Arxiu del mes: desembre 2011

Els millors de 2011

dimecres, 28/12/2011

El 2011 s’està acabant, i amb ell, un dels millors anys de rugbi dels darrers temps. Enguany hem vist rugbi de nivell a tots dos hemisferis, amb equips que han passat per diversos alts i baixos al llarg dels mesos. Per això, avui us demano la vostra col·laboració, en forma de comentaris, per escollir els millors equips i jugadors del 2011.

A nivell de clubs, l’any ha vist la coronació definitiva dels irlandesos de Leinster, campions de la Heineken Cup desprès d’imposar-se als Northampton Saints en una final impossible. Gran triomf del conjunt irlandès, dirigit per l’etern Brian O’Driscoll i el jove Jonathan Sexton, l’home cridat a substituir una llegenda celta com Ronan O’Gara. Tanmateix, els de Dublín no van poder fer un doblet màgic i van perdre la final de la Celtic League amb els seus eterns rivals del sud, el Munster. La vella guàrdia irlandesa (O’Callaghan, O’Driscoll, du Preez, O’Gara…) va mostrar tot el seu poder en la gran final del campionat celta.

munster-v-leinster.jpg

Els jugadors de Munster i Leinster intercanvien opinions durant la final de la Lliga Celta a Croke Park.

Al Top 14, el campionat de clubs més prestigiós d’Europa, ha vist la confirmació de l’hegemonia del Tolouse a l’hexàgon. Els de Tolosa tenen alguns dels millors jugadors europeus, i segurament podrien plantar cara als millors clubs del Super15. Dusatoir, Botha, Picamoles, Servat, Clerc, Burgess, Médard, Poitrenaud, Albacete, Luke McAlister…un conjunt destinat a regnar a França i a Europa durant molts anys.

A la Premier ha brillat, per sobre de tots, un sorprenent Saracens, un conjunt alegre, dinàmic i atractiu que ha trencat esquemes al rugbi anglès. El mig de melé Wigglesworth ens ha enamorat i ens fa creure que un altre XV de la rosa encara és possible. Per fi un “9” pur, que no busca el contacte o el xut, si no la continuïtat i els desplaçaments continuats de l’equip. Caldrà estar molt atents a l’evolució del conjunt de Watford.

Richard Wigglesworth, l'ànima dels Saracens, i esperança de futur del XV de la Rosa.

Però si hem de parlar de consagracions a nivell de clubs durant el 2011, cal que parlem dels Queensland Reds, campions del Super15, la competició de clubs més exigent del món. Els australians van imposar-se en una vibrant final als totpoderosos Canterbury Crusaders. La clau de l’èxit dels aussies, la connexió Will Genia-Quade Cooper al mig del camp, i el gran nivell de peçes clau com Rob Simmons, Radike Samo, Anthony Fainga’a o Digby Ioane. Precisament Will Genia (de només 23 anys) s’ha consagrat com el millor mig de melé del món i un dels millors jugadors australians de tots els temps. Atents a les seves evolucions.

Will Genia i els Queensland Reds, grans triomfadors del Super15.

A nivell de seleccions, el 2011 ens ha deixat un clar triomfador: els All Blacks, campions del món 23 anys desprès al mateix escenari. Els kiwis han mostrat una solidesa defensiva brutal al llarg de la Copa del Món que els hi ha servit per endur-se el preuat trofeu Webb Ellis. Nova Zelanda ha estat campiona gràcies als clàssics Richi McCaw, Mealamu, Brad Thorn, Woodcock i Ma’a Nonu, però també han brillat joves promeses com Aaron Cruden o els sorprenents Israel Dagg i Richard Kahui, que tanquen un temible back line.

Però aquest mateix 2011 ens deixa altres triomfadors: per un cantó, els wallabies australians, que es van imposar al Tres Nacions davant els poderosos All Blacks setmanes abans del inici de la Copa del Món, però als que ha semblat que els ha faltat benzina per fer un paper més digne a la Copa del Món. Un cop més, cal assenyalar a Will Genia com el gran responsable del joc explosiu, preciosista i ofensiu dels australians, cridats a discutir l’hegemonia neozelandesa al món oval durant els propers anys. L’altre gran triomfador de l’any ha estat la selecció gal·lesa i el seu joc obert, dinàmic i sorprenent. Els miners van fer un gran mundial, amb l’únic però de la semifinal perduda contra França i que els va barrar el pas de la gran final. A la retina ens quedarà l’expulsió de Warbuton i les llàgrimes dels jugadors i aficionats desprès de l’oportunitat perduda.

Els jugadors de Gal·les, desconsolats desprès de la derrota a semifinals contra els francesos.

Per acabar, un equip que em deixa sorprès. Anglaterra ha mostrat a aquest 2011 com tocar el cel i caure al infern en només sis mesos. Els anglesos van endur-se el Sis Nacions 2011 completant un Gran Slam, per desprès caure en la vergonya, el ridícul i l’escàndol més absolut a Nova Zelanda. Sortides nocturnes del “cavaller” Mike Tindall i la seva expulsió del XV de la Rosa, renúncies del tècnic Marthin Johnson i retirada del símbol Wilkinson per tancar un 2011 esperpèntic.

I vosaltres què penseu? Quins han estat els millors equips i jugadors del 2011?

 

El fenomen Chabal

divendres, 23/12/2011

En Sébastien Chabal és una de les icones més conegudes del rugbi. El seu look particular, propi d’un cromanyó, ha causat furor dins i fora de l’hexàgon, i ha convertit al jugador gal en una de les cares més conegudes a nivell internacional, fins al punt de convertir-se en una icona molt ben aprofitada pels publicistes.

chabal.JPG

En Chabal ha esdevingut una icona pels publicistes francesos.

I és que la carrera de Chabal sembla planejada per un publicista o un comercial de màrqueting d’una gran multinacional. En Sébastien Chabal va néixer a Valença (Occitània), fill d’una família obrera. El seu pare era mecànic i la seva mare, dependenta en una botiga de joies.

El jove Chabal va decidir estudiar un cicle de formació professional de mecànica, i als setze anys va començar a treballar com a operari d’una fàbrica de cotxes molt prestigiosa a França, la Salsom. Mentre treballava com a mecànic encara li sobraven hores per dedicar-se al rugbi al club amateur de Beauvallon. El jove Chabal era una força de la natura: els seus companys de fàbrica explicaven com portava palets, bidons o paquets diversos de vora cent quilos de pes d’un cantó a l’altre com si fossin la bossa de la compra, i encara li sobrava energia per jugar a rugbi a les hores lliures.

I ben aviat va començar a sobresortir com a esportista gràcies a les seves condicions físiques, que van cridar l’atenció dels clubs de Valença i posteriorment el Bourgoin-Jallieu, club amb el que es va convertir al professionalisme al 2000.

En Chabal va estar al club del Roine fins l’any 2004, quan va creuar el canal de la mànega per provar fortuna a la lliga anglesa les files del Sale Sharks. Va ser a la seva aventura a Anglaterra quan en Chabal va adoptar l’aspecte que l’ha fet mundialment famós. El seu desconeixement de la llengua de Shakespeare i la seva timidesa (els més propers a Chabal el defineixen com un home tímid, insegur i molt sensible) van impedir-li anar a la perruqueria, i per això va optar per deixar-se créixer els cabells, i posteriorment, la barba.

L’any 2007 fou el de la consagració del jugador gal. El tècnic francès del moment, Bernard Laporte, el va convocar a les portes de la Copa del Món de rugbi que s’havia de jugar a França aquell mateix any. Durant un partit de preparació contra els All Blacks, en Chabal va sorprendre a propis i estranys amb un partit espectacular amb percussions bestials i placatges espectaculars que el van convertir en l’home de moda a França en un moment clau, a pocs mesos de l’inici de la Copa del Món de 2007. Chabal s’havia convertit en l’arma secreta dels francesos per convertir-se en campions del món:

[youtube 1k05Lk5ROFI]

Poc importava que en Chabal fos un home poc hàbil amb la pilota o que sovint la perdés en situacions compromeses: els francesos es van rendir davant la força sobrehumana d’aquell 8 i van voler elevar-lo a la categoria de mite i orgull nacional.

chabal tricolor.jpg

En Chabal es va convertir en símbol nacional durant la Copa del Món de 2007.

Però França va caure eliminada a les semifinals de la seva Copa del Món a mans de l’etern rival anglès. Aquell dia en Chabal va fer un mal partit (amb pèrdues de pilota i errades en el placatge). Bona part de l’afició gala va començar a criticar el gegant Chabal i la seva poca habilitat amb les mans i els peus, i es preguntaven si el 8 de França havia de ser només una força de la natura o havia de compaginar la força amb la destresa amb les mans.

De fet, en Chabal no va ser convocat per jugar el Sis Nacions de 2008 (sovint s’ha afirmat que com a boc expiatori del pèssim plantejament tàctic de Bernard Laporte) i va començar a ser molt discutit a Anglaterra, tant pel seu rendiment esportiu com el seu comportament personal (en quatre anys al Regne Unit, Chabal era incapaç de mantenir una conversa fluida en anglès, i sovint menyspreava els mitjans de comunicació britànics, que mai li van perdonar les seves declaracions en la Copa del Món de 2007).

Així les coses, Chabal va finalitzar contracte amb els Sale Sharks l’estiu de 2009 i va decidir tornar a França, amb una oferta del Racing Métro de Paris sota el braç.

Un cop retornat a França i al Top14, el rendiment de Chabal va tornar a millorar i va convertir-se en una peça clau del club de Paris, cosa que li va valer per tornar a jugar amb el XV del gall als Sis Nacions de 2009, 2010 i 2011, havent portat la samarreta bleu en 62 ocasions i havent anotat trenta punts pels gals.

chabal Racin Métro.jpg

En Chabal ha tornat a mostrar el seu millor nivell al Racing Métro de Paris.

Tot i que estava a la llista de preseleccionats per la Copa del Món de Nova Zelanda de fa dos mesos, les irrupcions estelars de jugadors com Hari, Dusatoir, i especialment Picamoles i Lakafia han tancat momentàniament les portes de la selecció al carismàtic jugador.

On en Chabal continua en plena forma és en la seva faceta pública, havent-se convertit en objecte de desig dels publicistes francesos. Així doncs, hem vist en Chabal anunciant partides de Pòker, cotxes, telèfons, botigues d’esport…

[youtube 1rIRAxWNt-Y&feature=related]

També hem vist en Chabal promocionant l’amor per Sant Valentí:

[youtube XSWRoO3U3xg]

Fins i tot l’hem vist xutant un penal de futbol!!

[youtube RP5jhpaKz0E&feature=related]

La selecció femenina s’emporta el Torneig dels Pirineus

dimecres, 21/12/2011

La selecció catalana femenina es va imposar a la selecció d’Euskadi en el partit celebrat el passat 11 de desembre al camp de rugbi de la Feixa Llarga, a L’Hospitalet. El resultat final fou de 21 a 0 a favor de les noies catalanes, que van saber imposar el seu joc sobre el camp.

rugbycat-cat-eus-fem-equip.jpg

Aquesta brillant victòria de les nostres noies reforça encara més el crèdit que té la selecció femenina, una veritable potència a nivell internacional. Amb l’estructura del totpoderós INEF de Barcelona i l’ajuda de diverses noies procedents dels principals clubs catalans (tals com el GEiEG, la Santboiana o el Poble Nou) la selecció catalana ha esdevingut un conjunt sòlid i competitiu, capaç de competir a un bon nivell internacional. No debades, la columna vertebral de la selecció espanyola (actual subcampiona europea) està formada principalment per noies catalanes. Un cop més, convé felicitar a les nostres jugadores i donar-li tota la visibilitat pública i mediàtica que es mereixen i que incomprensiblement ben sovint no tenen.

El partit va servir també per a que fins a vuit jugadores debutessin amb la samarreta de la ginesta. Us deixo amb la fitxa de les jugadores participants faclilitada per la Federació Catalana al seu web:

Jugadores: Nuria Canals (7), Marta Cabané (13-15), Magdalena Pérez (1), Júlia Pla (11), Meritxell Urbiola (10), Clara Costa (12), Raquel Erro (9), Laura Esbri (15), Angela del Pan (8), Marta Costa (4),  Alex Castillon (7),  Judit Rius (3-5), Mari Sequedo (2-1), Carina Castillón (11), Diana Gasso (6), Roser Borras (9, debutant), Elisabet Andreu (13, debutant), Sonia Najas (2, debutant), Maira Cano (4), Fani Schwamb (3, debutant),  Ana Aguila (14, debutant), Lorelei Torres (12, debutant), Meritxell Mejias (7, debutant), Miriam Mejias (11, debutant).

Per últim, no perdeu l’ocasió de visitar la galería fotogràfica del partit realitzada pel fotògraf Ernesto Aradilla.

 

Raons per seguir el rugbi

dilluns, 19/12/2011

A continuació us deixo un decàleg de raons per seguir el rugbi i prestar-li atenció mediàtica. Hi ha un punt de sarcasme i humor, així que espero que ningú s’enfadi!!

  1. Fas amics i amigues arreu.
  2. La gent i les aficions no es barallen, ans al contrari, surten a compartir jornades gastronòmiques.
  3. Hi ha un club català en l’elit del rugbi europeu, la USAP.
  4. Hi ha un club català en l’elit del rugbi estatal, la Santboiana.
  5. Els jugadors no simulen lesions ni intenten enganyar els àrbitres.
  6. En cas de dubte, l’àrbitre demana repetició de la jugada televisada per no errar la seva decisió.
  7. Al rugbi no hi ha Mourinhos, Pepes ni Reals Madrids.
  8. Els jugadors professionals estan sotmesos a un sostre salarial raonable.
  9. És un esport on tothom (gras, prim, alt, baix, ràpid, lent, fort, fluix…) hi té cabuda.
  10. I per acabar, el tercer temps és el millor invent (demostrat científicament) per recuperar-se desprès del joc i l’esforç físic.

Wilkinson abandona el XV de la rosa

dimarts , 13/12/2011

Quan tenia dotze anys i destacava en diversos esports (tenis, futbol, cricket…) un jove Jonny Wilkinson li va dir als seus seus pares que ell volia jugar a rugbi. La seva raó: ““I want to play for England, that’s all I want!” (vull jugar amb Anglaterra, això és tot!). Vint anys desprès el mateix personatge posa punt i final a una carrera com a internacional absolutament excepcional.

El ja llegendari Wilkinson es prepara un xut de sobrebot (drop) durant la Copa del Món de 2007.

Tots els aficionats i amants d’aquest esport encara tenim a la retina la imatge de la final de la Copa del Món de 2003 a Sydney contra l’amfitriona Austràlia, quan a les acaballes del partit el jove Wilko es va jugar el tot per el tot en un xut de sobrebot (forma normativa del anglicisme drop) qua va servir per a que Anglaterra trenqués l’hegemonia dels equips del sud i salvés l’honor europeu al conquerir la Copa Webb Ellis per primer cop a la història.

[youtube l-OhYAtK6to&feature=fvwrel]

Aquella acció li va servir per a convertir-se en una icona del rugbi internacional i una de les celebritats més populars i estimades al Regne Unit, compartint espai mediàtic a les illes britàniques amb les grans estrelles del futbol com David Beckham o Michael Owen. No debades, el mateix 2003 fou nomenat millor jugador del món per la IRB i personatge de l’any a una votació popular promoguda per la BBC.

A la següent copa del món celebrada a França l’any 2007 una gris Anglaterra liderada pel genial Wilko va arribar a plantar-se a la gran final contra els springboks desprès d’eliminar contra tot pronòstic a l’amfitriona França (que venia exultant desprès d’eliminar a quarts de final als llegendaris All Blacks). Malgrat tot, a la final els anglesos no van ser capaços de reeditar l’èxit de quatre anys abans i retenir un trofeu que va acabar volant cap a Sud-Àfrica.

Desprès de tocar el cel a Austràlia i França, el crack de Frimsley va continuar esdevenint el lider del XV de la rosa, un equip que poc a poc va anar perdent potencial i identitat, amb un rugbi desfasat, que busca el pick and go, les fases estàtiques i els xuts del gran Wilko al servei de toc o de cara a pals. La victòria i el Grand Slam d’enguany han estat un miratge, una flor d’un dia. La factura del mundial ja ha portat a l’adéu precipitat del gran Wilko i del polèmic Mike Tindall, i a la dimissió del tècnic Marthin Johnson. El XV de la rosa demana un relleu generacional encapçalat per Ben Young, Mark Cueto, Ashton, Flood i Banahan que ha de recollir l’herència d’una de les millors seleccions angleses de tots els temps.

Shane Williams, l’adéu d’una llegenda

dilluns, 5/12/2011

Amb un escàs metre setanta i poc més de vuitanta quilos, en Shane Williams s’ha fet un lloc entre les llegendes del rugbi. Un ala tancat dels d’abans, tècnic, ràpid i intel·ligent, que superava la línia defensiva rival gràcies a un toc de genialitat, una finta, un canvi de peu o un xut curt.

En Shane Williams, símbol dels miners, abandona la selecció als 34 anys.

Als seus trenta quatre anys en Shane Williams encara podria impartir lliçons de rugbi ben enganxat a la línia de toc, però el geni de Swansea ha preferit centrar els anys de rugbi que li queden en el club de tota la vida, l’Ospreys, i deixar la selecció de Gal·les quan encara juga al màxim nivell. En Shane Williams deixa els miners amb un rècord d’assajos difícil d’igualar: 58 assajos en 85 partits. A nivell individual, en Shane Williams va ser escollit millor jugador del món de l’any 2008, i escollit personalitat de l’any a Gal·les en diverses ocasions.

[youtube OOXwCZG-eqA]

Parlant de gal·lès i defensor de les llengües gaèliques i la cultura cèltica, en Shane Williams pot presumir d’haver guanyat dos cops el Sis Nacions als anys 2005 i 2008 completant en tots dos casos el Grand Slam (victòria en tots els partits del torneig).

El partit del passat cap de setmana contra Austràlia (reedició de la final de bronze del darrer Mundial) va ser el partit on en Shane Williams va rebre el seu homenatge particular. Ens va emocionar a tots plorant quan va escoltar el Millenium Stadium cantar a ple pulmó el “Land of my fathers“, ens va aixecar de les nostres cadires quan va anotar el darrer assaig del partit (que deixava el marcador en el 18-24 final pels Wallabies) i ens va tocar la fibra del cor de nou quan al final del partit en Shane va sortir acompanyat de la seva filla i del seu fill i va rebre l’abraçada dels rivals, l’aplaudiment dels aficionats i el reconeixement dels companys:

[youtube B6ZpjLVnk2c&feature=related]

En Shane Williams ja no tornarà a vestir la samarreta dels miners, però els galesos ja tenen el recanvi generacional assegurat: els joves George North i Halfpenny asseguren la continuïtat en el tres quarts de Gal·les.

Els estadis de la Copa del Món 2015

dijous, 1/12/2011

Tot just acabada la Copa del Món de rugbi de Nova Zelanda, els amants del rugbi ja pensem en la propera cita mundialista a Anglaterra, d’aquí a quatre anys. Per anar fent boca, podem anar repassant quins seran els escenaris a on els millors equips del món lluitaran per conquerir el Trofeu Webb Ellis, de moment en mans neozelandeses. La veritat és que els dotze estadis seleccionats fan molta patxoca:

  1. Wembley (Londres, 90.000 espectadors)
  2. Twickenham (Londres, 82.000 espectadors)
  3. Old  Trafford (Manchester, 76.212 espectadors)
  4. Millenium Stadium (Cardiff, 74.500 espectadors)
  5. Emirates Stadium (Londres, 60.335 espectadors)
  6. St James’ Park (Newcastle, 52.000 espectadors)
  7. Anfield Road (Liverpool, 38.300 espectadors)
  8. Elland Road (Leeds, 35.000 espectadors)
  9. St Mary’s Stadium (Southampton,  32.500 espectadors)
  10. Ricoh Arena (Coventry, 32.500 espectadors)
  11. Welford Road (Leicester, 30.000 espectadors)
  12. Kingsholm Stadium (Gloucester, 19.000 espectadors)

A priori, sobta que Cardiff (Gal·les) sigui seu d’una Copa del Món que es juga a Anglaterra. Tot té una explicació: les principals candidatures europees busquen el suport dels miners per organitzar la Copa del Món de rugbi, a canvi de disputar-hi alguns partits. Ja ho va fer França al 2007 i ho farà Anglaterra al 2015.

Segons sembla, tots els estadis seran seu de partits a la fase de grups. Els quarts de final es repartiran entre diverses seus: un partit a Twickenham, un altre a Wembley i els dos restants, al Millenium Stadium. Les semifinals es disputarien a Twickenham (tot i que es pensa que una semifinal pot jugar-se a Manchester, Wembley o Newcastle), i el partit pel tercer i quart lloc es celebraria al Emirates Stadium, l’estadi de l’Arsenal. Per últim, la gran final es jugaria a Twickenham, la catedral del rugbi anglès.

wembley rugby.jpg

Wembley, santuari del barcelonisme, es vestirà de llarg per hostatjar partits de la propera Copa del Món.

 

Us deixo amb un vídeo amb imatges dels estadis que acolliran la propera Copa del Món. Encara queden quatre llargs anys…

[youtube x1vGRgwo8HA&feature=related]