Inicis del Giro d’Itàlia: herois i heroïnes

Em fa mal el cul

Primeres paraules de Luigi Ganna després de guanyar el primer Giro de la història, l’any 1909.

L’encant que té la corsa rosa, les històries curioses que té aquesta cursa al llarg de la història, valen la pena ser rescatades -algunes de les moltes- en ocasió d’una edició tan especial pels italians: la que celebra els 150 anys de la unificació del seu país. Després d’una trista aturada, engeguem aquest petit viatge per algunes curiositats d’aquesta cursa centenària, que existeix des de 1909.

Un dels primers ídols del ciclisme italià va ser un personatge ben peculiar: Giovanni Gerbi (1885-1955). El piemontès va ser un pioner i un brillant ciclista, tal i com demostra el seu palmarès, on hi destaquen totes les curses italianes de la època, incloent la primera edició del Giro de Llombardía l’any 1905, i essent el primer ciclista del país transalpí a participar al Tour de França, just l’any anterior. Relatar totes les històries que s’expliquen sobre ell i les seves victòries donarien per un llibre. El que sí que sembla clar és que, moltes de les innovacions que va portar com a competidor van ser preses com excentricitats que encaixaven molt bé amb la seva forma de ser. Per exemple, com es pot veure a la fotografia, va decidir afaitar-se tots els pèls del cos, que li resultaven molestos pels massatges i creia que podia aportar més aerodinàmica. Es va trigar algunes dècades fins a acceptar-se i admetre que la depilació era tot un avenç esportiu.

Giovanni Gerbi.jpg Per entendre la seva figura, s’explica, també, que anava escapat en solitari durant una cursa i que, per culpa d’una dura caiguda, estava ferit i sagnava. Així, al arribar al següent poble, va decidir deixar la bicicleta perquè el curessin. Tanmateix, algú el va cridar: “Giovanni, acaba de passar un altre participant!”. Tacat d’orgull, va tornar a pujar a la seva màquina per a superar a qui havia gosat avançar-lo i va guanyar amb el cos ple de sang, posant-se així el públic a la butxaca.

Però no és pel bany de sang que se’l coneixia com a Diavolo rosso (Diable vermell), sinó per la vestimenta d’aquest color que sempre duia per competir. El terme “diable” diuen que va venir d’un dia que va interrompre una processó mentre anava en bicicleta, i així el va batejar el sacerdot. Més elements per la llegenda. Tal era el reconeixement que mantenia per part dels tifossi , que el van salvar d’una desqualificació al Giro d’Itàlia de l’any 1920, el seu retorn després de la I Guerra Mundial. Gerbi no va guanyar mai un Giro. De fet, tan sols va acabar dues de les seves vuit participacions, ambdues en tercer lloc (els anys 1911 i el peculiar 1912, que es corria per equips, i competí amb un equip amb el seu nom, junt amb Rossignoli, Albini i Bordin) malgrat sortir com a favorit en la primera primera edició, on va haver d’abandonar per una caiguda. El fet és que el Diable no estava d’acord amb la decisió de l’organització d’expulsar-lo, suposadament per haver fet servir un sidecar per superar alguns trams de la segona etapa (una pràctica, ja fos amb tren o qualsevol altre vehicle, força habitual de l’època, tot cal dir-ho). Naturalment, no hauria tingut res a fer si no fos perquè no hi va anar sol: el públic, gairebé en la seva totalitat, va amenaçar amb atacar el pilot si el seu idolatrat ciclista de vermell no podia sortir. Al no haver-hi forces de seguretat suficients, Gerbi va poder sortir, tot i que ni tan sols va acabar l’etapa. Un xou.

[youtube NbLv42ieDTA super video]

El cas és que no tan sols hi va haver herois en aquests primers anys (noms com el mític Alfredo Binda o Costante Girardengo mereixen entrades a part), sinó també una heroïna. La història d’Alfonsina Strada (1891-1959) és prou coneguda. Anomenada Alfonsina Morini de naixement, va canviar el cognom al casar-se per un premonitori Strada (en italià, “carretera”, on va escriure la seva llegenda). Competia en bicicleta des dels 13 anys, quan son pare li va comprar una per ella mateixa a canvi d’alguns pollastres. De fet, va començar fent negoci, perquè un dels premis que va rebre a les curses va ser un porc viu.

Alfonsina Strada.jpg El seu interès competitiu va anar creixent fins a inscriure’s dos anys consecutius al Giro de Llombardía, acabant en les posicions 32a i 21a, respectivament. Això ja de per sí és una proesa, però la més coneguda és la de ser l’única dona que a participat a una de les tres Grans Voltes. Va ser al Giro de 1924, obert a tothom qui volgués participar, tot i que en el sentit de que no feien falta professionals del pedaleig. El que no s’haurien esperat mai és que s’hi presentés una dona… i el fet és que no se’n van ni adonar. Es va inscriure com a “Alfonsin” -va aparèixer als diaris del primer dia com a “Alfonsino”- i quan, a la sortida, vestint amb el dorsal 72, van veure realment de qui es tractava, ja era massa tard. Els organitzadors pressionaven perquè Strada no estés gaire temps allà pel deshonor global que podria provocar. Els primers dies els va anar superant, fins i tot deixant a alguns participants masculins darrere d’ella. Va superar els 300km que separaven Milà de Gènova, els 307 entre Gènova i Florència… i així, cada cop patint més, fins a ser última per primera vegada. Va ser a la sisena etapa, i ja a la vuitena de les dotze que integraven aquella edició, va ser marcada com a fora de control per unes dubtoses irregularitats. Alfonsina no va poder fer res per més que es va queixar. Tan sols li quedava l’orgull, i va decidir que arribaria a Milà, encara que fos fora de competició. I ho va fer, sent rebuda d’acord amb el que havia aconseguit: trencant barreres del moviment femení en l’esport.

Va aconseguir altres metes, com oficialitzar el rècord a la hora femení. Va marcar un primer, l’any 1911, suposadament en 37,192km, que va ser denegat en estranyes circumstàncies. L’any 1938, amb 34,589km, sí que fou acceptada una marca que va trigar gairebé vint anys a ser superada: l’any 1955. Quatre anys abans de que Alfonsina morís a causa d’una caiguda, deixant rere seu un llegat total de superació.

[youtube LZSOx_a-VYM super video]

Al final de cada història hi teniu les respectives cançons que se li han dedicat. “Diavolo Rosso”, del conegut cantautor Paolo Conte, i “Alfonsina e la bici”, del grup italià -tot i que amb nom francès- Têtes de Bois.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús