Arxiu de la categoria ‘Proves de casa’

Els primers catalans fent front al potencial estranger

dimarts , 22/03/2011

En uns dies com són els de la celebració de la Volta a Catalunya del centenari, el moment és l’idoni per recomanar un llibre imprescindible: la història de la mateixa Volta a Catalunya pels magnífics arxivistes del ciclisme Jovier Bodegas i Juan Dorronsoro. Amb una mica de sort el podreu aconseguir aquí, entre d’altres perles igualment imprescindibles pels apassionats al passat d’aquest esport.

L’any passat es va viure un esdeveniment històric amb el doblet de dos corredors catalans al capdavant de la classificació final. Van ser dos grans ciclistes i persones (a mi sempre m’agrada dir que si es dediquessin a un altre esport serien ídols de masses), en Joaquim Rodríguez i en Xavi Tondo, que van superar a un bon grapat de corredors estrangers de nivell innegable. Un fet gens habitual si li fem un cop d’ull al palmarès de la Volta. Perquè la nostra no ha estat sempre una cursa internacional. De fet, quan va néixer l’any 1911 sota la direcció del “Club Deportivo” de Barcelona, era una cursa reservada a corredors nacionals, fet que es va conservar fins l’any 1913. La Primera Guerra Mundial va fer aturar la prova des de 1914, i va ser a la seva represa l’any 1920, ja organitzada per la UVE (Unión Velocipédica Española, una iniciàtica federació nacional de ciclisme), quan es va definir com a internacional.

Janer

Els ciclistes, en especial un pioner com Jaume Janer, eren tractats com herois.

S’hi van inscriure dos francesos, allistats com a José Pelletier i José Nat, que senzillament van humiliar a la resta de participants. Pelletier, guanyador final, es va endur les quatre primeres etapes, i l’última va ser per Nat, segon final. La mesura, doncs, va ser unànimement criticada, per “fomentar que les pessetes se’n vagin cap a forasters que ja sabíem que estan clarament per sobre dels nostres corredores”. Tal va ser el desastre que es va tornar a suspendre la Volta  a Catalunya fins 1923 quan, a mans de la històrica secció de ciclisme de la Unió Esportiva Sants, la cursa va aconseguir la estabilitat, que va haver de passar per dos anys més de cursa reservada a nacionals, el 1924 i 1925. I per això, amb el material del llibre citat, intento recordar els primers que van enfrontar-se amb dignitat a aquest talent forà, i que podríem dir que ara emulen la gran generació de ciclistes catalans de la que gaudim.

Jaume Janer (Terrassa, 1900-1941) és bàsicament conegut per haver estat el primer espanyol en acabar el Tour de França. Ho va fer el 1924 (30è), després d’abandonar tant els anys 1920 i 1921, bàsicament per motius econòmics que el feren tornar. De fet, s’explica que va ser subvencionat per tal que pogués acabar la seva proesa i després va ser rebut com un heroi per la gesta pionera. Tanmateix, una gran injustícia a la seva carrera ha estat que no figuri cap general final de la Volta a Catalunya al seu palmarès, on almenys hi va guanyar quatre etapes. Era, principalment, un corredor força ràpid, i combatiu quan no hi tenia més remei.

Janer era molt jove quan va debutar a la gran ronda de casa, el 1920, on s’hi va presentar ja havent guanyat el campionat d’Espanya el 1919. No va poder fer res contra la superioritat de Pelletier i Nat, però va ser, junt amb Josep Saura, l’únic de casa capaç de plantar-los-hi cara. Fou tercer a… una hora i deu minuts de Pelletier! Les seves dues darrers edicions, de 1926 i 1928, van ser per oblidar: va haver d’abandonar, en el primer cas després d’haver rebut una sanció d’una hora que s’imagina que va ser per ajudes mecàniques indegudes. Recordem, però, els seus millors dies, que van ser les quatre etapes guanyades, totes a l’esprint. Ho va aconseguir a l’etapa final de l’edició de 1924, on va acabar 5è, i a tres de la de 1925, on va ser segon tot i els seus constants moviments, que molts diuen que li venien proporcionats de la força d’haver acabat el Tour de l’any anterior.

Janer i Miquel

Jaume Janer (e) i Muç Miquel (d) eren, a més de grans rivals, bons companys fora de les carreteres.

Qui va evitar les dues victòries de Janer a la Volta va ser, com deia, Muç (o Mus) Miquel; un paio que ha portat molts més maldecaps als arxivistes, i conseqüent desinfomació. La qüestió és una barreja de dos tipus de canvi de noms: el canvi obligat de Miquel pel “Miguel” castellà i Muç per “Mucio”, i la confusió d’aquest cognom per un nom de pila. Així, és habitual consultar resultats a on apareix amb múltiples variants, sigui Miguel Mucio -la més habitual-, Mucio Miquel, etc. Tot sembla apuntar que va néixer al barri barceloní de Les Corts, i va residir a la localitat tarragonina de Vila-seca i a Perpinyà… on hi ha un carrer amb el seu nom!

Aquest potent rodador va participar, igual que Janer, en cinc edicions de la Volta, i es va imposar a les dues que van ser reservades a corredors nacionals. Va basar les seves victòries amb llargues escapades a la primera etapa de cada edició per por a la rapidesa de Janer a les arribades, i un bon treball d’atacs a la resta d’etapes dels seus companys d’equip. Expliquen les cròniques de l’època (que, de fet, semblen més aviat informes escrits per reporters de guerra) que era un corredor força impetuós, que a l’any del seu debut, 1923, ca pagar més d’un poc els seus esforços. Tot i així, va acabar en un decent cinquè lloc a la general, i el guanyador final, el francès Maurice Ville (per darrere seu van tornar a quedar Pelletier i Nat) va dir d’ell que “m’han enganyat, perquè vaig venir a Catalunya pensant que el nivell era molt pobre i aquest tal Mucio serà un gran campió: té força i coratge”.

La seva millor actuació va ser el segon lloc a la general de 1926, tan sols avançat per un brillant Victor Fontan, que posteriorment seria un clar competidor a les muntanyes del Tour de França. Es va acomiadar amb una nova segona plaça el 1928, a la primera de les set victòries de Mariano Cañardo. Aquest és, però, una figura que va més enllà de la realitat de la pròpia Volta i que espero poder explicar-ne peripècies més endavant. Per ara, llarga vida a la Volta i als catalans que hi lluiten!

No sabem el que tenim

dissabte, 29/01/2011

El ciclocròs és una modalitat que s’ha modernitzat molt al llarg del temps. Malgrat que el seu primer campionat del món es va celebrar l’any 1950 -amb victòria de l’escalador de carretera Jean Robic- la cursa “oficiosa” de referència mundial fins a mitjans de segle XX, el Critèrium Internacional parisenc, s’inicià l’any 1924. Així doncs, el que va començar com la història d’uns bojos que van voler anar camp a través en bicicleta, ara s’ha convertit en un espectacle de circuit, amb material i competidors especialitzats, pràcticament religió a Bèlgica quan la competició de fons en carretera està aturada.

Lluny de prestigiosos trofeus com el Superprestige, el GvA (Gazet van Antwerpen, el diari d’Anvers que el patrocina) o la nova Copa Fidea, a Catalunya -com a la resta de l’Estat- ens trobem davant d’una pràctica “en desenvolupament”, gairebé podríem dir que interminable, ja que les tradicions no es poden canviar. Tanmateix, el treball de la comissió de ciclocròs de la Federació Catalana permet la disputa d’una Copa Catalana d’un nivell organitzatiu notable, tenint en compte els difícils temps que viu l’esport -més aviat, el que no surt per televisió- en temes de finançament.

L’edició 2010/11 ha constat de nou proves. Per a fer-nos una idea, el Superprestige i el GvA , concursos de l’elit internacional que es segellaran a finals de febrer, i la ja acabada Copa del Món, han tingut vuit proves, en contraposició a les tan sols quatre que ha tirat endavant la Copa Espanya, afectada per la predilecció dels organitzadors a fer proves internacionals. Els quilometratges, un bon indicador de la qualitat organitzativa, són cada cop més semblants als dels circuits centreeuropeus, anant in crescendo dels 2,15km de mitjana la temporada 2008/09 als 2,3km aproximats d’enguany.

Ciclocròs Mataró

Hermida i Lozano, al capdavant del ciclocròs de Mataró (c) Esport Ciclista Mataró

En aquest context, els catalans han mostrat el seu potencial plantant cara a la major tradició basca -i dels voltants-, fins i tot al llarg dels anys, amb noms històrics com el del manresà Francesc Sala (campió d’Espanya 1982, 1985, 1987 i 1988), que actualment segueix actiu a la categoria màster-50, només superat per Bernat Del Pino tant al final de la Copa com al campionat de Catalunya. A més, la disputa d’aquests campionats a Sant Julià de Vilatorta va deixar veure per primer cop el duel que demostra el nivell català actual: el jove David Lozano i José Antonio Hermida.

Ambdós són bikers complets, és a dir, que combinen aquesta modalitat amb la temporada de BTT. Hermida és sobradament conegut, més que res per ser campió del món de la citada especialitat, i començava allà la seva activitat després d’uns intensos mesos de compromisos publicitaris gràcies al seu èxit. Lozano, en canvi, ja portava força més ritme de competició, amb tres victòries a la Copa de casa i participacions arreu d’Espanya. El de Matadepera porta anys sent referència nacional en categories inferiors, que li han valgut cinc campionats d’Espanya consecutius: un en júnior i els quatre del seu periple sots23.

Una millor posició de sortida i un domini tècnic excepcional -que no tan sols destaca aquí, sinó que s’equipara al nivell internacional, doncs era dels pocs que superava els obstacles sense baixar de la bicicleta al Mundial sots23 de l’any passat a Tabor, on va signar una meritòria dinovena posició-, el portaren a endur-se el títol català. Semblava que el duel es tornaria a repetir a l’última cita de la Copa Catalana a Mataró, però uns problemes mecànics del de Bicis Esteve donà via lliure a la victòria parcial d’Hermida i a la general final d’elits per un habitual lluitador: Francesc Xavier Carnicer, merescut guanyador per la seva regularitat (quatre segons llocs).

Les endarrerides posicions a la graella de sortida -determinada en gran part per les posicions a la Copa Espanya, a on Hermida no va participar i Lozano va haver d’abandonar per caiguda a la prova d’Alcobendas- van passar factura els nostres dos protagonistes al campionat d’Espanya de Zamora, que van haver de gastar la major part dels seus esforços a remuntar posicions. En el seu primer any a la categoria d’elits, Lozano (1988) va poder acabar en cinquena posició. Hermida, per la seva banda, va arribar al cap de cursa en una demostració envejable, i quan estava en condicions de disputar la victòria a l’alabès Javier Ruiz de Larrinaga, una confusió en el cartell de les voltes restants, que estava girat cap a la càmera de televisió, el van relegar a la segona posició.

És molt probable que, amb un lloc decent de sortida (i no em refereixo a la primera línia, sinó tan sols entre els 15 primers, no més enllà de la posició 30 o 40, on estaven), i més donat el pas estret del recorregut del bosc de Valorio, els dos haurien estat al podi, tot i la curta preparació d’un i la joventut d’un altre. Ara, pels pèls, Lozano s’ha quedat fora de la selecció espanyola, i José Antonio Hermida sí que prendrà la sortida demà al Mundial de la disciplina a Sankt Wendel (Alemanya). Ho farà a la última línia. De nou, tornarà a passar-se la hora de competició remuntant posicions i, de nou, seguirem sense saber el que tenim.