El camí silenciós cap a l’homenatge

Els sentiments que et provoca la mort d’un ciclista jove, amb projecció, que esperava un fill, com el cas Wouter Weylandt, són de profunda tristor, però dels que permeten escriure entrades en un bloc com aquest per homenatjar-lo. Tanmateix, la pèrdua d’algú tan proper, tan imprescindible com en Xavi Tondo, et provoquen un buit que les paraules fan impossible de descriure. Per sort, un bon amic a la carretera, ha pogut fer-li aquest homenatge. També li ha costat temps i ha preferit fer-ho amb poques paraules, així que aprofito per relatar el seu camí tot desitjant poder oferir un càlid record i merescut a un bon amic que ens va deixar quan menys ho mereixia.

Purito al sterrato (Sirotti).jpg

Joaquim Rodríguez va ser un dels beneficiats dels trams de terra al Giro d'Itàlia (c) Sirotti

I és que la temporada de Joaquim Rodríguez (Katiuixa) no està sent gens fàcil. El que va ser el líder de la classificació UCI de 2010 va patir problemes físics a inicis d’any, com un quist al genoll que li va impedir defensar el títol a la Volta a Catalunya del centenari. Ràpidament va agafar el ritme a la Volta al País Basc, on es va imposar a la primera etapa, i va buscar la glòria a les seves estimades clàssiques de primavera. Allà va començar la seva sèrie de revessos al topar-se amb un Philippe Gilbert històric, que el va superar tant a les arribades al Cauberg, de la Amstel Gold Race, com al mur d’Huy, de la Fletxa Valona. Dos magnífics segons llocs que eren poc pel vallesà, convertit en un home ambiciós que continuava buscant el triomf en un Giro d’Itàlia dur com mai, que no perdona cap error, i una mala primera setmana el va condemnar a la busca de les etapes.

Després d’una altra amarga segona plaça, la de la meta de Castelfidardo (el seu company d’equip Dani Moreno estava al capdavant quan John Gadret va fer l’atac definitiu i no es va anticipar per respecte), va arribar el cop més dur. A la segona jornada de descans, un gran company, a qui havia ajudat a aconseguir l’etapa de la París-Niça 2010 creant desacord al pilot quan ell anava en solitari cap a la glòria, Xavi Tondo, moria en un accident domèstic a Sierra Nevada. Ell, però, va preferir guardar-se els sentiments per dintre.

Tant és així que, quan el van convidar al Processo alla Tappa de la RAI, a l’etapa de Sestrière, va voler mantenir el silenci quan li van preguntar per la pèrdua del vallenc. “Un gran amic. Portàvem corrent mitja vida junts. Prefereixo no parlar-ne”, va segellar després d’uns segons de silenci. Aquell dia no havia guanyat, perquè Kiryienka -dedicant el primer triomf de Movistar a Tondo- havia estat superlatiu. Tampoc ho havia fet el dia anterior, quan Contador el va avançar com un obús per acabar regalant el triomf a Tiralongo, un antic gregari a Saxo Bank. “Jo també vaig córrer amb ell [a la ONCE l’any 2003], però no es nota”, va sentenciar, molest.

Necessitava tornar a guanyar, i no tan sols per ell, sinó per compartir-ho. Aprofitant el ritme d’un Giro en què va anar de menys a més, va decidir competir al prestigiós Critèrium de Dauphiné, prova de tradicionals tests pre-Tour de França, al que feia temps que havia renunciat, trencant així l’esquema de Katiuixa de portar un equip completament rus (probablement ho compliran a la Grande Boucle, però aquests dies és l’únic no-rus de l’equip). Aquest cop sí que ho tenia clar: buscava les etapes.

Tondo i Purito a l'Hospi (AR).jpg

"Purito" i Xavi Tondo van compartir els darrers moments d'una temporada 2010 clau per als dos al Critèrium de l'Hospitalet (c) Albert Rabadan

Tothom li intentava buscar el cantó bo de les seves actuacions els primers dies: la combativitat, la perseverança… però la seva lluita era una altra. “Els llocs de podi aquí no em diuen res, he vingut per guanyar”, recordava. Va deixar enrere la resta de favorits a la primera etapa en línia però Van den Broeck ja anava per davant. També va estar a prop a Lió, on es va veure superat per homes més potents, i ho va tornar a intentar a Les Gets, sense resultats. Tan sols quedava el cap de setmana, on les dures arribades en alt no permetien exhibir la seva explosivitat i necessitava moure’s de més lluny. Dit i fet.

A la meitat del Collet d’Allevard, port de categoria especial, va mantenir-se una estona amb Alexandre Vinokúrov, mentre el grup del líder mantenia la distància, fins que Purito va decidir que, com ja havia aconseguit dies enrere, tocava deixar enrere el kazakh. Ho va fer, i en aquesta ocasió no hi havia ningú per davant: arribaria el desitjat triomf. Quan compassava la respiració semblava que comencés a dir de tot el que havia preferit callar, mentre el fort ritme de Christophe Kern feia patir per una possible caça, però no va ser així. El de Parets del Vallès va coronar sabent-se guanyador, i sense cap gran extravagància, va alçar lleugerament el dit cap al cel. Aquest cop, en canvi, sí que va parlar. Se li va llegir clarament als llavis un “va per tu” que desitjava poder pronunciar des de feia gairebé tres setmanes. Havia culminat el seu camí silenciós cap a l’homenatge.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús