Arxiu de la categoria ‘Per etapes’

Giro de Padània; ciclisme sota banderes

divendres, 9/09/2011

Dins del que cap, Itàlia és un país que ha sobreviscut prou bé a aquesta fuga d’organitzadors qu amenaça el ciclisme en els últims temps, agreujat per la situació econòmica. Cal tenir en compte que a Espanya, sense anar més lluny, bona part dels qui impulsen les curses ciclistes de l’elit no són pas professionals ni tenen formació per a exercir tal càrrec i, tota la seva bona voluntat s’exhaureix quan veuen que s’hi poden estar jugant les garrofes com passa avui en dia. Començant per la Vuelta a los Vallos Mineros, acabant per la Volta a la Comunitat Valenciana i passant per la Volta a Aragó o la Setmana Catalana, el calendari professional va disminuint i corre el perill d’ofegar-se.

Parlava, però, d’Itàlia on –a banda de la consagrada volta de tres setmanes–, el calendari professional segueix a un nivell de proves raonablement alt i regular, com el francès, l’holandès o el belga, no així l’alemany, que es troba en una situació notablement més precària que l’espanyol. Comptant només proves per etapes 100% professionals (el que és el mateix, categoria UCI 2.1 o superior), enguany s’han disputat el Giro de la Província de Reggio Calàbria, el Giro de Sardenya, la Settimana Coppi e Bartali, el Giro del Trentino, el Brixia Tour, la Setmana Llombarda… i encara s’han permès el luxe de veure’n néixer una de nova, que s’està disputant aquests dies, però que amaga uns interessos polítics molt controversos darrere. Vediamo.

[youtube -awiyKkGMAA nolink]

En primer lloc, no podem negar que l’esport amaga moltes històries que, si no us agarda anomenar-les polítiques, digueu-li reivindicatives, però hi són. Les expressions nacionalistes tradicionals en el ciclisme solen ser més per motius d’orgull –vaig presentar en aquest bloc l’exemple flamenc– que no pas de protesta, però en aquesta convulsa setmana en tenim més del segon que no pas del primer. Perquè la cursa italiana en qüestió no és una altra que el Giro de Padània, una zona del país que no existeix com a tal, com a regió, sinó que és un més aviat un terme abstracte que abarca, geogràficament, els voltants de la vall del Po, i que és utilitzat pel partit cada cop menys secessionista i més federalista Lega Norte, que denuncia l’aprofitament de la resta del país de la riquesa del nord. El nom de la cursa, tanmateix, és el que és, i amb el vistiplau de la Federació Italiana.

Padania i bascos (Alberto Celani).jpg

Manifestacions a peu de carretera a la Padània, amb un curiós record pel País Basc (c) Alberto Celani

Justament aquest partit, que ara mateix amb Umberto Bossi forma coalició de govern amb Berlusconi, ha estat un dels principals impulsors de la prova amb la figura del senador Michelino Davico en el comitè organitzador. La provocació de crear aquesta prova és clara, i més quan ens trobem en l’any del 150è aniversari de la Unificació Italiana. De fet institucions del ciclisme italià com Gianni Bugno, actual president de l’Associació de Ciclistes Professionals, ja s’han posicionat i ha declarat que aquest Giro no s’hauria d’haver deixat néixer. Perquè des del primer dia les protestes estan fent la vida impossible els corredors: manifestacions de la Rifondazione Comunista i diversos grups d’esquerra són un habitual des de la primera de les cinc etapes, arribant a les agressions físiques en alguns casos.

El que resulta més curiós és que, una de les pancartes de les manifestacions, anés acompanyada per més d’una ikurriña. El lema, encara més desconcertant tenint en compte que es tracta d’una reivindicació a la Padània: “No alla Padania, si independenza basca”. Qui sap si té alguna relació amb el fet que just avui s’ha fet el retorn de la Vuelta al País Basc 33 anys després. Tot i que, malgrat les amenaces prèvies, sembla que s’està desenvolupant de forma molt més pacífica.

Inicis del Giro d’Itàlia: herois i heroïnes

dilluns, 16/05/2011

Em fa mal el cul

Primeres paraules de Luigi Ganna després de guanyar el primer Giro de la història, l’any 1909.

L’encant que té la corsa rosa, les històries curioses que té aquesta cursa al llarg de la història, valen la pena ser rescatades -algunes de les moltes- en ocasió d’una edició tan especial pels italians: la que celebra els 150 anys de la unificació del seu país. Després d’una trista aturada, engeguem aquest petit viatge per algunes curiositats d’aquesta cursa centenària, que existeix des de 1909.

Un dels primers ídols del ciclisme italià va ser un personatge ben peculiar: Giovanni Gerbi (1885-1955). El piemontès va ser un pioner i un brillant ciclista, tal i com demostra el seu palmarès, on hi destaquen totes les curses italianes de la època, incloent la primera edició del Giro de Llombardía l’any 1905, i essent el primer ciclista del país transalpí a participar al Tour de França, just l’any anterior. Relatar totes les històries que s’expliquen sobre ell i les seves victòries donarien per un llibre. El que sí que sembla clar és que, moltes de les innovacions que va portar com a competidor van ser preses com excentricitats que encaixaven molt bé amb la seva forma de ser. Per exemple, com es pot veure a la fotografia, va decidir afaitar-se tots els pèls del cos, que li resultaven molestos pels massatges i creia que podia aportar més aerodinàmica. Es va trigar algunes dècades fins a acceptar-se i admetre que la depilació era tot un avenç esportiu.

Giovanni Gerbi.jpg Per entendre la seva figura, s’explica, també, que anava escapat en solitari durant una cursa i que, per culpa d’una dura caiguda, estava ferit i sagnava. Així, al arribar al següent poble, va decidir deixar la bicicleta perquè el curessin. Tanmateix, algú el va cridar: “Giovanni, acaba de passar un altre participant!”. Tacat d’orgull, va tornar a pujar a la seva màquina per a superar a qui havia gosat avançar-lo i va guanyar amb el cos ple de sang, posant-se així el públic a la butxaca.

Però no és pel bany de sang que se’l coneixia com a Diavolo rosso (Diable vermell), sinó per la vestimenta d’aquest color que sempre duia per competir. El terme “diable” diuen que va venir d’un dia que va interrompre una processó mentre anava en bicicleta, i així el va batejar el sacerdot. Més elements per la llegenda. Tal era el reconeixement que mantenia per part dels tifossi , que el van salvar d’una desqualificació al Giro d’Itàlia de l’any 1920, el seu retorn després de la I Guerra Mundial. Gerbi no va guanyar mai un Giro. De fet, tan sols va acabar dues de les seves vuit participacions, ambdues en tercer lloc (els anys 1911 i el peculiar 1912, que es corria per equips, i competí amb un equip amb el seu nom, junt amb Rossignoli, Albini i Bordin) malgrat sortir com a favorit en la primera primera edició, on va haver d’abandonar per una caiguda. El fet és que el Diable no estava d’acord amb la decisió de l’organització d’expulsar-lo, suposadament per haver fet servir un sidecar per superar alguns trams de la segona etapa (una pràctica, ja fos amb tren o qualsevol altre vehicle, força habitual de l’època, tot cal dir-ho). Naturalment, no hauria tingut res a fer si no fos perquè no hi va anar sol: el públic, gairebé en la seva totalitat, va amenaçar amb atacar el pilot si el seu idolatrat ciclista de vermell no podia sortir. Al no haver-hi forces de seguretat suficients, Gerbi va poder sortir, tot i que ni tan sols va acabar l’etapa. Un xou.

[youtube NbLv42ieDTA super video]

El cas és que no tan sols hi va haver herois en aquests primers anys (noms com el mític Alfredo Binda o Costante Girardengo mereixen entrades a part), sinó també una heroïna. La història d’Alfonsina Strada (1891-1959) és prou coneguda. Anomenada Alfonsina Morini de naixement, va canviar el cognom al casar-se per un premonitori Strada (en italià, “carretera”, on va escriure la seva llegenda). Competia en bicicleta des dels 13 anys, quan son pare li va comprar una per ella mateixa a canvi d’alguns pollastres. De fet, va començar fent negoci, perquè un dels premis que va rebre a les curses va ser un porc viu.

Alfonsina Strada.jpg El seu interès competitiu va anar creixent fins a inscriure’s dos anys consecutius al Giro de Llombardía, acabant en les posicions 32a i 21a, respectivament. Això ja de per sí és una proesa, però la més coneguda és la de ser l’única dona que a participat a una de les tres Grans Voltes. Va ser al Giro de 1924, obert a tothom qui volgués participar, tot i que en el sentit de que no feien falta professionals del pedaleig. El que no s’haurien esperat mai és que s’hi presentés una dona… i el fet és que no se’n van ni adonar. Es va inscriure com a “Alfonsin” -va aparèixer als diaris del primer dia com a “Alfonsino”- i quan, a la sortida, vestint amb el dorsal 72, van veure realment de qui es tractava, ja era massa tard. Els organitzadors pressionaven perquè Strada no estés gaire temps allà pel deshonor global que podria provocar. Els primers dies els va anar superant, fins i tot deixant a alguns participants masculins darrere d’ella. Va superar els 300km que separaven Milà de Gènova, els 307 entre Gènova i Florència… i així, cada cop patint més, fins a ser última per primera vegada. Va ser a la sisena etapa, i ja a la vuitena de les dotze que integraven aquella edició, va ser marcada com a fora de control per unes dubtoses irregularitats. Alfonsina no va poder fer res per més que es va queixar. Tan sols li quedava l’orgull, i va decidir que arribaria a Milà, encara que fos fora de competició. I ho va fer, sent rebuda d’acord amb el que havia aconseguit: trencant barreres del moviment femení en l’esport.

