Un divendres més a Hebron

dilluns, 3/03/2014

És divendres a Hebron. Mentre ressonen les pregàries de les mesquites del centre de la ciutat surto de la furgoneta de la dona israeliana que, des de la colònia de Kiryat Arba – on m’ha deixat l’autocar de vidres blindats–  m’ha acostat a la veïna Hebron amb la seva furgoneta. Estem al bell mig de la Cisjordània ocupada. Durant els cinc minuts que ha durat el trajecte no ha parat de defensar el dret històric dels jueus sobre la ciutat, citant la Torà – que situa els primers jueus allà cap a l’any 1400 aC – i tots els greuges històrics que hi han patit a mans dels àrabs. La cosa sona a justificació; em preocupo. Si una persona així sent la necessitat d’explicar-me perquè veuré el què veuré ja em puc anar preparant. “No et creguis res del que et diran els àrabs”, m’ha dit a mig viatge, “tot és victimisme!”.

Baixo al centre de tanta animadversió. Una de les úniques coses que podria unir jueus i musulmans – la Cova dels Patriarques, on està enterrat Abraham, patriarca i profeta de les dues religions – es troba en aquest edifici, que és mig mesquita, mig sinagoga. Quan miro les estèrils pedres que el formen penso en l’eterna paradoxa de les religions, que diuen promulgar la pau però sempre acaben sent l’excusa per cometre les pitjors atrocitats. Mentre es van sentint petites explosions a la distància visito la sinagoga primer, la mesquita després. Res d’especial per un ateu com jo, però amb un detall simptomàtic, que diu molt de la tensió interreligiosa que s’hi respira: l’únic espai a través del qual jueus i musulmans es poden veure, que és a través de les finestretes que envolten la tomba d’Abraham, està protegit amb un vidre blindat a prova de bales. Ai, si aixequés el cap…

Oblidar és moltes vegades l’única manera de fer la pau després d’un enfrontament. Però com es pot oblidar una ferida que mai ha tancat, una ferida a qui les bales i l’odi no han deixat ni tan sols fer crosta? El problema d’Hebron és el de la memòria, el del passat que és més present que el mateix present. Aquí l’any 1929, en ple auge del moviment sionista, durant la revolta que van protagonitzar els àrabs van massacrar a punta de ganivet l’antiga comunitat jueva de la ciutat – matant-ne 67–, que portava segles vetllant la tomba del seu patriarca sota la tolerància otomana. Els jueus van haver d’abandonar la ciutat, però es van quedar a l’expectativa. Per això, quan Israel va ocupar Cisjordània l’any 1967, el record d’aquells avantpassats exiliats va retornar i els jueus van fundar una colònia just a tocar de la Cova dels Patriarques, Kiryat Arba. Va ser el primer assentament israelià a Cisjordània. Allà hi van anar els sionistes més radicals, un grup dels quals va decidir instal·lar-se al centre de la ciutat vella d’Hebron, l’any 1979, per la força. Malgrat que el Govern israelià va intentar impedir-ho, va acabar protegint-los. A les plantes més altes dels edificis que donen al carrer del mercat àrab s’hi va instal·lar una comunitat d’uns 500 jueus en 5 petites comunitats. Aquesta provocació va començar una espantosa voràgine de violència, la culminació de la qual va ser terrible: el 25 de febrer del 1994 la ferida es reobre . Un metge jueu de Kiryat Arba, Baruch Goldstein, va entrar a la mesquita, vestit de soldat, durant les pregàries del Ramadà. Allà va descarregar la seva munició matant 29 àrabs i ferint-ne 125 més. Cap soldat israelià va mirar de parar-lo: tenien ordres expresses de no disparar a un jueu encara que aquest estigués atacant. Les protestes palestines que van seguir aquest fet van saldar-se amb 25 morts més a mans de l’exèrcit israelià. Aquesta salvatjada, irònicament, va provocar que Israel instal·lés 18 checkpoints per tota la ciutat que fan molt feixuga la vida dels seus habitants palestins. Per anar a la mesquita, per exemple, n’han de passar tres. Mentrestant Goldstein, que va ser apallissat fins la mort després de quedar-se sense bales, segueix avui dia sent considerat un màrtir pels colons de la ciutat. La seva tomba va ser un lloc de pelegrinatge fins que el 1999 el Govern israelià la va desmantellar.

Ara l’anomenen la ciutat fantasma. A la part d’Hebron sota control israelià hi viuen 500 colons i 40.000 palestins. Fa deu anys eren més, però molts comerciants han tancat la paradeta i han fugit cap a la zona controlada per Palestina. I és que en el seu afany per reclamar la terra que, segons ells, tenen el dret d’ocupar, porten anys martiritzant els comerciants i compradors llançant-los brossa, pedres, aigua bruta… Per això els palestins han hagut d’instal·lar una xarxa de filferro que cobreix el carrer, i cada cop més decideixen abandonar l’àrea. Quan m’endinso en els seus carrerons, acompanyat d’un noi palestí que s’ofereix a ensenyar-me la zona – sempre amb les explosions de fons, com un metrònom macabre i irregular que no m’atreveixo a preguntar què és – em sento, per primer cop, enmig d’un conflicte. Les pedres, les botigues tancades, les pintades que els colons fan cada sàbat, protegits pels soldats, als comerços àrabs… Allà és impossible no sentir-se observat, ja que les càmeres es troben a gairebé cada cantonada. Molts edificis estan buits; petites barraques amb un parell de soldats cadascun coronen els terrats. El guia m’explica que els habitants palestins d’aquestes cases han estat expulsats per raons de seguretat. Tots els terrats propers a les cinc colònies jueves són plens de soldats que “garanteixen la seguretat”. Dels colons, és clar; quan són aquests els qui ataquen als palestins fan la vista grossa.

Finalment, m’atreveixo a preguntar què són les explosions. Se senten cada cop més properes, i em començo a espantar. Ell em contesta rient: “Res, són bombes de gas i pilotes de goma”. M’explica que els nens han tirat pedres als colons, i ara els soldats carreguen. “La tercera Intifada?”, pregunto emocionat, pensant més com a periodista que com a persona. Però no, no era l’inici de cap revolta. Era el de sempre. Cada divendres, el dia sagrat dels àrabs, els carrers del barri vell d’Hebron es converteixen en un camp de batalla. Pedres contra gas lacrimogen. De vegades, fins i tot usen foc real. Quan un soldat ens para els peus cridant, dient que no podíem passar per allà, em demana si vull veure-ho de prop. O ara o mai, em dic. I ell, que es coneix el lloc, em porta per un carrer lateral fins que, emocionat, veig amb els meus ulls la imatge amb la que tots associem la lluita palestina: un grapat de nens de 10 a 20 anys tirant pedres amb una tècnica realment acurada. Però l’estupefacció se’m passa ràpid: quan començo a fer fotos, tot el grup em comença a cridar en àrab i alguns vénen cap a mi. “Tapa la càmera!”, diu, “pensen que després donaràs les fotos als israelians”. Just a temps. Almenys he tingut temps de fer una fotografia… Gràcies al meu àngel de la guarda, que aconsegueix calmar els nois, aconseguim travessar la protesta pel bell mig i jo, encara convalescent del xoc, m’assec a fumar una cigarreta. “Com pots estar caminant per aquí com si no passés res?”, li pregunto a en Mohammed, que tot just ara m’ha dit com es diu.  “Un s’acostuma a tot; ara, durant els combats, el mercat ni tanca. Tot segueix, com si això fos un detall sense importància”. Quan m’està dient això, se senten a la llunyania dos trets a l’aire, aquesta vegada foc real. I ell, suposo que en el fons resignat i cansat de tot plegat, segueix calmat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per tornar cap a la Cova passem – previ pas pel checkpoint- pel carrer Shuhada, el carrer per on els colons accedeixen amb cotxe als edificis ocupats. A mig carrer, unes escales pugen cap a la dreta. “Això ho han construït perquè tenim prohibit caminar pel costat de la colònia”, m’explica en Mohammed. Visitem l’escola de la ciutat – els nens, per anar-hi, han de passar a diari pel checkpoint – i, al final d’aquesta via que circumval·la les colònies, tornem a baixar al carrer principal. “A partir d’aquí, jo haig de passar pel cementiri, que és per on hem de passar per anar a la mesquita. Tu pots passar pel carrer. Nosaltres ho tenim prohibit”. Caminant tot sol per aquell carrer, abans de retrobar-me amb en Mohammed, que m’esperarà al final del carrer, m’imagino com deu ser viure aquí a diari i sento una barreja de pena i ràbia que m’ho fa veure clar: aquí, avui, sí que hi ha unes víctimes i uns botxins.

Les escales per on han de passar els palestins perquè tenen prohibit caminar davant la colònia

Em retrobo amb en Mohammed. Quan som de nou davant la Cova dels Patriarques, apareix el surrealisme d’aquesta boja terra. Els mateixos nens que fa una hora tiraven pedres ara juguen a futbol davant els soldats, un grup d’adolescents imberbes i inexperts. Els nens passen la pilota als soldats i juguen tots plegats. Ara, vist així, tinc la sensació que tots eren actors – el palestí fent de palestí, el soldat, de soldat; tots plegats víctimes dels colons – i que ara, cansats ja d’aquesta representació eterna que mai s’acaba, fan el que en el fons anhelen: conviure en pau. Amb la imatge de la quotidianitat del conflicte es comença a pondre el sol. Penso en el que passarà al cap d’una setmana i tinc la seguretat que, malgrat el que acabo de veure, tornaran les pedres, les corredisses, potser les bales. I en el fons, em dic, serà només això, només un divendres més a Hebron.

PD: Aquest documental demostra la bogeria que va envoltar la matança del 1994.

El kibbutz Ga’ash, un trosset de paradís

dimecres, 25/12/2013

Dret davant la parada del bus, em grato la barbeta que em vaig afaitar ahir mentre reprimeixo un badall. Estic a mitja hora d’autobús del meu pis a Tel Aviv, just al costat de l’autopista, en el que sembla un polígon industrial. Però encara que no ho sembli, el que tinc al davant és l’entrada al kibbutz Ga’ash. El nom, que vol dir volcà en hebreu, prové segons diuen del temperament calent i impulsiu dels seus creadors: va ser el primer  fundat per jueus llatinoamericans. Malgrat que la fundació de Ga’ash dati del 1948 – l’any que Israel es va convertir en Estat -, el moviment dels kibbutzim és encara més antic. En el seu inici, va ser l’estil de vida que van escollir els joves pioners socialistes i sionistes, que volien crear un nou Estat just, comunitari i solidari a la terra promesa. Consistia, bàsicament, en petites comunitats dirigides per assemblees on tot era comú. L’agricultura era la seva principal font de finançament, però tothom feia el que sabia fer, i els sous que hom rebia anaven al kibbutz, que decidia en què s’invertien. Les cases, els cotxes, el menjar…; tot es distribuïa d’acord amb les necessitats de cada família, prenent els diners del fons comú i sempre col·lectivament. Al principi, fins i tot els nens eren col·lectivitzats: vivien junts, i cadascun d’ells passava un parell d’hores al dia amb la seva família. Allò era socialisme quotidià, cooperativisme de debò. Però ara tot és diferent. L’Israel socialista que molts anhelaven ha acabat convertint-se en un capitalisme a la americana, i els kibbutz no són aliens a això: com el país, han canviat molt. És el dolent dels somnis: sovint, quan es fan realitat s’acaben corrompent.

Per conèixer de primera mà aquest estil de vida tant interessant he quedat amb en Roni Buchman, un argentí de 72 anys que en porta 50 a Israel, sempre de kibbutz en kibbutz. Porta des del 1970 a Ga’ash. Només d’arriba a l’estació amb el seu cotxe, un Mazda gris i atrotinat, m’avisa que pot ser que no sigui el que m’espero. No em vol decebre. Però la primera cosa que em porta a veure, i que és un dels principals ingressos de la comunitat, confirma la meva sorpresa: es tracta d’una empresa de tecnologia punta especialitzada en llums LED d’última generació. Mentre donem una volta per les instal·lacions m’explica que alguns treballadors vénen de fora, ja que no sempre poden trobar gent prou qualificada entre els seus habitants. Acabem de començar i ja tinc la primera mostra del canvi, de la obertura al mercat d’aquest moviment. Quan abandonem aquest edifici immens, amb una cadena de muntatge gairebé totalment robotitzada, ens dirigim a l’altre motor econòmic de Ga’ash, que accentua la meva estupefacció. Es tracta ni més ni menys que d’un spa. La meva idea dels pagesos comunistes amb qui m’anava a reunir ha quedat ja totalment desacreditada. Què hi fa aquí un spa?, li pregunto. Ell riu. M’explica que buscaven petroli i van trobar aigua calenta, i com qui no vol la cosa, poquet a poquet, van erigir un dels més grans centres termals del país. Així són els pioners: emprenedors per naturalesa, de qualsevol font de recursos n’exprimeixen el suc a consciència.

Malgrat tot, aquest primer volt per la part industrial del kibbutz –que es completa amb un camp de golf, cultiu de gespa i, per fi, un estable de vaques lleteres – ja m’ha començat a revelar algunes diferències respecte a una empresa normal. En Roni coneix a tots els treballadors; tots es paren alegrement a parlar amb nosaltres. Un d’ells és en Gilad, el jardiner, de 60 anys. Ell és enginyer, però va decidir que treballar a l’aire lliure l’omplia més. Té sis fills, i cap d’ells ha decidit abandonar el kibbutz. Rialler i despreocupat – deixa la feina a mitges quan comencem a conversar, llançant les eines de qualsevol manera – , cobreix bastant l’estereotip de persona que m’esperava trobar aquí. Però per descobrir l’ànima del kibbutz, diu en Roni, cal que ens hi endinsem.

Caminant pel seus carrers, entre les seves cases, tinc la sensació de ser en un trosset de paradís. Sempre amb la brisa del mar acaronant-nos – és un dels únics amb platja pròpia! –  la calma del lloc és veritablement colpidora. Hi ha arbres pertot arreu, casetes de fusta, gronxadors fets a mà, joguines al mig dels jardins. El sol hivernal acaba d’arrodonir aquesta estampa meravellosa. Mentre parlem de la seva vida allà, ens dirigim poc a poc – en Roni ho fa tot amb calma – cap a l’escola. El que m’hi trobo em fascina: només d’entrar, veiem un grup de nens cultivant un hort, ajudats per un professor que més que això sembla un germà gran. D’altres estan dinant al menjador tots sols, sense ningú que els controli. La llibertat, m’explica, és una de les coses que es vol ensenyar aquí, en aquesta escola que funciona amb el mètode Montessori. Una escola ecològica, amb estable i estany propis, on s’educa a estimar la natura i a perseguir la pròpia vocació. Dels 350 alumnes que hi estudien, 250 venen de Tel Aviv, sobretot de famílies benestants – “molts fills de famosos!”- que volen una educació liberal i laica pels seus fills.

Se suposa que el nivell de benestar i consciència social d’una població es pot mesurar per com tracta els seus esgraons més febles, que naturalment són els nens i els ancians. Per això, tot seguit em porta a veure el centre de la tercera edat, on m’espero trobar un lloc depriment. Però em trobo davant un edifici bonic –els altres són molt rudimentaris – ple ha gent gran parlant, rient i passant el temps cadascú ocupat en el seu hobby: cosint, pintant, llegint… Gairebé s’hi pot respirar més energia que al pati del col·legi! Molts d’ells són de les primeres generacions del kibbutz, pels quals bastir-ne les bases i erigir-lo va ser una àrdua tasca. Per aquesta gent, que va construir la civilització enmig del no-res, estar desocupats és inconcebible. Per això, quan no viatgen s’estan aquí. Entaulo conversa amb la Ruth, una adorable dona de 85 anys, nascuda a Sao Paulo, que va ser una de les fundadores del kibbutz. Sense deixar de cosir, m’explica orgullosa que ja té dos besnéts i està esperant al tercer. Ella porta més de seixanta anys a Ga’ash, però assegura que per res del món es mouria d’aquí. “Això és un paradís on els ideals i les accions van a la una; això és el que el fa especial!”, m’explica en un sobtat atac de lucidesa. M’acomiada amb un somriure que embelleix el seu expressiu rostre, marcat pel pas dels anys. Jo, mentrestant, em quedo pensant en el que m’acaba de dir.

Malgrat dubtar-ne, li pregunto a en Roni què en pensa. Em respon mirant les velles fotos del kibbutz que hi ha a les oficines. “Al principi tots érem socialistes. Gràcies al companyerisme i la solidaritat va ser possible fer tangible el nostre somni, fer-lo créixer i perdurar en el temps”, assegura. La seva veu destil·la desencant. “En tenir fills, això es va perdent. Comencen a sorgir enveges, els fills es pregunten per què els altres tenen més que ells si no s’ho mereixen…” Per tot plegat, fa una dècada van fer una reforma del sistema econòmic del kibbutz. Com a la majoria, a Ga’ash es va abandonar el sistema antic per un de més adaptat al capitalisme i a la competitivitat. Des de llavors, cadascun dels seus habitants ha de pagar dos impostos al kibbutz – un de fix, on tothom paga la mateixa suma, i un de progressiu, en el que els que més cobren aporten gairebé el 50% del sou –. Tot això, per incentivar a les noves generacions a que no marxin. El missatge és clar: si tu vols estalviar, progressar econòmicament i comprar coses pel teu compte, podràs fer-ho. Des de llavors, el kibbutz assegura un mínim a tothom – vivenda, menjar, sanitat – però es permeten ampliacions de la casa familiar o comprar cotxes d’ús personal. També han llogat alguns espais a empreses externes, com el bar de l’spa o el pub del kibbutz, i permeten que la gent que marxi segueixi treballant a les seves empreses. “Personalment això no m’acaba d’agradar, però almenys ara que es pot progressar ja no hi ha tantes enveges…”.

Per en Roni, si és cert que ja no són tan purs – fa servir aquest mot – com al principi, aquesta era l’única manera de no morir, d’aconseguir que els joves volguessin quedar-se i així salvar la que ha estat l’obra de tota una vida de molts pioners. I, d’alguna manera, aquest esperit laic i d’esquerres s’ha mantingut. M’explica que dels 600 habitants de Ga’ash només hi ha un religiós – “es va casar amb una ortodoxa, i ja se sap…” -.  A més, ara molts dels diners van per assegurar les pensions dels més grans: “no hi ha res més socialista que permetre gaudir als ancians, que són els que més s’ho mereixen!”. Riu mentre m’explica que ell, beneficiari d’aquesta mesura, porta dos anys viatjant sense parar. “La propera parada és Barcelona: en Messi ens té el cor robat a mi i als meus fills!”.

A l’hora de dinar, un bon àpat argentí – gens kosher – que ens ha preparat la seva dona, la Calanit, ens porta a una conversa sobre l’independentisme català, la situació a Argentina i fins i sobre marques de tablets. Tot plegat em confirma que, malgrat començar vivint aïllats, fins i tot ells estan avui en dia connectats amb el món sencer. Un cop tips, em diu que em portarà a veure el lloc més especial del kibbutz. Després d’una bona caminada, veig que sortim de la zona habitada i ens dirigim, per una ruta pedregosa, vers el mar. Allà, darrere d’un turonet, la Mediterrània s’estén al davant meu des d’on mai l’havia vista. Estic al capdamunt d’un penya-segat, un punt de vista preciós que em permet veure tota l’esplendor de la costa israeliana. Veient els nens que, guiats pel seu professor, corretegen i juguen en aquell paisatge idíl·lic, entenc perquè hi segueix havent molts pares que insisteixen en criar els seus fills allà.

Mentre em porta cap a casa en cotxe m’explica que durant la guerra del Yom Kippur ell va combatre durant 6 mesos. A la seva divisió tots eren habitants de kibbutz, gent d’esquerres i pacifista. “A primera línia del front, al desert del Sinaí, nosaltres defensàvem el país en una guerra amb la que no estàvem d’acord mentre que els que la promovien seien tranquil·lament a Tel Aviv”, recorda amb un somriure irònic. Aquí totes les converses, tard o d’hora, acaben anant a parar allà mateix. Ell intueix el que vaig a preguntar-li i se m’avança. “Per mi, cal que tornem als palestins totes les terres ocupades, que retirem de les colònies i que aprenguem a viure en pau els uns al costat dels altres. No hi ha cap altra alternativa”. I vol avisar-me dels perills del patriotisme. “Malfia’t del nacionalista que parla molt però no s’interessa pel seu poble. Aquí els polítics creuen que estimar al país és ser el més bel·ligerant, però no és així: el poble israelià i el palestí es mereixen, d’una vegada per totes, poder viure en pau”. Quan aparca el cotxe davant del meu pis, al carrer Arlozorov de Tel Aviv, no em deixa baixar fins que li prometo que, quan vingui a Barcelona amb el seu fill, anirem junts a veure un partit al Camp Nou. Mentre em fa adéu amb la mà i arranca jo em torno a gratar la barbeta, igual d’imberbe que al matí, i enfilant cap a portal penso que m’agradaria viure en un kibbutz. Sempre que fos, és clar, a tocar de l’Estany de Banyoles.


Aquí podeu veure una galeria de fotos del Kibbutz

Ser cristià a Ramal·lah

divendres, 13/12/2013

Passejant pel centre de Ramal·lah tinc la impressió de trobar-me enmig d’un basar que no s’acaba mai. És dissabte, el dia de festa dels palestins. El carrer bull d’animació. Els diferents mercats s’enganxen els uns amb els altres, en un interminable poti-poti de colors, d’olors, de crits. Els nens corretegen pertot arreu. La gent és molt agradable – de vegades, massa -, malgrat algun que altre barbut visiblement molest pel meu aspecte d’infidel. Pel visitant ocasional, la vida sembla transcórrer-hi plàcidament. La originalitat, la sensació de saber-te a orient, en fan un lloc certament atractiu. Però ja m’he adonat de que aquí, als dos costats del mur, molt del que un veu i sent és només una façana. Per això val la pena anar més enllà.

Ramal·lah ha esdevingut la capital de facto dels palestins que, com els israelians, consideren la mística Jerusalem com a legítim cap i casal. L’Autoritat Nacional Palestina i el seu president, Mahmud Abbas, hi tenen la seu, així com la majoria de les delegacions tant de països estrangers com d’oenagés. Aquí és on es mouen els diners que passen per les mans dels dirigents palestins  – entre ells, uns 600 milions d’euros anuals dels EUA -, la qual cosa la fan la ciutat més benestant i econòmicament creixent de tota Palestina. És aquí també on la corrupció endèmica entre els seus dirigents es fa més tangible. L’assiduïtat amb que hom veu cotxes de gamma alta – Mercedes negres de vidres fumats a la italiana – i els nombrosos barris residencials contrasten amb els seus suburbis polsegosos – molts carrers romanen sense asfaltar – i el seu centre viu, dividit entre la part oriental – el basar – i l’occidental – ple de botigues de roba, bars i perruqueries, moltes perruqueries -. És fàcil sentir-s’hi observat: immensos cartells, amb la fotografia d’un jove Iàssir Arafat de mirada penetrant, empaperen els seus carrers i estendards publicitaris. Una pista del seu passat més proper, trist i brutal a parts iguals.

Aquest lloc és un exemple perfecte del que és aquest conflicte, d’aquesta batalla entre uns i altres per ser els bons que, si utilitzem visió panoràmica, sembla quedar en empat: tots han fet atrocitats. Aquesta ciutat es va fer famosa mundialment per la Muqata, el “recinte presidencial” on Arafat va estar sota arrest domiciliari (envoltat per l’exèrcit israelià) des del 2001 fins la seva mort, el 2004. Avui en dia alberga el mausoleu d’Arafat, un ambiciós projecte que roman a mig construir, i que expressa molt bé la incoherència entre la retòrica de la dignitat nacional i la inconstància dels governants palestins. També és aquí on, al principi de la Segona Intifada, un miler de palestins va linxar dos reservistes israelians que s’havien perdut, amb la connivència de la policia, en un dels actes més brutals i inhumans de tot el conflicte. I el conflicte segueix: la setmana passada, un franctirador israelià va matar un nen de 15 anys, sense que se’n sàpiga encara la raó.

 

Però, malgrat tot, una de les coses més interessants de Ramal·lah és el seu caràcter liberal i multicultural. El 2005 va ser elegida com a alcaldessa Janet Mikhail qui, a més de ser dona, és cristiana, com un terç de la població. Es presentava a les llistes d’Al Fatah, el partit d’Arafat. És per això que quan l’amo de la cafeteria on estic fumant narguila em diu que és cristià aprofito per tenir-hi una llarga conversa, llibreta en mà. El cafè, com sempre, és imprescindible.

Sovint les notícies parlen de la mala situació dels cristians als països àrabs (de fet, a Palestina mateix la seva població s’ha reduït moltíssim en els últims anys). L’Amin assenyala amb el dit just darrere meu. Em giro i en el seu anglès fluid em diu: “aquella és la meva església. Hi vaig un cop per setmana mínim des que vaig néixer”. El seu campanar, certament, s’aixeca imponent entre els petits edificis que hi ha a l’altre costat del carrer. “Aquí els musulmans i els cristians vivim bé tots plegats. Els nostres fills van a la mateixa escola junts, la meva filla estudia a la Universitat de Ramallah i hi va sense vel… Ens respectem els uns als altres”. Aquesta convivència, m’explica, és mil·lenària aquí, a Ramallah. Però per què no passa el mateix amb els jueus? “Si fos pels ciutadans, per la gent normal, és evident que la pau ja hauria arribat! El problema són els polítics, que ens han portat a aquesta situació”. Sembla resignat, cansat de parlar d’aquest tema, i potser per això admet lacònic: “Jo no la veuré la pau, mentre sigui viu.  La minoria que ens representa, que són els polítics, no vol la pau. Aquí, quan hi ha eleccions, escollir entre Fatah i Hamas és com triar entre la pesta i el còlera”. Els seus fills volen marxar lluny –“El gran vol anar a Argentina, no sé exactament per què”-, lluny d’aquesta ciutat que abans era Jordània, que després va ser Israel, que ara és no se sap ben bé què. L’última cigarreta, quan jo ja haig de marxar, ens la fumem en silenci. Ell el trenca per fer-me una última confessió, amb el to innocent i vergonyós d’un nen petit: “cada nit, abans d’anar a dormir, reso per la pau”.

D’Israel a la guerra: Itai Anghel

dijous, 5/12/2013

IMG_4595

Malgrat que no ho sembli pel seu aspecte ordinari i la seva actitud despreocupada, Itai Anghel (Nova York, 1968) és una estrella a Israel. El seu programa de reportatges al Canal2 de la televisió israeliana causa furor, i no n’hi ha per menys. Anghel és l’únic periodista israelià que s’ha atrevit – i ha aconseguit – a entrar a països tan hostils amb els seus conciutadans com Iraq, Afganistan, Pakistan o Síria. Les seves peces (de les quals n’adjunto una mostra al final del post) són periodisme en estat pur: gràcies al seu àrab fluid pot conversar amb la població i fer colpidors reportatges sobre les revolucions àrabs o les guerres d’Orient Mitjà. Mentre les miro, no paro de pensar que està boig, que fer el que fa és massa perillós. Sol viatjar sense equip, tot sol, només amb una càmera. Sovint, explica, la deixa a algun autòcton perquè el gravi. “Això serveix perquè confïin més en mi, perquè vegin que no sóc de cap gran mitjà, sinó que només vull saber la veritat”. Aquest modus operandi revolucionari i poc usual el fan encara més especial. Però la seva carrera va començar ja fa molt, lluny dels països àrabs i sempre lluny d’Israel. A principis dels 90 va cobrir la Guerra dels Balcans, i ja no va parar: Ruanda, Congo, Txetxènia, Irlanda del Nord… Allà on hi ha un conflicte, hi és ell.  

Des que vaig veure un dels seus reportatges, la valentia i el compromís d’Anghel no han deixat de meravellar-me. No em puc imaginar què li deu passar per la ment quan es troba enmig d’una manifestació entre crits de “mort al sionista”, o quan es troba envoltat d’homes armats fins les dents al mig del desert. Ell explica amb parsimònia que cal fer teatre, interpretar un paper en el qual és clau no mostrar el més mínim temor. Perquè entengui què fa quan va als llocs on ser israelià és perillós, m’explica una anècdota. L’any 2001 havia d’entrevistar al líder de Hamàs, a Gaza, després de l’assassinat per part d’Israel d’un dels caps de l’organització armada. Enmig de la multitud, va començar a sentir-se observat i a posar-se nerviós. Pensava que l’havien descobert, que no tardaria a ser atacat pels palestins, furiosos i enmig de la Segona Intifada. De sobte, va veure un periodista letó que caminava tranquil·lament, sense patir per res. Des de llavors, va decidir imitar-lo arreu on va. “Ningú té motius per odiar a un letó!”. A més, encara que faci amistats, es guarda prou d’explicar d’on ve, “més per la seguretat del meu interlocutor, que podria ser considerat un traïdor per tenir tractes amb un israelià, que per la meva”. 

Tampoc té pèls a la llengua a l’hora de parlar el seu govern, de qui critica fervorosament l’ús sistemàtic del victimisme històric i la política dels assentaments. Per tot plegat, Itai Anghel em sembla un referent periodístic, un exemple de coherència i compromís. És per això que he volgut parlar amb ell. Vull saber una mica més d’aquest corresponsal que, avorrit de la disputa més vella de la història moderna, va decidir fer les maletes per descobrir altres conflictes més llunyans, desconeguts i infinitament més perillosos. 

 

Reportatge sobre el PKK al Kurdistan.

Kurdistan PKK ENG from omrianghel

Incursió al nord de Síria. El periodista que va entrar amb ell va ser segrestat dos dies després. A dia d’avui, encara es troba en parador desconegut . 

uvda2013 syria english from 2012video2013 on Vimeo.

Reportatge sobre la revolució de la Plaça Tahrir

Reportatge sobre Mohammed Buazizi, el seu suïcidi del qual es considera l’espurna que va encendre la Primavera Àrab.

Un mur a Terra Santa

dilluns, 25/11/2013

La meva primera visita a Palestina comença a l’estació d’autobusos de Jerusalem Est, un petit caos organitzat que defineix força bé la manera de funcionar de Cisjordània, on la quotidianitat s’obre pas entre el desordre i la corrupció. “Yallah! Afanyeu-vos!”, ens crida el conductor, traient el cap per la finestra mentre s’acaba una cigarreta,  preparat per arrancar. En pujar, tots els passatgers miren els cinc estudiants d’arreu d’Europa que revisen les seves carteres, buscant els set xèquels que costa el trajecte. Hem decidit que la nostra primera destinació serà Betlem. Ara que hi penso, deu ser perquè és la ciutat palestina que més familiaritat ens suscita; un lloc on un bou i una mula  van donar desinteressadament la seva escalfor perquè hi nasqués un infant no pot ser-nos hostil.

Després d’una sèrie de maniobres semisuïcides per sortir de l’estació, que ens fan dubtar si ha estat una bona idea, comença el viatge. L’estampa és completament diferent de la que acostumo a veure camí a la universitat: carreteres a mig asfaltar, un paisatge replet de mesquites  i música oriental ressonant en estèreo. Podria trobar-me a qualsevol país àrab, però  els mocadors a quadres blancs i vermells que cobreixen moltes testes són delators. M’imagino controls i soldats entrant a l’autocar, però resulta un trajecte ben normal: en arribar al checkpoint per passar a zona palestina, no passa res. És clar, no hi havia caigut: els problemes són pels qui van en direcció contrària.

Panoràmica de Betlem de nit

Un cop dins, em pregunto on sóc. I és que Palestina crea debat fins i tot en el seu nom. A la universitat, per exemple, els professors s’hi refereixen com “els territoris”. Els diaris parlen de l’Autoritat Palestina. Alguns diuen que Palestina no és una, sinó dues: Gaza i Cisjordània. Entre els que s’hi refereixen com a Estat, la qüestió és quines són les seves fronteres. En tot cas, just abans de baixar un jove empresari ens dóna la benvinguda a la seva terra en un francès perfecte. Per la majoria dels seus conciutadans, assegura, és més fàcil anar a París que a Jerusalem. “Tot per culpa del mur”.

Ja a Betlem parem a un taxista i li demanem que ens porti a visitar-lo, a veure si n’hi ha per tant. Aquest famós mur representa, des de la seva construcció, l’ocupació israeliana en l’imaginari col·lectiu. Aixecada com a resposta als constants atemptats suïcides contra civils arreu d’Israel, aquesta faraònica serp de formigó recorre el territori de Cisjordània de nord a sud. Empíricament està demostrat que va complir el seu propòsit, ja que avui en dia aquest atemptats no són sinó un dur i vívid record pels israelians. Però, pel camí, l’Estat israelià es va oblidar de respectar la Línia Verda, la qual cosa li ha valgut diverses resolucions (de la ONU i del Tribunal Internacional de Justícia) que el declaren il·legal.

Més enllà d’això, la freda política no és per mi la lent adequada per apropar-nos-hi. L’impacte d’aquest mur cal buscar-lo en el vessant emocional; només de veure’l, de sentir la seva presència, m’adono de la injustícia i la falta d’humanitat que li són intrínsecs. Personalment, sempre he cregut que, per respectar la justícia, val més que hi hagi cent delinqüents en llibertat que no pas un sol innocent a la presó. De ben segur que això influeix el meu punt de vista personal i em fa no ser capaç de creure en aquesta manera freda i impersonal de solucionar les coses. No és que oblidi el patiment dels civils israelians durant els atemptats, cosa que molts ometen a l’hora d’opinar; precisament al contrari. La paradoxa és que el mur també és dolent per a ells. Aquest mur pot ser un pegat per lluitar contra un mal concret a curt termini, però demostra una falta de visió panoràmica aclaparadora. Posar tota una població al mateix sac (els extremistes, cal recordar-ho sempre, són una minoria) i convertir aquesta situació en el nou statu quo només pot servir per engrandir el desentès, per fomentar l’odi a l’ocupant. Per allunyar la pau. Òbviament jo no conec la solució, però el meu sentit comú i la meva convicció en la humanitat com a base per relacionar-nos em diuen que les barreres físiques només serveixen per aixecar-ne de mentals, que encara són més altes, més difícils de salvar. Que tractar de sospitosa – via checkpoints, controls, separant gent de les seves terres … – a tota una població no pot ser un camí per la pau. A no ser, és clar, que aquest no sigui l’objectiu… que també podria ser.

Després de l’impacte inicial, del xoc de saber-nos en un lloc històric, caminem una estona i ens aturem a fumar una shisha. Els nostres caps encara són amb els testimonis que hem recollit pel camí – un jove separat del seu germà des de fa una dècada, una dona que ha perdut el seu hort -, que demostren l’efecte real de la situació en la gent corrent, una gent que, per culpa dels terroristes d’una banda i dels polítics de l’altra, viu resignada al costat pobre d’una paret de formigó. Mentre exhalo el tabac amb gust de meló penso que és des d’aquesta banda des d’on es veu més clar que la pau és encara molt, molt lluny.

Però Betlem té també una altra cara, aquesta molt més antiga i agradable: és una ciutat santa. El centre de la ciutat, que gira al voltant de l’Església de la Nativitat, és un lloc turístic, poblat de dia per milers de pelegrins i, de nit, pels autòctons. És un indret que barreja dues religions– islam i cristianisme – i que defineix molt bé l’orient místic, el caràcter sagrat i mestís de la terra on va néixer Jesús. Visitada l’església, i  després de deixar les coses al convent on dormirem – les monges són d’allò més agradables! –, decidim anar a fer una copa al centre. De camí a allà, uns nens ens interpel·len, demanant-nos diners i cigarretes, enmig d’un carrer estret sense sortides. Sembla que estiguin jugant. Però al cap d’un hora, quan tornem, es posen a cridar en veure’ns i comencen a sortir nens de sota les pedres, una vintena pel cap baix. No deuen tenir més de dotze anys. Ens han preparat una emboscada realment ben pensada, amb un seguit de fils que van de costat a costat del carrer a l’alçada dels turmells per intentar fer-nos caure (afortunadament, sense succés). Ens envolten ràpidament. Just quan no sabem què fer – es pot picar a un nen? –, un  jove d’uns vint anys els sorprèn a mitja gesta.  A crits, ajudat d’algun que altre clatellot, els obliga a deixar-nos passar. Li agraïm, però ens quedem amb mal cos. Aquests nens, que per edat encara haurien de ser innocents, són l’altra cara de la moneda, la conseqüència de la pobresa, la incertesa i la ràbia entre la que s’han criat. Tot plegat és tan complicat!

Me’n vaig a dormir pensant què passaria si Jesús hagués nascut a Betlem en els nostres temps. La meva teoria? Ni tan sols un messies seria capaç d’assenyalar, sense dubtar, el camí cap a la pau.

I mira que semblaven simpàtics...

El conflicte als mitjans: Henrique Cymerman

dijous, 21/11/2013

Si algú vol saber què significa cobrir aquest conflicte, Henrique Cymerman (Oporto, 1959) és de consulta obligatòria. Fill de pares jueus, va arribar a Israel als 16 anys, per treballar  en un kibbutz només durant  un estiu, però aquesta terra el va captivar i va decidir quedar-se. Després d’estudiar, fer un màster en  Ciències Polítiques i Sociologia i començar a donar classes a la universitat, va decidir que la docència era massa avorrida per a una persona tan inquieta com ell. Per això, va decidir provar sort fent de periodista. Avui en dia, treballa en 5 llengües per 8 televisions diferents, està escrivint la nova biografia del president israelià Shimon Peres i  fins i tot un director de cinema israelià està buscant finançament per rodar una pel·lícula basada en la seva vida. A casa nostra, Cymerman és conegut per ser el corresponsal d’Antena 3 i La Vanguardia des de fa més de vint anys.


IMG_4563
Quan va començar a fer periodisme internacional en majúscules?

Jo considero que va ser a la Conferència de Pau de Madrid, quan ja havia començat a treballar  per La Vanguardia. Llavors encara era molt jove – normalment els corresponsals del diari eren de més edat -, però em van fer anar a cobrir la conferència com a comentarista. Era també la primera vegada que treballava per a Antena 3. Aquella setmana va ser la meva millor escola: transmissions dia i nit, reportatges de tot tipus… Hi estava molt posat, i vaig mantenir converses amb les diferents delegacions: americans, soviètics, el primer ministre Shamir, els líders àrabs… Mai s’han tornat a reunir tots plegats! Per mi va ser com el meu llançament; a partir de llavors em vaig fer conegut i em vaig posar a treballar per diversos mitjans a la vegada .

Vostè és famós per les entrevistes que ha fet a gent realment important i inaccessible, com primers ministres, líders terroristes o el mateix Papa. Com s’ho fa?

Calen dues coses. La primera, està clar, és tenir cara dura: no tenir vergonya i intentar arribar on sigui. Però cal per força que es combini amb una trajectòria honesta.  El líder de Hamàs, que sabia que jo sóc jueu, em trucava contínuament per demanar-me que l’entrevistés; ell considerava que, a pesar de ser jueu, de pertànyer a l’enemic, jo era honest. Em veia com a un professional que no tergiversaria les seves paraules.

Creu que aquesta honestedat és important per cobrir un conflicte tan mediàtic?

Absolutament. Els periodistes hem de ser com els metges, que juren curar a tothom encara que siguin criminals o enemics seus. Potser a l’entrevistat, a la vida real, voldria estrangular-lo. Però quan sóc amb ell com a periodista no haig de jutjar-lo, ja que no és la meva feina: haig d’escoltar-lo i transmetre de forma fidedigna el que diu.  Crec que aquesta és la clau: al final, el que ens queda per nosaltres i ens omple com a periodistes és la nostra honestedat, res més.

El fet que sigui un conflicte tant emocional influeix en com els mitjans en parlen?  

Sí, és un conflicte sobre el qual la majoria de la gent no informa, sinó que opina. I opinar és legítim en periodisme, però el marc en el que es fa cal que estigui clar: el lector o l’espectador ha de saber que en aquell moment estàs opinant . Aquest és un dels pecats del nou periodisme, que permet que una persona que escriu una crònica informativa la comenci dient “jo crec que” . Jo sempre he tingut això molt clar, i d’aquesta manera he aconseguit obrir les portes de tots els bàndols enfrontats.

Així, es considera objectiu?

L’objectivitat és una altra història; ningú ho és d’objectiu. Quan escrivim o informem, el resultat és el producte de tota una vida, d’una sèrie de valors que hem obtingut. Però això és legítim, sempre i quan deixis que, quan hi ha parts enfrontades, les dues donin la seva versió dels conflictes. Això no es va fer en molts casos, especialment des de la Segona Intifada, en la premsa espanyola, que parlant d’aquest conflicte ha comès greus pecats ètics.

IMG_4525

Què li queda, doncs, a un lector català que vol arribar a conèixer de debò què passa aquí?

Diversificar. Cal llegir altres mitjans de comunicació, d’altres països. Avui en dia és fàcil trobar traduccions: si algú vol aprofundir que busqui premsa àrab i israeliana parlant sobre el tema, i que tregui les seves pròpies conclusions. Aquí hi ha massa emocions i molta informació és plena d’estereotips i prejudicis. Però això no és una peli de l’oest americà on hi ha el bo i el dolent; aquí hi ha dues causes que porten més d’un segle anys enfrontades, pel que a l’hora d’informar-se cal anar amb molta cautela i sempre utilitzant el sentit comú. Cal no deixar-se endur per les tonteries que escriuen molts periodistes.

Per evitar això, és important viure aquí per poder-ne informar?

És important almenys visitar la zona. He vist col·legues meus a qui, estant de visita,  els queien els mites amb els quals havien estat alimentats durant anys a les seves redaccions. S’adonaven que la realitat era una cosa diferent. Hi ha una dita en hebreu que parla de  “confondre’s amb els fets”; quan vénen, molts es confonen amb els fets i veuen que molt del que els han venut durant anys són estereotips barats, que d’alguna manera han estat fomentats per algú, per un motiu o altre i molts cops sense mala fe.

Algun exemple?

He vist periodistes espanyols que arribaven a l’aeroport de Tel Aviv, agafaven un taxi, anaven a la frontera de Gaza i es posaven a fer directes per les TV espanyoles amb la crònica ja escrita. Jo els preguntava si havien estat mai a Israel, i ells deien que no, o sigui que venien amb la història ja escrita. Això no és periodisme, això és propaganda.

Què l’ha marcat més?

A nivell periodístic, els últims dos anys de revolucions àrabs han estat una espècie de revolució professionals per a mi. Però la cosa que més em va marcar i traumatitzar, també com a ésser humà, fou l’assassinat d’Itzak Rabin i l’última entrevista que va donar, que va ser a mi, 24 hores abans de morir. No sé ben bé per què li vaig preguntar coses com  “Com vol ser recordat per a la història?”  Quan anava cap a l’hospital on l’havien ingressat després dels tres trets, un company em va trucar des de Madrid i em va preguntar si era conscient que tenia una entrevista per la posteritat. Jo em vaig indignar. “Què m’importa a mi ara la posteritat? El que m’importa és que si li passa alguna cosa a Rabin la història d’aquesta regió canviarà”.  I va canviar… molt!

Aquest conflicte moltes vegades sembla cíclic: sembla que, encara que passin coses, sempre s’acabi allà mateix. Però s’ha avançat des que vostè va començar a cobrir-lo?

S’han donat passes de gegant. Vist des de fora, quan el que es veu és que no hi ha un acord definitiu, fa la impressió que no avança. Però quan jo vaig començar a cobrir la conferència de Madrid els líders palestins estaven exiliats a Tunísia. Ara existeix una entitat palestina semiautonòma a Cisjordània, i els palestins tenen passaport propi, escoles pròpies, hospitals propis. Així que dir que res ha canviat  seria fer una caricatura de la realitat.

Quines són aquestes passes?

Actualment, dos terços de l’opinió pública israeliana dóna suport a la creació d’un Estat Palestí. Això abans de la Conferència de Madrid era impensable: els que ho pensaven eren grupuscles d’esquerra minoritaris, un tres o quatre per cent de la població. Les posicions de l’esquerra de llavors van ser apropiades per la dreta actual, i el Primer Ministre Netanyahu, que ve de la dreta, així ho confessa.

I entre els palestins?

El món àrab ha entès els últims anys una cosa que no havia entès quan jo vaig començar:  que Israel no és un iogurt amb data de caducitat, sinó que, encara que no els agradi, hi és per quedar-se. Els israelians, per la seva banda, també han entès que demà al matí no es despertaran amb un miracle i els palestins es volatitzaran. Saben que continuaran al costat, construint pas a pas un Estat palestí seguint, curiosament, el model israelià del 48 ideat per Ben Gurion.

Encara que sigui impossible contestar, és una pregunta obligada. Què passarà?

Som lluny del final. Probablement si hi ha un acord jo no veuré una relació entre Israel i àrabs com que hi ha entre Holanda i Bèlgica; les tensions seguiran existint durant molt temps. Però recordem com estava Europa fa 70 anys, una coma en la història humana. I avui en dia hi ha la Unió Europea! Mirant al futur, jo he adoptat la idea de Shimon Peres, que va dir una vegada: “tant els optimistes com els pessimistes es moren, però els optimistes viuen molt millor”. Jo confio en el futur, però fins que hi arribem encara hi haurà gent que, infeliçment, pagarà amb la seva vida.

IMG_4551

PD:Us deixo un recent reportatge d’Henrique Cymerman sobre el drama de la compravenda de nenes als camps de refugiats sirians. Mireu-lo, val la pena.

Benvinguts a Tel Aviv

dilluns, 18/11/2013

Quan hom posa els peus a Tel Aviv es fa difícil pensar que, un segle enrere, el sòl que ocupa aquesta moderna ciutat era poc més que un desert. L’any 1906, un grup de pioners sionistes vinguts de l’Est d’Europa va començar a bastir el seu projecte enmig del no-res, als afores de la ciutat àrab de Jaffa. Tel Aviv, la “primavera damunt de les ruïnes” en la seva traducció literària, va adoptar aquest nom per simbolitzar l’objectiu dels seus joves impulsors. Volien crear una ciutat hebrea independent i moderna que definís el caràcter del nou estat que havia de venir damunt de les runes de l’antic regne d’Israel. Pel que sembla, se’n van sortir força bé.

Quan hi vaig arribar carregat de maletes, a les 6 del matí i en autobús – el taxi era car i, què hi farem, el caràcter català no es perd ni a l’estranger – vaig sentir parlar el francès, l’hebreu, l’anglès i el rus durant un trajecte de deu minuts. Això és simptomàtic del caràcter cosmopolita i obert de la ciutat. El nivell de vida i la quotidianitat semblen les de qualsevol ciutat europea, malgrat que una cosa salta a la vista:  la seva arquitectura boja. El seu creixement increïblement ràpid – el 1955 ja tenia els mateixos habitants que ara, uns 350.000 –, i els diferents corrents que hi van influir li donen un aire desordenat, desendreçat i caòtic. S’hi poden trobar extravagants edificis Bauhaus enmig d’un barri residencial, hotels faraònics a primera línia del mar i horribles experiments atribuïbles als temps més cutres de l’arquitectura comunista.  Però malgrat això, Tel Aviv s’assembla molt a Barcelona. Potser és per això que estan agermanades: ciutats d’ànima mediterrània i cor revolucionari, amb una orgullosa comunitat gay, una famosa vida nocturna i bicis i runners fins i tot a la sopa.

IMG_2013

Algú pot pensar que sembla que aquesta descripció no es correspongui amb una ciutat situada enmig d’un conflicte del que parlem a diari. Doncs és així. Precisament, els habitants de Tel Aviv viuen en una bombolla on, comparat amb la resta del país, totes les disputes semblen llunyanes. Una dona argentina amb qui vaig parlar aquest dissabte a Jerusalem ho va resumir millor del que jo faria: “Es el único sitio en este maldito país donde uno puede vivir en paz”.  

IMG_2053

Però malgrat que això és cert, la gent segueix alerta. Per il·lustrar-ho vull explicar una situació que em va xocar, de farà un parell de setmanes. Jo anava en autobús cap a la universitat, llegint El cementiri de Praga i a la vegada intentant no marejar-me amb la manera de conduir del xofer –prometo que no és fàcil – . De cop vaig adonar-me que molta gent venia cap a la part del davant, que és on jo em trobava. A la següent estació, la meitat va baixar. Quan em vaig girar per veure què passava, vaig veure a un adolescent àrab, vestit amb una jaqueta gruixuda, assegut al darrere de tot de l’autobús. Semblava estar jugant amb el mòbil. Als seients del seu voltant no hi quedava ningú. El noi – no puc imaginar-me com es devia sentir – va baixar dues parades més tard sense aixecar el cap del telèfon, visiblement avergonyit, i la gent va tornar a asseure’s als seu lloc. I encara que la part imbècil del meu cervell va passar-se la resta del dia cantussejant L’explosió, de La Iaia, això va fer-me adonar de dues coses. La primera, que era el primer àrab que veia al transport públic des que vaig arribar. La segona, que el record de l’onada d’atemptats suïcides que va patir Tel Aviv encara és present, encara que l’últim dati del 2006.

D’aquesta època, la meva companya de pis israeliana m’explica que se’n recorda molt bé. Massa. Cada vegada que algú “sospitós” – o, en altres paraules, àrab – pujava a l’autocar, ella en baixava, ja que els atacs eren indiscriminats. Era automàtic. Ella assegura sentir encara de tant en tant la sensació de desconfiança amb la que identifica aquella època. Per això, no dubta en evitar viatjar quan hi ha àrabs a l’autocar. Jo, per la meva banda, no sé ben bé què pensar. Com quasi sempre passa aquí, tinc el problema de l’observador imparcial: ni he viscut ni sento el que mateix que ells. D’una banda entenc aquesta paranoia, que a vegades es veu, d’alguna manera, justificada. L’endemà que passés aquesta anècdota, un soldat israelià de 18 anys moria en un autocar prop de Nazaret, apunyalat fins la mort mentre dormia pel palestí de 16 amb qui compartia seient. Un crim que simbolitza com pocs la cruesa i la deshumanització a la que ha portat aquest conflicte. De l’altra, em sembla una actitud obertament discriminatòria, ja que fomenta la por al diferent.. Aquesta desconfiança, que també va portar a la construcció del mur i a mesures legals de separació – els àrabs no han de fer el servei militar -, és efectiva com a mesura a curt termini contra els atacs, però prepara el terreny per un odi cada vegada més irracional. Que àrabs i israelians es convisquin cada vegada menys fa que passin de conèixer-se uns als altres directament a que ho facin via prejudicis i estereotips. D’això en tinc innumerables exemples, que presentaré en propers posts. Per la meva banda, jo no puc fer res ni que vulgui: encara no he après a distingir els àrabs palestins dels jueus vinguts del nord d’Àfrica.

IMG_2949

Per acabar de presentar-vos la ciutat que m’acull, un tema  políticament interessant. Tel Aviv és especial per ser l’única ciutat del món que alberga totes les ambaixades estrangeres sense ser la capital del país. Les lleis israelianes reconeixen Jerusalem com a tal, però cap altre estat – ni tan sols els EUA – ho ha fet. Per això, totes les ambaixades estrangeres s’han establert, abans o després, aquí (les últimes, Costa Rica i El Salvador el 2006). Però tranquils, que això ho podem canviar nosaltres. Si volen que algú posi ambaixada a Jerusalem, sembla que només s’han d’esperar que siguem independents

PD: Aquí us deixo un link amb més fotos de la ciutat.

Una disputa eterna

diumenge, 17/11/2013

El conflicte israelo-palestí ha estat una tragèdia, un xoc entre una molt poderosa, molt convincent, molt dolorosa reivindicació sobre aquesta terra i una altra de no menys poderosa, no menys convincent.     Amos Oz

A l’avió, que s’enlairà a mitjanit direcció Tel Aviv, no vaig poder dormir ni un minut. Assegut vora la finestra, amb la mirada perduda entre la foscor del cel i la brutícia del vidre, pensava en el que m’esperava a l’altra banda del la bella Mediterrània, el mare nostrum cobejat i conquerit  pels més grans imperis que ha donat la humanitat. Enrere quedava la tranquil·la vida del banyolí de cap de setmana acostumat ja al ritme Barcelona, una ciutat paradoxalment quadriculada i heterogènia. I ara què?, pensava, penedint-me de marxar i emocionant-me per haver-ho fet en intervals d’uns tres segons. Una ràpida ullada a la resta de passatgers – la majoria jueus ortodoxos -presagiava que el que m’esperava seria, com a mínim, una experiència mística i exòtica. Quan vaig sentir els cants que van entonar en començar el viatge, en canvi, vaig comprendre que em costaria aclucar ull, sobretot tenint en compte el baix-baríton que situat dues files rere els meus timpans.

Mur de les Lamentacions, Jerusalem

Mai abans havia volat tot sol, com tampoc havia sortit mai del continent – encara que Israel s’entesti en participar a Eurovisió, és a Àsia –. Normalment quan encarem el que ens és desconegut emergeix la nostra part més estúpida. Deu ser per això que quan el pilot va anunciar que començava l’aterratge vaig pensar fugaçment que potser podria veure, de lluny, algun dels avions d’Al-Assad bombardejant els rebels a la veïna Síria. Que serveixi aquesta anècdota per entendre la singularitat de la situació de la terra que m’esperava i, perquè no, per perdonar la innocència – a voltes imparcialitat, d’altres ingenuïtat – amb la que escric sobre coses que veig, visc i sento per primera vegada.

Un mes i poc després he decidit compartir tot el que estic descobrint, no per creure’m més capaç que tots els que han intentat abans desxifrar aquest tema encriptat, sinó perquè el meu punt de vista és similar al vostre: llegim els mateixos diaris, mirem les mateixes teles, escoltem els mateixos discursos. També ho faig, no cal negar-ho, per vocació periodística. Tal com el concebo, el periodisme es fa des del carrer, intentant eliminar clixés i prejudicis abans de sortir, amb la ment oberta i càmera en mà, a encarar la realitat. Per arribar a entendre l’arrel del conflicte res m’ha anat millor que xerrar amb els autòctons compartint un cafè i un cigarro. I malgrat que això no sempre és possible, ja que no tothom fuma i és agradable, dir d’on vinc – “Ohh! Barchelona! Messi! – obre moltes portes, moltes boques.

Un palestí amb el tradicional mocador palestí, o còfia, a Betlem

En el temps que porto aquí he viatjat força, m’he mogut d’una banda a l’altra del mur i he conversat amb una població – tant la israeliana com la palestina – que cada vegada entenc més eclèctica i heterogènia del que pot semblar des de fora. Per això, intentaré defugir les generalitzacions, ja que és on rauen tots els malentesos, i parlaré de persones, de llocs i de situacions concretes. Les descripcions del que he fet i el que em queda per fer hauran d’anar acompanyades de la vostra reflexió, ja que cadascú hi veurà el que hi vulgui veure. Per això us convido a llegir desant la vostra opinió prèvia al calaix i entenent el que vull projectar: una realitat dura, difícil d’explicar, sovint injusta però, sobretot, amb molts més matisos que el blanc-o-negre que impera a casa nostra.

Peregrins al Sant Sepulcre, Jerusalem

Com diu Amos Oz, famós escriptor novel·lista israelià i activista per la pau, a la cita que encapçala aquest text, el conflicte va carregat de raons i emocions per les dues bandes. Aquí s’hi barregen religió, història i política més que a cap altre lloc del planeta. Per això no pretenc parlar d’una veritat absoluta que no existeix, sinó proposar una sèrie d’eines – cròniques de viatge, entrevistes, reflexions – que ajudin a posar llum sobre una pugna que, paradoxalment, el focus mediàtic sovint sumeix en la foscor.

La màgia d’una posta de sol al desert, els indrets més sagrats del món, tecnologia i religió, devoció i ràbia, odi i esperança, un immens mur físic i mental. Tot això forma part de l’essència d’aquesta terra bíblica, eternament disputada. L’escepticisme sobre les converses de pau actuals impregna l’ambient. Però com diu l’intel·lectual palestí Sari Nussebeh, “la guerra pot arribar en 24 hores… així com la pau pot arribar en 24 hores”. Només espero que tingui raó, que la pau s’afanyi i que m’enganxi aquí per poder-vos-ho explicar de primera mà.