Un divendres més a Hebron

És divendres a Hebron. Mentre ressonen les pregàries de les mesquites del centre de la ciutat surto de la furgoneta de la dona israeliana que, des de la colònia de Kiryat Arba – on m’ha deixat l’autocar de vidres blindats–  m’ha acostat a la veïna Hebron amb la seva furgoneta. Estem al bell mig de la Cisjordània ocupada. Durant els cinc minuts que ha durat el trajecte no ha parat de defensar el dret històric dels jueus sobre la ciutat, citant la Torà – que situa els primers jueus allà cap a l’any 1400 aC – i tots els greuges històrics que hi han patit a mans dels àrabs. La cosa sona a justificació; em preocupo. Si una persona així sent la necessitat d’explicar-me perquè veuré el què veuré ja em puc anar preparant. “No et creguis res del que et diran els àrabs”, m’ha dit a mig viatge, “tot és victimisme!”.

Baixo al centre de tanta animadversió. Una de les úniques coses que podria unir jueus i musulmans – la Cova dels Patriarques, on està enterrat Abraham, patriarca i profeta de les dues religions – es troba en aquest edifici, que és mig mesquita, mig sinagoga. Quan miro les estèrils pedres que el formen penso en l’eterna paradoxa de les religions, que diuen promulgar la pau però sempre acaben sent l’excusa per cometre les pitjors atrocitats. Mentre es van sentint petites explosions a la distància visito la sinagoga primer, la mesquita després. Res d’especial per un ateu com jo, però amb un detall simptomàtic, que diu molt de la tensió interreligiosa que s’hi respira: l’únic espai a través del qual jueus i musulmans es poden veure, que és a través de les finestretes que envolten la tomba d’Abraham, està protegit amb un vidre blindat a prova de bales. Ai, si aixequés el cap…

Oblidar és moltes vegades l’única manera de fer la pau després d’un enfrontament. Però com es pot oblidar una ferida que mai ha tancat, una ferida a qui les bales i l’odi no han deixat ni tan sols fer crosta? El problema d’Hebron és el de la memòria, el del passat que és més present que el mateix present. Aquí l’any 1929, en ple auge del moviment sionista, durant la revolta que van protagonitzar els àrabs van massacrar a punta de ganivet l’antiga comunitat jueva de la ciutat – matant-ne 67–, que portava segles vetllant la tomba del seu patriarca sota la tolerància otomana. Els jueus van haver d’abandonar la ciutat, però es van quedar a l’expectativa. Per això, quan Israel va ocupar Cisjordània l’any 1967, el record d’aquells avantpassats exiliats va retornar i els jueus van fundar una colònia just a tocar de la Cova dels Patriarques, Kiryat Arba. Va ser el primer assentament israelià a Cisjordània. Allà hi van anar els sionistes més radicals, un grup dels quals va decidir instal·lar-se al centre de la ciutat vella d’Hebron, l’any 1979, per la força. Malgrat que el Govern israelià va intentar impedir-ho, va acabar protegint-los. A les plantes més altes dels edificis que donen al carrer del mercat àrab s’hi va instal·lar una comunitat d’uns 500 jueus en 5 petites comunitats. Aquesta provocació va començar una espantosa voràgine de violència, la culminació de la qual va ser terrible: el 25 de febrer del 1994 la ferida es reobre . Un metge jueu de Kiryat Arba, Baruch Goldstein, va entrar a la mesquita, vestit de soldat, durant les pregàries del Ramadà. Allà va descarregar la seva munició matant 29 àrabs i ferint-ne 125 més. Cap soldat israelià va mirar de parar-lo: tenien ordres expresses de no disparar a un jueu encara que aquest estigués atacant. Les protestes palestines que van seguir aquest fet van saldar-se amb 25 morts més a mans de l’exèrcit israelià. Aquesta salvatjada, irònicament, va provocar que Israel instal·lés 18 checkpoints per tota la ciutat que fan molt feixuga la vida dels seus habitants palestins. Per anar a la mesquita, per exemple, n’han de passar tres. Mentrestant Goldstein, que va ser apallissat fins la mort després de quedar-se sense bales, segueix avui dia sent considerat un màrtir pels colons de la ciutat. La seva tomba va ser un lloc de pelegrinatge fins que el 1999 el Govern israelià la va desmantellar.

Ara l’anomenen la ciutat fantasma. A la part d’Hebron sota control israelià hi viuen 500 colons i 40.000 palestins. Fa deu anys eren més, però molts comerciants han tancat la paradeta i han fugit cap a la zona controlada per Palestina. I és que en el seu afany per reclamar la terra que, segons ells, tenen el dret d’ocupar, porten anys martiritzant els comerciants i compradors llançant-los brossa, pedres, aigua bruta… Per això els palestins han hagut d’instal·lar una xarxa de filferro que cobreix el carrer, i cada cop més decideixen abandonar l’àrea. Quan m’endinso en els seus carrerons, acompanyat d’un noi palestí que s’ofereix a ensenyar-me la zona – sempre amb les explosions de fons, com un metrònom macabre i irregular que no m’atreveixo a preguntar què és – em sento, per primer cop, enmig d’un conflicte. Les pedres, les botigues tancades, les pintades que els colons fan cada sàbat, protegits pels soldats, als comerços àrabs… Allà és impossible no sentir-se observat, ja que les càmeres es troben a gairebé cada cantonada. Molts edificis estan buits; petites barraques amb un parell de soldats cadascun coronen els terrats. El guia m’explica que els habitants palestins d’aquestes cases han estat expulsats per raons de seguretat. Tots els terrats propers a les cinc colònies jueves són plens de soldats que “garanteixen la seguretat”. Dels colons, és clar; quan són aquests els qui ataquen als palestins fan la vista grossa.

Finalment, m’atreveixo a preguntar què són les explosions. Se senten cada cop més properes, i em començo a espantar. Ell em contesta rient: “Res, són bombes de gas i pilotes de goma”. M’explica que els nens han tirat pedres als colons, i ara els soldats carreguen. “La tercera Intifada?”, pregunto emocionat, pensant més com a periodista que com a persona. Però no, no era l’inici de cap revolta. Era el de sempre. Cada divendres, el dia sagrat dels àrabs, els carrers del barri vell d’Hebron es converteixen en un camp de batalla. Pedres contra gas lacrimogen. De vegades, fins i tot usen foc real. Quan un soldat ens para els peus cridant, dient que no podíem passar per allà, em demana si vull veure-ho de prop. O ara o mai, em dic. I ell, que es coneix el lloc, em porta per un carrer lateral fins que, emocionat, veig amb els meus ulls la imatge amb la que tots associem la lluita palestina: un grapat de nens de 10 a 20 anys tirant pedres amb una tècnica realment acurada. Però l’estupefacció se’m passa ràpid: quan començo a fer fotos, tot el grup em comença a cridar en àrab i alguns vénen cap a mi. “Tapa la càmera!”, diu, “pensen que després donaràs les fotos als israelians”. Just a temps. Almenys he tingut temps de fer una fotografia… Gràcies al meu àngel de la guarda, que aconsegueix calmar els nois, aconseguim travessar la protesta pel bell mig i jo, encara convalescent del xoc, m’assec a fumar una cigarreta. “Com pots estar caminant per aquí com si no passés res?”, li pregunto a en Mohammed, que tot just ara m’ha dit com es diu.  “Un s’acostuma a tot; ara, durant els combats, el mercat ni tanca. Tot segueix, com si això fos un detall sense importància”. Quan m’està dient això, se senten a la llunyania dos trets a l’aire, aquesta vegada foc real. I ell, suposo que en el fons resignat i cansat de tot plegat, segueix calmat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per tornar cap a la Cova passem – previ pas pel checkpoint- pel carrer Shuhada, el carrer per on els colons accedeixen amb cotxe als edificis ocupats. A mig carrer, unes escales pugen cap a la dreta. “Això ho han construït perquè tenim prohibit caminar pel costat de la colònia”, m’explica en Mohammed. Visitem l’escola de la ciutat – els nens, per anar-hi, han de passar a diari pel checkpoint – i, al final d’aquesta via que circumval·la les colònies, tornem a baixar al carrer principal. “A partir d’aquí, jo haig de passar pel cementiri, que és per on hem de passar per anar a la mesquita. Tu pots passar pel carrer. Nosaltres ho tenim prohibit”. Caminant tot sol per aquell carrer, abans de retrobar-me amb en Mohammed, que m’esperarà al final del carrer, m’imagino com deu ser viure aquí a diari i sento una barreja de pena i ràbia que m’ho fa veure clar: aquí, avui, sí que hi ha unes víctimes i uns botxins.

Les escales per on han de passar els palestins perquè tenen prohibit caminar davant la colònia

Em retrobo amb en Mohammed. Quan som de nou davant la Cova dels Patriarques, apareix el surrealisme d’aquesta boja terra. Els mateixos nens que fa una hora tiraven pedres ara juguen a futbol davant els soldats, un grup d’adolescents imberbes i inexperts. Els nens passen la pilota als soldats i juguen tots plegats. Ara, vist així, tinc la sensació que tots eren actors – el palestí fent de palestí, el soldat, de soldat; tots plegats víctimes dels colons – i que ara, cansats ja d’aquesta representació eterna que mai s’acaba, fan el que en el fons anhelen: conviure en pau. Amb la imatge de la quotidianitat del conflicte es comença a pondre el sol. Penso en el que passarà al cap d’una setmana i tinc la seguretat que, malgrat el que acabo de veure, tornaran les pedres, les corredisses, potser les bales. I en el fons, em dic, serà només això, només un divendres més a Hebron.

PD: Aquest documental demostra la bogeria que va envoltar la matança del 1994.

1 comentari

  • Geni Pages Heras

    07/03/2014 19:56

    Impressionant. Aconsegueixes fer ben viva l’emoció de descobrir-nos una realitat terrible.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús