London Irish, els “celtics” del rugbi

Irlanda ha estat tradicionalment un país d’emigrants. Diverses generacions d’irlandesos han hagut de fer les maletes buscant un futur millor lluny de les seves llars. Tot i que hi ha colònies irlandeses a gairebé mig món, especialment importants a països anglosaxons com Sud-Àfrica, Nova Zelanda o Austràlia, les destinacions preferides dels emigrants irlandesos durant en segle XIX i els inicis del segle XX van ser, sense cap mena de dubte, el Regne Unit i els Estats Units.

L’esport és una bona mostra de la petjada dels emigrants irlandesos arreu on van anar. A les diverses ciutats els irlandesos van crear comunitats que disposaven dels seus propis centres de culte (recordem que Irlanda és un país eminentment catòlic), d’oci (les famoses tavernes irlandeses) o entitats esportives. Algunes d’aquestes entitats esportives van acabar esdevenint clubs esportius de molt èxit en els seus països d’acollida, com el cas dels Boston Celtics de bàsquet als Estats Units o clubs de futbol a Esòcia, amb l’Hibernian i els Celtic, establerts respectivament a Edimburg i Glasgow, com a casos més representatius .

El rugbi no és pas cap excepció, i una comunitat de joves irlandesos amants d’aquest esport establerts a Londres va fundar els London Irish Rugby Football Club a l’any 1898. Els inicis no van ser fàcils pels joves celtes, ja que molts d’ells eren obrers industrials que havien anat a provar fortuna a la City londinenca, i havien de competir contra equips ben sovint formats per membres de la petita burgesia o de la classe mitja (cal recordar que el rugbi a Anglaterra ha estat sovint l’esport de les classes benestants, al contrari d’Irlanda o Gal·les, on la seva popularitat entre les classes obreres sempre va ser enorme) que ridiculitzaven i feien escarni de la fila d’aquells proletaris irlandesos. Ben aviat el club es va convertir en un centre social, cultural i esportiu dels emigrants irlandesos a Londres, i la seva tasca social era més rellevant que la vessant esportiva. Amb tot un exèrcit de seguidors i simpatitzants, el club va disposar de suficients recursos com per a créixer socialment i esportivament, consolidant-se com el club de referència dels irlandesos londinencs.

London_Irish.jpg

Logo dels London Irish, amb la creu de Sant Jordi i els trèvols (símbols d'Anglaterra i Irlanda, respectivament).

Durant aquells anys l’equip, format íntegrament per jugadors irlandesos residents a Londres, va guanyar-se l’apel·latiu de The Exiles. El malnom no només no va ferir la sensibilitat dels jugadors, membres i seguidors del club, si no que aquests ben aviat el va adoptar amb tot l’orgull del món.

Així doncs, en poc temps aquell petit equip de barri, format per emigrants irlandesos, es va consolidar com un dels millors equips de rugbi de tota la ciutat, capaç de plantar cara a qualsevol equip i d’omplir els camps on jugava d’aficionats incondicionals de l’equip. Quan els London Irish s’havien consolidat entre l’elit esportiva londinenca, va esclatar la Primera Guerra Mundial, que deixà el club sense la majoria dels seus jugadors, destinats al front.

El drama es va accentuar durant els anys de la Guerra d’Independència d’Irlanda, que va tenir lloc entre 1918 i 1921, i que finalitzà amb l’escissió del país en dues part: l’estat lliure amb capital a Dublín, i l’Irlanda unionista o Irlanda del nord, depenent políticament de les directrius de Londres. Durant els anys de la guerra d’independència i els anys posteriors el club va haver de suportar la manca de jugadors disponibles (alguns d’ells mobilitzats al front) i la prohibició per part de la RFU (Federació Anglesa de rugbi) de prendre part en competicions oficials organitzades per ells. El fet de ser simpatitzant dels London Irish podia ser motiu suficient per a que els detectius d’Scotland Yard obrissin una fitxa criminal, ja que l’individu passava a ser sospitós de col·laborar amb l’IRA.

No va ser fins al 1923 que el club va obtindre els permisos necessaris per a poder competir de nou en competicions oficials, i ho va tornar a fer amb jugadors naturals de l’illa maragda. Des d’aleshores i fins a l’actualitat els London Irish han estat sempre a l’elit del rugbi continental, obrint-se mica en mica a la participació de jugadors no-irlandesos. Tot i que el club ha tingt jugadors de moltes nacionalitats diferents al llarg dels seus cent tretze anys d’història (anglesos, francesos, escocesos, samoans, fijians, neozelandesos, sud-africans…) i que han representat els valors dels emigrants no només irlandesos, els London Irish sempre han estat la destinació preferida de molts dels millors jugadors de rugbi irlandesos, que han vist en els Exiles el seu hàbitat natural fora d’Irlanda. Encara avui en dia la major part de l’afició irlandesa simpatitza amb aquest club londinenc (com també ho fan amb els Celtics de bàsquet o de futbol), i bona part de la seva massa social prové de la classe obrera londinenca, que veu reflectit en els Exiles els valors lligats als emigrants (irlandesos o de qualsevol altre indret del món): sacrifici, honor, treball i esperança en un demà millor.

london-irish-rugby_1210114c.jpg

Els Londo Irish vesteixen de verd i blanc, colors nacionals d'Irlanda.

 

4 comentaris

  • Sir William Temple

    19/01/2012 18:36

    La història dels London Irish és la història de les relacions entre Irlanda i Gran Bretanya, a vegades tan a prop que semblen una mateixa entitat i a vegades tan lluny amb 800 anys d’ocupació que pesen com una llosa.
    La llista de persones d’origen irlandès és llarga i curiosa: Barack Obama, Che Guevara i ara amb el seu 70è aniversari he conegut la darrera incorporació a la llista, el boxador Muhammad Ali.
    L’emigració torna a ser un fet a l’Irlanda actual però, segons ha dit avui el llumenera del ministre d’Economia Michael Noonan, els joves marxen perquè Irlanda és una illa petita i la gent cerca noves experiències.
    L’escut combinant la Creu de Sant Jordi amb un trèvol es podria considerar jocs malabars…

  • Ferran Vital

    19/01/2012 21:57

    I tant, Sir Williams! Per això m’interessava i m’interessa tant aquest equip de rugbi. En un altre ordre de coses, Londres ha entrat com un comtat més de la GAA a disputar els All-Ireland, oi? Igual un dia veurem un Liverpool-London de Gaelic Football a Croke Park!!

    I per acabar, un dubte: vaig llegir que vora trenta milions de persones als Estats Units són fills o néts d’irlandesos. Això representa que de no haver marxat, avui Irlanda seria un dels països més poblats de la UE! Pobre Irlanda, sempre els ha tocat el rebre…

  • Sir William Temple

    20/01/2012 18:45

    D’això de Londres a l’All-Ireland no en tinc coneixement però ho dubto molt. Els participants són invariablement els 32 comtats i acceptant Londres haurien d’acceptar tots els altres equips de l’estranger. Molt probablement si a Londres hi ha un jugador que destaqui jugarà amb el seu comtat d’origen.
    El que és evident és que totes les samarretes són horroroses i només servirien per a un anunci de detergent de roba de color. Els únics que se salven són Kildare i Galway..

  • Enric Gubern

    23/01/2012 23:45

    Magnífic bloc. A veure si t’animes i dediques a l’espai llegendes un article a L’Albert Malo i un altre al més gran: Keith Woods!!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús