No sabem el que tenim

El ciclocròs és una modalitat que s’ha modernitzat molt al llarg del temps. Malgrat que el seu primer campionat del món es va celebrar l’any 1950 -amb victòria de l’escalador de carretera Jean Robic- la cursa “oficiosa” de referència mundial fins a mitjans de segle XX, el Critèrium Internacional parisenc, s’inicià l’any 1924. Així doncs, el que va començar com la història d’uns bojos que van voler anar camp a través en bicicleta, ara s’ha convertit en un espectacle de circuit, amb material i competidors especialitzats, pràcticament religió a Bèlgica quan la competició de fons en carretera està aturada.

Lluny de prestigiosos trofeus com el Superprestige, el GvA (Gazet van Antwerpen, el diari d’Anvers que el patrocina) o la nova Copa Fidea, a Catalunya -com a la resta de l’Estat- ens trobem davant d’una pràctica “en desenvolupament”, gairebé podríem dir que interminable, ja que les tradicions no es poden canviar. Tanmateix, el treball de la comissió de ciclocròs de la Federació Catalana permet la disputa d’una Copa Catalana d’un nivell organitzatiu notable, tenint en compte els difícils temps que viu l’esport -més aviat, el que no surt per televisió- en temes de finançament.

L’edició 2010/11 ha constat de nou proves. Per a fer-nos una idea, el Superprestige i el GvA , concursos de l’elit internacional que es segellaran a finals de febrer, i la ja acabada Copa del Món, han tingut vuit proves, en contraposició a les tan sols quatre que ha tirat endavant la Copa Espanya, afectada per la predilecció dels organitzadors a fer proves internacionals. Els quilometratges, un bon indicador de la qualitat organitzativa, són cada cop més semblants als dels circuits centreeuropeus, anant in crescendo dels 2,15km de mitjana la temporada 2008/09 als 2,3km aproximats d’enguany.

Ciclocròs Mataró

Hermida i Lozano, al capdavant del ciclocròs de Mataró (c) Esport Ciclista Mataró

En aquest context, els catalans han mostrat el seu potencial plantant cara a la major tradició basca -i dels voltants-, fins i tot al llarg dels anys, amb noms històrics com el del manresà Francesc Sala (campió d’Espanya 1982, 1985, 1987 i 1988), que actualment segueix actiu a la categoria màster-50, només superat per Bernat Del Pino tant al final de la Copa com al campionat de Catalunya. A més, la disputa d’aquests campionats a Sant Julià de Vilatorta va deixar veure per primer cop el duel que demostra el nivell català actual: el jove David Lozano i José Antonio Hermida.

Ambdós són bikers complets, és a dir, que combinen aquesta modalitat amb la temporada de BTT. Hermida és sobradament conegut, més que res per ser campió del món de la citada especialitat, i començava allà la seva activitat després d’uns intensos mesos de compromisos publicitaris gràcies al seu èxit. Lozano, en canvi, ja portava força més ritme de competició, amb tres victòries a la Copa de casa i participacions arreu d’Espanya. El de Matadepera porta anys sent referència nacional en categories inferiors, que li han valgut cinc campionats d’Espanya consecutius: un en júnior i els quatre del seu periple sots23.

Una millor posició de sortida i un domini tècnic excepcional -que no tan sols destaca aquí, sinó que s’equipara al nivell internacional, doncs era dels pocs que superava els obstacles sense baixar de la bicicleta al Mundial sots23 de l’any passat a Tabor, on va signar una meritòria dinovena posició-, el portaren a endur-se el títol català. Semblava que el duel es tornaria a repetir a l’última cita de la Copa Catalana a Mataró, però uns problemes mecànics del de Bicis Esteve donà via lliure a la victòria parcial d’Hermida i a la general final d’elits per un habitual lluitador: Francesc Xavier Carnicer, merescut guanyador per la seva regularitat (quatre segons llocs).

Les endarrerides posicions a la graella de sortida -determinada en gran part per les posicions a la Copa Espanya, a on Hermida no va participar i Lozano va haver d’abandonar per caiguda a la prova d’Alcobendas- van passar factura els nostres dos protagonistes al campionat d’Espanya de Zamora, que van haver de gastar la major part dels seus esforços a remuntar posicions. En el seu primer any a la categoria d’elits, Lozano (1988) va poder acabar en cinquena posició. Hermida, per la seva banda, va arribar al cap de cursa en una demostració envejable, i quan estava en condicions de disputar la victòria a l’alabès Javier Ruiz de Larrinaga, una confusió en el cartell de les voltes restants, que estava girat cap a la càmera de televisió, el van relegar a la segona posició.

És molt probable que, amb un lloc decent de sortida (i no em refereixo a la primera línia, sinó tan sols entre els 15 primers, no més enllà de la posició 30 o 40, on estaven), i més donat el pas estret del recorregut del bosc de Valorio, els dos haurien estat al podi, tot i la curta preparació d’un i la joventut d’un altre. Ara, pels pèls, Lozano s’ha quedat fora de la selecció espanyola, i José Antonio Hermida sí que prendrà la sortida demà al Mundial de la disciplina a Sankt Wendel (Alemanya). Ho farà a la última línia. De nou, tornarà a passar-se la hora de competició remuntant posicions i, de nou, seguirem sense saber el que tenim.

2 comentaris

  • Fernando Navarro

    29/01/2011 10:13 pm

    D’acord que a Catalunya el ciclocross viu d’una salut relativament bona. Ara bé, es troben lluny de l’escena basca pel següent motiu: no hi ha ciclocrossmans. Hi ha bikers que s’adapten sobradament bé a aquesta modalitat, pero no será fins que es pugui ser únicament ciclocrossman quan s’haurà donat el definitiu pas en davant.

  • arabadan

    29/01/2011 11:56 pm

    Certament, ja coneixem que és molt difícil guanyar-se la vida amb el ciclocròs a Espanya. Però no hem d’oblidar que també hi ha molts corredors de nivell internacional com ara Thijs Al (és el primer que m’ha vingut al cap) que ho combina amb la BTT.
    De fet, jo crec que si hi ha nivell, acabes adaptant la teva carrera a una o una altra modalitat. Segurament, en Lozano segueixi competint al màxim nivell en ambdues modalitats, però ben bé podria fer com el mateix Hermida, que fa servir la temporada de ciclocròs com a preparació, o com Sven Nys, que justament fa BTT per entrar a la temporada de ciclocròs amb competició a les cames. Però per això fa falta sobresortir especialment per alguna de les dues branques.
    Gràcies per participar, Fer!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús