El conflicte als mitjans: Henrique Cymerman

Si algú vol saber què significa cobrir aquest conflicte, Henrique Cymerman (Oporto, 1959) és de consulta obligatòria. Fill de pares jueus, va arribar a Israel als 16 anys, per treballar  en un kibbutz només durant  un estiu, però aquesta terra el va captivar i va decidir quedar-se. Després d’estudiar, fer un màster en  Ciències Polítiques i Sociologia i començar a donar classes a la universitat, va decidir que la docència era massa avorrida per a una persona tan inquieta com ell. Per això, va decidir provar sort fent de periodista. Avui en dia, treballa en 5 llengües per 8 televisions diferents, està escrivint la nova biografia del president israelià Shimon Peres i  fins i tot un director de cinema israelià està buscant finançament per rodar una pel·lícula basada en la seva vida. A casa nostra, Cymerman és conegut per ser el corresponsal d’Antena 3 i La Vanguardia des de fa més de vint anys.


IMG_4563
Quan va començar a fer periodisme internacional en majúscules?

Jo considero que va ser a la Conferència de Pau de Madrid, quan ja havia començat a treballar  per La Vanguardia. Llavors encara era molt jove – normalment els corresponsals del diari eren de més edat -, però em van fer anar a cobrir la conferència com a comentarista. Era també la primera vegada que treballava per a Antena 3. Aquella setmana va ser la meva millor escola: transmissions dia i nit, reportatges de tot tipus… Hi estava molt posat, i vaig mantenir converses amb les diferents delegacions: americans, soviètics, el primer ministre Shamir, els líders àrabs… Mai s’han tornat a reunir tots plegats! Per mi va ser com el meu llançament; a partir de llavors em vaig fer conegut i em vaig posar a treballar per diversos mitjans a la vegada .

Vostè és famós per les entrevistes que ha fet a gent realment important i inaccessible, com primers ministres, líders terroristes o el mateix Papa. Com s’ho fa?

Calen dues coses. La primera, està clar, és tenir cara dura: no tenir vergonya i intentar arribar on sigui. Però cal per força que es combini amb una trajectòria honesta.  El líder de Hamàs, que sabia que jo sóc jueu, em trucava contínuament per demanar-me que l’entrevistés; ell considerava que, a pesar de ser jueu, de pertànyer a l’enemic, jo era honest. Em veia com a un professional que no tergiversaria les seves paraules.

Creu que aquesta honestedat és important per cobrir un conflicte tan mediàtic?

Absolutament. Els periodistes hem de ser com els metges, que juren curar a tothom encara que siguin criminals o enemics seus. Potser a l’entrevistat, a la vida real, voldria estrangular-lo. Però quan sóc amb ell com a periodista no haig de jutjar-lo, ja que no és la meva feina: haig d’escoltar-lo i transmetre de forma fidedigna el que diu.  Crec que aquesta és la clau: al final, el que ens queda per nosaltres i ens omple com a periodistes és la nostra honestedat, res més.

El fet que sigui un conflicte tant emocional influeix en com els mitjans en parlen?  

Sí, és un conflicte sobre el qual la majoria de la gent no informa, sinó que opina. I opinar és legítim en periodisme, però el marc en el que es fa cal que estigui clar: el lector o l’espectador ha de saber que en aquell moment estàs opinant . Aquest és un dels pecats del nou periodisme, que permet que una persona que escriu una crònica informativa la comenci dient “jo crec que” . Jo sempre he tingut això molt clar, i d’aquesta manera he aconseguit obrir les portes de tots els bàndols enfrontats.

Així, es considera objectiu?

L’objectivitat és una altra història; ningú ho és d’objectiu. Quan escrivim o informem, el resultat és el producte de tota una vida, d’una sèrie de valors que hem obtingut. Però això és legítim, sempre i quan deixis que, quan hi ha parts enfrontades, les dues donin la seva versió dels conflictes. Això no es va fer en molts casos, especialment des de la Segona Intifada, en la premsa espanyola, que parlant d’aquest conflicte ha comès greus pecats ètics.

IMG_4525

Què li queda, doncs, a un lector català que vol arribar a conèixer de debò què passa aquí?

Diversificar. Cal llegir altres mitjans de comunicació, d’altres països. Avui en dia és fàcil trobar traduccions: si algú vol aprofundir que busqui premsa àrab i israeliana parlant sobre el tema, i que tregui les seves pròpies conclusions. Aquí hi ha massa emocions i molta informació és plena d’estereotips i prejudicis. Però això no és una peli de l’oest americà on hi ha el bo i el dolent; aquí hi ha dues causes que porten més d’un segle anys enfrontades, pel que a l’hora d’informar-se cal anar amb molta cautela i sempre utilitzant el sentit comú. Cal no deixar-se endur per les tonteries que escriuen molts periodistes.

Per evitar això, és important viure aquí per poder-ne informar?

És important almenys visitar la zona. He vist col·legues meus a qui, estant de visita,  els queien els mites amb els quals havien estat alimentats durant anys a les seves redaccions. S’adonaven que la realitat era una cosa diferent. Hi ha una dita en hebreu que parla de  “confondre’s amb els fets”; quan vénen, molts es confonen amb els fets i veuen que molt del que els han venut durant anys són estereotips barats, que d’alguna manera han estat fomentats per algú, per un motiu o altre i molts cops sense mala fe.

Algun exemple?

He vist periodistes espanyols que arribaven a l’aeroport de Tel Aviv, agafaven un taxi, anaven a la frontera de Gaza i es posaven a fer directes per les TV espanyoles amb la crònica ja escrita. Jo els preguntava si havien estat mai a Israel, i ells deien que no, o sigui que venien amb la història ja escrita. Això no és periodisme, això és propaganda.

Què l’ha marcat més?

A nivell periodístic, els últims dos anys de revolucions àrabs han estat una espècie de revolució professionals per a mi. Però la cosa que més em va marcar i traumatitzar, també com a ésser humà, fou l’assassinat d’Itzak Rabin i l’última entrevista que va donar, que va ser a mi, 24 hores abans de morir. No sé ben bé per què li vaig preguntar coses com  “Com vol ser recordat per a la història?”  Quan anava cap a l’hospital on l’havien ingressat després dels tres trets, un company em va trucar des de Madrid i em va preguntar si era conscient que tenia una entrevista per la posteritat. Jo em vaig indignar. “Què m’importa a mi ara la posteritat? El que m’importa és que si li passa alguna cosa a Rabin la història d’aquesta regió canviarà”.  I va canviar… molt!

Aquest conflicte moltes vegades sembla cíclic: sembla que, encara que passin coses, sempre s’acabi allà mateix. Però s’ha avançat des que vostè va començar a cobrir-lo?

S’han donat passes de gegant. Vist des de fora, quan el que es veu és que no hi ha un acord definitiu, fa la impressió que no avança. Però quan jo vaig començar a cobrir la conferència de Madrid els líders palestins estaven exiliats a Tunísia. Ara existeix una entitat palestina semiautonòma a Cisjordània, i els palestins tenen passaport propi, escoles pròpies, hospitals propis. Així que dir que res ha canviat  seria fer una caricatura de la realitat.

Quines són aquestes passes?

Actualment, dos terços de l’opinió pública israeliana dóna suport a la creació d’un Estat Palestí. Això abans de la Conferència de Madrid era impensable: els que ho pensaven eren grupuscles d’esquerra minoritaris, un tres o quatre per cent de la població. Les posicions de l’esquerra de llavors van ser apropiades per la dreta actual, i el Primer Ministre Netanyahu, que ve de la dreta, així ho confessa.

I entre els palestins?

El món àrab ha entès els últims anys una cosa que no havia entès quan jo vaig començar:  que Israel no és un iogurt amb data de caducitat, sinó que, encara que no els agradi, hi és per quedar-se. Els israelians, per la seva banda, també han entès que demà al matí no es despertaran amb un miracle i els palestins es volatitzaran. Saben que continuaran al costat, construint pas a pas un Estat palestí seguint, curiosament, el model israelià del 48 ideat per Ben Gurion.

Encara que sigui impossible contestar, és una pregunta obligada. Què passarà?

Som lluny del final. Probablement si hi ha un acord jo no veuré una relació entre Israel i àrabs com que hi ha entre Holanda i Bèlgica; les tensions seguiran existint durant molt temps. Però recordem com estava Europa fa 70 anys, una coma en la història humana. I avui en dia hi ha la Unió Europea! Mirant al futur, jo he adoptat la idea de Shimon Peres, que va dir una vegada: “tant els optimistes com els pessimistes es moren, però els optimistes viuen molt millor”. Jo confio en el futur, però fins que hi arribem encara hi haurà gent que, infeliçment, pagarà amb la seva vida.

IMG_4551

PD:Us deixo un recent reportatge d’Henrique Cymerman sobre el drama de la compravenda de nenes als camps de refugiats sirians. Mireu-lo, val la pena.

2 comentaris

  • Geni Pagee Heras

    22/11/2013 16:11

    Molt bona entrevista, Allò. Cymerman es un personatge interessant iun bon mestre de periodistes.

  • Álvaro Martín Pina

    25/11/2013 9:56

    Excel.lent entrevista. Segueix així i arribaràs molt lluny.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús