Una disputa eterna

El conflicte israelo-palestí ha estat una tragèdia, un xoc entre una molt poderosa, molt convincent, molt dolorosa reivindicació sobre aquesta terra i una altra de no menys poderosa, no menys convincent.     Amos Oz

A l’avió, que s’enlairà a mitjanit direcció Tel Aviv, no vaig poder dormir ni un minut. Assegut vora la finestra, amb la mirada perduda entre la foscor del cel i la brutícia del vidre, pensava en el que m’esperava a l’altra banda del la bella Mediterrània, el mare nostrum cobejat i conquerit  pels més grans imperis que ha donat la humanitat. Enrere quedava la tranquil·la vida del banyolí de cap de setmana acostumat ja al ritme Barcelona, una ciutat paradoxalment quadriculada i heterogènia. I ara què?, pensava, penedint-me de marxar i emocionant-me per haver-ho fet en intervals d’uns tres segons. Una ràpida ullada a la resta de passatgers – la majoria jueus ortodoxos -presagiava que el que m’esperava seria, com a mínim, una experiència mística i exòtica. Quan vaig sentir els cants que van entonar en començar el viatge, en canvi, vaig comprendre que em costaria aclucar ull, sobretot tenint en compte el baix-baríton que situat dues files rere els meus timpans.

Mur de les Lamentacions, Jerusalem

Mai abans havia volat tot sol, com tampoc havia sortit mai del continent – encara que Israel s’entesti en participar a Eurovisió, és a Àsia –. Normalment quan encarem el que ens és desconegut emergeix la nostra part més estúpida. Deu ser per això que quan el pilot va anunciar que començava l’aterratge vaig pensar fugaçment que potser podria veure, de lluny, algun dels avions d’Al-Assad bombardejant els rebels a la veïna Síria. Que serveixi aquesta anècdota per entendre la singularitat de la situació de la terra que m’esperava i, perquè no, per perdonar la innocència – a voltes imparcialitat, d’altres ingenuïtat – amb la que escric sobre coses que veig, visc i sento per primera vegada.

Un mes i poc després he decidit compartir tot el que estic descobrint, no per creure’m més capaç que tots els que han intentat abans desxifrar aquest tema encriptat, sinó perquè el meu punt de vista és similar al vostre: llegim els mateixos diaris, mirem les mateixes teles, escoltem els mateixos discursos. També ho faig, no cal negar-ho, per vocació periodística. Tal com el concebo, el periodisme es fa des del carrer, intentant eliminar clixés i prejudicis abans de sortir, amb la ment oberta i càmera en mà, a encarar la realitat. Per arribar a entendre l’arrel del conflicte res m’ha anat millor que xerrar amb els autòctons compartint un cafè i un cigarro. I malgrat que això no sempre és possible, ja que no tothom fuma i és agradable, dir d’on vinc – “Ohh! Barchelona! Messi! – obre moltes portes, moltes boques.

Un palestí amb el tradicional mocador palestí, o còfia, a Betlem

En el temps que porto aquí he viatjat força, m’he mogut d’una banda a l’altra del mur i he conversat amb una població – tant la israeliana com la palestina – que cada vegada entenc més eclèctica i heterogènia del que pot semblar des de fora. Per això, intentaré defugir les generalitzacions, ja que és on rauen tots els malentesos, i parlaré de persones, de llocs i de situacions concretes. Les descripcions del que he fet i el que em queda per fer hauran d’anar acompanyades de la vostra reflexió, ja que cadascú hi veurà el que hi vulgui veure. Per això us convido a llegir desant la vostra opinió prèvia al calaix i entenent el que vull projectar: una realitat dura, difícil d’explicar, sovint injusta però, sobretot, amb molts més matisos que el blanc-o-negre que impera a casa nostra.

Peregrins al Sant Sepulcre, Jerusalem

Com diu Amos Oz, famós escriptor novel·lista israelià i activista per la pau, a la cita que encapçala aquest text, el conflicte va carregat de raons i emocions per les dues bandes. Aquí s’hi barregen religió, història i política més que a cap altre lloc del planeta. Per això no pretenc parlar d’una veritat absoluta que no existeix, sinó proposar una sèrie d’eines – cròniques de viatge, entrevistes, reflexions – que ajudin a posar llum sobre una pugna que, paradoxalment, el focus mediàtic sovint sumeix en la foscor.

La màgia d’una posta de sol al desert, els indrets més sagrats del món, tecnologia i religió, devoció i ràbia, odi i esperança, un immens mur físic i mental. Tot això forma part de l’essència d’aquesta terra bíblica, eternament disputada. L’escepticisme sobre les converses de pau actuals impregna l’ambient. Però com diu l’intel·lectual palestí Sari Nussebeh, “la guerra pot arribar en 24 hores… així com la pau pot arribar en 24 hores”. Només espero que tingui raó, que la pau s’afanyi i que m’enganxi aquí per poder-vos-ho explicar de primera mà.

7 comentaris

  • Albert Bayot

    17/11/2013 19:09

    Un cop més, Allo, el teu “escriure”, precís, net, organitzat i profund, em meravella. Aquesta aventura és immensa i allò que escriguis serà, també, testimoni per als altres. I segur, segur que tocaràs fibra !!! Endavant ! Seguiré el teu bloc amb afició.

  • Xavier pages

    17/11/2013 22:34

    A veure si arribes a la trista conclusio dels que tambe hi hem estat, no hi ha solucio

  • Oriol Fernandez Massaneda

    18/11/2013 11:31

    Bravo! Una mica de periodisme objectiu. És el que necessitem ! Seguirem els teus passos! Amunt!

  • Daniel Ruiz-Giménez

    18/11/2013 11:49

    Segueix així company! Molt bona feina!

  • Pere Bartrolí (@bartro10)

    18/11/2013 23:01

    M’ha molat fort l’article. Felicitats!

  • Marc Serra

    19/11/2013 16:39

    Felicitats Allo, tinc moltes ganes de seguir llegint!

  • Geni Pages Heras

    22/11/2013 16:26

    M’encanta el teu article. Segueix escrivint i transmetent les teves impressions des d’una mirada fresca i molt personal.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús