Ser cristià a Ramal·lah

Passejant pel centre de Ramal·lah tinc la impressió de trobar-me enmig d’un basar que no s’acaba mai. És dissabte, el dia de festa dels palestins. El carrer bull d’animació. Els diferents mercats s’enganxen els uns amb els altres, en un interminable poti-poti de colors, d’olors, de crits. Els nens corretegen pertot arreu. La gent és molt agradable – de vegades, massa -, malgrat algun que altre barbut visiblement molest pel meu aspecte d’infidel. Pel visitant ocasional, la vida sembla transcórrer-hi plàcidament. La originalitat, la sensació de saber-te a orient, en fan un lloc certament atractiu. Però ja m’he adonat de que aquí, als dos costats del mur, molt del que un veu i sent és només una façana. Per això val la pena anar més enllà.

Ramal·lah ha esdevingut la capital de facto dels palestins que, com els israelians, consideren la mística Jerusalem com a legítim cap i casal. L’Autoritat Nacional Palestina i el seu president, Mahmud Abbas, hi tenen la seu, així com la majoria de les delegacions tant de països estrangers com d’oenagés. Aquí és on es mouen els diners que passen per les mans dels dirigents palestins  – entre ells, uns 600 milions d’euros anuals dels EUA -, la qual cosa la fan la ciutat més benestant i econòmicament creixent de tota Palestina. És aquí també on la corrupció endèmica entre els seus dirigents es fa més tangible. L’assiduïtat amb que hom veu cotxes de gamma alta – Mercedes negres de vidres fumats a la italiana – i els nombrosos barris residencials contrasten amb els seus suburbis polsegosos – molts carrers romanen sense asfaltar – i el seu centre viu, dividit entre la part oriental – el basar – i l’occidental – ple de botigues de roba, bars i perruqueries, moltes perruqueries -. És fàcil sentir-s’hi observat: immensos cartells, amb la fotografia d’un jove Iàssir Arafat de mirada penetrant, empaperen els seus carrers i estendards publicitaris. Una pista del seu passat més proper, trist i brutal a parts iguals.

Aquest lloc és un exemple perfecte del que és aquest conflicte, d’aquesta batalla entre uns i altres per ser els bons que, si utilitzem visió panoràmica, sembla quedar en empat: tots han fet atrocitats. Aquesta ciutat es va fer famosa mundialment per la Muqata, el “recinte presidencial” on Arafat va estar sota arrest domiciliari (envoltat per l’exèrcit israelià) des del 2001 fins la seva mort, el 2004. Avui en dia alberga el mausoleu d’Arafat, un ambiciós projecte que roman a mig construir, i que expressa molt bé la incoherència entre la retòrica de la dignitat nacional i la inconstància dels governants palestins. També és aquí on, al principi de la Segona Intifada, un miler de palestins va linxar dos reservistes israelians que s’havien perdut, amb la connivència de la policia, en un dels actes més brutals i inhumans de tot el conflicte. I el conflicte segueix: la setmana passada, un franctirador israelià va matar un nen de 15 anys, sense que se’n sàpiga encara la raó.

 

Però, malgrat tot, una de les coses més interessants de Ramal·lah és el seu caràcter liberal i multicultural. El 2005 va ser elegida com a alcaldessa Janet Mikhail qui, a més de ser dona, és cristiana, com un terç de la població. Es presentava a les llistes d’Al Fatah, el partit d’Arafat. És per això que quan l’amo de la cafeteria on estic fumant narguila em diu que és cristià aprofito per tenir-hi una llarga conversa, llibreta en mà. El cafè, com sempre, és imprescindible.

Sovint les notícies parlen de la mala situació dels cristians als països àrabs (de fet, a Palestina mateix la seva població s’ha reduït moltíssim en els últims anys). L’Amin assenyala amb el dit just darrere meu. Em giro i en el seu anglès fluid em diu: “aquella és la meva església. Hi vaig un cop per setmana mínim des que vaig néixer”. El seu campanar, certament, s’aixeca imponent entre els petits edificis que hi ha a l’altre costat del carrer. “Aquí els musulmans i els cristians vivim bé tots plegats. Els nostres fills van a la mateixa escola junts, la meva filla estudia a la Universitat de Ramallah i hi va sense vel… Ens respectem els uns als altres”. Aquesta convivència, m’explica, és mil·lenària aquí, a Ramallah. Però per què no passa el mateix amb els jueus? “Si fos pels ciutadans, per la gent normal, és evident que la pau ja hauria arribat! El problema són els polítics, que ens han portat a aquesta situació”. Sembla resignat, cansat de parlar d’aquest tema, i potser per això admet lacònic: “Jo no la veuré la pau, mentre sigui viu.  La minoria que ens representa, que són els polítics, no vol la pau. Aquí, quan hi ha eleccions, escollir entre Fatah i Hamas és com triar entre la pesta i el còlera”. Els seus fills volen marxar lluny –“El gran vol anar a Argentina, no sé exactament per què”-, lluny d’aquesta ciutat que abans era Jordània, que després va ser Israel, que ara és no se sap ben bé què. L’última cigarreta, quan jo ja haig de marxar, ens la fumem en silenci. Ell el trenca per fer-me una última confessió, amb el to innocent i vergonyós d’un nen petit: “cada nit, abans d’anar a dormir, reso per la pau”.

2 comentaris

  • Albert Bayot

    14/12/2013 11:31

    Un altre article excel·lent ! Quanta veritat que hi ha en les reflexions dels darrers paràgrafs ! Les cultures, les religions i les llengües poden ser complementàries, viure de costat i interrelacionar-se perquè no són contra ningú. I la gent ho entén així… Però, massa vegades, els qui representa que representen “la gent” tenen altres interessos poc favorables a la pau. I el poble haurà d’anar trobant canals per fer sentir la seva veu…

    Molt bona feina, Allo. Endavant !

  • Geni Pages Heras

    14/12/2013 16:40

    Bon article, Allo. Es un luxe rebre les teves impressions viscudes de primera ma.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús