Arxiu de la categoria ‘Clàssiques’

Flecha, creant rivals a casa

dijous, 7/04/2011

La il·lusió i les ganes de Juan Antonio Flecha es contagien pels equips allà on passa. Un home que, crescut en un ambient que valora molt poc les clàssiques del Nord, ha estat capaç d’anar fent-s’hi un lloc a base de treball, ha de tenir per força molta experiència a transmetre. Una experiència que va començar a adquirir al Fassa Bortolo italià, on va pujar per primer cop al podi de la París-Roubaix l’any 2005. Amb la lliçó apresa, va començar a crear alumnes a Rabobank, cosa que manté ara a Sky, fins al punt que a la passada Volta Flandes va comptar ja la seva desena participació.

Però els alumnes aprenen, normalment ràpid, i fins i tot hi ha cops que juguen males passades als mestres. A Flecha ja li va tocar viure-ho aquest febrer, quan defensava títol al circuit Het Nieuwsblad, i va ser un excompany d’equip a Rabobank, Sebastian Langeveld, qui el va superar. Langeveld era un prometedor de la inacabable pedrera holandesa quan Flecha, tot i ser estranger, li feia de mestre a les clàssiques de llambordes. Després de les seves mostres a comptagotes com les escapades a la Volta a Flandes de 2008 o la Het Nieuwsblad de 2009, li va arribar el moment del triomf.

Bona Flecha curva a Omloop (ispaphoto.com).jpg

Flecha va haver de sortir en solitari a la persecució de Langeveld, però no en va tenir prou per guanyar. (c) ispaphoto.com

El llegat de l’Arquer, però, continua. Si per alguna cosa es caracteritza el projecte en el que està immers, Sky, és -a banda de la difícil tasca de dur a Bradley Wiggins al podi del Tour de França-, la clara voluntat de servir de pedrera britànica. Les coses en aquest sentit van força bé, i més si poden aprofitar-se en gran part del treball de l’equip nacional de preparació olímpica. De noms n’hi ha diversos, com ara el de Peter Kennaugh, capaç de ser el millor fondista als campionats de pista del seu país i a la vegada ser tercer al sempre duríssim Giro d’Itàlia per amateurs. Però, per a centrar-nos en les proves de llambordes, que són les que marquen aquestes setmanes, ens serveix agafar la París-Roubaix júnior de l’any 2004.

El primer dels derrotats, és a dir, el segon, va ser Ian Stannard (1987), que ja va demostrar el seu coratge i capacitat d’adaptació a l’atmosfera belga aguantant al capdavant de la infernal edició de la Kuurne-Brussel·les-Kuurne de l’any passat, on va ser tercer. Flecha ja ha fet saber darrerament que es sent satisfet de saber del seu talent i poder estar-li ensenyant els petits detalls que són tan i tan importants en unes clàssiques tan peculiars com són les de llambordes. I els dos Monuments, no s’aturen. El diumenge va ser la Volta a Flandes, i aquest ja és el definitiu, potser el més conegut pel gran públic: la París-Roubaix.

Seguint, doncs, amb l’edició de fa set anys de l’edició júnior de l’Infern del Nord, que ha descobert a grans corredors com Peter Sagan, segon l’any 2008, o el que és actualment el corredor més jove del ProTour, el noi de Quick Step Guillaume Van Keirsbulck (ens encanta a “Con el Plato Pequeño” i, a més, és nét del mític Benoni Beheyt del que parlo al darrer programa), descobrim l’altre alumne avançat de Flecha. Parlo de qui es va imposar en solitari, del gal·lès Geraint Thomas (1986).

El de Cardiff porta, com tots els talents de la pista britànica, i ara sobretot australiana, acumulant èxits des de ben jove. Sense anar més lluny, en el seu primer any complet com a professional amb Barloworld l’any 2007, va aconseguir acabar el Tour de França tot i ser el més jove de la prova. La seva implicació més forta amb els velòdroms va acabar amb el cicle olímpic de Pequín 2008, que va tancar de forma excepcional formant part de la quarteta de persecució per equips que van batre el rècord del món de l’especialitat. A partir d’aquí, el seu creixement en el fons en ruta ha estat exponencial.

Thomas de campió britànic a Niça (Isabelle Duchesne).jpg

Geraint Thomas és un dels talents més consolidats i polivalents de la pedrera britànica. (c) Isabelle Duchesne

La seva explosió va ser la temporada passada, quan va demostrar que no té límits. No tant per la seva exhibició al campionat britànic, junt amb el citat Kennaugh, en un circuit molt exigent, sinó per com es va presentar davant el gran públic en les cites més reconegudes de calendari. En primer lloc, fent un Critèrium de Dauphiné molt complet, tant en contrarellotge com entrant als esprints i aguantant el màxim a la muntanya, però el punt culminant va ser la primera setmana de Tour de França. Ja vestit de campió nacional, va firmar un excepcional cinquè lloc al pròleg i després de ser segon, amb el selecte grup de sis capdavanter, a l’etapa de les llambordes, va transmetre la sensació d’estar preparat per liderar un equip.

La seva principal virtut és que es sacrifica tal com faci falta per l’equip. Sense anar més lluny, per a posar un exemple, n’hi ha prou amb veure com va facilitar el triomf de Greg Henderson a la París-Niça, ell sol, enfront d’un equip HTC-Highroad totalment entrenat en la preparació pels esprints. Això no treu, com deia, que tingui ja la maduresa necessària per portar les regnes d’un gran conjunt com Sky, i això s’està demostrant en el tema que ens ocupa per dates: les clàssiques de llambordes, el mateix terreny en el que va impressionar a la Grande Boucle.

L’any de Thomas, en l’aspecte més individual, ja ha començat sent el d’un líder comú. A la prova ‘A Través de Flandes’ (Dwars door Vlaanderen, si aneu a buscar-la) tan sols un esprint força qüestionable el va apartar de la victòria davant el futur guanyador de la gran De Ronde, Nick Nuyens. I a la mateixa Volta a Flandes va gestar el que s’ha guanyat de cara a Roubaix: compartir els galons amb Juan Antonio Flecha. Un home que, per sobre de tot, l’apassiona el talent de Thomas i el fet de poder estar ensenyant petits secrets a un potencial triomfador en el món del ciclisme.

I és que el gal·lès no tan sols va fer de gregari de luxe, assegurant una bona col·locació de Flecha en els traïdors muurs inicials, sinó que després va mantenir les forces necessàries per estar al grup capdavanter, estar igual d’actiu que el seu company d’equip i ser desè, una posició per sobre d’ell. A l’equip ja tenen clar que limitar-se a una sola punta de llança és també limitar les opcions, i a la París-Roubaix els dos sortiran amb els mateixes opcions.

En una situació semblant es troba un que no és britànic, però que va explotar encara de forma més precoç: el noruec Edvald Boasson Hagen. Va marxar del potentíssim Columbia (actual HTC) amb uns resultats genials per intentar trobar el seu lloc en un ambient més lliure com hauria de ser Sky, i és un altre dels que en resident a Castelldefels està “adoctrinant”. De fet, explicava al portal de ciclisme del país nòrdic, procycling.no, que li recordava a Óscar Freire per la seva fama de despistat, de desconeixedor fins i tot dels seus rivals, però que el dia que puleixi detalls no tindrà límits enlloc. Malauradament, Boasson Hagen torna a estar lesionat per enèsima vegada en els últims dos anys per una caiguda al GP de l’Escalda (quan no són molèsties al tendó d’Aquil·les, es trenca tres costelles…).

Segurament tots aquests alumnes es convertiran -si és que no ho són ja- en rivals, i tard i d’hora li tornaran la jugada, com va fer Langeveld. Però tant de bo que en siguin molts més, perquè demostren la grandesa del mentor.

Volta a Flandes: més enllà d’una cursa, el símbol d’una nació

dijous, 31/03/2011

En el món de l’esport hi ha esdeveniments que superen el que és -i permeteu-me ser tan evident- estrictament esportiu. Segurament en un que mou tantes passions com el futbol n’estem farts de sentir-ho, però en el ciclisme sol ser més difícil adonar-se’n. Tanmateix, hi ha una “colla d’irreductibles”, com deien a Astèrix i Obèlix, que segueixen veient l’esport de la bicicleta amb la mateixa passió de sempre. Allà, cada abril, el ciclisme es converteix en una qüestió d’estat. Una expressió que es pot considerar que va amb mala baba si veiem que m’estic referint a un país que està batent rècords de desacord governamental. Bart de Wever parlava a l’estiu, just després de les eleccions, que facilitaria un govern amb valons per evitar l’enfonsament del país en temps complicats, però el creixent suport envers el seu partit, l’independentista Nova Aliança Flamenca, manté estancada la formació d’un nou govern.

Boonen al Kapelmuur.jpg

Les banderes del lleó de Flandes donaran color més que mai a la prova nacional, especialment al Kapelmuur. (c) Tim de Waele

Aquesta situació porta a pensar que la Volta a Flandes d’enguany tindrà un component reivindicatiu més fort que mai. De Ronde van Vlaanderen -eviteu agafar l’adaptació valona i anomenar la cursa el Tour de Flandes, i més en els temps que corren- és el segon Monument de l’any després de la Milà-Sanremo. Us podria explicar una història confusa sobre si es disputa el tercer diumenge de primavera, però per a simplificar-ho dic que acostuma a caure el primer diumenge d’abril, en aquest cas el dia 3, i té un encant especial pels que ens encanten tots els àmbits del ciclisme.

No és tan sols pels característics muurs que marquen el recorregut i fan les delícies dels aficionats, sinó per la increïble passió popular que aixeca i que tan bé il·lustra aquest vídeo promocional del diari Het Nieuwsblad. Es calcula que al voltant de 800.000 persones estaran aquest diumenge tenyint els 256 quilòmetres de recorregut, preferiblement amb la bandera nacional del conegut Vlaamse Leeuw (‘el Lleó de Flandes’, que a més anomena als grans dominadors de la prova i titula l’himne nacional) , i no és d’estranyar si parlem d’una cursa que dóna arguments per a fer una sèrie de televisió.

LA DESFETA DELS DE CASA. Tal i com ja donava a entendre en una altra entrada, a Bèlgica no estan per tirar coets si ens referim a l’estrictament esportiu. El simbolisme del mallot nacional va passant d’esquena en esquena, i de nou sembla que el seu portador no arriba en les seves millors condicions. Al 2010 Tom Boonen va ser superat una vegada rere una altra per Cancellara fins a rebre la derrota definitiva al punt sagrat del recorregut, el Kapelmuur. El de Mol, tanmateix, té un caràcter irrefrenable i aquest any tornarà a lluitar tot i repeteix que no es troba massa fi. Almenys ho fa amb una victòria recent, a l’esprint a la Gant-Wevelgem, i amb la mateixa motivació de sempre a jutjar per la força que desprenia en el reconeixement del recorregut.

Devolder derrotat a Omloop (Bettini).jpg

Stijn Devolder ha transmès molt males sensacions a l'inici d'aquesta temporada. (c) Roberto Bettini

Stijn Devolder sembla que porta fins i tot pitjors precedents. El nou fitxatge de Vacansoleil ha anat a remolc a totes les clàssiques, però no perd l’optimisme. De fet, mai s’ha caracteritzat per donar bons resultats fins que arriba la prova del voltant de casa, ell que és de Courtrait, al cor de la zona per on passa. Recorda que en els seus dos triomfs a De Ronde no sortia com a favorit i que ell no té el talent de Boonen o de Gilbert, sinó que es defineix com “un home que ha hagut de treballar dur per fer-se un petit palmarès, anant contra els elements”. Pura filosofia flamenca.

Al contrari que el portador del número 1 i màxim favorit: Fabian Cancellara. Pur talent. La seva darrera exhibició a l’E3 d’Harelbeke va ser perfectament definida per Marc Sergeant, el director d’OmegaPharma-Lotto: “Tothom sabia que atacaria, però ningú el va poder seguir”. Ell dirigeix a un dels aspirants a intentar-ho, el való Philippe Gilbert, que porta dos tercers llocs consecutius en aquesta prova. Declaracions semblants a la de Jonathan Vaughters, que reconeix que “només hi ha opcions si aguantem la seva roda [de Cancellara], perquè a l’esprint no és el més ràpid. Però el difícil és aguantar-la”. I més quan ell dirigeix el que sigui, potser, l’equip més potent, el Garmin-Cérvelo, però que amb homes com Thor Hushovd, Heinrich Haussler i Tyler Farrar el que necessiten és un esprint reduït. Però lluitaran. Perquè, com diu Bernhard Eisel, corredor d’HTC-Highroad, “si no fos possible batre’l, no sortiríem el diumenge”.

Cancellara a l'acabar Sanremo (Bettini).jpg

Cancellara surt, un cop més, amb la pressió a les seves espatlles, però ironitza dient que ell les té "molt amples". (c) Roberto Bettini

La llista d’aspirants podria ser interminable, però és obligat parlar del nostre Juan Antonio Flecha. L’Arquer explicava en declaracions a Het Nieuwsblad -de nou, el diari que dóna nom a al cursa que ell mateix va guanyar l’any passat- la seva mentalitat i que ens ajuda a entendre que ja és com un més per aquelles terres. “Corro per gaudir i fer-ho bé, no per guanyar”. L’únic precedent de podi en aquesta prova el té amb el tercer lloc el 2008, però admet que si fa el pas endavant definitiu, “seguiré sent el mateix Flecha, encara que guanyi un Monument”. “No penso en guanyar, sinó en donar el meu 110%”. Si no ho aconsegueix, tindrà una setmana més tard la revenja en el seu veritable somni.

EL RECORREGUT, PLE DE SIMBOLISMES. Aquí som més aviat poc mitòmans. A De Ronde, de llocs sagrats n’hi ha molts. La característica principal del seu recorregut són els diferents muurs, que enguany n’hi ha 18. Aquests són antics camins de pagès, de llamborda, i amb desnivells de veritable por. Per a conprovar-los, feu-li una ullada a aquest recopilatori dels amics de Cobbles&Hills, uns bons apassionats (no deixeu de descarregar-se el seu magnífic PDF previ). Per a resumir, quedeu-vos amb tres noms: el vell Kwaremont, que és quan s’inicia el plat fort, el Koppenberg, on es sol començar a seleccionar la cursa, i el màgic Kapelmuur (Mur de la Capella, a Geraardsbergen), on es decideix. Les fotos que cada any surten amb el públic entregat són magnífiques, i el seu mite s’exemplifica molt bé amb la cançó que li ha dedicat el cantautor Alex Roeka. Disculpeu haver fet aquesta entrada tan tardana i caòtica, però espero haver pogut fer entendre una mica més que la Volta Flandes té un encant especial. De Vlaanderens Mooiste. Que en gaudiu.

 

Quick Step: temps de canvi amb un “nou Boonen”

dilluns, 28/02/2011

Boonen escapat amb Engoulvent Kuurne (Bettini).jpg

Boonen ha passat a ser un home de perfil més atacador, com en aquesta imatge junt amb Jimmy Engoulvent a la Kuurne d'ahir. (c) Roberto Bettini

La temporada belga ja ha començat, i ho ha fet amb el tradicional primer cap de setmana de llambordes. El plat fort, com sempre, ha arribat el dissabte amb el circuit Het Nieuwsblad, on el nostre Juan Antonio Flecha ha estat a punt de repetir victòria, i tot i ser superat per Langeveld -a qui la cursa li devia una des d’aquell cruel final de 2009- s’ha mostrat més integrat que mai en un territori que tornarem a veure exòtic quan ell no hi sigui. L’endemà, als qui no han fet els deures, els toca repetir esforços a la Kuurne-Brussel·les-Kuurne.

Per segon any consecutiu -i dubto que hagi passat massa cops més- no és que tan sols cap belga hagi guanyant, sinó que cap dels driekleur ha estat capaç de pujar al podi en cap de les dues proves. Aquesta derrota històrica, es vulgui o no, porta certa responsabilitat a les espatlles de l’equip que ha portat el pes del ciclisme del país en els últims anys davant d’un Lotto (enguany amb OmegaPharma com a primer patrocinador) en hores baixes: el Quick Step.

Segurament el problema del ciclisme belga, en part, resideixi en que l’històric equip de Laurent Lefévère tampoc porta uns anys massa fi. Fora del talent polivalent del mestre Paolo Bettini -retirat l’any 2008- l’equip seguia sense trobar solució a la “Boonen-dependència”, que ara s’ha agreujat quan el de Mol s’ha convertit en un home menys resolutiu. Ell mateix ho ha afirmat, que ja no és aquell esprintador que et podia assegurar més de deu victòries per temporada. Ara s’ha convertit en un home de clàssiques, però que de la mateixa manera està en sequera.

2009 va se l’any del seu últim Monument: la París-Roubaix. Quick Step havia salvat sobradament la temporada, ja que l’altre prova “sagrada” de les llambordes, la Volta a Flandes, se l’havia emportat Stijn Devolder per segon any consecutiu. Des de llavors, la seva trajectòria ha passat a una tonalitat més aviat gris. La irregularitat del doble guanyador de De Ronde, la poca punteria de Tommeke, el rendiment decebedor d’alguns dels que havien de ser el relleu -Wynants- o fins i tot decreixent -cas de Weylandt-, han portat a que l’equip engegués alguns canvis importants.

Wynants i Weylandt

Dos ex-Quick Step, Wynants (e) i Weylandt (d), han estat protagonistes amb una escapada a la Kuurne. (c) ispaphoto.com

ANY DE RENOVACIÓ. Les baixes han marcat l’equip del Quick Step de 2011. El vigent campió belga, Stijn Devolder, a qui el mateix director esportiu ja havia advertit a meitat de la temporada que no continuaria, ha fitxat per l’holandès Vacansoleil, i ha passat un cap de setmana terrorífic en el que faltes d’atenció i problemes de punxades l’han tingut sempre a grups endarrerits. De la mateixa manera, dos homes dels que hem parlat: Wouter Weylandt (Leopard-Trek) i Maarten Wynants (Rabobank) han marxat en busca de més oportunitats.

Si tenim en compte el seus moviments i implicació aquest cap de setmana -Weylandt ha estat 13è a Het Nieuwsblad i 15è a Kuurne en els seus primers bons resultats en la macroesctructura luxemburguesa-, veiem que necessitaven un canvi. Un canvi que també s’ha vist demostrat en els fitxatges d’enguany per l’equip de les plaques de parquet, amb una clara busca de victòries fàcils.

Els dos homes ràpids que han vingut a substituir les baixes estan trigant més del pensat a acumular resultats. En primer lloc, tornava a l’equip -donat queja hi va ser l’any 2006- l’italià Francesco Chicchi, que venia d’un gran any amb Liquigas a on va aconseguir set victòries, i en el seu viatge a Qatar, d’on la temporada se’n va emportar dues etapes, ha tornat en blanc. La segona arribada era la de l’alemany Gerald Ciolek, procedent de l’extint Milram. Poc queda d’aquell talent que va meravellar entre 2005 i 2006 amb una joventut escandalosa, i un segon lloc a la primera etapa de la Volta a Algarve és el seu millor resultat.

Chicchi i Ciolek

Francesco Chicchi i Gerald Ciolek arriben a l'estructura belga amb ànims de ser puntals en les arribades massives. (c) Sirotti

Tanmateix, encara és molt d’hora, i de ben segur que Chicchi tornarà a agafar la forma que li doni victòries, i el campió del món sots23 de 2006 pot tenir qualsevol dia especialment entonat per la seva qualitat i aconseguir una victòria de primer nivell que no li arriba des de la Vuelta a Espanya de 2009. A més, el suport a la pedrera belga és il·lusionant, amb arribades com les de Frederique Roberts, i dos provinents del filial, Beveren 2000: el rodador Julien Vermote i un joveníssim Guillaume Van Keirsbulck (1991) que ja es va deixar veure també als últims quilòmetres de Kuurne. Sense oblidar a un home de perfil més polivalent com és Kristof Vandewalle, que arriba després d’una bona temporada magnífica a Topsport Vlaanderen.

L’ARRIBADA TXECA. Els horitzons de futur de Quick Step, si bé -com hem vist- esportivament generen força incerteses, econòmicament tenen la sort d’haver rebut un bon suport. L’interès de doble campió del món de ciclocròs, Zdenek Stybar, per provar sort amb seriositat al ciclisme de fons en ruta, ha acabat portant-lo a la plantilla de l’equip belga, on hi figurarà a partir de demà: l’1 de març, que és quan acaben els contractes d’aquesta modalitat hivernal.

El motiu principal que l’ha acabat convencent davant la dura lluita que mantenia amb el màxim dirigent del seu anterior equip, Telenet-Fidea, Hans Van Kasteren, ha estat la compra de Quick Step de mans d’un multimilionari txec: Zdenek Bakala, amb el suport del neerlandès Bessel Kok. L’heroi nacional necessitava un canvi d’objectius i un d’aquests homes de diners amb alguns interessos esportius, d’aquests que tan de moda estan avui dia, li ha facilitat les coses per poder arribar a un equip de carretera que li oferís facilitats per afrontar les motivacions pròpies d’un esportista de 25 anys que ja ha assolit el màxim de la seva especialitat.

El somni d’Stybar és, algun cop, afrontar amb opcions una Volta a Flandes. Justament un dels objectius primordials amb els que es sustenten les temporades de Quick Step. Espero que, pel bé del ciclisme belga -que tanta grandesa ha donat a aquest esport- els resultats acabin arribant en tots els nivells.