I Valverde segueix sancionat…

No seré jo qui negui el president de la màxima autoritat dirigent del nostre nostre esport, la UCI, el senyor “Pat” McQuaid, pren males decisions. Sota el meu parer, més que dolentes, fins i tot el pitjor és que estan portades d’una forma horrorosa. Els aires dictatorials que es respiren sobre el tema de la prohibició dels auriculars -del que m’agradaria parlar d’aquí poc- són molt perillosos si el que vols és aportar valors com els del diàleg en un esport que ja de per si força tocat.

Scarponi

Michele Scarponi ha estrenat amb victòria el seu nou mallot. (c) Roberto Bettini

Però no val lamentar-se i atribuir sempre la culpa a d’altres. Espanya sí que té un problema amb el dopatge, i és que no s’ha sabut gestionar. La ‘Operación Puerto’ va ser igual per tothom, però no tots els seus implicats ara viuen la mateixa situació. Per què? No m’agradaria entrar amb grans merders legals, però senzillament, sigui o no injust, en el ciclisme la temptativa de dopatge també és sancionable. Així que tan sols exemplifiquem.

La famosa OP va esclatar l’any 2006. Han passat cinc anys i Alejandro Valverde, sens dubte un dels millors ciclistes de l’actualitat, està sancionat.  És una llàstima, però a Espanya es va decidir per anar arxivant casos. Per culpa d’això un bon grapat de corredors (Óscar Sevilla, Paco Mancebo, Santi Pérez, Tino Zaballa…) ara estan vivint les misèries del ciclisme. Pocs equips s’atreveixen a acceptar uns corredors que no han segellat -per bé o per mal- els seus expedients. Per por a actuar. A Valverde han estat institucions alienes, com el cas del CONI, qui han acabat instigant la seva sanció. Però realment calien tants anys?

En canvi, un parell de corredors italians d’altíssim nivell porten temps triomfant. Ivan Basso i Michele Scarponi van patir les seves respectives sancions, que van acabar a finals de 2008. Des de llavors, passant pels comprensibles temps d’adaptació, no han fet més que millorar exponencialment el seu rendiment, i ara són referència internacional. Sense anar més lluny, Basso ha tornat als seus registres de quan lluitava per la victòria del Tour i va vèncer el darrer Giro d’Itàlia.

En aquella mateixa corsa rosa, Michele Scarponi va ser tercer, guanyant la sempre espectacular etapa d’Aprica, al que s’havia de sumar les altres dues etapes que havia aconseguit l’any anterior. Ho havia fet amb l’Androni, l’equip de Gianni Savio, i enguany ha fitxat per Lampre-ISD, una squadra de veritable referència a Itàlia. El seu debut, al preciós Giro de Sardenya, ha estat victoriós i molt il·lusionant davant les opcions d’aquesta nova temporada.

A l’arribada al Monte Ortobene va ser un gregari de luxe pel seu nou coequipier, Damiano Cunego, que va aconseguir una victòria que se li resistia des de la Vuelta de 2009. I, a la darrera etapa, en la dura arribada a Gesturi -a sobre, acabada en el conegut sterrato-, ha estat capaç de superar a corredor amb molt més rodatge que ell com el colombià José Serpa, i acabar quart a la general final. Una veritable festa del ciclisme italià, a on només faltava el citat Basso, que ha coronat a la més ferma promesa del panorama internacional: l’eslovac, però molt ben cuidat a Liquigas, Peter Sagan, del que parlo més endavant.

Què deu pensar ara Valverde, i què pensarà quan Basso i Scarponi tornin a brillar al seu Giro? Que si s’haguessin fet les coses millor, ell també podria estar corrent en comptes d’haver estat sancionat després d’uns anys de persecució, i sabent del seu talent, guanyant. Però Valverde segueix sancionat…

Sagan provant SFarrand.jpg

Peter Sagan perfeccionant la seva posició en uns tests de pretemporada. (c) Stephen Farrand

EL ‘CAS SAGAN': AIRE FRESC. Un dels molts mals que s’atribueixen al ciclisme actual és la monotonia del desenvolupament de les curses. Molt previsibles. De fet, aquest és el màxim argument per eradicar els famosos pinganillos -crec que mai trobaré en català un terme prou convincent-. Però una espècie d'”antídot” davant d’aquesta problemàtica sembla la irrupció sobtada a l’elit de l’eslovac Peter Sagan des de la temporada passada. Amb aquesta imperiosa necessitat que es té de comparar uns joves amb altres precedents, una frase habitual entre els suposats entesos és la de: “des de [Frank] Vandenbroucke no es veia res igual”.

El mític VDB -que en pau descansi- va emportar-se la sisena etapa del Tour del Mediterrani de 1994. Tenia 19 anys. Tan sols uns mesos menys que els que sumava Sagan quan, l’any passat, va començar a mostrar petits detalls. En el critèrium previ al Tour Down Under, va saltar a la roda d’Armstrong quan atacava i a l’etapa de Willunga de la citada prova australiana, es va escapar junt amb un trident del nivell de Cadel Evans, Valverde i Luis León Sánchez. A partir d’aquí, no ha parat de créixer. Lluny d’especialitzar-se, toca tots els terrenys. És imprevisible.

Això fa trencar amb els guions preestablerts i genera més interès. Un ciclista a l’antiga. I aquest Giro de Sardenya n’ha estat una bona mostra. Si 2010 tant va poder estar a un grup capdavanter a la París-Roubaix, ser el més ràpid en un esprint massiu del Tour de Romandia o guanyar en l’arribada en alt del Big Bear Lake a la Volta a Califòrnia, en aquests cinc dies també ha fet de tot per aconseguir la general. A Oristano, va ser el més ràpid d’un grup amb velocistes contrastats com Petacchi, Swift, Belletti o Guarnieri, a Porto Cervo i Lanusei ha estat el més fort en unes arribades estretes i dures que tant agraden als italians i ha hagut d’aguantar en arribades en alt tan exigents com el Monte Ortobene i Gesturi.

Ningú s’atreveix a posar límits a aquest tímid noi de força descomunal que semblava que havia sortit del no-res. Molts desconeixen que havia estat un gran dominador de les categories inferiors en modalitats “de fang”, per entendre’ns. Campió europeu i mundial de BTT en categoria júnior i medallista mundial de ciclocròs. El que sí que sabem que el seu increïble equip, Liquigas-Cannondale, l’està mimant i no li tanca cap porta. Ara anirà a la París-Niça, on l’any passat impressionà amb dues etapes, i es llançarà a l’aventura a les grans cites de les llambordes. Què farà? Una incògnita. Justament per això és un respir d’aire fresc en un esport que tendia a l’estancament .

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús