Arxiu del mes: gener 2012

Els himnes del Sis Nacions

diumenge, 22/01/2012

El Sis Nacions és la festa del rugbi europeu per excel·lència. Color, espectacle, passió, amor per uns colors i respecte, sobretot respecte, als símbols culturals i nacionals propis i sobretot els forans. Més d’un cop hem comentat que als aficionats del futbol els sobta que al rugbi les dues aficions estiguin barrejades, i cantin i escoltin amb respecte i atenció els himnes de cada país, encara que aquest sigui el de l’enemic tradicional. Els himnes i el Sis Nacions, una barreja sagrada, emotiva, espectacular i preciosa. Aposto que no sóc l’únic que ha somiat més d’un cop en cantar els Segadors a capella amb un estadi ple fins a la bandera abans d’un partit de la Copa del Món o del Sis Nacions. Esportivament, crec que no pot haver-hi res més enllà.

Un bon exemple del que comento és l’Irlanda -Anglaterra de 2007. Aquell dia el XV de la Rosa visitava l’escenari del dramàtic diumenge de sang de 1920, quan en el context de la guerra d’independència d’Irlanda les tropes de Sa Majestat van irrompre a Croke Park, santuari dels esports gaèlics, i van disparar a tort i a dret al públic assistent a un partit de futbol gaèlic que es celebrava aquell dia, causant desenes de morts i ferits innocents, entre els que es comptaven dones i nens. Els morts van ser elevats a la categoria de màrtirs nacionals, i la carnisseria de Croke Park va passar a la història com un dels episodis més foscos de la història d’Anglaterra.

El febrer de 2007 la selecció anglesa de rugbi visitava Croke Park, ja que el tradicional estadi irlandès, Lansdowne Road, es trobava en obres. Era el primer cop que un equip dels de Sa Majestat trepitjava el temple sagrat de la cultura gaèlica, i hi havia certs dubtes sobre com calia rebre als anglesos. Finalment l’escena dels himnes va segellar una cicatriu entre les dues nacions que encara sagnava, i el públic de Dublín va mostrar un respecte total guardant silenci durant l’himne britànic (el famós God save the Queen), per enfonsar-se durant interpretació de l’himne de la República d’Irlanda (The Soldier’s Song) i el de la federació de rugbi irlandesa (Ireland’s Call). Pell de gallina:

[youtube cX4ka-5j2vU]

Hi han altres himnes plens d’història i tradició, amb lletres precioses plenes de sentiment. Especialment emotius són els himnes d’Escòcia i de Gal·les, que cobren una dimensió especial quan les dues nacions juguen de locals, a Murrayfield o el Millenium Stadium, respectivament.

En primer lloc, podeu escoltar el preciós Flower of Scotland interpretat per una banda de gaites i cantat a pulmó pel públic de Murrayfield:

[youtube VRSyB3VNV6M]

Igualment emocionant és l’himne de Gal·les, titulat Land of my fathers, un himne un pèl trist, capaç d’emocionar a propis i estranys, amb una lírica plena de passió i emotivitat:

[youtube ZRtK2oTa0ss&feature=related]

Molt més coneguts pel públic en general són els himnes de França i Itàlia. El Fratelli d’Italia era capaç de fer tremolar els fonaments del vell Stadio Flaminio cada cop que Itàlia hi jugava, i el seu ritme alegre i dinàmic intimidava els rivals alhora que encoratjava als gladiadors italians:

[youtube 7CoPXFzJtq0]

Per últim, la marseillaise és segurament l’himne revolucionari i marxa militar més famosa del món. Pot haver-hi res més estimulant pels jugadors abans de jugar un partit de rugbi que escoltar aquest himne?

[youtube jOIcdYJhRk0]

London Irish, els “celtics” del rugbi

dijous, 19/01/2012

Irlanda ha estat tradicionalment un país d’emigrants. Diverses generacions d’irlandesos han hagut de fer les maletes buscant un futur millor lluny de les seves llars. Tot i que hi ha colònies irlandeses a gairebé mig món, especialment importants a països anglosaxons com Sud-Àfrica, Nova Zelanda o Austràlia, les destinacions preferides dels emigrants irlandesos durant en segle XIX i els inicis del segle XX van ser, sense cap mena de dubte, el Regne Unit i els Estats Units.

L’esport és una bona mostra de la petjada dels emigrants irlandesos arreu on van anar. A les diverses ciutats els irlandesos van crear comunitats que disposaven dels seus propis centres de culte (recordem que Irlanda és un país eminentment catòlic), d’oci (les famoses tavernes irlandeses) o entitats esportives. Algunes d’aquestes entitats esportives van acabar esdevenint clubs esportius de molt èxit en els seus països d’acollida, com el cas dels Boston Celtics de bàsquet als Estats Units o clubs de futbol a Esòcia, amb l’Hibernian i els Celtic, establerts respectivament a Edimburg i Glasgow, com a casos més representatius .

El rugbi no és pas cap excepció, i una comunitat de joves irlandesos amants d’aquest esport establerts a Londres va fundar els London Irish Rugby Football Club a l’any 1898. Els inicis no van ser fàcils pels joves celtes, ja que molts d’ells eren obrers industrials que havien anat a provar fortuna a la City londinenca, i havien de competir contra equips ben sovint formats per membres de la petita burgesia o de la classe mitja (cal recordar que el rugbi a Anglaterra ha estat sovint l’esport de les classes benestants, al contrari d’Irlanda o Gal·les, on la seva popularitat entre les classes obreres sempre va ser enorme) que ridiculitzaven i feien escarni de la fila d’aquells proletaris irlandesos. Ben aviat el club es va convertir en un centre social, cultural i esportiu dels emigrants irlandesos a Londres, i la seva tasca social era més rellevant que la vessant esportiva. Amb tot un exèrcit de seguidors i simpatitzants, el club va disposar de suficients recursos com per a créixer socialment i esportivament, consolidant-se com el club de referència dels irlandesos londinencs.

London_Irish.jpg

Logo dels London Irish, amb la creu de Sant Jordi i els trèvols (símbols d'Anglaterra i Irlanda, respectivament).

Durant aquells anys l’equip, format íntegrament per jugadors irlandesos residents a Londres, va guanyar-se l’apel·latiu de The Exiles. El malnom no només no va ferir la sensibilitat dels jugadors, membres i seguidors del club, si no que aquests ben aviat el va adoptar amb tot l’orgull del món.

Així doncs, en poc temps aquell petit equip de barri, format per emigrants irlandesos, es va consolidar com un dels millors equips de rugbi de tota la ciutat, capaç de plantar cara a qualsevol equip i d’omplir els camps on jugava d’aficionats incondicionals de l’equip. Quan els London Irish s’havien consolidat entre l’elit esportiva londinenca, va esclatar la Primera Guerra Mundial, que deixà el club sense la majoria dels seus jugadors, destinats al front.

El drama es va accentuar durant els anys de la Guerra d’Independència d’Irlanda, que va tenir lloc entre 1918 i 1921, i que finalitzà amb l’escissió del país en dues part: l’estat lliure amb capital a Dublín, i l’Irlanda unionista o Irlanda del nord, depenent políticament de les directrius de Londres. Durant els anys de la guerra d’independència i els anys posteriors el club va haver de suportar la manca de jugadors disponibles (alguns d’ells mobilitzats al front) i la prohibició per part de la RFU (Federació Anglesa de rugbi) de prendre part en competicions oficials organitzades per ells. El fet de ser simpatitzant dels London Irish podia ser motiu suficient per a que els detectius d’Scotland Yard obrissin una fitxa criminal, ja que l’individu passava a ser sospitós de col·laborar amb l’IRA.

No va ser fins al 1923 que el club va obtindre els permisos necessaris per a poder competir de nou en competicions oficials, i ho va tornar a fer amb jugadors naturals de l’illa maragda. Des d’aleshores i fins a l’actualitat els London Irish han estat sempre a l’elit del rugbi continental, obrint-se mica en mica a la participació de jugadors no-irlandesos. Tot i que el club ha tingt jugadors de moltes nacionalitats diferents al llarg dels seus cent tretze anys d’història (anglesos, francesos, escocesos, samoans, fijians, neozelandesos, sud-africans…) i que han representat els valors dels emigrants no només irlandesos, els London Irish sempre han estat la destinació preferida de molts dels millors jugadors de rugbi irlandesos, que han vist en els Exiles el seu hàbitat natural fora d’Irlanda. Encara avui en dia la major part de l’afició irlandesa simpatitza amb aquest club londinenc (com també ho fan amb els Celtics de bàsquet o de futbol), i bona part de la seva massa social prové de la classe obrera londinenca, que veu reflectit en els Exiles els valors lligats als emigrants (irlandesos o de qualsevol altre indret del món): sacrifici, honor, treball i esperança en un demà millor.

london-irish-rugby_1210114c.jpg

Els Londo Irish vesteixen de verd i blanc, colors nacionals d'Irlanda.

 

Sabia nova al XV de la Rosa

dimarts , 17/01/2012

Encara no fa un any Anglaterra estava pletòrica. Havia guanyat el Sis Nacions amb una esquadra veterana i fiable, basada en el talent amb el peu del llegendari Wilkinson, la força de Tindall (membre de l’aristocràcia britànica, proper a la casa reial) i el domini del mariscal Sheridan a les melés i fases estàtiques. El darrer cop que Anglaterra havia guanyat el Sis Nacions en any de Copa del Món (al 2003) els jugadors de Sa Majestat havien arrodonit l’any oval enduent-se el títol de campions del món.

A l’estiu, el conjunt aleshores dirigit per Martin Johnson es mostrava pletòric de forma durant la celebració dels partits de preparació per a la Copa del Món, imposant-se en tots i cadascun dels partits que va disputar. L’efectivitat i la fiabilitat de l’esquadra anglesa semblava garantida, malgrat no haver mostrat un patró de joc massa atrevit i ofensiu. Però a la Copa del Món l’equip va mostrar totes les seves carències, i com si la metamorfosis de Kafka es tractés, l’equip va canviar de la nit al dia. Un equip tradicionalment sòlid defensivament va començar a donar facilitats als equips rivals, tot cedint espais al rival i cometent infraccions defensives impròpies d’un equip de la categoria dels anglesos.

El fracàs de l’equip a la Copa del Món va ser sonat, tant a nivell esportiu (amb una fase de grups força dubitativa i posteriorment eliminats pel gran rival francès als quarts de final), com sobretot a nivell extra esportiu (amb sortides nocturnes i suposats escàndols sexuals inclosos). La tempesta mediàtica que es va aixecar al Regne Unit va endur-se per davant no només al tècnic Martin Johnson, si no també va precipitar la retirada de la selecció de Sir Jonny Wilkinson (l’heroi de la Copa del Món de 2003) i l’exclusió de per vida de l’aristòcrata Mike Tindall (embolicat en un afer de faldilles durant la celebració de la Copa del Món).

L’adéu de Martin Johnson va comportar l’arribada d’un nou tècnic al capdavant del XV de la Rosa, en Stuart Lancaster, entrenador poc mediàtic però gran coneixedor del rugbi anglès, qui de la mà d la RFU (Rugby Football Union, màxim organisme d’Anglaterra) té el difícil repte de reconstruir un equip guanyador sobre les cendres del XV de la Rosa.

Stuart-Lancaster-England--007.jpg

Stuart Lancaster, el tècnic que dirigirà el futur del rugbi anglès els propers anys.

De cara al proper Sis Nacions, el veterà tècnic anglès ha introduït fins a nou canvis respecte la darrera convocatòria de Johnson (recordem que la IRB no permet introduir més de deu canvis entre dues convocatòries consecutives en un període inferior als sis mesos). Entre les baixes més sensibles cal destacar les del pilar Sheridan i el tres quarts Banahan, a les que cal sumar les baixes temporals de Manu Tuilagi (que es perdrà tot el Sis Nacions per lesió), el mig de melé Wigglesworth (que també es perdrà tot el torneig) i la de l’obertura Toby Flood (que de moment es perdrà per lesió els dos primers partits del seu equip), a les que cal sumar les del retirat Wilkinson, i els apartats Danny Care (per problemes d’alcoholisme) i les de Mike Tindall (expulsat pel seu comportament poc exemplar).

Per cobrir les baixes de lesionats i dels Bad Boys, en Lancaster ha cridat nous jugadors que han d’aportar frescor, velocitat i imaginació al XV de la Rosa. Entre les novetats podem destacar les de Owen Farrell, obertura dels Saracens que té el difícil paper de fer oblidar en Wilkinson, els centres Brad Barritt i Jordan Turner-Hall (que han d’ocupar la vacant deixada per Manu Tuilagi i Mike Tindall), el mig de melé Ben Morgan (substitut dels lesionat Wigglesworth i l’apartat Danny Care) i els davanters Phil Dowson, Calum Clark, Joe Marler i Rob Webber, que tenen la difícil missió d’apuntalar la sempre temible melé anglesa.

Owen+Farrell+Saracens+Photocall+kYDm_O4fq-Gl.jpg

El jove Owen Farrell té la difícil missió de substituir una llegenda del rugbi com en Jonny Wilkinson.

Veurem com s’adapta la selecció anglesa a una nova etapa sense alguns dels seus referents més clars dels darrers anys. Els experts coincideixen a apuntar que l’equip de Lancaster viurà uns mesos de transició fins que trobi de nou la seva pròpia identitat, però ningú pot descartar als anglesos de cara al proper Sis Nacions: recordem que el XV de la Rosa defensa el títol de campió i l’orgull del rugbi anglès. A més, té prous arguments com per a pronosticar que Anglaterra serà un rival temible. Tot equip que vulgui conquerir Twickenham (santuari, catedral i fortalesa del rugbi anglès) ja sap el preu que haurà de pagar: sang, suor i llàgrimes. I en aquests paràmetres, poques esquadres poden tractar de tu als de Sa Majestat.

Euan Murray, l’home que no jugava els diumenges

dissabte, 7/01/2012

En Euan Murray (Glasgow, 1980), és un portent físic de la natura. Un pilar dels de tota la vida, de 188 centímetres i 115 quilos de pes, que no es deixa guanyar ni un centímetre a les melés i agrupacions espontànies. Internacional pel XV del Card des de 2005, i seleccionat pel combinat dels British&Irish Lions al 2009, la “muntanya de Glasgow” va obrir-se un lloc en el món del rugbi per mèrits propis. A nivell de clubs, en Euan va jugar als Glasgow Warriors entre 2003 i 2007, any en que va marxar a la lliga anglesa fitxat pels potents Northampton Saints, un dels millors clubs a nivell europeu.

Euan_Murray muntanya.jpg

Euan Murray, conegut popularment com "la muntanya de Glasgow".

La “muntanya de Glasgow” és un home preparat (va finalitzar la carrera de veterinària, professió d’herència familiar, ja que els seus pares tenen una clínica d’animals) i va arribar a exercir durant un temps coma veterinari abans de marxar a Anglaterra.

Però a sota d’aquesta façana d’home preparat i dur, s’amaga la d’un home extremadament religiós, capaç de memoritzar-se episodis sencers de la Bíblia, i amb una profunda fe i espiritualitat. Tot va començar l’any 2005, durant un partit de la Lliga celta contra els irlandesos del Munster. En una acció del partit, el genoll del irlandès Anthony Horgan va col·lisionar amb el cap de la “muntanya de Glasgow“, deixant inconscient al pilar. Les imatges d’aquell dia són molt dures i fan venir esgarrifances: en Euan va començar a patir convulsions, inconscient sobre la gespa. Tot l’estadi va quedar en el silenci més absolut, i més d’un va patir per la seva vida.

Desprès d’aquell fet, en Euan Murray va canviar radicalment el seu estil de vida. Segons ell mateix, aquell cop li va obrir el camí cap a nous hàbits de vida. Va deixar l’alcohol (ell mateix va reconèixer que n’havia abusat abans de l’incident) i va refugiar-se en la religió, convençut de que Déu li havia donat una segona oportunitat per redreçar la seva vida. En el procés, la “muntanya de Glasgow” va convertir-se en un actiu membre dels testimonis de Jehovà.

La seva religiositat va tocar sostre al 2009, quan va anunciar que declinava jugar els partits celebrats els diumenges, ja que aquell era el dia del senyor, i l’obligació de tot cristià era la d’adorar a Déu i no pas jugar partits. La seva sorprenent decisió (que recorda molt a la d’un altre escocès il·lustre, en Eric Lidell) no va sentar massa bé al seu club, els Northampton Saints, que li van obrir les portes de sortida.

Fitxat llavors pel Newcastle (que respecta la decisió del jugador), en Euan Murray ha seguit amb la seva carrera com a jugador. A nivell nacional, ha seguit present a les convocatòries del XV del Card per als Sis Nacions o la Copa del Món, tot i que sense jugar els partits celebrats en diumenges (recordem que al decisiu Escòcia-Anglaterra de la fase de grups del passat Mundial en Euan Murray no hi va participar, ja que el partit es va celebrar un diumenge).

euan-murray-2.jpg El jugador ha estat convocat per jugar amb la selecció d’Escòcia el proper Sis Nacions 2012 que comença en menys d’un mes, tot i que el seleccionador Andy Robinson sap que no podrà comptar amb ell pel partit del proper 26 de febrer contra França a Murrayfield, ja que es jugarà en diumenge. Aquell dia, la muntanya de Glasgow ni tan sols mirarà el partit per la televisió. Això si, resarà per la victòria dels seus. Si Déu vol.