Arxiu de la categoria ‘Catalans’

El camí silenciós cap a l’homenatge

diumenge, 12/06/2011

Els sentiments que et provoca la mort d’un ciclista jove, amb projecció, que esperava un fill, com el cas Wouter Weylandt, són de profunda tristor, però dels que permeten escriure entrades en un bloc com aquest per homenatjar-lo. Tanmateix, la pèrdua d’algú tan proper, tan imprescindible com en Xavi Tondo, et provoquen un buit que les paraules fan impossible de descriure. Per sort, un bon amic a la carretera, ha pogut fer-li aquest homenatge. També li ha costat temps i ha preferit fer-ho amb poques paraules, així que aprofito per relatar el seu camí tot desitjant poder oferir un càlid record i merescut a un bon amic que ens va deixar quan menys ho mereixia.

Purito al sterrato (Sirotti).jpg

Joaquim Rodríguez va ser un dels beneficiats dels trams de terra al Giro d'Itàlia (c) Sirotti

I és que la temporada de Joaquim Rodríguez (Katiuixa) no està sent gens fàcil. El que va ser el líder de la classificació UCI de 2010 va patir problemes físics a inicis d’any, com un quist al genoll que li va impedir defensar el títol a la Volta a Catalunya del centenari. Ràpidament va agafar el ritme a la Volta al País Basc, on es va imposar a la primera etapa, i va buscar la glòria a les seves estimades clàssiques de primavera. Allà va començar la seva sèrie de revessos al topar-se amb un Philippe Gilbert històric, que el va superar tant a les arribades al Cauberg, de la Amstel Gold Race, com al mur d’Huy, de la Fletxa Valona. Dos magnífics segons llocs que eren poc pel vallesà, convertit en un home ambiciós que continuava buscant el triomf en un Giro d’Itàlia dur com mai, que no perdona cap error, i una mala primera setmana el va condemnar a la busca de les etapes.

Després d’una altra amarga segona plaça, la de la meta de Castelfidardo (el seu company d’equip Dani Moreno estava al capdavant quan John Gadret va fer l’atac definitiu i no es va anticipar per respecte), va arribar el cop més dur. A la segona jornada de descans, un gran company, a qui havia ajudat a aconseguir l’etapa de la París-Niça 2010 creant desacord al pilot quan ell anava en solitari cap a la glòria, Xavi Tondo, moria en un accident domèstic a Sierra Nevada. Ell, però, va preferir guardar-se els sentiments per dintre.

Tant és així que, quan el van convidar al Processo alla Tappa de la RAI, a l’etapa de Sestrière, va voler mantenir el silenci quan li van preguntar per la pèrdua del vallenc. “Un gran amic. Portàvem corrent mitja vida junts. Prefereixo no parlar-ne”, va segellar després d’uns segons de silenci. Aquell dia no havia guanyat, perquè Kiryienka -dedicant el primer triomf de Movistar a Tondo- havia estat superlatiu. Tampoc ho havia fet el dia anterior, quan Contador el va avançar com un obús per acabar regalant el triomf a Tiralongo, un antic gregari a Saxo Bank. “Jo també vaig córrer amb ell [a la ONCE l’any 2003], però no es nota”, va sentenciar, molest.

Necessitava tornar a guanyar, i no tan sols per ell, sinó per compartir-ho. Aprofitant el ritme d’un Giro en què va anar de menys a més, va decidir competir al prestigiós Critèrium de Dauphiné, prova de tradicionals tests pre-Tour de França, al que feia temps que havia renunciat, trencant així l’esquema de Katiuixa de portar un equip completament rus (probablement ho compliran a la Grande Boucle, però aquests dies és l’únic no-rus de l’equip). Aquest cop sí que ho tenia clar: buscava les etapes.

Tondo i Purito a l'Hospi (AR).jpg

"Purito" i Xavi Tondo van compartir els darrers moments d'una temporada 2010 clau per als dos al Critèrium de l'Hospitalet (c) Albert Rabadan

Tothom li intentava buscar el cantó bo de les seves actuacions els primers dies: la combativitat, la perseverança… però la seva lluita era una altra. “Els llocs de podi aquí no em diuen res, he vingut per guanyar”, recordava. Va deixar enrere la resta de favorits a la primera etapa en línia però Van den Broeck ja anava per davant. També va estar a prop a Lió, on es va veure superat per homes més potents, i ho va tornar a intentar a Les Gets, sense resultats. Tan sols quedava el cap de setmana, on les dures arribades en alt no permetien exhibir la seva explosivitat i necessitava moure’s de més lluny. Dit i fet.

A la meitat del Collet d’Allevard, port de categoria especial, va mantenir-se una estona amb Alexandre Vinokúrov, mentre el grup del líder mantenia la distància, fins que Purito va decidir que, com ja havia aconseguit dies enrere, tocava deixar enrere el kazakh. Ho va fer, i en aquesta ocasió no hi havia ningú per davant: arribaria el desitjat triomf. Quan compassava la respiració semblava que comencés a dir de tot el que havia preferit callar, mentre el fort ritme de Christophe Kern feia patir per una possible caça, però no va ser així. El de Parets del Vallès va coronar sabent-se guanyador, i sense cap gran extravagància, va alçar lleugerament el dit cap al cel. Aquest cop, en canvi, sí que va parlar. Se li va llegir clarament als llavis un “va per tu” que desitjava poder pronunciar des de feia gairebé tres setmanes. Havia culminat el seu camí silenciós cap a l’homenatge.

Flecha, creant rivals a casa

dijous, 7/04/2011

La il·lusió i les ganes de Juan Antonio Flecha es contagien pels equips allà on passa. Un home que, crescut en un ambient que valora molt poc les clàssiques del Nord, ha estat capaç d’anar fent-s’hi un lloc a base de treball, ha de tenir per força molta experiència a transmetre. Una experiència que va començar a adquirir al Fassa Bortolo italià, on va pujar per primer cop al podi de la París-Roubaix l’any 2005. Amb la lliçó apresa, va començar a crear alumnes a Rabobank, cosa que manté ara a Sky, fins al punt que a la passada Volta Flandes va comptar ja la seva desena participació.

Però els alumnes aprenen, normalment ràpid, i fins i tot hi ha cops que juguen males passades als mestres. A Flecha ja li va tocar viure-ho aquest febrer, quan defensava títol al circuit Het Nieuwsblad, i va ser un excompany d’equip a Rabobank, Sebastian Langeveld, qui el va superar. Langeveld era un prometedor de la inacabable pedrera holandesa quan Flecha, tot i ser estranger, li feia de mestre a les clàssiques de llambordes. Després de les seves mostres a comptagotes com les escapades a la Volta a Flandes de 2008 o la Het Nieuwsblad de 2009, li va arribar el moment del triomf.

Bona Flecha curva a Omloop (ispaphoto.com).jpg

Flecha va haver de sortir en solitari a la persecució de Langeveld, però no en va tenir prou per guanyar. (c) ispaphoto.com

El llegat de l’Arquer, però, continua. Si per alguna cosa es caracteritza el projecte en el que està immers, Sky, és -a banda de la difícil tasca de dur a Bradley Wiggins al podi del Tour de França-, la clara voluntat de servir de pedrera britànica. Les coses en aquest sentit van força bé, i més si poden aprofitar-se en gran part del treball de l’equip nacional de preparació olímpica. De noms n’hi ha diversos, com ara el de Peter Kennaugh, capaç de ser el millor fondista als campionats de pista del seu país i a la vegada ser tercer al sempre duríssim Giro d’Itàlia per amateurs. Però, per a centrar-nos en les proves de llambordes, que són les que marquen aquestes setmanes, ens serveix agafar la París-Roubaix júnior de l’any 2004.

El primer dels derrotats, és a dir, el segon, va ser Ian Stannard (1987), que ja va demostrar el seu coratge i capacitat d’adaptació a l’atmosfera belga aguantant al capdavant de la infernal edició de la Kuurne-Brussel·les-Kuurne de l’any passat, on va ser tercer. Flecha ja ha fet saber darrerament que es sent satisfet de saber del seu talent i poder estar-li ensenyant els petits detalls que són tan i tan importants en unes clàssiques tan peculiars com són les de llambordes. I els dos Monuments, no s’aturen. El diumenge va ser la Volta a Flandes, i aquest ja és el definitiu, potser el més conegut pel gran públic: la París-Roubaix.

Seguint, doncs, amb l’edició de fa set anys de l’edició júnior de l’Infern del Nord, que ha descobert a grans corredors com Peter Sagan, segon l’any 2008, o el que és actualment el corredor més jove del ProTour, el noi de Quick Step Guillaume Van Keirsbulck (ens encanta a “Con el Plato Pequeño” i, a més, és nét del mític Benoni Beheyt del que parlo al darrer programa), descobrim l’altre alumne avançat de Flecha. Parlo de qui es va imposar en solitari, del gal·lès Geraint Thomas (1986).

El de Cardiff porta, com tots els talents de la pista britànica, i ara sobretot australiana, acumulant èxits des de ben jove. Sense anar més lluny, en el seu primer any complet com a professional amb Barloworld l’any 2007, va aconseguir acabar el Tour de França tot i ser el més jove de la prova. La seva implicació més forta amb els velòdroms va acabar amb el cicle olímpic de Pequín 2008, que va tancar de forma excepcional formant part de la quarteta de persecució per equips que van batre el rècord del món de l’especialitat. A partir d’aquí, el seu creixement en el fons en ruta ha estat exponencial.

Thomas de campió britànic a Niça (Isabelle Duchesne).jpg

Geraint Thomas és un dels talents més consolidats i polivalents de la pedrera britànica. (c) Isabelle Duchesne

La seva explosió va ser la temporada passada, quan va demostrar que no té límits. No tant per la seva exhibició al campionat britànic, junt amb el citat Kennaugh, en un circuit molt exigent, sinó per com es va presentar davant el gran públic en les cites més reconegudes de calendari. En primer lloc, fent un Critèrium de Dauphiné molt complet, tant en contrarellotge com entrant als esprints i aguantant el màxim a la muntanya, però el punt culminant va ser la primera setmana de Tour de França. Ja vestit de campió nacional, va firmar un excepcional cinquè lloc al pròleg i després de ser segon, amb el selecte grup de sis capdavanter, a l’etapa de les llambordes, va transmetre la sensació d’estar preparat per liderar un equip.

La seva principal virtut és que es sacrifica tal com faci falta per l’equip. Sense anar més lluny, per a posar un exemple, n’hi ha prou amb veure com va facilitar el triomf de Greg Henderson a la París-Niça, ell sol, enfront d’un equip HTC-Highroad totalment entrenat en la preparació pels esprints. Això no treu, com deia, que tingui ja la maduresa necessària per portar les regnes d’un gran conjunt com Sky, i això s’està demostrant en el tema que ens ocupa per dates: les clàssiques de llambordes, el mateix terreny en el que va impressionar a la Grande Boucle.

L’any de Thomas, en l’aspecte més individual, ja ha començat sent el d’un líder comú. A la prova ‘A Través de Flandes’ (Dwars door Vlaanderen, si aneu a buscar-la) tan sols un esprint força qüestionable el va apartar de la victòria davant el futur guanyador de la gran De Ronde, Nick Nuyens. I a la mateixa Volta a Flandes va gestar el que s’ha guanyat de cara a Roubaix: compartir els galons amb Juan Antonio Flecha. Un home que, per sobre de tot, l’apassiona el talent de Thomas i el fet de poder estar ensenyant petits secrets a un potencial triomfador en el món del ciclisme.

I és que el gal·lès no tan sols va fer de gregari de luxe, assegurant una bona col·locació de Flecha en els traïdors muurs inicials, sinó que després va mantenir les forces necessàries per estar al grup capdavanter, estar igual d’actiu que el seu company d’equip i ser desè, una posició per sobre d’ell. A l’equip ja tenen clar que limitar-se a una sola punta de llança és també limitar les opcions, i a la París-Roubaix els dos sortiran amb els mateixes opcions.

En una situació semblant es troba un que no és britànic, però que va explotar encara de forma més precoç: el noruec Edvald Boasson Hagen. Va marxar del potentíssim Columbia (actual HTC) amb uns resultats genials per intentar trobar el seu lloc en un ambient més lliure com hauria de ser Sky, i és un altre dels que en resident a Castelldefels està “adoctrinant”. De fet, explicava al portal de ciclisme del país nòrdic, procycling.no, que li recordava a Óscar Freire per la seva fama de despistat, de desconeixedor fins i tot dels seus rivals, però que el dia que puleixi detalls no tindrà límits enlloc. Malauradament, Boasson Hagen torna a estar lesionat per enèsima vegada en els últims dos anys per una caiguda al GP de l’Escalda (quan no són molèsties al tendó d’Aquil·les, es trenca tres costelles…).

Segurament tots aquests alumnes es convertiran -si és que no ho són ja- en rivals, i tard i d’hora li tornaran la jugada, com va fer Langeveld. Però tant de bo que en siguin molts més, perquè demostren la grandesa del mentor.

Els primers catalans fent front al potencial estranger

dimarts , 22/03/2011

En uns dies com són els de la celebració de la Volta a Catalunya del centenari, el moment és l’idoni per recomanar un llibre imprescindible: la història de la mateixa Volta a Catalunya pels magnífics arxivistes del ciclisme Jovier Bodegas i Juan Dorronsoro. Amb una mica de sort el podreu aconseguir aquí, entre d’altres perles igualment imprescindibles pels apassionats al passat d’aquest esport.

L’any passat es va viure un esdeveniment històric amb el doblet de dos corredors catalans al capdavant de la classificació final. Van ser dos grans ciclistes i persones (a mi sempre m’agrada dir que si es dediquessin a un altre esport serien ídols de masses), en Joaquim Rodríguez i en Xavi Tondo, que van superar a un bon grapat de corredors estrangers de nivell innegable. Un fet gens habitual si li fem un cop d’ull al palmarès de la Volta. Perquè la nostra no ha estat sempre una cursa internacional. De fet, quan va néixer l’any 1911 sota la direcció del “Club Deportivo” de Barcelona, era una cursa reservada a corredors nacionals, fet que es va conservar fins l’any 1913. La Primera Guerra Mundial va fer aturar la prova des de 1914, i va ser a la seva represa l’any 1920, ja organitzada per la UVE (Unión Velocipédica Española, una iniciàtica federació nacional de ciclisme), quan es va definir com a internacional.

Janer

Els ciclistes, en especial un pioner com Jaume Janer, eren tractats com herois.

S’hi van inscriure dos francesos, allistats com a José Pelletier i José Nat, que senzillament van humiliar a la resta de participants. Pelletier, guanyador final, es va endur les quatre primeres etapes, i l’última va ser per Nat, segon final. La mesura, doncs, va ser unànimement criticada, per “fomentar que les pessetes se’n vagin cap a forasters que ja sabíem que estan clarament per sobre dels nostres corredores”. Tal va ser el desastre que es va tornar a suspendre la Volta  a Catalunya fins 1923 quan, a mans de la històrica secció de ciclisme de la Unió Esportiva Sants, la cursa va aconseguir la estabilitat, que va haver de passar per dos anys més de cursa reservada a nacionals, el 1924 i 1925. I per això, amb el material del llibre citat, intento recordar els primers que van enfrontar-se amb dignitat a aquest talent forà, i que podríem dir que ara emulen la gran generació de ciclistes catalans de la que gaudim.

Jaume Janer (Terrassa, 1900-1941) és bàsicament conegut per haver estat el primer espanyol en acabar el Tour de França. Ho va fer el 1924 (30è), després d’abandonar tant els anys 1920 i 1921, bàsicament per motius econòmics que el feren tornar. De fet, s’explica que va ser subvencionat per tal que pogués acabar la seva proesa i després va ser rebut com un heroi per la gesta pionera. Tanmateix, una gran injustícia a la seva carrera ha estat que no figuri cap general final de la Volta a Catalunya al seu palmarès, on almenys hi va guanyar quatre etapes. Era, principalment, un corredor força ràpid, i combatiu quan no hi tenia més remei.

Janer era molt jove quan va debutar a la gran ronda de casa, el 1920, on s’hi va presentar ja havent guanyat el campionat d’Espanya el 1919. No va poder fer res contra la superioritat de Pelletier i Nat, però va ser, junt amb Josep Saura, l’únic de casa capaç de plantar-los-hi cara. Fou tercer a… una hora i deu minuts de Pelletier! Les seves dues darrers edicions, de 1926 i 1928, van ser per oblidar: va haver d’abandonar, en el primer cas després d’haver rebut una sanció d’una hora que s’imagina que va ser per ajudes mecàniques indegudes. Recordem, però, els seus millors dies, que van ser les quatre etapes guanyades, totes a l’esprint. Ho va aconseguir a l’etapa final de l’edició de 1924, on va acabar 5è, i a tres de la de 1925, on va ser segon tot i els seus constants moviments, que molts diuen que li venien proporcionats de la força d’haver acabat el Tour de l’any anterior.

Janer i Miquel

Jaume Janer (e) i Muç Miquel (d) eren, a més de grans rivals, bons companys fora de les carreteres.

Qui va evitar les dues victòries de Janer a la Volta va ser, com deia, Muç (o Mus) Miquel; un paio que ha portat molts més maldecaps als arxivistes, i conseqüent desinfomació. La qüestió és una barreja de dos tipus de canvi de noms: el canvi obligat de Miquel pel “Miguel” castellà i Muç per “Mucio”, i la confusió d’aquest cognom per un nom de pila. Així, és habitual consultar resultats a on apareix amb múltiples variants, sigui Miguel Mucio -la més habitual-, Mucio Miquel, etc. Tot sembla apuntar que va néixer al barri barceloní de Les Corts, i va residir a la localitat tarragonina de Vila-seca i a Perpinyà… on hi ha un carrer amb el seu nom!

Aquest potent rodador va participar, igual que Janer, en cinc edicions de la Volta, i es va imposar a les dues que van ser reservades a corredors nacionals. Va basar les seves victòries amb llargues escapades a la primera etapa de cada edició per por a la rapidesa de Janer a les arribades, i un bon treball d’atacs a la resta d’etapes dels seus companys d’equip. Expliquen les cròniques de l’època (que, de fet, semblen més aviat informes escrits per reporters de guerra) que era un corredor força impetuós, que a l’any del seu debut, 1923, ca pagar més d’un poc els seus esforços. Tot i així, va acabar en un decent cinquè lloc a la general, i el guanyador final, el francès Maurice Ville (per darrere seu van tornar a quedar Pelletier i Nat) va dir d’ell que “m’han enganyat, perquè vaig venir a Catalunya pensant que el nivell era molt pobre i aquest tal Mucio serà un gran campió: té força i coratge”.

La seva millor actuació va ser el segon lloc a la general de 1926, tan sols avançat per un brillant Victor Fontan, que posteriorment seria un clar competidor a les muntanyes del Tour de França. Es va acomiadar amb una nova segona plaça el 1928, a la primera de les set victòries de Mariano Cañardo. Aquest és, però, una figura que va més enllà de la realitat de la pròpia Volta i que espero poder explicar-ne peripècies més endavant. Per ara, llarga vida a la Volta i als catalans que hi lluiten!

No sabem el que tenim

dissabte, 29/01/2011

El ciclocròs és una modalitat que s’ha modernitzat molt al llarg del temps. Malgrat que el seu primer campionat del món es va celebrar l’any 1950 -amb victòria de l’escalador de carretera Jean Robic- la cursa “oficiosa” de referència mundial fins a mitjans de segle XX, el Critèrium Internacional parisenc, s’inicià l’any 1924. Així doncs, el que va començar com la història d’uns bojos que van voler anar camp a través en bicicleta, ara s’ha convertit en un espectacle de circuit, amb material i competidors especialitzats, pràcticament religió a Bèlgica quan la competició de fons en carretera està aturada.

Lluny de prestigiosos trofeus com el Superprestige, el GvA (Gazet van Antwerpen, el diari d’Anvers que el patrocina) o la nova Copa Fidea, a Catalunya -com a la resta de l’Estat- ens trobem davant d’una pràctica “en desenvolupament”, gairebé podríem dir que interminable, ja que les tradicions no es poden canviar. Tanmateix, el treball de la comissió de ciclocròs de la Federació Catalana permet la disputa d’una Copa Catalana d’un nivell organitzatiu notable, tenint en compte els difícils temps que viu l’esport -més aviat, el que no surt per televisió- en temes de finançament.

L’edició 2010/11 ha constat de nou proves. Per a fer-nos una idea, el Superprestige i el GvA , concursos de l’elit internacional que es segellaran a finals de febrer, i la ja acabada Copa del Món, han tingut vuit proves, en contraposició a les tan sols quatre que ha tirat endavant la Copa Espanya, afectada per la predilecció dels organitzadors a fer proves internacionals. Els quilometratges, un bon indicador de la qualitat organitzativa, són cada cop més semblants als dels circuits centreeuropeus, anant in crescendo dels 2,15km de mitjana la temporada 2008/09 als 2,3km aproximats d’enguany.

Ciclocròs Mataró

Hermida i Lozano, al capdavant del ciclocròs de Mataró (c) Esport Ciclista Mataró

En aquest context, els catalans han mostrat el seu potencial plantant cara a la major tradició basca -i dels voltants-, fins i tot al llarg dels anys, amb noms històrics com el del manresà Francesc Sala (campió d’Espanya 1982, 1985, 1987 i 1988), que actualment segueix actiu a la categoria màster-50, només superat per Bernat Del Pino tant al final de la Copa com al campionat de Catalunya. A més, la disputa d’aquests campionats a Sant Julià de Vilatorta va deixar veure per primer cop el duel que demostra el nivell català actual: el jove David Lozano i José Antonio Hermida.

Ambdós són bikers complets, és a dir, que combinen aquesta modalitat amb la temporada de BTT. Hermida és sobradament conegut, més que res per ser campió del món de la citada especialitat, i començava allà la seva activitat després d’uns intensos mesos de compromisos publicitaris gràcies al seu èxit. Lozano, en canvi, ja portava força més ritme de competició, amb tres victòries a la Copa de casa i participacions arreu d’Espanya. El de Matadepera porta anys sent referència nacional en categories inferiors, que li han valgut cinc campionats d’Espanya consecutius: un en júnior i els quatre del seu periple sots23.

Una millor posició de sortida i un domini tècnic excepcional -que no tan sols destaca aquí, sinó que s’equipara al nivell internacional, doncs era dels pocs que superava els obstacles sense baixar de la bicicleta al Mundial sots23 de l’any passat a Tabor, on va signar una meritòria dinovena posició-, el portaren a endur-se el títol català. Semblava que el duel es tornaria a repetir a l’última cita de la Copa Catalana a Mataró, però uns problemes mecànics del de Bicis Esteve donà via lliure a la victòria parcial d’Hermida i a la general final d’elits per un habitual lluitador: Francesc Xavier Carnicer, merescut guanyador per la seva regularitat (quatre segons llocs).

Les endarrerides posicions a la graella de sortida -determinada en gran part per les posicions a la Copa Espanya, a on Hermida no va participar i Lozano va haver d’abandonar per caiguda a la prova d’Alcobendas- van passar factura els nostres dos protagonistes al campionat d’Espanya de Zamora, que van haver de gastar la major part dels seus esforços a remuntar posicions. En el seu primer any a la categoria d’elits, Lozano (1988) va poder acabar en cinquena posició. Hermida, per la seva banda, va arribar al cap de cursa en una demostració envejable, i quan estava en condicions de disputar la victòria a l’alabès Javier Ruiz de Larrinaga, una confusió en el cartell de les voltes restants, que estava girat cap a la càmera de televisió, el van relegar a la segona posició.

És molt probable que, amb un lloc decent de sortida (i no em refereixo a la primera línia, sinó tan sols entre els 15 primers, no més enllà de la posició 30 o 40, on estaven), i més donat el pas estret del recorregut del bosc de Valorio, els dos haurien estat al podi, tot i la curta preparació d’un i la joventut d’un altre. Ara, pels pèls, Lozano s’ha quedat fora de la selecció espanyola, i José Antonio Hermida sí que prendrà la sortida demà al Mundial de la disciplina a Sankt Wendel (Alemanya). Ho farà a la última línia. De nou, tornarà a passar-se la hora de competició remuntant posicions i, de nou, seguirem sense saber el que tenim.

Aquest any més que mai

dimecres, 26/01/2011
Purito Tourmalet

Joaquim Rodríguez va rebre suport de catalans al Tourmalet. (c) Roberto Bettini

Després de començar amb competicions d’actualitat, m’agradaria començar aquesta aventura amb una crida. D’entrada, no vull convèncer a ningú sobre si el ciclisme mereix o no tot el que està vivint avui dia. Tampoc relatar les peripècies de tots els catalans que gairebé es juguen les peles per poder viure dels pedals, cosa que considero que fan amb molta dignitat. És una tasca que em proposo a dur a terme en la mesura que pugui en aquest blog, però millor que sigui fet amb calma.

De fet, potser que des d’un bon principi deixi que siguin els mateixos protagonistes els que s’expliquin. Val la pena recordar un fet gairebé pioner que van realitzar els ciclistes catalans fa poc més d’un any: la firma d’un manifest reclamant un equip professional català. Com pot arribar a ser previsible tal i com van les coses, al final no va ser possible tot i els esforços de Melcior Mauri, a qui al final sembla que li van mancar 200.000 euros per poder donar continuïtat al seu anterior projecte -l’Andorra Grand Valira-, també desaparegut.

Passada una temporada, ja podem afirmar que les seves aspiracions fins i tot es quedaven curtes. El ciclisme català ha viscut l’any més prolífic en alegries de la seva història. En Purito Rodríguez ni més ni menys que ha acabat l’any com a líder de la classificació mundial de la UCI. Un fet insòlit que mai cap català havia estat a prop d’aconseguir. Ha estat gràcies a un any genial de regularitat que va començar al març i va culminar al setembre, en el si d’un equip… rus!

Un altre que ha acabat l’any al cim de la seva especialitat ha estat José Antonio Hermida. El sempre simpàtic biker de Puigcerdà ha aconseguit, amb 32 anys i després de tota una carrera perseguint-lo, el preuat títol de campió mundial que es suma als que ja havia aconseguit en les categories júnior i sots23. Sense oblidar-nos de Xavier Tondo i Juan Antonio Flecha, que cadascú en els seus terrenys de la carretera s’han consolidat en l’elit internacional.

Per fer justícia, la llista s’hauria d’allargar força i amb noms d’especialitats ben diferents. Tanmateix, com he dit al principi, per a ser justos -però a la vegada fer-ho amb cara i ulls- millor que en parlem amb calma més endavant a mesura que es vagin succeïnt esdeveniments. A on volia anar a parar és que ara no hi ha excusa que valgui, perquè ens trobem davant la temporada determinant que hauria de consolidar a Catalunya com una potència puntera en el ciclisme.

Enguany, la nostra Volta es convertirà en la quarta volta a ser centenària (i no tercera, com es va repetir el dia 6 de gener -dia en que es va donar la sortida primera edició-, tan sols rere el Tour de França de 1903, la Volta a Bèlgica de 1908 i el Giro d’Itàlia de 1909). És trist pensar que la quarta volta per etapes més antiga del món d’entre les supervivents bogeries que s’iniciaren a l’inici de segle XX, just quan està propera a arribar a la màgica xifra dels 100 anys, estigui passant més problemes que mai per sortir endavant.

En contraposició a les més de dues-centes poblacions que estan a la llista d’espera per ser sortida o final d’etapa a la Grande Boucle -entre elles Barcelona, que aspira a que un Tour comenci a la ciutat comtal- l’organització de la Volta va haver de posar-se en contacte l’any passat amb més de cinquanta ajuntaments per a demanar-los-hi suport. Per què no donem una empenta tots plegats -aficionats, periodistes, institucions, patrocinadors…- per ajudar a sortir endavant amb la major brillantor possible una màgica edició després d’un any històric?

L’any passat va guanyar-hi un català vint-i-set anys després, a més de ser el mateix guanyador Joaquim Rodríguez i Xavier Tondo -vencedor de l’etapa reina- els principals protagonistes i animadors, dos corredors de casa. Tot ens fa indicar que el nivell esportiu seguirà present. Posem-nos tots a la seva altura i donem el suport que l’excepcional situació ens demana. Al cap i a la fi, potser servirà pèr evitar que m’allargui més del que havia assegurat al principi, oi?

Fent “les amèriques”

dimarts , 25/01/2011
Tondo de líder

Tondo vesteix de lider. (c) Luis Barbosa

No és novetat, pel que hem vist en els últims anys, l’auge del ciclisme fora d’Europa. L’obertura a nous mercats en un esport tradicionalment europeu no és res dolent, tot el contrari, però genera una canvis estructurals; per exemple, en la planificació de temporades. S’ha passat de comprimides temporades de març a setembre a uns temps en els que al gener ja es fan proves de cert nivell arreu del món, allà on les condicions climàtiques són més favorables, i fins a finals d’octubre no es tanca la temporada internacional amb el Giro de Llombardia, obligant als corredors a racionalitzar més els seus esforços.

En aquest sentit, ha sigut el Tour de San Luis (Argentina, del 17 al 23 de gener) el que ha tornat a estrenar la temporada internacional -obviant la més genuïna Volta al Táchira-. Ha estat una setmana de competició estranyament dura pels equipos europeus que han viatjat (tres ProTour: Movistar, Liquigas i Ag2r; i tres continentals professionals més, com l’Andalucía i els De Rosa i Androni, tot i que aquest últim amb molts sud-americans) en un moment tan iniciàtic de la seva temporada, incloent en el recorregut tres etapes de muntanya i una contrarellotge.

Un bon amic de rodar món amb la bicicleta i conegut d’aquestes terres és en Xavier Tondo (Movistar), el representant català entre els participants i que ha demostrat que pot estar davant de l’any en el que per fi tingui responsabilitats i lideratge en un equip punter. El sisè classificat de la passada Vuelta a Espanya va agafar el liderat gràcies a la seva victòria a l’etapa contrarellotge, que al seu torn va significar la primera de la història del patrocini de Movistar en el ja mític conjunt d’Eusebio Unzué.

Amb la magnífica ajuda de l’escalador colombià Juan Mauricio Soler, el seu tan irregular com talentós company d’equip, va poder viure amb tranquil·litat les jornades de muntanya inicials, acabades als alts dels miradors de Potrero i del Sol, davant del potencial dels corredors sud-americans, més endinsats en el ritme de competició. Tanmateix, va ser víctima de la terrible calor (sempre superior als 35ºC durant tota la setmana) a l’etapa reina que acabava a La Carolina després de dos ports de primera categoria.

Els atacs des de la base del port del Cerro el Amago per part del xilè Marco Arriagada, guanyador de la general final i favorit per aconseguir el rècord de victòries a la Volta a Xile, van deixar al de Valls buit de forces, i una caiguda poc després de coronar el van fer adonar que se li escapava aquells cursa a on ja havia guanyat una etapa l’any 2009. “No som màquines, va bé recordar-ho; et fa valorar molt més quan et trobes bé. Sobretot, ho sento per l’equip, que s’ha buidat per mi”, afirmava a l’acabar la seva visita per les amèriques abans de començar la seva oportunitat definitiva a Europa.

AUSTRÀLIA I EL SEU POTENCIAL. Paral·lelament, s’ha disputat a Austràlia (del 18 al 23 de gener) el Tour Down Under, la primera prova del calendari WorldTour, a on Lance Armstrong ha fet la seva retirada -teòricament- definitiva. L’entrada al ProTour l’any 2005 va acabar de propulsar aquesta tan ben organitzada cursa per etapes, que a més compta amb una una gran acceptació per part del públic. La participació de velocistes és, cada cop més, probablement la més brillant de l’any (Cavendish, Greipel o Matthew Goss no s’ajunten precisament cada cap de setmana), però això no ha evitat que qui aprofités per reivindicar-se fos el jove britànic del Team Sky, Ben Swift, amb dues etapes, que ara es mostra desitjós d’entrar a la quarteta de persecució del seu país pels mundials d’Apeldoorn, al març.

Aquest cop, la tradicional etapa del Willunga Hill no ha sigut tan determinant com acostuma, ja que l’arribada va ser a l’esprint amb victòria d’un altre Movistar: Fran Ventoso, sinó que la general s’ha decidit per una escapada rematada per Cameron Meyer (Garmin-Cérvelo), la millor prova per explicar l’exemplar treball que està duent a terme Austràlia per dominar l’elit del ciclisme. Els seus plans de selecció de joves talents passen per una formació àmplia basada en la combinació del fons en ruta i la pista.

Sense anar més lluny, el més gran dels germans Meyer, tot i tenir només 23 anys, ja és doble campió del món de puntuació. Els equips sots23 patrocinats per Jayco s’encarreguen de dotar d’un calendari de nivell per Europa a les joves promeses, que ja estan començant a fer por pel món ciclista. Noms com el de Jack Bobridge s’estan consagrant, igual que Meyer, i la nova bèstia negra es diu Michael Matthews (1990). El vigent campió del món sots23 ha tingut prou força i convicció per estrenar-se amb els colors del Rabobank a la difícil arribada d’Strling. Atents a ell, i a tants d’altres que no pararan d’arribar.