Fins sempre més, Wout.

Aquest matí he escrit, en aquesta mateixa entrada, tan sols un parell de paràgrafs sense pensar-ho massa, tan sols deixant unes primeres sensacions sobre la trista mort de Wouter Weylandt i fent ressò de la iniciativa de deixar l’etapa neutralitzada i de dol també en silenci per Twitter. Tampoc cal afegir gran cosa més. L’entrada a meta ha estat certament emotiva: els vuit corredors de Leopard-Trek han traspassat la línia d’arribada agafats per l’espatlla, i deixant que aquell buit, el del novè corredor que faltava perquè ahir ens va deixar, l’ocupés Tyler Farrar, que avui mateix abandona el Giro d’Itàlia per tornar a Gant, la seva ciutat adoptiva i a on compartia molts entrenaments amb el perdut Weylandt, a qui definia com “un altre germà”.

El ràpid nord-americà ha aconseguit el que els nervis i la incertesa d’ahir van evitar: l’emoció. Les seves sinceres llàgrimes a meta m’han fet arribar realment la importància d’aquesta pèrdua i m’ha fet entendre per què, tot i no haver tractat mai amb el belga, portava 24 hores bastant gèlid, com absent. No cal dir que Farrar és, davant de tot, una persona molt humana -tot i la obvietat de la redundància i de la seva comentada reacció-, i no tan sols per tot això, sinó pel greu accident del seu pare que el té en cadira de rodes, i per qui assegura que actualment corre cada cursa.

De la mateixa manera, tan sols queda desitjar que el fill que Weylandt esperava, també pugui sentir-se orgullós de la carrera -tot i que inacabada- del seu pare, com ho fa Farrar. Perquè la mort és dura, però el que es queda aquí, ho és encara més. Per això, una de les moltes lliçons que he tret d’aquestes últimes hores, és aprendre a valorar la part humana de l’esport. Que darrere de cada insignificant victòria d’etapa que ocupa un peu de pàgina dels diaris hi ha una vida sacrificada i tonelades d’il·lusió. Respecto, per tant, que Leopard-Trek decideixi seguir o no en cursa. Però em faria molt feliç que, com va fer en el seu dia un jove Lance Armstrong per Fabio Casartelli, poguessin homenatjar a Weylandt amb el que més desitjava: anar en bicicleta, competir i guanyar.

La cançó que sona de fons al vídeo-homenatge que porto adjuntant des d’aquest matí es titula “Afscheid van een vriend” (Adéu a un amic), del popular grup flamenc Clouseau. A la tercera estrofa es diu “Slaap zacht, je hebt het verdiend. Je vocht tot aan je laatste zucht”, que amb l’ajuda dels traductors d’internet i d’unes tristes bases de flamenc de pa sucat amb oli que vaig intentar aprendre aquest estiu, ve a dir “Et mereixes aquests dolços somnis; vas lluitar fins l’últim alè“. Sí, millor que ens quedem amb què va marxar fent el que li agradava, patint disputant un esport tan dur com agraït, tot i que a vegades costi veure-ho. Llarga vida.

Tribut a Wouter Weylandt (1984-2011)

[youtube mQBGoOHeQuk super video]

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús