Benvinguts a Tel Aviv

Quan hom posa els peus a Tel Aviv es fa difícil pensar que, un segle enrere, el sòl que ocupa aquesta moderna ciutat era poc més que un desert. L’any 1906, un grup de pioners sionistes vinguts de l’Est d’Europa va començar a bastir el seu projecte enmig del no-res, als afores de la ciutat àrab de Jaffa. Tel Aviv, la “primavera damunt de les ruïnes” en la seva traducció literària, va adoptar aquest nom per simbolitzar l’objectiu dels seus joves impulsors. Volien crear una ciutat hebrea independent i moderna que definís el caràcter del nou estat que havia de venir damunt de les runes de l’antic regne d’Israel. Pel que sembla, se’n van sortir força bé.

Quan hi vaig arribar carregat de maletes, a les 6 del matí i en autobús – el taxi era car i, què hi farem, el caràcter català no es perd ni a l’estranger – vaig sentir parlar el francès, l’hebreu, l’anglès i el rus durant un trajecte de deu minuts. Això és simptomàtic del caràcter cosmopolita i obert de la ciutat. El nivell de vida i la quotidianitat semblen les de qualsevol ciutat europea, malgrat que una cosa salta a la vista:  la seva arquitectura boja. El seu creixement increïblement ràpid – el 1955 ja tenia els mateixos habitants que ara, uns 350.000 –, i els diferents corrents que hi van influir li donen un aire desordenat, desendreçat i caòtic. S’hi poden trobar extravagants edificis Bauhaus enmig d’un barri residencial, hotels faraònics a primera línia del mar i horribles experiments atribuïbles als temps més cutres de l’arquitectura comunista.  Però malgrat això, Tel Aviv s’assembla molt a Barcelona. Potser és per això que estan agermanades: ciutats d’ànima mediterrània i cor revolucionari, amb una orgullosa comunitat gay, una famosa vida nocturna i bicis i runners fins i tot a la sopa.

IMG_2013

Algú pot pensar que sembla que aquesta descripció no es correspongui amb una ciutat situada enmig d’un conflicte del que parlem a diari. Doncs és així. Precisament, els habitants de Tel Aviv viuen en una bombolla on, comparat amb la resta del país, totes les disputes semblen llunyanes. Una dona argentina amb qui vaig parlar aquest dissabte a Jerusalem ho va resumir millor del que jo faria: “Es el único sitio en este maldito país donde uno puede vivir en paz”.  

IMG_2053

Però malgrat que això és cert, la gent segueix alerta. Per il·lustrar-ho vull explicar una situació que em va xocar, de farà un parell de setmanes. Jo anava en autobús cap a la universitat, llegint El cementiri de Praga i a la vegada intentant no marejar-me amb la manera de conduir del xofer –prometo que no és fàcil – . De cop vaig adonar-me que molta gent venia cap a la part del davant, que és on jo em trobava. A la següent estació, la meitat va baixar. Quan em vaig girar per veure què passava, vaig veure a un adolescent àrab, vestit amb una jaqueta gruixuda, assegut al darrere de tot de l’autobús. Semblava estar jugant amb el mòbil. Als seients del seu voltant no hi quedava ningú. El noi – no puc imaginar-me com es devia sentir – va baixar dues parades més tard sense aixecar el cap del telèfon, visiblement avergonyit, i la gent va tornar a asseure’s als seu lloc. I encara que la part imbècil del meu cervell va passar-se la resta del dia cantussejant L’explosió, de La Iaia, això va fer-me adonar de dues coses. La primera, que era el primer àrab que veia al transport públic des que vaig arribar. La segona, que el record de l’onada d’atemptats suïcides que va patir Tel Aviv encara és present, encara que l’últim dati del 2006.

D’aquesta època, la meva companya de pis israeliana m’explica que se’n recorda molt bé. Massa. Cada vegada que algú “sospitós” – o, en altres paraules, àrab – pujava a l’autocar, ella en baixava, ja que els atacs eren indiscriminats. Era automàtic. Ella assegura sentir encara de tant en tant la sensació de desconfiança amb la que identifica aquella època. Per això, no dubta en evitar viatjar quan hi ha àrabs a l’autocar. Jo, per la meva banda, no sé ben bé què pensar. Com quasi sempre passa aquí, tinc el problema de l’observador imparcial: ni he viscut ni sento el que mateix que ells. D’una banda entenc aquesta paranoia, que a vegades es veu, d’alguna manera, justificada. L’endemà que passés aquesta anècdota, un soldat israelià de 18 anys moria en un autocar prop de Nazaret, apunyalat fins la mort mentre dormia pel palestí de 16 amb qui compartia seient. Un crim que simbolitza com pocs la cruesa i la deshumanització a la que ha portat aquest conflicte. De l’altra, em sembla una actitud obertament discriminatòria, ja que fomenta la por al diferent.. Aquesta desconfiança, que també va portar a la construcció del mur i a mesures legals de separació – els àrabs no han de fer el servei militar -, és efectiva com a mesura a curt termini contra els atacs, però prepara el terreny per un odi cada vegada més irracional. Que àrabs i israelians es convisquin cada vegada menys fa que passin de conèixer-se uns als altres directament a que ho facin via prejudicis i estereotips. D’això en tinc innumerables exemples, que presentaré en propers posts. Per la meva banda, jo no puc fer res ni que vulgui: encara no he après a distingir els àrabs palestins dels jueus vinguts del nord d’Àfrica.

IMG_2949

Per acabar de presentar-vos la ciutat que m’acull, un tema  políticament interessant. Tel Aviv és especial per ser l’única ciutat del món que alberga totes les ambaixades estrangeres sense ser la capital del país. Les lleis israelianes reconeixen Jerusalem com a tal, però cap altre estat – ni tan sols els EUA – ho ha fet. Per això, totes les ambaixades estrangeres s’han establert, abans o després, aquí (les últimes, Costa Rica i El Salvador el 2006). Però tranquils, que això ho podem canviar nosaltres. Si volen que algú posi ambaixada a Jerusalem, sembla que només s’han d’esperar que siguem independents

PD: Aquí us deixo un link amb més fotos de la ciutat.

3 comentaris

  • Oriol Fernandez Massaneda

    18/11/2013 23:52

    Gran l’últim detall. Ja veig que per entendre el conflicte res millor que viure’l… Tot i això com a totes les guerres no hi ha ni bons ni dolents. Una vegada més: TOT ÉS MOLT CONFÚS!

    Salut company!

  • Geni Pages Heras

    22/11/2013 16:29

    Brutal el que expliques. S’ha de viure de prop per poder entendre.

  • Roger Abella i Martos

    25/11/2013 12:34

    Molt interessant! Segueix així!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús