Arxiu del mes: març 2011

Volta a Flandes: més enllà d’una cursa, el símbol d’una nació

dijous, 31/03/2011

En el món de l’esport hi ha esdeveniments que superen el que és -i permeteu-me ser tan evident- estrictament esportiu. Segurament en un que mou tantes passions com el futbol n’estem farts de sentir-ho, però en el ciclisme sol ser més difícil adonar-se’n. Tanmateix, hi ha una “colla d’irreductibles”, com deien a Astèrix i Obèlix, que segueixen veient l’esport de la bicicleta amb la mateixa passió de sempre. Allà, cada abril, el ciclisme es converteix en una qüestió d’estat. Una expressió que es pot considerar que va amb mala baba si veiem que m’estic referint a un país que està batent rècords de desacord governamental. Bart de Wever parlava a l’estiu, just després de les eleccions, que facilitaria un govern amb valons per evitar l’enfonsament del país en temps complicats, però el creixent suport envers el seu partit, l’independentista Nova Aliança Flamenca, manté estancada la formació d’un nou govern.

Boonen al Kapelmuur.jpg

Les banderes del lleó de Flandes donaran color més que mai a la prova nacional, especialment al Kapelmuur. (c) Tim de Waele

Aquesta situació porta a pensar que la Volta a Flandes d’enguany tindrà un component reivindicatiu més fort que mai. De Ronde van Vlaanderen -eviteu agafar l’adaptació valona i anomenar la cursa el Tour de Flandes, i més en els temps que corren- és el segon Monument de l’any després de la Milà-Sanremo. Us podria explicar una història confusa sobre si es disputa el tercer diumenge de primavera, però per a simplificar-ho dic que acostuma a caure el primer diumenge d’abril, en aquest cas el dia 3, i té un encant especial pels que ens encanten tots els àmbits del ciclisme.

No és tan sols pels característics muurs que marquen el recorregut i fan les delícies dels aficionats, sinó per la increïble passió popular que aixeca i que tan bé il·lustra aquest vídeo promocional del diari Het Nieuwsblad. Es calcula que al voltant de 800.000 persones estaran aquest diumenge tenyint els 256 quilòmetres de recorregut, preferiblement amb la bandera nacional del conegut Vlaamse Leeuw (‘el Lleó de Flandes’, que a més anomena als grans dominadors de la prova i titula l’himne nacional) , i no és d’estranyar si parlem d’una cursa que dóna arguments per a fer una sèrie de televisió.

LA DESFETA DELS DE CASA. Tal i com ja donava a entendre en una altra entrada, a Bèlgica no estan per tirar coets si ens referim a l’estrictament esportiu. El simbolisme del mallot nacional va passant d’esquena en esquena, i de nou sembla que el seu portador no arriba en les seves millors condicions. Al 2010 Tom Boonen va ser superat una vegada rere una altra per Cancellara fins a rebre la derrota definitiva al punt sagrat del recorregut, el Kapelmuur. El de Mol, tanmateix, té un caràcter irrefrenable i aquest any tornarà a lluitar tot i repeteix que no es troba massa fi. Almenys ho fa amb una victòria recent, a l’esprint a la Gant-Wevelgem, i amb la mateixa motivació de sempre a jutjar per la força que desprenia en el reconeixement del recorregut.

Devolder derrotat a Omloop (Bettini).jpg

Stijn Devolder ha transmès molt males sensacions a l'inici d'aquesta temporada. (c) Roberto Bettini

Stijn Devolder sembla que porta fins i tot pitjors precedents. El nou fitxatge de Vacansoleil ha anat a remolc a totes les clàssiques, però no perd l’optimisme. De fet, mai s’ha caracteritzat per donar bons resultats fins que arriba la prova del voltant de casa, ell que és de Courtrait, al cor de la zona per on passa. Recorda que en els seus dos triomfs a De Ronde no sortia com a favorit i que ell no té el talent de Boonen o de Gilbert, sinó que es defineix com “un home que ha hagut de treballar dur per fer-se un petit palmarès, anant contra els elements”. Pura filosofia flamenca.

Al contrari que el portador del número 1 i màxim favorit: Fabian Cancellara. Pur talent. La seva darrera exhibició a l’E3 d’Harelbeke va ser perfectament definida per Marc Sergeant, el director d’OmegaPharma-Lotto: “Tothom sabia que atacaria, però ningú el va poder seguir”. Ell dirigeix a un dels aspirants a intentar-ho, el való Philippe Gilbert, que porta dos tercers llocs consecutius en aquesta prova. Declaracions semblants a la de Jonathan Vaughters, que reconeix que “només hi ha opcions si aguantem la seva roda [de Cancellara], perquè a l’esprint no és el més ràpid. Però el difícil és aguantar-la”. I més quan ell dirigeix el que sigui, potser, l’equip més potent, el Garmin-Cérvelo, però que amb homes com Thor Hushovd, Heinrich Haussler i Tyler Farrar el que necessiten és un esprint reduït. Però lluitaran. Perquè, com diu Bernhard Eisel, corredor d’HTC-Highroad, “si no fos possible batre’l, no sortiríem el diumenge”.

Cancellara a l'acabar Sanremo (Bettini).jpg

Cancellara surt, un cop més, amb la pressió a les seves espatlles, però ironitza dient que ell les té "molt amples". (c) Roberto Bettini

La llista d’aspirants podria ser interminable, però és obligat parlar del nostre Juan Antonio Flecha. L’Arquer explicava en declaracions a Het Nieuwsblad -de nou, el diari que dóna nom a al cursa que ell mateix va guanyar l’any passat- la seva mentalitat i que ens ajuda a entendre que ja és com un més per aquelles terres. “Corro per gaudir i fer-ho bé, no per guanyar”. L’únic precedent de podi en aquesta prova el té amb el tercer lloc el 2008, però admet que si fa el pas endavant definitiu, “seguiré sent el mateix Flecha, encara que guanyi un Monument”. “No penso en guanyar, sinó en donar el meu 110%”. Si no ho aconsegueix, tindrà una setmana més tard la revenja en el seu veritable somni.

EL RECORREGUT, PLE DE SIMBOLISMES. Aquí som més aviat poc mitòmans. A De Ronde, de llocs sagrats n’hi ha molts. La característica principal del seu recorregut són els diferents muurs, que enguany n’hi ha 18. Aquests són antics camins de pagès, de llamborda, i amb desnivells de veritable por. Per a conprovar-los, feu-li una ullada a aquest recopilatori dels amics de Cobbles&Hills, uns bons apassionats (no deixeu de descarregar-se el seu magnífic PDF previ). Per a resumir, quedeu-vos amb tres noms: el vell Kwaremont, que és quan s’inicia el plat fort, el Koppenberg, on es sol començar a seleccionar la cursa, i el màgic Kapelmuur (Mur de la Capella, a Geraardsbergen), on es decideix. Les fotos que cada any surten amb el públic entregat són magnífiques, i el seu mite s’exemplifica molt bé amb la cançó que li ha dedicat el cantautor Alex Roeka. Disculpeu haver fet aquesta entrada tan tardana i caòtica, però espero haver pogut fer entendre una mica més que la Volta Flandes té un encant especial. De Vlaanderens Mooiste. Que en gaudiu.

 

Els primers catalans fent front al potencial estranger

dimarts , 22/03/2011

En uns dies com són els de la celebració de la Volta a Catalunya del centenari, el moment és l’idoni per recomanar un llibre imprescindible: la història de la mateixa Volta a Catalunya pels magnífics arxivistes del ciclisme Jovier Bodegas i Juan Dorronsoro. Amb una mica de sort el podreu aconseguir aquí, entre d’altres perles igualment imprescindibles pels apassionats al passat d’aquest esport.

L’any passat es va viure un esdeveniment històric amb el doblet de dos corredors catalans al capdavant de la classificació final. Van ser dos grans ciclistes i persones (a mi sempre m’agrada dir que si es dediquessin a un altre esport serien ídols de masses), en Joaquim Rodríguez i en Xavi Tondo, que van superar a un bon grapat de corredors estrangers de nivell innegable. Un fet gens habitual si li fem un cop d’ull al palmarès de la Volta. Perquè la nostra no ha estat sempre una cursa internacional. De fet, quan va néixer l’any 1911 sota la direcció del “Club Deportivo” de Barcelona, era una cursa reservada a corredors nacionals, fet que es va conservar fins l’any 1913. La Primera Guerra Mundial va fer aturar la prova des de 1914, i va ser a la seva represa l’any 1920, ja organitzada per la UVE (Unión Velocipédica Española, una iniciàtica federació nacional de ciclisme), quan es va definir com a internacional.

Janer

Els ciclistes, en especial un pioner com Jaume Janer, eren tractats com herois.

S’hi van inscriure dos francesos, allistats com a José Pelletier i José Nat, que senzillament van humiliar a la resta de participants. Pelletier, guanyador final, es va endur les quatre primeres etapes, i l’última va ser per Nat, segon final. La mesura, doncs, va ser unànimement criticada, per “fomentar que les pessetes se’n vagin cap a forasters que ja sabíem que estan clarament per sobre dels nostres corredores”. Tal va ser el desastre que es va tornar a suspendre la Volta  a Catalunya fins 1923 quan, a mans de la històrica secció de ciclisme de la Unió Esportiva Sants, la cursa va aconseguir la estabilitat, que va haver de passar per dos anys més de cursa reservada a nacionals, el 1924 i 1925. I per això, amb el material del llibre citat, intento recordar els primers que van enfrontar-se amb dignitat a aquest talent forà, i que podríem dir que ara emulen la gran generació de ciclistes catalans de la que gaudim.

Jaume Janer (Terrassa, 1900-1941) és bàsicament conegut per haver estat el primer espanyol en acabar el Tour de França. Ho va fer el 1924 (30è), després d’abandonar tant els anys 1920 i 1921, bàsicament per motius econòmics que el feren tornar. De fet, s’explica que va ser subvencionat per tal que pogués acabar la seva proesa i després va ser rebut com un heroi per la gesta pionera. Tanmateix, una gran injustícia a la seva carrera ha estat que no figuri cap general final de la Volta a Catalunya al seu palmarès, on almenys hi va guanyar quatre etapes. Era, principalment, un corredor força ràpid, i combatiu quan no hi tenia més remei.

Janer era molt jove quan va debutar a la gran ronda de casa, el 1920, on s’hi va presentar ja havent guanyat el campionat d’Espanya el 1919. No va poder fer res contra la superioritat de Pelletier i Nat, però va ser, junt amb Josep Saura, l’únic de casa capaç de plantar-los-hi cara. Fou tercer a… una hora i deu minuts de Pelletier! Les seves dues darrers edicions, de 1926 i 1928, van ser per oblidar: va haver d’abandonar, en el primer cas després d’haver rebut una sanció d’una hora que s’imagina que va ser per ajudes mecàniques indegudes. Recordem, però, els seus millors dies, que van ser les quatre etapes guanyades, totes a l’esprint. Ho va aconseguir a l’etapa final de l’edició de 1924, on va acabar 5è, i a tres de la de 1925, on va ser segon tot i els seus constants moviments, que molts diuen que li venien proporcionats de la força d’haver acabat el Tour de l’any anterior.

Janer i Miquel

Jaume Janer (e) i Muç Miquel (d) eren, a més de grans rivals, bons companys fora de les carreteres.

Qui va evitar les dues victòries de Janer a la Volta va ser, com deia, Muç (o Mus) Miquel; un paio que ha portat molts més maldecaps als arxivistes, i conseqüent desinfomació. La qüestió és una barreja de dos tipus de canvi de noms: el canvi obligat de Miquel pel “Miguel” castellà i Muç per “Mucio”, i la confusió d’aquest cognom per un nom de pila. Així, és habitual consultar resultats a on apareix amb múltiples variants, sigui Miguel Mucio -la més habitual-, Mucio Miquel, etc. Tot sembla apuntar que va néixer al barri barceloní de Les Corts, i va residir a la localitat tarragonina de Vila-seca i a Perpinyà… on hi ha un carrer amb el seu nom!

Aquest potent rodador va participar, igual que Janer, en cinc edicions de la Volta, i es va imposar a les dues que van ser reservades a corredors nacionals. Va basar les seves victòries amb llargues escapades a la primera etapa de cada edició per por a la rapidesa de Janer a les arribades, i un bon treball d’atacs a la resta d’etapes dels seus companys d’equip. Expliquen les cròniques de l’època (que, de fet, semblen més aviat informes escrits per reporters de guerra) que era un corredor força impetuós, que a l’any del seu debut, 1923, ca pagar més d’un poc els seus esforços. Tot i així, va acabar en un decent cinquè lloc a la general, i el guanyador final, el francès Maurice Ville (per darrere seu van tornar a quedar Pelletier i Nat) va dir d’ell que “m’han enganyat, perquè vaig venir a Catalunya pensant que el nivell era molt pobre i aquest tal Mucio serà un gran campió: té força i coratge”.

La seva millor actuació va ser el segon lloc a la general de 1926, tan sols avançat per un brillant Victor Fontan, que posteriorment seria un clar competidor a les muntanyes del Tour de França. Es va acomiadar amb una nova segona plaça el 1928, a la primera de les set victòries de Mariano Cañardo. Aquest és, però, una figura que va més enllà de la realitat de la pròpia Volta i que espero poder explicar-ne peripècies més endavant. Per ara, llarga vida a la Volta i als catalans que hi lluiten!

Històries de Malàisia sobre una bicicleta

dissabte, 19/03/2011

Anava a dir que sobretot a l’inici de temporada, però més ben dit tot l’any, si et remires el calendari oficial UCI, t’hi trobes proves ben curioses. Però amb l’especial interès que hi poses a l’inici d’any per allò de la novetat i sumat als curiosos rànquing de victòries (recomano fer servir el del conegut CQ Ranking) que queden abans de que les grans cites internacionals ja siguin un no-parar, sempre et vénen ganes d’explicar alguna cosa curiosa sobre aquells calendaris, corredors o equips. Aquí en va una mostra.

Em centraré en un país com un altre… per exemple, Malàisia, un estat de les illes del sud-est asiàtic trencat a trossos, i a partir d’aquí en desenvolupo algunes curiositats. A Malàisia se li ha sumat una tercera prova ciclista des de l’any passat: la Copa del Governador de Malaca (una petita regió del país, la segona més petita per a ser concrets, que compta en prou feines amb 700.000 habitants). Va néixer com una prova per etapes de tan sols dos dies, i està programada enguany per un sol dia, convertint-se així en l’única clàssica oficial UCI del país, sempre en categoria “punt 2” (la més baixa d’entre les categories reconegudes, que ve a dir que hi participa una barreja de professionals i amateurs).

jelajah

La Jelajah Malàisia té una clara vocació d'incentivar el folklore del país.

Tanmateix, són dues curses per etapes les que sostenen el calendari del país. Al gener -seguint un ball de calendaris, que va variant pel febrer i fins i tot a març depenent de l’any i la voluntat de la UCI- es va disputar el Tour de Langkawi. Com es veu pel seu nom, nascuda l’any 1996, té una clara projecció internacional. S’organitza amb el suport del ministeri de Jovent i Esports i té la categoria HC (el pas previ a la màxima categoria). Un número molt notable de dies de competició, com són deu, i la buscada obertura a nous mercats fa que curses com aquesta o les voltes xineses a Hainan o al llac Qinghai puguin tenir una catalogació tan alta tot i el qüestionable nivell competitiu, que tot i ser clarament inferior a les proves “punt 1” i fins i tot un bon grapat de “punt 2” europees, és interessant. Cap ProTour a la sortida, però sí continentals amb ganes de mostrar-se com el francès Europar, l’holandès Skil-Shimano o els italians Adroni Giocatolli i Farnese Vini, que van deixar grans descobriments en forma de noms de prometedors ciclistes a apuntar.

Contràriament, la primera en néixer i la que es va disputar més recentment, va ser la Jelajah Malàisia, també de categoria 2.2 (el primer dos indica que la prova és per etapes, si no, hi hauria un 1). És, de llarg, la més antiga, ja que es porta disputant des de 1963, tot i que amb moltes interrupcions. A més, l’organització l’autodefineix com una eina, en primer lloc, per donar oportunitats competitives i de formació als joves ciclistes del país, i per altra banda la necessitat de televisar elements de la cultura nacionals que es volen destacar a la població, amb diversos espectacles o activitats que es duen a terme abans i després de cada etapa. Així, podem discernir clarament la diferències entre la voluntat més internacional de Langkawi i la més popular del Jelajah.

Mehdi Sohrabi

Mehdi Sohrabi lidera el rànquing de victòries UCI i no seria d'estranyar que acabés l'any a la mateixa posició.

Passant al vessant més esportiu, a la segona hi van destacar dos perfils de ciclistes. El primer, el que jo anomeno un representant del “ciclisme de supervivència”. Un com un altre és el càntabre Vidal Celis (1982), bon esprintador, que ha hagut de passar per tot: el potent ONCE, requalificar-se al món amateur, córrer a Portugal, i després d’un any força notable en un conjunt ProTour com era Footon-Servetto… haver d’acceptar una oferta des de Malàisia, de l’equip LeTua. Celis havia rendit molt bé a Langkawi l’any passat, i va rebre l’interès d’aquest conjunt amb una política de fitxatges sovint temporals, agafant corredors de perfil mitjà d’arreu del món per poder sortir del pas al calendari nacional d’inici de temporada. Per exemple, el veteraníssim colombià Libardo Niño, de 41 anys, va ser segon a Langkawi amb LeTua.

Tornant a Vidal Celis i Jelejah, doncs, el càntabre vestia de líder a l’última etapa després d’haver-se imposat a dos esprints, un més que un dels millors ciclistes del país, el ràpid Anuar Manan, militant a l’altre equip professional malaisi, Terengganu. Va ser víctima, però, de la superioritat d’un home que representa l’altre món del que parlava: l’iranià Mahdi Sohrabi. Sohrabi corre a l’equip Tabriz Petrochemical, que pel nom ja no deixa dubte de quina indústria representa. El conjunt, nascut l’any 2002, va ser registrat oficialment per la UCI el 2008, i des de llavors són, juntament amb els seus altres puntals com són els ja veterans Ghader Mizbani i Hossein Askari, el terror del calendari asiàtic, que dominen amb solvència, com venia demostrant el mateix Sohrabi després de guanyar… totes les cinc etapes i la general del Kerman Tour! El temible equip de les petroquímiques segueix el seu camí que compta amb la voluntat d’aterrar tard o d’hora al ciclisme europeu, amb fitxatges d’escaladors prometedors com l’austríac Markus Eibegger. Cal estar atents a les seves progressions.

Equip malaisi mirant Cali (Luis Barbosa).jpg

Awang, envoltant de l'equip malaisi, pulint detalls a la Copa del Món de Cali. (c) Luis Barbosa

Finalment, ja per tancar aquest viatge per ciclisme de Malàisia, presento els veritables ídols nacionals i de pas pico l’ullet als Mundials de ciclisme en pista que arriben la setmana que ve. Exactament, perquè l’equip ciclista més exitós del país asiàtic és l’equip de ciclisme en pista, el YSD Track Team, entrenat l’australià John Beasley. Els seus mèrits en velocitat estan fora de dubte, com es pot comprovar amb les trifulgues que han d’anar vivint a proves de primer nivell internacional, com ara als Jocs de la Commonwealth, on van demostrar la seva superioritat amb un polèmic doblet a la final del keirin (a grans trets, una prova d’origen japonès en la que uns sis o set homes esprinten a les darreres dues voltes i mitja a un velòdrom després d’haver anat incrementant la seva velocitat progressivament darrere d’una moto).

El mateix keirin és la prova estrella del seu puntal, el jove Azizul Awang (1988), conegut com “The Pocket Rocket Man”per la seva petita estatura en un món on hi destaquen més aviat els físics de guardaespatlles. Ha estat dos cops guanyador de la Copa del Món de l’especialitat: la temporada 2008/09 i l’actual, la 2010/11, tot i que va ser pels pèls, ja que li van atorgar el bronze a la última prova, la de Manchester, on va ser protagonista de l’esfereïdora caiguda en una final on tan sols l’històric Sir Chris Hoy i Jason Niblett van aconseguir estar dempeus. La lesió provocada per aquells estella clavada el deixa sense poder participar als Mundials d’enguany, i dubtant si la seva progressió eminentment ascendent es veurà trencada de cara al seu veritable objectiu: ser medallista a Londres 2012. Seria necessari que ho aconseguís per demostrar d’una vegada per totes al gran públic que Malàsia té un ciclisme molt més ric del que es pensa.

El millor [llançador] del món

dissabte, 12/03/2011

Com a bon fracassat, mai he competit sobre una bicicleta. Això provoca que ignori molts petits detalls de la competició que serien bàsics com a aficionat i fins i tot com a pseudoperiodista. Alguns d’ells els he anat entenent a còpia d’observació, molts espero anar-los descobrint, i d’altres desapareixeré sense haver-me’n assabentat, segurament. Un dels més bàsics és la figura del llançador. Més que saber l’existència, el problema és que en moltes ocasions no sabem valorar prou la seva vital tasca.

Per als que us agafi una mica més fora de joc, em refereixo a l’home ràpid que s’aparta just amb el temps necessari perquè l’esprintador estrella de torn aconsegueixi la victòria. N’hi ha hagut molts, i el seu paper ha anat prenent una importància cada cop més cabdal en els darrers anys. Sense anar més lluny, malgrat els cops de cap que el van acabar desqualificant de l’últim Tour de França, es considera, de forma unànime, que Mark Renshaw -un home capaç d’aconseguir victòries com a la seva època de Crédit Agricole- és imprescindible per a l’engranatge de que porta a l’èxit a Mark Cavendish.

Hushovd i Farrar

Thor Hushovd i Tyler Farrar comparetixen uns moments de distensió durant la pretemporada. (c) Lucas Gilman

Però, què passaria si aquest llançador no fos tan sols un home ràpid, un bon esprintador, sinó que fos el campió del món? Tot i semblar que està destrossant la jerarquia dels equips, ho estem veient aquests dies a les etapes de la Tirrena-Adriàtica, com no podria ser d’una altra manera, amb gran èxit. Les “exigències del guió” -o més aviat d’equip-, en són el motiu.

I és que a vegades, les dificultats econòmiques generen oportunitats. Com el fet que dos dels grans equips del pilot internacional, Garmin i Cérvelo, s’ajuntessin en una mateixa estructura per aquesta temporada per a afrontar el nou any amb garanties tant econòmiques com esportives. Això ha permès ajuntar corredors de gran nivell que serien interminables enumerar, però els protagonistes de l’escena són els dos homes de la foto.

Ni més ni menys que el campió del món, el noruec Thor Hushovd (corria a Cérvelo) i el que probablement sigui l’esprintador de moda, el nord-americà Tyler Farrar (corria a Garmin). Ara, els dos, dirigits per Jonathan Vaughters, estan donant un recital per les carreteres italianes que comporta, a més, una gran càrrega de valors esportius, veient com el campió del món es sacrifica en favor dels interessos de l’equip.

Es veu d’una hora lluny que el noruec no està acostumat a l’ofici, però la seva força descomunal ja ha portat a Farrar a la seva tercera victòria de la temporada després de les dues que va aconseguir a la Challenge de Mallorca. Va ser a la segona etapa, quan va lluitar amb el representant del britànic Sky a la recta d’arribada i, sense necessitat d’aixecar-se del selló, va deixar al nord-americà a la distància exacta perquè s’imposés de forma ajustada davant la remuntada de l’incansable Alessandro Petacchi.

Posteriorment, a la tercera etapa, la història va acabar diferent. No se sap exactament si per un error de càlcul de distàncies -altres equips estan molt més acostumats a treballar aquests moments de la cursa i els corredors tenen els tempos més mecanitzats- Hushovd fa una exhibició de força molt més extensa a l’últim quilòmetre. Fent el treball que a HTC potser farien un parell o tres d’homes, encapçala el grup, el deixa fent una fila i s’aparta perquè arrenqui Farrar. Al final, però, el sempre sorprenent argentí, Juan José Haedo (Saxo Bank) aconsegueix la victòria. Però ningú ens traurà les valuoses imatges de gaudir de l’arc de Sant Martí fent de llançador. El millor del món.