmateix, fer servir aquest mètode requereix baixar el ritme. De fet, durant els dies de la menstruació ens hauríem de poder recollir i escoltar-nos més que mai, però no ens ho podem permetre. El dia a dia no ens deixa temps per això i en el moment que notem una mínima molèstia, prenem antiinflamatoris, posem compresa o tampó per resoldre el problema i tirem milles. Així de cert i real. No es tracta de demonitzar aquest ritme que ens autoimposem i ens imposen, però potser sí que ens podem permetre, un cop al mes, anar una mica més a poc a poc i dedicar-li temps al nostre cos.

Per tenir més eines també ens podem formar i millorar la nostra consciència cíclica. L’Erika Irusta es defineix a ella mateixa com a pedagoga i investigadora especialitzada en el cicle menstrual. Ha creat una comunitat amb l’objectiu de trencar el tabú que envolta a la regla i aprendre a conèixer el propi cos. En el seu web diu, literalment: ‘Tienes razón. No estás loca. Eres cíclica. Y ser cíclica en esta sociedad duele’.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DE COMPRESES A ECOFEMINISME
Si els homes tinguessin la regla aquesta no seria tan bruta o tabú

Més enllà de les implicacions ambientals del debat, i que aborden aspectes com si la fabricació de tampons i compreses és agressiva per al medi ambient, el problema que suposa llençar aquest productes al vàter en comptes del contenidor gris o fins i tot si la població mundial d’esponges marines està amenaçada, la societat ha avançat prou per superar els tòpics que fa mig segle asseguraven que durant el període menstrual era dolent dutxar-se. El coneixement esdevé el pas previ perquè cadascuna decideixi lliurement quin és el mètode que més li escau, sense respostes úniques, i des de la premissa que cada dona és un món.

‘La menstruació és un fet natural’, recorda Elena Carreras, presidenta de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia, adscrita a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya. És obvi, però cal recordar-ho perquè encara es manté una certa ‘visió negativa associada a la idea que és un càstig’. ‘Pariràs amb dolor’ va decidir Déu quan va descobrir que Adam i Eva havien provat el fruit prohibit (això sí, sota la diabòlica manipulació d’Eva vers Adam).

Segons la sociòloga Júlia Mas Maresma,‘La menstruació és un tabú perquè només afecta les dones’. Sota aquesta premissa considera que si la regla fos una cosa d’homes s’oferirien més opcions i s’equilibrarien els preus. Un altre tema gens menyspreable, ja que aquests productes tenen un IVA del 10%, tot i ser un producte de primera necessitat, mentre que d’altres com els medicaments el tenen del 4%. En aquest sentit també existeixen nombroses iniciatives per reclamar un preu més just.

I, a partir d’aquí, en podríem parlar de moltes coses més. Durant aquesta recerca he trobat reflexions i iniciatives al voltant de temes com:

  • Per què totes les calces del món han de portar un petit llacet o ‘floripondio’ en la part de davant? Es tracta d’una rendició com a gènere, com si regaléssim el nostre sexe a aquell que el vulgui gaudir. Com si fóssim un regal a obrir i quan més bonic, millor. I cito textualment alguns comentaris: ‘Com si proclaméssim la nostra intranscendència, la nostra immaduresa’. I això és aplicable a les compreses de tela amb fades, unicornis i cors. En fi, dóna per pensar-hi.
  • Què passa si taquem i se’ns nota? Per què ens fa tanta vergonya? No ens hem pixat ni cagat a sobre… només s’ha fet patent que estem menstruant, un fenomen natural, cíclic. No es tracta de lluir-ho constantment, però tampoc d’amargar-nos quan estem ‘arreglades’. Ja en tenim prou amb el sacseig hormonal que suposa com per haver d’estar més netes i perfumades que mai. En aquest sentit la Zinteta Tort proposa reflexions artístiques al respecte, provocadores i guerreres, on les dones apareixen tal com són.

Parlar d’alternatives sostenibles a les compreses i tampons va més enllà d’analitzar i comparar productes segons la seva bondat ambiental i altres criteris (vegeu Taula)[3] , tot i que ho hem fet. El resultat és el següent valorant comoditat, preu, sostenibilitat, usabilitat i salut: 1. Sagnat lliure/ 2. Copa menstrual/ 3. Tampó ecològic/ 4. Calces absorbents i compreses de tela/ 5. Tampó comú i tampó sense aplicador/ 6. Esponja marina / 7. Compresa ecològica / 8. Compresa comú. Tot i aquests resultats, si preguntes al teu voltant, moltes dones fan servir el darrer mètode, la compresa comú, compaginat amb tampons. No moltes fan servir les opcions similars però ecològiques, però el que sí sembla és que cada cop més dones s’estan apuntant a la copa menstrual. El sagnat lliure és, de moment, desconegut i genera moltes reticències. Tot arribarà.

Però, com anava dient, investigar sobre opcions més sostenibles a les compreses i tampons comuns esdevé una oportunitat per reflexionar sobre com les dones ens hem anat cenyint a allò que una societat marcada pels tempos masculins ens ha imposat. Cal trobar espais i maneres de reivindicar qui som i per què, i no només sentir-nos felices i còmodes sent-ho, sinó empoderar-nos i ser encara més lliures.

 

Enllaços interessants:

Beure aigua de l’aixeta: fàcil, saludable i sostenible

dijous, 17/05/2018

Som aigua

L’aigua ho és tot i és a tot arreu. Sense ella la vida no seria possible. Però cal tenir un aspecte clar: l’aigua pura no existeix a la natura. S’impregna de diferents elements que es va trobant en la natura. No és només H2O, sinó que pot contenir tots els elements solubles i no tots són perjudicials per a la salut. Hi ha compostos regulats per la legislació i alguns emergents que no estan regulats i que no s’analitzen. Per tant, cal tenir present que l’aigua és un recurs natural que recircula i el seu contingut va variant. Naturalment la seva qualitat haurà d’adaptar-se en funció del seu ús… o a l’inrevés, el seu ús s’haurà d’adaptar a la seva qualitat.

L’aigua de l’aixeta que consumim, doncs, pot contenir alguns elements contaminats que ha anat captant durant el seu recorregut, al llarg del seu cicle ‘vital’. Però, quina contaminació química es pot trobar a l’aigua de consum? D’una banda, subproductes de la desinfecció, volàtils, que també es troben en piscines i es poden respirar. En principi no tenen per què generar efectes alarmants sobre la salut. D’altra banda, nitrats, procedents de l’agricultura per l’ús de fertilitzants i ramaderia intensiva; més perjudicials i bioacumulables. La presència de metalls i sòlids també és possible, però, en principi, a l’aigua que surt de l’aixeta aquests elements no hi haurien de ser presents, o almenys no en uns nivells que ens puguin afectar. Aquest darrer aspecte és la clau. Quins són els límits adequats? Els que fixa la OMS? Els que recomana l’empresa subministradora de l’aigua? Quins?

En tot cas, el motiu d’aquest article no és tant aclarir aquests aspectes sinó analitzar com consumim aigua i per què; així com valorar les alternatives possibles per fer-ho de la manera més saludable i sostenible possible. I per què no, de la manera més fàcil i còmoda.

 

L’estigma de l’aigua de l’aixeta

Quantes vegades heu vist anunciada aigua de l’aixeta a la televisió o a la ràdio, o en una revista o cartell publicitari? Si reclamem una ciutat més verda, amb un aire més net, amb menys cotxes i més bicicletes … per què no reclamem una ciutat amb una aigua potable de qualitat valorada i promocionada? Més encara, si resulta que l’aigua de l’aixeta és saludable i la podem beure tranquils, per què no ens en refiem d’ella? Per què aquest estigma sobre un recurs natural de primera necessitat que ens arriba directament a casa amb totes les garanties d’ús? Em costa creure que darrere d’aquesta percepció negativa de l’aigua de l’aixeta no hi hagi una estratègia de desprestigi que ha permès que l’aigua embotellada guanyi adeptes que no li donen una oportunitat a l’aigua, un bé públic al qual tenim dret a accedir de manera segura i saludable.

D’una altra banda, obres l’aixeta i surt aigua, aigua potable. Això sí que és un luxe. Aigua a granel i directament a casa. I malgrat això, moltes persones segueixen consumint aigua embotellada. Espanya, segons dades de l’any 2017, és el tercer consumidor europeu d’aigua embotellada amb una mitjana de 60,71 litres per persona i any, i un augment del 5,4% el darrer any.  A Barcelona, ​​i segons dades d’Aigües de Barcelona, ​​el 60,9% de la ciutadania consumeix aigua embotellada, un 32% aigua de l’aixeta i un 18,3% aigua filtrada. El 54,3% de les persones que consumeixen aigua embotellada ho fan per un tema de gust davant d’un 14,4% que ho fa per un tema de qualitat. Valors similars en el cas de l’aigua filtrada (46,7% enfront d’un 19,8%, respectivament). És a dir, ens preocupa més el mal gust que la qualitat de l’aigua, sembla ser. I és que el sabor és important i ens pot dissuadir de beure aigua de l’aixeta.

D’altra banda, el màrqueting de les aigües minerals ha fet la seva feina, venent salut, transparència i confiança. En canvi, visualitzar que l’aigua que surt de l’aixeta, amb la qual freguem els plats o ens dutxem, o ens rentem les dents, o fins i tot tirem de la cadena, és la mateixa que podem beure; no acaba d’encaixar amb l’imaginari col·lectiu.

El gust és un tema clau que ha afectat i segueix afectant a algunes zones, també a certs barris de Barcelona. Però a nivell de salut, l’aigua de l’aixeta compta amb totes les garanties, amb controls continuats i consultables per zona. Pots demanar una anàlisi de l’aigua que beus, ho sabies ? I està clar que no a tot arreu es pot assegurar la mateixa qualitat. Jo parlo del cas de Barcelona, ​​concretament del districte Sants-Montjuïc. Aquí l’aigua compleix amb absolutament tots els estàndards per assegurar el seu consum sense perjudici per a la nostra salut. Llavors?

Si ho pensem, beure aigua de l’aixeta és l’alternativa més econòmica (quantes garrafes d’aigua necessitem cada setmana? Quin preu tenen? Ens hem parat a calcular el preu per litre d’aigua envasada en comparació amb l’aigua de l’aixeta?), pràctica (no cal comprar ni carregar l’aigua) i ecològica (prevenim la generació de residus associats al plàstic de garrafes i ampolles), i a més està al nostre abast. Aquest últim aspecte no és trivial perquè normalment relacionem les accions més sostenibles amb major sacrifici i esforç, i en aquest cas no és així. Beure aigua de l’aixeta és més fàcil que comprar-la. Però, tot i això, se segueixen comprant pesades garrafes d’aigua. Quina lògica té? En aquest article de El Confidencial i segons dades de Legambiente s’afirma que l’aigua embotellada té un cost mitjà per a les empreses que la posen al mercat de 2 euros per cada 1.000 litres, és a dir, 0,002€ per litre; mentre que al supermercat aquesta aigua es ven a uns 50 cèntims d’euros el litre (0,5 € el litre). A nosaltres, el consum d’aigua de l’aixeta ens suposa uns costos similars als de les empreses que venen aigua mineral: entre 0,002 i 0,003 € el litre. Conclusió, en comprar aigua embotellada paguem un 200% més del que pagaríem si la consumíssim de l’aixeta!

Tenint en compte tots aquests avantatges de l’aigua de l’aixeta, a París s’ha fet una campanya per posar en valor l’aigua de la ciutat. En aquest vídeo es pot veure com s’ha fet i el seu impacte final. Els seus missatges són ‘París, jo beuré sempre de la teva aigua’, ‘París es fica en una gerra’, ‘Preservar l’aigua forma part de la nostra cultura’, ‘L’aigua és capital’, etc. A Nova York, beure aigua de l’aixeta està de moda. De fet, l’aigua és gratuïta a tots els establiments i té com un valor afegit del servei que el got estigui sempre ple durant el menjar (o almenys fins que es paga la propina).

 

 

 

 

 

 

Una mica més a prop: Andalusia, Navarra i Balears han aprovat una legislació que obliga al servei gratuït d’aigua no envasada en establiments. Es tracta d’oferir a la ciutadania la possibilitat d’accedir a aigua lliure d’envasos.

 

Aigua sense metalls, microbis, calç i minerals?

L’aigua de consum humà distribuïda ha de tenir una garantia sanitària elevada que asseguri la protecció de la salut dels consumidors. Això implica que ha d’estar lliure de qualsevol contaminació que pugui resultar perjudicial per a la salut, sigui d’origen químic o microbiològic. En el cas de Barcelona i segons dades dels indicadors de sostenibilitat de l’any 2016, el grau de compliment dels controls fets a l’aigua segons els límits establerts per la normativa és pràcticament del 100% en els quatre indicadors revisats: la qualitat microbiològica, la fisicoquímica, el nivell de desinfecció (99,4% en aquest cas) i la concentració de Trihalometans (THM). La concentració mitjana de THM és de 43,0 μg/litre, valor inferior al límit permès (100 μg/litre). És a dir, l’aigua que surt per l’aixeta a la ciutat de Barcelona és apta per al consum humà. I en el cas del meu districte, Sants-Montjuïc, he pogut consultar a la pàgina barriabarri.cat que l’aigua de les meves aixetes ha passat per 72 controls diaris. Quina aigua embotellada passa per aquests controls?

Però també és cert que segons la directiva europea corresponent, en molts casos l’aigua supera els nivells de bromur i altres elements que no resulten saludables. El debat i la confusió està servida. Els que potabilitzen i distribueixen l’aigua diuen que la podem consumir tranquils; els que venen aparells d’osmosi, descalcificadores i filtres diversos diuen que no és segur i millor fer servir els seus sistemes de filtratge; els que venen aigua embotellada afegeixen al debat que segons ells venen salut i qualitat (això sí, envasada individualment amb plàstic). Cadascun emet el missatge que l’interessa, però tractant-se d’un recurs de primera necessitat com l’aigua s’haurien d’aclarir i contrastar aquestes informacions perquè el consumidor entengui les opcions que té i les esculli des del coneixement i no des de la desconfiança.

L’opció d’escollir aigua embotellada ha estat històricament relacionada amb el mal gust de l’aigua que surt per l’aixeta. Però es tracta de mal gust, no de productes tòxics. Aquest gust ha millorat i en molts casos s’ha superat amb filtres d’osmosi que solucionen aquest problema però en provoquen altres: malbaratament d’aigua, eliminació de sals minerals de l’aigua, etc.; encara que siguin sistemes que es van perfeccionant. A més, en alguns casos pot estar justificada la instal·lació d’un sistema d’osmosi ja que en situacions concretes sí que es pot donar un excés de nitrats, de metalls pesats, de fluor, d’altes concentracions de sodi, clorurs i altres sals, etc. També pot ser adequat per a persones amb algun problema de salut (com problemes renals, hipertensió, tiroide, etc.)

La diferència entre l’osmosi inversa i les descalcificadores és el que treuen de l’aigua. En el primer cas s’eliminen les sals minerals de l’aigua, entre elles les que li donen mal gust. En el segon cas el que s’extreu de l’aigua és la calç i això suposa un benefici no tan relacionat amb el seu consum sinó amb el seu ús en els electrodomèstics i en la dutxa (la gent amb pells atòpiques, per exemple, és especialment sensible a la calç). La calç és un dels principals motius de mal funcionament d’electrodomèstics com el rentaplats, la rentadora, etc. En aquests casos la descalcificadora és una bona opció per allargar la vida útil d’aquests aparells però el preu no és baix i depèn de les nostres prioritats.

En el cas de l’aparell d’osmosi (el preu se situa entre 800 i fins a 1.200 euros, aproximadament) l’aigua que es malgasta arriba a estar entre un 50% i un 75% del total de l’aigua . Sí, això està millorant però encara se segueix desaprofitant força aigua tot i que els percentatges s’estiguin ajustant cada vegada més. D’altra banda, desmineralitzar l’aigua, que és el que fa l’osmosi, és saludable? Malgastar aigua i retirar-ne les sals minerals ens pot lliurar d’alguns elements perjudicials però també d’altres de beneficiosos. Escollir no és fàcil, així que abans d’optar per algun sistema cal preguntar i documentar-se al respecte.

Els descalcificadors d’intercanvi iònic eliminen la duresa de l’aigua (la calç). Es posen a l’entrada de la instal·lació d’aigua. En edificis pot haver-hi equips comuns per a tots els veïns. El gran avantatge d’aquests descalcificadors és que faciliten una aigua tova. És un avantatge per protegir les instal·lacions interiors de canonades i electrodomèstics (termos, escalfadors, rentadores,…). També dona una sensació més agradable a la pell en dutxar-se i generen una menor despesa de sabó en dutxa i rentadora. Resulta una opció sostenible si es tenen en compte aquests aspectes. Però el seu gran desavantatge és que empitjoren la qualitat de l’aigua per beure i cuinar, ja que per eliminar la duresa (ions de calci i magnesi) aquests aparells introdueixen sodi a l’aigua: és a dir, eliminen minerals beneficiosos per a la salut per introduir sodi que és perjudicial en altes concentracions.

Molta gent s’instal·la un descalcificador i beu aigua pensant que funciona com un “filtre” que millorarà la qualitat de l’aigua. Però en introduir excés de sodi es necessita un sistema d’osmosi inversa per eliminar-lo; de manera que la instal·lació en conjunt és molt més cara, requereix major manteniment i el malbaratament d’aigua és més alt.

Cada llar, cada ús i cada usuari té les seves pròpies especificitats i no hi ha una opció única per a totes. Arriba un moment en què s’ha d’escollir entre confort, sostenibilitat, efectivitat, pressupost i altres no menys importants criteris com l’estètica, les particularitats de l’habitatge, la pressió de l’aigua, les preferències, la salut dels usuaris, etc.

 

Aigua sense plàstic, si us plau

Encara recordo quan anàvem a buscar aigua mineral directament a les fonts naturals (al voltant dels anys 80), reaprofitant les garrafes, moltes de vidre, i un cop allà, fèiem un pícnic. Llavors no reclamàvem cap control sanitari i estàvem tranquils. I, fins i tot, anar a buscar l’aigua era una bona excusa per sortir de la ciutat i recontactar amb la natura. Només per això potser ja compensava a nivell de salut. La nostra percepció al respecte ha canviat. Ara som més exigents i demanem conèixer millor allò que passa a l’interior del nostre cos i que pugui afectar-ne el funcionament. Això és bo. Però en aquest camí de buscar la millor opció no ens hem de deixar encegar per la publicitat de les companyies privades d’aigua, en molts casos empreses de begudes minerals ensucrades reconvertides (com és el cas de Coca-Cola).

De fet, als Estats Units han deixat de beure refrescos per beure aigua embotellada i aquesta ha passat a superar el consum de llet o cervesa. Les companyies que venen refrescos són conscients que l’aigua embotellada pot ser més lucrativa i per això, algunes marques conegudes com Pepsi han passat a prioritzar la publicitat entorn aquest nou producte. Aquesta marca, per exemple, va emetre recentment un anunci a la Super Bowl de 30 segons per presentar la seva nova marca premiumd’aigua “LIFEWTR”.

Però més enllà de no voler consumir aigua envasada en plàstic, resulta que segons un estudi fet per Orb Mitjana i la Universitat Estatal de Nova York a Fredonia, ‘Synthetic polymer contamination in bottled water’, s’ha trobat plàstic en l’aigua en ampolles de plàstic i aquest prové del procés d’envasat. De tota manera no es coneixen els riscos que això pot tenir per a la salut. Després d’analitzar més de 250 ampolles de diferents marques de nou països diferents (el Líban, l’Índia, la Xina, Mèxic, Brasil, Kenya, Indonèsia, Tailàndia i els Estats Units) s’han trobat restes de polipropilè, niló i tereftalat de polietilè (PET) en el 93% dels casos. De fet, sembla ser que molts dels aliments que consumim tenen micropartícules de plàstic.

A més, si ens preocupa l’impacte ambiental d’allò que consumim, més enllà de l’impacte que té sobre el nostre organisme, resulta que es necessita més aigua per fabricar l’ampolla de plàstic que l’aigua que conté. Un estudi recent de l’Associació Internacional d’Aigua Embotellada va descobrir que les empreses de les companyies nord-americanes fan servir 1,39 litres d’aigua per fer un litre de les begudes embotellades. I no només és un tema de costos de fabricació sinó que després el reciclatge, si és que arriba a reciclar-se, també surt car a nivell econòmic i ambiental.

Finalment, quina opció hem escollit a casa? Això ho explicaré en un altre post. De moment estem encara instal·lant el sistema de filtratge i abans d’opinar el vull utilitzar. Volia agrair especialment a Ernesto Cidad de Agua Ecosocial pel seu assessorament i acompanyament, perquè escollir l’aigua que bevem és un tema delicat que afecta directament la nostra salut i tranquil·litza comptar amb professionals amb criteri. Sobretot convé no tenir pressa, dedicar un temps a buscar l’opció que millor s’adapta a les necessitats pròpies i llavors, valorar les alternatives del mercat i portar-les a la pràctica.

 


Article sencer publicat a Sostenible.cat.