Arxiu del mes: octubre 2013

La Roma subterrània

dimecres, 23/10/2013

Roma és un museu a l’aire lliure. Places, carrers i escultures que conserven l’essència del què un dia va ser l’imperi més gran del món occidental. Però més enllà de la Roma visible als ulls dels turistes, una altra ciutat desconeguda s’amaga sota terra. De fet, bona part dels orígens de la capital descansen sota els seus principals monuments. És la Roma dels plebeus, aquells que vivien sota el poder dels grans emperadors, però també una Roma que s’ha vist superada pel món modern. En 200 anys, només s’ha desenterrat un 10% del subsòl romà, una dada que evidencia tot el que encara queda per descobrir sobre la ciutat eterna.

Tot aquest gran patrimoni històric que Roma conserva als seus peus ha dificultat la creació de línies de metro. Fins ara n’hi ha dues en funcionament (la A i la B, amb una petita desviació anomenada B1), una en construcció (Línia C) i una en projecció (Línia D). Sovint, les excavacions han posat al descobert edificis de gran valor històric que han obligat a desviar les línies o a aturar-ne la construcció. L’any 2007, els treballs de la línia C sota la coneguda Piazza Venezia van destapar el descobriment més important dels últims vuitanta anys a la capital italiana: l’Auditorium d’Adriano, emperador de l’Imperi Romà entre els anys 117 i 138, considerat el “centre cultural” de l’època.

La primera Basílica de Sant Climent / www.lighthouseoftravel.it

Seixanta metres per sota el caos dels carrers, un pot aïllar-se i desvestir els secrets d’aquells que un dia van fundar la ciutat. Destapar, en definitiva, la Roma oculta. El subterrani està ple a vessar d’històriques esglésies. Un exemple és la Basílica de Sant Climent. Van necessitar-se gairebé deu segles per redescobrir les restes del que havia sigut el temple premedieval. Les excavacions ens permeten també transportar-nos fins al moment que la religió monoteista començava a florir. Entre el turó Palatí i l’Aventí, molt a prop del que havia sigut el Circ Màxim, existia un temple pagà, amagat ara sota una antiga fàbrica de pasta. Mentre l’aristocràcia i la plebs gaudien de curses de cavalls i lluites de gladiadors, els fidels de Mitra es reunien de manera clandestina per a realitzar cerimònies iniciàtiques. Avui, però, no està obert al públic.

Quantes coses desconeixem encara de la capital d’Itàlia? Quants anys més es necessitaran per desenterrar tots els seus vestigis? Trobaran els arqueòlegs la peça clau per entendre tres mil anys d’història? Sigui com sigui, la feina feta fins avui dia té un valor incalculable. I, per què no, és també una bona alternativa per descobrir una altra dimensió de la ciutat eterna.

Lampedusa, el punt negre del Mediterrani

dimarts , 15/10/2013

Més de mig món parla, des de fa setmanes, de Lampedusa. Una petita illa italiana situada al Mediterrani que s’ha convertit en el punt d’arribada de centenars d’immigrants que deixen enrere la seva Àfrica natal. Però la notícia principal és el com hi arriben. Dues setmanes enrere, més de 300 persones van perdre la vida després del naufragi de la seva pastera, un fet que ha tornat a posar al centre d’atenció la immigració i la situació que viuen els països del sud d’Europa.

Fugir és l’única sortida per molts africans que es veuen obligats a marxar empesos per una fam que no perdona. Deixen enrere països arrasats per la pobresa i arrisquen la vida que coneixen per una altra per descobrir. L’arrisquen ja des del moment que l’absència d’esperança venç i es llancen al mar en pèssimes embarcacions on moure’s està prohibit per l’alta probabilitat d’enfonsar-se.

No és la primera vegada que el trajecte desencadena en un naufragi com el del passat 3 d’octubre. 155 persones van sobreviure i 359 van perdre la vida, entre elles menors i dones embarassades. Dades de l’ONU comptabilitzen que, entre el 1998 i 2011, 13.500 persones van morir al Mediterrani i l’observatori Fortress Europe situa les víctimes dels darrers vint anys en 20 mil morts. El drama no cessa, i ho demostren les 50 víctimes més d’una altra pastera naufragada a Lampedusa la setmana passada.

Monument "Porta di Lampedusa - Porta d'Europa", dedicat als immigrants morts al mar / www.amaniforafrica.it

El govern italià, mentrestant, envia militars a la costa del Mediterrani, sota l’operació “Mare Nostrum”, per vigilar i prevenir tragèdies com les esdevingudes recentment. L’únic que els queda a les víctimes és l’escultura “Porta di Lampedusa – Porta d’Europa” feta en honor als immigrants morts al mar. I l’únic que li queda a Europa és afrontar els fets: 30.000 immigrants han arribat a Itàlia en el que portem d’any, gairebé el doble que en tot el 2012. Les xifres de la costa espanyola, sobretot a la província de Cadis, segueixen una tendència diferent, però no deixen de ser pessimistes. Que el nombre d’immigrants arribats per mar procedents del nord de Marroc hagi disminuït un 27,14% respecte l’any passat significa que el problema encara no s’ha resolt.

Al voltant d’aquesta qüestió es generen moltes preguntes i poques respostes. Què s’hi pot fer i com es pot actuar davant una situació com aquesta? Itàlia es troba desbordada davant l’arribada d’immigrants a Lampedusa i espera una ajuda europea que fins ara ha estat insuficient. I, mentre Roma i Brussel·les discuteixen quina és la millor solució, desenes i desenes d’immigrants arriben cada setmana a la costa italiana en condicions pèssimes. Amb això es fa evident una de les grans problemàtiques de la Unió Europea: els països del sud no estan preparats per l’arribada massiva d’immigrants a les seves costes, però no podran tirar endavant si la resta d’Europa no hi col·labora.