Arxiu del dimecres, 21/09/2011

Despullant tàcticament els All Blacks

dimecres, 21/09/2011

Els All Blacks són el millor equip de rugbi del món (independentment del seu paper als mundials), i un dels equips esportius de qualsevol disciplina més treballats tàcticament. Per això, voler extreure les claus del seu joc és molt presumptuós per algú com jo, amb coneixements tàctics força limitats (diguem-ne a nivell usuari). Però intentarem explicar un parell d’aspectes tàctics i tècnics que fan dels All Blacks un equip gairebé perfecte a nivell ofensiu i defensiu.

ASPECTES OFENSIUS

Els All Blacks tenen un munt de recursos ofensius, d’acord a la seva gran qualitat tècnica individual (que els permet sortir-se’n gairebé totes les accions del joc gràcies a un toc de qualitat o una genialitat). Fins i tot el seu pilar Woodcock és reconegut internacionalment com el primera línia de més qualitat tècnica al món. D’un equip on els seus pilars són capaços de fer-te una creu o passar-la d’esquenes sense mirar, pots esperar-te que qualsevol home et trenqui en una genialitat. Però més enllà de la tècnica individual, els All Blacks tenen molt ben treballades un parell de situacions del joc que vull destacar per sobre de tot:

La primera clau tàctica diferencial amb la resta d’equips al món és la disposició tàctica dels seus terceres (flankers i número vuit). A diferència de qualsevol altre equip del món, per norma general a Nova Zelanda els terceres no són considerats part del paquet davanter en les jugades d’atac, si no que s’intercalen entre els tres quarts a la línia per donar superioritat física i numèrica a les seves accions ofensives. Així, en comptes de tenir set homes desplegats en formació d’atac, en tenen deu, i tres d’ells són de gran envergadura, força i velocitat. Mireu si no els millors assajos d’aquest 2011 en els partits pre-mundialistes, i fixeu-vos que sempre hi ha el número sis, set o vuit ben a la vora de la pilota:

[youtube EcgmHe4G-fs]

Per a que aquesta primera tàctica surti bé, no et serveixen uns terceres qualsevol. Necessites homes molt forts, ràpids i grans placadors, capaços d’assegurar la possessió a tota costa (si convé, amb accions antireglamentàries), amb unes qualitats tècniques de més enllà d’aquest món. Aquestes condicions les compleixen sobradament els terceres neozelandesos, ja que gent com Richie McCaw (que personalment no m’agrada, però reconec el seu paper i el seu valor dins d’aquest equip), Victor Vito, Kieran Read, Jérome Kaino o fins i tot Whitelock poden desenvolupar a la perfecció el paper dels terceres neozelandesos.

La segona clau tàctica ofensiva és la velocitat i la continuïtat en les accions ofensives que els All Blacks proposen al llarg dels seus partits, gràcies a una resistència anaeròbica fora del que podem considerar humà. La base és molt senzilla: si el jugador que porta la pilota és placat, cal que l’oval surti ben aviat del punt de reunió a la màxima velocitat i distància possible, per estirar les línies defensives del rival i generar espais per on penetrar amb facilitat. Per aconseguir aquest efecte convé que el portador de la pilota sempre vagi acompanyat d’un o dos homes forts i ràpids (preferentment un tercera o fins i tot un segona o primera). Aquest plantejament és utilitzat per molts clubs i seleccions, però ningú té tanta capacitat física i disciplina tàctica com els All Blacks per aguantar els vuitanta minuts a la mateixa intensitat. Fixeu-vos en aquesta velocitat en el resum del partit amistós que els All Blacks van jugar contra Escòcia i com van trencar la defensa escocesa per velocitat i per acompanyar l’home que porta la pilota per garantir la continuïtat en el joc:

[youtube PBosJGyNJb0]

ASPECTES DEFENSIUS

Els All Blacks són un equip gran a qui li agrada manar sobre el camp. Com a equip gran que és, Nova Zelanda pateix si el rival li disputa la possessió de l’oval amb fases lentes i joc de davanters que adormin el partit i baixin la intensitat en la circulació de la pilota. Per tant, el gran punt feble dels All Blacks és el joc sense pilota. Tanmateix, aquesta aparent debilitat defensiva ha estat durant molt temps treballada gràcies a la defensa en línia, l’orde rigorós i la pressió defensiva de tots els homes sobre el camp, del primer fins l’últim home de negre.

De fet, per coordinar una defensa capaç i sòlida convé treballar de forma molt seriosa la pressió i la línia defensiva. M’explico: quan l’equip rival té la pilota, convé que el nostre equip formi una línia compacte i ordenada, on l’equip treballi com un sol home. Si la línia defensiva és compacte i capaç de bascular en funció dels moviments ofensius del rival, obligarem als atacants a buscar punts de reunió (rucks o mauls) per trencar el nostre sistema defensiu.

La defensa activa en línia és un invent relativament nou, que beu molt del sistema i mecanismes defensius del rugbi XIII, que al meu entendre té més treballats els automatismes defensius que no pas el XV, i la defensa neozelandesa té molt a deure a les aportacions tàctiques del XIII (sovint menyspreades per tècnics de l’hemisferi nord). Les noves tendències semblen indicar que cada cop més les principals seleccions del planeta ( amb França i Nova Zelanda com a abanderats) tendeixen a posar menys jugadors en les agrupacions i els punts de contacte (un altre aportació del XIII) per tal de no quedar-se en inferioritat numèrica en la zona ample del camp. Fixeu-vos que els francesos i especialment els All Blacks només posen a tres o quatre davanters als rucks, buscant una sortida fluïda de la pilota i una major continuïtat al joc. Per donar un exemple il·lustratiu, us deixo amb la genial defensa dels All Blacks, o com defensar a la teva 22 i fer de la defensa, un gran atac:

[youtube GTvdqO1AZ3s&feature]

Ara bé, el sistema defensiu de defensa activa en línia té alguns perills, i és que si algun jugador falla al placatge o avança la seva posició a la resta dels seus companys, podem trencar la línia tot deixant un forat en la formació defensiva que pot esdevenir fatal, tal com li va passar als All Blacks durant la final del Tres Nacions contra Austràlia, quan la poderosa tres quarts australiana va ser capaç de trencar els mecanismes defensius dels All Blacks.