Arxiu del mes: novembre 2011

La USAP destitueix el seu tècnic, Jacques Delmas.

dijous, 24/11/2011

Dilluns passat saltava la notícia a Perpinyà. La directiva de la USAP ha decidit destituir el tècnic Jaques Delmas al capdavant dels del Rosselló. Els mals resultats recollits durant els darrers mesos a la competició domèstica (la USAP és a la zona baixa de la classificació, vuitena amb només dinou punts, a disset del líder) i el pobre joc dels catalans durant aquest inici de temporada han estat determinants per a que el president del club, el senyor Paul Goze, hagi pres la decisió d’acomiadar en Delmas.

Jacques_Delmas50.jpg

Delmas, l'entrenador destituït.

En Jaques Delmas va arribar el passat estiu a Perpinyà per suplir la marxa del carismàtic tècnic Jaques Brunel, (un home molt estimat a Perpinyà). En Delmas té un currículum força complert i un gran renom a terres gales, ja que no en va havia fet campió del Top 14 als bascos del Biarritz els anys 2005 i 2006. El mètodes de Delmas semblen no haver acabat de funcionar amb l’equip català, que ha mostrat un perfil de joc baix i en ocasions preocupant. La gota que va fer vessar el got fou la humiliant derrota contra els Newport Dragons gal·lesos a l’Amlin Cup (segona competició europea), on el conjunt del Rosselló va perdre bona part del prestigi europeu que tant li havia costat guanyar durant els darrers anys.

De moment encara no s’ha confirmat qui substituirà de forma oficial en Delmas al capdavant de la USAP, tot i que la direcció tècnica de l’equip (que aquest proper divendres rep la visita del potent Stade Français a l’Aimé Giral) recaurà, de moment i de forma interina, en Bernard Goutta i Christophe Manas, ajudants fins ara del denostat  Jacques Delmas

Als mitjans de comunicació de l’hexàgon s’ha especulat amb diversos noms de prestigi per ocupar la banqueta catalana. En les darreres hores han sonat amb certa força noms  com en Martin Johnson (antic jugador de la USAP i seleccionador anglès fins fa uns dies), Marc Lièvremont (ex seleccionador del XV del Gall) o en Nick Mallet, antic seleccionador italià. Dóna la casualitat que en Nick Mallet va ser substituït per Jaques Brunel (predecessor de Delmas a Perpinyà) a la banqueta de l’equip transalpí. De confirmar-se el fitxatge de Nick Mallet la USAP i la selecció azzurra tancarien un curiós cercle.

Videojocs de rugbi

dilluns, 21/11/2011

Arriben les dates de nadalenques i molts dels ruggers catalans no sabem ben bé que demanar als reis o al Tió. Una corbata? Mitjons? Colònia? Per si encara no heu decidit què voleu demanar als reis o al Tió i sou uns autèntics amants del rugbi i dels videojocs, us recomano un parell de videojocs (disponibles per PS3, PC i XBox360 que no us podeu perdre).

El prímer títol que us proposo és el Rugby World Cup 2011, un videojoc que recrea la passió i el joc de la passada Copa del Món de rugbi de Nova Zelanda. Disponible a un preu al voltant dels 30 euros, podreu reviure els millors partits de la Copa del Món al sofà de casa, amb les llicències de gairebé tots els equips mundialistes (excepte els dos grans, Austràlia i Nova Zelanda). L’apartat gràfic és correcte, i la jugabilitat força assequible. Us deixo un tast en forma de partit d’exhibició entre Anglaterra i Sud-àfrica:


Ara bé, aquest videojoc té un petit defecte, i és la manca d’opcions que presenta el joc, ja que només podem jugar Copes del Món o partits amistosos, sense la possibilitat de jugar cap partit a nivell de club o de personalitzar jugadors i tornejos.

L’altre gran títol del mercat és el Jonah Lomu Rugby Challenge (també el trobareu com All Blacks Rugby Challenge a NZ o Wallabies Rugby Challenge a Austràlia). Aquest joc (que podre trobar al mercat per uns 50€) és un títol al meu entendre més complert que no pas el seu rival. Al Rugby Challenge no podrem jugar Copes del Món oficials (si que hi ha un Mundial no oficial i un Sis Nacions tampoc oficial), però per contra, disposarem de les grans competicions a nivell de clubs (Super15, Guiness Premier League, Top14, Celtic League…) i podrem editar alguns equips, jugadors o competicions.

A més a més,el motor gràfic del Rugby Challenge és força superior al del seu rival, i suposo que a molts ruggers catalans els farà especial il·lusió proclamar-se campió amb la USAP o veure ballar una haka als All Blacks (que en aquest videojoc si que són presents sota llicència oficial) contra els Wallabies australians. Us deixo amb un vídeo del videojoc:


Despullant l’atac dels Wallabies

dimarts , 15/11/2011

La selecció australiana de rugbi s’ha caracteritzat històricament per ser un dels equips més ofensius del món, amb un joc alegre, dinàmic i un pèl anàrquic a la línia de tres quarts. La immensa qualitat tècnica dels jugadors australians sempre ha estat un tret diferencial d’una de les esquadres més poderoses del món, amb uns recursos tècnics gairebé il·limitats i una prolífica pedrera de grans jugadors.

El seleccionador wallabie, Robbie Deans, ha sabut explotar al màxim el joc dels seus homes a la línia gràcies a noves i innovadores jugades que han revolucionat el rugbi de l’hemisferi sud, generant recursos imaginatius que han desconcertat als seus poderosos veïns neozelandesos en les darreres edicions del tres nacions. De fet els wallabies disposen d’uns recursos il·limitats, gràcies a la qualitat d’homes com Will Genia (el millor mig de melé del món), Quade Cooper (un dels millors obertures del planeta), els centres Anthony Fainga’a, Ashley-Cooper i Pat Mc Cabe, els ales James O’Connor i Digby Ioane i el darrere Kurtley Beale, que conformen la que a mi em sembla millor línia de tres quarts del planeta.

En la primera jugada que he seleccionat els wallabies reinventen el paper de l’onze (ala tancat o ala esquerra), que trenca les defenses rivals gràcies a intercanviar la seva posició amb el darrere (o arrier) i entrar en carrera per segona línia aprofitant l’espai generat pels centres australians:


L’altre aspecte clau i diferencial del joc de tres quarts australià és la velocitat amb que els jugadors mouen la pilota i l’habilitat de Will Genia per generar i trobar espais per on llençar l’atac australià. Fixeu-vos que en moltes ocasions el mig de melé aussie busca directament el seu darrere (arrier), fixant els terceres, centres i obertura rivals en defensa, esperant el lògic interval de joc que practiquen el 90% de les seleccions del món. Al saltar-se diverses fases de passada, els australians aconsegueixen jugar amb el factor sorpresa i deixar els rivals en inferioritat.


Per últim, podem destacar un darrer factor diferencial del joc ofensiu australià. Els tres quarts sovint practiquen jugades prèviament assajades on els jugadors s’associen els uns amb els altres sense seguir el guió lògic o clàssic, ja que molt sovint el mig de melé (Will Genia) juga amb el darrere (Kurtley Beale) en comptes de buscar una associació lògica amb el seu obertura, o l’ala obert (O’Connor) avança acompanyat gairebé sempre del segon centre (Anthony Fainga’a), en comptes de buscar el joc amb l’arrier, com és clàssic i habitual. Però el més sorprenent és el joc de Digby Ioane (ala tancat o número onze), considerat clàssicament com un suport del primer centre, però que els wallabies reutilitzen com a darrere, centre o obertura indistintament, depenent de la situació de joc, i desconcertant els mecanismes defensius rivals, que mai poden estar massa segurs de per on pot sortir l’ala australià. Per acabar, us deixo amb alguns dels assajos d’Austràlia durant el darrer tes nacions (competició que va acabar guanyant):


Movember i el rugbi català

dimarts , 8/11/2011

Ja estem de ple al mes de Movember. Movember (acrònim anglès dels mots November i Moustache) és un moviment nascut a Austràlia l’any 2003 que pretén donar visibilitat a les malalties masculines (amb especial atenció al càncer de pròstata, al càncer de testicle i les depressions) tot intentant promoure l’interès per la salut entre els homes i recaptar fons per la lluita contra el càncer i altres malalties. Durant tot el mes de novembre els homes participants es deixen créixer el bigoti (sovint ridícul) per cridar l’atenció d’amics, coneguts i familiars i donar visibilitat al màxim en la lluita per la prevenció del càncer i altres malalties.

movember.png Sovint els homes no som massa conscients de la importància de la nostra pròpia salut, i no som massa amics de visitar el metge ni adoptar uns hàbits de vida saludables fins que ens diagnostiquen una malaltia. Precisament aquesta iniciativa té com a objectiu que els homes ens sensibilitzem i siguem una mica més curosos amb la nostra pròpia salut.

Des d’un primer moment el moviment va comptar amb un gran suport popular. Artistes, actors i sobretot esportistes s’han anat afegint al moviment. De fet, és habitual veure molts bigotis al mes de novembre entre els jugadors de futbol australià i de rugbi australians, irlandesos o britànics. El rugbi, un esport molt sensible a les iniciatives socials, ha estat molt vinculat al moviment Movember des d’un bon començament, aconseguint recaptar importants sumes de diners destinats a investigació i lluita contra el càncer.

A casa nostre hi ha un bon número de clubs de rugbi que enguany s’han sumat a la iniciativa Movember: BUC, Carboners de Terrassa, CEU, RC Cornellà, RC Martorell, RC Mataró… a què espereu per fer créixer el vostre bigoti?

La bona feina de la Santboiana

dijous, 3/11/2011

Cinc anys més desprès del seu darrer títol de lliga, la Unió Esportiva Santboiana torna a liderar la classificació de la Divisió d’Honor de rugbi, màxima competició a nivell estatal. Dóna la casualitat que aquest mateix equip va estar lluitant per la salvació durant bona part de la temporada passada, que no es va segellar fins a un dramàtic darrer partit al Baldiri Aleu. Aquesta temporada, les coses semblen pintar molt millor pel club més gran del país. Les raons del canvi i millora de joc i resultats són òbvies, i les podem enumerar en dos grans conceptes.

D’una banda, les incorporacions realitzades durant l’estiu han estat clau en la millora de nivell i rendiment esportiu d’aquest equip. L’arribada d’homes com Isaac Thompson, Burger Geldenhuys, Rafael Staat i Ryan Le Roux al tres quarts, i sobretot la dels davanters Craig Lyons, Mario Sagario, Juan Severino i James Oliver (ex de la selecció provincial de Manawatu), han aportat una bona dosis de regularitat a un XV que patia en excés contra equips que li discutien la possessió de l’oval.

D’altre banda, l’esquadra de la Santboiana controla molt millor les fases estàtiques del joc. Allà on els del Baix Llobregat van patir més la temporada passada (recordem el número d’agrupaments espontanis, melés i serveis de toc que es van arribar a perdre) enguany es controlen amb aparent facilitat (dic aparent, ja que controlar un partit des de la davantera és una de les coses més difícils que es pot fer en un camp de rugbi i té un valor immens).  A més a més, la bona feina de la davantera genera cops de càstig a favor, molt ben aprofitats pel xutador neozelandès Isaac Thomson. Els entrenadors Bruce Hemara i Lewis Williams tenen gran part de culpa de la millora del nivell de joc a nivell general, en especial dels davanters.

Aquest diumenge sis de novembre la Santboiana juga com a local contra l’Alcobendas de Madrid, estrenant un lideratge en solitari que no es veia a Catalunya des de feia cinc anys. A més a més, el partit l’oferirà, en diferit, el canal Esport 3. Per aquestes raons, penso que és molt important que les grades del Baldiri Aleu presentin un bon aspecte amb un ple fins la bandera per tal de mostrar a la resta del país el poder i la bellesa del nostre esport, fer-lo més visible socialment (i per què no?) captar més jugadors i jugadores, nens i nenes i aficionats i aficionades a qui els comenci a picar el cuc del rugbi i s’apropin al seu club més proper.

UES Alcobendas.jpg

Ferro Santboiana!!

 

Els secrets tàctics de Gal·les

dimarts , 1/11/2011

Gal·les ha estat, sense cap tipus de dubte, l’equip revelació d’aquesta Copa del Món. L’equip capitanejat per l’etern Shane Williams (de qui s’escolten rumors de retirada de fa més d’un any) ha enamorat al planeta oval gràcies al seu nivell de joc, l’alegria del seu rugbi i l’atreviment del seu plantejament.

bandera-gales-wales--cymru.gif

Però el nivell mostrat per Gal·les no és flor d’un dia. Tot va començar fa quatre anys, quan el tècnic neozelandès Warren Gatland es va fer càrrec dels miners i va canviar la mentalitat d’un grup històricament molt fort tècnicament però amb una mentalitat poc guanyadora i un pel anàrquica a nivell tàctic. D’alguna manera, en Warren Gatland va importar l’esperit combatiu dels All Blacks a un equip amb una qualitat tècnica superior a la dels altres equips europeus (no debades, al XV de Gal·les també se’l coneix com els Maoris del Nord).  El nou tècnic va saber construir uns fonaments tàctics molt interessants a un equip poc equilibrat a nivell defensiu, i va poder jugar amb la motivació i les ganes dels seus jugadors per conquerir el sis nacions de l’any 2008 desprès de completar un Gran Slam històric (victòria a tots els partits), victòria a Twickenham inclosa.

Quines eren les fortaleses d’aquell gran Gal·les de 2008 i d’aquests miners que ens han fet vibrar al llarg de la opa del Món de 2011? Bàsicament, podem establir un seguit de punts molt generals que ens poden donar alguns indicis.

En primer lloc, en Warren Gatland va trobar un equip poc compensat a nivell defensiu, que pateix quan no té la pilota. Per a solucionar-ho, el tècnic neozelandès va intentar crear un XV que volgués sempre la possessió de la pilota, que no la rifi amb xuts a la banda o per sortir de la pressió rival, buscant sempre trobar canals per on circular l’oval, tal com podem apreciar en el següent vídeo:


Un altre aspecte molt característic dels miners és la velocitat amb que mouen la pilota del costat tancat a l’obert i la ràpida transició entre davanters i tres quarts. Fixeu-vos que Gal·les gairebé mai es demora en les fases estàtiques, conscient que ralentitzar el joc perjudica el seu plantejament, i els miners intenten alliberar ben ràpid l’oval de les formacions espontànies per intentar agafar el rival desendreçat defensivament i avançar el màxim possible (un recurs molt típic de Nova Zelanda). Mai veureu els miners aplicant el típic joc anglès de xuts a la banda, servei de toc i “pick and go“, ja que possiblement els propis gal·lesos ho considerarien poc menys que un sacrilegi (per molt que el plantejament pogués reportar bons resultats).

Les esquadres europees, més pesades i lentes que no pas els miners, acaben esgotades davant el joc gal·lès. Ara bé, aquest sistema de joc té un risc evident, que no és cap altre que t’aparegui el XV de la rosa de torn i t’amagui la pilota durant els vuitanta minuts jugant amb la seva davantera fins a tancar-te les opcions per endur-se el partit (casos de la majoria d’equips europeus, que van prendre la matrícula als dracs de Gal·les a les acaballes de 2008). De qualsevol manera, és de celebrar que els gal·lesos mantinguin el seu plantejament ofensiu i valent independentment dels resultats obtinguts durant aquests anys.

De cara a la Copa del Món els miners encara han evolucionat encara més el seu joc, utilitzant molt més el recorregut ofensiu del mig de melé (generalment ocupat per en Mike Phillips o pels joves Tavis Knoyle i Lloyd Williams), que sovint guanya uns metres decisius per obrir l’entrellat defensiu rival, acompanyat del tercera línea clau (o número vuit), enguany ocupat per en Toby Faletau, l’home que ha donat molt més equilibri defensiu al mig del camp miner. A més a més, cal sumar-hi l’estelar irrupció dels arriers i ales Leigh Halfpenny i George North, que han alliberat de moltes responsabilitats a l’etern Shane Williams, autèntica ànima d’aquesta selecció. Per acabar d’apuntalar aquests tres quarts explosius, els clàssics James Hook i Stephen Jones han trobat en els joves Jonathan Davies, Scott Williams i Rhys Priestland els seus “alter ego“, homes capaços de moure l’oval a una velocitat i amb una precisió mai vistes a l’hemisferi nord. Us deixo un altre vídeo per a que podeu contrastar aquestes observacions:


De fet, m’atreveixo a dir que els propers cinc anys seran de domini miner al vell continent, ja que no veig cap altre esquadra amb un nivell de joc i una aposta esportiva tant atractiva com la dels dracs gal·lesos. Això no vol dir que s’imposi a tots els sis nacions i partits amistosos que disputi els propers anys, però si que aconseguirà figurar com la referència de rugbi ofensiu al vell continent i que molts tècnics voldran imitar.

Tant de bo la proposta gal·lesa guanyi adeptes al llarg i ample del vell continent (que bona falta fa)! Segurament Gal·les és l’única potència europea capaç de tractar de tu als gegants de l’hemisferi sud i rebatre els seus arguments desplegant un joc valent, ofensiu i atractiu.