Mentre hi ha vida, hi ha esperança

Trobar uns moments d’estabilitat a la república presidencialista de Gabon, un estat de poc més d’un milió i mig d’habitants de l’Àfrica equatorial, just al nord de Camerun, és pràcticament una quimera. La mort del pseudodictador Omar Bongo el juny de 2009 -curiosament a Barcelona, on estava en tractament mèdic- no va resultar cap solució, al contrari, doncs el guanyador de les eleccions presidencials per la successió va ser el seu fill, Ali Ben Bongo. Una casualitat poc casual que es va respondre amb uns temps de força enfrontaments als carrers centrats a Port-Gentil -segona ciutat més poblada del país i on la oposició pren més força-, al veure que el frau electoral seguia ben present després de les filigranes que el partit de Bongo, el PDG (paradoxalment anomenat Patri Démocratique Gabonais), feia constantment per mantenir-se al poder.

La situació no s’ha redreçat precisament en els últims mesos. Sense anar més lluny, la setmana passada, el dia 25 de gener, el líder de l’oposició Andre Mba Obame va autoproclamar-se president eludint la defensa de la Constitució i dels drets de l’estat. L’acció va ser frenada l’endemà per l’Unió Africana, retornant a Bongo al poder. En aquesta esfera, es celebra des de 2006 una prova ciclista anomenada Tropicale Amissa Bongo, en clara referència a la família presidencial, apujada a la categoria 2.1 per la UCI des de 2008, el que ens dóna una idea que organitzativament és menys caòtica del que ens podríem imaginar. Tanmateix, les dificultats han estat innegables, ja que la inestabilitat del país es traslladà a una federació de ciclisme feta miques. Així doncs, el Comitè Olímpic nacional amb Léon Folquet al capdavant, agafà les regnes d’aquesta exòtica competició.

Si parlàvem de l’auge americà i oceànic en el mercat ciclista, com a bona ex-colònia que és Gabon, la Tropicale sempre ha sigut el lloc ideal on els equips francesos comencen la seva temporada amb una agradable caloreta i uns quants calerons a la butxaca. Si és increïble que la cursa pugui existir, encara ho és més que hagi sigut possible l’edició d’enguany, que s’inicià… el 25 de gener, el mateix d’a de l’afer Obame. Però és que aquesta edició ha estat una d’especial. Especial perquè, després de sis anys disputant-se, s’ha vist la primera victòria africana davant de l’armada europea. A més a més, per partida doble, i en l’any en que a part dels equips professionals francesos (FDJ i Europcar, l’antic Bbox Bouygues Telecom, han sigut els dos presents), s’hi ha sumat el conjunt belga Quick Step, liderat pel lluitador Sylvain Chavanel, doble guanyador d’etapa a l’últim Tour de França.

Que Anthony Charteau (Europcar), guanyador del mallot de la muntanya de la darrera Grande Boucle, hagi estat el primer corredor a repetir victòria a la general de la prova, revalidant el seu títol de l’any passat, és pràcticament el més anecdòtic de la història. El realment important i significatiu és que s’han pogut trencar les barreres que separaven el ciclisme africà de l’europeu. El primer pas per començar a crear la idea de que la mundialització del ciclisme és possible més enllà de venir de la mà d’organitzadors multimilionaris. Encara que, en matèria mecànica, no ens hem mogut. La imatge dels cotxes d’equips europeus amb bicicletes de recanvi fins l’avorriment es contraposava amb la que es pot veure en aquest vídeo a partir del minut 1:48.

La màquina del camerunès Serge Tchankoutio, després de cinc dies de competició, va acabar per dir prou. Un cop baixat de la bicicleta, al veure-la destrossada mentre el pilot s’escapava de la seva vista, no va poder fer més que treure’s el seu dorsal 74 de l’esquena. Sense bicicleta de recanvi, sabia que no hi havia cap més alternativa que abandonar. “Decepció”. Així resumia, amb els ulls gairebé plorosos, el que suposava per ell i com representava la situació del ciclisme africà: seguien un pas per sota. Per sort, això no va acabar aquí. Van haver de passar uns minuts de feina manual -amb eines i traça com la que pot fer servir qualsevol cicloturista mitjà- fins que tornava a estar en disposició per continuar pedalejant.

Així doncs, després de recol·locar-se els dorsals en els punts reglamentaris del seu mallot, el bo d’en Serge va reprendre la marxa, no sense abans haver dit, amb un somriure tímid, unes paraules. Tchankoutio traspassà la meta a vint-i-sis minuts i dos segons del guanyador de l’etapa, Yohann Genè -un dels pocs francesos professionals de pell negra, guanyador de dos parcials-. Però, ja se sap, que com bé havia explicat abans… “mentre hi ha vida, hi ha esperança”.

Teklehaimanot

Daniel Teklehaimanot s'ha convertit en tot un ídol per l'Àfrica negra. (c) Pierre Carrey

TEKLEHAIMANOT, L’ESPERANÇA. Aquesta anècdota es pot considerar una metàfora de la trajectòria de l’home encarregat d’estrenar els africans a la Tropicale. Daniel Teklehaimanot (Debarwa, Eritrea, 1988) ha tingut una carrera prou conflictiva, marcada per diverses caigudes que han pogut endarrerir la seva progressió però, sobretot, per la mala sort en les oportunitats que se li han presentat per arribar a l’elit mundial. Com a ex-colònia italiana, Eritrea té una mínima tradició ciclista excepcional dins de l’Àfrica negra. La seva planta i els seus bons resultats continentals, entre els que destaca especialment la seva disputa constant per la victòria a la Cursa Ivoriana de la Pau l’any 2008 davant d’un munt de promeses europees, no van passar per alt al peculiar equip papal Amore&Vita, que el van tenir com a stagiaire fins a final de temporada, però no li van donar continuïtat.

El xicot de nom complicat, però, es va quedar amb l’esperit d’haver-se de guanyar les garrofes i ben aviat es va traslladar a Aigle (Suïssa), per formar-se al Centre Mundial UCI, que reuneix allà a promeses d’arreu del món que provinguin de contextos amb pocs recursos. El seu bon rendiment al calendari sots23 ha estat innegable, començant pel sisè lloc a la general del Tour de l’Avenir de 2009 -el conegut com a Tour de França pels joves, que de fet l’organitza igualment ASO-. Teklehaimanot ha anat combinant exitoses campanyes internacionals amb una consolidació de corredor dominant al calendari ciclista africà, cosa que gairebé li ha fet pendre la posició d’heroi entre els aficionats de l’Àfrica subsahariana, al estar plantant cara a corredors de països més desenvolupats com pot ser el cas dels sud-africans -amb un bon nombre de professionals- o de països mediterranis com marroquins o tunisians.

L’any passat fou de nou força enriquidor per ell, amb bons èxits com la victòria d’etapa a la prova canadenca de la Copa de les Nacions sots23 de Ville Saguenay, però sobretot, una nova oportunitat com a stagiaire -una espècie de contracte a prova permès per la UCI a partir de l’agost-, aquest cop en un conjunt de gran nivell: el Cervélo. La mala sort en forma de caigudes només el va deixar disputar tres clàssiques sense fer soroll, i va tornar a l’Àfrica amb la mala notícia de que, donada la fusió entre Garmin i Cervélo, es quedava sense un lloc que semblava que tenia assegurat entre el professionalisme. Tanmateix, Teklehaimanot té ben present la màxima de que “mentre hi ha vida, hi ha esperança”, i el seu retorn a les competicions al seu continent ha sigut més victoriós que mai, començant el novembre passat i acabant amb la explicada Tropicale Amissa Bongo.

Aquest hivern se l’ha unit amb equips com el Team Type 1, entre d’altres rumors, però ha començat la temporada 2011 sense contracte professional. El seu representant, Michel Thèze, ja ha afirmat que “necessitem que el projecte sigui segur per firmar. Ha sigut una pena, perquè Cérvelo era justament el que buscàvem”. Novament, l’optimisme és el principal en el seu discurs, perquè “en Daniel és el tipus d’esportista que el ciclisme necessita: està molt centrat en la competició, és net i un exemple a seguir. Per això el protegim tant”. I no és per menys. Abans d’imposar-se a la Volta a Rwanda havia estat el complet dominador dels campionats d’Àfrica, guanyant tant la prova en línia com la contrarellotge. Malgrat alguna absència sonada com la del tunisià Rafaâ Chtioui, completament consolidat a Europa amb l’Acqua&Sapone italià, el mèrit de la seva gesta és indubtable.

Tant és així, que al tornar cap a les vacances a Eritrea, el president de la Comissió d’Esports del país i el ministre d’Afers Públics el van rebre a l’aeroport. Fins i tot es va plantejar una reunió amb el president de la república, a on hi van assistir tant Teklehaimanot com una altra ferma promesa del país, Natnael Berhane (1991), segon al mateix Tour de Rwanda. Passat un mes, al gener, ells dos han sigut els dos primers africans a escriure victòries d’etapa a la Tropicale Amissa Bongo. Han sigut els més forts de les respectives escapades (podeu veure les seves victòries aquí i aquí). Era igual si qui tenien al davant era Charteau o tot un caça-etapes com Jérôme Pineau. La força i l’esperança d’un país els empentà a ser més ràpids, per trencar les fronteres i per consolidar, com deia el lema del ministre d’Informació eritreu, “la glòria eterna per la joventut eritreana”.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús