Els secrets tàctics de Gal·les

Gal·les ha estat, sense cap tipus de dubte, l’equip revelació d’aquesta Copa del Món. L’equip capitanejat per l’etern Shane Williams (de qui s’escolten rumors de retirada de fa més d’un any) ha enamorat al planeta oval gràcies al seu nivell de joc, l’alegria del seu rugbi i l’atreviment del seu plantejament.

bandera-gales-wales--cymru.gif

Però el nivell mostrat per Gal·les no és flor d’un dia. Tot va començar fa quatre anys, quan el tècnic neozelandès Warren Gatland es va fer càrrec dels miners i va canviar la mentalitat d’un grup històricament molt fort tècnicament però amb una mentalitat poc guanyadora i un pel anàrquica a nivell tàctic. D’alguna manera, en Warren Gatland va importar l’esperit combatiu dels All Blacks a un equip amb una qualitat tècnica superior a la dels altres equips europeus (no debades, al XV de Gal·les també se’l coneix com els Maoris del Nord).  El nou tècnic va saber construir uns fonaments tàctics molt interessants a un equip poc equilibrat a nivell defensiu, i va poder jugar amb la motivació i les ganes dels seus jugadors per conquerir el sis nacions de l’any 2008 desprès de completar un Gran Slam històric (victòria a tots els partits), victòria a Twickenham inclosa.

Quines eren les fortaleses d’aquell gran Gal·les de 2008 i d’aquests miners que ens han fet vibrar al llarg de la opa del Món de 2011? Bàsicament, podem establir un seguit de punts molt generals que ens poden donar alguns indicis.

En primer lloc, en Warren Gatland va trobar un equip poc compensat a nivell defensiu, que pateix quan no té la pilota. Per a solucionar-ho, el tècnic neozelandès va intentar crear un XV que volgués sempre la possessió de la pilota, que no la rifi amb xuts a la banda o per sortir de la pressió rival, buscant sempre trobar canals per on circular l’oval, tal com podem apreciar en el següent vídeo:

[youtube eVtWPwZ-Uvk&feature=related]

Un altre aspecte molt característic dels miners és la velocitat amb que mouen la pilota del costat tancat a l’obert i la ràpida transició entre davanters i tres quarts. Fixeu-vos que Gal·les gairebé mai es demora en les fases estàtiques, conscient que ralentitzar el joc perjudica el seu plantejament, i els miners intenten alliberar ben ràpid l’oval de les formacions espontànies per intentar agafar el rival desendreçat defensivament i avançar el màxim possible (un recurs molt típic de Nova Zelanda). Mai veureu els miners aplicant el típic joc anglès de xuts a la banda, servei de toc i “pick and go“, ja que possiblement els propis gal·lesos ho considerarien poc menys que un sacrilegi (per molt que el plantejament pogués reportar bons resultats).

Les esquadres europees, més pesades i lentes que no pas els miners, acaben esgotades davant el joc gal·lès. Ara bé, aquest sistema de joc té un risc evident, que no és cap altre que t’aparegui el XV de la rosa de torn i t’amagui la pilota durant els vuitanta minuts jugant amb la seva davantera fins a tancar-te les opcions per endur-se el partit (casos de la majoria d’equips europeus, que van prendre la matrícula als dracs de Gal·les a les acaballes de 2008). De qualsevol manera, és de celebrar que els gal·lesos mantinguin el seu plantejament ofensiu i valent independentment dels resultats obtinguts durant aquests anys.

De cara a la Copa del Món els miners encara han evolucionat encara més el seu joc, utilitzant molt més el recorregut ofensiu del mig de melé (generalment ocupat per en Mike Phillips o pels joves Tavis Knoyle i Lloyd Williams), que sovint guanya uns metres decisius per obrir l’entrellat defensiu rival, acompanyat del tercera línea clau (o número vuit), enguany ocupat per en Toby Faletau, l’home que ha donat molt més equilibri defensiu al mig del camp miner. A més a més, cal sumar-hi l’estelar irrupció dels arriers i ales Leigh Halfpenny i George North, que han alliberat de moltes responsabilitats a l’etern Shane Williams, autèntica ànima d’aquesta selecció. Per acabar d’apuntalar aquests tres quarts explosius, els clàssics James Hook i Stephen Jones han trobat en els joves Jonathan Davies, Scott Williams i Rhys Priestland els seus “alter ego“, homes capaços de moure l’oval a una velocitat i amb una precisió mai vistes a l’hemisferi nord. Us deixo un altre vídeo per a que podeu contrastar aquestes observacions:

[youtube eoRfaUnu1IE]

De fet, m’atreveixo a dir que els propers cinc anys seran de domini miner al vell continent, ja que no veig cap altre esquadra amb un nivell de joc i una aposta esportiva tant atractiva com la dels dracs gal·lesos. Això no vol dir que s’imposi a tots els sis nacions i partits amistosos que disputi els propers anys, però si que aconseguirà figurar com la referència de rugbi ofensiu al vell continent i que molts tècnics voldran imitar.

Tant de bo la proposta gal·lesa guanyi adeptes al llarg i ample del vell continent (que bona falta fa)! Segurament Gal·les és l’única potència europea capaç de tractar de tu als gegants de l’hemisferi sud i rebatre els seus arguments desplegant un joc valent, ofensiu i atractiu.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús