Murrayfield, el temple escocès

divendres, 4/04/2014

L’estadi de Murrayfield (Edimburg) és un dels estadis amb més tradició del rugbi europeu. L’estadi de Murrayfield és propietat de la Scottish Rugby Union, i és l’escenari on el XV del Card disputa els seus partits com locals.

La federació escocesa va comprar els territoris sobre els que actualment es troba l’estadi de Murrayfield ‘any 1924, i no va ser fins un any més tard, al 1925, que l’estadi va ser inaugurat. La data d’inauguració oficial de l temple escocès fou el 21 de març de 1925, aprofitant un Escòcia-Anglaterra que va acabar amb victòria dels locals sobre l’ auld enemy. Aquell 1925 Escòcia s’emportaria el Torneig de les Cinc Nacions, completant el primer Grand Slam de la història del rugbi escocès.

old murrayfield.jpg

El vell Murrayfield vist des de l'aire. Any 1929.

Durant la Segona Guerra Mundial l’estadi de Murrayfield es va posar a disposició de les forces armades del Regne Unit, que el van fer servir com magatzem i camp d’instrucció dels soldats britànics. Durant aquells anys es van disputar dos partits internacionals contra Anglaterra (seguint la tradició de la Copa Calcutta) entre militars de nord i sud del Mur d’Adrià. La recaptació de les taquilles generades aquells dies va ser destinada al suport econòmic de les forces armades, immerses en la guerra contra el nazisme i el feixisme.

Un cop acabada la guerra l’estadi va tornar a ser utilitzat per la federació escocesa, que va tornar a fer de l’estadi la seu oficial de la selecció del Card. De fet, va ser a Murrayfield l’any 1975 on es va batre el rècord d’assistència en un partit de rugbi fins aquell moment, amb 104.000 espectadors a les grades de Murrayfield gaudint d’un partit contra la màgica selecció de Gal·les dels anys 70. Aquell rècord seria superat per Sydney trenta anys després, però encara avui roman com l’esdeveniment esportiu amb més espectadors a la història del Regne Unit.

L’estadi dels anys 20 s’estava envellint, i la Scottish Rugby Union va decidir reformar el seu estadi per adaptar-lo a les necessitats del rugbi modern, tals com la construcció de modernes i segures graderies de formigó, amb tots els espectadors asseguts i a cobert de les freqüents precipitacions i amb l’ instal·lació d’enllumenat artificial que permetia practicar rugbi fora de les hores centrals del dia. La modernització de Murrayfield va culminar el 1995, i va convertir el temple del rugbi escocès en un dels estadis més segurs i confortables de tot el Regne Unit. L’aforament final de l’estadi es va fixar en 67.000 espectadors, i es va conservar una recta d’atletisme de 100 metres just al davant de la tribuna principal de l’estadi.

El segle XXI i l’obertura a nous esports

Gràcies al seu confort i seguretat, Murrayfield es va convertir en la llar de la franquícia celta Edinburg Rugby, equip professional escocès que disputa la Celtic League, amb altres equips d’Escòcia, Irlanda, Gal·les i el nord d’Itàlia. Ara bé, les assistències als partits de l’equip d’Edimburg volten els 10.000 o els 15.000 espectadors, cosa que provoca certa sensació de buidor a les grades de Murrayfield, fins al punt que els responsables d’Edimburg Rugby i de la Scottish Rugby Union hagin decidit construir un nou estadi (molt més petit) per la franquícia de la capital escocesa.

Murrayfield_1400190c.jpg

Vista parcial del nou Murrayfield.

Però no només el rugbi ha utilitzat l’estadi en alguna ocasió. Murrayfield va ser l’escenari on els Hearts (un club de futbol d’Edimburg) va disputar els partits de local de la Copa de la UEFA de la temporada 2004-2005 al temple escocès, i també l’Hibernian (l’altre gran club d’Edimburg) va utilitzar Murrayfield com escenari per jugar un partit amistós de pre-temporada l’any 2008 contra el Barça, en el primer partit que Pep Guardiola es va asseure a la banqueta del Futbol Club Barcelona.

Murrayfield va ser també l’escenari de diverses finals de la Challenge Cup de rugbi XIII als anys 2000, 2002 i 2003. També va hostatjar el Magic Weekend de 2009. A Murrayfield fins i tot s’hi van disputar partits de futbol americà, ja que la franquícia escocesa de la NFL Europe, els Scottish Claymores, van utilitzar el temple del rugbi escocès i Hampden Park (el gran temple del futbol a Escòcia) com a estadis on disputaven els seus partits de local entre els anys 1995 i el 2004.

Per últim, fa uns mesos la BBC Sports va anunciar que la Scottish Rugby Union havia obert la porta a un possible i eventual acord de patrocini de l’estadi, seguin el model de Lansdowne Road (patrocinat per Aviva) o el també mític Ellis Park (patrocinat per Coca Cola). Aquesta possibilitat va obrir un intens debat entre els aficionats i amants del rugbi escocesos, que (al igual que irlandesos i sud-africans) no veuen amb bons ulls vincular a determinades multinacionals els noms d’estadis que formen part del patrimoni emocional i esportiu col·lectiu.

Prèvia Sis Nacions 2014

dimecres, 15/01/2014

El torneig de les Sis Nacions de 2014 està a punt de començar. Un any més, les potències del rugbi europeu es veuran les cares a les grans catedrals del continent per decidir qui és el gran campió europeu. De fet, l’edició d’enguany es presenta molt atractiva i igualada, ja que no hi ha cap equip que sembli molt superior als altres, i tal com hem estat veient en els darrers anys, qualsevol selecció “petita” (entenent com selecció petita a conjunts extraordinaris com Itàlia o Escòcia) pot complicar-li la vida a qualsevol selecció potent.

Anglaterra

El XV de la Rosa segueix el seu procès de renovació i millora que els ha de portar al seu millor estat de forma a la Copa del Món de l’any vinent en la que seran amfitrions. Els homes de Stuart Lancaster són un conjunt encara jove, on els jugadors de Northampton i Leicester formen la columna vertebral de la selecció (Hartley, Lawes, Tom Wood pels Saints i Tom Youngs, Dan Cole i Dan Youngs per part dels Tigers). La clau de l’evolució del joc del XV de la Rosa ha de ser el seu mig del camp: si Lancaster confia en la parella de Saracens Wiggleswoth-Farrell, podem esperar una Anglaterra mecànica, que abusa del joc de davanters i que no regula les transaccions al costat obert del camp.

França-Anglaterra.jpg

A favor:Un equip poc atractiu plàsticament però molt fort i ben treballat que aspira a tot, especialment perillós enguany: amb l’orgull ferit per la humiliació del Milleniu, els homes de Sa Majestat voldran arrasar Europa per demostrar al món del rugbi qui són els inventors d’aquest esport. En contra: Anglaterra té un calendari complicat. Començarà el Sis Nacions a Paris, i haurà de visitar el sempre difícil Murrayfield l’any del referèndum per la independència d’Escòcia, en un partit que es preveu intens i simbòlic. Per contra rebrà a Irlanda i a Gal·les a Twickenham, en la gran oportunitat de revenjar l’afronta del Millenium. Per acabar, haurà de despalaçar-se a Roma i superar els valerosos italians.

França

El XV del Gall inicia l’any de la seva recuperació cercant la seva pròpia identitat. Després d’un desastrós 2013 en què els homes de Philippe Saint-André van fer el ridícul, el conjunt gall haurà de suar de valent per tornar a regnar a Europa. PSA confia en la seva guàrdia veterana (Dusatoir, Mas, Skrela, Papé, Picamoles, Nyanga, Basteraud, Mermoz i Médard), homes que van arribar a la final de la Copa del Món fa dos anys i que van mantenir contra les cordes als All Blacks al seu Mundial. A més a més, una nova generació de jugadors puja amb molta força (Guitone, Huget, Fofana, Vahaamina, Le Roux i Plisson). Si França troba les peces adequades al mig del camp, on fa anys que cap obertura és capaç de dignificar l’enorme herència del dorsal 10 gal, França pot aspirar a tot. Els homes de Saint-André tenen les millors individualitats d’Europa, amb diferència. Ara caldrà veure si PSA pot convertir-los en un equip, un bloc granític. Si ho fa, França pot recuperar la “grandeur”.

A favor: Els noms i la qualitat dels seus jugadors. En contra: No sembla que PSA encara hagi trobat la fórmula per fer rutllar la maquinària de la selecció francesa. De fet, centres com Basteraud no responen al patró de joc tradicional dels “bleus”. Caldrà veure com el relleu generacional dels Fickou, Plisson o Doussain prenen posicions en una nau que és a la vora de perdre’s a la deriva. La darrera oportunitat de Saint-André.

Irlanda

El XV del Trebol comença l’any I sense Ronan O’Gara i l’any 0 sense Brian O’Driscoll. El genial centre de Leinster disputa enguany el seu darrer gran campionat amb la seva selecció, i de ben segur que tant ell com els seus companys volen acomiadar el millor jugador europeu del segle XXI amb un bon gust de boca. Altrament, els celtes del tècnic neozelandès debutant Joe Schmidt ja han començat a oblidar els temps de la “generació d’or” del tombant de segle i han trobat recanvis de garanties per un conjunt amb molt de talent però excessivament anàrquic, que funciona a batzegades. Irlanda pot fer front i derrotar a qualsevol rival, però també pot desaparèixer partits sencers de la gespa i fer vagar quinze homes sense ànima per les catedrals europees. Els Best, Cronin, O’Callaghan, O’Brien, Heaslip, Murray, Jackson, Sexton, Madigan, Keith Earls, Marshall i Bowe acompanyaran a les darreres batalles del gran capità Brian O’Driscoll. I si troben la tecla adequada, poden fer saltar la banca a Londres, objectiu històric dels irlandesos.

Jamie+Roberts+Tomas+O+Leary+Ireland+v+Wales+apDeR_TjrbHl.jpg

A favor: un conjunt que tothom coneix de memòria i que pot derrotar a qualsevol equip del món gràcies al seu joc elèctric i letal. A més a més, tenen un calendari propici a Dublín (contra Gal·les, Escòcia i Itàlia com locals). En contra: L’equip s’apaga de forma inexplicable i es perd durant molts minuts, que impossibiliten, en molts casos, les victòries irlandeses. A més a més, ha de visitar Londres i París, pel que un nou Grand Slam sembla una tasca impossible.

Itàlia

L’”azzurra” ha estat la selecció que més ha progressat al rugbi mundial els darrers anys. Els homes de Jaques Brunel ja fa anys que van deixar de ser la ventafocs del Sis Nacions i ara són un conjunt capaç de plantar cara i derrotar a qualsevol selecció europea. Gràcies a una davantera molt eficaç i compacte i a una gran tasca de pressió a la zona de creació rival, Itàlia s’ha convertit en un rival molt dur, capaç de fer tremolar Anglaterra a Twickenham o derrotar a França a l’Olímpic de Roma. De fet, molts analistes coincideixen a dir que la parella Zanni-Parisse a la tercera línia és la millor del món en el traball de pressió a camp obert, amb permís dels  neozelandesos. Una Itàlia amb cert regust usapista (el seleccionador Brunel va ser entrenador de la USAP, i el jove obertura Tommasso Allan i l’aler Tommasso Benvenutti són integrants del conjunt nord-català) i comandada pels eterns Castrogiovanni, Ghiraldini, Rizzo, García i els germans Mauro i Mirco Bergamasco buscarà fer saltar la banca a Cardiff, Dublín i París, i intentar derrotar a anglesos i escocesos a Roma.

A favor: Un equip molt compacte i equilibrat, amb una base que porta molts anys treballant junta i que sap a què vol jugar. En contra: Itàlia pateix massa a la zona ample del camp, contra equips amb tres quarts ràpids i potents. La defensa italiana es basa en el joc d’agrupaments i fases estàtiques, i no és capaç de frenar els rivals quan aquests plantegen accions ràpides a la zona oberta del camp.

Escòcia

El XV del Card va viure un cert ressorgiment durant la passada edició del Sis Nacions. Escòcia, de la mà de l’interí Scott Johnson, es presenta al Sis Nacions de 2014 envoltada de misteri i dubtes. El XV del Card tornarà a ser l’equip competitiu i compacte que es va intuir en algus partits de l’any passat o tornarà a ser l’equip acomplexat incapaç de finalitzar les accions ofensives a la zona de marca rival?

A favor: La solvència d’homes com Ross Ford, Euan Murray, Richie Gray, Laidlaw o el jove Fusaro permet pensar que el XV del Card pot plantar cara als seus rivals, especialment als partits de Murrayfield. En contra: Escòcia és un conjunt certament irregular, que encara no ha acabat de definir quin patró de joc vol seguir. Poc expeditius en la tres quarts, els escocesos tampoc destaquen per tenir la millor davantera del campionat.

Gal·les

El campió de les dues darreres edicions del Sis Nacions busca enguany el tercer títol consecutiu, si pot ser, completant un nou Grand Slam, tal com van fer al 2012. Els homes de Warren Gatland són els favorits a la victòria final, ja que a més del seu exquisit tracte a l’oval i el seu joc dinàmic, alegre, plàstic i combinatiu, cal sumar-hi l’enorme estat de forma d’alguns dels seus jugadors, que es troben en els millors anys de la seva carrera. Els Warbuton, Halfpenny, Adam Jones i companyia volen repetir els èxits de la màgica selecció gal·lesa dels anys setanta del segle passat i instaurar la seva hegemonia a Europa. Un conjunt que encara segueix en creixement amb la vista posada, en un horitzó no massa llunyà, en la Copa del Món de l’any vinent.

Wales Grand Slam.jpg

A favor: Gal·les és l’actual campió. Defensa títol amb el millor seleccionador europeu (Gatland) i amb el XV més equilibrat de tot l’hemisferi nord. En contra: els seus rivals ja coneixen el sistema tàctic dels dracs i els moviments de les seves estrelles. A més a més, el fet de ser el rival a guanyar motivarà especialment als anglesos, ansiosos de revenjar el seu honor a Twickenham.

2013, l’any en negre

divendres, 27/12/2013

L’any 2013 ha estat l’any dels “All Blacks”. El millor equip esportiu del món, fent les gestes més grans en la història del rugbi. Un any que quedarà gravat a la memòria dels aficionats i amants del rugbi. 2013 ha estat, sense cap mena de dubte, l’any en negre.

all blacks.jpg

Us reprodueixo l’article que vam publicar al diari Ara el dia després de la gesta neozelandesa a Dublín:

Els “All Blacks” de Nova Zelanda són l’equip esportiu amb un major percentatge de victòries a tot el planeta. Els homes de negre (que abans de cada partit executen la “Haka” o dansa tribal maori en honor de l’equip contra qui juguen) són un mite del món de l’esport, un grisol cultural dels aborígens maoris i dels colons anglosaxons, l’orgull de tot un país. Actuals campions del món i referent mundial del rugbi, els “All Blacks” han conquerit la darrera gran fita que els hi faltava, la de completar un any natural amb ple de victòries en cadascun dels partits disputats.

Durant el 2013 els “All Blacks” han sumat catorze victòries en cadascun dels catorze partits que han disputat al llarg de l’any. Per assolir la seva gesta, els neozelandesos han completat un històric ple de victòries al “Rugby Championship” -torneig que disputen les quatre potències de l’hemisferi sud, és a dir, l’Argentina, Austràlia, Sud-Àfrica i la pròpia Nova Zelanda durant els mesos d’hivern austral-. Però no contents amb la gesta de conquerir el primer “Grand Slam” de la història al campionat de l’hemisferi sud havent conquerit grans places fortes de l’hemisferi sud com Johannesburg, Sydney o La Plata, els “All Blacks” han seguit la seva ratxa triomfal durant la visita de la selecció francesa -actual subcampiona del món- a l’hemisferi sud al mes de juny que va acabar amb tres victòries locals als tres partits disputats a terres neozelandeses i que ha seguit durant la tradicional gira europea dels neozelandesos al mes de novembre. Precisament ha estat durant la gira europea d’aquest mes de novembre que els neozelandesos han conquerit les tres grans catedrals del rugbi europeu, amb ple de victòries a Londres, París i Dublín, completant els millors registres en un any natural en tota la història del rugbi internacional.

Més enllà dels grans resultats dels “All Blacks”, primera selecció de rugbi que tanca un any natural amb ple de victòries en més de cent vint-i-cinc anys d’història i campions enguany dels dos títols oficials que ha disputat -el “Rugby Championship”, i la “Bledisloe Cup”, competició anual que disputen les seleccions de Nova Zelanda i Austràlia-, el mèrit més gran de la selecció oceànica ha estat el de reinventar el rugbi. Nova Zelanda ha estat capaç d’innovar nous sistemes tàctics i executar-los amb una precisió i una rapidesa gairebé sobrehumanes, generant un joc fluid i elèctric que permet estirar les línies defensives dels seus rivals i generar espais per trencar amb facilitat l’esquema defensiu dels seus oponents. Un total de 430 punts a favor i només 217 en contra que exemplifiquen el domini pràcticament abusiu dels homes de negre sobre els seus rivals al llarg dels catorze partits disputats al 2013. Els “All Blacks” tancaran el millor any de la seva història, havent imposat una hegemonia que ara com ara sembla no acabar-se mai.

I per acabar, us deixo amb el vídeo dels millors moments de l’any dels homes de negre, absolutament brillant, una delícia pels sentits:


Gordon Simpson, de Cornellà al Sis Nacions

divendres, 6/12/2013

Fa pocs dies vam parlar dels “Kilted Kiwis”, jugadors d’origen neozelandès i sang escocesa que han defensat els colors del XV del Card. Avui parlarem el cas d’un “Kilted Kiwi” que va deixar empremta a casa nostra.

I és que pocs jugadors que hagin jugat a clubs de rugbi sud-catalans poden dir que han jugat un campionat del món, i encara menys poden presumir d’haver jugat al Cinc i al Sis Nacions (després de l’entrada d’Itàlia al torneig l’any 2000). De fet, l’únic jugador que ha vestit la samarreta d’un club al sud de les alberes i d’una selecció del Sis Nacions és Gordon Simpson, exjugador del Cornellà.

En Gordon Leslie Simpson va néixer l’any 1971 a la petita població neozelandesa de Takapuna, un dels diversos suburbis d’Auckland,  a l’illa nord. Des de ben jove va destacar pel seu físic i les seves habilitats tant a la primera línia com a la tercera línia, on actuava al cantó tancat (número 6). La seva qualitat i la seva polivalència a la davantera va convertir en Gordon Simpson en una de les grans promeses del rugbi neozelandès. L’any 1989 en Gordon Simpson va ser seleccionat per jugar amb la selecció sub-18 (oficialment anomenada “Secundary Schools”) i l’any 1992 va ser convocat diverses vegades per jugar amb els New Zeland Colts, que podem considerar tercera selecció nacional i sub-21.

La carrera professional de Gordon Simpson va començar l’any 1988, amb l’equip provincial de North Harbour a la NPC (màxima competició del rugbi a Nova Zelanda a nivell nacional. La NPC també s’ha anomenat, per ranos de patrocini, ITM Cup). El seu joc i les seves bones actuacions amb North Harbour li van valer a en Gordon Simpson un traspàs al poderós Wellington l’any 1994, quan només tenia 23 anys.  Va ser precisament a Wellington on el jove Gordon va tocar el cel amb els dits de la mà, al ser escollit millor jugador de l’any 1995.

Però en Gordon Simpson no va rebre mai la trucada dels “All Blacks”, que aquell 1995 havien perdut la final de la Copa del Món contra Sud-Àfrica. El gran Josh Kronfeld li barrava el pas a la selecció nacional. Tampoc podia anar convocat amb NZ Maori, ja que en Gordon Simpson no tenia avantpassats maoris, si no escocesos.

Així doncs, quan en Gordon Simpson va acabar el seu contracte amb North Harbour, i abans de fitxar per Wellington, a finals de 1993, va decidir iniciar la seva aventura europea. Després de passar per Itàlia i França, va arribar a Catalunya per establir-se durant uns mesos. El seu destí va ser Cornellà, club on va arribar l’octubre de l’any 1993. El seu objectiu, amb vint-i-dos anys, era el de seguir practicant el rugbi coneixent un nou país i una nova cultura tot preparant-se físicament per intentar tornar al primer nivell del rugbi neozelandès després del seu any sabàtic a Europa. En Gordon Simpson va deixar una gran petjada al club del Baix Llobregat, on encara avui en dia és venerat i recordat amb tots els honors, i entre els clubs catalans i espanyols en general. De fet, molts veterans d’aquells anys segurament recorden el cap rapat d’en Gordon i la seva capacitat tècnica, fins aleshores mai vistos als camps de la Catalunya del sud. El seus 185 centímetres i els seu cent deu quilos de pes van passejar-se sense massa dificultat als camps de rugbi catalans.

En Gordon Simpson era un exemple del que els anglosaxons anomenen “work hard, party hard”, és a dir, treballa dur però diverteix-te al límit després dels partits. En Gordon seguia un entrenament a banda dels entrenaments conjunts del Cornellà, i de fet arribava i marxava dels entrenaments corrent. Durant el temps que va estar a Cornellà mai se’l va veure excessivament cansat, i la Divisió d’Honor “B” espanyola se li quedava molt petita al neozelandès, fins al punt de fer pujar al Cornellà ala màxima divisió estatal pràcticament tot sol. Però de la mateixa manera que treballava al màxim i feia manifesta la seva superioritat física i tècnica allà on jugava, els companys i rivals encara recorden les mítiques gresques i tercer temps on participava. De fet, encara avui existeixen llegendes i rumors sobre les festes del neozelandès, que mai podrem saber de ciència certa si són reals o no. Els mites ho són precisament gràcies a les llegendes que hi ha al seu voltant.

Després de la seva breu estada a Cornellà -va marxar l’abril de 1994-, en Gordon va tornar a Nova Zelanda, per fitxar per Wellington, però tot i els seus intents, en Gordon Simpson no va aconseguir obrir mai les portes dels “All Blacks”, i els contractes amb equips del seu país no el seduïen. Aleshores va aparèixer la possibilitat de fitxar pel Glasgow Caledonians (actualment anomenats Glasgow Warriors) i de ser convocat amb el XV del Card, ja que en Gordon Simpson té ascendents escocesos. Així les coses, l’any 1998 en Gordon Simpson ja va ser convocat amb la selecció escocesa per disputar partits amistosos, i el 1999 ja va debutar en partit oficial del Cinc Nacions, repetint els anys 2000 i 2001 (ja sota format Sis Nacions, incloent-hi Itàlia).

Gordon Simpson.jpg

En Gordon va jugar un total de 22 partits amb el XV del Card i 95 partits de Lliga Celta i Heineken Cup amb Glasgow, i va col·laborar decisivament en la victòria escocesa al torneig de 1999, la darrera vegada que els homes del nord del mur d’Adrià han guanyat el campionat. Aquell 1999 es celebrava la Copa del Món a Gal·les, i en Gordon Simpson hi va participar amb la selecció escocesa. Precisament Escòcia va quedar enquadrada al mateix grup que Espanya, que debutava per primer i últim cop en una Copa del Món. Escòcia va passar la primera fase, escombrant -no cal dir-ho- a Espanya amb un clar 48-0 amb els suplents. Aquella Espanya comptava amb alguns jugadors catalans de la Santboiana com Jordi Camps, Víctor Torres, Albert Malo o Oriol Ripol, així que aquell partit entre Escòcia i Espanya es va viure amb certa intensitat a les dues ribes del Llobregat.

Però el zenit del nostre jugador va arribar al juny de l’any 2000, quan va anotar un assaig a Nova Zelanda en un partit amistós disputat a Carisbrook. En Gordon es revenjava així de la selecció que no l’havia volgut donar la possibilitat de demostrar les seves capacitats vestint el negre. Després d’anotar el seu assaig, el públic va aplaudir el jugador d’origen neozelandès, reconeixent la seva vàlua.

simpson415_1475sue.jpg

Malauradament la carrera internacional d’en Gordon Simpson podia haver estat molt més profitosa de no haver-se vist esquitxat per escàndols, com el de novembre del mateix 2000, quan en Gordon es va escapar de la concentració de l’hotel de la selecció per marxar de gresca amb companys i amics la nit abans d’un partit contra els Estats Units i haver tornat a la matinada begut i generant un escàndol. L’aleshores tècnic escocès Ian McGeechan va decidir castigar-lo expulsant-lo de la selecció i obrint-li un expedient sancionador que el va apartar gairebé un any i mig del XV del Card.

El nostre protagonista va viure a Escòcia fins a l’any 2004, quan va retornar a Nova Zelanda per treballar a la cervesera DB Breweries i seguir jugant de manera amateur. Finalment, l’any 2008 en Gordon Simpson va marxar a la ciutat de North Shore per treballar com publicista i seguir jugant, de manera amateur, amb l’equip de la ciutat, amb el que va superar la barrera dels 100 partits amb 37 anys.

 

Highlanders, els escocesos de Nova Zelanda

dimarts , 3/12/2013

Nova Zelanda és el bressol de la cultura Maori. Especialment a l’illa nord, els aborígens encara avui mantenen bona part dels seus trets culturals, socials i lingüístics ben presents. Però si la cultura maori s’associa ràpidament amb el país del núvol blanc, ni de bon tros passa el mateix amb la segona comunitat del país, la dels descendents dels immigrants escocesos, especialment importants a l’illa sud.

La gran migració escocesa

A mitjans del segle XIX Escòcia estava vivint els efectes de la industrialització, el pas de comunitats rurals a urbanització massiva de les grans ciutats del país, especialment Glasgow i Edimburg. Lligat al procés industrialitzador es va produir una dràstica disminució de la mortaldat infantil gràcies als avenços mèdics i la incipient cobertura sanitària. En pocs anys la població escocesa es va duplicar, creant un excedent de mà d’obra especialment important a les zones rurals del país (les Highlands del nord d’Escòcia) i als subrbis dels nous centres industrials.

Davant aquesta realitat, molts escocesos van emigrar a altres indrets cercant un futur millor allunyats de la vella pàtria. Alguns van marxar al nord d’Anglaterra, altres als Estats Units, Sud-Àfrica o el Canadà, i una part important, a Nova Zelanda. La majoria d’escocesos que es van establir a Nova Zelanda ho van fer al sud de l’illa sud, a la zona de l’actual Otago i Southland, fundant noves ciutats (de fet el nom de la capital del sud, Dunedin, deriva del mot gaèlic “Dùn Èidann”, l’antic nom celta d’Edimburg, la capital escocesa).

La majoria dels immigrants escocesos arribats a Nova Zelanda buscava un futur millor, dedicant-se a la ramaderia o al comerç, però una part molt important d’aquests nouvinguts van escollir emigrar a Nova Zelanda per motius religiosos: la majoria de colons arribats a l’illa sud eren presbiterians escocesos, que pretenien fundar una comunitat cristiana lluny dels pecats de l’Escòcia terrenal del segle XIX. Però també van arribar immigrants amb idees socialistes i igualitàries, que escapaven del control i la persecució política al Regne Unit. La diversitat ideològica dels colons escocesos va forjar un interessant grisol que va mantenir molt viva la flama de la cultura escocesa i gaèlica a Nova Zelanda.

Els immigrants escocesos, molts d’ells parlants de gaèlic, van adaptar-se ràpidament al seu nou país, malgrat no perdre bona part dels seus trets distintius, com ara les gaites, la música celta i els “Céilidh” (ball gaèlic tradicional) el culte al poeta Robert Burns o l’ús del tartà i el “kilt” o faldilla escocesa. Entre les desenes de milers de nouvinguts, majoritàriament vinculats als sectors progressistes i esquerrans, aviat van aparèixer personatges molt i molt rellevants per la història universal, tals com les activistes feministes Kate Sheppard (líder i icona del sufragi femení) o Elizabeth Yates, la primera alcaldessa de la història de l’Imperi Britànic i de tot el planeta. També era d’origen escocès en Peter Fraser, primer ministre socialista de Nova Zelanda durant els anys de la Segona Guerra Mundial i líder carismàtic que va col·laborar decisivament en la victòria aliada (un altre dia parlarem de la batalla d’El-Alamein) i en la creació d’una Nova Zelanda independent sota l’aixopluc de la Commonwealth britànica.

Els Highlanders, orgull d’un passat

Els primers nouvinguts escocesos van batejar les terres muntanyoses i fredes d’Otago i Southland com les Highlands, imitant el nom que reben les terres altes i fredes d’Escòcia. Fins i tot van batejar diverses muntanyes, turons i rius amb noms que evocaven a la vella pàtria. Per això, quan es va crear la franquícia per jugar el Super Rugby -la gran competició a escala de clubs de l’hemisferi sud que disputen equips australians, sud-africans i neozelandesos- els dirigents d’Otago i Southland ho van tenir molt clar: el nou club s’havia d’anomenar Highlanders, en honor al passat escocès de la majoria d’habitants de la zona.

352px-Highlanders_NZ_rugby_union_team_logo.svg.png

El logo dels Highlanders és un guerrer escocès vestit amb un “kilt” abans de la batalla, i la samarreta i els colors dels Highlanders evoquen als de la bandera d’Escòcia.  A més a més, l’equip ha fet seus els valors que identifiquen als habitants de la zona, descendents dels primers colons escocesos: fortalesa, lleialtat, honestedat i treball. També és habitual veure banderes escoceses o escoltar gaites durant els partits dels Highlanders al nou i flamant Forsuth Barr Stadium de Dunedin, especialment si els rivals provenen de l’illa nord.

Un moment especialment emotiu es va viure durant la Copa del Món de 2011 disputada a Nova Zelanda. La selecció d’Escòcia, enquadrada al Grup B amb les seleccions d’Anglaterra, Argentina, Geòrgia i Romania, va disputar els seus dos primers partits -contra Geòrgia i contra Romania- a Invercargill, Southland. Totes les Highlands neozelandeses es van mobilitzar per fer sentir als escocesos com a casa: flors, banderes, festivals de múscica celta… Evidentment Escòcia va derrotar als seus rivals, però per desgràcia no va poder classificar-se pels quarts de final de la Copa del Món, ja que Anglaterra i l’Argentina van derrotar el XV del Card i van privar-lo de les dues primeres places del grup.

Kilted Kiwis

“Kilted Kiwis” és el sobrenom que reben els jugadors de rugbi neozelandesos i d’origen escocès que han defensat els colors del XV del Card. El primer “Kilted Kiwi” va ser Sean Lineen, que va conquerir com jugador el Grand Slam de 1990 amb la samarreta d’Escòcia. Actualment Lineen és el tècnic de la selecció sub-20 d’Escòcia.

Maitland, el darrer "Kilted Kiwi"

Seguint l’exemple de Lineen altres jugadors nascuts a Nova Zelanda van vestir la samarreta dels seus avantpassats: els germans John i Martin Leslie, Gleen Metcalfe, Cameron Mather o Sean Maitland -encara en actiu- són alguns exemples dels “Kilted Kiwis”, herència d’un llegat cultural que segueix ben viu a Nova Zelanda.

El tercer temps

Un dels “Kilted Kiwis” dels que parlàvem durant el post és el rugger Gordon Simpson, un genial jugador neozelandès que va jugar a Catalunya, a les files del Cornellà, abans de marxar a Escòcia per disputar el torneig de les Cinc Nacions (aleshores encara no havia entrat Itàlia), i a qui dedicarem un post sencer explicant la seva història.

Japó, el rugbi emergent

dilluns, 11/11/2013

Aquest mes de novembre s’estan disputant els test de tardor a l’hemisferi nord. Les principals potències mundials de l’hemisferi sud i dels continents asiàtic i americà viatgen als principals estadis europeus per disputar partits amistosos internacionals d’alt nivell. Entre les seleccions que enguany han viatjat a Europa hi trobem el Japó, una nació emergent en el món del rugbi que ben aviat donarà molt per parlar. La seva lliga domèstica millora el seu nivell any rere any, i els jugadors nipons no tenen res a envejar a les segones seleccions europees (tals com Romania, Geòrgia, Espanya o Rússia). De fet, la Copa del Món de 2019 es disputarà a les terres del sol naixent, i les màximes autoritats esportives del país volen que la selecció amfitriona ofereixi una bona imatge al món del rugbi.

Una llarga tradició

El rugbi va arribar al Japó al darrer terç del segle XIX. Ben aviat es va fer molt popular entre els estudiants universitaris japonesos, penetrant en àmplies capes de la societat nipona, ja que els valors, la noblesa i l’honor del rugbi casen perfectament amb els valors tradicionals dels guerrers nipons i el “Bushido”, el que vindria a ser el codi de conducta dels samurais. Tradicionalment s’ha considerat que en Ginnosuke Tanaka va ser l’introductor i gran difusor del rugbi i la seva cultura al Japó. Fos com fos, l’èxit d’aquest esport al país nipó va ser brutal: l’any 1920 existien més de 60.000 llicències de jugadors, superant de llarg les llicències de nacions tradicionals com Irlanda, Escòcia o Gal·les.

La popularitat del rugbi japonès tocava el cel a l’inici dels anys 30 del segle passat. El 30 de gener de 1932 el Japó derrotava a la selecció de Canadà (un altre gran potència mundial) per un contundent 38 a 5 a Tòkio davant de 25.000 espectadors. Dos anys més tard, el Japó derrotava en dues ocasions a la selecció universitària d’Austràlia (una mena de selecció sub-23) amb més de 20.000 espectadors omplint els camps universitaris de la capital nipona.

La passió pel rugbi fins i tot va arribar a la família imperial nipona. Els membres de la família imperial eren aficionats al rugbi, i fins i tot el príncep Chichibu (germà petit de l’emperador Hirohito) va jugar al rugbi durant la seva estada a Oxford i Sandhurst, per convertir-se en el padrí del rugbi nipó durant la primera meitat del segle XX.

Prince_Chichibu2.jpg

El príncep Chichibu, padrí del rugbi japonès

El feixisme i la II Guerra Mundial

Però el creixement del rugbi nipó -aleshores un esport molt més popular que el futbol- va veure’s ferit de mort pel règim filofeixista dels militars japonesos i per la Segona Guerra Mundial. El règim dels almiralls Konoe, Tojo, Koizo i Suzuki menyspreava el rugbi, al considerar-lo un esport estranger que atemptava contra la identitat tradicional japonesa. La paranoia dels militars japonesos va arribar fins al punt de canviar el nom a l’esport, batejant-lo amb el nom de “Tokyu”.

A més a més, la mobilització total dels joves japonesos al camp de batalla va tallar de soca-rel la progressió d’una generació d’or. Els jugadors morien al front i els camps de rugbi eren reconvertits pels militars en instal·lacions amb finalitats bèl·liques, bé com magatzems, o com camps d’entrenament o fins i tot bases aèries.

La derrota total dels japonesos a la II Guerra Mundial va comportar l’ocupació nord-americana del Japó a càrrec del general Douglas McArthur, i l’aparició del bèisbol, un esport que causaria furor al Japó i reemplaçaria al rugbi com esport de masses.

El renaixement japonès

Durant el segon terç del segle XX el rugbi va convertir-se en el tercer esport més practicat del país, però la seva incidència mediàtica era força restringida. El fet de ser un esport amateur va provocar que els seu radi d’acció i difusió es veiés restringit a les universitats i a les lligues d’empreses, una tradició cultural japonesa que va ser molt polèmica: alguns equips d’empresa acusaven als rivals de contractar jugadors per la seva empresa amb l’objectiu de millorar el nivell del seu equip de rugbi i no pas amb finalitats productives.

Però els darrers anys del segle XX i l’inici del XXI han estat els anys de ressorgiment del rugbi nipó. La professionalització del rugbi ha permès al Japó millorar molt les seves instal·lacions i sistemes d’entrenament, millorant el nivell tècnic i tàctic del seu rugbi.

Com a resultat, el rugbi japonès del segle XXI és un rugbi valent, eficaç i ofensiu. La progressió de la  selecció nipona als darrers anys ha estat espectacular. Sense anar més lluny, segurament recordeu el partit de la fase de grups de la passada Copa del Món entre Japó i Nova Zelanda, on els asiàtics van perdre per un marcador molt abultat però van demostrar sobre la gespa la seva valentia. Els japonesos van voler tractar de tu al millor equip de la història, pressionant als homes de negre a la seva zona de creació i buscant el joc a la mà per trencar el mur defensiu rival. Una tàctica que alguns analistes consideraven “kamikaze”, però que va enamorar a propis i estranys. Si voleu, us recupero la crònica d’aquell dia que vaig fer pel Diari Ara, que podeu llegir si punxeu aquí. Sempre em quedarà gravat el fet que el públic local animés als japonesos contra la seva pròpia selecció, l’orgull de Nova Zelanda, premiant l’esforç d’un equip valent. Pell de gallina. Per si ho desitgeu, també us recupero el vídeo amb les “highlights” del partit:


D’aleshores ençà, el nivell de la selecció de la flor de cirera -sobrenom poètic de la seva selecció nacional- no ha fet més que millorar. Els deixebles del tècnic Eddie Jones s’han convertit en un equip temible, amb una davantera que carrega l’adversari com un veritable tifó des del primer fins al darrer minut, i uns tres quarts àgils que busquen i troben els espais als intervals de les defenses rivals. En defensa, el XV de la flor de cirera és un conjunt valent, que no deixa segones cortines defensives per cobrir els espais a l’esquena (una característica que qualsevol equip de primer nivell consideraria una temeritat, però que els japonesos han convertit en marca de la casa), i que permet ràpids i letals contraatacs cada cop que es recupera la pilota. A més a més, els japonesos mai rifen una possessió, i prefereixen avançar amb la pilota a la mà que no pas mitjançant xuts a l’esquena del rival. Una puresa i un bon gust en el joc que es veu reforçat per l’enorme capacitat de sacrifici dels jugadors japonesos, que mai es rendeixen malgrat la seva manifesta inferioritat física en termes d’alçada i pes. L’honor i la disciplina supleixen la manca de força, centímetres i quilos als agrupaments. Segurament no dic cap bajanada quan afirmo que el Japó és un dels equips que millor rugbi juga i que més fa gaudir als aficionats d’aquest esport.

La millora tècnica i tàctica es va plasmar el passat 15 de juny de 2013, quan una sorpenent selecció nipona va derrotar l’orgullosa campiona europea, la selecció de Gal·les, per un clar 23 a 8. Aquell dia els homes de la flor de cirerer van derrotar als homes del drac en un partit històric.

4756456-3x2-700x467.jpg

El Japó va derrotar els campions europeus, Gal·les, fa uns mesos.

El darrer pas d’aquesta selecció ha estat la seva gira d’enguany a terres europees. El seu darrer partit a terres escoceses ha deixat un gran gust de boca als aficionats d’aquest esport, demostrant les millors armes dels dos conjunts:


Avui dia, el Japó es pot considerar un conjunt sòlid i creïble. No debades, alguns dels seus internacionals juguen al SuperRugby, com el cas del talonador Shota Horie (Melbourne Rebels) o el mig de melé Fumiaki Tanaka (Highlanders, NZ). De seguir la seva progressió, no podem descartar-los al top 10 del rànquing de l’IRB o als quarts de final de la Copa del Món en uns anys.

James O’Connor, talent sense control

diumenge, 3/11/2013

Pocs esportistes poden escollir quina selecció nacional desitgen representar. I encara menys són els que poden fer-ho entre les tres grans potències de l’esport que practica la persona en qüestió. En aquest sentit, James O’Connor sempre ha estat un privilegiat. Nascut a Austràlia fill d’una parella neozelandesa establerta a Gold Coast, en James O’Connor va passar gran part de la seva infantesa a Nova Zelanda, però amb onze anys va retornar a la seva Austràlia natal, per motius laborals dels seus progenitors. A l’estat de Queensland va començar a destacar jugant al rugbi, i ben aviat va cridar l’atenció dels caçadors de talents de l’hemisferi sud.

Fill de neozelandesos, en O’Connor podia haver escollit defensar el negre, però va rebutjar aquesta possibilitat. Com també va rebutjar la possibilitat de jugar amb Sud-Àfrica (els avis materns eren sud-africans), i fins i tot la possibilitat de jugar amb Irlanda, pàtria d’on l’avi O’Connor va haver de marxar per buscar un futur millor a l’hemisferi sud.

L’any 2008, amb només 17 anys, el jove O’Connor ja havia debutat al rugbi professional, de la mà dels Western Force, franquícia establert a Perth on va sorprendre a tothom amb el seu joc de peus, la seva habilitat amb la mà i la seva impressionant capacitat tècnica. En O’Connor, capaç d’ocupar qualsevol demarcació als tres quarts -i de fer-ho bé- va trigar només uns mesos a ser convocat amb la selecció absoluta australiana. Precisament va ser en el seu debut amb els “Wallabies” quan va donar-se a conèixer globalment anotant un “hat-trick” contra Itàlia.

james-oconnor-001.jpg

O'Connor anotant un assaig al seu debut amb els "Wallabies". Aquell dia va fer un "hat-trick".

El descens a l’infern

La seva joventut, la seva enorme qualitat i el seu aspecte físic -els companys l’anomenen Justin Biber- van convertir-lo en un fenomen social a Austràlia i en un dels esportistes més seguits del país. Escollit “rookie” de l’any al Super15 i a la selecció australiana els anys 2008 i 2009, l’estrella del jove O’Connor semblava destinada a regnar a l’hemisferi sud durant molts anys. Res més lluny de la realitat. El polivalent tres quarts va començar a estancar el seu nivell de joc a partir de 2010, coincidint amb la davallada general del nivell dels “Wallabies”. El seu mal estat de forma -el jugador havia perdut espurna, velocitat i semblava haver engreixat uns quants quilos- va provocar que no renovés contracte amb Western Force a finals de 2011 i iniciés una segona etapa al Super15 amb els Melbourne Rebels a partir de 2012.

Durant els primers mesos de 2012 O’Connor va recuperar part del seu nivell habitual, i va ser escollit, amb només 21 anys, un dels capitans de la selecció australiana, juntament a gegants com Will Genia, Pockock, McCabe i Horwill. Però el descens als inferns del jove O’Connor no s’havia aturat. Els seus propis companys d’equip a Melbourne ja van avisar als tècnics que en O’Connor allargava massa els tercers temps i era massa generós amb la beguda. Una manera subtil per alertar un principi d’alcoholisme.

Durant l’any 2013 en O’Connor no va estar al seu nivell de forma i de joc, però malgrat tot va seguir convocat amb els “wallabies” durant la gira dels “Lions” al juny passat. Va ser llavors quan vam veure el pitjor O’Connor que mai havíem vist. Un noi de 22 anys que s’arrosegava al camp, incapaç de generar joc, de córrer cinc metres o de trencar la defensa. Els capitans de la selecció australiana van recriminar-li el seu pèssim estat de forma i la seva poca professinalitat. La seva desmesurada afició a la beguda i el poc rigurós control de la seva dieta alimentària havien penalitzat un dels millors talents del rugbi mundial.

063844-james-o-039-connor.jpg

Però en O’Connor va tocar fons al setembre passat, quan el jugador, totalment ebri, va protagonitzar un lamentable episodi a l’aeroport de Perth que va acabar amb el jugador al calabós, detingut per la policia federal per desordre públic i desobediència a l’autoritat. Era la gota que feia vessar el got. La Unió Australiana de Rugbi (ARU) va decidir apartar el jugador de la selecció i del seu club, suspenent el seu contracte i enviant al jove talent a l’atur.

London Irish, destí ideal per un “exile”

L’incident, a més a més, va servir per destapar el que ja era més o menys sabut per tothom. James O’Connor era un jugador problemàtic, amb pocs amics dins dels vestidors on ha anat,  lluny de la seva millor forma i tenia problemes de control de pes i de la seva afició a l’alcohol.

Amb el jugador a l’atur, van començar a sorgir rumors que parlaven de la possibilitat d’un fitxatge amb algun club de rugbi 13 de la NRL (National Rugby League) o la possibilitat d’estar un temps entrenant pel seu compte. Però aleshores va aparèixer la possibilitat de fitxar pels London Irish, l’equip dels “exiles” que disputa la Premier League. O’Connor ha decidit acceptar la proposta dels exiliats per vestir el verd -recordem que la família O’Connor és originària d’Irlanda- durant la temporada 2013-2014.

El fitxatge pel club londinenc pot ser un punt d’inflexió per la carrera de James O’Connor. Amb només 23 anys és a temps de reconduir els seus hàbits i la seva conducta a Europa, ja que el jugador té l’objectiu de recuperar el seu millor estat de forma per tornar a Austràlia i formar part dels “Wallabies” de cara a la Copa del Món de 2015. Si ho aconsegueix, el rugbi hi sortirà guanyant.

 

Copa del Món de rugbi 13

dimarts , 29/10/2013

Aquests dies s’està celebrant la catorzena edició de la Copa del Món de rugbi 13 (també conegut com a “rugby league” o rugbi lliga). La modalitat de 13, molt popular a espais com el nord d’Anglaterra i Austràlia es disputa fins al pròxim 30 de novembre a Anglaterra, a estadis mítics de l’esport britànic tals com Old Trafford (on es disputarà la final del torneig), Wembley (on es jugaran les semifinals) o el DW STadium de Wigan. També es jugaran alguns partits a Irlanda (niu més ni menys que a Thomond Park), a Gal·les (al Millenium Stadium) o a la Catalunya Nord (a l’estadi Gilbert Brutus de Perpinyà, llar dels Catalans Dragons).

índice.jpg

Les favorites

Les seleccions favorites per endur-se el campionat mundial són tres: Anglaterra, Nova Zelanda i Austràlia. Els anglesos juguen com locals al campionat, i s’espera que la selecció nacional anglesa arribi, com a mínim, a les semifinals del campionat mundial. La segona favorita és la selecció de Nova Zelanda. Els “kiwis”, actuals campions del món, defensen títol amb el mediàtic Sonny Bill Williams a les seves files, campió del món de rugbi XV amb els “All Blacks” ara fa tot just dos anys. L’última selecció favorita és la totpoderosa selecció australiana. Qualsevol cosa que no sigui recuperar la Copa del Món serà un fracàs per una selecció australiana que ha guanyat nou dels tretze campionats disputats fins a la data, però que no es proclama campiona del món des de l’any 2000. Els australians, amb un autèntic “Dream Team” de la NRL apunten a favorits de la competició.

AUS-ENG RL.jpg

En un segon nivell trobem seleccions com Samoa, França o Papua Nova Guinea, que segurament arribaran a les semifinals o quarts de final del campionat. Cal destacar que la selecció francesa és en realitat una selecció nord-catalana, ja que el 90% dels integrants de la selecció són catalans o formats als equips de formació dels Catalans Dragons.

Per últim hi ha una sèrie d’equips que poden ser la revelació d’aquest campionat: la sorprenent Itàlia, els sempre competitius gal·lesos, la selecció irlandesa o Fiji tenen les seves opcions de passar la fase de grups i col·locar-se als quarts de final.

Els grups

Els equips es reparteixen en quatre grups. Els grups A i B, de més nivell, estan formats per quatre equips i passen els tres primers equips als quarts de final. Els grups C i D, de menys nivell, només veuran passar al campió de grup als quarts de final. La composició és aquesta:

Grup A: Fiji, Austràlia, Anglaterra i Irlanda. Irlanda i Fiji lluitaran pel tercer lloc.

Grup B: Nova Zelanda, França, Papua-Nova Guinea i Samoa. Els samoans segurament cauran a la primera fase.

Grup C: Itàlia, Escòcia i Tonga. Tongans i italians lluitaran per ser als quarts de final.

Grup D: Illes Cook, Gal·les i Estats Units. Els gal·lesos passaran a quarts.

Per últim, us recomano seguir l’usuari de Twitter Sang_i_Or per mantenir-vos informats de l’actualitat del rugbi 13 en català.

Rugbi, esport “pijo”?

dimecres, 23/10/2013

No hi ha cap esport que sigui de dretes o d’esquerres, obrer o elitista. De fet, el joc per si mateix no deixa de ser una activitat lúdica sense cap vinculació ideològica, social o política. Són les persones que juguen a aquest esport les que poden tenir (o no) una ideologia definida, o pertanyen a una determinada classe social.

Molts cops he escoltat que el rugbi (XV) és un esport exclusiu de les classes socials altes i més afavorides, mentre que el futbol és l’esport popular, amb un gran arrelament obrerista. Aquesta afirmació segurament ha reflectit una realitat social, esportiva i econòmica durant molts anys al sud d’Anglaterra, a Sud-Àfrica i a l’Argentina, països on el rugbi era l’esport favorit de les classes socials més afavorides, i l’activitat esportiva estrella dels centres educatius privats. De fet, les prestigioses “public schools” angleses i sud-africanes (que no signifiquen escoles públiques, si no escoles elitistes de pagament) sovint mesuren una part del seu prestigi en els campionats escolars de rugbi provincials, generant autèntiques rivalitats on s’hi juga quelcom més que un simple esdeveniment esportiu.

També és cert que el rugbi ha tingut un fort arrrelament universitari -fins i tot al nostre país- i que històricament el rugbi XV ha estat molt lligat a joves universitaris que disposaven de les aptituds físiques i el temps necessari per dedicar-se a l’esport de la pilota ovalada.

Fins i tot a Sud-Àfrica el rugbi es va arribar a convertir en un símbol de l’apartheid, ja que l’esport practicat pels blancs era el rugbi, i el dels negres el futbol. Aquesta divisió va arribar al seu màxim quan es va prohibir l’inclusió de jugadors d’ètnia negre a la selecció nacional sud-africana, cosa que els va valer l’expulsió de les competicions internacionals per part de l’IRB, màxim organisme internacional d’aquest esport.

El rugbi popular

Malgrat tot, no podem qualificar el rugbi com un esport elitista i de tendència social conservadora, especialment en el seu conjunt. Afirmar que els ruggers són majoritàriament conservadors és una mostra d’ignorància al respecte el nostre esport i una manifestació d’anglocentrisme -si més no- preocupant. A Gal·les, Nova Zelanda, França (o més ben dit, Occitània), Irlanda o Austràlia el rugbi és l’esport rei i el seu radi d’acció arriba a tots els racons de la societat, fonent el teixit esportiu amb el teixit social, associatiu i polític dels seus pobles i ciutats.

Tenim molts exemples de ruggers provinents de sectors socials obreristes i ideològicament d’esquerres com ara els miners de Gal·les, els obrers del nord d’Anglaterra o els petits agicultors, ramaders i treballadors de les fàbriques occitanes. Fins i tot algunes de les icones de l’esquerra mundial com el Che Guevara, el dictador comunista romanès Ceaucescu o els dirigents socialdemòcrates europeus Jaques Chirac, Gordon Brown i Tony Blair van ser jugadors i grans amants del rugbi. Per no parlar de casa nostre, on existeixen clubs de rugbi antifeixistes amb una gran història al darrere, com ara el Cornellà, una de les poques entitats esportives que va aportar homes i dones al front de batalla l’any 1936 per combatre, fusell en mà, contra el feixisme en defensa de la llibertat i la democràcia.

Cornella antifeixista.jpg

Rugbi a 13

Però si un esport exemplifica com cap altre la classe obrera sorgida de la Revolució Industrial, aquest és, sens e cap mena de dubte, el rugbi 13 o Rugby League. El 13 o League va sorgir a les darreries del segle XIX a Anglaterra, quan els clubs del nord del país, vinculats a les ciutats industrials i formats majoritàriament per treballadors fabrils, van trencar amb els clubs del sud -considerats “pijos”, ja que estaven formats per estudiants de les “public schools- i van organitzar la seva pròpia lliga. Va ser el trencament social i esportiu més gran de la història del rugbi. El motiu no va ser cap altre que la no acceptació, per part dels clubs del sud del país, del cobrament de dietes o sous als esportistes.

Arribats a aquest punt convé recordar que el rugbi XV va ser un esport amateur fins als anys 90 del segle passat, i feien de la no acceptació del professionalisme la bandera diferencial dels dos grans codis de rugbi. Però, per què els obrers del nord volien cobrar dietes i sous per practicar l’esport? La raó cal buscar-la en la composició social dels jugadors d’aquest esport: els obrers del nord posaven en risc la seva integritat física durant els partits, i qualsevol lesió important podia suposar perdre la feina -en una època sense cap tipus de subsidi d’atur o malaltia- i condemnava el jugador i la seva família a la misèria més absoluta. Per contra, els practicants del sud eren majoritàriament membres de la classe mitja-alta, i no tenien cap perill de perdre la feina en cas de lesionar-se jugant a rugbi, ja que la majoria dels membres de les universitats i public schools no eren assalariats o si més no, la seva feina no depenia de les seves capacitats i destresses físiques.

Nous espais web de rugbi en català

dijous, 17/10/2013

Aviat farà quatre anys que vaig començar a escriure sobre rugbi de manera regular al meu blog Ruc-bi català. Primer ho vaig fer sobre un format wordpress i des de fa tres anys, ens vam allotjar en aquest espai web del Diari Ara. I no us podeu imaginar com em complau veure l’evolució del rugbi en espais digitals en tot aquest temps.

No fa pas tant, a inicis de 2011, vaig decidir començar a escriure sobre rugbi donat que no hi havien gaires espais de difusió de l’esport oval a casa nostre: feia un temps que el blog del rugbi-pensador o el del tretzista gracienc (dels quals jo em considero alumne i deixeble) estaven inactius i que l’espai web RugbyCatala.org no actualitzava les seves dades. Malgrat que en Adam Majó sí que parlava -parla- de rugbi al seu blog, no podem considerar-lo un blog exclusivament dedicat al rugbi, i només La Lleganya, espai veterà i degà del rugbi en català a internet ens regalava els seus continguts de forma periòdica. En un altre línia, el mestre Germà Capdevila ens regala grans articles de rugbi a la seva columna al diari El9Esportiu des de ja fa uns quants anys, disponibles també a internet.

La nova fornada

Però per fortuna, tots aquests espais han trobat substituts de molta qualitat que han mantingut viva la flama del rugbi en català a internet. És el cas del blog de la Penya Avant -actualitzat pel Xavier-Albert Canal- i del magnífic espai RugbiXV, dirigit pel company Jose Gámez, una de les persones que més en sap del nostre esport a tota Catalunya. Aquests dos grans espais han estat cabdals per la difusió i la didàctica del rugbi en la nostra llengua i han aportat molts nous seguidors al nostre esport. A més a més, han aparegut espais personals que dediquen molt espai al nostre esport, com ara el blog de Marian, una gran seguidora del rugbi i de la USAP.

Però els diaris digitals en català també han contribuït decisivament en la tasca de portar el rugbi a la primera línia mediàtica i allunyar-lo d’un ostracisme immerescut. Aquests espais tals com l’espai de rugbi del propi Diari ARA, on el company Martí Molina ha fet una feina incansable de seguiment del rugbi català i de la Unió Esportiva Santboiana o l’espai del diari TitularDigital.cat, on el bucaner Pol Camprubí ens ha narrat els millors partits de l’any. Per últim, l’espai del Diari Liffey, diari en català escrit a Dublín -per bé que d’informació generalista-, també ha parlat del nostre esport en diverses ocasions.

Però si alguna cosa evidencia el bon estat de salut del rugbi en català, aquesta és l’aparició de més espais que volen explicar l’actualitat del rugbi a casa nostre i la seva cultura implicada a la societat. En aquest sentit, als darrers mesos han aparegut els blogs del Comunicador Ovalat, dirigit pel company Víctor López i el blog rugbiciats, del jove jugador del SEL Vilanova Andreu Rodríguez.

Els últims en arribar han estat els creadors de l’espai rugbycat.cat, una plataforma que vol aglutinar l’actualitat oval de casa nsotre, dirigida pel Francesc Gómez, llicenciat en Periodisme i jugador dels Enginyers de Poble Nou.

Tercer temps: la polèmica rugbi-rugby

Segurament us  haureu fixat que uns quants blogs utilitzen la forma normativa rugbi i uns altres l’incorrecte “rugby”. El debat “rugbi o rugby?” segueix igual de vigent!