Va aconseguir altres metes, com oficialitzar el rècord a la hora femení. Va marcar un primer, l’any 1911, suposadament en 37,192km, que va ser denegat en estranyes circumstàncies. L’any 1938, amb 34,589km, sí que fou acceptada una marca que va trigar gairebé vint anys a ser superada: l’any 1955. Quatre anys abans de que Alfonsina morís a causa d’una caiguda, deixant rere seu un llegat total de superació.

[youtube LZSOx_a-VYM super video]

Al final de cada història hi teniu les respectives cançons que se li han dedicat. “Diavolo Rosso”, del conegut cantautor Paolo Conte, i “Alfonsina e la bici”, del grup italià -tot i que amb nom francès- Têtes de Bois.

Fins sempre més, Wout.

dimarts , 10/05/2011

Aquest matí he escrit, en aquesta mateixa entrada, tan sols un parell de paràgrafs sense pensar-ho massa, tan sols deixant unes primeres sensacions sobre la trista mort de Wouter Weylandt i fent ressò de la iniciativa de deixar l’etapa neutralitzada i de dol també en silenci per Twitter. Tampoc cal afegir gran cosa més. L’entrada a meta ha estat certament emotiva: els vuit corredors de Leopard-Trek han traspassat la línia d’arribada agafats per l’espatlla, i deixant que aquell buit, el del novè corredor que faltava perquè ahir ens va deixar, l’ocupés Tyler Farrar, que avui mateix abandona el Giro d’Itàlia per tornar a Gant, la seva ciutat adoptiva i a on compartia molts entrenaments amb el perdut Weylandt, a qui definia com “un altre germà”.

El ràpid nord-americà ha aconseguit el que els nervis i la incertesa d’ahir van evitar: l’emoció. Les seves sinceres llàgrimes a meta m’han fet arribar realment la importància d’aquesta pèrdua i m’ha fet entendre per què, tot i no haver tractat mai amb el belga, portava 24 hores bastant gèlid, com absent. No cal dir que Farrar és, davant de tot, una persona molt humana -tot i la obvietat de la redundància i de la seva comentada reacció-, i no tan sols per tot això, sinó pel greu accident del seu pare que el té en cadira de rodes, i per qui assegura que actualment corre cada cursa.

De la mateixa manera, tan sols queda desitjar que el fill que Weylandt esperava, també pugui sentir-se orgullós de la carrera -tot i que inacabada- del seu pare, com ho fa Farrar. Perquè la mort és dura, però el que es queda aquí, ho és encara més. Per això, una de les moltes lliçons que he tret d’aquestes últimes hores, és aprendre a valorar la part humana de l’esport. Que darrere de cada insignificant victòria d’etapa que ocupa un peu de pàgina dels diaris hi ha una vida sacrificada i tonelades d’il·lusió. Respecto, per tant, que Leopard-Trek decideixi seguir o no en cursa. Però em faria molt feliç que, com va fer en el seu dia un jove Lance Armstrong per Fabio Casartelli, poguessin homenatjar a Weylandt amb el que més desitjava: anar en bicicleta, competir i guanyar.

La cançó que sona de fons al vídeo-homenatge que porto adjuntant des d’aquest matí es titula “Afscheid van een vriend” (Adéu a un amic), del popular grup flamenc Clouseau. A la tercera estrofa es diu “Slaap zacht, je hebt het verdiend. Je vocht tot aan je laatste zucht”, que amb l’ajuda dels traductors d’internet i d’unes tristes bases de flamenc de pa sucat amb oli que vaig intentar aprendre aquest estiu, ve a dir “Et mereixes aquests dolços somnis; vas lluitar fins l’últim alè“. Sí, millor que ens quedem amb què va marxar fent el que li agradava, patint disputant un esport tan dur com agraït, tot i que a vegades costi veure-ho. Llarga vida.

Tribut a Wouter Weylandt (1984-2011)

[youtube mQBGoOHeQuk super video]

 

150 anys de la unificació: W Il Giro!

dissabte, 7/05/2011

Itàlia també vol moure la seva festa al món esportiu. Després de quatre mesos d’intensa competició arriba la primera Gran Volta de l’any: el Giro d’Itàlia, que en una edició molt especial també rememorarà l’efemèride del seu país. Per a tal cosa, s’ha dissenyat un recorregut iniciat amb una contrarellotge per equips a Torí (capital del Piemont, on es va gestar la unificació) i que ha intentat passar pel màxim de regions possibles. De fet, tan sols tres de les vint regions italianes han hagut de quedar fora: Sardenya per obvis motius logístics, Vall d’Aosta i Pulla.

La presentació d’ahir va tenir exhibició aèria per fer volar la bandera tricolori, un parlament tirant a insuportable del ministre de Defensa Ignazio La Russa entre d’altres símbols d’exaltació nacional que van tenir als corredors plantats més d’una hora esperant no-res. Tot plegat, molt poca ajuda pels protagonistes: els ciclistes. El gest que més els implica a aquesta celebració és el simbòlic dorsal 150 que lluirà el campió italià Giovanni Visconti (Farnese Vini), trencant amb la norma que els equips porten números acabats de l’1 al 9.

Zomegnan parla xungo (Bettini).jpg

Angelo Zomegnan, director general de RCS, sempre ha tingut les idees molt clares. (c) Roberto Bettini

I és que la corsa rosa té unes intrahistòries molt peculiars que intentaré anar descobrint. És una prova que ha aconseguit tenir una imatge pròpia, anant de la mà de la innovació i el risc buscant l’espectacle. Des que Angelo Zomegnan és al capdavant de RCS (empresa organitzadora d’aquesta i multitud de proves italianes més) s’han descobert molts dels ports que enguany faran patir als 207 participants i s’ha apostat pel sterrato, els trams de terra presents a la memorable etapa de Montalcino de l’any passat i que es repetiran, a més, amb l’ascens del coll de Finestre.

L’extrema duresa que es podrà anar veient en el recorregut de cada dia (impossible resumir-lo amb claredat) s’ha arribat a qualificar d’irresponsable per no pensar fins i tot en la salut dels ciclistes. Però la realitat és que la UCI va arribar a concedir una plaça extra per a poder convidar un equip més i tenir el bo i millor del panorama tan internacional com italià a la sortida de Torí. Personalitzat en una lluita entre Alberto Contador o la dupla de casa Vincenzo Nibali i, la meva aposta, Michele Scarponi (si no és que s’ha equivocat en els comptes com ell bromejava, ja que ve de ser 4t al Giro de Sardenya, 3r a la Tirrena-Adriàtica, 2n a la Volta a Catalunya i guanyador del Giro del Trentino).

L’apunt català (que s’està convertint en una normalitat tenir-lo a tot arreu, i ho trobarem a faltar) estarà en Joaquim Rodríguez. Per precedents hem de ser optimistes, ja que en la darrera efemèride celebrada respecte la unificació italiana, el centenari l’any 1961, un català com Miquel Poblet va aconseguir, en la seva penúltima campanya professional amb l’Ignis italià, ser junt amb el mític Rik Van Looy el millor esprintador amb l’edició, amb tres triomfs parcials. Almenys esperem que en Purito tingui més sort que la que se li augura en una enquesta a la pàgina de Facebook de Cyclingews.com sobre el favorit per aquest Giro que ja ha començat, en què té deu vots enfront els més de setanta de… Justin Bieber. Humor, doncs, i W Il Giro!

Històries de Malàisia sobre una bicicleta

dissabte, 19/03/2011

Anava a dir que sobretot a l’inici de temporada, però més ben dit tot l’any, si et remires el calendari oficial UCI, t’hi trobes proves ben curioses. Però amb l’especial interès que hi poses a l’inici d’any per allò de la novetat i sumat als curiosos rànquing de victòries (recomano fer servir el del conegut CQ Ranking) que queden abans de que les grans cites internacionals ja siguin un no-parar, sempre et vénen ganes d’explicar alguna cosa curiosa sobre aquells calendaris, corredors o equips. Aquí en va una mostra.

Em centraré en un país com un altre… per exemple, Malàisia, un estat de les illes del sud-est asiàtic trencat a trossos, i a partir d’aquí en desenvolupo algunes curiositats. A Malàisia se li ha sumat una tercera prova ciclista des de l’any passat: la Copa del Governador de Malaca (una petita regió del país, la segona més petita per a ser concrets, que compta en prou feines amb 700.000 habitants). Va néixer com una prova per etapes de tan sols dos dies, i està programada enguany per un sol dia, convertint-se així en l’única clàssica oficial UCI del país, sempre en categoria “punt 2” (la més baixa d’entre les categories reconegudes, que ve a dir que hi participa una barreja de professionals i amateurs).

jelajah

La Jelajah Malàisia té una clara vocació d'incentivar el folklore del país.

Tanmateix, són dues curses per etapes les que sostenen el calendari del país. Al gener -seguint un ball de calendaris, que va variant pel febrer i fins i tot a març depenent de l’any i la voluntat de la UCI- es va disputar el Tour de Langkawi. Com es veu pel seu nom, nascuda l’any 1996, té una clara projecció internacional. S’organitza amb el suport del ministeri de Jovent i Esports i té la categoria HC (el pas previ a la màxima categoria). Un número molt notable de dies de competició, com són deu, i la buscada obertura a nous mercats fa que curses com aquesta o les voltes xineses a Hainan o al llac Qinghai puguin tenir una catalogació tan alta tot i el qüestionable nivell competitiu, que tot i ser clarament inferior a les proves “punt 1” i fins i tot un bon grapat de “punt 2” europees, és interessant. Cap ProTour a la sortida, però sí continentals amb ganes de mostrar-se com el francès Europar, l’holandès Skil-Shimano o els italians Adroni Giocatolli i Farnese Vini, que van deixar grans descobriments en forma de noms de prometedors ciclistes a apuntar.

Contràriament, la primera en néixer i la que es va disputar més recentment, va ser la Jelajah Malàisia, també de categoria 2.2 (el primer dos indica que la prova és per etapes, si no, hi hauria un 1). És, de llarg, la més antiga, ja que es porta disputant des de 1963, tot i que amb moltes interrupcions. A més, l’organització l’autodefineix com una eina, en primer lloc, per donar oportunitats competitives i de formació als joves ciclistes del país, i per altra banda la necessitat de televisar elements de la cultura nacionals que es volen destacar a la població, amb diversos espectacles o activitats que es duen a terme abans i després de cada etapa. Així, podem discernir clarament la diferències entre la voluntat més internacional de Langkawi i la més popular del Jelajah.

Mehdi Sohrabi

Mehdi Sohrabi lidera el rànquing de victòries UCI i no seria d'estranyar que acabés l'any a la mateixa posició.

Passant al vessant més esportiu, a la segona hi van destacar dos perfils de ciclistes. El primer, el que jo anomeno un representant del “ciclisme de supervivència”. Un com un altre és el càntabre Vidal Celis (1982), bon esprintador, que ha hagut de passar per tot: el potent ONCE, requalificar-se al món amateur, córrer a Portugal, i després d’un any força notable en un conjunt ProTour com era Footon-Servetto… haver d’acceptar una oferta des de Malàisia, de l’equip LeTua. Celis havia rendit molt bé a Langkawi l’any passat, i va rebre l’interès d’aquest conjunt amb una política de fitxatges sovint temporals, agafant corredors de perfil mitjà d’arreu del món per poder sortir del pas al calendari nacional d’inici de temporada. Per exemple, el veteraníssim colombià Libardo Niño, de 41 anys, va ser segon a Langkawi amb LeTua.

Tornant a Vidal Celis i Jelejah, doncs, el càntabre vestia de líder a l’última etapa després d’haver-se imposat a dos esprints, un més que un dels millors ciclistes del país, el ràpid Anuar Manan, militant a l’altre equip professional malaisi, Terengganu. Va ser víctima, però, de la superioritat d’un home que representa l’altre món del que parlava: l’iranià Mahdi Sohrabi. Sohrabi corre a l’equip Tabriz Petrochemical, que pel nom ja no deixa dubte de quina indústria representa. El conjunt, nascut l’any 2002, va ser registrat oficialment per la UCI el 2008, i des de llavors són, juntament amb els seus altres puntals com són els ja veterans Ghader Mizbani i Hossein Askari, el terror del calendari asiàtic, que dominen amb solvència, com venia demostrant el mateix Sohrabi després de guanyar… totes les cinc etapes i la general del Kerman Tour! El temible equip de les petroquímiques segueix el seu camí que compta amb la voluntat d’aterrar tard o d’hora al ciclisme europeu, amb fitxatges d’escaladors prometedors com l’austríac Markus Eibegger. Cal estar atents a les seves progressions.

Equip malaisi mirant Cali (Luis Barbosa).jpg

Awang, envoltant de l'equip malaisi, pulint detalls a la Copa del Món de Cali. (c) Luis Barbosa

Finalment, ja per tancar aquest viatge per ciclisme de Malàisia, presento els veritables ídols nacionals i de pas pico l’ullet als Mundials de ciclisme en pista que arriben la setmana que ve. Exactament, perquè l’equip ciclista més exitós del país asiàtic és l’equip de ciclisme en pista, el YSD Track Team, entrenat l’australià John Beasley. Els seus mèrits en velocitat estan fora de dubte, com es pot comprovar amb les trifulgues que han d’anar vivint a proves de primer nivell internacional, com ara als Jocs de la Commonwealth, on van demostrar la seva superioritat amb un polèmic doblet a la final del keirin (a grans trets, una prova d’origen japonès en la que uns sis o set homes esprinten a les darreres dues voltes i mitja a un velòdrom després d’haver anat incrementant la seva velocitat progressivament darrere d’una moto).

El mateix keirin és la prova estrella del seu puntal, el jove Azizul Awang (1988), conegut com “The Pocket Rocket Man”per la seva petita estatura en un món on hi destaquen més aviat els físics de guardaespatlles. Ha estat dos cops guanyador de la Copa del Món de l’especialitat: la temporada 2008/09 i l’actual, la 2010/11, tot i que va ser pels pèls, ja que li van atorgar el bronze a la última prova, la de Manchester, on va ser protagonista de l’esfereïdora caiguda en una final on tan sols l’històric Sir Chris Hoy i Jason Niblett van aconseguir estar dempeus. La lesió provocada per aquells estella clavada el deixa sense poder participar als Mundials d’enguany, i dubtant si la seva progressió eminentment ascendent es veurà trencada de cara al seu veritable objectiu: ser medallista a Londres 2012. Seria necessari que ho aconseguís per demostrar d’una vegada per totes al gran públic que Malàsia té un ciclisme molt més ric del que es pensa.

El millor [llançador] del món

dissabte, 12/03/2011

Com a bon fracassat, mai he competit sobre una bicicleta. Això provoca que ignori molts petits detalls de la competició que serien bàsics com a aficionat i fins i tot com a pseudoperiodista. Alguns d’ells els he anat entenent a còpia d’observació, molts espero anar-los descobrint, i d’altres desapareixeré sense haver-me’n assabentat, segurament. Un dels més bàsics és la figura del llançador. Més que saber l’existència, el problema és que en moltes ocasions no sabem valorar prou la seva vital tasca.

Per als que us agafi una mica més fora de joc, em refereixo a l’home ràpid que s’aparta just amb el temps necessari perquè l’esprintador estrella de torn aconsegueixi la victòria. N’hi ha hagut molts, i el seu paper ha anat prenent una importància cada cop més cabdal en els darrers anys. Sense anar més lluny, malgrat els cops de cap que el van acabar desqualificant de l’últim Tour de França, es considera, de forma unànime, que Mark Renshaw -un home capaç d’aconseguir victòries com a la seva època de Crédit Agricole- és imprescindible per a l’engranatge de que porta a l’èxit a Mark Cavendish.

Hushovd i Farrar

Thor Hushovd i Tyler Farrar comparetixen uns moments de distensió durant la pretemporada. (c) Lucas Gilman

Però, què passaria si aquest llançador no fos tan sols un home ràpid, un bon esprintador, sinó que fos el campió del món? Tot i semblar que està destrossant la jerarquia dels equips, ho estem veient aquests dies a les etapes de la Tirrena-Adriàtica, com no podria ser d’una altra manera, amb gran èxit. Les “exigències del guió” -o més aviat d’equip-, en són el motiu.

I és que a vegades, les dificultats econòmiques generen oportunitats. Com el fet que dos dels grans equips del pilot internacional, Garmin i Cérvelo, s’ajuntessin en una mateixa estructura per aquesta temporada per a afrontar el nou any amb garanties tant econòmiques com esportives. Això ha permès ajuntar corredors de gran nivell que serien interminables enumerar, però els protagonistes de l’escena són els dos homes de la foto.

Ni més ni menys que el campió del món, el noruec Thor Hushovd (corria a Cérvelo) i el que probablement sigui l’esprintador de moda, el nord-americà Tyler Farrar (corria a Garmin). Ara, els dos, dirigits per Jonathan Vaughters, estan donant un recital per les carreteres italianes que comporta, a més, una gran càrrega de valors esportius, veient com el campió del món es sacrifica en favor dels interessos de l’equip.

Es veu d’una hora lluny que el noruec no està acostumat a l’ofici, però la seva força descomunal ja ha portat a Farrar a la seva tercera victòria de la temporada després de les dues que va aconseguir a la Challenge de Mallorca. Va ser a la segona etapa, quan va lluitar amb el representant del britànic Sky a la recta d’arribada i, sense necessitat d’aixecar-se del selló, va deixar al nord-americà a la distància exacta perquè s’imposés de forma ajustada davant la remuntada de l’incansable Alessandro Petacchi.

Posteriorment, a la tercera etapa, la història va acabar diferent. No se sap exactament si per un error de càlcul de distàncies -altres equips estan molt més acostumats a treballar aquests moments de la cursa i els corredors tenen els tempos més mecanitzats- Hushovd fa una exhibició de força molt més extensa a l’últim quilòmetre. Fent el treball que a HTC potser farien un parell o tres d’homes, encapçala el grup, el deixa fent una fila i s’aparta perquè arrenqui Farrar. Al final, però, el sempre sorprenent argentí, Juan José Haedo (Saxo Bank) aconsegueix la victòria. Però ningú ens traurà les valuoses imatges de gaudir de l’arc de Sant Martí fent de llançador. El millor del món.

I Valverde segueix sancionat…

dissabte, 26/02/2011

No seré jo qui negui el president de la màxima autoritat dirigent del nostre nostre esport, la UCI, el senyor “Pat” McQuaid, pren males decisions. Sota el meu parer, més que dolentes, fins i tot el pitjor és que estan portades d’una forma horrorosa. Els aires dictatorials que es respiren sobre el tema de la prohibició dels auriculars -del que m’agradaria parlar d’aquí poc- són molt perillosos si el que vols és aportar valors com els del diàleg en un esport que ja de per si força tocat.

Scarponi

Michele Scarponi ha estrenat amb victòria el seu nou mallot. (c) Roberto Bettini

Però no val lamentar-se i atribuir sempre la culpa a d’altres. Espanya sí que té un problema amb el dopatge, i és que no s’ha sabut gestionar. La ‘Operación Puerto’ va ser igual per tothom, però no tots els seus implicats ara viuen la mateixa situació. Per què? No m’agradaria entrar amb grans merders legals, però senzillament, sigui o no injust, en el ciclisme la temptativa de dopatge també és sancionable. Així que tan sols exemplifiquem.

La famosa OP va esclatar l’any 2006. Han passat cinc anys i Alejandro Valverde, sens dubte un dels millors ciclistes de l’actualitat, està sancionat.  És una llàstima, però a Espanya es va decidir per anar arxivant casos. Per culpa d’això un bon grapat de corredors (Óscar Sevilla, Paco Mancebo, Santi Pérez, Tino Zaballa…) ara estan vivint les misèries del ciclisme. Pocs equips s’atreveixen a acceptar uns corredors que no han segellat -per bé o per mal- els seus expedients. Per por a actuar. A Valverde han estat institucions alienes, com el cas del CONI, qui han acabat instigant la seva sanció. Però realment calien tants anys?

En canvi, un parell de corredors italians d’altíssim nivell porten temps triomfant. Ivan Basso i Michele Scarponi van patir les seves respectives sancions, que van acabar a finals de 2008. Des de llavors, passant pels comprensibles temps d’adaptació, no han fet més que millorar exponencialment el seu rendiment, i ara són referència internacional. Sense anar més lluny, Basso ha tornat als seus registres de quan lluitava per la victòria del Tour i va vèncer el darrer Giro d’Itàlia.

En aquella mateixa corsa rosa, Michele Scarponi va ser tercer, guanyant la sempre espectacular etapa d’Aprica, al que s’havia de sumar les altres dues etapes que havia aconseguit l’any anterior. Ho havia fet amb l’Androni, l’equip de Gianni Savio, i enguany ha fitxat per Lampre-ISD, una squadra de veritable referència a Itàlia. El seu debut, al preciós Giro de Sardenya, ha estat victoriós i molt il·lusionant davant les opcions d’aquesta nova temporada.

A l’arribada al Monte Ortobene va ser un gregari de luxe pel seu nou coequipier, Damiano Cunego, que va aconseguir una victòria que se li resistia des de la Vuelta de 2009. I, a la darrera etapa, en la dura arribada a Gesturi -a sobre, acabada en el conegut sterrato-, ha estat capaç de superar a corredor amb molt més rodatge que ell com el colombià José Serpa, i acabar quart a la general final. Una veritable festa del ciclisme italià, a on només faltava el citat Basso, que ha coronat a la més ferma promesa del panorama internacional: l’eslovac, però molt ben cuidat a Liquigas, Peter Sagan, del que parlo més endavant.

Què deu pensar ara Valverde, i què pensarà quan Basso i Scarponi tornin a brillar al seu Giro? Que si s’haguessin fet les coses millor, ell també podria estar corrent en comptes d’haver estat sancionat després d’uns anys de persecució, i sabent del seu talent, guanyant. Però Valverde segueix sancionat…

Sagan provant SFarrand.jpg

Peter Sagan perfeccionant la seva posició en uns tests de pretemporada. (c) Stephen Farrand

EL ‘CAS SAGAN': AIRE FRESC. Un dels molts mals que s’atribueixen al ciclisme actual és la monotonia del desenvolupament de les curses. Molt previsibles. De fet, aquest és el màxim argument per eradicar els famosos pinganillos -crec que mai trobaré en català un terme prou convincent-. Però una espècie d'”antídot” davant d’aquesta problemàtica sembla la irrupció sobtada a l’elit de l’eslovac Peter Sagan des de la temporada passada. Amb aquesta imperiosa necessitat que es té de comparar uns joves amb altres precedents, una frase habitual entre els suposats entesos és la de: “des de [Frank] Vandenbroucke no es veia res igual”.

El mític VDB -que en pau descansi- va emportar-se la sisena etapa del Tour del Mediterrani de 1994. Tenia 19 anys. Tan sols uns mesos menys que els que sumava Sagan quan, l’any passat, va començar a mostrar petits detalls. En el critèrium previ al Tour Down Under, va saltar a la roda d’Armstrong quan atacava i a l’etapa de Willunga de la citada prova australiana, es va escapar junt amb un trident del nivell de Cadel Evans, Valverde i Luis León Sánchez. A partir d’aquí, no ha parat de créixer. Lluny d’especialitzar-se, toca tots els terrenys. És imprevisible.

Això fa trencar amb els guions preestablerts i genera més interès. Un ciclista a l’antiga. I aquest Giro de Sardenya n’ha estat una bona mostra. Si 2010 tant va poder estar a un grup capdavanter a la París-Roubaix, ser el més ràpid en un esprint massiu del Tour de Romandia o guanyar en l’arribada en alt del Big Bear Lake a la Volta a Califòrnia, en aquests cinc dies també ha fet de tot per aconseguir la general. A Oristano, va ser el més ràpid d’un grup amb velocistes contrastats com Petacchi, Swift, Belletti o Guarnieri, a Porto Cervo i Lanusei ha estat el més fort en unes arribades estretes i dures que tant agraden als italians i ha hagut d’aguantar en arribades en alt tan exigents com el Monte Ortobene i Gesturi.

Ningú s’atreveix a posar límits a aquest tímid noi de força descomunal que semblava que havia sortit del no-res. Molts desconeixen que havia estat un gran dominador de les categories inferiors en modalitats “de fang”, per entendre’ns. Campió europeu i mundial de BTT en categoria júnior i medallista mundial de ciclocròs. El que sí que sabem que el seu increïble equip, Liquigas-Cannondale, l’està mimant i no li tanca cap porta. Ara anirà a la París-Niça, on l’any passat impressionà amb dues etapes, i es llançarà a l’aventura a les grans cites de les llambordes. Què farà? Una incògnita. Justament per això és un respir d’aire fresc en un esport que tendia a l’estancament .

Fent “les amèriques”

dimarts , 25/01/2011
Tondo de líder

Tondo vesteix de lider. (c) Luis Barbosa

No és novetat, pel que hem vist en els últims anys, l’auge del ciclisme fora d’Europa. L’obertura a nous mercats en un esport tradicionalment europeu no és res dolent, tot el contrari, però genera una canvis estructurals; per exemple, en la planificació de temporades. S’ha passat de comprimides temporades de març a setembre a uns temps en els que al gener ja es fan proves de cert nivell arreu del món, allà on les condicions climàtiques són més favorables, i fins a finals d’octubre no es tanca la temporada internacional amb el Giro de Llombardia, obligant als corredors a racionalitzar més els seus esforços.

En aquest sentit, ha sigut el Tour de San Luis (Argentina, del 17 al 23 de gener) el que ha tornat a estrenar la temporada internacional -obviant la més genuïna Volta al Táchira-. Ha estat una setmana de competició estranyament dura pels equipos europeus que han viatjat (tres ProTour: Movistar, Liquigas i Ag2r; i tres continentals professionals més, com l’Andalucía i els De Rosa i Androni, tot i que aquest últim amb molts sud-americans) en un moment tan iniciàtic de la seva temporada, incloent en el recorregut tres etapes de muntanya i una contrarellotge.

Un bon amic de rodar món amb la bicicleta i conegut d’aquestes terres és en Xavier Tondo (Movistar), el representant català entre els participants i que ha demostrat que pot estar davant de l’any en el que per fi tingui responsabilitats i lideratge en un equip punter. El sisè classificat de la passada Vuelta a Espanya va agafar el liderat gràcies a la seva victòria a l’etapa contrarellotge, que al seu torn va significar la primera de la història del patrocini de Movistar en el ja mític conjunt d’Eusebio Unzué.

Amb la magnífica ajuda de l’escalador colombià Juan Mauricio Soler, el seu tan irregular com talentós company d’equip, va poder viure amb tranquil·litat les jornades de muntanya inicials, acabades als alts dels miradors de Potrero i del Sol, davant del potencial dels corredors sud-americans, més endinsats en el ritme de competició. Tanmateix, va ser víctima de la terrible calor (sempre superior als 35ºC durant tota la setmana) a l’etapa reina que acabava a La Carolina després de dos ports de primera categoria.

Els atacs des de la base del port del Cerro el Amago per part del xilè Marco Arriagada, guanyador de la general final i favorit per aconseguir el rècord de victòries a la Volta a Xile, van deixar al de Valls buit de forces, i una caiguda poc després de coronar el van fer adonar que se li escapava aquells cursa a on ja havia guanyat una etapa l’any 2009. “No som màquines, va bé recordar-ho; et fa valorar molt més quan et trobes bé. Sobretot, ho sento per l’equip, que s’ha buidat per mi”, afirmava a l’acabar la seva visita per les amèriques abans de començar la seva oportunitat definitiva a Europa.

AUSTRÀLIA I EL SEU POTENCIAL. Paral·lelament, s’ha disputat a Austràlia (del 18 al 23 de gener) el Tour Down Under, la primera prova del calendari WorldTour, a on Lance Armstrong ha fet la seva retirada -teòricament- definitiva. L’entrada al ProTour l’any 2005 va acabar de propulsar aquesta tan ben organitzada cursa per etapes, que a més compta amb una una gran acceptació per part del públic. La participació de velocistes és, cada cop més, probablement la més brillant de l’any (Cavendish, Greipel o Matthew Goss no s’ajunten precisament cada cap de setmana), però això no ha evitat que qui aprofités per reivindicar-se fos el jove britànic del Team Sky, Ben Swift, amb dues etapes, que ara es mostra desitjós d’entrar a la quarteta de persecució del seu país pels mundials d’Apeldoorn, al març.

Aquest cop, la tradicional etapa del Willunga Hill no ha sigut tan determinant com acostuma, ja que l’arribada va ser a l’esprint amb victòria d’un altre Movistar: Fran Ventoso, sinó que la general s’ha decidit per una escapada rematada per Cameron Meyer (Garmin-Cérvelo), la millor prova per explicar l’exemplar treball que està duent a terme Austràlia per dominar l’elit del ciclisme. Els seus plans de selecció de joves talents passen per una formació àmplia basada en la combinació del fons en ruta i la pista.

Sense anar més lluny, el més gran dels germans Meyer, tot i tenir només 23 anys, ja és doble campió del món de puntuació. Els equips sots23 patrocinats per Jayco s’encarreguen de dotar d’un calendari de nivell per Europa a les joves promeses, que ja estan començant a fer por pel món ciclista. Noms com el de Jack Bobridge s’estan consagrant, igual que Meyer, i la nova bèstia negra es diu Michael Matthews (1990). El vigent campió del món sots23 ha tingut prou força i convicció per estrenar-se amb els colors del Rabobank a la difícil arribada d’Strling. Atents a ell, i a tants d’altres que no pararan d’arribar.