Primera jornada del sis nacions

Ja s’ha disputat la primera jornada del sis nacions d’aquest any, i podem començar a treure algunes conclusions. La primera, és que Irlanda ja no es la temible esquadra verda que feia tremolar les grans potències mundials. La segona, que Anglaterra i França segueixen guanyant, fidels als seus estils històrics. I per últim, que Itàlia i Escòcia han millorat molt el seu nivell i estan en condicions d’espatllar la tarda a qualsevol equip.

Anem a pams. La jornada es va iniciar el divendres amb la disputa d’un interessant Gal·les-Anglaterra disputat al Millenium Stadium de Cardiff. Els anglesos van imposar el seu joc, basat en la força i l’empenta del seu pack de davanters, que erosionen a qualsevol equip rival a base de rucks i mauls fins arribar a la 22 rival . Un cop allà, Anglaterra té homes a la línea com Ashton, capaços de trencar la defensa amb un canvi de ritme i aconseguir l’assaig. Si a la potència en els punts de reunió li sumem la capacitat d’anotar els cops de càstig dels jugadors anglesos (amb autèntics especialistes com Flood i el diví Wilkinson), Anglaterra esdevé un equip temible. Per la seva banda, Gal·les va demostrar la seva manca d’arguments ofensius més enllà de les accions aïllades del geni Shane Williams o dels germans Jones. Amb bona part dels seus pilars titulars lesionats, la davantera gal·lesa mai fou un obstacle pels anglesos.

El segon partit es disputà el dissabte a la tarda, i enfrontà les seleccions d’Itàlia i Irlanda. El partit va ser vibrant, espectacular. Feia anys que no m’ho passava tant bé en un partit de rugbi. La selecció italiana va tindre contra les cordes a la fins fa poc totpoderosa selecció irlandesa. Molts analistes i aficionats parlen del declivi de la selecció irlandesa, que va imposar-se per un resultat molt ajustat (11-13) gràcies a les genialitats de les “os”. O’Gara, O’Driscoll i O’Callaghan van apuntalar als irlandesos cap la victòria al Stadio Flaminio de Roma. Itàlia em va enamorar. Amb una azzurra molt “estrangera” (amb set jugadors nacionalitzats entre les seves files, especialment argentins) els Italians van mostrar les seves armes: solidesa, criteri a l’hora de desplaçar la pilota i molta eficàcia a l’hora de xutar a pals. L’italo-argentí Sergio Parisse va mostrar per què se’l considera un dels millors números 8 del món, i en Mirco Bergamasco va guiar a tot un país amb els seus xuts a pals. La davantera, capitanejada pel incombustible Castrogiovanni, va causar molts mals de cap al pack de davanters irlandès. Si Itàlia troba la manera d’entrar a la zona de marca rival i no estancar-se a la zona de 22, l’squadra nazionale haurà deixat de ser la ventafocs del sis nacions.

La jornada es va tancar amb un emocionant França-Escòcia. El gran campió gal contra l’etern aspirant escocès. França va desenvolupar totes les seves qualitats: tècnica, joc a la mà, fluïdesa ofensiva, capacitat d’obrir espais atacant en desplegat, i assumint riscos al apilar només dos o tres homes en cada punt de trobada. Què aconsegueix França d’aquesta manera? Tindre superioritat numèrica a la zona ample del camp. Si els anglesos acumulen homes per avançar empenyent, França et busca i et troba els espais per desenvolupar el seu joc. Si tens a homes com Medard, Servat, Traille, Parra o el basc Harinordoquy, la feina esdevé molt més senzilla. Però si davant teu hi ha el XV del Card, molts tècnics considerarien que donar-los un avantatge en els punts de reunió és una temeritat que pots acabar pagant. Totes les accions ofensives d’Escòcia van ser producte d’errades defensives dels francesos. Escòcia va plantejar un partit molt seriós, i mai es va rendir, ni tan sols quan al minut set de partit ja perdia per 10 a 0. De la mà d’un inspirat Evans, la selecció escocesa va fer el seu partit i va aconseguir fer tres assajos (els mateixos que va fer França, sense anar més lluny). Resultat final, França 34 – Escòcia 21. Si la selecció del Card segueix progressant així,  no descartem que pugui tancar amb ple de victòries a Murrayfield, on rebrà a Gal·les, Irlanda i a Itàlia.

La propera jornada ens depara un interessantíssim Irlanda-França a Lansdowne Road (no penso anomenar-lo Aviva Stadium, ho sento). Es tracta d’un xoc de trens que pot ser decisiu pel desenllaç d’aquesta edició del sis nacions. Per la seva banda, Escòcia rebrà a Gal·les i Anglaterra farà el mateix amb Itàlia. Seran capaces Escòcia i Itàlia de mostrar la seva millora qualitativa contra els seus rivals? A priori Escòcia ho té més senzill que no pas Itàlia, però al rugbi, com ja sabeu, no sempre guanyen els favorits.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús