El dia que Coppi va poder més que la guerra

A vegades sembla que, quan ha passat molt de temps d’una realitat, aquesta perdi importància, o fins i tot resti abandonada en l’oblit. Per a mi, una de les grans injustícies en la història del ciclisme és la manca d’importància que ha passat a tenir el rècord a la hora. Una hora, seixanta minuts o, el que és el mateix, tres mil sis-cents segons de lluita contra un rellotge pot semblar un absurd, però han sigut objecte de històries molt curioses d’aquest esport. Malgrat que el quatre cops campió del món contrarellotge, Fabian Cancellara, va afirmar a l’acabar la temporada 2009 que tenia en ment intentar batre’l, l’interès actual en aquesta gesta és nul.

Molts diuen, i segurament amb raó, que les limitacions establertes per l’UCI el setembre de 2000 van frenar-ne definitivament la fal·lera. Es van desoficialitzar tots els rècords a partir del de Francesco Moser l’any 1984 per les seves innovacions tècniques, oblidant que el treball tecnològic de les marques de bicicletes i components sempre avançaran de la mà amb el ciclisme de competició. Això no treu els magnífics duels personals i d’altres històries que ha comportat el rècord a la hora, i de les quals a mi me’n fascina una de concreta. Esportivament, probablement sigui molt discutible, però més aviat per tot el que comporta.

Coppi

Coppi, rodant cap el rècord en un velòdrom buit per l'amenaça de bombardejos. (c) vigorelli.org

Fausto Coppi (Castellania, 1919-Tortona, 1960) és un ciclista que té un encant especial. Sota el meu punt de vista, per sobre del domini total de Merckx, l’empenta d’Hinault o la imbatibilitat d’Armstrong, Coppi és i serà el ciclista més llegendari. La seva vida és la d’un home marcat per la desgràcia, la malaltia, alhora que per la genialitat… i la Segona Guerra Mundial, aquella que va truncar la seva carrera i la de l’altre geni italià de l’època, Gino Bartali. Ambdós eren companys d’equips a Legnano la temporada 1940 quan es va començar a gestar el relat protagonista d’aquesta entrada.

Coppi era un semidesconegut de vint anys quan va debutar al Giro d’Itàlia amb l’únic objectiu de treballar per Bartali, el seu líder, que llavors ja era guanyador del Tour de França. Una caiguda del florentí a la segona etapa va donar llibertat al jove de les cames de filferro, que s’emportà contra tot pronòstic la general de la corsa rosa, gràcies a una llarga escapada camí de Mòdena. Itàlia declarà la guerra a França i el Regne Unit just un dia després d’acabar-se el Giro: el 10 de juny de 1940.

Això no va evitar que la temporada següent es comencés a Itàlia amb una certa normalitat, i els organitzadors de clàssiques que encara resistien, com els Tres Valls Varesins, el Giro del Vèneto… van veure com Coppi es confirmava a les seves curses. Finalment, no es va poder escapar, i va ser reclutat al Regiment d’Infanteria de Tortona, renunciant a alguns càrrecs que li podien haver ofert per la seva condició d’esportista. Ell tenia al cap el rècord a la hora, i va demanar un permís d’un mes pel seu intent, tot i que finalment tan sols li van concedir quinze dies.

En va dedicar els primers catorze a entrenar-se, per recuperar la forma física que l’havia fet sorprendre a Itàlia sencera. L’últim dia, el quinzè, aniria al velòdrom de Vigorelli, a Milà, i es jugaria entrar a la història. Al presentar-se, va veure com el sostre del velòdrom milanès estava en un estat ruïnós: l’havien bombardejat. Els ànims de la ciutat eren els que eren, i aquell 7 de novembre de 1942 el recinte que havia ovacionat els últims quatre herois capaços de rebaixar aquella marca, aquell dia estava pràcticament buit.

Coppi va anar clarament de més a menys, i finalment va poder superar l’anterior rècord, el del francès Maurice Archambaud, per 31 miserables metres. No va haver-hi temps per gaires felicitacions, ja que poc després de la gesta van sonar per enèsima vegada en aquells temps les alarmes antiaèries, i tots els assistents i els preparadors de Coppi van haver d’anar als corresponents refugis. Tanmateix, la notícia es va escampar ràpidament, i l’endemà ja es va fer servir l’heroïcitat del piemontès com a propaganda de guerra i una demostració de “la superioritat de la raça italiana”.

Molt poc va recompensar-li el règim de Mussolini al sempre peculiar Coppi, sovint relacionat amb posicions filocomunistes, ja que va ser destinat a un batalló africà fins la fi del conflicte. Tan sols se’n sap que va ser presoner aproximadament un any i mig en un camp de concentració anglès a Tunis. Després del seu retorn, va reprendre la seva exitosa carrera, que tant per afers esportius com extraesportius dóna per bastantes desenes d’entrades més. Confio, poc a poc, poder anar relatant les històries d’aquest home que, junt amb Gino Bartali, tal i com diu el títol del llibre de Leo Turrini, “van salvar Itàlia pedalejant”.

2 comentaris

  • Fernando Navarro

    12/02/2011 2:58 pm

    Fabulós! Si seguixes aquesta dinàmica de fer historia m’hauràs de dedicar algun cop alguna qosa sobre el Gaul.

  • arabadan

    14/02/2011 9:11 pm

    Gràcies per participar de nou, Fernando!
    Charly Gaul té algunes històries també molt heroiques al seu voltant, però no tenen el component polític que envolta les vides de Coppi i Bartali i que els fa tan interessants.
    Però no dubtis que de cara a les grans voltes se’n parlarà; i més tenint uns compatriotes seus tan prop de la victòria.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús