El dia clau per De Maar i el ciclisme de… Curaçao

dissabte, 22/10/2011

De Maar blog.jpg

A Marc De Maar ja no li fa falta inventar-se el seu mallot, com a la imatge esquerra (Ewoud Broeksma/Riccardo Scanferla)

Fa tot just poc més d’un any, el 10 d’octubre de 2010, les Antilles Neerlandeses es van dissoldre com a tal. Les sis illes que formaven el Regne dels Països Baixos juntament amb el país europeu que coneixem amb el mateix nom s’han separat, i mentre que Bonaire, Saba i Sint Eustanius passen a tenir un règim de municipalitat especial dins dels Països Baixos, l’altre meitat s’han convertit en nacions constituents amb més independència dins del Regne: Curaçao, Sint Maarten i Aruba, que ja havia aconseguit aquesta separació l’any 1986. Tanmateix, en els Jocs Panamericans que s’estan disputant a Guadalajara (Mèxic), han mantingut una selecció conjunta en què només Aruba hi quedava fora. En podeu veure la delegació a partir del minut 1:07 d’aquest vídeo de la cerimònia d’inauguració dels Jocs.

Entre els només 11 atletes (Aruba sola ja en té més), un és ciclista: destaca en el vídeo per ser ros entre morenets, gravant l’escena amb un mòbil. És Marc De Maar (Assen, 1984). El seu pare, Ewald, tenia una casa a Curaçao des de fa anys, però el seu fill es va criar, com a persona i com a ciclista, als Països Baixos. De fet, l’equip on De Maar ha corregut més anys a la seva vida ha estat el Rabobank, on es va consagrar amb el seu filial com un dels millors -si no el millor- rodador  del panorama europeu sub-23 la temporada 2005. La manca de continuïtat per les constants lesions van fer que, després de quatre anys de contracte, l’equip de l’entitat bancària optés per no renovar-lo.

La seva solució va ser anar a un altre calendari, el nord-americà, amb l’equip United HealthCare, on va millorar considerablement els seus resultats, destacant-hi una 13a plaça al prestigiós Tour de Califòrnia. Tanmateix, el més exòtic d’aquell 2010 va ser el seu canvi de nacionalitat. Com que es va traslladar a viure a la casa del seu pare, va pensar que també havia de treure’s la llicència ciclista antillenca, cosa que la UCI va acceptar amb la condició que l’havia de mantenir, com a mínim, vuit anys. Així doncs, setmanes després de fer oficial el seu canvi, no va tenir cap problema fer convertir-se en doble campió nacional (fons i contrarellotge) de les Antilles Holandeses.

Amb el que sí que va tenir problemes va ser amb el mallot de campió nacional, que no va poder lluir, entre altres coses, perquè uns tres  mesos després de guanyar la prova el país va desaparèixer, com s’explica al principi. Mentrestant, amb la seva etiqueta exòtica a l’esquena, ha tornat aquest 2011 a Europa amb l’equip Quick Step, oferint un bon rendiment a esdeveniments de primer nivell com la Volta a Catalunya. Hi va córrer “de paisà”, amb els colors de l’equip, i ha hagut de tornar a guanyar els campionats nacionals al juliol per, aquest cop sí, poder anar per Europa amb els colors de Curaçao, amb els que garebé guanya una etapa a la Vuelta a Espanya, on es va mostrar molt actiu.

Per l’any que ve tornarà al seu equip nord-americà de 2010, el United HealthCare, però ho farà en condició de campió panamericà. I és que De Maar s’ha proclamat aquesta nit (hora catalana) campió als campionats que presentava al principi davant el reconegut esprintador veneçolà Miguel Ubeto, que enguany ha acabat liderant el circuit Amèrica de la UCI. Era un dels objectius de l’any pel d’Assen, perquè això gairebé assegura una plaça pel seu menut país de cara als Jocs Olímpics de Londres 2012, on espera converit-se en un referent per desenvolupar el ciclisme per illes del Carib. Almenys amb el seu pare ja han muntat diversos clínics de tecnificació, i si no surt bé, sempre podran dir que hauran tingut un ciclista olímpic (això sí, ros i blanquet) que va guanyar uns Panamericans en una selecció de només 11 integrants entre tots els esports.

Justícia històrica per Raymond Poulidor

dilluns, 26/09/2011

S’han acabat els mundials de ciclisme, que tot i ser menys trepidants que de costum per un recorregut considerat per molts ensopit, sempre tenen quelcom especial. Podeu consultar aquí tots els detalls del que hi ha passat. Per tancar-los definitivament, volia quedar-me en un aspecte molt puntual i intentar trencar un tòpic molt extès en el ciclisme que se’m va ocórrer lligar-lo amb el que va passar dissabte.

Vos

El segon lloc sempre és amarg, encara que en siguin cinc seguits; sinó pregunteu-li a Marianne Vos (c) Sirotti

A tall d’anècdota, ho podem resumir dient que Marianne Vos ja porta la barbaritat de cinc anys seguits havent-se de conformar amb la plata (dic anècdota perquè estem parlant de la ciclista més brillant i guanyadora dels últims temps, i a camí de ser-ho de la història si manté el nivell actual). Comentant la dada, no va trigar a sortir l’esperat comentari de “mira, Poulidor en dona”, en una etiqueta de Pou-Pou com a perdedor que fa temps que crec del tot injusta.

Tot va començar quan Cadel Evans col·leccionava segones places a dojo (entre 2007 i 2009 va ser sis cops segon entre Tour de França i Dauphiné, la tradicional prova de preparació), i tothom es va posar a definir el seu cas com a “síndrome Poulidor”, entès com el que pateix aquell corredor mediocre que no pot més que fer segon a base d’estalviar energies a roda del rival de torn. Port sort, Evans ja se n’ha desfet aquest estiu, però el pobre llemosí no es treurà la llosa del damunt en tota la vida.

Anquetil i Poulidor (Miroir du cyclisme).jpg

Anquetil (e) i Poulidor (d) van dividir la França dels 60: el talent del de ciutat contra l'entrega del de pagès (c) Miroir du cyclisme

Si bé és cert que el palmarès de Poulidor a la Grande Boucle li ha donat merescudament la seva fama (va pujar vuit cops al podi i cap al graó més alt, tres cops segon i cinc tercer, ni tan sols va vestir un sol dia el mallot groc), la seva trajectòria està marcada per moltes altres coses allunyades del tòpic que se li atribueix i que sovint oblidem amb massa facilitat. Perquè Pou-Pou, si justament es va fer tan reconegut i estimat, va ser per la seva actitud sempre valenta, al contrari del que es vol fer entendre utilitzant-lo com a referència.

