En el sorteig celebrat aquest mateix migdia a Londres, la USAP ha quedat enquadrada al Grup 6 de la màxima competició continental, la Heineken Cup. Després de dos anys d’absència, el conjunt català se les veurà en un grup molt difícil en una de les edicions més igualades d’aquesta competició als darrers anys. Els de Perpinyà jugaran contra Munster, Edimburg i Gloucester.
Munster, el gran rival
El fet de no sortir com cap de sèrie ha provocat que la USAP se les vegi amb un gegant del rugbi europeu com Munster, equip del que ja vam parlar a aquest mateix blog fa unes setmanes. Què dir dels rebels irlandesos que no sabem ja? Certament Munster és un equip que ha perdut potencial els darrers anys (i que s’haurà de recompondre després de l’anunci de la retirada de Ronan O’Gara, la seva gran estrella), però que encara conserva una de les columnes vertebrals més perilloses de l’hemisferi nord. Botha, Cronin, Donncha O’Callaghan, O’Mahony, Connor Murray, Keith Earls, Laulala, O’Dea, Zebo… una plantilla que fa tremolar i pràcticament inexpugnable quan juga al màgic Thomond Park. La USAP haurà de suar sang per doblegar els rebels irlandesos a l’Aimé Giral i per plantar cara a la catedral celta.
La USAP visitarà Thomond Park, el temple irlandès.
Edimburg, el tapat
Sobre el paper, l’equip de la capital d’Escòcia és el més fluix del grup. La USAP hauria de poder guanyar a casa i intentar treure profit de la seva visita a Murrayfield, el temple del rugbi escocès. Els escocesos van ser la sensació de la Heineken Cup fa dos anys, quan van arribar a semifinals després de doblegar al totpoderós Toulouse i fer tremolar el potent Ulster, però a la competició domèstica, la Lliga Celta, els d’Edimburg no han estat a l’alçada i han mostrat algunes de les seves mancances. Un equip poc compacte i que cedeix massa espais en defensa, que sovint li acaba costant el partit. Ara bé, la debilitat defensiva dels escocesos es veu compensada pel seu encert ofensiu: homes com Laidlaw, De Luca, Scott o Tim Visser són capaços de trencar qualsevol defensa gràcies a la seva velocitat d’execució. La USAP haurà de privar als escocesos de la possessió de l’oval si vol aconseguir algun resultat positiu.
El talent de Laidlaw, el gran perill de la USAP.
Gloucester, el tapat
Els “Cherry & Whites” segurament són un dels equips més infravalorats de la Premier anglesa. Només així em puc explicar el poc respecte que molts analistes dels mitjans de comunicació britànics mostren cap un club històric com Gloucester. Segurament el fet de pertànyer a una lliga dominada pels “big four” (Northampton, Leicester, Harlequins i Saracens) resten atenció mediàtica a l’equip del gal·lès Nigell Davies.
Gloucester representa a la perfecció els principals valors del rugbi tradicional anglès. Joc lent i travat, potència física, joc directe, domini de les fases estàtiques… però per sobre de tot, l’equip de Davies és un bloc compacte amb poques fissures i una figura emergent (Twelvetrees), cridat a ser una peça clau del XV de la Rosa al seu Mundial…
Ronan O’Gara, l’irlandès rebel, ha anunciat la seva retirada. El màgic Ronan O’Gara deixarà els terrenys de joc als trenta-sis anys, després d’una gran carrera amb la franquícia de la província de Munster i amb la selecció irlandesa.
O'Gara és l'home rècord del rugbi europeu, i el jugador més important de la història de Munster.
Curiosament, l’obertura de més talent de l ‘illa maragda dels darrers anys, el màgic O’Gara, no és natural d’Irlanda si no de San Diego (Califòrnia, Estats Units), on va néixer ja que el seu pare Fergal O’Gara –qui havia jugat d’aler a Connacht- es trobava en aquella ciutat californiana acabant el seu màster en microbiologia. Quan el pare de família va finalitzar els seus estudis, la famñilia en ple va retornar al seu país d’origen per establir-se a la ciutat de Cork, al sud d’Irlanda, a la província de Munster. Va ser a Cork on Ronan O’Gara va començar a destacar en l’esport de la pilota ovalada, convertint-se en un fixe en les alineacions de l’UCC (University College of Cork) -centre universitari on O’Gara va finalitzar la carrera d’econòmiques- i del Cork Constitution, el club amb millor palmarès de tota Irlanda i autèntic filial de la franquícia de Munster i de la selecció irlandesa.
Ronan O’Gara va fer el salt a la franquícia de Munster l’any 1997, quan el talentós jugador només tenia vint anys. El dia del seu debut contra Connacht –equip on havia jugat el seu pare- el jove O’Gara va mostrar les seves millors habilitats i va signar quinze punts. Curiosament, aquell dia el seu equip va sortir derrotat de Galway (48-40). Home d’un sol club, O’Gara ha desenvolupat tota la seva trajectòria al club vermell, on és considerat un ídol i un heroi.
El seu estil de joc, elèctric i dinàmic, i el seu encert de cara a pals amb xuts de sobrebot (drop) o mitjançant cops de càstig li van obrir ben aviat les portes de la selecció irlandesa. El seu peu de seda i la seva visió de joc li van obrir el camí entre els més grans ben aviat. Ronan O’Gara va debutar l’any 2000 amb la selecció al Sis Nacions d’aquell any. D’aleshores ençà el geni de Munster es va fer amb la titularitat del mig del camp irlandès.
Finalment, l’irlandès rebel, un home de conviccions nacionalistes i republicanes- capaç de negar la mà a la reina d’Anglaterra en un acte oficial- ha anunciat la seva retirada del rugbi professional. Ho fa després d’acceptar la proposta del Racing Métro parisenc, que li ha ofert la possibilitat d¡’esdevenir entrenador de tres quarts i de xutadors d’un dels clubs amb més projecció del Top14, on es retrobarà amb Jonathan Sexton, l’home que ha des ser el seu substitut a la selecció irlandesa (si arriba a un acord satisfactori amb la IRFU).
O'Gara li nega la mà a la reina d'Anglaterra. "She's not my Queen", va dir el republicà.
O’Gara deixa un reguitzell de rècords i honors que difícilment ningú podrà superar en molts anys: màxim anotador de la història de Munster, amb 2.625 punts, home que més cops ha jugat amb Munster, amb 240 partits, home que més partits de Copa d’Europa ha disputat, amb 110 partits, màxim anotador de la història de la Copa d’Europa, amb 1.365 punts, màxim anotador de la història d’Irlanda, amb 1.083 punts, jugador que més cops ha jugat amb la selecció irlandesa, amb 128 internacionalitats, i màxim anotador de la història del Sis Nacions, amb 557 punts, i més partits jugats al Sis Nacions, amb 63 partits.
A aquests mèrits individuals cal sumar una lliga irlandesa, conquerida amb el Cork Constitution l’any 1999, tres lligues celtes amb Munster (anys 2003, 2009 i 2011), dues copes d’Europa, també amb Munster (2006 i 2008), a més d’un Grand Slam, una Triple Corona i un Sis Nacions conquerits amb la selecció nacional l’any 2009. A més a més, O’Gara ha estat seleccionat tres vegades per jugar amb els British&Irish Lions a les gires de 2001, 2005 i 2009.
Amb l’adéu de Ronan O’Gara acomiadem un dels millors obertures de la història d’Irlanda, un home,que en paraules del seu company a mil batalles Donncha O’Callaghan “fa millors als companys que l’envolten”. O’Gara marxa quan encara podia seguir en actiu. Tal i com ell mateix ha confirmat, el club li oferia una any més de contracte, però segons les seves pròpies paraules “m’adonava que el meu temps havia passat. Cada cop em costava més entrenar-me per mantenir-me al màxim nivell i no volia acabar arrossegant-me pel camp”. Home de conviccions fortes, O’Gara deixa una empremta profunda entre els seus companys, rivals i aficionats. De caràcter difícil, sempre s’exigia al màxim i esperava el mateix dels seus companys.
La seva figura despertava certa controvèrsia, especialment als darrers anys, quan a Irlanda es debatia la necessitat de jugar amb O’Gara al mig del camp o reemplaçar-lo per homes més joves com Sexton, Madigan o Jackson. Fins i tot hi havia algun sector d’aficionats (bàsicament de la capital irlandesa), que retreien al gran capità irlandès -O’Gara és l’home que més cops ha exercit de capità de la selecció, amb 83 partits- el no haver passat dels quarts de final de cap Mundial i només haver guanyat un cop el Sis Nacions (això sí, guanyant Grand Slam i Triple Corona). Certament O’Gara, líder de la generació d’or del rugbi irlandès, no ha estat capaç de respondre les elevadíssimes expectatives que els aficionats hi tenien dipositades. Copes del Món al marge, la carrera de ROG (sigles de Ronan O’Gara) ha estat brillant, tant per la qualitat del jugador com pel comportament, gairebé sempre exemplar, del gran capità irlandès. Per acomiadar-nos d’aquest jugador singular, us deixo un vídeo amb alguns dels seus millors moments:
En Diego Fucks és un dels personatges més rellevants del rugbi català. Un home que tocar el cel com jugador al màxim nivell estatal al proclamar-se campió europeu amb la selecció espanyola, i que ha seguit realitzat grans fites com a tècnic, com haver portat al Sant Cugat, un club modest de la Tercera Divisió Catalana, fins les portes de Divisió d’Honor. Actualment es troba entrenant el primer equip d’un històric com el R.C. Cornellà, club amb el que va aconseguir un ascens en la seva primera temporada i que ha sabut consolidar a la Primera Divisió Catalana. A més a més, en Diego Fucks ha estat seleccionador català i un dels tècnics més valorats pels jugadors que han estat a les seves ordres. Us deixo amb l’entrevista:
Diego Fucks dirigint un entrenament del Cornellà.
Com vas començar a jugar a rugbi? La passió et ve per herència familiar o generació espontània?
L’esport en si és herència familiar, en el rugbi la passió em va arribar a l’escola, va ser el primer lloc en el qual vaig jugar.
Quin era el teu club a l’Argentina? ¿En quina posició jugaves?
El meu club era Pueyrredón i allà jugava de pilar o de talonador.
Quan vas arribar a Catalunya? ¿Que et va semblar el nivell del rugbi a Catalunya i Espanya en aquell moment?
Em va semblar que era d’un nivell alt, especialment pel que fa al contacte físic, molt dur.
Com a jugador, vas arribar a jugar al màxim nivell possible a Espanya, Divisió d’Honor i en la selecció espanyola. Vist des de la distància, com valores aquesta experiència?
I selecció catalana, la veritat que és increïble, és una cosa excepcional per a qualsevol jugador de rugbi, haver estat en aquest nivell és una cosa amb la que somia tothom, indescriptible.
Vas estar amb el grup de jugadors que va disputar el mundial de rugbi de Gal · les en 1999. Pots explicar alguna anècdota d’aquells anys?
Hi ha una molt graciosa, va ser en un viatge a Heidelberg jugar contra Alemanya, vam anar a fer una passejada tot l’equip i ens van portar a visitar un castell molt emblemàtic d’aquella ciutat a la part alta d’un turó, un lloc espectacular. Abans d’entrar per la porta principal, en què a un costat de la mateixa lluïa un fris en relleu molt gran amb l’escut d’armes del castell. La guia que ens acompanyava ens va explicar que una de les seves principals característiques d’orgull de la ciutat era haver resistit invasions d’exèrcits i guerres de tota mena. A continuació tothom va passar dins menys quatre o cinc jugadors que encara estàvem fora, just abans d’entrar, un d’ells (no donaré noms) ens demana que li fem una foto a la part alta de l’escut d’armes. Quan arriba a dalt de sobte se sent un soroll molt fort i tot el fris cau a terra en trossos molt grans. Nosaltres podem dir que el castell va aguantar tot el que va aguantar era perquè mai havia estat envaït per la selecció espanyola de rugbi.
Tots els jugadors que han estat a les teves ordres destaquen la qualitat física, tècnica i esportiva de les teves mètodes d’entrenament. ¿Com has adquirit tots aquests coneixements?
Bé, jo crec que és un cúmul de coses: l’experiència com a jugador, herència dels diferents entrenadors que vaig tenir de diferents nacionalitats, cadascun d’ells amb la seva visió pròpia del joc, investigar, formar-me constantment en cursos i veure rugbi, molt rugbi i suposo que també haver estudiat INEF.
Quin tipus de joc t’agrada més, el model britànic de joc pausat i predomini de la davantera i les accions estàtiques o el model francès, basat en el dinamisme i el desenvolupament del joc ràpid ia la mà?
Realment per a mi el joc ha de ser molt dinàmic, molt ràpid, amb suports constants intentant que la pilota no pari de circular.
Com a entrenador vas peça clau per al desenvolupament del Sant Cugat, club que vas portar de Tercera Divisió Catalana fins a les portes de Divisió d’Honor “B”. Quines van ser les claus d’aquell èxit?
Suposo que creure molt fermament en el que faig, en el joc que vull desenvolupar i en el mètode de treball que ocupació i especialment aconseguir que els jugadors siguin partícips del mateix i penso que també una de les claus és transmetre’ls el caràcter competitiu que sempre he tingut com a jugador.
Actualment al comandament de la parcel · la esportiva d’un històric com el Rugbi Club Cornellà (club en què ja havies jugat anys enrere), on ja has aconseguit ascendir el club a Primera Catalana i consolidar-lo en aquesta nova categoria. Creus possible repetir una part de la gesta aconseguida a Sant Cugat?
Si no ho cregués no podria seguir treballant com entrenador.
A més de tècnic d’aquests clubs, també vas ser seleccionador nacional català. Què creus que ha de fer el rugbi català per seguir creixent al país?
És un tema molt complicat, jo crec que apostar molt més per la base, les escoles dels clubs catalans i no únicament estar pensant en generar talents per poder portar-los a la USAP.
Els últims anys hi ha hagut un debat molt interessant sobre la professionalització del rugbi. Veus factible crear una elit professionalitzada o això és començar la casa per la teulada?
La base és fonamental, cal tenir jugadors per arribar a un grup professional i sense anar molt lluny Cornellà no té juvenils per exemple, com altres clubs i altres categories, primer cal corregir això.
Per acabar, explica’ns el teu moment més memorable en el rugbi, com a jugador i com a tècnic.
Si he de triar un sol moment dels centenars que recordo és haver estat campió d’Europa a la final que li vam guanyar a Portugal al central de Madrid i com a entrenador sens dubte el viscut a Sant Cugat, un rècord per estar realment orgullós.
Agafar (bind) i no pas tocar (touch). Aquest és el canvi significatiu. A partir de l’any vinent les dues primeres línies s’hauran d’agafar abans d’entrar a la melé, per reduir el risc de lesions en els violents xocs de pilars i talonadors. Anem a pams. Certament la IRB busca la seguretat dels jugadors -massa melés caigudes, que entraven abans de temps, pilotes introduides directament a les cames de la segona línia-, però en el fons de tot trobem el que ha passat els darrers anys al rugbi professional.
La nova melé, amb jugadors agafats abans d'introduir la pilota, minimitzant l'impacte a coll i esquena.
Fa uns quants anys, quan el rugbi era amateur, la melé no començava a disputar-se fins que les dues primeres línies estaven col·locades, i la pilota entrava pel passadís central, no pas directament a les cames de la segona línia. Però la Nova Zelanda dels anys 90 va començar a aprofitar un buit normatiu per empènyer abans de la introducció de la pilota, cosa que els facilitava un avantatge decisiu en les melés (que recordem, s’utilitzen per ordenar el joc després d’una infracció lleu o quan la pilota és injugable). Ràpidament el nou sistema es va escampar per arreu del planeta oval. Xocs brutals entre pilars molt forts que arriscaven el coll -literalment- en cada melé. Va ser aleshores quan la IRB va inventar-se això dels tres (o quatre) temps per entrar a disputar la melé.
Però els dos darrers anys hem vist com molts equips busquen la melé per forçar una infracció rival en l’entrada de la melé per aconseguir un cop de càstig a favor i la possibilitat de passar l’oval entre pals, cosa que contradiu la funció de la melé, que com ja hem dit abans, és la de reintroduir i endreçar el joc.
Molts experts, aficionats, periodistes i entrenadors clamaven per un canvi significatiu en la melé, per tal d’acabar amb aquesta pràctica poc esportiva i contrària a la filosofia del rugbi, que a més a més, castigava els colls dels jugadors. Quants dilluns no hem maleït el partit del dia abans quan a la feina som incapaços de girar el coll! Podeu apreciar la nova norma explicada en aquest vídeo a partir del minut 2:20…
Agafar el rival abans d’entrar a la melé. Solució definitiva o solució provisional? Només el temps ho dirà. Veient els darrers canvis que la IRB ha imposat al voltant de la melé començo a ser pessimista, i no són poques les veus que demanen melés pactades, al més pur estil del rugbi XIII.
El tècnic Warren Gatland ja ha fet pública la llista de jugadors que integraran els British&Irish Lions de cara a la gira australiana que començarà el mes vinent. Com molts ja sabeu, els Lions són un equip format per jugadors de les Home Unions (és a dir, Anglaterra, Gal·les, Irlanda i Escòcia) que realitzen gires a l’hemisferi sud des de 1888, és a dir, fa 125 anys.
Actualment els Lions només són convocats cada quatre anys i formar part dels escollits és un dels màxims honors que hi ha al món oval. A més a més, la rivalitat dels equips del sud amb els Lions és enorme, ja que en joc hi ha l’honor i l’orgull del rugbi europeu –per bé que sense jugadors francesos i italians- contra les grans potències del sud.
Com dèiem, enguany es compleixen 125 anys de la primera gira dels Lions a Nova Zelanda i Austràlia, i per tant la gira que començarà aquest proper mes de juny esdevindrà molt especial. Els Lions se les veuran amb les cinc franquícies australianes del Super Rugby (Western Force, Queensland Reds, Waratahs, Brumbies i Rebels) i amb una selecció de l’estat de Queensland abans d’iniciar una sèrie de tres partits contra els Wallabies.
La convocatòria del tècnic Warren Gatland no ha estat exempta de polèmica. La pressió mediàtica i popular per tal d’incloure el llegendari Wilkinson a l’equip dels Lions (ja havia realitzat dues gires defensant el vermell) van propiciar que el tècnic oferís a l’obertura anglès la possibilitat de formar part de la llista de convocats, segons informava el diari The Guardian i la BBC. Però el veterà jugador anglès va declinar aquesta possibilitat al·legant esgotament físic i mental i un necessari temps de recuperació per superar unes molèsties musculars que està arrossegant aquest final de temporada.
La llista definitiva és una verdadera selecció de primer nivell, capaç de plantar cara als equips australians i a la seva selecció nacional amb garanties d’èxit. El capità serà el gal·lès Sam Warbuton, que als seus 24 anys es converteix en el capità més jove de la història dels llegendaris British&Irish Lions. La llista de 37 homes -amb forta presència anglesa, amb deu homes, i sobretot gal·lesa, amb quinze- la formen els següents jugadors:
Talonadors: Hartley (ENG), Hibbard (WAL) i Tom Youngs (ENG).
Pilars: Dan Cole (ENG), Cian Healy (IRE), Jenkins (WAL), Adam Jones (WAL), Stevens (ENG) i Vunipola (ENG).
Segona línia: Evans (WAL), Gray (SCO), Alun Wyn Jones (WAL), Paul O’Connell (IRE) i Geoff Parling (ENG).
Tercera línia: Tom Croft (ENG), Dan Lydiate (WAL), Sean O’Brian (IRE), Tipuric (WAL), Warbuton (WAL), Heaslip (IRE) i Faletau (WAL).
Mig de melé: Coonor Murray (IRE), Mike Phillips (WAL) i Ben Youngs (ENG).
Mig d’obertura: Owen Farrell (ENG) i Jonathan Sexton (IRE).
Centres: Jonathan Davies (WAL), Brian O’Driscoll (IRE), Jamie Roberts (WAL) i Manu Tuilagi (ENG).
Alers: Bowe (IRE), Cuthbert (WAL), Maitland (SCO) i North (WAL).
Darrers: Leigh Halfpenny (WAL), Hogg (SCO) i Kearney (IRE).
La col·lecció de noms és espectacular, amb una mitjana d’edat molt jove i acompanyada d’un fort accent gal·lès. La darrera gira a Austràlia (l’any 2001) va acabar amb un parcial favorable als Wallabies per dues victòries a una, però el global històric de partits entre Wallabies i Lions és favorable als europeus, amb un 75% de victòries. Percentatge que de ben segur voldran mantenir els joves homes de Gatland. De fet, estic segur que no veurem el XV de gala fins els primer i el tercer partit contra els australians.
Tercer Temps
Com que cada aficionat té el seu XV ideal,i ja sabeu que m’agrada jugar i fer alineacions, jo ja he pensat el meu equip ideal (obert a suggerències, és clar): 1-Adam Jones, 2-Hartley, 3-Cian Healy; 4-O’Connel, 5-Parling; 6-O’Brian, 7-Warbuton, 8-Heaslip; 9-Ben Youngs; 10-Farrell; 11- Maitland, 12-Davies, 13-O’Driscoll, 14-North, 15-Halfpenny. Què us sembla?
Rugbi i futbol són dos esports germans. Dues cares de la mateixa moneda. Dos esports amb dos codis diferents amb un mateix origen. De fet, fins i tot a certs països de l’hemisferi sud (Nova Zelanda, Samoa, Tonga, Fiji i fins i tot alguna zona de Sud-Àfrica) el football no es refereix al nostre futbol, si no al rugbi, i el que aquí coneixem com futbol allà és conegut com soccer, cosa que demostra la versatilitat lingüística d’un esport jugat en diferents codis.
El futbol i el rugbi, el rugbi i el futbol. Dos esports massa similars, evolució dels diversos jocs europeus de l’edat mitjana i que ens han arribat fins als nostres dies. Anem a poc a poc, però. Aquesta història es remunta a l’antiguitat, quan els romans controlaven el Mediterrani i els pobles celtes habitaven el centre i el nord d’Europa, i es dedicaven a guerrejar els uns contra els altres. Evidentment a la història no hi ha hagut mai un comportament cultural estanc, i les influències culturals entre els pobles ja era un fet quotidià a l’antiguitat.
L’avantpassat romà
Any 43 de la nostra era. Les legions romanes es troben immerses en una guerra de conquesta a la Bretanya (actualment, al nord-oest de França) lluitant contra els irreductibles gals, immortalitzats en les vinyetes del còmic “Astèrix i Obèlix”. Durant la campanya militar les fonts cròniques llatines mencionen, per primer cop, el Harpastum, un joc d’entrenament de les legions romanes per mantenir-se en forma. El Harpastum és l’avi del rugbi i del futbol europeu, i els partits de legionaris de fa 2.000 anys els antecedents de la Champions i del Sis Nacions. Però, què era el Harpastum? El Harpastum era un joc on s’enfrontaven dos equips en un camp delimitat per cordes, consistent en portar la pilota a la zona de marca rival. Per aconseguir aquest objectiu, pràcticament tot estava permès. Cops de colze, cops de puny, empentes, placatges de tota mena…
Recreació d'un partit de Harpastum
El Harpastum va fer fortuna arreu de l’imperi, ja que els legionaris, un cop llicenciats i enviats amb un lot de terres a les províncies de l’imperi com premi pels seus serveis prestats, van ajudar a difondre la pràctica d’aquest esport, com un element més del proces de romanització. Encara avui en dia sobreviu una variant del Harpastum, coneguda com Calcio Storico o Calcio Fiorentino, practicat a la capital de la Toscana i que mou enceses passions a Florència.
L’avi celta
Els romans no s’havien inventat tot joc aquest esport, però. El Harpastum molt probablement va néixer a imitació dels diversos jocs d’origen celta que ja es practicaven a l’Europa cèltica (actual França, nord d’Itàlia, nord de la península ibèrica i illes britàniques) on s’enfrontaven dos equips en lluita per una pilota, que s’havia de portar al camp rival. Aquests jocs es practicaven a camp obert, i no era estrany que durant els partits hi hagués alguna víctima mortal.
Els jocs de pilota celtes van sobreviure a la romanització, i durant l’edat mitja trobem moltes fonts que parlen de l’existència de la Soule a l’actual França. La Soule era un partit que enfrontava dos pobles o parròquies, consistent en portar la pilota a un lloc predeterminat, tal com la plaça del poble rival o la seva parròquia. La Soule va esdevenir un passatemps popular de primer ordre, però les autoritats feudals no estaven massa d’acord amb la pràctica d’aquest esport, i no es estrany trobar documents que prohibeixen la pràctica de la Soule. Malgrat les prohibicions, la pràctica d’aquest esport no es va interrompre mai.
A l’Anglaterra medieval la Soule va derivar en el joc de carnestoltes, un partit on els dos equips tenien com objectiu anotar un punt (o gol) picant amb la pilota a una roda de molí incrustada en un mur de pedra. A vegades el camp estava delimitat en una distància determinada, o practicat a camp obert. Al no existir cap reglament, la evolució del joc va anar prenent matisos al llarg i ample de les illes britàniques, i va practicar-se ben bé fins els nostres dies: al poble d’Ashbourne (Anglaterra) encara sobreviu un partit anual de futbol de carnestoltes.
Però va ser a Irlanda on la Soule i el futbol de carnestoltes aviat va prendre força social, fins al punt de derivar en un esport original i que per primer cop es practicava de forma més o menys homogènia: el futbol gaèlic. El futbol gaèlic es jugava a Irlanda des del segle XIII, i és abundant en documents escrits a partir del segle XVII: El futbol gaèlic ja disposava d’un codi més o menys uniforme, i seria el germà gran dels altres codis de futbol actuals.
La revolució industrial i la codificació dels futbols
Al darrer terç del segle XVIII la societat anglesa pateix la revolució industrial, cosa que significà un canvi en el model social, econòmic i polític de la societat. En termes materialistes, la societat anglesa va deixar de ser feudal pe entrar en un nou sistema de producció capitalista. Apareix el proletariat com força social i la burgesia pren el poder polític i econòmic en detriment de la noblesa i l’esglèsia.A més a més, gràcies a la revolució dels transports amb l’aparició del ferrocarril i vaixells de vapor, va ser possible cobrir grans distàncies geogràfiques en poc temps.
Tots aquests canvis socials i econòmics van afavorir que per primer cop a la història trobem masses d’obrers que practicaven diverses modalitats dels jocs de carnestoltes als suburbis de les grans ciutats angleses. Allà van pendre consciència de la necessitat d’adoptar una sèrie de regles acceptades per tots per poder practicar esport al seu temps lliure. A més a més, la burgesia industrial i financera enviava els seus fills a les grans universitats angleses, on també es produïa el contacte de diverses maneres de jugar el futbol de carnestoltes, cosa que comportà la necessitat d’unificar criteris a l’hora de poder disputar partits entre els estudiants, i especilament quan els partits enfrontaven estudiants d’universitats diferents, conectats gràcies a la xarxa ferroviària. Imagineu les disputes monumentals que hi devia haver entre els dos equips a l’hora de decidir si una acció era legal o no. En algunes ecoles i universitats era legal el placatge, en altres, no. En unes la pilota es portava amb la mà, en altres amb el peu. En algunes escoles existia el fora de joc i la norma de desplaçar la pilota sempre enrere, en altres, no. D’aquella varietat de futbols i codis encara conservem els exemples d’Eton, Winchester i Harrow, que mostren la versatilitat del futbol, ja que combinen aspectes dels actuals futbol associació i rugbi.
Futbol d'Eton, esglaó evolutiu vers el rugbi i futbol moderns.
Va ser aleshores quan van aparèixer els dos esports germans actuals, el rugbi i el futbol (associació). Segons la llegenda, el rugbi va ser creat per William Weeb, un estudiant de teologia, que va agafar la pilota amb la mà i va carregar contra els rivals. La realitat és que l’any 1841 tres estudiants van codificar les normes del futbol de Rugby -ja que va ser en aquesta ciutat on es va codificar per primer cop aquest esport-, on ja pareixen les normes que identifiquen l’esport, tals com els placatges, els fore de joc, l’obligació de passar la pilota enrere i les melés.
Les normes del futbol de Rugby de 1845.
Aviat el futbol de Rugby va fer-se popular a les universitats i escoles privades del sud, però també entre els obrers proletaris del nord d’Anglaterra i Gal·les. Però alguns estudiants de Cambridge i escoles de Londres van decidir modificar algunes lleis del futbol de Rugby l’any 1863 en una taverna maçònica londinenca, anomenada Freemason’s. En aquella reunió es va decidir prohibir els placatges i la possibilitat de portar la pilota amb les mans: havia nascut la FA, la Football Association o futbol associació, conegut popularment com soccer.
Durant el segle XIX el futbol de Rugby va convertir-se definitivament en rugbi, amb la creació de la RFU (Rugby Football Union) l’any 1871 i amb la celebració del Quatre Nacions (embrió de l’actual Sis Nacions) l’any 1888. L’any 1895 el rugbi patiria una escissió que va comportar la creació del rugbi a XIII o Rugby League al nord d’Anglaterra, per motius econòmics (acceptació o no del professionalisme) i de caire normatiu (eliminació dels serveis de toc o touches, de les melés disputades i fixar el numero de jugadors en tretze homes per equip). El rugbi a XIII o Rugby League va tenir una gran acceptació al nord d’Anglaterra i a Austràlia, aleshores territori colonial britànic.
Altres codis de futbol
Encara sorgirien nous codis de futbol. Els principals foren els futbol australià (popularment conegut com footy o Aussie Rules) i el futbol americà. El footy o futbol australià deriva dels codis de futbol dels nous pobladors europeus (sobretot irlandesos i anglesos) amb el contacte amb els aborígens. Així va néixer, l’any 1858, el futbol australià, un codi de futbol que barreja elements de futbol gaèlic, de rugbi i de criquet, i que va tenir un creixement enorme a l’estat de Victòria i especialment a la seva capital, Melbourne.
Per últim va aparèixer el futbol americà, que en realitat és una escissió del futbol de Rugby o rugbi XV que va sorgir ja al segle XX, quan Walter Camp va introduir modificacions al reglament de la RFU per la celebració de partits entre les principals universitats americanes, tals com la introducció d’una passada endavant i la possibilitat de blocar jugadors contraris sense pilota. Per tant, el futbol americà no seria un esport “germà” del rugbi o del futbol associació, si no una escissió del rugbi que va fer fortuna a l’American way of life.
Segurament l’estadi de Thomond Park no hagi estat mai l’estadi amb més glamur del món del rugbi. Segurament tampoc és l’estadi més maco del món, ni el més antic, ni tan sols un dels més grans d’Europa. Però si preguntes a un manat del rugbi per un estadi on les hauria agradat jugar i/o veure un partit, de ben segur que l’estadi de Thomond Park estaria al capdamunt de les preferències del rugbiers de mig món. L’atmosfera i l’ambient de Thomond Park són únics i irrepetibles, un dels refugis espirituals i materials dels valors del rugbi i de la seva cultura. Un llogarret gaèlic que resisteix, ara i sempre, a les tendències globalitzadores del esports professionalitzats. Un reducte de l’esportivitat i el respecte als rivals. De fet, no és estrany veure el públic de Thomond Park aplaudint als jugadors rivals quan aquests elaboren jugades de mèrit, o com l’estadi guarda un silenci absolut quan el rival xuta a pals.
L’estadi de Thomond Park es troba a Limerik, una petita ciutat portuària de la província de Munster, a la desembocadura del riu Shannon (el riu més important d’Irlanda), a la costa occidental de l’illa maragda. La ciutat de Limerik, i per extensió la província de Munster, ha estat històricament, una de les regions més populars d’Irlanda. Àrees econòmicament deprimides, allunyades de les principals universitats de la capital i amb pocs recursos naturals, les poblacions de Munster han estat, al llarg de la història, un constant focus d’emigració cap els Estats Units, Austràlia o el Regne Unit. Pel seu caràcter obrer, popular i fins a cert punt rural, la província de Munster va ser el bressol de la independència d’Irlanda (recordem que Michael Collins era de Cork), de l’IRA i del seu braç polític, el Sinn Féinn. De fet, gran part del suport electoral del Sinn Féinn al Dáil Éireann -el Parlament de la República d’Irlanda- prové dels comtats de Munster.
L’estadi de Thomond Park va ser construït l’any 1940 (recordem que la República d’Irlanda no va entrar a la Segona Guerra Mundial) per hostatjar els dos clubs de rugbi més exitosos de la ciutat, el Shannon RFC i el Bohemians RFC. Tot i compartir camp, cadascun dels dos equips ocupaven una part diferenciada de l’estadi, instaurant una rivalitat esportiva entre els dos clubs que competien a l’hora de mobilitzar la seva massa social a Thomond Park.
El vell Thomond Park, escenari on van caure les totpoderoses seleccions d'Austràlia i Nova Zelanda.
Thomond Park va acollir alguns partits de primer nivell durant aquells anys. El 1958 Thomond Park s’estrenava acollint un partit entre la selecció de Munster i la selecció australiana, que estava fent una gira a Europa. El resultat va ser d’un inusual i sorprenent empat a tres. D’aleshores ençà, Munster va acollir partits contra les princiapals seleccions de l’hemisferi sud fent gires per Europa. La glòria es va tocar el 1978, quan la selecció de Munster va sorprendre als totpoderosos All Blacks, quan els va derrotar per un contundent 12 a 0 davant l’èxtasi dels milers d’espectadors que omplien Thomond Park. La següent selecció en doblegar el genoll al feu del rugbi del sud irlandès va ser Austràlia, que va caure derrotada per 15 a 6 al mateix escenari tres anys més tard. La llegenda de Thomond Park i dels valents soldats de Munster havia nascut.
Cap al rugbi professional
La professionalització del rugbi i la creació de quatre franquícies irlandeses per participar a les principals competicions europees a nivell de clubs van suposar una necessària remodelació del vell Thomond Park per adequar-lo a les necessitats del segle XXI. D’aquesta manera es va introduir l’enllumenat artificial, millores en l’accessibilitat a l’estadi, la construcció de lavabos o la remodelació de les graderies. L’aforament va fixar-se en 15.100 seients (tots ells sota cobert als dos laterals del camp), per bé que l’estadi pot hostatjar fins 26.500 persones si hi sumem els dos fons de l’estadi, que no són coberts i tampoc disposen de seients. L’atmosfera del nou Thomond Park era (és) espectacular. De fet, fins i tot m’atreveixo a dir que l’atmosfera que es viu a l’estadi de Limerik és la més especial del món de l’esport. Enlloc he vist un respecte total i absolut al rival, independentment dels seus colors i origen. Enlloc he vist tant orgull i amor propi per uns colors com els que es viuen a Munster. Mai he vist una afició aplaudir els seus rivals incondicionalment, reconeixent l’esforç en la derrota i el mèrit del triompf. Als rivals els hi tremolen les cames quan trepitjen Thomond Park. Només així s’explica que el feu de Musnter estigués més de dotze anys imbatut, i que encara avui es comptin amb els dits d’una mà els equips capaços de guanyar a l’estadi del sud d’Irlanda.
El nou Thomond Park, l'estadi amb l'atmosfera més espectacular al món de l'esport.
El públic de Munster, majoritàriament obrerista i nacionalista, canta a ple pulmó els dos himnes no oficials del sud irlandès, “The Fields of Antheny” i “Stand Up And Fight”, cançons obertament nacionalistes que es van utilitzar durant l’ocupació britànica i la Guerra d’Independència d’Irlanda. De fet, és molt habitual escoltar com Thomond Park canta a ple pulmó aquestes cançons de lluita per animar els seus homes, especialment si els visitants són un equip anglès (i si no, mireu les cares dels jugadors anglesos dels Sale Sharks mentre Thomond cantava a ple pulmó “The Fields of Antheny”):
Però més enllà de les cançons republicanes, Thomond Park es caracteritza per ser l’estadi més carismàtic del rugbi europeu. Com apuntàvem abans, ningú xiula als xutadors rivals, i l’estadi en ple aplaudeix les accions de mèrit dels rivals, encara que aquests siguin anglesos o els eterns rivals de l’Ulster o Leinster. A més a més, els jugadors s’identifiquen plenament amb el caràcter popular i obrer, tradicional i republicà, del club del sud d’Irlanda. Molts encara recordareu quan Ronan O’Gara (la llegenda i líder dels homes de vermell) es va negar a donar la mà a la reina d’Anglaterra “she’s not my Queen“, va dir l’obertura de Cork (nét de lluitadors de l’IRA contra l’invasor anglès a la dècada dels anys 20 del segle passat). Formar part de l’equip de Munster és quelcom més que jugar per una franquícia. Només així sé explicar que els jugadors cantin l’himne al vestuari després de les importants victòries o que no escoltin les milionàries ofertes que provenen dels clubs anglesos o francesos. Vestir el vermell no es paga amb diners.
Ja fa un temps vaig parlar del Sant Cugat i la seva bona feina al món ovalat català. Tal com dèiem fa un any i mig (quan el primer equip encara militava a Primera Nacional) el Sant Cugat és un club que malgrat la seva relativa joventut (va ser fundat l’any 1987) ha sabut treballar molt bé la seva base esportiva i social, especialment des de l’any 1995, quan el club del Vallès va crear la seva escola de rugbi.
De 1995 ençà el club de Sant Cugat ha apostat molt pel treball de base, prioritzant la didàctica i la difusió del rugbi a la seva localitat, gràcies a una feina incommensurable de jugadors, monitors, entrenadors, pares i aficionats, que han sumat esforços durant tots aquests anys per fer del rugbi una realitat esportiva i social a la ciutat.
L’aposta va començara adonar els seus fruits una dècada després de la creació de l’escola de rugbi: ben aviat les categories inferiors del club van començar a dominar els campionats de Catalunya, plantant cara -i en molts casos derrotant- als equips inferiors de la Unió Esportiva Santboiana, el gran referent del rugbi sud-català. Aquell 2011 (data en que vaig escriure el post a l’anterior adreça del blog) el Sant Cugat va imposar-se en les categories Cadet i Infantil, a més de fer-ho en el Campionat de Catalunya sub-23 mostrant ” un rugbi endreçat i molt atractiu, amb molt poques fissures i mostrant una capacitat tècnica excel·lent i un domini de les fases dels partits gairebé perfecte”.
Molts d’aquells nois ara són integrants del primer equip del Sant Cugat, que en la seva primera temporada a Divisió d’Honor “B” ha assolit una fita inimaginable: acabar en segona posició final i guanyar una plaça per jugar la promoció d’ascens a Divisió d’Honor contra l’Alcobendas, un club amb major potencial econòmic -però no m’atreveixo a dir que superior social ni esportivament-. I aquesta fita el Sant Cugat l’ha assolida amb gent de la casa, que coneix els valors del rugbi, que estima el seu club i representa amb orgull la seva ciutat. Una base esportiva a la que cal sumar la gran feina desenvolupada pel tècnic Diego Fucks que fins fa un parell d’anys dirigia l’embrió de l’actual equip i la gran tasca de Jordi Justícia, tècnic actual del Sant Cugat.
No sé si el Sant Cugat acabarà ascendint enguany (recordem que l’Alcobendas és un equip molt dur i difícil de batre). El que sé segur és que cal treure’s el barret davant d’aquesta excepcional fornada de jugadors, que es troben lluitant per situar l’equip de la seva ciutat a l’elit del rugbi estatal. Pugin o no aquesta temporada, el San Cugat ha fet una feina excel·lent. I veient la qualitat i l’empenta dels joves jugadors del club, estic molt segur que no trigarem gaire en veure el Sant Cugat a la màxima divisió del rugbi espanyol. Un clar exemple que l’ànima d’un equip és molt més decisiva que no pas el seu pressupost. La suor, la dedicació i la feina diària son valors que no es poden comprar. Bravo, Sant Cugat!
PS: Avui podem afirmar que altres clubs molt joves han pres el Sant Cugat com un model a imitar per créixer. És el cas de clubs com el SEL Vilanova, el Martorell, els Taus d’Amposta o els Carboners de Terrassa, clubs que han apostat per la vessant formativa i social de l’esport ovalat alhora que han difós el rugbi en les seves respectives àrees d’influència. Tant de bo en uns quants anys tot el rugbi català pugui gaudir de la seva tasca.
Ja han passat uns dies per poder digerir i començar a copsar i avaluar el torneig de les Sis Nacions d’enguany. Per començar, he de ser un pèl crític: feia molts anys que no m’avorria tant veient rugbi. Esquemes ultradefensius, predomini del joc amb el peu que no pas amb la mà, actituds pròpies del futbol a la gespa (amb casos com els d’Owen Farrell o fins i tot O’Driscoll), melés que es col·lapsen i s’enfonsen i escàs espectacle esportiu, amb marcadors més aviat baixos. Tant és així que Anglaterra gairebé s’emporta el torneig practicant un joc especialment lleig i resultadista, que delega tota responsabilitat ofensiva a l’encert de cara a pals de Farrell o Flood.
No vull ser especialment negatiu. Em quedo sobretot amb alguns aspectes positius, com ara el gran ressò mediàtic del torneig (que va arribar a més de cinc-cents milions de persones, que van seguir en directe el campionat mitjançant el televisor), i els molts milers de rugbiers catalans que van seguir el campionat als pubs i seus dels principals clubs del país i que van fer “Trending Topic” diversos moments del campionat, com ara les paraules #Irlanda, #Gal·les o #6Nations. El comportament de les aficions al camp, tant bo com de costum, per bé que vull recordar les moltes senyeres i estelades que vam poder veure per televisor als diversos camps de rugbi europeus, portades pels aficionats i aficionades de l’oval al nostre país.
També sabeu que a més de malalt del rugbi sóc professor de secundària (quan el Departament d’Ensenyament em deixa), i per tant no m’he pogut estar d’avaluar amb els clàssics ítems les actuacions dels sis equips participants. Evidentment són unes notes que poden (i han de ser) consensuades, així que si teniu ganes de comentar i avaluar vosaltres també, us convido a fer-ho. Sense més, comencem:
Gal·les:Notable (7)
Gal·les s’ha emportat la victòria final del Sis Nacions havent jugat només un dels cinc partits del torneig. El primer temps del partit inaugural contra Irlanda va ser desastrós, i en la resta de partits els tres quarts gal·lesos van brillar per la seva absència. No va ser fins la batalla final al Millenium Stadium de Cardiff que el Drac va despertar l’orgull del poble miner i van pansir la Rosa anglesa passant per sobre dels anglesos en tots els aspectes del joc. Un últim partit de 10, però les avaluacions no tenen en compte només l’examen final. També cal fer els deures cada dia.
Anglaterra: Bé (6)
El XV de la Rosa és un bloc fort i potent, que treu petroli del seu tradicional mètode de joc, basat en el “pick and go“. Tanmateix, feia temps que no veia una Anglaterra tant fosca, que es va veure superada per Itàlia i Gal·les als darrers dos partits del campionat. Un equip molt jove i amb un gran potencial de creixement, que podria fer molt més si no es conformés amb treballar per sota de les seves possibilitats.
Escòcia: Excel·lent (9)
Els homes del XV del Card començaven el campionat amb l’etiqueta de ventafocs, però tal com vam analitzar minuciosament a un anterior escrit, els homes de Scott Johnson van brillar per emportar-se el bronze i silenciar les crítiques d’un equip que ha sabut portar amb orgull el seu passat gloriós.
Itàlia: Excel·lent (9)
La progressió del rugbi italià és espectacular. Actualment Itàlia està per sobre de França i Irlanda, i no massa lluny d’Anglaterra, a la que va tancar i espantar a casa seva, fent callar Twickenham com feia molts anys que no passava. Els homes de Jaques Brunel ja són una realitat, un equip capaç de derrotar a qualsevol equip de l’hemisferi nord -i com vam veure al mes de novembre passat, fer passar una mala estona a Roma als All Blacks i als Wallabies-. Amb un patró de joc molt elaborat, un treball diari constant i el lideratge de Parisse al camp, els gladiadors han completat un torneig per recordar, que hauria pogut ser de 10 si no fos per la relliscada de Murrayfield a la segona jornada.
Irlanda: Suficient (5)
Irlanda és un equip bipolar, anàrquic i que funciona a batzegades. Dotada d’un indubtable talent natural, la selecció irlandesa té moments de glòria (com el primer temps al Millenium a la jornada inaugural) seguits de partits sencers on sembla que el XV del Trèvol no hagi sortit al camp. Aquest autisme temporal dificulta molt la continuïtat de la generació d’or del rugbi a l’illa maragda, ja que els eterns O’Callaghan, O’Gara, O’Driscoll o Hayes no tenen substituts de garanties. De fet, ja veiem que els clubs de Leinster i Munster ja no tallen el bacallà a Europa, i ha de ser l’Ulster qui -irònicament- formi la columna vertebral dels exèrcits irlandesos.
França: Insuficient (4)
Quan tens els millors jugadors d’Europa i acabes últim un Sis Nacions, tens un gran problema. De fet, França arriba al 4 final només gràcies a l’empat a Lansdowne Road i la victòria a París a les dues darreres jornades. El XV del Gall no pot acabar últim un torneig de les Sis Nacions. El que més em sorprèn és que el tècnic Phillipe Saint-André encara tingui el cap enganxat al cos, metafòricament parlant.
Per acabar, us deixo amb un vídeo amb les millors imatges del campionat d’enguany. A gaudir-lo!
Les noies d’INEF Barcelona continuen la seva particular dictadura al rugbi ibèric, al renovar un any més el títol de campiones de Divisió d’Honor femenina, al haver guanyat tots els seus partits al llarg de la lliga (que es juga a una sola volta, seguint el format del Sis Nacions).
Les noies d'INEF Barcelona, campiones un any més.
Les osses han tingut aquest any unes rivals molt complicades, les noies de l’Olímpico Pozuelo, que han finalitzat la temporada en segona posició i que només van doblegar el genoll a la segona jornada, precisament contra les barcelonines, en un partit molt igualat que va acabar en un ajustat 12 a 17 a favor de les catalanes. Les noies de l’Universidade de La Corunya, que també havien plantat cara a les catalanes la temporada passada, han finalitzat la temporada en tercera posició.
Els altres dos clubs catalans, GEiEG i Gòtics, han ocupat les dues últimes places de la classificació, i en el cas del Gòtics (últimes classificades i cullera de fusta, amb ple de derrotes), hauran de jugar la promoció de descens contra les campiones del Sanse Scrum, campiones de la Divisió d’Honor “B” el proper 6 d’abril.
Jugador, entrenador, aficionat, amant i crític ocasional del món de la pilota ovalada.