Justícia històrica per Raymond Poulidor

S’han acabat els mundials de ciclisme, que tot i ser menys trepidants que de costum per un recorregut considerat per molts ensopit, sempre tenen quelcom especial. Podeu consultar aquí tots els detalls del que hi ha passat. Per tancar-los definitivament, volia quedar-me en un aspecte molt puntual i intentar trencar un tòpic molt extès en el ciclisme que se’m va ocórrer lligar-lo amb el que va passar dissabte.

Vos

El segon lloc sempre és amarg, encara que en siguin cinc seguits; sinó pregunteu-li a Marianne Vos (c) Sirotti

A tall d’anècdota, ho podem resumir dient que Marianne Vos ja porta la barbaritat de cinc anys seguits havent-se de conformar amb la plata (dic anècdota perquè estem parlant de la ciclista més brillant i guanyadora dels últims temps, i a camí de ser-ho de la història si manté el nivell actual). Comentant la dada, no va trigar a sortir l’esperat comentari de “mira, Poulidor en dona”, en una etiqueta de Pou-Pou com a perdedor que fa temps que crec del tot injusta.

Tot va començar quan Cadel Evans col·leccionava segones places a dojo (entre 2007 i 2009 va ser sis cops segon entre Tour de França i Dauphiné, la tradicional prova de preparació), i tothom es va posar a definir el seu cas com a “síndrome Poulidor”, entès com el que pateix aquell corredor mediocre que no pot més que fer segon a base d’estalviar energies a roda del rival de torn. Port sort, Evans ja se n’ha desfet aquest estiu, però el pobre llemosí no es treurà la llosa del damunt en tota la vida.

Anquetil i Poulidor (Miroir du cyclisme).jpg

Anquetil (e) i Poulidor (d) van dividir la França dels 60: el talent del de ciutat contra l'entrega del de pagès (c) Miroir du cyclisme

Si bé és cert que el palmarès de Poulidor a la Grande Boucle li ha donat merescudament la seva fama (va pujar vuit cops al podi i cap al graó més alt, tres cops segon i cinc tercer, ni tan sols va vestir un sol dia el mallot groc), la seva trajectòria està marcada per moltes altres coses allunyades del tòpic que se li atribueix i que sovint oblidem amb massa facilitat. Perquè Pou-Pou, si justament es va fer tan reconegut i estimat, va ser per la seva actitud sempre valenta, al contrari del que es vol fer entendre utilitzant-lo com a referència.

La principal desgràcia de Poulidor va ser coincidir en el temps amb dos dels més grans dominadors de la història del ciclisme, tots dos guanyadors cinc vegades de la general del Tour: Jacques Anquetil (encara es parla del seu duel en una agònica escalada al Puy de Dôme l’any 1964) i, més tard, Eddy Merckx. El cert és que no va saber aprofitar els anys entre les dues generacions, però la mala sort en forma de caigudes i lesions tampoc va ajudar-hi.

De fet, tornant a l’inici, a qui més se li escau aquest perfil de corredor que molts volen identificar en Poulidor és justament a un altre holandès: Joop Zoetemelk, que passarà a la història més aviat pels seus rècords de longevitat (gens despreciables, per cert), que no pas per la brillantor del seu ciclisme. La dada d’aquest antiestètic ciclista parla per si sola: ell sí que té el rècord de segones places al Tour de França, ni més ni menys que sis vegades (1970, 1971, 1976, 1978, 1979 i 1982)… un dubtós mèrit que, per cert, a dia d’avui, només va a camí d’aproximar-s’hi Andy Schleck, que ja en porta tres seguits, tot i que amb un atac ja en suma més que Zoetemelk en setze participacions.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús