Arxiu de la categoria ‘Despatxos’

I Valverde segueix sancionat…

dissabte, 26/02/2011

No seré jo qui negui el president de la màxima autoritat dirigent del nostre nostre esport, la UCI, el senyor “Pat” McQuaid, pren males decisions. Sota el meu parer, més que dolentes, fins i tot el pitjor és que estan portades d’una forma horrorosa. Els aires dictatorials que es respiren sobre el tema de la prohibició dels auriculars -del que m’agradaria parlar d’aquí poc- són molt perillosos si el que vols és aportar valors com els del diàleg en un esport que ja de per si força tocat.

Scarponi

Michele Scarponi ha estrenat amb victòria el seu nou mallot. (c) Roberto Bettini

Però no val lamentar-se i atribuir sempre la culpa a d’altres. Espanya sí que té un problema amb el dopatge, i és que no s’ha sabut gestionar. La ‘Operación Puerto’ va ser igual per tothom, però no tots els seus implicats ara viuen la mateixa situació. Per què? No m’agradaria entrar amb grans merders legals, però senzillament, sigui o no injust, en el ciclisme la temptativa de dopatge també és sancionable. Així que tan sols exemplifiquem.

La famosa OP va esclatar l’any 2006. Han passat cinc anys i Alejandro Valverde, sens dubte un dels millors ciclistes de l’actualitat, està sancionat.  És una llàstima, però a Espanya es va decidir per anar arxivant casos. Per culpa d’això un bon grapat de corredors (Óscar Sevilla, Paco Mancebo, Santi Pérez, Tino Zaballa…) ara estan vivint les misèries del ciclisme. Pocs equips s’atreveixen a acceptar uns corredors que no han segellat -per bé o per mal- els seus expedients. Per por a actuar. A Valverde han estat institucions alienes, com el cas del CONI, qui han acabat instigant la seva sanció. Però realment calien tants anys?

En canvi, un parell de corredors italians d’altíssim nivell porten temps triomfant. Ivan Basso i Michele Scarponi van patir les seves respectives sancions, que van acabar a finals de 2008. Des de llavors, passant pels comprensibles temps d’adaptació, no han fet més que millorar exponencialment el seu rendiment, i ara són referència internacional. Sense anar més lluny, Basso ha tornat als seus registres de quan lluitava per la victòria del Tour i va vèncer el darrer Giro d’Itàlia.

En aquella mateixa corsa rosa, Michele Scarponi va ser tercer, guanyant la sempre espectacular etapa d’Aprica, al que s’havia de sumar les altres dues etapes que havia aconseguit l’any anterior. Ho havia fet amb l’Androni, l’equip de Gianni Savio, i enguany ha fitxat per Lampre-ISD, una squadra de veritable referència a Itàlia. El seu debut, al preciós Giro de Sardenya, ha estat victoriós i molt il·lusionant davant les opcions d’aquesta nova temporada.

A l’arribada al Monte Ortobene va ser un gregari de luxe pel seu nou coequipier, Damiano Cunego, que va aconseguir una victòria que se li resistia des de la Vuelta de 2009. I, a la darrera etapa, en la dura arribada a Gesturi -a sobre, acabada en el conegut sterrato-, ha estat capaç de superar a corredor amb molt més rodatge que ell com el colombià José Serpa, i acabar quart a la general final. Una veritable festa del ciclisme italià, a on només faltava el citat Basso, que ha coronat a la més ferma promesa del panorama internacional: l’eslovac, però molt ben cuidat a Liquigas, Peter Sagan, del que parlo més endavant.

Què deu pensar ara Valverde, i què pensarà quan Basso i Scarponi tornin a brillar al seu Giro? Que si s’haguessin fet les coses millor, ell també podria estar corrent en comptes d’haver estat sancionat després d’uns anys de persecució, i sabent del seu talent, guanyant. Però Valverde segueix sancionat…

Sagan provant SFarrand.jpg

Peter Sagan perfeccionant la seva posició en uns tests de pretemporada. (c) Stephen Farrand

EL ‘CAS SAGAN': AIRE FRESC. Un dels molts mals que s’atribueixen al ciclisme actual és la monotonia del desenvolupament de les curses. Molt previsibles. De fet, aquest és el màxim argument per eradicar els famosos pinganillos -crec que mai trobaré en català un terme prou convincent-. Però una espècie d'”antídot” davant d’aquesta problemàtica sembla la irrupció sobtada a l’elit de l’eslovac Peter Sagan des de la temporada passada. Amb aquesta imperiosa necessitat que es té de comparar uns joves amb altres precedents, una frase habitual entre els suposats entesos és la de: “des de [Frank] Vandenbroucke no es veia res igual”.

El mític VDB -que en pau descansi- va emportar-se la sisena etapa del Tour del Mediterrani de 1994. Tenia 19 anys. Tan sols uns mesos menys que els que sumava Sagan quan, l’any passat, va començar a mostrar petits detalls. En el critèrium previ al Tour Down Under, va saltar a la roda d’Armstrong quan atacava i a l’etapa de Willunga de la citada prova australiana, es va escapar junt amb un trident del nivell de Cadel Evans, Valverde i Luis León Sánchez. A partir d’aquí, no ha parat de créixer. Lluny d’especialitzar-se, toca tots els terrenys. És imprevisible.

Això fa trencar amb els guions preestablerts i genera més interès. Un ciclista a l’antiga. I aquest Giro de Sardenya n’ha estat una bona mostra. Si 2010 tant va poder estar a un grup capdavanter a la París-Roubaix, ser el més ràpid en un esprint massiu del Tour de Romandia o guanyar en l’arribada en alt del Big Bear Lake a la Volta a Califòrnia, en aquests cinc dies també ha fet de tot per aconseguir la general. A Oristano, va ser el més ràpid d’un grup amb velocistes contrastats com Petacchi, Swift, Belletti o Guarnieri, a Porto Cervo i Lanusei ha estat el més fort en unes arribades estretes i dures que tant agraden als italians i ha hagut d’aguantar en arribades en alt tan exigents com el Monte Ortobene i Gesturi.

Ningú s’atreveix a posar límits a aquest tímid noi de força descomunal que semblava que havia sortit del no-res. Molts desconeixen que havia estat un gran dominador de les categories inferiors en modalitats “de fang”, per entendre’ns. Campió europeu i mundial de BTT en categoria júnior i medallista mundial de ciclocròs. El que sí que sabem que el seu increïble equip, Liquigas-Cannondale, l’està mimant i no li tanca cap porta. Ara anirà a la París-Niça, on l’any passat impressionà amb dues etapes, i es llançarà a l’aventura a les grans cites de les llambordes. Què farà? Una incògnita. Justament per això és un respir d’aire fresc en un esport que tendia a l’estancament .

Aquest any més que mai

dimecres, 26/01/2011
Purito Tourmalet

Joaquim Rodríguez va rebre suport de catalans al Tourmalet. (c) Roberto Bettini

Després de començar amb competicions d’actualitat, m’agradaria començar aquesta aventura amb una crida. D’entrada, no vull convèncer a ningú sobre si el ciclisme mereix o no tot el que està vivint avui dia. Tampoc relatar les peripècies de tots els catalans que gairebé es juguen les peles per poder viure dels pedals, cosa que considero que fan amb molta dignitat. És una tasca que em proposo a dur a terme en la mesura que pugui en aquest blog, però millor que sigui fet amb calma.

De fet, potser que des d’un bon principi deixi que siguin els mateixos protagonistes els que s’expliquin. Val la pena recordar un fet gairebé pioner que van realitzar els ciclistes catalans fa poc més d’un any: la firma d’un manifest reclamant un equip professional català. Com pot arribar a ser previsible tal i com van les coses, al final no va ser possible tot i els esforços de Melcior Mauri, a qui al final sembla que li van mancar 200.000 euros per poder donar continuïtat al seu anterior projecte -l’Andorra Grand Valira-, també desaparegut.

Passada una temporada, ja podem afirmar que les seves aspiracions fins i tot es quedaven curtes. El ciclisme català ha viscut l’any més prolífic en alegries de la seva història. En Purito Rodríguez ni més ni menys que ha acabat l’any com a líder de la classificació mundial de la UCI. Un fet insòlit que mai cap català havia estat a prop d’aconseguir. Ha estat gràcies a un any genial de regularitat que va començar al març i va culminar al setembre, en el si d’un equip… rus!

Un altre que ha acabat l’any al cim de la seva especialitat ha estat José Antonio Hermida. El sempre simpàtic biker de Puigcerdà ha aconseguit, amb 32 anys i després de tota una carrera perseguint-lo, el preuat títol de campió mundial que es suma als que ja havia aconseguit en les categories júnior i sots23. Sense oblidar-nos de Xavier Tondo i Juan Antonio Flecha, que cadascú en els seus terrenys de la carretera s’han consolidat en l’elit internacional.

Per fer justícia, la llista s’hauria d’allargar força i amb noms d’especialitats ben diferents. Tanmateix, com he dit al principi, per a ser justos -però a la vegada fer-ho amb cara i ulls- millor que en parlem amb calma més endavant a mesura que es vagin succeïnt esdeveniments. A on volia anar a parar és que ara no hi ha excusa que valgui, perquè ens trobem davant la temporada determinant que hauria de consolidar a Catalunya com una potència puntera en el ciclisme.

Enguany, la nostra Volta es convertirà en la quarta volta a ser centenària (i no tercera, com es va repetir el dia 6 de gener -dia en que es va donar la sortida primera edició-, tan sols rere el Tour de França de 1903, la Volta a Bèlgica de 1908 i el Giro d’Itàlia de 1909). És trist pensar que la quarta volta per etapes més antiga del món d’entre les supervivents bogeries que s’iniciaren a l’inici de segle XX, just quan està propera a arribar a la màgica xifra dels 100 anys, estigui passant més problemes que mai per sortir endavant.

En contraposició a les més de dues-centes poblacions que estan a la llista d’espera per ser sortida o final d’etapa a la Grande Boucle -entre elles Barcelona, que aspira a que un Tour comenci a la ciutat comtal- l’organització de la Volta va haver de posar-se en contacte l’any passat amb més de cinquanta ajuntaments per a demanar-los-hi suport. Per què no donem una empenta tots plegats -aficionats, periodistes, institucions, patrocinadors…- per ajudar a sortir endavant amb la major brillantor possible una màgica edició després d’un any històric?

L’any passat va guanyar-hi un català vint-i-set anys després, a més de ser el mateix guanyador Joaquim Rodríguez i Xavier Tondo -vencedor de l’etapa reina- els principals protagonistes i animadors, dos corredors de casa. Tot ens fa indicar que el nivell esportiu seguirà present. Posem-nos tots a la seva altura i donem el suport que l’excepcional situació ens demana. Al cap i a la fi, potser servirà pèr evitar que m’allargui més del que havia assegurat al principi, oi?