La principal desgràcia de Poulidor va ser coincidir en el temps amb dos dels més grans dominadors de la història del ciclisme, tots dos guanyadors cinc vegades de la general del Tour: Jacques Anquetil (encara es parla del seu duel en una agònica escalada al Puy de Dôme l’any 1964) i, més tard, Eddy Merckx. El cert és que no va saber aprofitar els anys entre les dues generacions, però la mala sort en forma de caigudes i lesions tampoc va ajudar-hi.

De fet, tornant a l’inici, a qui més se li escau aquest perfil de corredor que molts volen identificar en Poulidor és justament a un altre holandès: Joop Zoetemelk, que passarà a la història més aviat pels seus rècords de longevitat (gens despreciables, per cert), que no pas per la brillantor del seu ciclisme. La dada d’aquest antiestètic ciclista parla per si sola: ell sí que té el rècord de segones places al Tour de França, ni més ni menys que sis vegades (1970, 1971, 1976, 1978, 1979 i 1982)… un dubtós mèrit que, per cert, a dia d’avui, només va a camí d’aproximar-s’hi Andy Schleck, que ja en porta tres seguits, tot i que amb un atac ja en suma més que Zoetemelk en setze participacions.

Giro de Padània; ciclisme sota banderes

divendres, 9/09/2011

Dins del que cap, Itàlia és un país que ha sobreviscut prou bé a aquesta fuga d’organitzadors qu amenaça el ciclisme en els últims temps, agreujat per la situació econòmica. Cal tenir en compte que a Espanya, sense anar més lluny, bona part dels qui impulsen les curses ciclistes de l’elit no són pas professionals ni tenen formació per a exercir tal càrrec i, tota la seva bona voluntat s’exhaureix quan veuen que s’hi poden estar jugant les garrofes com passa avui en dia. Començant per la Vuelta a los Vallos Mineros, acabant per la Volta a la Comunitat Valenciana i passant per la Volta a Aragó o la Setmana Catalana, el calendari professional va disminuint i corre el perill d’ofegar-se.

Parlava, però, d’Itàlia on –a banda de la consagrada volta de tres setmanes–, el calendari professional segueix a un nivell de proves raonablement alt i regular, com el francès, l’holandès o el belga, no així l’alemany, que es troba en una situació notablement més precària que l’espanyol. Comptant només proves per etapes 100% professionals (el que és el mateix, categoria UCI 2.1 o superior), enguany s’han disputat el Giro de la Província de Reggio Calàbria, el Giro de Sardenya, la Settimana Coppi e Bartali, el Giro del Trentino, el Brixia Tour, la Setmana Llombarda… i encara s’han permès el luxe de veure’n néixer una de nova, que s’està disputant aquests dies, però que amaga uns interessos polítics molt controversos darrere. Vediamo.

[youtube -awiyKkGMAA nolink]

En primer lloc, no podem negar que l’esport amaga moltes històries que, si no us agarda anomenar-les polítiques, digueu-li reivindicatives, però hi són. Les expressions nacionalistes tradicionals en el ciclisme solen ser més per motius d’orgull –vaig presentar en aquest bloc l’exemple flamenc– que no pas de protesta, però en aquesta convulsa setmana en tenim més del segon que no pas del primer. Perquè la cursa italiana en qüestió no és una altra que el Giro de Padània, una zona del país que no existeix com a tal, com a regió, sinó que és un més aviat un terme abstracte que abarca, geogràficament, els voltants de la vall del Po, i que és utilitzat pel partit cada cop menys secessionista i més federalista Lega Norte, que denuncia l’aprofitament de la resta del país de la riquesa del nord. El nom de la cursa, tanmateix, és el que és, i amb el vistiplau de la Federació Italiana.

Padania i bascos (Alberto Celani).jpg

Manifestacions a peu de carretera a la Padània, amb un curiós record pel País Basc (c) Alberto Celani

Justament aquest partit, que ara mateix amb Umberto Bossi forma coalició de govern amb Berlusconi, ha estat un dels principals impulsors de la prova amb la figura del senador Michelino Davico en el comitè organitzador. La provocació de crear aquesta prova és clara, i més quan ens trobem en l’any del 150è aniversari de la Unificació Italiana. De fet institucions del ciclisme italià com Gianni Bugno, actual president de l’Associació de Ciclistes Professionals, ja s’han posicionat i ha declarat que aquest Giro no s’hauria d’haver deixat néixer. Perquè des del primer dia les protestes estan fent la vida impossible els corredors: manifestacions de la Rifondazione Comunista i diversos grups d’esquerra són un habitual des de la primera de les cinc etapes, arribant a les agressions físiques en alguns casos.

El que resulta més curiós és que, una de les pancartes de les manifestacions, anés acompanyada per més d’una ikurriña. El lema, encara més desconcertant tenint en compte que es tracta d’una reivindicació a la Padània: “No alla Padania, si independenza basca”. Qui sap si té alguna relació amb el fet que just avui s’ha fet el retorn de la Vuelta al País Basc 33 anys després. Tot i que, malgrat les amenaces prèvies, sembla que s’està desenvolupant de forma molt més pacífica.

El camí silenciós cap a l’homenatge

diumenge, 12/06/2011

Els sentiments que et provoca la mort d’un ciclista jove, amb projecció, que esperava un fill, com el cas Wouter Weylandt, són de profunda tristor, però dels que permeten escriure entrades en un bloc com aquest per homenatjar-lo. Tanmateix, la pèrdua d’algú tan proper, tan imprescindible com en Xavi Tondo, et provoquen un buit que les paraules fan impossible de descriure. Per sort, un bon amic a la carretera, ha pogut fer-li aquest homenatge. També li ha costat temps i ha preferit fer-ho amb poques paraules, així que aprofito per relatar el seu camí tot desitjant poder oferir un càlid record i merescut a un bon amic que ens va deixar quan menys ho mereixia.

Purito al sterrato (Sirotti).jpg

Joaquim Rodríguez va ser un dels beneficiats dels trams de terra al Giro d'Itàlia (c) Sirotti

I és que la temporada de Joaquim Rodríguez (Katiuixa) no està sent gens fàcil. El que va ser el líder de la classificació UCI de 2010 va patir problemes físics a inicis d’any, com un quist al genoll que li va impedir defensar el títol a la Volta a Catalunya del centenari. Ràpidament va agafar el ritme a la Volta al País Basc, on es va imposar a la primera etapa, i va buscar la glòria a les seves estimades clàssiques de primavera. Allà va començar la seva sèrie de revessos al topar-se amb un Philippe Gilbert històric, que el va superar tant a les arribades al Cauberg, de la Amstel Gold Race, com al mur d’Huy, de la Fletxa Valona. Dos magnífics segons llocs que eren poc pel vallesà, convertit en un home ambiciós que continuava buscant el triomf en un Giro d’Itàlia dur com mai, que no perdona cap error, i una mala primera setmana el va condemnar a la busca de les etapes.

Després d’una altra amarga segona plaça, la de la meta de Castelfidardo (el seu company d’equip Dani Moreno estava al capdavant quan John Gadret va fer l’atac definitiu i no es va anticipar per respecte), va arribar el cop més dur. A la segona jornada de descans, un gran company, a qui havia ajudat a aconseguir l’etapa de la París-Niça 2010 creant desacord al pilot quan ell anava en solitari cap a la glòria, Xavi Tondo, moria en un accident domèstic a Sierra Nevada. Ell, però, va preferir guardar-se els sentiments per dintre.

Tant és així que, quan el van convidar al Processo alla Tappa de la RAI, a l’etapa de Sestrière, va voler mantenir el silenci quan li van preguntar per la pèrdua del vallenc. “Un gran amic. Portàvem corrent mitja vida junts. Prefereixo no parlar-ne”, va segellar després d’uns segons de silenci. Aquell dia no havia guanyat, perquè Kiryienka -dedicant el primer triomf de Movistar a Tondo- havia estat superlatiu. Tampoc ho havia fet el dia anterior, quan Contador el va avançar com un obús per acabar regalant el triomf a Tiralongo, un antic gregari a Saxo Bank. “Jo també vaig córrer amb ell [a la ONCE l’any 2003], però no es nota”, va sentenciar, molest.

Necessitava tornar a guanyar, i no tan sols per ell, sinó per compartir-ho. Aprofitant el ritme d’un Giro en què va anar de menys a més, va decidir competir al prestigiós Critèrium de Dauphiné, prova de tradicionals tests pre-Tour de França, al que feia temps que havia renunciat, trencant així l’esquema de Katiuixa de portar un equip completament rus (probablement ho compliran a la Grande Boucle, però aquests dies és l’únic no-rus de l’equip). Aquest cop sí que ho tenia clar: buscava les etapes.

Tondo i Purito a l'Hospi (AR).jpg

"Purito" i Xavi Tondo van compartir els darrers moments d'una temporada 2010 clau per als dos al Critèrium de l'Hospitalet (c) Albert Rabadan

Tothom li intentava buscar el cantó bo de les seves actuacions els primers dies: la combativitat, la perseverança… però la seva lluita era una altra. “Els llocs de podi aquí no em diuen res, he vingut per guanyar”, recordava. Va deixar enrere la resta de favorits a la primera etapa en línia però Van den Broeck ja anava per davant. També va estar a prop a Lió, on es va veure superat per homes més potents, i ho va tornar a intentar a Les Gets, sense resultats. Tan sols quedava el cap de setmana, on les dures arribades en alt no permetien exhibir la seva explosivitat i necessitava moure’s de més lluny. Dit i fet.

A la meitat del Collet d’Allevard, port de categoria especial, va mantenir-se una estona amb Alexandre Vinokúrov, mentre el grup del líder mantenia la distància, fins que Purito va decidir que, com ja havia aconseguit dies enrere, tocava deixar enrere el kazakh. Ho va fer, i en aquesta ocasió no hi havia ningú per davant: arribaria el desitjat triomf. Quan compassava la respiració semblava que comencés a dir de tot el que havia preferit callar, mentre el fort ritme de Christophe Kern feia patir per una possible caça, però no va ser així. El de Parets del Vallès va coronar sabent-se guanyador, i sense cap gran extravagància, va alçar lleugerament el dit cap al cel. Aquest cop, en canvi, sí que va parlar. Se li va llegir clarament als llavis un “va per tu” que desitjava poder pronunciar des de feia gairebé tres setmanes. Havia culminat el seu camí silenciós cap a l’homenatge.

Inicis del Giro d’Itàlia: herois i heroïnes

dilluns, 16/05/2011

Em fa mal el cul

Primeres paraules de Luigi Ganna després de guanyar el primer Giro de la història, l’any 1909.

L’encant que té la corsa rosa, les històries curioses que té aquesta cursa al llarg de la història, valen la pena ser rescatades -algunes de les moltes- en ocasió d’una edició tan especial pels italians: la que celebra els 150 anys de la unificació del seu país. Després d’una trista aturada, engeguem aquest petit viatge per algunes curiositats d’aquesta cursa centenària, que existeix des de 1909.

Un dels primers ídols del ciclisme italià va ser un personatge ben peculiar: Giovanni Gerbi (1885-1955). El piemontès va ser un pioner i un brillant ciclista, tal i com demostra el seu palmarès, on hi destaquen totes les curses italianes de la època, incloent la primera edició del Giro de Llombardía l’any 1905, i essent el primer ciclista del país transalpí a participar al Tour de França, just l’any anterior. Relatar totes les històries que s’expliquen sobre ell i les seves victòries donarien per un llibre. El que sí que sembla clar és que, moltes de les innovacions que va portar com a competidor van ser preses com excentricitats que encaixaven molt bé amb la seva forma de ser. Per exemple, com es pot veure a la fotografia, va decidir afaitar-se tots els pèls del cos, que li resultaven molestos pels massatges i creia que podia aportar més aerodinàmica. Es va trigar algunes dècades fins a acceptar-se i admetre que la depilació era tot un avenç esportiu.

Giovanni Gerbi.jpg Per entendre la seva figura, s’explica, també, que anava escapat en solitari durant una cursa i que, per culpa d’una dura caiguda, estava ferit i sagnava. Així, al arribar al següent poble, va decidir deixar la bicicleta perquè el curessin. Tanmateix, algú el va cridar: “Giovanni, acaba de passar un altre participant!”. Tacat d’orgull, va tornar a pujar a la seva màquina per a superar a qui havia gosat avançar-lo i va guanyar amb el cos ple de sang, posant-se així el públic a la butxaca.

Però no és pel bany de sang que se’l coneixia com a Diavolo rosso (Diable vermell), sinó per la vestimenta d’aquest color que sempre duia per competir. El terme “diable” diuen que va venir d’un dia que va interrompre una processó mentre anava en bicicleta, i així el va batejar el sacerdot. Més elements per la llegenda. Tal era el reconeixement que mantenia per part dels tifossi , que el van salvar d’una desqualificació al Giro d’Itàlia de l’any 1920, el seu retorn després de la I Guerra Mundial. Gerbi no va guanyar mai un Giro. De fet, tan sols va acabar dues de les seves vuit participacions, ambdues en tercer lloc (els anys 1911 i el peculiar 1912, que es corria per equips, i competí amb un equip amb el seu nom, junt amb Rossignoli, Albini i Bordin) malgrat sortir com a favorit en la primera primera edició, on va haver d’abandonar per una caiguda. El fet és que el Diable no estava d’acord amb la decisió de l’organització d’expulsar-lo, suposadament per haver fet servir un sidecar per superar alguns trams de la segona etapa (una pràctica, ja fos amb tren o qualsevol altre vehicle, força habitual de l’època, tot cal dir-ho). Naturalment, no hauria tingut res a fer si no fos perquè no hi va anar sol: el públic, gairebé en la seva totalitat, va amenaçar amb atacar el pilot si el seu idolatrat ciclista de vermell no podia sortir. Al no haver-hi forces de seguretat suficients, Gerbi va poder sortir, tot i que ni tan sols va acabar l’etapa. Un xou.

[youtube NbLv42ieDTA super video]

El cas és que no tan sols hi va haver herois en aquests primers anys (noms com el mític Alfredo Binda o Costante Girardengo mereixen entrades a part), sinó també una heroïna. La història d’Alfonsina Strada (1891-1959) és prou coneguda. Anomenada Alfonsina Morini de naixement, va canviar el cognom al casar-se per un premonitori Strada (en italià, “carretera”, on va escriure la seva llegenda). Competia en bicicleta des dels 13 anys, quan son pare li va comprar una per ella mateixa a canvi d’alguns pollastres. De fet, va començar fent negoci, perquè un dels premis que va rebre a les curses va ser un porc viu.

Alfonsina Strada.jpg El seu interès competitiu va anar creixent fins a inscriure’s dos anys consecutius al Giro de Llombardía, acabant en les posicions 32a i 21a, respectivament. Això ja de per sí és una proesa, però la més coneguda és la de ser l’única dona que a participat a una de les tres Grans Voltes. Va ser al Giro de 1924, obert a tothom qui volgués participar, tot i que en el sentit de que no feien falta professionals del pedaleig. El que no s’haurien esperat mai és que s’hi presentés una dona… i el fet és que no se’n van ni adonar. Es va inscriure com a “Alfonsin” -va aparèixer als diaris del primer dia com a “Alfonsino”- i quan, a la sortida, vestint amb el dorsal 72, van veure realment de qui es tractava, ja era massa tard. Els organitzadors pressionaven perquè Strada no estés gaire temps allà pel deshonor global que podria provocar. Els primers dies els va anar superant, fins i tot deixant a alguns participants masculins darrere d’ella. Va superar els 300km que separaven Milà de Gènova, els 307 entre Gènova i Florència… i així, cada cop patint més, fins a ser última per primera vegada. Va ser a la sisena etapa, i ja a la vuitena de les dotze que integraven aquella edició, va ser marcada com a fora de control per unes dubtoses irregularitats. Alfonsina no va poder fer res per més que es va queixar. Tan sols li quedava l’orgull, i va decidir que arribaria a Milà, encara que fos fora de competició. I ho va fer, sent rebuda d’acord amb el que havia aconseguit: trencant barreres del moviment femení en l’esport.

Va aconseguir altres metes, com oficialitzar el rècord a la hora femení. Va marcar un primer, l’any 1911, suposadament en 37,192km, que va ser denegat en estranyes circumstàncies. L’any 1938, amb 34,589km, sí que fou acceptada una marca que va trigar gairebé vint anys a ser superada: l’any 1955. Quatre anys abans de que Alfonsina morís a causa d’una caiguda, deixant rere seu un llegat total de superació.

[youtube LZSOx_a-VYM super video]

Al final de cada història hi teniu les respectives cançons que se li han dedicat. “Diavolo Rosso”, del conegut cantautor Paolo Conte, i “Alfonsina e la bici”, del grup italià -tot i que amb nom francès- Têtes de Bois.

Fins sempre més, Wout.

dimarts , 10/05/2011

Aquest matí he escrit, en aquesta mateixa entrada, tan sols un parell de paràgrafs sense pensar-ho massa, tan sols deixant unes primeres sensacions sobre la trista mort de Wouter Weylandt i fent ressò de la iniciativa de deixar l’etapa neutralitzada i de dol també en silenci per Twitter. Tampoc cal afegir gran cosa més. L’entrada a meta ha estat certament emotiva: els vuit corredors de Leopard-Trek han traspassat la línia d’arribada agafats per l’espatlla, i deixant que aquell buit, el del novè corredor que faltava perquè ahir ens va deixar, l’ocupés Tyler Farrar, que avui mateix abandona el Giro d’Itàlia per tornar a Gant, la seva ciutat adoptiva i a on compartia molts entrenaments amb el perdut Weylandt, a qui definia com “un altre germà”.

El ràpid nord-americà ha aconseguit el que els nervis i la incertesa d’ahir van evitar: l’emoció. Les seves sinceres llàgrimes a meta m’han fet arribar realment la importància d’aquesta pèrdua i m’ha fet entendre per què, tot i no haver tractat mai amb el belga, portava 24 hores bastant gèlid, com absent. No cal dir que Farrar és, davant de tot, una persona molt humana -tot i la obvietat de la redundància i de la seva comentada reacció-, i no tan sols per tot això, sinó pel greu accident del seu pare que el té en cadira de rodes, i per qui assegura que actualment corre cada cursa.

De la mateixa manera, tan sols queda desitjar que el fill que Weylandt esperava, també pugui sentir-se orgullós de la carrera -tot i que inacabada- del seu pare, com ho fa Farrar. Perquè la mort és dura, però el que es queda aquí, ho és encara més. Per això, una de les moltes lliçons que he tret d’aquestes últimes hores, és aprendre a valorar la part humana de l’esport. Que darrere de cada insignificant victòria d’etapa que ocupa un peu de pàgina dels diaris hi ha una vida sacrificada i tonelades d’il·lusió. Respecto, per tant, que Leopard-Trek decideixi seguir o no en cursa. Però em faria molt feliç que, com va fer en el seu dia un jove Lance Armstrong per Fabio Casartelli, poguessin homenatjar a Weylandt amb el que més desitjava: anar en bicicleta, competir i guanyar.

La cançó que sona de fons al vídeo-homenatge que porto adjuntant des d’aquest matí es titula “Afscheid van een vriend” (Adéu a un amic), del popular grup flamenc Clouseau. A la tercera estrofa es diu “Slaap zacht, je hebt het verdiend. Je vocht tot aan je laatste zucht”, que amb l’ajuda dels traductors d’internet i d’unes tristes bases de flamenc de pa sucat amb oli que vaig intentar aprendre aquest estiu, ve a dir “Et mereixes aquests dolços somnis; vas lluitar fins l’últim alè“. Sí, millor que ens quedem amb què va marxar fent el que li agradava, patint disputant un esport tan dur com agraït, tot i que a vegades costi veure-ho. Llarga vida.

Tribut a Wouter Weylandt (1984-2011)

[youtube mQBGoOHeQuk super video]

 

150 anys de la unificació: W Il Giro!

dissabte, 7/05/2011

Itàlia també vol moure la seva festa al món esportiu. Després de quatre mesos d’intensa competició arriba la primera Gran Volta de l’any: el Giro d’Itàlia, que en una edició molt especial també rememorarà l’efemèride del seu país. Per a tal cosa, s’ha dissenyat un recorregut iniciat amb una contrarellotge per equips a Torí (capital del Piemont, on es va gestar la unificació) i que ha intentat passar pel màxim de regions possibles. De fet, tan sols tres de les vint regions italianes han hagut de quedar fora: Sardenya per obvis motius logístics, Vall d’Aosta i Pulla.

La presentació d’ahir va tenir exhibició aèria per fer volar la bandera tricolori, un parlament tirant a insuportable del ministre de Defensa Ignazio La Russa entre d’altres símbols d’exaltació nacional que van tenir als corredors plantats més d’una hora esperant no-res. Tot plegat, molt poca ajuda pels protagonistes: els ciclistes. El gest que més els implica a aquesta celebració és el simbòlic dorsal 150 que lluirà el campió italià Giovanni Visconti (Farnese Vini), trencant amb la norma que els equips porten números acabats de l’1 al 9.

Zomegnan parla xungo (Bettini).jpg

Angelo Zomegnan, director general de RCS, sempre ha tingut les idees molt clares. (c) Roberto Bettini

I és que la corsa rosa té unes intrahistòries molt peculiars que intentaré anar descobrint. És una prova que ha aconseguit tenir una imatge pròpia, anant de la mà de la innovació i el risc buscant l’espectacle. Des que Angelo Zomegnan és al capdavant de RCS (empresa organitzadora d’aquesta i multitud de proves italianes més) s’han descobert molts dels ports que enguany faran patir als 207 participants i s’ha apostat pel sterrato, els trams de terra presents a la memorable etapa de Montalcino de l’any passat i que es repetiran, a més, amb l’ascens del coll de Finestre.

L’extrema duresa que es podrà anar veient en el recorregut de cada dia (impossible resumir-lo amb claredat) s’ha arribat a qualificar d’irresponsable per no pensar fins i tot en la salut dels ciclistes. Però la realitat és que la UCI va arribar a concedir una plaça extra per a poder convidar un equip més i tenir el bo i millor del panorama tan internacional com italià a la sortida de Torí. Personalitzat en una lluita entre Alberto Contador o la dupla de casa Vincenzo Nibali i, la meva aposta, Michele Scarponi (si no és que s’ha equivocat en els comptes com ell bromejava, ja que ve de ser 4t al Giro de Sardenya, 3r a la Tirrena-Adriàtica, 2n a la Volta a Catalunya i guanyador del Giro del Trentino).

L’apunt català (que s’està convertint en una normalitat tenir-lo a tot arreu, i ho trobarem a faltar) estarà en Joaquim Rodríguez. Per precedents hem de ser optimistes, ja que en la darrera efemèride celebrada respecte la unificació italiana, el centenari l’any 1961, un català com Miquel Poblet va aconseguir, en la seva penúltima campanya professional amb l’Ignis italià, ser junt amb el mític Rik Van Looy el millor esprintador amb l’edició, amb tres triomfs parcials. Almenys esperem que en Purito tingui més sort que la que se li augura en una enquesta a la pàgina de Facebook de Cyclingews.com sobre el favorit per aquest Giro que ja ha començat, en què té deu vots enfront els més de setanta de… Justin Bieber. Humor, doncs, i W Il Giro!

Flecha, creant rivals a casa

dijous, 7/04/2011

La il·lusió i les ganes de Juan Antonio Flecha es contagien pels equips allà on passa. Un home que, crescut en un ambient que valora molt poc les clàssiques del Nord, ha estat capaç d’anar fent-s’hi un lloc a base de treball, ha de tenir per força molta experiència a transmetre. Una experiència que va començar a adquirir al Fassa Bortolo italià, on va pujar per primer cop al podi de la París-Roubaix l’any 2005. Amb la lliçó apresa, va començar a crear alumnes a Rabobank, cosa que manté ara a Sky, fins al punt que a la passada Volta Flandes va comptar ja la seva desena participació.

Però els alumnes aprenen, normalment ràpid, i fins i tot hi ha cops que juguen males passades als mestres. A Flecha ja li va tocar viure-ho aquest febrer, quan defensava títol al circuit Het Nieuwsblad, i va ser un excompany d’equip a Rabobank, Sebastian Langeveld, qui el va superar. Langeveld era un prometedor de la inacabable pedrera holandesa quan Flecha, tot i ser estranger, li feia de mestre a les clàssiques de llambordes. Després de les seves mostres a comptagotes com les escapades a la Volta a Flandes de 2008 o la Het Nieuwsblad de 2009, li va arribar el moment del triomf.

Bona Flecha curva a Omloop (ispaphoto.com).jpg

Flecha va haver de sortir en solitari a la persecució de Langeveld, però no en va tenir prou per guanyar. (c) ispaphoto.com

El llegat de l’Arquer, però, continua. Si per alguna cosa es caracteritza el projecte en el que està immers, Sky, és -a banda de la difícil tasca de dur a Bradley Wiggins al podi del Tour de França-, la clara voluntat de servir de pedrera britànica. Les coses en aquest sentit van força bé, i més si poden aprofitar-se en gran part del treball de l’equip nacional de preparació olímpica. De noms n’hi ha diversos, com ara el de Peter Kennaugh, capaç de ser el millor fondista als campionats de pista del seu país i a la vegada ser tercer al sempre duríssim Giro d’Itàlia per amateurs. Però, per a centrar-nos en les proves de llambordes, que són les que marquen aquestes setmanes, ens serveix agafar la París-Roubaix júnior de l’any 2004.

El primer dels derrotats, és a dir, el segon, va ser Ian Stannard (1987), que ja va demostrar el seu coratge i capacitat d’adaptació a l’atmosfera belga aguantant al capdavant de la infernal edició de la Kuurne-Brussel·les-Kuurne de l’any passat, on va ser tercer. Flecha ja ha fet saber darrerament que es sent satisfet de saber del seu talent i poder estar-li ensenyant els petits detalls que són tan i tan importants en unes clàssiques tan peculiars com són les de llambordes. I els dos Monuments, no s’aturen. El diumenge va ser la Volta a Flandes, i aquest ja és el definitiu, potser el més conegut pel gran públic: la París-Roubaix.

Seguint, doncs, amb l’edició de fa set anys de l’edició júnior de l’Infern del Nord, que ha descobert a grans corredors com Peter Sagan, segon l’any 2008, o el que és actualment el corredor més jove del ProTour, el noi de Quick Step Guillaume Van Keirsbulck (ens encanta a “Con el Plato Pequeño” i, a més, és nét del mític Benoni Beheyt del que parlo al darrer programa), descobrim l’altre alumne avançat de Flecha. Parlo de qui es va imposar en solitari, del gal·lès Geraint Thomas (1986).

El de Cardiff porta, com tots els talents de la pista britànica, i ara sobretot australiana, acumulant èxits des de ben jove. Sense anar més lluny, en el seu primer any complet com a professional amb Barloworld l’any 2007, va aconseguir acabar el Tour de França tot i ser el més jove de la prova. La seva implicació més forta amb els velòdroms va acabar amb el cicle olímpic de Pequín 2008, que va tancar de forma excepcional formant part de la quarteta de persecució per equips que van batre el rècord del món de l’especialitat. A partir d’aquí, el seu creixement en el fons en ruta ha estat exponencial.

Thomas de campió britànic a Niça (Isabelle Duchesne).jpg

Geraint Thomas és un dels talents més consolidats i polivalents de la pedrera britànica. (c) Isabelle Duchesne

La seva explosió va ser la temporada passada, quan va demostrar que no té límits. No tant per la seva exhibició al campionat britànic, junt amb el citat Kennaugh, en un circuit molt exigent, sinó per com es va presentar davant el gran públic en les cites més reconegudes de calendari. En primer lloc, fent un Critèrium de Dauphiné molt complet, tant en contrarellotge com entrant als esprints i aguantant el màxim a la muntanya, però el punt culminant va ser la primera setmana de Tour de França. Ja vestit de campió nacional, va firmar un excepcional cinquè lloc al pròleg i després de ser segon, amb el selecte grup de sis capdavanter, a l’etapa de les llambordes, va transmetre la sensació d’estar preparat per liderar un equip.

La seva principal virtut és que es sacrifica tal com faci falta per l’equip. Sense anar més lluny, per a posar un exemple, n’hi ha prou amb veure com va facilitar el triomf de Greg Henderson a la París-Niça, ell sol, enfront d’un equip HTC-Highroad totalment entrenat en la preparació pels esprints. Això no treu, com deia, que tingui ja la maduresa necessària per portar les regnes d’un gran conjunt com Sky, i això s’està demostrant en el tema que ens ocupa per dates: les clàssiques de llambordes, el mateix terreny en el que va impressionar a la Grande Boucle.

L’any de Thomas, en l’aspecte més individual, ja ha començat sent el d’un líder comú. A la prova ‘A Través de Flandes’ (Dwars door Vlaanderen, si aneu a buscar-la) tan sols un esprint força qüestionable el va apartar de la victòria davant el futur guanyador de la gran De Ronde, Nick Nuyens. I a la mateixa Volta a Flandes va gestar el que s’ha guanyat de cara a Roubaix: compartir els galons amb Juan Antonio Flecha. Un home que, per sobre de tot, l’apassiona el talent de Thomas i el fet de poder estar ensenyant petits secrets a un potencial triomfador en el món del ciclisme.

I és que el gal·lès no tan sols va fer de gregari de luxe, assegurant una bona col·locació de Flecha en els traïdors muurs inicials, sinó que després va mantenir les forces necessàries per estar al grup capdavanter, estar igual d’actiu que el seu company d’equip i ser desè, una posició per sobre d’ell. A l’equip ja tenen clar que limitar-se a una sola punta de llança és també limitar les opcions, i a la París-Roubaix els dos sortiran amb els mateixes opcions.

En una situació semblant es troba un que no és britànic, però que va explotar encara de forma més precoç: el noruec Edvald Boasson Hagen. Va marxar del potentíssim Columbia (actual HTC) amb uns resultats genials per intentar trobar el seu lloc en un ambient més lliure com hauria de ser Sky, i és un altre dels que en resident a Castelldefels està “adoctrinant”. De fet, explicava al portal de ciclisme del país nòrdic, procycling.no, que li recordava a Óscar Freire per la seva fama de despistat, de desconeixedor fins i tot dels seus rivals, però que el dia que puleixi detalls no tindrà límits enlloc. Malauradament, Boasson Hagen torna a estar lesionat per enèsima vegada en els últims dos anys per una caiguda al GP de l’Escalda (quan no són molèsties al tendó d’Aquil·les, es trenca tres costelles…).

Segurament tots aquests alumnes es convertiran -si és que no ho són ja- en rivals, i tard i d’hora li tornaran la jugada, com va fer Langeveld. Però tant de bo que en siguin molts més, perquè demostren la grandesa del mentor.

Volta a Flandes: més enllà d’una cursa, el símbol d’una nació

dijous, 31/03/2011

En el món de l’esport hi ha esdeveniments que superen el que és -i permeteu-me ser tan evident- estrictament esportiu. Segurament en un que mou tantes passions com el futbol n’estem farts de sentir-ho, però en el ciclisme sol ser més difícil adonar-se’n. Tanmateix, hi ha una “colla d’irreductibles”, com deien a Astèrix i Obèlix, que segueixen veient l’esport de la bicicleta amb la mateixa passió de sempre. Allà, cada abril, el ciclisme es converteix en una qüestió d’estat. Una expressió que es pot considerar que va amb mala baba si veiem que m’estic referint a un país que està batent rècords de desacord governamental. Bart de Wever parlava a l’estiu, just després de les eleccions, que facilitaria un govern amb valons per evitar l’enfonsament del país en temps complicats, però el creixent suport envers el seu partit, l’independentista Nova Aliança Flamenca, manté estancada la formació d’un nou govern.

Boonen al Kapelmuur.jpg

Les banderes del lleó de Flandes donaran color més que mai a la prova nacional, especialment al Kapelmuur. (c) Tim de Waele

Aquesta situació porta a pensar que la Volta a Flandes d’enguany tindrà un component reivindicatiu més fort que mai. De Ronde van Vlaanderen -eviteu agafar l’adaptació valona i anomenar la cursa el Tour de Flandes, i més en els temps que corren- és el segon Monument de l’any després de la Milà-Sanremo. Us podria explicar una història confusa sobre si es disputa el tercer diumenge de primavera, però per a simplificar-ho dic que acostuma a caure el primer diumenge d’abril, en aquest cas el dia 3, i té un encant especial pels que ens encanten tots els àmbits del ciclisme.

No és tan sols pels característics muurs que marquen el recorregut i fan les delícies dels aficionats, sinó per la increïble passió popular que aixeca i que tan bé il·lustra aquest vídeo promocional del diari Het Nieuwsblad. Es calcula que al voltant de 800.000 persones estaran aquest diumenge tenyint els 256 quilòmetres de recorregut, preferiblement amb la bandera nacional del conegut Vlaamse Leeuw (‘el Lleó de Flandes’, que a més anomena als grans dominadors de la prova i titula l’himne nacional) , i no és d’estranyar si parlem d’una cursa que dóna arguments per a fer una sèrie de televisió.

LA DESFETA DELS DE CASA. Tal i com ja donava a entendre en una altra entrada, a Bèlgica no estan per tirar coets si ens referim a l’estrictament esportiu. El simbolisme del mallot nacional va passant d’esquena en esquena, i de nou sembla que el seu portador no arriba en les seves millors condicions. Al 2010 Tom Boonen va ser superat una vegada rere una altra per Cancellara fins a rebre la derrota definitiva al punt sagrat del recorregut, el Kapelmuur. El de Mol, tanmateix, té un caràcter irrefrenable i aquest any tornarà a lluitar tot i repeteix que no es troba massa fi. Almenys ho fa amb una victòria recent, a l’esprint a la Gant-Wevelgem, i amb la mateixa motivació de sempre a jutjar per la força que desprenia en el reconeixement del recorregut.

Devolder derrotat a Omloop (Bettini).jpg

Stijn Devolder ha transmès molt males sensacions a l'inici d'aquesta temporada. (c) Roberto Bettini

Stijn Devolder sembla que porta fins i tot pitjors precedents. El nou fitxatge de Vacansoleil ha anat a remolc a totes les clàssiques, però no perd l’optimisme. De fet, mai s’ha caracteritzat per donar bons resultats fins que arriba la prova del voltant de casa, ell que és de Courtrait, al cor de la zona per on passa. Recorda que en els seus dos triomfs a De Ronde no sortia com a favorit i que ell no té el talent de Boonen o de Gilbert, sinó que es defineix com “un home que ha hagut de treballar dur per fer-se un petit palmarès, anant contra els elements”. Pura filosofia flamenca.

Al contrari que el portador del número 1 i màxim favorit: Fabian Cancellara. Pur talent. La seva darrera exhibició a l’E3 d’Harelbeke va ser perfectament definida per Marc Sergeant, el director d’OmegaPharma-Lotto: “Tothom sabia que atacaria, però ningú el va poder seguir”. Ell dirigeix a un dels aspirants a intentar-ho, el való Philippe Gilbert, que porta dos tercers llocs consecutius en aquesta prova. Declaracions semblants a la de Jonathan Vaughters, que reconeix que “només hi ha opcions si aguantem la seva roda [de Cancellara], perquè a l’esprint no és el més ràpid. Però el difícil és aguantar-la”. I més quan ell dirigeix el que sigui, potser, l’equip més potent, el Garmin-Cérvelo, però que amb homes com Thor Hushovd, Heinrich Haussler i Tyler Farrar el que necessiten és un esprint reduït. Però lluitaran. Perquè, com diu Bernhard Eisel, corredor d’HTC-Highroad, “si no fos possible batre’l, no sortiríem el diumenge”.

Cancellara a l'acabar Sanremo (Bettini).jpg

Cancellara surt, un cop més, amb la pressió a les seves espatlles, però ironitza dient que ell les té "molt amples". (c) Roberto Bettini

La llista d’aspirants podria ser interminable, però és obligat parlar del nostre Juan Antonio Flecha. L’Arquer explicava en declaracions a Het Nieuwsblad -de nou, el diari que dóna nom a al cursa que ell mateix va guanyar l’any passat- la seva mentalitat i que ens ajuda a entendre que ja és com un més per aquelles terres. “Corro per gaudir i fer-ho bé, no per guanyar”. L’únic precedent de podi en aquesta prova el té amb el tercer lloc el 2008, però admet que si fa el pas endavant definitiu, “seguiré sent el mateix Flecha, encara que guanyi un Monument”. “No penso en guanyar, sinó en donar el meu 110%”. Si no ho aconsegueix, tindrà una setmana més tard la revenja en el seu veritable somni.

EL RECORREGUT, PLE DE SIMBOLISMES. Aquí som més aviat poc mitòmans. A De Ronde, de llocs sagrats n’hi ha molts. La característica principal del seu recorregut són els diferents muurs, que enguany n’hi ha 18. Aquests són antics camins de pagès, de llamborda, i amb desnivells de veritable por. Per a conprovar-los, feu-li una ullada a aquest recopilatori dels amics de Cobbles&Hills, uns bons apassionats (no deixeu de descarregar-se el seu magnífic PDF previ). Per a resumir, quedeu-vos amb tres noms: el vell Kwaremont, que és quan s’inicia el plat fort, el Koppenberg, on es sol començar a seleccionar la cursa, i el màgic Kapelmuur (Mur de la Capella, a Geraardsbergen), on es decideix. Les fotos que cada any surten amb el públic entregat són magnífiques, i el seu mite s’exemplifica molt bé amb la cançó que li ha dedicat el cantautor Alex Roeka. Disculpeu haver fet aquesta entrada tan tardana i caòtica, però espero haver pogut fer entendre una mica més que la Volta Flandes té un encant especial. De Vlaanderens Mooiste. Que en gaudiu.

 

Els primers catalans fent front al potencial estranger

dimarts , 22/03/2011

En uns dies com són els de la celebració de la Volta a Catalunya del centenari, el moment és l’idoni per recomanar un llibre imprescindible: la història de la mateixa Volta a Catalunya pels magnífics arxivistes del ciclisme Jovier Bodegas i Juan Dorronsoro. Amb una mica de sort el podreu aconseguir aquí, entre d’altres perles igualment imprescindibles pels apassionats al passat d’aquest esport.

L’any passat es va viure un esdeveniment històric amb el doblet de dos corredors catalans al capdavant de la classificació final. Van ser dos grans ciclistes i persones (a mi sempre m’agrada dir que si es dediquessin a un altre esport serien ídols de masses), en Joaquim Rodríguez i en Xavi Tondo, que van superar a un bon grapat de corredors estrangers de nivell innegable. Un fet gens habitual si li fem un cop d’ull al palmarès de la Volta. Perquè la nostra no ha estat sempre una cursa internacional. De fet, quan va néixer l’any 1911 sota la direcció del “Club Deportivo” de Barcelona, era una cursa reservada a corredors nacionals, fet que es va conservar fins l’any 1913. La Primera Guerra Mundial va fer aturar la prova des de 1914, i va ser a la seva represa l’any 1920, ja organitzada per la UVE (Unión Velocipédica Española, una iniciàtica federació nacional de ciclisme), quan es va definir com a internacional.

Janer

Els ciclistes, en especial un pioner com Jaume Janer, eren tractats com herois.

S’hi van inscriure dos francesos, allistats com a José Pelletier i José Nat, que senzillament van humiliar a la resta de participants. Pelletier, guanyador final, es va endur les quatre primeres etapes, i l’última va ser per Nat, segon final. La mesura, doncs, va ser unànimement criticada, per “fomentar que les pessetes se’n vagin cap a forasters que ja sabíem que estan clarament per sobre dels nostres corredores”. Tal va ser el desastre que es va tornar a suspendre la Volta  a Catalunya fins 1923 quan, a mans de la històrica secció de ciclisme de la Unió Esportiva Sants, la cursa va aconseguir la estabilitat, que va haver de passar per dos anys més de cursa reservada a nacionals, el 1924 i 1925. I per això, amb el material del llibre citat, intento recordar els primers que van enfrontar-se amb dignitat a aquest talent forà, i que podríem dir que ara emulen la gran generació de ciclistes catalans de la que gaudim.

Jaume Janer (Terrassa, 1900-1941) és bàsicament conegut per haver estat el primer espanyol en acabar el Tour de França. Ho va fer el 1924 (30è), després d’abandonar tant els anys 1920 i 1921, bàsicament per motius econòmics que el feren tornar. De fet, s’explica que va ser subvencionat per tal que pogués acabar la seva proesa i després va ser rebut com un heroi per la gesta pionera. Tanmateix, una gran injustícia a la seva carrera ha estat que no figuri cap general final de la Volta a Catalunya al seu palmarès, on almenys hi va guanyar quatre etapes. Era, principalment, un corredor força ràpid, i combatiu quan no hi tenia més remei.

Janer era molt jove quan va debutar a la gran ronda de casa, el 1920, on s’hi va presentar ja havent guanyat el campionat d’Espanya el 1919. No va poder fer res contra la superioritat de Pelletier i Nat, però va ser, junt amb Josep Saura, l’únic de casa capaç de plantar-los-hi cara. Fou tercer a… una hora i deu minuts de Pelletier! Les seves dues darrers edicions, de 1926 i 1928, van ser per oblidar: va haver d’abandonar, en el primer cas després d’haver rebut una sanció d’una hora que s’imagina que va ser per ajudes mecàniques indegudes. Recordem, però, els seus millors dies, que van ser les quatre etapes guanyades, totes a l’esprint. Ho va aconseguir a l’etapa final de l’edició de 1924, on va acabar 5è, i a tres de la de 1925, on va ser segon tot i els seus constants moviments, que molts diuen que li venien proporcionats de la força d’haver acabat el Tour de l’any anterior.

Janer i Miquel

Jaume Janer (e) i Muç Miquel (d) eren, a més de grans rivals, bons companys fora de les carreteres.

Qui va evitar les dues victòries de Janer a la Volta va ser, com deia, Muç (o Mus) Miquel; un paio que ha portat molts més maldecaps als arxivistes, i conseqüent desinfomació. La qüestió és una barreja de dos tipus de canvi de noms: el canvi obligat de Miquel pel “Miguel” castellà i Muç per “Mucio”, i la confusió d’aquest cognom per un nom de pila. Així, és habitual consultar resultats a on apareix amb múltiples variants, sigui Miguel Mucio -la més habitual-, Mucio Miquel, etc. Tot sembla apuntar que va néixer al barri barceloní de Les Corts, i va residir a la localitat tarragonina de Vila-seca i a Perpinyà… on hi ha un carrer amb el seu nom!

Aquest potent rodador va participar, igual que Janer, en cinc edicions de la Volta, i es va imposar a les dues que van ser reservades a corredors nacionals. Va basar les seves victòries amb llargues escapades a la primera etapa de cada edició per por a la rapidesa de Janer a les arribades, i un bon treball d’atacs a la resta d’etapes dels seus companys d’equip. Expliquen les cròniques de l’època (que, de fet, semblen més aviat informes escrits per reporters de guerra) que era un corredor força impetuós, que a l’any del seu debut, 1923, ca pagar més d’un poc els seus esforços. Tot i així, va acabar en un decent cinquè lloc a la general, i el guanyador final, el francès Maurice Ville (per darrere seu van tornar a quedar Pelletier i Nat) va dir d’ell que “m’han enganyat, perquè vaig venir a Catalunya pensant que el nivell era molt pobre i aquest tal Mucio serà un gran campió: té força i coratge”.

La seva millor actuació va ser el segon lloc a la general de 1926, tan sols avançat per un brillant Victor Fontan, que posteriorment seria un clar competidor a les muntanyes del Tour de França. Es va acomiadar amb una nova segona plaça el 1928, a la primera de les set victòries de Mariano Cañardo. Aquest és, però, una figura que va més enllà de la realitat de la pròpia Volta i que espero poder explicar-ne peripècies més endavant. Per ara, llarga vida a la Volta i als catalans que hi lluiten!