El després

divendres, 7/02/2014

Enamorar-se i desenamorar-se. És la sensació que et queda un cop has viscut a Roma un temps. Amb les maletes a la porta, a punt de tornar a casa, és quan reflexiones sobre tot allò que t’aporta una ciutat com la capital italiana. Enamorar-se de l’art, les places, les fonts i els carrers estrets. Desenamorar-se del trànsit, els clàxons i els transports. Una sensació estranya, agredolça, on per sort i clarament predomina el dolç per sobre l’agre.

Roma, capital italiana, capital de l'art / http://www.alumnibocconi.it/

Dolce Vita. Viure a Roma és dolce vita. Amants de l’art, la història i la literatura, Roma és la vostra ciutat. Cada cantonada és un món: una església, una font, un temple. És una ciutat viva, amb un ambient característic i un sense fi de racons per visitar. Dolce vita perquè difícilment menjaràs millor a cap altre lloc. Les millors pizzes i els millors plats de pasta, sense oblidar-se dels gelats més gustosos i els cafès més autèntics. La millor manera de viure Roma és passejar pels seus carrers degustant la seva gastronomia.

El transport, la contaminació i el caos són els contres d’aquesta gran, i bonica, ciutat. Roma és monumental, molt transitada, i això la converteix en anàrquica i desorganitzada. Desplaçar-se sigui en cotxe o transport públic pot esdevenir un infern i els ciclistes viuen cada dia en risc. La millor opció és caminar, encara que les distàncies solen ser llargues fora del centre, o la moto, com la Vespa, típica imatge romana. Els carrers són bruts i els edificis, descuidats. I en l’aire, hi ha alts nivells de pol·lució.

Roma és desendreçada, sí. Poc neta, també. Però cada dia, al pondre’s el sol, reneix la màgia que fa d’aquesta, una ciutat que té molt a oferir. Capital de l’art. L’encant de les ribes del Tevere. Passejades pel centre. Carrers petits i estrets. Vies amples. Edificis impactants. Edificis que passen desapercebuts. Turistes aquí i allà. Romans d’adopció. Romans de tota la vida. Músics a tot arreu que posen la banda sonora. Roma és un lloc per quedar-s’hi, però sobretot és un lloc per tornar-hi.

Poca qualitat, massa control polític

dijous, 30/01/2014

Amb la idea de crear una transmissió radiofònica exclusiva de l’Estat, la companyia Radiofono de Guglielmo Marconi, l’inventor de la ràdio, i l’empresa torinesa SIRAC es van fusionar i va néixer l’Unione Radiofonica Italiana (URI), que temps després es convertiria en la RAI. I d’això enguany en fa noranta anys. Un aniversari que s’ha volgut celebrar amb l’exposició “1924-2014. La Rai racconta l’Italia” al Monument a Vittorio Emanuele II de Piazza Venezia a Roma i també a Milà.

Un homenatge, doncs, a noranta anys de ràdio i seixanta anys de televisió. La història de la RAI és alhora la història d’un país i els seus canvis a nivell social, polític i cultural. És un recorregut per les informacions i notícies que han contribuït a “la formació del sentiment unitari de la nació”. La RAI és essencialment l’entitat que sota els principis d’independència i objectivitat hauria de garantir el servei públic. La RAI és també, però, una empresa que busca finançament a través de la publicitat i d’un cànon que es cobra a tot italià en possessió d’un aparell televisiu.

Però no es pot parlar de la televisió italiana sense mencionar Silvio Berlusconi. Propietari del grup televisiu Mediaset, l’ex primer ministre italià ha estat condemnat recentment per frau fiscal en el què es coneix com a Cas Mediaset. El control que Berlusconi ha exercit sobre la televisió italiana durant els seus llargs anys de mandat (també sobre la RAI) ha estat titllat per alguns com “contrari als estàndards democràtics europeus”. De fet, són molts (polítics, experts, periodistes) els que contínuament han recordat que un control mediàtic tan desmesurat per part d’un primer ministre posa en dubte qualsevol fonament democràtic. El rol de Mediaset sempre ha estat un punt conflictiu. Una televisió que ha rentat la imatge de Berlusconi i li ha facilitat l’accés i la continuïtat al poder. Una televisió buida de continguts periodístics i plena de shows irrellevants. Se’n podria obrir un llarg debat sobre ètica periodística i democràcia.

El què és evident és que la societat italiana conviu amb una televisió poc rigorosa i de baixa qualitat. Sempre parlant en termes generals, és clar. A grans trets, és una televisió que s’ha quedat estancada i fortament marcada pel control exercit a nivell polític, molt influenciada també per la visió catòlica i vaticana dels fets. Una televisió massa centrada en l’entreteniment i poc dedicada a la informació i l’educació.  Un cas que, desafortunadament, recorda a la situació de la televisió a l’estat espanyol.

Els atractius dels Museus Vaticans

divendres, 24/01/2014

Els Museus Vaticans són, sense cap mena de dubte, un dels principals atractius turístics de Roma. Cada dia, centenars de persones recorren els passadissos d’aquesta galeria per acabar descobrint una de les obres d’art més populars: la Capella Sixtina. Un museu que ha vist incrementar les seves visites gràcies al que es considera “l’efecte Bergoglio”. En altres paraules, l’elecció del nou Papa ha propiciat l’increment de la mitjana de visites per any als Museus Vaticans. En concret, l’any 2013 un total de 5.459.000 persones van accedir a la col·lecció del Vaticà. I és que entre les parets d’aquest museu s’hi recullen segles d’història.

L’any 1503, coincidint amb l’inici del seu papat, Juli II començava una col·lecció privada d’escultures que es convertiria en el que és avui un dels museus més importants del món. Emperò, els Museus Vaticans no van néixer com a tal fins els pontificats de Climent XIV i Pius VI. Els Papes van ser, de fet, els primers a posar a disposició del públic galeries d’art pròpies. Al llarg dels segles XIX i XX, el museu va anar incorporant altres estàncies dedicades a l’art etrusc i egipci i, finalment, va completar-se amb obres cristianes, jueves i profanes.

La gran galeria del Vaticà s’ha creat a base de molts papats diferents. Alguns d’aquests pontífexs són ara recordats per gestos que han transcendit en la història. És el cas de Pius XI (Papa entre els anys 1922–1939), que va protagonitzar un dels esdeveniments més recordats, tancant les portes dels Museus Vaticans durant la visita de Hitler a Roma. El dictador alemany, que havia demanat visitar la galeria, es va trobar amb les portes del museu tancades. A la vegada, Pius XI va traslladar-se a Castel Gandolfo en una clara reivindicació contra la persecució nazi de l’Església Catòlica.

La Capella Sixtina / www.ansa.it

En aquella ocasió, Hitler va perdre la possibilitat d’admirar obres de l’Antiguitat Clàssica com el grup escultòric “Laocoont i els seus fills” o l’original còpia de marbre d’“August de Prima Porta”. Però també art dels genis florentins Leonardo da Vinci, Michelangelo i Raffaello. La Pinacoteca, inaugurada l’any 1932, conserva l’enigmàtic i inacabat quadre “Sant Jeroni al desert”, entre altres moltes pintures. Encara que si els Museus Vaticans s’han convertit en gairebé la meca dels amants de les belles arts, és en gran part pels frescos de les Sales de Rafael i la brillant “Escola d’Atenes”, i sobretot per l’espectacular Capella Sixtina, que condensa en una única sala el millor talent del Renaixement italià.

La tercera economia de la zona euro?

dimarts , 17/12/2013

Itàlia és la tercera economia de la zona euro. Amb més de 60 milions de persones dins les seves fronteres, Roma és una de les capitals més importants de l’Eurozona (després de Berlin i París) amb un PIB per càpita de 25.700€ l’any 2012, segons dades de l’Eurostat. Una de les economies més importants i, a la vegada, una de les més perjudicades per la crisi econòmica. Mentre l’Eurozona va confirmar la seva sortida de la recessió durant el segon trimestre d’aquest any, Itàlia continua lluitant contra els seus registres d’expansió.

La situació a Roma està lluny de ser la de la tercera economia de l’Eurozona. La mostra més clara la trobem en l’estat dels transports públics. Les vagues a autobusos, metro i tramvia són pràcticament constants, si bé quasi mai repercuteixen en el dia a dia dels ciutadans. Sovint les vagues són en horaris poc concorreguts, normalment a partir de les vuit del vespre. El motiu? Un comunicat penjat a tots els autobusos explicava als usuaris que ells no havien de ser els principals afectats de la situació. Ara bé, hi hagi vaga o no, els retards en els autobusos són habituals, especialment en caps de setmana.

La crisi de les escombraries del 2011 a Nàpols / www.absolutitalia.com

Si per una cosa és coneguda la ciutat de Nàpols, la tercera en importància a Itàlia, és dissortadament per les muntanyes d’escombraries que s’acumulen en cada cantonada. Arribant a provocar desordre i alarma sanitària, la situació va paralitzar la capital de la Campània l’any 2011. Roma tampoc és considerada una ciutat neta i la necessitat de treballar per conservar-ne el llegat històric i arquitectònic es fa evident. Monuments simbòlics com el Colosseo o el Vaticà es troben actualment en obres.

Així doncs, per què Itàlia és la tercera economia de la zona euro? Amb la forta crisi i les condicions del transport i la neteja sembla una paradoxa. Però es tracta d’un país exportador amb un sistema econòmic connectat amb el món. Itàlia no ha estat exposada de manera excessiva a inversions arriscades i el dèbit s’intenta solucionar mitjançant les privatitzacions. I hi ha qui veu en la tradició estalviadora de les famílies una raó més per afirmar que l’italià és un sistema sòlid. El patrimoni cultural i ambiental, a més, és considerat el més gran del món. Caldrà veure si tots aquests motius són suficientment consistents perquè Itàlia i la seva economia conservin una posició primordial dins l’Eurozona.

El triangle eclesiàstic de Roma

dimarts , 26/11/2013

Les esglésies formen part del gran entramat arquitectònic de Roma. De fet, possiblement són els edificis més presents en els carrers d’aquesta gran i caòtica ciutat. Si mirem el mapa de Roma i busquem les basíliques de Santa Maria Maggiore, San Giovanni in Laterano e Santa Croce in Gerusalemme veurem que les tres dibuixen un triangle. Un fet poc sabut però interessant de conèixer, ja que es tracta de tres de les basíliques més importants de la capital italiana i del cristianisme en general. Cada una amb una història diferent, però les tres emmarcades dins la ruta de pelegrinatge de les set esglésies de Roma.

Santa Maria Maggiore, l’angle més al nord del triangle isòsceles que conformen les tres basíliques, ens transporta a la nit del naixement de Jesús. L’església, una amalgama d’estil paleocristià i barroc, acull avui un reliquiari amb trossos de fusta que la tradició atribueix a la menjadora on el Nen Jesús va ser disposat al néixer. L’aragonès Santos Abril és l’actual arxipreste de la basílica i el seu protocanonge segueix sent el Rei d’Espanya.

La Basílica de San Giovanni in Laterano / www.flickr.com

Segurament més coneguda per les misses que el Papa celebra el Dijous Sant i el dia de Corpus, la Basílica de San Giovanni in Laterano és de fet la mater et caput de totes les esglésies, la més antiga i important d’Occident. I això la situa, fins i tot, per sobre del Vaticà. La basílica custodia les relíquies dels apòstols Sant Pere i Sant Pau, conservades en reliquiaris de principis del segle XIX, després que els originals fossin robats. L’església també alberga, una llegenda medieval explica, un fragment de la taula de l’Últim Sopar.

Mentre la Basílica de San Giovanni in Laterano està lligada al naixement de Jesús, la de Santa Croce in Gerusalemme es troba vinculada a la seva mort. Ho demostra la gran relíquia que s’hi conserva: una part de la Santa Creu, en la qual va ser executat Jesús de Natzaret. La Basílica conté dues capelles, una de les quals dedicada a Sant’Elena i decorada amb un mosaic del segle XV força innovador per l’època: l’autor, Melozzo da Forlì, hi va dibuixar per primera vegada alguns ocells provinents d’Amèrica, com el lloro. Santa Croce in Gerusalemme també conserva les relíquies de San Cesario i Sant’Anastasio.

Berlusconi reviu Forza Italia

dimecres, 20/11/2013

Semblava el final de l’era Berlusconi però, en el fons, eren pocs els que creien que s’havia acabat amb l’exprimer ministre italià. Un condemna per frau fiscal i diversos intents per retirar-li el seu escó de senador no han estat suficients per acabar amb Il Cavaliere, que aquest dissabte anunciava el retorn de Forza Italia, el partit amb què es va introduir al món polític l’any 1994. Un renaixement tenyit d’agredolç per la no adhesió del que fins ara ha estat el gran aliat de Silvio Berlusconi, Angelino Alfano. El “dofí polític” de Berlusconi i actual ministre de l’Interior ha garantit l’estabilitat del govern d’Enrico Letta amb la creació d’un nou grup parlamentari anomenat Nuovo Centrodestra.

La separació del govern arriba poc després que Berlusconi fes dimitir en bloc els seus ministres i rectifiqués, dies després, al donar novament suport a Letta. Ara, el renaixement de Forza Italia torna a sacsejar un govern que ja de per sí és molt inestable. Malgrat ser la tercera economia de la zona euro, Itàlia continua batallant amb una situació dèbil marcada per una crisi política que afecta l’estabilitat econòmica del país. Malauradament, els moviments i les decisions de Berlusconi continuen sent elements claus per l’equilibri italià.

Berlusconi anuncia el seu retorn en el Consell Nacional del PDL / www.formiche.net

El diari Il Corriere della Sera descrivia com a “funeral del Pdl” el moment en què l’exprimer ministre feia pública la fi del Popolo della Libertà. Certament, amb paraules com “la llibertat del nostre país depèn només de nosaltres” justificava l’enterrament d’un partit a favor del renaixement d’un altre. “És molt difícil ser aliat en el Parlament i seure a la mateixa taula en el Consell de Ministres amb qui vol matar políticament el líder d’un partit”. Així s’expressava Berlusconi. Com és habitual, usant un llenguatge exhortatiu, dramàtic. Basat en el voler retenir l’atenció. Emotiu. Populista. Sense miraments.

Pot permetre’s Itàlia i els italians el nou ritorno in campo de Berlusconi? Quins efectes tindrà sobre l’Executiu Letta? El Govern sortirà reforçat o debilitat? Quin paper desenvoluparà el president Giorgio Napolitano? En qualsevol cas, la tornada a la política de Berlusconi significa el retorn d’un home condemnat per la justícia i que, uns dies enrere, va mostrar de nou que ha perdut del tot el seny al comparar la situació de la seva família amb la que vivien els jueus durant l’Alemanya nazi. Una eventual tornada com a cap de Govern, en definitiva, deixaria els italians en evidència, incapaços de desfer-se d’un polític que els taca la pròpia imatge amb masclisme, corrupció i cobdícia.

De la Curia Pompeii a la casa de gats de carrer

dimarts , 5/11/2013

Les bases de la nostra història les trobem en l’Imperi Romà, així com també en l’antiga Grècia. Aproximadament 1.200 anys que van veure evolucionar i créixer la ciutat de Roma. En tot aquest llarg període, l’actual capital italiana va viure alguns dels episodis més destacats històricament parlant. Avui en dia, els ciutadans passegen pels carrers que un dia van ser el centre del món sense saber –o sense recordar– que milers d’anys enrere, en aquell punt concret, es va produir algun gran fet històric vinculat a algun gran personatge.

Si parlem de l’Imperi Romà, segurament la figura que ens ve en ment és la de Juli Cèsar (100 – 44 aC). Considerat “l’intel·ligència” del Primer Triumvirat, va ser assassinat en una conspiració encapçalada per Cassius i Brutus. El 15 de març de l’any 44 aC, Juli Cèsar va ser apunyalat al Teatre de Pompeu, situat a l’actual i cèntrica àrea arqueològica de Torre Argentina. La localització exacta de la seva mort es coneix des de l’any passat, gràcies a les investigacions d’un equip del Consejo Superior de Investigacions Científicas (CSIC). El punt es troba al centre del fons de la Curia Pompeii i es va poder localitzar per una estructura de formigó que August, fill adoptiu de Juli Cèsar, va fer col·locar en honor al seu pare.

Plaça Largo di Torre Argentina, lloc on Juli Cèsar fou assassinat / www.ancientrome.ru

Els turistes que visiten Roma no només solen desconèixer aquest punt exacte on va morir l’emperador romà, sinó també la història i la rellevància del lloc. La plaça Largo di Torre Argentina albergava, des del segle I aC, el Teatre Pompeu, el primer edifici construït amb marbre, que comptava a més amb un espai per a trobades públiques. La reunió puntual del Senat d’aquell idus de març de l’assassinat de Juli Cèsar n’és un exemple.

Seguint amb la tradició romana de reutilitzar-ho tot, la vida del Teatre Pompeu no va acabar quan van decidir tapiar-lo. Reinventat primer com a latrina pública i després com a pedrera, és avui la residència d’una família de gats de carrer. Els felins custodien el que queda de testimoniatge de la mort del líder polític romà. Hi tindrà la seva amant Cleopatra, el seu amor als gats de tots conegut, alguna cosa a veure?

La Roma subterrània

dimecres, 23/10/2013

Roma és un museu a l’aire lliure. Places, carrers i escultures que conserven l’essència del què un dia va ser l’imperi més gran del món occidental. Però més enllà de la Roma visible als ulls dels turistes, una altra ciutat desconeguda s’amaga sota terra. De fet, bona part dels orígens de la capital descansen sota els seus principals monuments. És la Roma dels plebeus, aquells que vivien sota el poder dels grans emperadors, però també una Roma que s’ha vist superada pel món modern. En 200 anys, només s’ha desenterrat un 10% del subsòl romà, una dada que evidencia tot el que encara queda per descobrir sobre la ciutat eterna.

Tot aquest gran patrimoni històric que Roma conserva als seus peus ha dificultat la creació de línies de metro. Fins ara n’hi ha dues en funcionament (la A i la B, amb una petita desviació anomenada B1), una en construcció (Línia C) i una en projecció (Línia D). Sovint, les excavacions han posat al descobert edificis de gran valor històric que han obligat a desviar les línies o a aturar-ne la construcció. L’any 2007, els treballs de la línia C sota la coneguda Piazza Venezia van destapar el descobriment més important dels últims vuitanta anys a la capital italiana: l’Auditorium d’Adriano, emperador de l’Imperi Romà entre els anys 117 i 138, considerat el “centre cultural” de l’època.

La primera Basílica de Sant Climent / www.lighthouseoftravel.it

Seixanta metres per sota el caos dels carrers, un pot aïllar-se i desvestir els secrets d’aquells que un dia van fundar la ciutat. Destapar, en definitiva, la Roma oculta. El subterrani està ple a vessar d’històriques esglésies. Un exemple és la Basílica de Sant Climent. Van necessitar-se gairebé deu segles per redescobrir les restes del que havia sigut el temple premedieval. Les excavacions ens permeten també transportar-nos fins al moment que la religió monoteista començava a florir. Entre el turó Palatí i l’Aventí, molt a prop del que havia sigut el Circ Màxim, existia un temple pagà, amagat ara sota una antiga fàbrica de pasta. Mentre l’aristocràcia i la plebs gaudien de curses de cavalls i lluites de gladiadors, els fidels de Mitra es reunien de manera clandestina per a realitzar cerimònies iniciàtiques. Avui, però, no està obert al públic.

Quantes coses desconeixem encara de la capital d’Itàlia? Quants anys més es necessitaran per desenterrar tots els seus vestigis? Trobaran els arqueòlegs la peça clau per entendre tres mil anys d’història? Sigui com sigui, la feina feta fins avui dia té un valor incalculable. I, per què no, és també una bona alternativa per descobrir una altra dimensió de la ciutat eterna.

Lampedusa, el punt negre del Mediterrani

dimarts , 15/10/2013

Més de mig món parla, des de fa setmanes, de Lampedusa. Una petita illa italiana situada al Mediterrani que s’ha convertit en el punt d’arribada de centenars d’immigrants que deixen enrere la seva Àfrica natal. Però la notícia principal és el com hi arriben. Dues setmanes enrere, més de 300 persones van perdre la vida després del naufragi de la seva pastera, un fet que ha tornat a posar al centre d’atenció la immigració i la situació que viuen els països del sud d’Europa.

Fugir és l’única sortida per molts africans que es veuen obligats a marxar empesos per una fam que no perdona. Deixen enrere països arrasats per la pobresa i arrisquen la vida que coneixen per una altra per descobrir. L’arrisquen ja des del moment que l’absència d’esperança venç i es llancen al mar en pèssimes embarcacions on moure’s està prohibit per l’alta probabilitat d’enfonsar-se.

No és la primera vegada que el trajecte desencadena en un naufragi com el del passat 3 d’octubre. 155 persones van sobreviure i 359 van perdre la vida, entre elles menors i dones embarassades. Dades de l’ONU comptabilitzen que, entre el 1998 i 2011, 13.500 persones van morir al Mediterrani i l’observatori Fortress Europe situa les víctimes dels darrers vint anys en 20 mil morts. El drama no cessa, i ho demostren les 50 víctimes més d’una altra pastera naufragada a Lampedusa la setmana passada.

Monument "Porta di Lampedusa - Porta d'Europa", dedicat als immigrants morts al mar / www.amaniforafrica.it

El govern italià, mentrestant, envia militars a la costa del Mediterrani, sota l’operació “Mare Nostrum”, per vigilar i prevenir tragèdies com les esdevingudes recentment. L’únic que els queda a les víctimes és l’escultura “Porta di Lampedusa – Porta d’Europa” feta en honor als immigrants morts al mar. I l’únic que li queda a Europa és afrontar els fets: 30.000 immigrants han arribat a Itàlia en el que portem d’any, gairebé el doble que en tot el 2012. Les xifres de la costa espanyola, sobretot a la província de Cadis, segueixen una tendència diferent, però no deixen de ser pessimistes. Que el nombre d’immigrants arribats per mar procedents del nord de Marroc hagi disminuït un 27,14% respecte l’any passat significa que el problema encara no s’ha resolt.

Al voltant d’aquesta qüestió es generen moltes preguntes i poques respostes. Què s’hi pot fer i com es pot actuar davant una situació com aquesta? Itàlia es troba desbordada davant l’arribada d’immigrants a Lampedusa i espera una ajuda europea que fins ara ha estat insuficient. I, mentre Roma i Brussel·les discuteixen quina és la millor solució, desenes i desenes d’immigrants arriben cada setmana a la costa italiana en condicions pèssimes. Amb això es fa evident una de les grans problemàtiques de la Unió Europea: els països del sud no estan preparats per l’arribada massiva d’immigrants a les seves costes, però no podran tirar endavant si la resta d’Europa no hi col·labora.

Història, religió i cultura a Assisi

diumenge, 29/09/2013

Més enllà de Roma i la Ciutat del Vaticà, Itàlia alberga nombroses poblacions amb un passat històric i religiós molt valuós. Una d’aquestes és Assisi (Assís), situada a vint-i-sis quilòmetres de Perugia, a la regió d’Umbria. Emplaçat en un panorama paisatgístic immillorable, aquest petit municipi acull la coneguda Basilica di San Francesco, on descansen les restes mortals d’aquest sant. San Francesco d’Assisi és el fundador de l’Ordre Franciscana i les Germanes Clarisses, conegut com l’home de la pau que va portar una vida austera i simple dedicada als més pobres.

El 13 de març d’enguany, el Vaticà escollia nou Papa. Quan el cardenal Jean-Louise Tauran va anunciar des del balcó el tradicional Habemus Papam, va indicar que el nou Pontífex havia escollit el nom de Francesc. Més tard, Jorge Mario Bergoglio va explicar que la seva elecció volia homenatjar a San Francesco d’Assisi. “Porto el nom de Francesc perquè voldria una Església pobre i pels pobres”, va assegurar. Coincidint amb la festivitat de Sant Francesc, el Papa visitarà Assisi aquest divendres en una nova reivindicació a favor dels pobres i la pau.

Basilica di San Francesco in Assisi

El patrimoni arquitectònic i cultural d’Assisi, però, va més enllà de l’emblemàtica basílica dedicada al patró d’Itàlia. Pels carrers d’aquesta ciutat seràfica trobem llocs d’interès que ens transporten a l’època dels romans, com el Temple de Minerva, a l’Edat Medieval o als anys del Renaixement i el Barroc. Els turistes s’apropen a Assisi per passejar per calçades amb pendent cobertes de llambordes fosques. Entre cases de pedra que saben lluir el seu atractiu. No hi ha dubte, amb tot, que el que destaca més de la població és la seva història eminentment religiosa. La Basilica di Santa Chiara, per exemple, un dels punts més visitats, va començar a construir-se poc després de la mort i la canonització de la beata que li dóna el nom, a mitjan segle XIII. L’església conté el Crucifix de Sant Damià a qui, explica la llegenda, Francesc d’Assís estava pregant quan va rebre la paraula de Déu.

Seguint amb la vocació franciscana d’ajudar als més desfavorits, la població d’Assisi va convertir-se en el refugi de centenars de jueus que fugien de la invasió alemanya durant la Segona Guerra Mundial. L’esportista italià Gino Bartali, conegut per ser el ciclista del règim de Mussolini, és recentment també conegut per haver contribuït en salvar els refugiats: durant anys va transportar documents d’identitat falsos amagats en la seva bicicleta que després donava als jueus. En els 186 km2 que ocupa Assisi s’hi amagaven històries que amb els anys s’han anat destapant. En quedaran més per descobrir?

Piazza del Comune a Assisi