El kibbutz Ga’ash, un trosset de paradís

Dret davant la parada del bus, em grato la barbeta que em vaig afaitar ahir mentre reprimeixo un badall. Estic a mitja hora d’autobús del meu pis a Tel Aviv, just al costat de l’autopista, en el que sembla un polígon industrial. Però encara que no ho sembli, el que tinc al davant és l’entrada al kibbutz Ga’ash. El nom, que vol dir volcà en hebreu, prové segons diuen del temperament calent i impulsiu dels seus creadors: va ser el primer  fundat per jueus llatinoamericans. Malgrat que la fundació de Ga’ash dati del 1948 – l’any que Israel es va convertir en Estat -, el moviment dels kibbutzim és encara més antic. En el seu inici, va ser l’estil de vida que van escollir els joves pioners socialistes i sionistes, que volien crear un nou Estat just, comunitari i solidari a la terra promesa. Consistia, bàsicament, en petites comunitats dirigides per assemblees on tot era comú. L’agricultura era la seva principal font de finançament, però tothom feia el que sabia fer, i els sous que hom rebia anaven al kibbutz, que decidia en què s’invertien. Les cases, els cotxes, el menjar…; tot es distribuïa d’acord amb les necessitats de cada família, prenent els diners del fons comú i sempre col·lectivament. Al principi, fins i tot els nens eren col·lectivitzats: vivien junts, i cadascun d’ells passava un parell d’hores al dia amb la seva família. Allò era socialisme quotidià, cooperativisme de debò. Però ara tot és diferent. L’Israel socialista que molts anhelaven ha acabat convertint-se en un capitalisme a la americana, i els kibbutz no són aliens a això: com el país, han canviat molt. És el dolent dels somnis: sovint, quan es fan realitat s’acaben corrompent.

Per conèixer de primera mà aquest estil de vida tant interessant he quedat amb en Roni Buchman, un argentí de 72 anys que en porta 50 a Israel, sempre de kibbutz en kibbutz. Porta des del 1970 a Ga’ash. Només d’arriba a l’estació amb el seu cotxe, un Mazda gris i atrotinat, m’avisa que pot ser que no sigui el que m’espero. No em vol decebre. Però la primera cosa que em porta a veure, i que és un dels principals ingressos de la comunitat, confirma la meva sorpresa: es tracta d’una empresa de tecnologia punta especialitzada en llums LED d’última generació. Mentre donem una volta per les instal·lacions m’explica que alguns treballadors vénen de fora, ja que no sempre poden trobar gent prou qualificada entre els seus habitants. Acabem de començar i ja tinc la primera mostra del canvi, de la obertura al mercat d’aquest moviment. Quan abandonem aquest edifici immens, amb una cadena de muntatge gairebé totalment robotitzada, ens dirigim a l’altre motor econòmic de Ga’ash, que accentua la meva estupefacció. Es tracta ni més ni menys que d’un spa. La meva idea dels pagesos comunistes amb qui m’anava a reunir ha quedat ja totalment desacreditada. Què hi fa aquí un spa?, li pregunto. Ell riu. M’explica que buscaven petroli i van trobar aigua calenta, i com qui no vol la cosa, poquet a poquet, van erigir un dels més grans centres termals del país. Així són els pioners: emprenedors per naturalesa, de qualsevol font de recursos n’exprimeixen el suc a consciència.

Malgrat tot, aquest primer volt per la part industrial del kibbutz –que es completa amb un camp de golf, cultiu de gespa i, per fi, un estable de vaques lleteres – ja m’ha començat a revelar algunes diferències respecte a una empresa normal. En Roni coneix a tots els treballadors; tots es paren alegrement a parlar amb nosaltres. Un d’ells és en Gilad, el jardiner, de 60 anys. Ell és enginyer, però va decidir que treballar a l’aire lliure l’omplia més. Té sis fills, i cap d’ells ha decidit abandonar el kibbutz. Rialler i despreocupat – deixa la feina a mitges quan comencem a conversar, llançant les eines de qualsevol manera – , cobreix bastant l’estereotip de persona que m’esperava trobar aquí. Però per descobrir l’ànima del kibbutz, diu en Roni, cal que ens hi endinsem.

Caminant pel seus carrers, entre les seves cases, tinc la sensació de ser en un trosset de paradís. Sempre amb la brisa del mar acaronant-nos – és un dels únics amb platja pròpia! –  la calma del lloc és veritablement colpidora. Hi ha arbres pertot arreu, casetes de fusta, gronxadors fets a mà, joguines al mig dels jardins. El sol hivernal acaba d’arrodonir aquesta estampa meravellosa. Mentre parlem de la seva vida allà, ens dirigim poc a poc – en Roni ho fa tot amb calma – cap a l’escola. El que m’hi trobo em fascina: només d’entrar, veiem un grup de nens cultivant un hort, ajudats per un professor que més que això sembla un germà gran. D’altres estan dinant al menjador tots sols, sense ningú que els controli. La llibertat, m’explica, és una de les coses que es vol ensenyar aquí, en aquesta escola que funciona amb el mètode Montessori. Una escola ecològica, amb estable i estany propis, on s’educa a estimar la natura i a perseguir la pròpia vocació. Dels 350 alumnes que hi estudien, 250 venen de Tel Aviv, sobretot de famílies benestants – “molts fills de famosos!”- que volen una educació liberal i laica pels seus fills.

Se suposa que el nivell de benestar i consciència social d’una població es pot mesurar per com tracta els seus esgraons més febles, que naturalment són els nens i els ancians. Per això, tot seguit em porta a veure el centre de la tercera edat, on m’espero trobar un lloc depriment. Però em trobo davant un edifici bonic –els altres són molt rudimentaris – ple ha gent gran parlant, rient i passant el temps cadascú ocupat en el seu hobby: cosint, pintant, llegint… Gairebé s’hi pot respirar més energia que al pati del col·legi! Molts d’ells són de les primeres generacions del kibbutz, pels quals bastir-ne les bases i erigir-lo va ser una àrdua tasca. Per aquesta gent, que va construir la civilització enmig del no-res, estar desocupats és inconcebible. Per això, quan no viatgen s’estan aquí. Entaulo conversa amb la Ruth, una adorable dona de 85 anys, nascuda a Sao Paulo, que va ser una de les fundadores del kibbutz. Sense deixar de cosir, m’explica orgullosa que ja té dos besnéts i està esperant al tercer. Ella porta més de seixanta anys a Ga’ash, però assegura que per res del món es mouria d’aquí. “Això és un paradís on els ideals i les accions van a la una; això és el que el fa especial!”, m’explica en un sobtat atac de lucidesa. M’acomiada amb un somriure que embelleix el seu expressiu rostre, marcat pel pas dels anys. Jo, mentrestant, em quedo pensant en el que m’acaba de dir.

Malgrat dubtar-ne, li pregunto a en Roni què en pensa. Em respon mirant les velles fotos del kibbutz que hi ha a les oficines. “Al principi tots érem socialistes. Gràcies al companyerisme i la solidaritat va ser possible fer tangible el nostre somni, fer-lo créixer i perdurar en el temps”, assegura. La seva veu destil·la desencant. “En tenir fills, això es va perdent. Comencen a sorgir enveges, els fills es pregunten per què els altres tenen més que ells si no s’ho mereixen…” Per tot plegat, fa una dècada van fer una reforma del sistema econòmic del kibbutz. Com a la majoria, a Ga’ash es va abandonar el sistema antic per un de més adaptat al capitalisme i a la competitivitat. Des de llavors, cadascun dels seus habitants ha de pagar dos impostos al kibbutz – un de fix, on tothom paga la mateixa suma, i un de progressiu, en el que els que més cobren aporten gairebé el 50% del sou –. Tot això, per incentivar a les noves generacions a que no marxin. El missatge és clar: si tu vols estalviar, progressar econòmicament i comprar coses pel teu compte, podràs fer-ho. Des de llavors, el kibbutz assegura un mínim a tothom – vivenda, menjar, sanitat – però es permeten ampliacions de la casa familiar o comprar cotxes d’ús personal. També han llogat alguns espais a empreses externes, com el bar de l’spa o el pub del kibbutz, i permeten que la gent que marxi segueixi treballant a les seves empreses. “Personalment això no m’acaba d’agradar, però almenys ara que es pot progressar ja no hi ha tantes enveges…”.

Per en Roni, si és cert que ja no són tan purs – fa servir aquest mot – com al principi, aquesta era l’única manera de no morir, d’aconseguir que els joves volguessin quedar-se i així salvar la que ha estat l’obra de tota una vida de molts pioners. I, d’alguna manera, aquest esperit laic i d’esquerres s’ha mantingut. M’explica que dels 600 habitants de Ga’ash només hi ha un religiós – “es va casar amb una ortodoxa, i ja se sap…” -.  A més, ara molts dels diners van per assegurar les pensions dels més grans: “no hi ha res més socialista que permetre gaudir als ancians, que són els que més s’ho mereixen!”. Riu mentre m’explica que ell, beneficiari d’aquesta mesura, porta dos anys viatjant sense parar. “La propera parada és Barcelona: en Messi ens té el cor robat a mi i als meus fills!”.

A l’hora de dinar, un bon àpat argentí – gens kosher – que ens ha preparat la seva dona, la Calanit, ens porta a una conversa sobre l’independentisme català, la situació a Argentina i fins i sobre marques de tablets. Tot plegat em confirma que, malgrat començar vivint aïllats, fins i tot ells estan avui en dia connectats amb el món sencer. Un cop tips, em diu que em portarà a veure el lloc més especial del kibbutz. Després d’una bona caminada, veig que sortim de la zona habitada i ens dirigim, per una ruta pedregosa, vers el mar. Allà, darrere d’un turonet, la Mediterrània s’estén al davant meu des d’on mai l’havia vista. Estic al capdamunt d’un penya-segat, un punt de vista preciós que em permet veure tota l’esplendor de la costa israeliana. Veient els nens que, guiats pel seu professor, corretegen i juguen en aquell paisatge idíl·lic, entenc perquè hi segueix havent molts pares que insisteixen en criar els seus fills allà.

Mentre em porta cap a casa en cotxe m’explica que durant la guerra del Yom Kippur ell va combatre durant 6 mesos. A la seva divisió tots eren habitants de kibbutz, gent d’esquerres i pacifista. “A primera línia del front, al desert del Sinaí, nosaltres defensàvem el país en una guerra amb la que no estàvem d’acord mentre que els que la promovien seien tranquil·lament a Tel Aviv”, recorda amb un somriure irònic. Aquí totes les converses, tard o d’hora, acaben anant a parar allà mateix. Ell intueix el que vaig a preguntar-li i se m’avança. “Per mi, cal que tornem als palestins totes les terres ocupades, que retirem de les colònies i que aprenguem a viure en pau els uns al costat dels altres. No hi ha cap altra alternativa”. I vol avisar-me dels perills del patriotisme. “Malfia’t del nacionalista que parla molt però no s’interessa pel seu poble. Aquí els polítics creuen que estimar al país és ser el més bel·ligerant, però no és així: el poble israelià i el palestí es mereixen, d’una vegada per totes, poder viure en pau”. Quan aparca el cotxe davant del meu pis, al carrer Arlozorov de Tel Aviv, no em deixa baixar fins que li prometo que, quan vingui a Barcelona amb el seu fill, anirem junts a veure un partit al Camp Nou. Mentre em fa adéu amb la mà i arranca jo em torno a gratar la barbeta, igual d’imberbe que al matí, i enfilant cap a portal penso que m’agradaria viure en un kibbutz. Sempre que fos, és clar, a tocar de l’Estany de Banyoles.


Aquí podeu veure una galeria de fotos del Kibbutz

3 comentaris

  • Ricard

    26/12/2013 11:20

    Molt interessant aportació reflexiva del que ha anat passat amb aquell somni que van ser els kibbutz.
    I una lúcida reflexió final sobre la necessitat de pactar un final honrat amb els veïns.
    Moltes gràcies

  • xavier pagès

    26/12/2013 13:11

    Et van portar a casa i tot? fantàstic

  • Geni Pages Heras

    01/01/2014 16:03

    M’ha agradat endinsar-me en aquest kibbutz de la mà de les teves impressions. Els guies amb qui has pogut conèixer de prop la vida quotidiana d’aquesta forma de comunitat són impagables. Com expressen la seva nostàlgia i resignació enfront dels canvis que s’han anat implantant. I les seves reflexions sobre el conflicte fan pensar…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús