Flecha, creant rivals a casa

La il·lusió i les ganes de Juan Antonio Flecha es contagien pels equips allà on passa. Un home que, crescut en un ambient que valora molt poc les clàssiques del Nord, ha estat capaç d’anar fent-s’hi un lloc a base de treball, ha de tenir per força molta experiència a transmetre. Una experiència que va començar a adquirir al Fassa Bortolo italià, on va pujar per primer cop al podi de la París-Roubaix l’any 2005. Amb la lliçó apresa, va començar a crear alumnes a Rabobank, cosa que manté ara a Sky, fins al punt que a la passada Volta Flandes va comptar ja la seva desena participació.

Però els alumnes aprenen, normalment ràpid, i fins i tot hi ha cops que juguen males passades als mestres. A Flecha ja li va tocar viure-ho aquest febrer, quan defensava títol al circuit Het Nieuwsblad, i va ser un excompany d’equip a Rabobank, Sebastian Langeveld, qui el va superar. Langeveld era un prometedor de la inacabable pedrera holandesa quan Flecha, tot i ser estranger, li feia de mestre a les clàssiques de llambordes. Després de les seves mostres a comptagotes com les escapades a la Volta a Flandes de 2008 o la Het Nieuwsblad de 2009, li va arribar el moment del triomf.

Bona Flecha curva a Omloop (ispaphoto.com).jpg

Flecha va haver de sortir en solitari a la persecució de Langeveld, però no en va tenir prou per guanyar. (c) ispaphoto.com

El llegat de l’Arquer, però, continua. Si per alguna cosa es caracteritza el projecte en el que està immers, Sky, és -a banda de la difícil tasca de dur a Bradley Wiggins al podi del Tour de França-, la clara voluntat de servir de pedrera britànica. Les coses en aquest sentit van força bé, i més si poden aprofitar-se en gran part del treball de l’equip nacional de preparació olímpica. De noms n’hi ha diversos, com ara el de Peter Kennaugh, capaç de ser el millor fondista als campionats de pista del seu país i a la vegada ser tercer al sempre duríssim Giro d’Itàlia per amateurs. Però, per a centrar-nos en les proves de llambordes, que són les que marquen aquestes setmanes, ens serveix agafar la París-Roubaix júnior de l’any 2004.

El primer dels derrotats, és a dir, el segon, va ser Ian Stannard (1987), que ja va demostrar el seu coratge i capacitat d’adaptació a l’atmosfera belga aguantant al capdavant de la infernal edició de la Kuurne-Brussel·les-Kuurne de l’any passat, on va ser tercer. Flecha ja ha fet saber darrerament que es sent satisfet de saber del seu talent i poder estar-li ensenyant els petits detalls que són tan i tan importants en unes clàssiques tan peculiars com són les de llambordes. I els dos Monuments, no s’aturen. El diumenge va ser la Volta a Flandes, i aquest ja és el definitiu, potser el més conegut pel gran públic: la París-Roubaix.

Seguint, doncs, amb l’edició de fa set anys de l’edició júnior de l’Infern del Nord, que ha descobert a grans corredors com Peter Sagan, segon l’any 2008, o el que és actualment el corredor més jove del ProTour, el noi de Quick Step Guillaume Van Keirsbulck (ens encanta a “Con el Plato Pequeño” i, a més, és nét del mític Benoni Beheyt del que parlo al darrer programa), descobrim l’altre alumne avançat de Flecha. Parlo de qui es va imposar en solitari, del gal·lès Geraint Thomas (1986).

El de Cardiff porta, com tots els talents de la pista britànica, i ara sobretot australiana, acumulant èxits des de ben jove. Sense anar més lluny, en el seu primer any complet com a professional amb Barloworld l’any 2007, va aconseguir acabar el Tour de França tot i ser el més jove de la prova. La seva implicació més forta amb els velòdroms va acabar amb el cicle olímpic de Pequín 2008, que va tancar de forma excepcional formant part de la quarteta de persecució per equips que van batre el rècord del món de l’especialitat. A partir d’aquí, el seu creixement en el fons en ruta ha estat exponencial.

Thomas de campió britànic a Niça (Isabelle Duchesne).jpg

Geraint Thomas és un dels talents més consolidats i polivalents de la pedrera britànica. (c) Isabelle Duchesne

La seva explosió va ser la temporada passada, quan va demostrar que no té límits. No tant per la seva exhibició al campionat britànic, junt amb el citat Kennaugh, en un circuit molt exigent, sinó per com es va presentar davant el gran públic en les cites més reconegudes de calendari. En primer lloc, fent un Critèrium de Dauphiné molt complet, tant en contrarellotge com entrant als esprints i aguantant el màxim a la muntanya, però el punt culminant va ser la primera setmana de Tour de França. Ja vestit de campió nacional, va firmar un excepcional cinquè lloc al pròleg i després de ser segon, amb el selecte grup de sis capdavanter, a l’etapa de les llambordes, va transmetre la sensació d’estar preparat per liderar un equip.

La seva principal virtut és que es sacrifica tal com faci falta per l’equip. Sense anar més lluny, per a posar un exemple, n’hi ha prou amb veure com va facilitar el triomf de Greg Henderson a la París-Niça, ell sol, enfront d’un equip HTC-Highroad totalment entrenat en la preparació pels esprints. Això no treu, com deia, que tingui ja la maduresa necessària per portar les regnes d’un gran conjunt com Sky, i això s’està demostrant en el tema que ens ocupa per dates: les clàssiques de llambordes, el mateix terreny en el que va impressionar a la Grande Boucle.

L’any de Thomas, en l’aspecte més individual, ja ha començat sent el d’un líder comú. A la prova ‘A Través de Flandes’ (Dwars door Vlaanderen, si aneu a buscar-la) tan sols un esprint força qüestionable el va apartar de la victòria davant el futur guanyador de la gran De Ronde, Nick Nuyens. I a la mateixa Volta a Flandes va gestar el que s’ha guanyat de cara a Roubaix: compartir els galons amb Juan Antonio Flecha. Un home que, per sobre de tot, l’apassiona el talent de Thomas i el fet de poder estar ensenyant petits secrets a un potencial triomfador en el món del ciclisme.

I és que el gal·lès no tan sols va fer de gregari de luxe, assegurant una bona col·locació de Flecha en els traïdors muurs inicials, sinó que després va mantenir les forces necessàries per estar al grup capdavanter, estar igual d’actiu que el seu company d’equip i ser desè, una posició per sobre d’ell. A l’equip ja tenen clar que limitar-se a una sola punta de llança és també limitar les opcions, i a la París-Roubaix els dos sortiran amb els mateixes opcions.

En una situació semblant es troba un que no és britànic, però que va explotar encara de forma més precoç: el noruec Edvald Boasson Hagen. Va marxar del potentíssim Columbia (actual HTC) amb uns resultats genials per intentar trobar el seu lloc en un ambient més lliure com hauria de ser Sky, i és un altre dels que en resident a Castelldefels està “adoctrinant”. De fet, explicava al portal de ciclisme del país nòrdic, procycling.no, que li recordava a Óscar Freire per la seva fama de despistat, de desconeixedor fins i tot dels seus rivals, però que el dia que puleixi detalls no tindrà límits enlloc. Malauradament, Boasson Hagen torna a estar lesionat per enèsima vegada en els últims dos anys per una caiguda al GP de l’Escalda (quan no són molèsties al tendó d’Aquil·les, es trenca tres costelles…).

Segurament tots aquests alumnes es convertiran -si és que no ho són ja- en rivals, i tard i d’hora li tornaran la jugada, com va fer Langeveld. Però tant de bo que en siguin molts més, perquè demostren la grandesa del mentor.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús