Arxiu de la categoria ‘Països’

El dia clau per De Maar i el ciclisme de… Curaçao

dissabte, 22/10/2011
De Maar blog.jpg

A Marc De Maar ja no li fa falta inventar-se el seu mallot, com a la imatge esquerra (Ewoud Broeksma/Riccardo Scanferla)

Fa tot just poc més d’un any, el 10 d’octubre de 2010, les Antilles Neerlandeses es van dissoldre com a tal. Les sis illes que formaven el Regne dels Països Baixos juntament amb el país europeu que coneixem amb el mateix nom s’han separat, i mentre que Bonaire, Saba i Sint Eustanius passen a tenir un règim de municipalitat especial dins dels Països Baixos, l’altre meitat s’han convertit en nacions constituents amb més independència dins del Regne: Curaçao, Sint Maarten i Aruba, que ja havia aconseguit aquesta separació l’any 1986. Tanmateix, en els Jocs Panamericans que s’estan disputant a Guadalajara (Mèxic), han mantingut una selecció conjunta en què només Aruba hi quedava fora. En podeu veure la delegació a partir del minut 1:07 d’aquest vídeo de la cerimònia d’inauguració dels Jocs.

Entre els només 11 atletes (Aruba sola ja en té més), un és ciclista: destaca en el vídeo per ser ros entre morenets, gravant l’escena amb un mòbil. És Marc De Maar (Assen, 1984). El seu pare, Ewald, tenia una casa a Curaçao des de fa anys, però el seu fill es va criar, com a persona i com a ciclista, als Països Baixos. De fet, l’equip on De Maar ha corregut més anys a la seva vida ha estat el Rabobank, on es va consagrar amb el seu filial com un dels millors -si no el millor- rodador  del panorama europeu sub-23 la temporada 2005. La manca de continuïtat per les constants lesions van fer que, després de quatre anys de contracte, l’equip de l’entitat bancària optés per no renovar-lo.

La seva solució va ser anar a un altre calendari, el nord-americà, amb l’equip United HealthCare, on va millorar considerablement els seus resultats, destacant-hi una 13a plaça al prestigiós Tour de Califòrnia. Tanmateix, el més exòtic d’aquell 2010 va ser el seu canvi de nacionalitat. Com que es va traslladar a viure a la casa del seu pare, va pensar que també havia de treure’s la llicència ciclista antillenca, cosa que la UCI va acceptar amb la condició que l’havia de mantenir, com a mínim, vuit anys. Així doncs, setmanes després de fer oficial el seu canvi, no va tenir cap problema fer convertir-se en doble campió nacional (fons i contrarellotge) de les Antilles Holandeses.

Amb el que sí que va tenir problemes va ser amb el mallot de campió nacional, que no va poder lluir, entre altres coses, perquè uns tres  mesos després de guanyar la prova el país va desaparèixer, com s’explica al principi. Mentrestant, amb la seva etiqueta exòtica a l’esquena, ha tornat aquest 2011 a Europa amb l’equip Quick Step, oferint un bon rendiment a esdeveniments de primer nivell com la Volta a Catalunya. Hi va córrer “de paisà”, amb els colors de l’equip, i ha hagut de tornar a guanyar els campionats nacionals al juliol per, aquest cop sí, poder anar per Europa amb els colors de Curaçao, amb els que garebé guanya una etapa a la Vuelta a Espanya, on es va mostrar molt actiu.

Per l’any que ve tornarà al seu equip nord-americà de 2010, el United HealthCare, però ho farà en condició de campió panamericà. I és que De Maar s’ha proclamat aquesta nit (hora catalana) campió als campionats que presentava al principi davant el reconegut esprintador veneçolà Miguel Ubeto, que enguany ha acabat liderant el circuit Amèrica de la UCI. Era un dels objectius de l’any pel d’Assen, perquè això gairebé assegura una plaça pel seu menut país de cara als Jocs Olímpics de Londres 2012, on espera converit-se en un referent per desenvolupar el ciclisme per illes del Carib. Almenys amb el seu pare ja han muntat diversos clínics de tecnificació, i si no surt bé, sempre podran dir que hauran tingut un ciclista olímpic (això sí, ros i blanquet) que va guanyar uns Panamericans en una selecció de només 11 integrants entre tots els esports.

Giro de Padània; ciclisme sota banderes

divendres, 9/09/2011

Dins del que cap, Itàlia és un país que ha sobreviscut prou bé a aquesta fuga d’organitzadors qu amenaça el ciclisme en els últims temps, agreujat per la situació econòmica. Cal tenir en compte que a Espanya, sense anar més lluny, bona part dels qui impulsen les curses ciclistes de l’elit no són pas professionals ni tenen formació per a exercir tal càrrec i, tota la seva bona voluntat s’exhaureix quan veuen que s’hi poden estar jugant les garrofes com passa avui en dia. Començant per la Vuelta a los Vallos Mineros, acabant per la Volta a la Comunitat Valenciana i passant per la Volta a Aragó o la Setmana Catalana, el calendari professional va disminuint i corre el perill d’ofegar-se.

Parlava, però, d’Itàlia on –a banda de la consagrada volta de tres setmanes–, el calendari professional segueix a un nivell de proves raonablement alt i regular, com el francès, l’holandès o el belga, no així l’alemany, que es troba en una situació notablement més precària que l’espanyol. Comptant només proves per etapes 100% professionals (el que és el mateix, categoria UCI 2.1 o superior), enguany s’han disputat el Giro de la Província de Reggio Calàbria, el Giro de Sardenya, la Settimana Coppi e Bartali, el Giro del Trentino, el Brixia Tour, la Setmana Llombarda… i encara s’han permès el luxe de veure’n néixer una de nova, que s’està disputant aquests dies, però que amaga uns interessos polítics molt controversos darrere. Vediamo.

[youtube -awiyKkGMAA nolink]

En primer lloc, no podem negar que l’esport amaga moltes històries que, si no us agarda anomenar-les polítiques, digueu-li reivindicatives, però hi són. Les expressions nacionalistes tradicionals en el ciclisme solen ser més per motius d’orgull –vaig presentar en aquest bloc l’exemple flamenc– que no pas de protesta, però en aquesta convulsa setmana en tenim més del segon que no pas del primer. Perquè la cursa italiana en qüestió no és una altra que el Giro de Padània, una zona del país que no existeix com a tal, com a regió, sinó que és un més aviat un terme abstracte que abarca, geogràficament, els voltants de la vall del Po, i que és utilitzat pel partit cada cop menys secessionista i més federalista Lega Norte, que denuncia l’aprofitament de la resta del país de la riquesa del nord. El nom de la cursa, tanmateix, és el que és, i amb el vistiplau de la Federació Italiana.

Padania i bascos (Alberto Celani).jpg

Manifestacions a peu de carretera a la Padània, amb un curiós record pel País Basc (c) Alberto Celani

Justament aquest partit, que ara mateix amb Umberto Bossi forma coalició de govern amb Berlusconi, ha estat un dels principals impulsors de la prova amb la figura del senador Michelino Davico en el comitè organitzador. La provocació de crear aquesta prova és clara, i més quan ens trobem en l’any del 150è aniversari de la Unificació Italiana. De fet institucions del ciclisme italià com Gianni Bugno, actual president de l’Associació de Ciclistes Professionals, ja s’han posicionat i ha declarat que aquest Giro no s’hauria d’haver deixat néixer. Perquè des del primer dia les protestes estan fent la vida impossible els corredors: manifestacions de la Rifondazione Comunista i diversos grups d’esquerra són un habitual des de la primera de les cinc etapes, arribant a les agressions físiques en alguns casos.

El que resulta més curiós és que, una de les pancartes de les manifestacions, anés acompanyada per més d’una ikurriña. El lema, encara més desconcertant tenint en compte que es tracta d’una reivindicació a la Padània: “No alla Padania, si independenza basca”. Qui sap si té alguna relació amb el fet que just avui s’ha fet el retorn de la Vuelta al País Basc 33 anys després. Tot i que, malgrat les amenaces prèvies, sembla que s’està desenvolupant de forma molt més pacífica.

150 anys de la unificació: W Il Giro!

dissabte, 7/05/2011

Itàlia també vol moure la seva festa al món esportiu. Després de quatre mesos d’intensa competició arriba la primera Gran Volta de l’any: el Giro d’Itàlia, que en una edició molt especial també rememorarà l’efemèride del seu país. Per a tal cosa, s’ha dissenyat un recorregut iniciat amb una contrarellotge per equips a Torí (capital del Piemont, on es va gestar la unificació) i que ha intentat passar pel màxim de regions possibles. De fet, tan sols tres de les vint regions italianes han hagut de quedar fora: Sardenya per obvis motius logístics, Vall d’Aosta i Pulla.

La presentació d’ahir va tenir exhibició aèria per fer volar la bandera tricolori, un parlament tirant a insuportable del ministre de Defensa Ignazio La Russa entre d’altres símbols d’exaltació nacional que van tenir als corredors plantats més d’una hora esperant no-res. Tot plegat, molt poca ajuda pels protagonistes: els ciclistes. El gest que més els implica a aquesta celebració és el simbòlic dorsal 150 que lluirà el campió italià Giovanni Visconti (Farnese Vini), trencant amb la norma que els equips porten números acabats de l’1 al 9.

Zomegnan parla xungo (Bettini).jpg

Angelo Zomegnan, director general de RCS, sempre ha tingut les idees molt clares. (c) Roberto Bettini

I és que la corsa rosa té unes intrahistòries molt peculiars que intentaré anar descobrint. És una prova que ha aconseguit tenir una imatge pròpia, anant de la mà de la innovació i el risc buscant l’espectacle. Des que Angelo Zomegnan és al capdavant de RCS (empresa organitzadora d’aquesta i multitud de proves italianes més) s’han descobert molts dels ports que enguany faran patir als 207 participants i s’ha apostat pel sterrato, els trams de terra presents a la memorable etapa de Montalcino de l’any passat i que es repetiran, a més, amb l’ascens del coll de Finestre.

L’extrema duresa que es podrà anar veient en el recorregut de cada dia (impossible resumir-lo amb claredat) s’ha arribat a qualificar d’irresponsable per no pensar fins i tot en la salut dels ciclistes. Però la realitat és que la UCI va arribar a concedir una plaça extra per a poder convidar un equip més i tenir el bo i millor del panorama tan internacional com italià a la sortida de Torí. Personalitzat en una lluita entre Alberto Contador o la dupla de casa Vincenzo Nibali i, la meva aposta, Michele Scarponi (si no és que s’ha equivocat en els comptes com ell bromejava, ja que ve de ser 4t al Giro de Sardenya, 3r a la Tirrena-Adriàtica, 2n a la Volta a Catalunya i guanyador del Giro del Trentino).

L’apunt català (que s’està convertint en una normalitat tenir-lo a tot arreu, i ho trobarem a faltar) estarà en Joaquim Rodríguez. Per precedents hem de ser optimistes, ja que en la darrera efemèride celebrada respecte la unificació italiana, el centenari l’any 1961, un català com Miquel Poblet va aconseguir, en la seva penúltima campanya professional amb l’Ignis italià, ser junt amb el mític Rik Van Looy el millor esprintador amb l’edició, amb tres triomfs parcials. Almenys esperem que en Purito tingui més sort que la que se li augura en una enquesta a la pàgina de Facebook de Cyclingews.com sobre el favorit per aquest Giro que ja ha començat, en què té deu vots enfront els més de setanta de… Justin Bieber. Humor, doncs, i W Il Giro!

Volta a Flandes: més enllà d’una cursa, el símbol d’una nació

dijous, 31/03/2011

En el món de l’esport hi ha esdeveniments que superen el que és -i permeteu-me ser tan evident- estrictament esportiu. Segurament en un que mou tantes passions com el futbol n’estem farts de sentir-ho, però en el ciclisme sol ser més difícil adonar-se’n. Tanmateix, hi ha una “colla d’irreductibles”, com deien a Astèrix i Obèlix, que segueixen veient l’esport de la bicicleta amb la mateixa passió de sempre. Allà, cada abril, el ciclisme es converteix en una qüestió d’estat. Una expressió que es pot considerar que va amb mala baba si veiem que m’estic referint a un país que està batent rècords de desacord governamental. Bart de Wever parlava a l’estiu, just després de les eleccions, que facilitaria un govern amb valons per evitar l’enfonsament del país en temps complicats, però el creixent suport envers el seu partit, l’independentista Nova Aliança Flamenca, manté estancada la formació d’un nou govern.

Boonen al Kapelmuur.jpg

Les banderes del lleó de Flandes donaran color més que mai a la prova nacional, especialment al Kapelmuur. (c) Tim de Waele

Aquesta situació porta a pensar que la Volta a Flandes d’enguany tindrà un component reivindicatiu més fort que mai. De Ronde van Vlaanderen -eviteu agafar l’adaptació valona i anomenar la cursa el Tour de Flandes, i més en els temps que corren- és el segon Monument de l’any després de la Milà-Sanremo. Us podria explicar una història confusa sobre si es disputa el tercer diumenge de primavera, però per a simplificar-ho dic que acostuma a caure el primer diumenge d’abril, en aquest cas el dia 3, i té un encant especial pels que ens encanten tots els àmbits del ciclisme.

No és tan sols pels característics muurs que marquen el recorregut i fan les delícies dels aficionats, sinó per la increïble passió popular que aixeca i que tan bé il·lustra aquest vídeo promocional del diari Het Nieuwsblad. Es calcula que al voltant de 800.000 persones estaran aquest diumenge tenyint els 256 quilòmetres de recorregut, preferiblement amb la bandera nacional del conegut Vlaamse Leeuw (‘el Lleó de Flandes’, que a més anomena als grans dominadors de la prova i titula l’himne nacional) , i no és d’estranyar si parlem d’una cursa que dóna arguments per a fer una sèrie de televisió.

LA DESFETA DELS DE CASA. Tal i com ja donava a entendre en una altra entrada, a Bèlgica no estan per tirar coets si ens referim a l’estrictament esportiu. El simbolisme del mallot nacional va passant d’esquena en esquena, i de nou sembla que el seu portador no arriba en les seves millors condicions. Al 2010 Tom Boonen va ser superat una vegada rere una altra per Cancellara fins a rebre la derrota definitiva al punt sagrat del recorregut, el Kapelmuur. El de Mol, tanmateix, té un caràcter irrefrenable i aquest any tornarà a lluitar tot i repeteix que no es troba massa fi. Almenys ho fa amb una victòria recent, a l’esprint a la Gant-Wevelgem, i amb la mateixa motivació de sempre a jutjar per la força que desprenia en el reconeixement del recorregut.

Devolder derrotat a Omloop (Bettini).jpg

Stijn Devolder ha transmès molt males sensacions a l'inici d'aquesta temporada. (c) Roberto Bettini

Stijn Devolder sembla que porta fins i tot pitjors precedents. El nou fitxatge de Vacansoleil ha anat a remolc a totes les clàssiques, però no perd l’optimisme. De fet, mai s’ha caracteritzat per donar bons resultats fins que arriba la prova del voltant de casa, ell que és de Courtrait, al cor de la zona per on passa. Recorda que en els seus dos triomfs a De Ronde no sortia com a favorit i que ell no té el talent de Boonen o de Gilbert, sinó que es defineix com “un home que ha hagut de treballar dur per fer-se un petit palmarès, anant contra els elements”. Pura filosofia flamenca.

Al contrari que el portador del número 1 i màxim favorit: Fabian Cancellara. Pur talent. La seva darrera exhibició a l’E3 d’Harelbeke va ser perfectament definida per Marc Sergeant, el director d’OmegaPharma-Lotto: “Tothom sabia que atacaria, però ningú el va poder seguir”. Ell dirigeix a un dels aspirants a intentar-ho, el való Philippe Gilbert, que porta dos tercers llocs consecutius en aquesta prova. Declaracions semblants a la de Jonathan Vaughters, que reconeix que “només hi ha opcions si aguantem la seva roda [de Cancellara], perquè a l’esprint no és el més ràpid. Però el difícil és aguantar-la”. I més quan ell dirigeix el que sigui, potser, l’equip més potent, el Garmin-Cérvelo, però que amb homes com Thor Hushovd, Heinrich Haussler i Tyler Farrar el que necessiten és un esprint reduït. Però lluitaran. Perquè, com diu Bernhard Eisel, corredor d’HTC-Highroad, “si no fos possible batre’l, no sortiríem el diumenge”.

Cancellara a l'acabar Sanremo (Bettini).jpg

Cancellara surt, un cop més, amb la pressió a les seves espatlles, però ironitza dient que ell les té "molt amples". (c) Roberto Bettini

La llista d’aspirants podria ser interminable, però és obligat parlar del nostre Juan Antonio Flecha. L’Arquer explicava en declaracions a Het Nieuwsblad -de nou, el diari que dóna nom a al cursa que ell mateix va guanyar l’any passat- la seva mentalitat i que ens ajuda a entendre que ja és com un més per aquelles terres. “Corro per gaudir i fer-ho bé, no per guanyar”. L’únic precedent de podi en aquesta prova el té amb el tercer lloc el 2008, però admet que si fa el pas endavant definitiu, “seguiré sent el mateix Flecha, encara que guanyi un Monument”. “No penso en guanyar, sinó en donar el meu 110%”. Si no ho aconsegueix, tindrà una setmana més tard la revenja en el seu veritable somni.

EL RECORREGUT, PLE DE SIMBOLISMES. Aquí som més aviat poc mitòmans. A De Ronde, de llocs sagrats n’hi ha molts. La característica principal del seu recorregut són els diferents muurs, que enguany n’hi ha 18. Aquests són antics camins de pagès, de llamborda, i amb desnivells de veritable por. Per a conprovar-los, feu-li una ullada a aquest recopilatori dels amics de Cobbles&Hills, uns bons apassionats (no deixeu de descarregar-se el seu magnífic PDF previ). Per a resumir, quedeu-vos amb tres noms: el vell Kwaremont, que és quan s’inicia el plat fort, el Koppenberg, on es sol començar a seleccionar la cursa, i el màgic Kapelmuur (Mur de la Capella, a Geraardsbergen), on es decideix. Les fotos que cada any surten amb el públic entregat són magnífiques, i el seu mite s’exemplifica molt bé amb la cançó que li ha dedicat el cantautor Alex Roeka. Disculpeu haver fet aquesta entrada tan tardana i caòtica, però espero haver pogut fer entendre una mica més que la Volta Flandes té un encant especial. De Vlaanderens Mooiste. Que en gaudiu.

 

Històries de Malàisia sobre una bicicleta

dissabte, 19/03/2011

Anava a dir que sobretot a l’inici de temporada, però més ben dit tot l’any, si et remires el calendari oficial UCI, t’hi trobes proves ben curioses. Però amb l’especial interès que hi poses a l’inici d’any per allò de la novetat i sumat als curiosos rànquing de victòries (recomano fer servir el del conegut CQ Ranking) que queden abans de que les grans cites internacionals ja siguin un no-parar, sempre et vénen ganes d’explicar alguna cosa curiosa sobre aquells calendaris, corredors o equips. Aquí en va una mostra.

Em centraré en un país com un altre… per exemple, Malàisia, un estat de les illes del sud-est asiàtic trencat a trossos, i a partir d’aquí en desenvolupo algunes curiositats. A Malàisia se li ha sumat una tercera prova ciclista des de l’any passat: la Copa del Governador de Malaca (una petita regió del país, la segona més petita per a ser concrets, que compta en prou feines amb 700.000 habitants). Va néixer com una prova per etapes de tan sols dos dies, i està programada enguany per un sol dia, convertint-se així en l’única clàssica oficial UCI del país, sempre en categoria “punt 2” (la més baixa d’entre les categories reconegudes, que ve a dir que hi participa una barreja de professionals i amateurs).

jelajah

La Jelajah Malàisia té una clara vocació d'incentivar el folklore del país.

Tanmateix, són dues curses per etapes les que sostenen el calendari del país. Al gener -seguint un ball de calendaris, que va variant pel febrer i fins i tot a març depenent de l’any i la voluntat de la UCI- es va disputar el Tour de Langkawi. Com es veu pel seu nom, nascuda l’any 1996, té una clara projecció internacional. S’organitza amb el suport del ministeri de Jovent i Esports i té la categoria HC (el pas previ a la màxima categoria). Un número molt notable de dies de competició, com són deu, i la buscada obertura a nous mercats fa que curses com aquesta o les voltes xineses a Hainan o al llac Qinghai puguin tenir una catalogació tan alta tot i el qüestionable nivell competitiu, que tot i ser clarament inferior a les proves “punt 1” i fins i tot un bon grapat de “punt 2” europees, és interessant. Cap ProTour a la sortida, però sí continentals amb ganes de mostrar-se com el francès Europar, l’holandès Skil-Shimano o els italians Adroni Giocatolli i Farnese Vini, que van deixar grans descobriments en forma de noms de prometedors ciclistes a apuntar.

Contràriament, la primera en néixer i la que es va disputar més recentment, va ser la Jelajah Malàisia, també de categoria 2.2 (el primer dos indica que la prova és per etapes, si no, hi hauria un 1). És, de llarg, la més antiga, ja que es porta disputant des de 1963, tot i que amb moltes interrupcions. A més, l’organització l’autodefineix com una eina, en primer lloc, per donar oportunitats competitives i de formació als joves ciclistes del país, i per altra banda la necessitat de televisar elements de la cultura nacionals que es volen destacar a la població, amb diversos espectacles o activitats que es duen a terme abans i després de cada etapa. Així, podem discernir clarament la diferències entre la voluntat més internacional de Langkawi i la més popular del Jelajah.

Mehdi Sohrabi

Mehdi Sohrabi lidera el rànquing de victòries UCI i no seria d'estranyar que acabés l'any a la mateixa posició.

Passant al vessant més esportiu, a la segona hi van destacar dos perfils de ciclistes. El primer, el que jo anomeno un representant del “ciclisme de supervivència”. Un com un altre és el càntabre Vidal Celis (1982), bon esprintador, que ha hagut de passar per tot: el potent ONCE, requalificar-se al món amateur, córrer a Portugal, i després d’un any força notable en un conjunt ProTour com era Footon-Servetto… haver d’acceptar una oferta des de Malàisia, de l’equip LeTua. Celis havia rendit molt bé a Langkawi l’any passat, i va rebre l’interès d’aquest conjunt amb una política de fitxatges sovint temporals, agafant corredors de perfil mitjà d’arreu del món per poder sortir del pas al calendari nacional d’inici de temporada. Per exemple, el veteraníssim colombià Libardo Niño, de 41 anys, va ser segon a Langkawi amb LeTua.

Tornant a Vidal Celis i Jelejah, doncs, el càntabre vestia de líder a l’última etapa després d’haver-se imposat a dos esprints, un més que un dels millors ciclistes del país, el ràpid Anuar Manan, militant a l’altre equip professional malaisi, Terengganu. Va ser víctima, però, de la superioritat d’un home que representa l’altre món del que parlava: l’iranià Mahdi Sohrabi. Sohrabi corre a l’equip Tabriz Petrochemical, que pel nom ja no deixa dubte de quina indústria representa. El conjunt, nascut l’any 2002, va ser registrat oficialment per la UCI el 2008, i des de llavors són, juntament amb els seus altres puntals com són els ja veterans Ghader Mizbani i Hossein Askari, el terror del calendari asiàtic, que dominen amb solvència, com venia demostrant el mateix Sohrabi després de guanyar… totes les cinc etapes i la general del Kerman Tour! El temible equip de les petroquímiques segueix el seu camí que compta amb la voluntat d’aterrar tard o d’hora al ciclisme europeu, amb fitxatges d’escaladors prometedors com l’austríac Markus Eibegger. Cal estar atents a les seves progressions.

Equip malaisi mirant Cali (Luis Barbosa).jpg

Awang, envoltant de l'equip malaisi, pulint detalls a la Copa del Món de Cali. (c) Luis Barbosa

Finalment, ja per tancar aquest viatge per ciclisme de Malàisia, presento els veritables ídols nacionals i de pas pico l’ullet als Mundials de ciclisme en pista que arriben la setmana que ve. Exactament, perquè l’equip ciclista més exitós del país asiàtic és l’equip de ciclisme en pista, el YSD Track Team, entrenat l’australià John Beasley. Els seus mèrits en velocitat estan fora de dubte, com es pot comprovar amb les trifulgues que han d’anar vivint a proves de primer nivell internacional, com ara als Jocs de la Commonwealth, on van demostrar la seva superioritat amb un polèmic doblet a la final del keirin (a grans trets, una prova d’origen japonès en la que uns sis o set homes esprinten a les darreres dues voltes i mitja a un velòdrom després d’haver anat incrementant la seva velocitat progressivament darrere d’una moto).

El mateix keirin és la prova estrella del seu puntal, el jove Azizul Awang (1988), conegut com “The Pocket Rocket Man”per la seva petita estatura en un món on hi destaquen més aviat els físics de guardaespatlles. Ha estat dos cops guanyador de la Copa del Món de l’especialitat: la temporada 2008/09 i l’actual, la 2010/11, tot i que va ser pels pèls, ja que li van atorgar el bronze a la última prova, la de Manchester, on va ser protagonista de l’esfereïdora caiguda en una final on tan sols l’històric Sir Chris Hoy i Jason Niblett van aconseguir estar dempeus. La lesió provocada per aquells estella clavada el deixa sense poder participar als Mundials d’enguany, i dubtant si la seva progressió eminentment ascendent es veurà trencada de cara al seu veritable objectiu: ser medallista a Londres 2012. Seria necessari que ho aconseguís per demostrar d’una vegada per totes al gran públic que Malàsia té un ciclisme molt més ric del que es pensa.

Mentre hi ha vida, hi ha esperança

dijous, 3/02/2011

Trobar uns moments d’estabilitat a la república presidencialista de Gabon, un estat de poc més d’un milió i mig d’habitants de l’Àfrica equatorial, just al nord de Camerun, és pràcticament una quimera. La mort del pseudodictador Omar Bongo el juny de 2009 -curiosament a Barcelona, on estava en tractament mèdic- no va resultar cap solució, al contrari, doncs el guanyador de les eleccions presidencials per la successió va ser el seu fill, Ali Ben Bongo. Una casualitat poc casual que es va respondre amb uns temps de força enfrontaments als carrers centrats a Port-Gentil -segona ciutat més poblada del país i on la oposició pren més força-, al veure que el frau electoral seguia ben present després de les filigranes que el partit de Bongo, el PDG (paradoxalment anomenat Patri Démocratique Gabonais), feia constantment per mantenir-se al poder.

La situació no s’ha redreçat precisament en els últims mesos. Sense anar més lluny, la setmana passada, el dia 25 de gener, el líder de l’oposició Andre Mba Obame va autoproclamar-se president eludint la defensa de la Constitució i dels drets de l’estat. L’acció va ser frenada l’endemà per l’Unió Africana, retornant a Bongo al poder. En aquesta esfera, es celebra des de 2006 una prova ciclista anomenada Tropicale Amissa Bongo, en clara referència a la família presidencial, apujada a la categoria 2.1 per la UCI des de 2008, el que ens dóna una idea que organitzativament és menys caòtica del que ens podríem imaginar. Tanmateix, les dificultats han estat innegables, ja que la inestabilitat del país es traslladà a una federació de ciclisme feta miques. Així doncs, el Comitè Olímpic nacional amb Léon Folquet al capdavant, agafà les regnes d’aquesta exòtica competició.

Si parlàvem de l’auge americà i oceànic en el mercat ciclista, com a bona ex-colònia que és Gabon, la Tropicale sempre ha sigut el lloc ideal on els equips francesos comencen la seva temporada amb una agradable caloreta i uns quants calerons a la butxaca. Si és increïble que la cursa pugui existir, encara ho és més que hagi sigut possible l’edició d’enguany, que s’inicià… el 25 de gener, el mateix d’a de l’afer Obame. Però és que aquesta edició ha estat una d’especial. Especial perquè, després de sis anys disputant-se, s’ha vist la primera victòria africana davant de l’armada europea. A més a més, per partida doble, i en l’any en que a part dels equips professionals francesos (FDJ i Europcar, l’antic Bbox Bouygues Telecom, han sigut els dos presents), s’hi ha sumat el conjunt belga Quick Step, liderat pel lluitador Sylvain Chavanel, doble guanyador d’etapa a l’últim Tour de França.

Que Anthony Charteau (Europcar), guanyador del mallot de la muntanya de la darrera Grande Boucle, hagi estat el primer corredor a repetir victòria a la general de la prova, revalidant el seu títol de l’any passat, és pràcticament el més anecdòtic de la història. El realment important i significatiu és que s’han pogut trencar les barreres que separaven el ciclisme africà de l’europeu. El primer pas per començar a crear la idea de que la mundialització del ciclisme és possible més enllà de venir de la mà d’organitzadors multimilionaris. Encara que, en matèria mecànica, no ens hem mogut. La imatge dels cotxes d’equips europeus amb bicicletes de recanvi fins l’avorriment es contraposava amb la que es pot veure en aquest vídeo a partir del minut 1:48.

La màquina del camerunès Serge Tchankoutio, després de cinc dies de competició, va acabar per dir prou. Un cop baixat de la bicicleta, al veure-la destrossada mentre el pilot s’escapava de la seva vista, no va poder fer més que treure’s el seu dorsal 74 de l’esquena. Sense bicicleta de recanvi, sabia que no hi havia cap més alternativa que abandonar. “Decepció”. Així resumia, amb els ulls gairebé plorosos, el que suposava per ell i com representava la situació del ciclisme africà: seguien un pas per sota. Per sort, això no va acabar aquí. Van haver de passar uns minuts de feina manual -amb eines i traça com la que pot fer servir qualsevol cicloturista mitjà- fins que tornava a estar en disposició per continuar pedalejant.

Així doncs, després de recol·locar-se els dorsals en els punts reglamentaris del seu mallot, el bo d’en Serge va reprendre la marxa, no sense abans haver dit, amb un somriure tímid, unes paraules. Tchankoutio traspassà la meta a vint-i-sis minuts i dos segons del guanyador de l’etapa, Yohann Genè -un dels pocs francesos professionals de pell negra, guanyador de dos parcials-. Però, ja se sap, que com bé havia explicat abans… “mentre hi ha vida, hi ha esperança”.

Teklehaimanot

Daniel Teklehaimanot s'ha convertit en tot un ídol per l'Àfrica negra. (c) Pierre Carrey

TEKLEHAIMANOT, L’ESPERANÇA. Aquesta anècdota es pot considerar una metàfora de la trajectòria de l’home encarregat d’estrenar els africans a la Tropicale. Daniel Teklehaimanot (Debarwa, Eritrea, 1988) ha tingut una carrera prou conflictiva, marcada per diverses caigudes que han pogut endarrerir la seva progressió però, sobretot, per la mala sort en les oportunitats que se li han presentat per arribar a l’elit mundial. Com a ex-colònia italiana, Eritrea té una mínima tradició ciclista excepcional dins de l’Àfrica negra. La seva planta i els seus bons resultats continentals, entre els que destaca especialment la seva disputa constant per la victòria a la Cursa Ivoriana de la Pau l’any 2008 davant d’un munt de promeses europees, no van passar per alt al peculiar equip papal Amore&Vita, que el van tenir com a stagiaire fins a final de temporada, però no li van donar continuïtat.

El xicot de nom complicat, però, es va quedar amb l’esperit d’haver-se de guanyar les garrofes i ben aviat es va traslladar a Aigle (Suïssa), per formar-se al Centre Mundial UCI, que reuneix allà a promeses d’arreu del món que provinguin de contextos amb pocs recursos. El seu bon rendiment al calendari sots23 ha estat innegable, començant pel sisè lloc a la general del Tour de l’Avenir de 2009 -el conegut com a Tour de França pels joves, que de fet l’organitza igualment ASO-. Teklehaimanot ha anat combinant exitoses campanyes internacionals amb una consolidació de corredor dominant al calendari ciclista africà, cosa que gairebé li ha fet pendre la posició d’heroi entre els aficionats de l’Àfrica subsahariana, al estar plantant cara a corredors de països més desenvolupats com pot ser el cas dels sud-africans -amb un bon nombre de professionals- o de països mediterranis com marroquins o tunisians.

L’any passat fou de nou força enriquidor per ell, amb bons èxits com la victòria d’etapa a la prova canadenca de la Copa de les Nacions sots23 de Ville Saguenay, però sobretot, una nova oportunitat com a stagiaire -una espècie de contracte a prova permès per la UCI a partir de l’agost-, aquest cop en un conjunt de gran nivell: el Cervélo. La mala sort en forma de caigudes només el va deixar disputar tres clàssiques sense fer soroll, i va tornar a l’Àfrica amb la mala notícia de que, donada la fusió entre Garmin i Cervélo, es quedava sense un lloc que semblava que tenia assegurat entre el professionalisme. Tanmateix, Teklehaimanot té ben present la màxima de que “mentre hi ha vida, hi ha esperança”, i el seu retorn a les competicions al seu continent ha sigut més victoriós que mai, començant el novembre passat i acabant amb la explicada Tropicale Amissa Bongo.

Aquest hivern se l’ha unit amb equips com el Team Type 1, entre d’altres rumors, però ha començat la temporada 2011 sense contracte professional. El seu representant, Michel Thèze, ja ha afirmat que “necessitem que el projecte sigui segur per firmar. Ha sigut una pena, perquè Cérvelo era justament el que buscàvem”. Novament, l’optimisme és el principal en el seu discurs, perquè “en Daniel és el tipus d’esportista que el ciclisme necessita: està molt centrat en la competició, és net i un exemple a seguir. Per això el protegim tant”. I no és per menys. Abans d’imposar-se a la Volta a Rwanda havia estat el complet dominador dels campionats d’Àfrica, guanyant tant la prova en línia com la contrarellotge. Malgrat alguna absència sonada com la del tunisià Rafaâ Chtioui, completament consolidat a Europa amb l’Acqua&Sapone italià, el mèrit de la seva gesta és indubtable.

Tant és així, que al tornar cap a les vacances a Eritrea, el president de la Comissió d’Esports del país i el ministre d’Afers Públics el van rebre a l’aeroport. Fins i tot es va plantejar una reunió amb el president de la república, a on hi van assistir tant Teklehaimanot com una altra ferma promesa del país, Natnael Berhane (1991), segon al mateix Tour de Rwanda. Passat un mes, al gener, ells dos han sigut els dos primers africans a escriure victòries d’etapa a la Tropicale Amissa Bongo. Han sigut els més forts de les respectives escapades (podeu veure les seves victòries aquí i aquí). Era igual si qui tenien al davant era Charteau o tot un caça-etapes com Jérôme Pineau. La força i l’esperança d’un país els empentà a ser més ràpids, per trencar les fronteres i per consolidar, com deia el lema del ministre d’Informació eritreu, “la glòria eterna per la joventut eritreana”.