Arxiu de la categoria ‘Història’

Justícia històrica per Raymond Poulidor

dilluns, 26/09/2011

S’han acabat els mundials de ciclisme, que tot i ser menys trepidants que de costum per un recorregut considerat per molts ensopit, sempre tenen quelcom especial. Podeu consultar aquí tots els detalls del que hi ha passat. Per tancar-los definitivament, volia quedar-me en un aspecte molt puntual i intentar trencar un tòpic molt extès en el ciclisme que se’m va ocórrer lligar-lo amb el que va passar dissabte.

Vos

El segon lloc sempre és amarg, encara que en siguin cinc seguits; sinó pregunteu-li a Marianne Vos (c) Sirotti

A tall d’anècdota, ho podem resumir dient que Marianne Vos ja porta la barbaritat de cinc anys seguits havent-se de conformar amb la plata (dic anècdota perquè estem parlant de la ciclista més brillant i guanyadora dels últims temps, i a camí de ser-ho de la història si manté el nivell actual). Comentant la dada, no va trigar a sortir l’esperat comentari de “mira, Poulidor en dona”, en una etiqueta de Pou-Pou com a perdedor que fa temps que crec del tot injusta.

Tot va començar quan Cadel Evans col·leccionava segones places a dojo (entre 2007 i 2009 va ser sis cops segon entre Tour de França i Dauphiné, la tradicional prova de preparació), i tothom es va posar a definir el seu cas com a “síndrome Poulidor”, entès com el que pateix aquell corredor mediocre que no pot més que fer segon a base d’estalviar energies a roda del rival de torn. Port sort, Evans ja se n’ha desfet aquest estiu, però el pobre llemosí no es treurà la llosa del damunt en tota la vida.

Anquetil i Poulidor (Miroir du cyclisme).jpg

Anquetil (e) i Poulidor (d) van dividir la França dels 60: el talent del de ciutat contra l'entrega del de pagès (c) Miroir du cyclisme

Si bé és cert que el palmarès de Poulidor a la Grande Boucle li ha donat merescudament la seva fama (va pujar vuit cops al podi i cap al graó més alt, tres cops segon i cinc tercer, ni tan sols va vestir un sol dia el mallot groc), la seva trajectòria està marcada per moltes altres coses allunyades del tòpic que se li atribueix i que sovint oblidem amb massa facilitat. Perquè Pou-Pou, si justament es va fer tan reconegut i estimat, va ser per la seva actitud sempre valenta, al contrari del que es vol fer entendre utilitzant-lo com a referència.

La principal desgràcia de Poulidor va ser coincidir en el temps amb dos dels més grans dominadors de la història del ciclisme, tots dos guanyadors cinc vegades de la general del Tour: Jacques Anquetil (encara es parla del seu duel en una agònica escalada al Puy de Dôme l’any 1964) i, més tard, Eddy Merckx. El cert és que no va saber aprofitar els anys entre les dues generacions, però la mala sort en forma de caigudes i lesions tampoc va ajudar-hi.

De fet, tornant a l’inici, a qui més se li escau aquest perfil de corredor que molts volen identificar en Poulidor és justament a un altre holandès: Joop Zoetemelk, que passarà a la història més aviat pels seus rècords de longevitat (gens despreciables, per cert), que no pas per la brillantor del seu ciclisme. La dada d’aquest antiestètic ciclista parla per si sola: ell sí que té el rècord de segones places al Tour de França, ni més ni menys que sis vegades (1970, 1971, 1976, 1978, 1979 i 1982)… un dubtós mèrit que, per cert, a dia d’avui, només va a camí d’aproximar-s’hi Andy Schleck, que ja en porta tres seguits, tot i que amb un atac ja en suma més que Zoetemelk en setze participacions.

Inicis del Giro d’Itàlia: herois i heroïnes

dilluns, 16/05/2011

Em fa mal el cul

Primeres paraules de Luigi Ganna després de guanyar el primer Giro de la història, l’any 1909.

L’encant que té la corsa rosa, les històries curioses que té aquesta cursa al llarg de la història, valen la pena ser rescatades -algunes de les moltes- en ocasió d’una edició tan especial pels italians: la que celebra els 150 anys de la unificació del seu país. Després d’una trista aturada, engeguem aquest petit viatge per algunes curiositats d’aquesta cursa centenària, que existeix des de 1909.

Un dels primers ídols del ciclisme italià va ser un personatge ben peculiar: Giovanni Gerbi (1885-1955). El piemontès va ser un pioner i un brillant ciclista, tal i com demostra el seu palmarès, on hi destaquen totes les curses italianes de la època, incloent la primera edició del Giro de Llombardía l’any 1905, i essent el primer ciclista del país transalpí a participar al Tour de França, just l’any anterior. Relatar totes les històries que s’expliquen sobre ell i les seves victòries donarien per un llibre. El que sí que sembla clar és que, moltes de les innovacions que va portar com a competidor van ser preses com excentricitats que encaixaven molt bé amb la seva forma de ser. Per exemple, com es pot veure a la fotografia, va decidir afaitar-se tots els pèls del cos, que li resultaven molestos pels massatges i creia que podia aportar més aerodinàmica. Es va trigar algunes dècades fins a acceptar-se i admetre que la depilació era tot un avenç esportiu.

Giovanni Gerbi.jpg Per entendre la seva figura, s’explica, també, que anava escapat en solitari durant una cursa i que, per culpa d’una dura caiguda, estava ferit i sagnava. Així, al arribar al següent poble, va decidir deixar la bicicleta perquè el curessin. Tanmateix, algú el va cridar: “Giovanni, acaba de passar un altre participant!”. Tacat d’orgull, va tornar a pujar a la seva màquina per a superar a qui havia gosat avançar-lo i va guanyar amb el cos ple de sang, posant-se així el públic a la butxaca.

Però no és pel bany de sang que se’l coneixia com a Diavolo rosso (Diable vermell), sinó per la vestimenta d’aquest color que sempre duia per competir. El terme “diable” diuen que va venir d’un dia que va interrompre una processó mentre anava en bicicleta, i així el va batejar el sacerdot. Més elements per la llegenda. Tal era el reconeixement que mantenia per part dels tifossi , que el van salvar d’una desqualificació al Giro d’Itàlia de l’any 1920, el seu retorn després de la I Guerra Mundial. Gerbi no va guanyar mai un Giro. De fet, tan sols va acabar dues de les seves vuit participacions, ambdues en tercer lloc (els anys 1911 i el peculiar 1912, que es corria per equips, i competí amb un equip amb el seu nom, junt amb Rossignoli, Albini i Bordin) malgrat sortir com a favorit en la primera primera edició, on va haver d’abandonar per una caiguda. El fet és que el Diable no estava d’acord amb la decisió de l’organització d’expulsar-lo, suposadament per haver fet servir un sidecar per superar alguns trams de la segona etapa (una pràctica, ja fos amb tren o qualsevol altre vehicle, força habitual de l’època, tot cal dir-ho). Naturalment, no hauria tingut res a fer si no fos perquè no hi va anar sol: el públic, gairebé en la seva totalitat, va amenaçar amb atacar el pilot si el seu idolatrat ciclista de vermell no podia sortir. Al no haver-hi forces de seguretat suficients, Gerbi va poder sortir, tot i que ni tan sols va acabar l’etapa. Un xou.

[youtube NbLv42ieDTA super video]

El cas és que no tan sols hi va haver herois en aquests primers anys (noms com el mític Alfredo Binda o Costante Girardengo mereixen entrades a part), sinó també una heroïna. La història d’Alfonsina Strada (1891-1959) és prou coneguda. Anomenada Alfonsina Morini de naixement, va canviar el cognom al casar-se per un premonitori Strada (en italià, “carretera”, on va escriure la seva llegenda). Competia en bicicleta des dels 13 anys, quan son pare li va comprar una per ella mateixa a canvi d’alguns pollastres. De fet, va començar fent negoci, perquè un dels premis que va rebre a les curses va ser un porc viu.

Alfonsina Strada.jpg El seu interès competitiu va anar creixent fins a inscriure’s dos anys consecutius al Giro de Llombardía, acabant en les posicions 32a i 21a, respectivament. Això ja de per sí és una proesa, però la més coneguda és la de ser l’única dona que a participat a una de les tres Grans Voltes. Va ser al Giro de 1924, obert a tothom qui volgués participar, tot i que en el sentit de que no feien falta professionals del pedaleig. El que no s’haurien esperat mai és que s’hi presentés una dona… i el fet és que no se’n van ni adonar. Es va inscriure com a “Alfonsin” -va aparèixer als diaris del primer dia com a “Alfonsino”- i quan, a la sortida, vestint amb el dorsal 72, van veure realment de qui es tractava, ja era massa tard. Els organitzadors pressionaven perquè Strada no estés gaire temps allà pel deshonor global que podria provocar. Els primers dies els va anar superant, fins i tot deixant a alguns participants masculins darrere d’ella. Va superar els 300km que separaven Milà de Gènova, els 307 entre Gènova i Florència… i així, cada cop patint més, fins a ser última per primera vegada. Va ser a la sisena etapa, i ja a la vuitena de les dotze que integraven aquella edició, va ser marcada com a fora de control per unes dubtoses irregularitats. Alfonsina no va poder fer res per més que es va queixar. Tan sols li quedava l’orgull, i va decidir que arribaria a Milà, encara que fos fora de competició. I ho va fer, sent rebuda d’acord amb el que havia aconseguit: trencant barreres del moviment femení en l’esport.

Va aconseguir altres metes, com oficialitzar el rècord a la hora femení. Va marcar un primer, l’any 1911, suposadament en 37,192km, que va ser denegat en estranyes circumstàncies. L’any 1938, amb 34,589km, sí que fou acceptada una marca que va trigar gairebé vint anys a ser superada: l’any 1955. Quatre anys abans de que Alfonsina morís a causa d’una caiguda, deixant rere seu un llegat total de superació.

[youtube LZSOx_a-VYM super video]

Al final de cada història hi teniu les respectives cançons que se li han dedicat. “Diavolo Rosso”, del conegut cantautor Paolo Conte, i “Alfonsina e la bici”, del grup italià -tot i que amb nom francès- Têtes de Bois.

Els primers catalans fent front al potencial estranger

dimarts , 22/03/2011

En uns dies com són els de la celebració de la Volta a Catalunya del centenari, el moment és l’idoni per recomanar un llibre imprescindible: la història de la mateixa Volta a Catalunya pels magnífics arxivistes del ciclisme Jovier Bodegas i Juan Dorronsoro. Amb una mica de sort el podreu aconseguir aquí, entre d’altres perles igualment imprescindibles pels apassionats al passat d’aquest esport.

L’any passat es va viure un esdeveniment històric amb el doblet de dos corredors catalans al capdavant de la classificació final. Van ser dos grans ciclistes i persones (a mi sempre m’agrada dir que si es dediquessin a un altre esport serien ídols de masses), en Joaquim Rodríguez i en Xavi Tondo, que van superar a un bon grapat de corredors estrangers de nivell innegable. Un fet gens habitual si li fem un cop d’ull al palmarès de la Volta. Perquè la nostra no ha estat sempre una cursa internacional. De fet, quan va néixer l’any 1911 sota la direcció del “Club Deportivo” de Barcelona, era una cursa reservada a corredors nacionals, fet que es va conservar fins l’any 1913. La Primera Guerra Mundial va fer aturar la prova des de 1914, i va ser a la seva represa l’any 1920, ja organitzada per la UVE (Unión Velocipédica Española, una iniciàtica federació nacional de ciclisme), quan es va definir com a internacional.

Janer

Els ciclistes, en especial un pioner com Jaume Janer, eren tractats com herois.

S’hi van inscriure dos francesos, allistats com a José Pelletier i José Nat, que senzillament van humiliar a la resta de participants. Pelletier, guanyador final, es va endur les quatre primeres etapes, i l’última va ser per Nat, segon final. La mesura, doncs, va ser unànimement criticada, per “fomentar que les pessetes se’n vagin cap a forasters que ja sabíem que estan clarament per sobre dels nostres corredores”. Tal va ser el desastre que es va tornar a suspendre la Volta  a Catalunya fins 1923 quan, a mans de la històrica secció de ciclisme de la Unió Esportiva Sants, la cursa va aconseguir la estabilitat, que va haver de passar per dos anys més de cursa reservada a nacionals, el 1924 i 1925. I per això, amb el material del llibre citat, intento recordar els primers que van enfrontar-se amb dignitat a aquest talent forà, i que podríem dir que ara emulen la gran generació de ciclistes catalans de la que gaudim.

Jaume Janer (Terrassa, 1900-1941) és bàsicament conegut per haver estat el primer espanyol en acabar el Tour de França. Ho va fer el 1924 (30è), després d’abandonar tant els anys 1920 i 1921, bàsicament per motius econòmics que el feren tornar. De fet, s’explica que va ser subvencionat per tal que pogués acabar la seva proesa i després va ser rebut com un heroi per la gesta pionera. Tanmateix, una gran injustícia a la seva carrera ha estat que no figuri cap general final de la Volta a Catalunya al seu palmarès, on almenys hi va guanyar quatre etapes. Era, principalment, un corredor força ràpid, i combatiu quan no hi tenia més remei.

Janer era molt jove quan va debutar a la gran ronda de casa, el 1920, on s’hi va presentar ja havent guanyat el campionat d’Espanya el 1919. No va poder fer res contra la superioritat de Pelletier i Nat, però va ser, junt amb Josep Saura, l’únic de casa capaç de plantar-los-hi cara. Fou tercer a… una hora i deu minuts de Pelletier! Les seves dues darrers edicions, de 1926 i 1928, van ser per oblidar: va haver d’abandonar, en el primer cas després d’haver rebut una sanció d’una hora que s’imagina que va ser per ajudes mecàniques indegudes. Recordem, però, els seus millors dies, que van ser les quatre etapes guanyades, totes a l’esprint. Ho va aconseguir a l’etapa final de l’edició de 1924, on va acabar 5è, i a tres de la de 1925, on va ser segon tot i els seus constants moviments, que molts diuen que li venien proporcionats de la força d’haver acabat el Tour de l’any anterior.

Janer i Miquel

Jaume Janer (e) i Muç Miquel (d) eren, a més de grans rivals, bons companys fora de les carreteres.

Qui va evitar les dues victòries de Janer a la Volta va ser, com deia, Muç (o Mus) Miquel; un paio que ha portat molts més maldecaps als arxivistes, i conseqüent desinfomació. La qüestió és una barreja de dos tipus de canvi de noms: el canvi obligat de Miquel pel “Miguel” castellà i Muç per “Mucio”, i la confusió d’aquest cognom per un nom de pila. Així, és habitual consultar resultats a on apareix amb múltiples variants, sigui Miguel Mucio -la més habitual-, Mucio Miquel, etc. Tot sembla apuntar que va néixer al barri barceloní de Les Corts, i va residir a la localitat tarragonina de Vila-seca i a Perpinyà… on hi ha un carrer amb el seu nom!

Aquest potent rodador va participar, igual que Janer, en cinc edicions de la Volta, i es va imposar a les dues que van ser reservades a corredors nacionals. Va basar les seves victòries amb llargues escapades a la primera etapa de cada edició per por a la rapidesa de Janer a les arribades, i un bon treball d’atacs a la resta d’etapes dels seus companys d’equip. Expliquen les cròniques de l’època (que, de fet, semblen més aviat informes escrits per reporters de guerra) que era un corredor força impetuós, que a l’any del seu debut, 1923, ca pagar més d’un poc els seus esforços. Tot i així, va acabar en un decent cinquè lloc a la general, i el guanyador final, el francès Maurice Ville (per darrere seu van tornar a quedar Pelletier i Nat) va dir d’ell que “m’han enganyat, perquè vaig venir a Catalunya pensant que el nivell era molt pobre i aquest tal Mucio serà un gran campió: té força i coratge”.

La seva millor actuació va ser el segon lloc a la general de 1926, tan sols avançat per un brillant Victor Fontan, que posteriorment seria un clar competidor a les muntanyes del Tour de França. Es va acomiadar amb una nova segona plaça el 1928, a la primera de les set victòries de Mariano Cañardo. Aquest és, però, una figura que va més enllà de la realitat de la pròpia Volta i que espero poder explicar-ne peripècies més endavant. Per ara, llarga vida a la Volta i als catalans que hi lluiten!

El dia que Coppi va poder més que la guerra

dissabte, 12/02/2011

A vegades sembla que, quan ha passat molt de temps d’una realitat, aquesta perdi importància, o fins i tot resti abandonada en l’oblit. Per a mi, una de les grans injustícies en la història del ciclisme és la manca d’importància que ha passat a tenir el rècord a la hora. Una hora, seixanta minuts o, el que és el mateix, tres mil sis-cents segons de lluita contra un rellotge pot semblar un absurd, però han sigut objecte de històries molt curioses d’aquest esport. Malgrat que el quatre cops campió del món contrarellotge, Fabian Cancellara, va afirmar a l’acabar la temporada 2009 que tenia en ment intentar batre’l, l’interès actual en aquesta gesta és nul.

Molts diuen, i segurament amb raó, que les limitacions establertes per l’UCI el setembre de 2000 van frenar-ne definitivament la fal·lera. Es van desoficialitzar tots els rècords a partir del de Francesco Moser l’any 1984 per les seves innovacions tècniques, oblidant que el treball tecnològic de les marques de bicicletes i components sempre avançaran de la mà amb el ciclisme de competició. Això no treu els magnífics duels personals i d’altres històries que ha comportat el rècord a la hora, i de les quals a mi me’n fascina una de concreta. Esportivament, probablement sigui molt discutible, però més aviat per tot el que comporta.

Coppi

Coppi, rodant cap el rècord en un velòdrom buit per l'amenaça de bombardejos. (c) vigorelli.org

Fausto Coppi (Castellania, 1919-Tortona, 1960) és un ciclista que té un encant especial. Sota el meu punt de vista, per sobre del domini total de Merckx, l’empenta d’Hinault o la imbatibilitat d’Armstrong, Coppi és i serà el ciclista més llegendari. La seva vida és la d’un home marcat per la desgràcia, la malaltia, alhora que per la genialitat… i la Segona Guerra Mundial, aquella que va truncar la seva carrera i la de l’altre geni italià de l’època, Gino Bartali. Ambdós eren companys d’equips a Legnano la temporada 1940 quan es va començar a gestar el relat protagonista d’aquesta entrada.

Coppi era un semidesconegut de vint anys quan va debutar al Giro d’Itàlia amb l’únic objectiu de treballar per Bartali, el seu líder, que llavors ja era guanyador del Tour de França. Una caiguda del florentí a la segona etapa va donar llibertat al jove de les cames de filferro, que s’emportà contra tot pronòstic la general de la corsa rosa, gràcies a una llarga escapada camí de Mòdena. Itàlia declarà la guerra a França i el Regne Unit just un dia després d’acabar-se el Giro: el 10 de juny de 1940.

Això no va evitar que la temporada següent es comencés a Itàlia amb una certa normalitat, i els organitzadors de clàssiques que encara resistien, com els Tres Valls Varesins, el Giro del Vèneto… van veure com Coppi es confirmava a les seves curses. Finalment, no es va poder escapar, i va ser reclutat al Regiment d’Infanteria de Tortona, renunciant a alguns càrrecs que li podien haver ofert per la seva condició d’esportista. Ell tenia al cap el rècord a la hora, i va demanar un permís d’un mes pel seu intent, tot i que finalment tan sols li van concedir quinze dies.

En va dedicar els primers catorze a entrenar-se, per recuperar la forma física que l’havia fet sorprendre a Itàlia sencera. L’últim dia, el quinzè, aniria al velòdrom de Vigorelli, a Milà, i es jugaria entrar a la història. Al presentar-se, va veure com el sostre del velòdrom milanès estava en un estat ruïnós: l’havien bombardejat. Els ànims de la ciutat eren els que eren, i aquell 7 de novembre de 1942 el recinte que havia ovacionat els últims quatre herois capaços de rebaixar aquella marca, aquell dia estava pràcticament buit.

Coppi va anar clarament de més a menys, i finalment va poder superar l’anterior rècord, el del francès Maurice Archambaud, per 31 miserables metres. No va haver-hi temps per gaires felicitacions, ja que poc després de la gesta van sonar per enèsima vegada en aquells temps les alarmes antiaèries, i tots els assistents i els preparadors de Coppi van haver d’anar als corresponents refugis. Tanmateix, la notícia es va escampar ràpidament, i l’endemà ja es va fer servir l’heroïcitat del piemontès com a propaganda de guerra i una demostració de “la superioritat de la raça italiana”.

Molt poc va recompensar-li el règim de Mussolini al sempre peculiar Coppi, sovint relacionat amb posicions filocomunistes, ja que va ser destinat a un batalló africà fins la fi del conflicte. Tan sols se’n sap que va ser presoner aproximadament un any i mig en un camp de concentració anglès a Tunis. Després del seu retorn, va reprendre la seva exitosa carrera, que tant per afers esportius com extraesportius dóna per bastantes desenes d’entrades més. Confio, poc a poc, poder anar relatant les històries d’aquest home que, junt amb Gino Bartali, tal i com diu el títol del llibre de Leo Turrini, “van salvar Itàlia pedalejant”.