Poca qualitat, massa control polític

Amb la idea de crear una transmissió radiofònica exclusiva de l’Estat, la companyia Radiofono de Guglielmo Marconi, l’inventor de la ràdio, i l’empresa torinesa SIRAC es van fusionar i va néixer l’Unione Radiofonica Italiana (URI), que temps després es convertiria en la RAI. I d’això enguany en fa noranta anys. Un aniversari que s’ha volgut celebrar amb l’exposició “1924-2014. La Rai racconta l’Italia” al Monument a Vittorio Emanuele II de Piazza Venezia a Roma i també a Milà.

Un homenatge, doncs, a noranta anys de ràdio i seixanta anys de televisió. La història de la RAI és alhora la història d’un país i els seus canvis a nivell social, polític i cultural. És un recorregut per les informacions i notícies que han contribuït a “la formació del sentiment unitari de la nació”. La RAI és essencialment l’entitat que sota els principis d’independència i objectivitat hauria de garantir el servei públic. La RAI és també, però, una empresa que busca finançament a través de la publicitat i d’un cànon que es cobra a tot italià en possessió d’un aparell televisiu.

Però no es pot parlar de la televisió italiana sense mencionar Silvio Berlusconi. Propietari del grup televisiu Mediaset, l’ex primer ministre italià ha estat condemnat recentment per frau fiscal en el què es coneix com a Cas Mediaset. El control que Berlusconi ha exercit sobre la televisió italiana durant els seus llargs anys de mandat (també sobre la RAI) ha estat titllat per alguns com “contrari als estàndards democràtics europeus”. De fet, són molts (polítics, experts, periodistes) els que contínuament han recordat que un control mediàtic tan desmesurat per part d’un primer ministre posa en dubte qualsevol fonament democràtic. El rol de Mediaset sempre ha estat un punt conflictiu. Una televisió que ha rentat la imatge de Berlusconi i li ha facilitat l’accés i la continuïtat al poder. Una televisió buida de continguts periodístics i plena de shows irrellevants. Se’n podria obrir un llarg debat sobre ètica periodística i democràcia.

El què és evident és que la societat italiana conviu amb una televisió poc rigorosa i de baixa qualitat. Sempre parlant en termes generals, és clar. A grans trets, és una televisió que s’ha quedat estancada i fortament marcada pel control exercit a nivell polític, molt influenciada també per la visió catòlica i vaticana dels fets. Una televisió massa centrada en l’entreteniment i poc dedicada a la informació i l’educació.  Un cas que, desafortunadament, recorda a la situació de la televisió a l’estat espanyol.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús