L’adéu dels gegants

dimarts , 1/07/2014

El temps passa inexorablement. Arriba una edat en la que els mesos i els anys comencen a accelerar de forma vertiginosa, sense que siguem conscients que el temps corre entre les nostre mans. No ens adonem, i ens hem fet grans. La nostra etapa com jugadors de rugbi (en actiu) s’acaba al voltant dels trenta o trenta-cinc anys, ja que les lesions, les obligacions familiars o laborals t’imposen tancar una etapa de la teva vida.

Enguany s’han retirat dos grans llegendes del rugbi mundial. Brian O’Driscoll i Jonny Wilkinson. Encara recordo, com si fos ahir, els primers dies que vaig començar a interessar-me i jugar a rugbi gràcies a un company de la universitat. Era l’any 2003 i Anglaterra va completar un Grand Slam històric al imposar-se per més de quaranta punts a Lansdowne Road, davant una Irlanda emergent on destacava un jove centre que ja era el capità i líder de la seva selecció.

Aquella Anglaterra no acabava allà, però. Aquell XV de la Rosa va toca rel cel al guanyar la Copa del Món de rugbi a Austràlia, en una final apassionant al últim minut contra l’equip amfitrió. El drop de Wilkinson. Possiblement el primer gran record que conservo quan penso en rugbi d’elit. Possiblement sigui el record.

D’aquells fets ja fa onze anys. I aviat en faran dotze, tretze… Els anys passen, però la memòria, absolutament selectiva, persisteix.

Jonny Wilkinson

Cavaller dins i fora del camp, ja vam parlar d’ell i el seu adéu a la selecció ja fa uns mesos. El millor obertura de la història d’Anglaterra, i qui sap si del món.

WilkinsonKick_468x368.jpg

Wilko va revolucionar el 10. Fins aleshores, l’obertura era un jugador constructor, de vocació ofensiva, que dirigia el seu equip a cops de peu i joc de mà a la zona oberta del camp. Aquest era el guió d’un obertura fins que va arribar ell i ho va canviar tot. El mag de Frimley ha estat el primer obertura que es comportava al camp com un davanter més quan tocava defensar, i com el més estilista dels tres quarts quan tocava atacar. Mai es va fer enrere davant de cap rival.Retirat de la selecció de fa un parell d’anys, Wilkinson ha acabat aquest juny la seva vinculació amb el rugbi professional, i ho ha fet per la porta gran: conquerint un doblet màgic amb el seu segon i darre club, el Toló, amb el que ha guanyat enguany la Copa d’Europa de rugbi -Heineken Cup- i la lliga francesa -Top 14-.

Brian O’Driscoll

 Brian O’Driscoll ha estat un mite, una llegenda viva, un ídol i un referent. O’Driscoll ha estat capaç de fer història, al ser el capità d’un país sencer dividit en dos estats, en dues administracions. Brian O’Driscoll ha estat l’orgull del rugbi irlandès i europeu durant els darrers deu anys.

Brian-ODriscoll.jpg

 A nivell anecdòtic, podem explicar que O’Driscoll va començar jugant a futbol gaèlic durant la seva infantesa, i gràcies a això va adquirir unes destreses tècniques que marcarien la diferència a l’hora de passar-se a l’oval, ja a l’etapa d’educació secundària, a la prestigiosa escola secundària de Blackrock College (la mateixa escola on va anar a parar Jordi Murphy després de la seva estada a Barcelona).

 Ràpid, intuïtiu, elèctric i elegant, BOD (abreviació emprada als seu país al referir-se al geni) ha fet història al seu país durant els seus quinze anys de professional (1999-2014).

 Home d’un sol club, el Leinster de la seva província natal, O’Driscoll pot presumir, als seus trenta-cinc anys, d’un palmarès impressionant: quatre lligues celtes, tres copes d’Europa i una Amlin Cup (segona competició continental) conquerides amb la samarreta blau de Leinster. De fet, el seu darrer partit fou la final d’¡enguany a la lliga celta contra Glasgow, que va acabar amb victòria irlandesa i amb O’Driscoll lesionat i havent de marxar del camp rebent una espectacular ovació del públic , i aixecant el seu darrer títol com professional després de la victòria dels seus companys.

 A nivell de seleccions, BOD ha conquerit una Copa del Món sub19 amb Irlanda (1998), quatre Triples Corones (2004, 2005, 2007, 2009) i dos tornejos de les Sis Nacions (2009 amb Grand Slam i 2014, any de la seva retirada).

 Però aquí no acaben els èxits i rècords del millor 13 de la història europea, del millor jugador del segle XXI. O’Driscoll és el jugador que més assajos ha anotat a la història del Sis Nacions (amb un total de vint-i-sis), i va ser escollit millor jugador del Torneig durant tres temporades (2006,2007 i 2009). A més a més, al prestigiosa revista “Rugby World” el va escollir millor jugador de la dècada 2000-2010 . A tot això cal afegir-hi l’honor d’haver anat fins a quatre ocasions de gira amb els British&Irish Lions (2001, 2005, 2009 i 2013). De fet, l’únic gran títol que li manca a O’Drsicoll és la Copa del Món absoluta, que molts pensaven que havia d’aconseguir de la mà del seu company i rival Ronan O’Gara, que es va retirar l’any passat.

 Més enllà dels números, caps, títols i victòries, queda la qualitat del jugador. No hi ha cap altre jugador que desperti l’admiració que desperta O’Driscoll al rugbi actual. De fet, a les escoles de rugbi d’Austràlia s’ensenyen els vídeos tècnics i tàctics de BOD. També a Nova Zelanda els centres s’emmirallen en O’Driscoll, i no pas en cap All Black com Nonu o Smith. El 13 d’Irlanda és seu, com seva és la admiració de tots els aficionats del rugbi.

 O’Driscoll marxa per la porta gran, campió amb Irlanda i Leinster. O’Driscoll marxa sabent que encara podria estirar la seva carrera uns anys més. O’Driscoll marxa per què vol marxar essent un campió.

 O’Driscoll ho deixa, i el 13 queda orfe. Wilkinson ho deixa, i cap 10 podrà omplir el seu buit. Els meus dos primers grans ídols, els grans referents de tots els de la meva generació.Dos grans genis, rivals de nacions enfrontades, però per sobre de tot, dos homes plens de valors. Dos RUGBIERS. Amb majúscules. Amb això ja està tot dit.

[youtube ry_VcuymsWc]

USAP, crònica d’un descens anunciat

dimecres, 7/05/2014

Ja és oficial. La USAP és equip de segona divisió. Els arlequinats han consumat el primer descens de categoria de la seva centenària història. I ho han fet de la manera més cruel: a la darrera jornada, a un sol cop de càstig de la permanència. I el que és pitjor, ho fa de manera merescuda, ja que ens agradi o no, aquesta USAP no és ni una ombra del que va ser el conjunt que va enlluernar Europa ara fa cinc anys. El que va passar a Clermont no és més que la confirmació d’un descens anunciat, tal com hauria titulat el gran Gabriel Garcia Márquez, traspassat fa pocs dies.

Però quines han estat les causes del descens usapista? Sense por d’equivocar-nos podem concloure i assenyalar que la USAP ha perdut la categoria a causa d’una mala gestió administrativa, social i esportiva.

La marxa de Brunel

Esportivament, la USAP no ha pogut recuperar-se mai de la marxa de Jaques Brunel, D’ençà que l’Astèrix va abandonar la banqueta de l’Aimat Giralt rumb a Itàlia, els de Perpinyà no han sabut recuperar el seu nivell de joc.

La USAP dels anys 2009 i 2010 -les millors versions de l’equip de Brunel, al meu entendre- era un conjunt dinàmic, amb un paquet de davanters molt contundent, i un paper protagonista de la tercera línia, que en tot moment oscil·lava entre el paquet de davanters i la zona de tres quarts per donar una major consistència al mig del camp, minimitzant el risc de perdre pilotes i optimitzant els recursos d’atac multiplicant-se en tasques ofensives. Aquella era una USAP amb una gran personalitat, que volia imposar la seva llei al seu rival, independentment d’on o contra qui juguessin.

Un joc matusser

Com a col·laborador del Diari ARA, he tingut un privilegi enorme a les darreres festes del rugbi català. Vaig poder accedir als entrenaments previs a l’Estadi Olímpic de Montjuïc els dos darrers anys, i vaig poder observar, de primera mà, com entrenava la USAP de Delpoux i De Carli, i com ho feien el Tolosa de Guy Novés i el Toló de Laporte.

Sense ser un gran especialista ni un entrenador de primer nivell, les diferències de preparació entre els equips eren més que notables: mentre la USAP treballava molt les jugades estàtiques i l’atac frontal de davanters, fent un ús gairebé malaltís del “pick and go”, el Tolosa de Novés i el Toló de Laporte entrenaven d’una manera molt més creativa, assajant situacions pràctiques de joc en espais reduïts, observant els moviments que els jugadors haurien de realitzar en cada moment i automatitzant cada acció fins al punt de trobar un equilibri gairebé perfecte entre les fases d’atac i defensa, entre moviments estàtics i dinàmics.

Aquesta observació, totalment subjectiva i poc experta, lliga amb el model de joc de la USAP a les darreres temporades: l’equip ha passat de l’excel·lència tècnica i tàctica de Brunel a un model vulgar, que prima el joc directe i físic per sobre dels moviments tàctics. Un conjunt sense idees que es llença amb moltes ganes i valor sobre les línies enemigues, però que ho fa sense un projecte definit. Evidentment aquests jugadors s’hi han deixat la pell, però cal molt més que això.

Ja sé que històricament el rugbi nord-català s’ha caracteritzat per la seva duresa i pel valor dels seus jugadors, ja sé que a Perpinyà -i bona part del Principat de Catalunya- agrada aquest joc directe, potent i un pèl agressiu. Ja sé que molts aficionat aplaudeixen més un assaig de davantera, trencant el sistema defensiu rival per ganes i empenta que no pas el joc elaborat a foc lent a la zona de màquines que proposava Brunel. Però quan el talent és substituït pel múscul, i la intel·ligència es veu arraconada per la força, és molt difícil poder competir contra les grans potències europees. No es pot pretendre tenir èxit en ple segle XXI amb models de joc heretats del segle XIX. Aquesta és la crua realitat de la USAP. El joc que planteja és superat fàcilment per conjunts més treballats a nivell tàctic, i més intel·ligents a l’hora de moure l’oval. Fixeu-vos en les darreres posicions del Top14, hi trobareu que els equips que proposen un patró de joc més directe són precisament aquells que han perillat al llarg de la temporada. Per contra, observeu el rendiment de conjunts que proposen un joc més dinàmic i evolucionat, a l’estil de Brunel: Toló, Montpeller, Tolosa i Clermont han ocupat el “top four” de la lliga francesa. Casualitat? Jo opino que no…

USAP Enri tugali.jpg

LA USAP no ha recuperat mai el nivell de l'any 2009-2010

La marxa de jugadors emblemàtics, primer símptoma crisi social

Entenent l’empobriment tàctic de la USAP es comprèn també molt millor la marxa de grans jugadors de la USAP, molts d’ells autèntics emblemes del club, com Porical, Guirado, Mas, Schuster, Chouly, Tchale-Watchou, Planté i Bosch, o de futures estrelles del rugbi com Camille López, Sofiuane Guitone o Romain Taofifenua.

Des de molts mitjans de comunicació, i fins i tot des de dins del propi club, s’ha presentat aquesta fuga de jugadors de forma esbiaixada, presentant els jugadors com autèntics mercenaris que abandonen el club per motius econòmics.

La realitat és que darrere de totes aquestes sortides de jugadors s’amaga una realitat més amarga, la de casos en que alguns jugadors es veuen obligats a sortir -o se’ls presenta la porta de sortida del club- per minimitzar qualsevol crítica interna o veu discordant amb la direcció esportiva o amb la junta directiva.

Goze i la crisi administrativa

L’últim pla que podem analitzar per explicar la trista realitat usapista és la crisi administrativa. La presidència de Paul Goze (2007-2012) no va estar exempta de polèmica. Alguns dits l’assenyalaven a ell com el responsable de la delicada situació econòmica del club, que si bé semblava estar ben sanejat, es troba en una fase de certa fragilitat, que complicaven els fitxatges de jugadors de més qualitat. No cal dir que amb l’equip a segona divisió, les finances del club es veuran seriosament afectades, ja que els ingressos per drets d’imatge, televisions i taquilles seran molt menors a la Pro2.

La marxa de Goze a la presidència de la Lliga Nacional de rugbi (LNR) va ser interpretada per alguns opositors a la directiva com una fugida d’un personatge al que s’atribueixen, de forma especulativa, rumors d’opacitat en algunes transaccions, primes i salaris de jugadors.

La marxa del president va deixar un buit a la presidència del club del Rosselló, obrint una etapa de certa incertesa que no va ajudar a estabilitzar la situació d’una entitat en decadència. La presidència de Daniel Besson va ser un període d’inestabilitat institucional constant, que van portar-lo a deixar la presidència a l’inici de l’actual temporada. Algunes informacions apuntaven que el propi Goze podria haver mogut alguns fils per provocar la caiguda en desgràcia del seu successor.

A l’agost de 2013, tot començant l’actual temporada, els divuit membres del consell d’administració van escollir president de l’entitat al senyor François Rivière, un empresari d’èxit vinculat als partits de dreta francesa, que prometia augmentar el pressupost del club rascant-se la seva pròpia butxaca (segons sembla, invertint un milió i escaig d’euros).

Un futur millor?

El propi Rivière ha anunciat una remodelació profunda del club. Segons ell “seria estúpid mantenir allò que no funciona”, i ha promès un pressupost d’onze milions d’euros per la temporada vinent,, el pressupost més alt de la segona divisió. Un altre cosa és la credibilitat d’una directiva que volia tornar a fer la USAP campiona en tres anys i que l’han portat a segona divisió per primera vegada en la seva història…

Murrayfield, el temple escocès

divendres, 4/04/2014

L’estadi de Murrayfield (Edimburg) és un dels estadis amb més tradició del rugbi europeu. L’estadi de Murrayfield és propietat de la Scottish Rugby Union, i és l’escenari on el XV del Card disputa els seus partits com locals.

La federació escocesa va comprar els territoris sobre els que actualment es troba l’estadi de Murrayfield ‘any 1924, i no va ser fins un any més tard, al 1925, que l’estadi va ser inaugurat. La data d’inauguració oficial de l temple escocès fou el 21 de març de 1925, aprofitant un Escòcia-Anglaterra que va acabar amb victòria dels locals sobre l’ auld enemy. Aquell 1925 Escòcia s’emportaria el Torneig de les Cinc Nacions, completant el primer Grand Slam de la història del rugbi escocès.

old murrayfield.jpg

El vell Murrayfield vist des de l'aire. Any 1929.

Durant la Segona Guerra Mundial l’estadi de Murrayfield es va posar a disposició de les forces armades del Regne Unit, que el van fer servir com magatzem i camp d’instrucció dels soldats britànics. Durant aquells anys es van disputar dos partits internacionals contra Anglaterra (seguint la tradició de la Copa Calcutta) entre militars de nord i sud del Mur d’Adrià. La recaptació de les taquilles generades aquells dies va ser destinada al suport econòmic de les forces armades, immerses en la guerra contra el nazisme i el feixisme.

Un cop acabada la guerra l’estadi va tornar a ser utilitzat per la federació escocesa, que va tornar a fer de l’estadi la seu oficial de la selecció del Card. De fet, va ser a Murrayfield l’any 1975 on es va batre el rècord d’assistència en un partit de rugbi fins aquell moment, amb 104.000 espectadors a les grades de Murrayfield gaudint d’un partit contra la màgica selecció de Gal·les dels anys 70. Aquell rècord seria superat per Sydney trenta anys després, però encara avui roman com l’esdeveniment esportiu amb més espectadors a la història del Regne Unit.

L’estadi dels anys 20 s’estava envellint, i la Scottish Rugby Union va decidir reformar el seu estadi per adaptar-lo a les necessitats del rugbi modern, tals com la construcció de modernes i segures graderies de formigó, amb tots els espectadors asseguts i a cobert de les freqüents precipitacions i amb l’ instal·lació d’enllumenat artificial que permetia practicar rugbi fora de les hores centrals del dia. La modernització de Murrayfield va culminar el 1995, i va convertir el temple del rugbi escocès en un dels estadis més segurs i confortables de tot el Regne Unit. L’aforament final de l’estadi es va fixar en 67.000 espectadors, i es va conservar una recta d’atletisme de 100 metres just al davant de la tribuna principal de l’estadi.

El segle XXI i l’obertura a nous esports

Gràcies al seu confort i seguretat, Murrayfield es va convertir en la llar de la franquícia celta Edinburg Rugby, equip professional escocès que disputa la Celtic League, amb altres equips d’Escòcia, Irlanda, Gal·les i el nord d’Itàlia. Ara bé, les assistències als partits de l’equip d’Edimburg volten els 10.000 o els 15.000 espectadors, cosa que provoca certa sensació de buidor a les grades de Murrayfield, fins al punt que els responsables d’Edimburg Rugby i de la Scottish Rugby Union hagin decidit construir un nou estadi (molt més petit) per la franquícia de la capital escocesa.

Murrayfield_1400190c.jpg

Vista parcial del nou Murrayfield.

Però no només el rugbi ha utilitzat l’estadi en alguna ocasió. Murrayfield va ser l’escenari on els Hearts (un club de futbol d’Edimburg) va disputar els partits de local de la Copa de la UEFA de la temporada 2004-2005 al temple escocès, i també l’Hibernian (l’altre gran club d’Edimburg) va utilitzar Murrayfield com escenari per jugar un partit amistós de pre-temporada l’any 2008 contra el Barça, en el primer partit que Pep Guardiola es va asseure a la banqueta del Futbol Club Barcelona.

Murrayfield va ser també l’escenari de diverses finals de la Challenge Cup de rugbi XIII als anys 2000, 2002 i 2003. També va hostatjar el Magic Weekend de 2009. A Murrayfield fins i tot s’hi van disputar partits de futbol americà, ja que la franquícia escocesa de la NFL Europe, els Scottish Claymores, van utilitzar el temple del rugbi escocès i Hampden Park (el gran temple del futbol a Escòcia) com a estadis on disputaven els seus partits de local entre els anys 1995 i el 2004.

Per últim, fa uns mesos la BBC Sports va anunciar que la Scottish Rugby Union havia obert la porta a un possible i eventual acord de patrocini de l’estadi, seguin el model de Lansdowne Road (patrocinat per Aviva) o el també mític Ellis Park (patrocinat per Coca Cola). Aquesta possibilitat va obrir un intens debat entre els aficionats i amants del rugbi escocesos, que (al igual que irlandesos i sud-africans) no veuen amb bons ulls vincular a determinades multinacionals els noms d’estadis que formen part del patrimoni emocional i esportiu col·lectiu.

Prèvia Sis Nacions 2014

dimecres, 15/01/2014

El torneig de les Sis Nacions de 2014 està a punt de començar. Un any més, les potències del rugbi europeu es veuran les cares a les grans catedrals del continent per decidir qui és el gran campió europeu. De fet, l’edició d’enguany es presenta molt atractiva i igualada, ja que no hi ha cap equip que sembli molt superior als altres, i tal com hem estat veient en els darrers anys, qualsevol selecció “petita” (entenent com selecció petita a conjunts extraordinaris com Itàlia o Escòcia) pot complicar-li la vida a qualsevol selecció potent.

Anglaterra

El XV de la Rosa segueix el seu procès de renovació i millora que els ha de portar al seu millor estat de forma a la Copa del Món de l’any vinent en la que seran amfitrions. Els homes de Stuart Lancaster són un conjunt encara jove, on els jugadors de Northampton i Leicester formen la columna vertebral de la selecció (Hartley, Lawes, Tom Wood pels Saints i Tom Youngs, Dan Cole i Dan Youngs per part dels Tigers). La clau de l’evolució del joc del XV de la Rosa ha de ser el seu mig del camp: si Lancaster confia en la parella de Saracens Wiggleswoth-Farrell, podem esperar una Anglaterra mecànica, que abusa del joc de davanters i que no regula les transaccions al costat obert del camp.

França-Anglaterra.jpg

A favor:Un equip poc atractiu plàsticament però molt fort i ben treballat que aspira a tot, especialment perillós enguany: amb l’orgull ferit per la humiliació del Milleniu, els homes de Sa Majestat voldran arrasar Europa per demostrar al món del rugbi qui són els inventors d’aquest esport. En contra: Anglaterra té un calendari complicat. Començarà el Sis Nacions a Paris, i haurà de visitar el sempre difícil Murrayfield l’any del referèndum per la independència d’Escòcia, en un partit que es preveu intens i simbòlic. Per contra rebrà a Irlanda i a Gal·les a Twickenham, en la gran oportunitat de revenjar l’afronta del Millenium. Per acabar, haurà de despalaçar-se a Roma i superar els valerosos italians.

França

El XV del Gall inicia l’any de la seva recuperació cercant la seva pròpia identitat. Després d’un desastrós 2013 en què els homes de Philippe Saint-André van fer el ridícul, el conjunt gall haurà de suar de valent per tornar a regnar a Europa. PSA confia en la seva guàrdia veterana (Dusatoir, Mas, Skrela, Papé, Picamoles, Nyanga, Basteraud, Mermoz i Médard), homes que van arribar a la final de la Copa del Món fa dos anys i que van mantenir contra les cordes als All Blacks al seu Mundial. A més a més, una nova generació de jugadors puja amb molta força (Guitone, Huget, Fofana, Vahaamina, Le Roux i Plisson). Si França troba les peces adequades al mig del camp, on fa anys que cap obertura és capaç de dignificar l’enorme herència del dorsal 10 gal, França pot aspirar a tot. Els homes de Saint-André tenen les millors individualitats d’Europa, amb diferència. Ara caldrà veure si PSA pot convertir-los en un equip, un bloc granític. Si ho fa, França pot recuperar la “grandeur”.

A favor: Els noms i la qualitat dels seus jugadors. En contra: No sembla que PSA encara hagi trobat la fórmula per fer rutllar la maquinària de la selecció francesa. De fet, centres com Basteraud no responen al patró de joc tradicional dels “bleus”. Caldrà veure com el relleu generacional dels Fickou, Plisson o Doussain prenen posicions en una nau que és a la vora de perdre’s a la deriva. La darrera oportunitat de Saint-André.

Irlanda

El XV del Trebol comença l’any I sense Ronan O’Gara i l’any 0 sense Brian O’Driscoll. El genial centre de Leinster disputa enguany el seu darrer gran campionat amb la seva selecció, i de ben segur que tant ell com els seus companys volen acomiadar el millor jugador europeu del segle XXI amb un bon gust de boca. Altrament, els celtes del tècnic neozelandès debutant Joe Schmidt ja han començat a oblidar els temps de la “generació d’or” del tombant de segle i han trobat recanvis de garanties per un conjunt amb molt de talent però excessivament anàrquic, que funciona a batzegades. Irlanda pot fer front i derrotar a qualsevol rival, però també pot desaparèixer partits sencers de la gespa i fer vagar quinze homes sense ànima per les catedrals europees. Els Best, Cronin, O’Callaghan, O’Brien, Heaslip, Murray, Jackson, Sexton, Madigan, Keith Earls, Marshall i Bowe acompanyaran a les darreres batalles del gran capità Brian O’Driscoll. I si troben la tecla adequada, poden fer saltar la banca a Londres, objectiu històric dels irlandesos.

Jamie+Roberts+Tomas+O+Leary+Ireland+v+Wales+apDeR_TjrbHl.jpg

A favor: un conjunt que tothom coneix de memòria i que pot derrotar a qualsevol equip del món gràcies al seu joc elèctric i letal. A més a més, tenen un calendari propici a Dublín (contra Gal·les, Escòcia i Itàlia com locals). En contra: L’equip s’apaga de forma inexplicable i es perd durant molts minuts, que impossibiliten, en molts casos, les victòries irlandeses. A més a més, ha de visitar Londres i París, pel que un nou Grand Slam sembla una tasca impossible.

Itàlia

L'”azzurra” ha estat la selecció que més ha progressat al rugbi mundial els darrers anys. Els homes de Jaques Brunel ja fa anys que van deixar de ser la ventafocs del Sis Nacions i ara són un conjunt capaç de plantar cara i derrotar a qualsevol selecció europea. Gràcies a una davantera molt eficaç i compacte i a una gran tasca de pressió a la zona de creació rival, Itàlia s’ha convertit en un rival molt dur, capaç de fer tremolar Anglaterra a Twickenham o derrotar a França a l’Olímpic de Roma. De fet, molts analistes coincideixen a dir que la parella Zanni-Parisse a la tercera línia és la millor del món en el traball de pressió a camp obert, amb permís dels  neozelandesos. Una Itàlia amb cert regust usapista (el seleccionador Brunel va ser entrenador de la USAP, i el jove obertura Tommasso Allan i l’aler Tommasso Benvenutti són integrants del conjunt nord-català) i comandada pels eterns Castrogiovanni, Ghiraldini, Rizzo, García i els germans Mauro i Mirco Bergamasco buscarà fer saltar la banca a Cardiff, Dublín i París, i intentar derrotar a anglesos i escocesos a Roma.

A favor: Un equip molt compacte i equilibrat, amb una base que porta molts anys treballant junta i que sap a què vol jugar. En contra: Itàlia pateix massa a la zona ample del camp, contra equips amb tres quarts ràpids i potents. La defensa italiana es basa en el joc d’agrupaments i fases estàtiques, i no és capaç de frenar els rivals quan aquests plantegen accions ràpides a la zona oberta del camp.

Escòcia

El XV del Card va viure un cert ressorgiment durant la passada edició del Sis Nacions. Escòcia, de la mà de l’interí Scott Johnson, es presenta al Sis Nacions de 2014 envoltada de misteri i dubtes. El XV del Card tornarà a ser l’equip competitiu i compacte que es va intuir en algus partits de l’any passat o tornarà a ser l’equip acomplexat incapaç de finalitzar les accions ofensives a la zona de marca rival?

A favor: La solvència d’homes com Ross Ford, Euan Murray, Richie Gray, Laidlaw o el jove Fusaro permet pensar que el XV del Card pot plantar cara als seus rivals, especialment als partits de Murrayfield. En contra: Escòcia és un conjunt certament irregular, que encara no ha acabat de definir quin patró de joc vol seguir. Poc expeditius en la tres quarts, els escocesos tampoc destaquen per tenir la millor davantera del campionat.

Gal·les

El campió de les dues darreres edicions del Sis Nacions busca enguany el tercer títol consecutiu, si pot ser, completant un nou Grand Slam, tal com van fer al 2012. Els homes de Warren Gatland són els favorits a la victòria final, ja que a més del seu exquisit tracte a l’oval i el seu joc dinàmic, alegre, plàstic i combinatiu, cal sumar-hi l’enorme estat de forma d’alguns dels seus jugadors, que es troben en els millors anys de la seva carrera. Els Warbuton, Halfpenny, Adam Jones i companyia volen repetir els èxits de la màgica selecció gal·lesa dels anys setanta del segle passat i instaurar la seva hegemonia a Europa. Un conjunt que encara segueix en creixement amb la vista posada, en un horitzó no massa llunyà, en la Copa del Món de l’any vinent.

Wales Grand Slam.jpg

A favor: Gal·les és l’actual campió. Defensa títol amb el millor seleccionador europeu (Gatland) i amb el XV més equilibrat de tot l’hemisferi nord. En contra: els seus rivals ja coneixen el sistema tàctic dels dracs i els moviments de les seves estrelles. A més a més, el fet de ser el rival a guanyar motivarà especialment als anglesos, ansiosos de revenjar el seu honor a Twickenham.

2013, l’any en negre

divendres, 27/12/2013

L’any 2013 ha estat l’any dels “All Blacks”. El millor equip esportiu del món, fent les gestes més grans en la història del rugbi. Un any que quedarà gravat a la memòria dels aficionats i amants del rugbi. 2013 ha estat, sense cap mena de dubte, l’any en negre.

all blacks.jpg

Us reprodueixo l’article que vam publicar al diari Ara el dia després de la gesta neozelandesa a Dublín:

Els “All Blacks” de Nova Zelanda són l’equip esportiu amb un major percentatge de victòries a tot el planeta. Els homes de negre (que abans de cada partit executen la “Haka” o dansa tribal maori en honor de l’equip contra qui juguen) són un mite del món de l’esport, un grisol cultural dels aborígens maoris i dels colons anglosaxons, l’orgull de tot un país. Actuals campions del món i referent mundial del rugbi, els “All Blacks” han conquerit la darrera gran fita que els hi faltava, la de completar un any natural amb ple de victòries en cadascun dels partits disputats.

Durant el 2013 els “All Blacks” han sumat catorze victòries en cadascun dels catorze partits que han disputat al llarg de l’any. Per assolir la seva gesta, els neozelandesos han completat un històric ple de victòries al “Rugby Championship” -torneig que disputen les quatre potències de l’hemisferi sud, és a dir, l’Argentina, Austràlia, Sud-Àfrica i la pròpia Nova Zelanda durant els mesos d’hivern austral-. Però no contents amb la gesta de conquerir el primer “Grand Slam” de la història al campionat de l’hemisferi sud havent conquerit grans places fortes de l’hemisferi sud com Johannesburg, Sydney o La Plata, els “All Blacks” han seguit la seva ratxa triomfal durant la visita de la selecció francesa -actual subcampiona del món- a l’hemisferi sud al mes de juny que va acabar amb tres victòries locals als tres partits disputats a terres neozelandeses i que ha seguit durant la tradicional gira europea dels neozelandesos al mes de novembre. Precisament ha estat durant la gira europea d’aquest mes de novembre que els neozelandesos han conquerit les tres grans catedrals del rugbi europeu, amb ple de victòries a Londres, París i Dublín, completant els millors registres en un any natural en tota la història del rugbi internacional.

Més enllà dels grans resultats dels “All Blacks”, primera selecció de rugbi que tanca un any natural amb ple de victòries en més de cent vint-i-cinc anys d’història i campions enguany dels dos títols oficials que ha disputat -el “Rugby Championship”, i la “Bledisloe Cup”, competició anual que disputen les seleccions de Nova Zelanda i Austràlia-, el mèrit més gran de la selecció oceànica ha estat el de reinventar el rugbi. Nova Zelanda ha estat capaç d’innovar nous sistemes tàctics i executar-los amb una precisió i una rapidesa gairebé sobrehumanes, generant un joc fluid i elèctric que permet estirar les línies defensives dels seus rivals i generar espais per trencar amb facilitat l’esquema defensiu dels seus oponents. Un total de 430 punts a favor i només 217 en contra que exemplifiquen el domini pràcticament abusiu dels homes de negre sobre els seus rivals al llarg dels catorze partits disputats al 2013. Els “All Blacks” tancaran el millor any de la seva història, havent imposat una hegemonia que ara com ara sembla no acabar-se mai.

I per acabar, us deixo amb el vídeo dels millors moments de l’any dels homes de negre, absolutament brillant, una delícia pels sentits:

[youtube BREqs_sk59M&feature=youtu.be]

Gordon Simpson, de Cornellà al Sis Nacions

divendres, 6/12/2013

Fa pocs dies vam parlar dels “Kilted Kiwis”, jugadors d’origen neozelandès i sang escocesa que han defensat els colors del XV del Card. Avui parlarem el cas d’un “Kilted Kiwi” que va deixar empremta a casa nostra.

I és que pocs jugadors que hagin jugat a clubs de rugbi sud-catalans poden dir que han jugat un campionat del món, i encara menys poden presumir d’haver jugat al Cinc i al Sis Nacions (després de l’entrada d’Itàlia al torneig l’any 2000). De fet, l’únic jugador que ha vestit la samarreta d’un club al sud de les alberes i d’una selecció del Sis Nacions és Gordon Simpson, exjugador del Cornellà.

En Gordon Leslie Simpson va néixer l’any 1971 a la petita població neozelandesa de Takapuna, un dels diversos suburbis d’Auckland,  a l’illa nord. Des de ben jove va destacar pel seu físic i les seves habilitats tant a la primera línia com a la tercera línia, on actuava al cantó tancat (número 6). La seva qualitat i la seva polivalència a la davantera va convertir en Gordon Simpson en una de les grans promeses del rugbi neozelandès. L’any 1989 en Gordon Simpson va ser seleccionat per jugar amb la selecció sub-18 (oficialment anomenada “Secundary Schools”) i l’any 1992 va ser convocat diverses vegades per jugar amb els New Zeland Colts, que podem considerar tercera selecció nacional i sub-21.

La carrera professional de Gordon Simpson va començar l’any 1988, amb l’equip provincial de North Harbour a la NPC (màxima competició del rugbi a Nova Zelanda a nivell nacional. La NPC també s’ha anomenat, per ranos de patrocini, ITM Cup). El seu joc i les seves bones actuacions amb North Harbour li van valer a en Gordon Simpson un traspàs al poderós Wellington l’any 1994, quan només tenia 23 anys.  Va ser precisament a Wellington on el jove Gordon va tocar el cel amb els dits de la mà, al ser escollit millor jugador de l’any 1995.

Però en Gordon Simpson no va rebre mai la trucada dels “All Blacks”, que aquell 1995 havien perdut la final de la Copa del Món contra Sud-Àfrica. El gran Josh Kronfeld li barrava el pas a la selecció nacional. Tampoc podia anar convocat amb NZ Maori, ja que en Gordon Simpson no tenia avantpassats maoris, si no escocesos.

Així doncs, quan en Gordon Simpson va acabar el seu contracte amb North Harbour, i abans de fitxar per Wellington, a finals de 1993, va decidir iniciar la seva aventura europea. Després de passar per Itàlia i França, va arribar a Catalunya per establir-se durant uns mesos. El seu destí va ser Cornellà, club on va arribar l’octubre de l’any 1993. El seu objectiu, amb vint-i-dos anys, era el de seguir practicant el rugbi coneixent un nou país i una nova cultura tot preparant-se físicament per intentar tornar al primer nivell del rugbi neozelandès després del seu any sabàtic a Europa. En Gordon Simpson va deixar una gran petjada al club del Baix Llobregat, on encara avui en dia és venerat i recordat amb tots els honors, i entre els clubs catalans i espanyols en general. De fet, molts veterans d’aquells anys segurament recorden el cap rapat d’en Gordon i la seva capacitat tècnica, fins aleshores mai vistos als camps de la Catalunya del sud. El seus 185 centímetres i els seu cent deu quilos de pes van passejar-se sense massa dificultat als camps de rugbi catalans.

En Gordon Simpson era un exemple del que els anglosaxons anomenen “work hard, party hard”, és a dir, treballa dur però diverteix-te al límit després dels partits. En Gordon seguia un entrenament a banda dels entrenaments conjunts del Cornellà, i de fet arribava i marxava dels entrenaments corrent. Durant el temps que va estar a Cornellà mai se’l va veure excessivament cansat, i la Divisió d’Honor “B” espanyola se li quedava molt petita al neozelandès, fins al punt de fer pujar al Cornellà ala màxima divisió estatal pràcticament tot sol. Però de la mateixa manera que treballava al màxim i feia manifesta la seva superioritat física i tècnica allà on jugava, els companys i rivals encara recorden les mítiques gresques i tercer temps on participava. De fet, encara avui existeixen llegendes i rumors sobre les festes del neozelandès, que mai podrem saber de ciència certa si són reals o no. Els mites ho són precisament gràcies a les llegendes que hi ha al seu voltant.

Després de la seva breu estada a Cornellà -va marxar l’abril de 1994-, en Gordon va tornar a Nova Zelanda, per fitxar per Wellington, però tot i els seus intents, en Gordon Simpson no va aconseguir obrir mai les portes dels “All Blacks”, i els contractes amb equips del seu país no el seduïen. Aleshores va aparèixer la possibilitat de fitxar pel Glasgow Caledonians (actualment anomenats Glasgow Warriors) i de ser convocat amb el XV del Card, ja que en Gordon Simpson té ascendents escocesos. Així les coses, l’any 1998 en Gordon Simpson ja va ser convocat amb la selecció escocesa per disputar partits amistosos, i el 1999 ja va debutar en partit oficial del Cinc Nacions, repetint els anys 2000 i 2001 (ja sota format Sis Nacions, incloent-hi Itàlia).

Gordon Simpson.jpg

En Gordon va jugar un total de 22 partits amb el XV del Card i 95 partits de Lliga Celta i Heineken Cup amb Glasgow, i va col·laborar decisivament en la victòria escocesa al torneig de 1999, la darrera vegada que els homes del nord del mur d’Adrià han guanyat el campionat. Aquell 1999 es celebrava la Copa del Món a Gal·les, i en Gordon Simpson hi va participar amb la selecció escocesa. Precisament Escòcia va quedar enquadrada al mateix grup que Espanya, que debutava per primer i últim cop en una Copa del Món. Escòcia va passar la primera fase, escombrant -no cal dir-ho- a Espanya amb un clar 48-0 amb els suplents. Aquella Espanya comptava amb alguns jugadors catalans de la Santboiana com Jordi Camps, Víctor Torres, Albert Malo o Oriol Ripol, així que aquell partit entre Escòcia i Espanya es va viure amb certa intensitat a les dues ribes del Llobregat.

Però el zenit del nostre jugador va arribar al juny de l’any 2000, quan va anotar un assaig a Nova Zelanda en un partit amistós disputat a Carisbrook. En Gordon es revenjava així de la selecció que no l’havia volgut donar la possibilitat de demostrar les seves capacitats vestint el negre. Després d’anotar el seu assaig, el públic va aplaudir el jugador d’origen neozelandès, reconeixent la seva vàlua.

simpson415_1475sue.jpg

Malauradament la carrera internacional d’en Gordon Simpson podia haver estat molt més profitosa de no haver-se vist esquitxat per escàndols, com el de novembre del mateix 2000, quan en Gordon es va escapar de la concentració de l’hotel de la selecció per marxar de gresca amb companys i amics la nit abans d’un partit contra els Estats Units i haver tornat a la matinada begut i generant un escàndol. L’aleshores tècnic escocès Ian McGeechan va decidir castigar-lo expulsant-lo de la selecció i obrint-li un expedient sancionador que el va apartar gairebé un any i mig del XV del Card.

El nostre protagonista va viure a Escòcia fins a l’any 2004, quan va retornar a Nova Zelanda per treballar a la cervesera DB Breweries i seguir jugant de manera amateur. Finalment, l’any 2008 en Gordon Simpson va marxar a la ciutat de North Shore per treballar com publicista i seguir jugant, de manera amateur, amb l’equip de la ciutat, amb el que va superar la barrera dels 100 partits amb 37 anys.

 

Highlanders, els escocesos de Nova Zelanda

dimarts , 3/12/2013

Nova Zelanda és el bressol de la cultura Maori. Especialment a l’illa nord, els aborígens encara avui mantenen bona part dels seus trets culturals, socials i lingüístics ben presents. Però si la cultura maori s’associa ràpidament amb el país del núvol blanc, ni de bon tros passa el mateix amb la segona comunitat del país, la dels descendents dels immigrants escocesos, especialment importants a l’illa sud.

La gran migració escocesa

A mitjans del segle XIX Escòcia estava vivint els efectes de la industrialització, el pas de comunitats rurals a urbanització massiva de les grans ciutats del país, especialment Glasgow i Edimburg. Lligat al procés industrialitzador es va produir una dràstica disminució de la mortaldat infantil gràcies als avenços mèdics i la incipient cobertura sanitària. En pocs anys la població escocesa es va duplicar, creant un excedent de mà d’obra especialment important a les zones rurals del país (les Highlands del nord d’Escòcia) i als subrbis dels nous centres industrials.

Davant aquesta realitat, molts escocesos van emigrar a altres indrets cercant un futur millor allunyats de la vella pàtria. Alguns van marxar al nord d’Anglaterra, altres als Estats Units, Sud-Àfrica o el Canadà, i una part important, a Nova Zelanda. La majoria d’escocesos que es van establir a Nova Zelanda ho van fer al sud de l’illa sud, a la zona de l’actual Otago i Southland, fundant noves ciutats (de fet el nom de la capital del sud, Dunedin, deriva del mot gaèlic “Dùn Èidann”, l’antic nom celta d’Edimburg, la capital escocesa).

La majoria dels immigrants escocesos arribats a Nova Zelanda buscava un futur millor, dedicant-se a la ramaderia o al comerç, però una part molt important d’aquests nouvinguts van escollir emigrar a Nova Zelanda per motius religiosos: la majoria de colons arribats a l’illa sud eren presbiterians escocesos, que pretenien fundar una comunitat cristiana lluny dels pecats de l’Escòcia terrenal del segle XIX. Però també van arribar immigrants amb idees socialistes i igualitàries, que escapaven del control i la persecució política al Regne Unit. La diversitat ideològica dels colons escocesos va forjar un interessant grisol que va mantenir molt viva la flama de la cultura escocesa i gaèlica a Nova Zelanda.

Els immigrants escocesos, molts d’ells parlants de gaèlic, van adaptar-se ràpidament al seu nou país, malgrat no perdre bona part dels seus trets distintius, com ara les gaites, la música celta i els “Céilidh” (ball gaèlic tradicional) el culte al poeta Robert Burns o l’ús del tartà i el “kilt” o faldilla escocesa. Entre les desenes de milers de nouvinguts, majoritàriament vinculats als sectors progressistes i esquerrans, aviat van aparèixer personatges molt i molt rellevants per la història universal, tals com les activistes feministes Kate Sheppard (líder i icona del sufragi femení) o Elizabeth Yates, la primera alcaldessa de la història de l’Imperi Britànic i de tot el planeta. També era d’origen escocès en Peter Fraser, primer ministre socialista de Nova Zelanda durant els anys de la Segona Guerra Mundial i líder carismàtic que va col·laborar decisivament en la victòria aliada (un altre dia parlarem de la batalla d’El-Alamein) i en la creació d’una Nova Zelanda independent sota l’aixopluc de la Commonwealth britànica.

Els Highlanders, orgull d’un passat

Els primers nouvinguts escocesos van batejar les terres muntanyoses i fredes d’Otago i Southland com les Highlands, imitant el nom que reben les terres altes i fredes d’Escòcia. Fins i tot van batejar diverses muntanyes, turons i rius amb noms que evocaven a la vella pàtria. Per això, quan es va crear la franquícia per jugar el Super Rugby -la gran competició a escala de clubs de l’hemisferi sud que disputen equips australians, sud-africans i neozelandesos- els dirigents d’Otago i Southland ho van tenir molt clar: el nou club s’havia d’anomenar Highlanders, en honor al passat escocès de la majoria d’habitants de la zona.

352px-Highlanders_NZ_rugby_union_team_logo.svg.png

El logo dels Highlanders és un guerrer escocès vestit amb un “kilt” abans de la batalla, i la samarreta i els colors dels Highlanders evoquen als de la bandera d’Escòcia.  A més a més, l’equip ha fet seus els valors que identifiquen als habitants de la zona, descendents dels primers colons escocesos: fortalesa, lleialtat, honestedat i treball. També és habitual veure banderes escoceses o escoltar gaites durant els partits dels Highlanders al nou i flamant Forsuth Barr Stadium de Dunedin, especialment si els rivals provenen de l’illa nord.

Un moment especialment emotiu es va viure durant la Copa del Món de 2011 disputada a Nova Zelanda. La selecció d’Escòcia, enquadrada al Grup B amb les seleccions d’Anglaterra, Argentina, Geòrgia i Romania, va disputar els seus dos primers partits -contra Geòrgia i contra Romania- a Invercargill, Southland. Totes les Highlands neozelandeses es van mobilitzar per fer sentir als escocesos com a casa: flors, banderes, festivals de múscica celta… Evidentment Escòcia va derrotar als seus rivals, però per desgràcia no va poder classificar-se pels quarts de final de la Copa del Món, ja que Anglaterra i l’Argentina van derrotar el XV del Card i van privar-lo de les dues primeres places del grup.

Kilted Kiwis

“Kilted Kiwis” és el sobrenom que reben els jugadors de rugbi neozelandesos i d’origen escocès que han defensat els colors del XV del Card. El primer “Kilted Kiwi” va ser Sean Lineen, que va conquerir com jugador el Grand Slam de 1990 amb la samarreta d’Escòcia. Actualment Lineen és el tècnic de la selecció sub-20 d’Escòcia.

Maitland, el darrer "Kilted Kiwi"

Seguint l’exemple de Lineen altres jugadors nascuts a Nova Zelanda van vestir la samarreta dels seus avantpassats: els germans John i Martin Leslie, Gleen Metcalfe, Cameron Mather o Sean Maitland -encara en actiu- són alguns exemples dels “Kilted Kiwis”, herència d’un llegat cultural que segueix ben viu a Nova Zelanda.

El tercer temps

Un dels “Kilted Kiwis” dels que parlàvem durant el post és el rugger Gordon Simpson, un genial jugador neozelandès que va jugar a Catalunya, a les files del Cornellà, abans de marxar a Escòcia per disputar el torneig de les Cinc Nacions (aleshores encara no havia entrat Itàlia), i a qui dedicarem un post sencer explicant la seva història.

Japó, el rugbi emergent

dilluns, 11/11/2013

Aquest mes de novembre s’estan disputant els test de tardor a l’hemisferi nord. Les principals potències mundials de l’hemisferi sud i dels continents asiàtic i americà viatgen als principals estadis europeus per disputar partits amistosos internacionals d’alt nivell. Entre les seleccions que enguany han viatjat a Europa hi trobem el Japó, una nació emergent en el món del rugbi que ben aviat donarà molt per parlar. La seva lliga domèstica millora el seu nivell any rere any, i els jugadors nipons no tenen res a envejar a les segones seleccions europees (tals com Romania, Geòrgia, Espanya o Rússia). De fet, la Copa del Món de 2019 es disputarà a les terres del sol naixent, i les màximes autoritats esportives del país volen que la selecció amfitriona ofereixi una bona imatge al món del rugbi.

Una llarga tradició

El rugbi va arribar al Japó al darrer terç del segle XIX. Ben aviat es va fer molt popular entre els estudiants universitaris japonesos, penetrant en àmplies capes de la societat nipona, ja que els valors, la noblesa i l’honor del rugbi casen perfectament amb els valors tradicionals dels guerrers nipons i el “Bushido”, el que vindria a ser el codi de conducta dels samurais. Tradicionalment s’ha considerat que en Ginnosuke Tanaka va ser l’introductor i gran difusor del rugbi i la seva cultura al Japó. Fos com fos, l’èxit d’aquest esport al país nipó va ser brutal: l’any 1920 existien més de 60.000 llicències de jugadors, superant de llarg les llicències de nacions tradicionals com Irlanda, Escòcia o Gal·les.

La popularitat del rugbi japonès tocava el cel a l’inici dels anys 30 del segle passat. El 30 de gener de 1932 el Japó derrotava a la selecció de Canadà (un altre gran potència mundial) per un contundent 38 a 5 a Tòkio davant de 25.000 espectadors. Dos anys més tard, el Japó derrotava en dues ocasions a la selecció universitària d’Austràlia (una mena de selecció sub-23) amb més de 20.000 espectadors omplint els camps universitaris de la capital nipona.

La passió pel rugbi fins i tot va arribar a la família imperial nipona. Els membres de la família imperial eren aficionats al rugbi, i fins i tot el príncep Chichibu (germà petit de l’emperador Hirohito) va jugar al rugbi durant la seva estada a Oxford i Sandhurst, per convertir-se en el padrí del rugbi nipó durant la primera meitat del segle XX.

Prince_Chichibu2.jpg

El príncep Chichibu, padrí del rugbi japonès

El feixisme i la II Guerra Mundial

Però el creixement del rugbi nipó -aleshores un esport molt més popular que el futbol- va veure’s ferit de mort pel règim filofeixista dels militars japonesos i per la Segona Guerra Mundial. El règim dels almiralls Konoe, Tojo, Koizo i Suzuki menyspreava el rugbi, al considerar-lo un esport estranger que atemptava contra la identitat tradicional japonesa. La paranoia dels militars japonesos va arribar fins al punt de canviar el nom a l’esport, batejant-lo amb el nom de “Tokyu”.

A més a més, la mobilització total dels joves japonesos al camp de batalla va tallar de soca-rel la progressió d’una generació d’or. Els jugadors morien al front i els camps de rugbi eren reconvertits pels militars en instal·lacions amb finalitats bèl·liques, bé com magatzems, o com camps d’entrenament o fins i tot bases aèries.

La derrota total dels japonesos a la II Guerra Mundial va comportar l’ocupació nord-americana del Japó a càrrec del general Douglas McArthur, i l’aparició del bèisbol, un esport que causaria furor al Japó i reemplaçaria al rugbi com esport de masses.

El renaixement japonès

Durant el segon terç del segle XX el rugbi va convertir-se en el tercer esport més practicat del país, però la seva incidència mediàtica era força restringida. El fet de ser un esport amateur va provocar que els seu radi d’acció i difusió es veiés restringit a les universitats i a les lligues d’empreses, una tradició cultural japonesa que va ser molt polèmica: alguns equips d’empresa acusaven als rivals de contractar jugadors per la seva empresa amb l’objectiu de millorar el nivell del seu equip de rugbi i no pas amb finalitats productives.

Però els darrers anys del segle XX i l’inici del XXI han estat els anys de ressorgiment del rugbi nipó. La professionalització del rugbi ha permès al Japó millorar molt les seves instal·lacions i sistemes d’entrenament, millorant el nivell tècnic i tàctic del seu rugbi.

Com a resultat, el rugbi japonès del segle XXI és un rugbi valent, eficaç i ofensiu. La progressió de la  selecció nipona als darrers anys ha estat espectacular. Sense anar més lluny, segurament recordeu el partit de la fase de grups de la passada Copa del Món entre Japó i Nova Zelanda, on els asiàtics van perdre per un marcador molt abultat però van demostrar sobre la gespa la seva valentia. Els japonesos van voler tractar de tu al millor equip de la història, pressionant als homes de negre a la seva zona de creació i buscant el joc a la mà per trencar el mur defensiu rival. Una tàctica que alguns analistes consideraven “kamikaze”, però que va enamorar a propis i estranys. Si voleu, us recupero la crònica d’aquell dia que vaig fer pel Diari Ara, que podeu llegir si punxeu aquí. Sempre em quedarà gravat el fet que el públic local animés als japonesos contra la seva pròpia selecció, l’orgull de Nova Zelanda, premiant l’esforç d’un equip valent. Pell de gallina. Per si ho desitgeu, també us recupero el vídeo amb les “highlights” del partit:

[youtube wSTFO5NcjbY]

D’aleshores ençà, el nivell de la selecció de la flor de cirera -sobrenom poètic de la seva selecció nacional- no ha fet més que millorar. Els deixebles del tècnic Eddie Jones s’han convertit en un equip temible, amb una davantera que carrega l’adversari com un veritable tifó des del primer fins al darrer minut, i uns tres quarts àgils que busquen i troben els espais als intervals de les defenses rivals. En defensa, el XV de la flor de cirera és un conjunt valent, que no deixa segones cortines defensives per cobrir els espais a l’esquena (una característica que qualsevol equip de primer nivell consideraria una temeritat, però que els japonesos han convertit en marca de la casa), i que permet ràpids i letals contraatacs cada cop que es recupera la pilota. A més a més, els japonesos mai rifen una possessió, i prefereixen avançar amb la pilota a la mà que no pas mitjançant xuts a l’esquena del rival. Una puresa i un bon gust en el joc que es veu reforçat per l’enorme capacitat de sacrifici dels jugadors japonesos, que mai es rendeixen malgrat la seva manifesta inferioritat física en termes d’alçada i pes. L’honor i la disciplina supleixen la manca de força, centímetres i quilos als agrupaments. Segurament no dic cap bajanada quan afirmo que el Japó és un dels equips que millor rugbi juga i que més fa gaudir als aficionats d’aquest esport.

La millora tècnica i tàctica es va plasmar el passat 15 de juny de 2013, quan una sorpenent selecció nipona va derrotar l’orgullosa campiona europea, la selecció de Gal·les, per un clar 23 a 8. Aquell dia els homes de la flor de cirerer van derrotar als homes del drac en un partit històric.

4756456-3x2-700x467.jpg

El Japó va derrotar els campions europeus, Gal·les, fa uns mesos.

El darrer pas d’aquesta selecció ha estat la seva gira d’enguany a terres europees. El seu darrer partit a terres escoceses ha deixat un gran gust de boca als aficionats d’aquest esport, demostrant les millors armes dels dos conjunts:

[youtube 1CeOWwVlM5s]

Avui dia, el Japó es pot considerar un conjunt sòlid i creïble. No debades, alguns dels seus internacionals juguen al SuperRugby, com el cas del talonador Shota Horie (Melbourne Rebels) o el mig de melé Fumiaki Tanaka (Highlanders, NZ). De seguir la seva progressió, no podem descartar-los al top 10 del rànquing de l’IRB o als quarts de final de la Copa del Món en uns anys.

James O’Connor, talent sense control

diumenge, 3/11/2013

Pocs esportistes poden escollir quina selecció nacional desitgen representar. I encara menys són els que poden fer-ho entre les tres grans potències de l’esport que practica la persona en qüestió. En aquest sentit, James O’Connor sempre ha estat un privilegiat. Nascut a Austràlia fill d’una parella neozelandesa establerta a Gold Coast, en James O’Connor va passar gran part de la seva infantesa a Nova Zelanda, però amb onze anys va retornar a la seva Austràlia natal, per motius laborals dels seus progenitors. A l’estat de Queensland va començar a destacar jugant al rugbi, i ben aviat va cridar l’atenció dels caçadors de talents de l’hemisferi sud.

Fill de neozelandesos, en O’Connor podia haver escollit defensar el negre, però va rebutjar aquesta possibilitat. Com també va rebutjar la possibilitat de jugar amb Sud-Àfrica (els avis materns eren sud-africans), i fins i tot la possibilitat de jugar amb Irlanda, pàtria d’on l’avi O’Connor va haver de marxar per buscar un futur millor a l’hemisferi sud.

L’any 2008, amb només 17 anys, el jove O’Connor ja havia debutat al rugbi professional, de la mà dels Western Force, franquícia establert a Perth on va sorprendre a tothom amb el seu joc de peus, la seva habilitat amb la mà i la seva impressionant capacitat tècnica. En O’Connor, capaç d’ocupar qualsevol demarcació als tres quarts -i de fer-ho bé- va trigar només uns mesos a ser convocat amb la selecció absoluta australiana. Precisament va ser en el seu debut amb els “Wallabies” quan va donar-se a conèixer globalment anotant un “hat-trick” contra Itàlia.

james-oconnor-001.jpg

O'Connor anotant un assaig al seu debut amb els "Wallabies". Aquell dia va fer un "hat-trick".

El descens a l’infern

La seva joventut, la seva enorme qualitat i el seu aspecte físic -els companys l’anomenen Justin Biber- van convertir-lo en un fenomen social a Austràlia i en un dels esportistes més seguits del país. Escollit “rookie” de l’any al Super15 i a la selecció australiana els anys 2008 i 2009, l’estrella del jove O’Connor semblava destinada a regnar a l’hemisferi sud durant molts anys. Res més lluny de la realitat. El polivalent tres quarts va començar a estancar el seu nivell de joc a partir de 2010, coincidint amb la davallada general del nivell dels “Wallabies”. El seu mal estat de forma -el jugador havia perdut espurna, velocitat i semblava haver engreixat uns quants quilos- va provocar que no renovés contracte amb Western Force a finals de 2011 i iniciés una segona etapa al Super15 amb els Melbourne Rebels a partir de 2012.

Durant els primers mesos de 2012 O’Connor va recuperar part del seu nivell habitual, i va ser escollit, amb només 21 anys, un dels capitans de la selecció australiana, juntament a gegants com Will Genia, Pockock, McCabe i Horwill. Però el descens als inferns del jove O’Connor no s’havia aturat. Els seus propis companys d’equip a Melbourne ja van avisar als tècnics que en O’Connor allargava massa els tercers temps i era massa generós amb la beguda. Una manera subtil per alertar un principi d’alcoholisme.

Durant l’any 2013 en O’Connor no va estar al seu nivell de forma i de joc, però malgrat tot va seguir convocat amb els “wallabies” durant la gira dels “Lions” al juny passat. Va ser llavors quan vam veure el pitjor O’Connor que mai havíem vist. Un noi de 22 anys que s’arrosegava al camp, incapaç de generar joc, de córrer cinc metres o de trencar la defensa. Els capitans de la selecció australiana van recriminar-li el seu pèssim estat de forma i la seva poca professinalitat. La seva desmesurada afició a la beguda i el poc rigurós control de la seva dieta alimentària havien penalitzat un dels millors talents del rugbi mundial.

063844-james-o-039-connor.jpg

Però en O’Connor va tocar fons al setembre passat, quan el jugador, totalment ebri, va protagonitzar un lamentable episodi a l’aeroport de Perth que va acabar amb el jugador al calabós, detingut per la policia federal per desordre públic i desobediència a l’autoritat. Era la gota que feia vessar el got. La Unió Australiana de Rugbi (ARU) va decidir apartar el jugador de la selecció i del seu club, suspenent el seu contracte i enviant al jove talent a l’atur.

London Irish, destí ideal per un “exile”

L’incident, a més a més, va servir per destapar el que ja era més o menys sabut per tothom. James O’Connor era un jugador problemàtic, amb pocs amics dins dels vestidors on ha anat,  lluny de la seva millor forma i tenia problemes de control de pes i de la seva afició a l’alcohol.

Amb el jugador a l’atur, van començar a sorgir rumors que parlaven de la possibilitat d’un fitxatge amb algun club de rugbi 13 de la NRL (National Rugby League) o la possibilitat d’estar un temps entrenant pel seu compte. Però aleshores va aparèixer la possibilitat de fitxar pels London Irish, l’equip dels “exiles” que disputa la Premier League. O’Connor ha decidit acceptar la proposta dels exiliats per vestir el verd -recordem que la família O’Connor és originària d’Irlanda- durant la temporada 2013-2014.

El fitxatge pel club londinenc pot ser un punt d’inflexió per la carrera de James O’Connor. Amb només 23 anys és a temps de reconduir els seus hàbits i la seva conducta a Europa, ja que el jugador té l’objectiu de recuperar el seu millor estat de forma per tornar a Austràlia i formar part dels “Wallabies” de cara a la Copa del Món de 2015. Si ho aconsegueix, el rugbi hi sortirà guanyant.

 

Copa del Món de rugbi 13

dimarts , 29/10/2013

Aquests dies s’està celebrant la catorzena edició de la Copa del Món de rugbi 13 (també conegut com a “rugby league” o rugbi lliga). La modalitat de 13, molt popular a espais com el nord d’Anglaterra i Austràlia es disputa fins al pròxim 30 de novembre a Anglaterra, a estadis mítics de l’esport britànic tals com Old Trafford (on es disputarà la final del torneig), Wembley (on es jugaran les semifinals) o el DW STadium de Wigan. També es jugaran alguns partits a Irlanda (niu més ni menys que a Thomond Park), a Gal·les (al Millenium Stadium) o a la Catalunya Nord (a l’estadi Gilbert Brutus de Perpinyà, llar dels Catalans Dragons).

índice.jpg

Les favorites

Les seleccions favorites per endur-se el campionat mundial són tres: Anglaterra, Nova Zelanda i Austràlia. Els anglesos juguen com locals al campionat, i s’espera que la selecció nacional anglesa arribi, com a mínim, a les semifinals del campionat mundial. La segona favorita és la selecció de Nova Zelanda. Els “kiwis”, actuals campions del món, defensen títol amb el mediàtic Sonny Bill Williams a les seves files, campió del món de rugbi XV amb els “All Blacks” ara fa tot just dos anys. L’última selecció favorita és la totpoderosa selecció australiana. Qualsevol cosa que no sigui recuperar la Copa del Món serà un fracàs per una selecció australiana que ha guanyat nou dels tretze campionats disputats fins a la data, però que no es proclama campiona del món des de l’any 2000. Els australians, amb un autèntic “Dream Team” de la NRL apunten a favorits de la competició.

AUS-ENG RL.jpg

En un segon nivell trobem seleccions com Samoa, França o Papua Nova Guinea, que segurament arribaran a les semifinals o quarts de final del campionat. Cal destacar que la selecció francesa és en realitat una selecció nord-catalana, ja que el 90% dels integrants de la selecció són catalans o formats als equips de formació dels Catalans Dragons.

Per últim hi ha una sèrie d’equips que poden ser la revelació d’aquest campionat: la sorprenent Itàlia, els sempre competitius gal·lesos, la selecció irlandesa o Fiji tenen les seves opcions de passar la fase de grups i col·locar-se als quarts de final.

Els grups

Els equips es reparteixen en quatre grups. Els grups A i B, de més nivell, estan formats per quatre equips i passen els tres primers equips als quarts de final. Els grups C i D, de menys nivell, només veuran passar al campió de grup als quarts de final. La composició és aquesta:

Grup A: Fiji, Austràlia, Anglaterra i Irlanda. Irlanda i Fiji lluitaran pel tercer lloc.

Grup B: Nova Zelanda, França, Papua-Nova Guinea i Samoa. Els samoans segurament cauran a la primera fase.

Grup C: Itàlia, Escòcia i Tonga. Tongans i italians lluitaran per ser als quarts de final.

Grup D: Illes Cook, Gal·les i Estats Units. Els gal·lesos passaran a quarts.

Per últim, us recomano seguir l’usuari de Twitter Sang_i_Or per mantenir-vos informats de l’actualitat del rugbi 13 en català.