Un mur a Terra Santa

La meva primera visita a Palestina comença a l’estació d’autobusos de Jerusalem Est, un petit caos organitzat que defineix força bé la manera de funcionar de Cisjordània, on la quotidianitat s’obre pas entre el desordre i la corrupció. “Yallah! Afanyeu-vos!”, ens crida el conductor, traient el cap per la finestra mentre s’acaba una cigarreta,  preparat per arrancar. En pujar, tots els passatgers miren els cinc estudiants d’arreu d’Europa que revisen les seves carteres, buscant els set xèquels que costa el trajecte. Hem decidit que la nostra primera destinació serà Betlem. Ara que hi penso, deu ser perquè és la ciutat palestina que més familiaritat ens suscita; un lloc on un bou i una mula  van donar desinteressadament la seva escalfor perquè hi nasqués un infant no pot ser-nos hostil.

Després d’una sèrie de maniobres semisuïcides per sortir de l’estació, que ens fan dubtar si ha estat una bona idea, comença el viatge. L’estampa és completament diferent de la que acostumo a veure camí a la universitat: carreteres a mig asfaltar, un paisatge replet de mesquites  i música oriental ressonant en estèreo. Podria trobar-me a qualsevol país àrab, però  els mocadors a quadres blancs i vermells que cobreixen moltes testes són delators. M’imagino controls i soldats entrant a l’autocar, però resulta un trajecte ben normal: en arribar al checkpoint per passar a zona palestina, no passa res. És clar, no hi havia caigut: els problemes són pels qui van en direcció contrària.

Panoràmica de Betlem de nit

Un cop dins, em pregunto on sóc. I és que Palestina crea debat fins i tot en el seu nom. A la universitat, per exemple, els professors s’hi refereixen com “els territoris”. Els diaris parlen de l’Autoritat Palestina. Alguns diuen que Palestina no és una, sinó dues: Gaza i Cisjordània. Entre els que s’hi refereixen com a Estat, la qüestió és quines són les seves fronteres. En tot cas, just abans de baixar un jove empresari ens dóna la benvinguda a la seva terra en un francès perfecte. Per la majoria dels seus conciutadans, assegura, és més fàcil anar a París que a Jerusalem. “Tot per culpa del mur”.

Ja a Betlem parem a un taxista i li demanem que ens porti a visitar-lo, a veure si n’hi ha per tant. Aquest famós mur representa, des de la seva construcció, l’ocupació israeliana en l’imaginari col·lectiu. Aixecada com a resposta als constants atemptats suïcides contra civils arreu d’Israel, aquesta faraònica serp de formigó recorre el territori de Cisjordània de nord a sud. Empíricament està demostrat que va complir el seu propòsit, ja que avui en dia aquest atemptats no són sinó un dur i vívid record pels israelians. Però, pel camí, l’Estat israelià es va oblidar de respectar la Línia Verda, la qual cosa li ha valgut diverses resolucions (de la ONU i del Tribunal Internacional de Justícia) que el declaren il·legal.

Més enllà d’això, la freda política no és per mi la lent adequada per apropar-nos-hi. L’impacte d’aquest mur cal buscar-lo en el vessant emocional; només de veure’l, de sentir la seva presència, m’adono de la injustícia i la falta d’humanitat que li són intrínsecs. Personalment, sempre he cregut que, per respectar la justícia, val més que hi hagi cent delinqüents en llibertat que no pas un sol innocent a la presó. De ben segur que això influeix el meu punt de vista personal i em fa no ser capaç de creure en aquesta manera freda i impersonal de solucionar les coses. No és que oblidi el patiment dels civils israelians durant els atemptats, cosa que molts ometen a l’hora d’opinar; precisament al contrari. La paradoxa és que el mur també és dolent per a ells. Aquest mur pot ser un pegat per lluitar contra un mal concret a curt termini, però demostra una falta de visió panoràmica aclaparadora. Posar tota una població al mateix sac (els extremistes, cal recordar-ho sempre, són una minoria) i convertir aquesta situació en el nou statu quo només pot servir per engrandir el desentès, per fomentar l’odi a l’ocupant. Per allunyar la pau. Òbviament jo no conec la solució, però el meu sentit comú i la meva convicció en la humanitat com a base per relacionar-nos em diuen que les barreres físiques només serveixen per aixecar-ne de mentals, que encara són més altes, més difícils de salvar. Que tractar de sospitosa – via checkpoints, controls, separant gent de les seves terres … – a tota una població no pot ser un camí per la pau. A no ser, és clar, que aquest no sigui l’objectiu… que també podria ser.

Després de l’impacte inicial, del xoc de saber-nos en un lloc històric, caminem una estona i ens aturem a fumar una shisha. Els nostres caps encara són amb els testimonis que hem recollit pel camí – un jove separat del seu germà des de fa una dècada, una dona que ha perdut el seu hort -, que demostren l’efecte real de la situació en la gent corrent, una gent que, per culpa dels terroristes d’una banda i dels polítics de l’altra, viu resignada al costat pobre d’una paret de formigó. Mentre exhalo el tabac amb gust de meló penso que és des d’aquesta banda des d’on es veu més clar que la pau és encara molt, molt lluny.

Però Betlem té també una altra cara, aquesta molt més antiga i agradable: és una ciutat santa. El centre de la ciutat, que gira al voltant de l’Església de la Nativitat, és un lloc turístic, poblat de dia per milers de pelegrins i, de nit, pels autòctons. És un indret que barreja dues religions– islam i cristianisme – i que defineix molt bé l’orient místic, el caràcter sagrat i mestís de la terra on va néixer Jesús. Visitada l’església, i  després de deixar les coses al convent on dormirem – les monges són d’allò més agradables! –, decidim anar a fer una copa al centre. De camí a allà, uns nens ens interpel·len, demanant-nos diners i cigarretes, enmig d’un carrer estret sense sortides. Sembla que estiguin jugant. Però al cap d’un hora, quan tornem, es posen a cridar en veure’ns i comencen a sortir nens de sota les pedres, una vintena pel cap baix. No deuen tenir més de dotze anys. Ens han preparat una emboscada realment ben pensada, amb un seguit de fils que van de costat a costat del carrer a l’alçada dels turmells per intentar fer-nos caure (afortunadament, sense succés). Ens envolten ràpidament. Just quan no sabem què fer – es pot picar a un nen? –, un  jove d’uns vint anys els sorprèn a mitja gesta.  A crits, ajudat d’algun que altre clatellot, els obliga a deixar-nos passar. Li agraïm, però ens quedem amb mal cos. Aquests nens, que per edat encara haurien de ser innocents, són l’altra cara de la moneda, la conseqüència de la pobresa, la incertesa i la ràbia entre la que s’han criat. Tot plegat és tan complicat!

Me’n vaig a dormir pensant què passaria si Jesús hagués nascut a Betlem en els nostres temps. La meva teoria? Ni tan sols un messies seria capaç d’assenyalar, sense dubtar, el camí cap a la pau.

I mira que semblaven simpàtics...

3 comentaris

  • Albert Bayot

    25/11/2013 23:48

    Felicitats, un cop més. M’ha semblat com si m’hi trobés i he copsat la dificultat de tot plegat com si fos la cosa més natural i clara. I el final, que és un “continuarà”, m’ha semblat genial ! Gràcies per un relat tan especial. Records des de Catalunya i endavant !

  • Geni Pages Heras

    29/11/2013 22:26

    Bravo, Allo! Una crònica excel.lent. Es increïble que després de tants anys de conflicte segueixi afectant de manera tan brutal a la gent que hi viu. Segueix escrivint.

  • Ricard

    26/12/2013 11:51

    Molt lúcida i sensible aproximació al conflicte.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús