Arxiu del mes: juny 2012

Rugbi, Euskadi i Audiència Nacional

dimecres, 20/06/2012

Ja fa temps que volia escriure un post al blog sobre rugbi, política i Euskadi. El País Basc és una terra de rugbiers, on l’esport de la pilota oval es troba tant o més arrelat que al nostre país. Sense anar més lluny, mentre que nosaltres tenim un equip competint al Top14 (la USAP) ells en tenen dos (Baiona i Biarritz), i mentre nosaltres tenim un equip a Divisió d’Honor (Santboiana), els bascos, amb un potencial demogràfic molt inferior al nostre en tenen quatre (Ordizia, Getxo, Hernani i Gernika, per bé que podien haver estat cinc si el Bera-Bera hagués superat la promoció d’ascens a Divisió d’Honor).

Landare Toki.jpg

El mític camp Landare Toki, a Hernani.

A Euskadi (especialment a Iparralde, Biscaia i Guipúscoa) el rugbi és especialment fort en nuclis urbans no massa grans, preferentment en viles i petites ciutats de caire industrial on l’esport de la pilota ovalada va arrelar amb força durant la segona meitat del segle passat. I no és gens estrany que sigui precisament al País Basc, una terra noble, orgullosa i treballadora, que valora la feina en equip, l’actitud responsable i favorable al treball com pilars socials i econòmics del país, on els valors del rugbi (honestedat, noblesa, duresa, treball en equip…) el fessin especialment atractiu per a molts treballadors bascos. Així doncs, trobem equips potents de rugbi a les ja mencionades ciutats i vil·les d’ Ordizia, Getxo, Gernika i Hernani, però també trobem equips potents a Zarautz (que precisament va perdre una eliminatòria d’ascens a Divisió d’Honor “B” contra el BUC), Durango, Eibar o els equips de Donosti (Bera-Bera i Atlético de Sant Sebastià).

Hernani i Gernika, dos casos paradigmàtics

Precisament avui volia parlar d’un parell de clubs molt especials, amb històries força paral·leles: Hernani i Gernika. Hernani és una ciutat industrial guipuscoana, on històricament els partits polítics abertzales han comptat amb un suport majoritari del conjunt de la població (sense anar més lluny, Bildu és la força més votada de la ciutat amb gairebé el 50% dels vots). Hernani va patir el flagell de les guerres carlistes al segle XIX, i també va patir, en primera persona, la Guerra Civil i la repressió política i cultural franquista. Esportivament, el club més potent d’Hernani és el seu club de rugbi, anomenat Hernani Rugby Taldea. Aquest club, que tot just ha aconseguit l’ascens a Divisió d’Honor aquesta temporada, va arribar a ser subcampió de la màxima competició estatal la temporada 1983-84, i destaca per la seva gran feina de cantera. El mític camp de rugbi de l’Hernani, el Landare Toki, ha donat grans jugadors de rugbi que es caracteritzen per la seva duresa i el seu joc directe, inspirat clarament en l’escola anglesa.

Però lamentablement l’Hernani Rugby Taldea va començar a tenir ressò als mitjans de comunicació no gràcies a la seva gran tasca de difusió de la cultura de l’esport entre els joves de la ciutat i del voltant, si no per haver tingut a tres membres d’ETA entre les seves files. Els mitjans de comunicació espanyols van iniciar una campanya de desprestigi d’aquesta institució i del rugbi basc en general. De fet, algun mitjà de comunicació d’extrema dreta havia trobat el Sant Grial, i va teoritzar en suposades conxorxes entre ETA i Al-Qaeda amb el rugbi com a suposat nexe d’unió entre les dues bandes criminals, en un dels delirants episodis de la “teoria de la conspiració”. Més enllà del soroll mediàtic, aquest afer va provocar que l’Audiència Nacional aixequés les catifes del club guipuscoà tot cercant membres i simpatitzants d’ETA.

Gernika-Hernani 1.jpg

Imatge d'un partit entre Gernika i Hernani, els dos clubs protagonistes d'aquesta història.

Precisament va ser l’Audiència Nacional la que va iniciar una investigació que ens serveix per enllaçar amb la història del Gernika Rugby Taldea. A l’igual que Hernani, Gernika és una ciutat industrial d’Euskadi, que va patir en primera persona els efectes devastadors de la Guerra Civil (cal recordar que Gernika fou la primera ciutat bombardejada deliberadament per un esquadró militar, en aquest cas la legió Còndor nazi al servei del General Franco). A l’igual que Hernani, Gernika és una ciutat governada històricament per partits partidaris de la independència d’Euskal Herria. També val a dir que Gernika és una ciutat on el rugbi té una rellevància especial dins l’entramat social i esportiu de la ciutat.

La polèmica va saltar a l’estiu de l’any 2009, en el marc de les festes locals de la ciutat. Aquell any l’Ajuntament de la població biscaina va encarregar al club de rugbi de la ciutat recitar el pregó de festes en reconeixement a la gran temporada esportiva del club, que havia aconseguit l’anhelat ascens a Divisió d’Honor. A més a més, el consistori va encarregar al president de l’entitat l’impressió del programa de festes de la ciutat.

Fins aquí, tot correcte. La polèmica va sorgir quan es va relacionar el club de rugbi amb el programa de festes de la localitat, on hi figurava el logo d’Etxerat (associació que defensa els drets dels presoners abertzales) i les fotos d’alguns presoners etarres. Automàticament l’Audiència Nacional va encendre totes les alarmes i va iniciar una investigació per un presumpte delicte d’enaltiment del terrorisme. Un altre vegada els mitjans de comunicació estatals d’extrema dreta van iniciar una campanya de desprestigi contra un club de rugbi basc, demonitzant-lo i associant-lo a una mena de tapadora de gent violenta i criminal.

No era pas la primera vegada que el Gernika estava sota sospita. De fet, era força habitual que durant alguns dels partits dels seus equips les forces i cossos de seguretat fessin acte de presència i efectués algunes detencions (que en algun cas, podien haver arribat a esser arbitràries). El motiu, ben evident. Molts dels jugadors pertanyen a l’esquerra abertzale (no necessàriament violenta, com ja sabeu, però ja és una tradició ben coneguda etiquetar tot el moviment polític sota l’etiqueta del terrorisme).

Com a epíleg d’aquesta història, volia destacar que l’any vinent el Gernika jugarà a Europa, gràcies a la seva participació a l’Amlin Cup, on coincidirà amb el Rovigo italià, el Worcester anglès, i la USAP. De ben segur que per a més d’un català el partit entre la USAP i el Gernika serà molt especial. I de ben segur que a molts ens farà especial il·lusió veure al club biscaí jugant un partit de competició oficial a la gespa de l’Aimé Giral, catedral del rugbi català.

 

Noves regles a la melé

dimarts , 19/06/2012

La IRB, màxim òrgan rector del rugbi a nivell internacional ha decretat un seguit de novetats de cara a la propera temporada que afecten, sobretot, a la melé i als temps d’introducció a aquesta.

Fa molts anys, les melés eren agrupacions on els davanters entraven en contacte de forma anàrquica, sense cap mena de protocol d’introducció per part de l’àrbitre, cosa que provocava no poques lesions de cervicals. Amb el pas dels temps, va fer-se evident la necessitat de regular els temps d’entrada a la melé, precisament per minimitzar els riscos de lesió i garantir al màxim la seguretat i integritat física dels jugadors de rugbi, en especial dels primers línies.

448532-scrum.jpg

Fins ara, l’àrbitre organitzava l’entrada a les melés marcant quatre temps, corresponents als moviments específics que havien de realitzar els davanters a l’hora d’entrar a la melé i disputar la pilota. Aquests quatre temps eren cantats amb els ítems o moviments “posició..toquin…pausa…entrin!!“. El gran problema és que ben sovint els davanters d’un o altre equip s’avançaven al darrer moviment i entraven a la melé abans que els seus rivals, ensorrant la formació i provocant situacions de perill.

A més a més, l’àrbitre podia (i pot) fer repetir la melé si creu que aquesta no s’ha format de forma òptima, pausant els partits en aquestes fases estàtiques. La IRB i les televisions creuen que aquestes interrupcions de joc (els minuts de muntar la formació i haver-la de repetir) incidien directament sobre la qualitat de l’espectacle esportiu, i per això han pressionat a la IRB per reformar els sistemes de formació de les melés.

A partir de la propera temporada, la introducció a la melé constarà de tres temps (“posició, toquin, entrin!”) tot eliminant el temps corresponent a la “pausa”, que era el moment quan les primeres línies aixecaven el cap i es preparaven per l’embranzida que havia de precedir a l’entrada de la melé.

Personalment, no veig massa clar que aquestes noves mesures millorin l’espectacle del nostre esport (de fet, la melé és un dels signes diferencials del rugbi a XV), i el que és més important, no sé fins a quin punt es primen els interessos comercials i publicitaris per sobre de la seguretat dels jugadors de rugbi. Hi ha alguns que encara no han entès que al rugbi, el resultat no és el més important…

Els grups de la Heineken Cup 2012/13

dissabte, 16/06/2012

Ja tenim els grups de la propera edició de la Copa d’Europa de rugbi. Com de costum, hi hauran sis grups de quatre equips cadascun, dels que passaran a quarts de final els sis campions de grup i els dos millors segons classificats de tots sis grups. Els quatre equips classificats per a quarts de final amb millors resultats en aquesta fase prèvia són els que disputaran el partit de quarts de final com a locals, amb el factor camp a favor. Enguany la Heineken Cup es presenta més competitiva que mai, amb més de dotze dels vint equips que la disputaran amb opcions de classificar-se pels quarts de final i aspirar a la victòria final.

Heineken_Cup_web.jpg

Al Grup 1 hi trobem les esquadres d’Edimburg (equip revelació de la passada temporada, al arribar a les semifinals de la competició), els vells però sempre perillosos cérvols de Munster, els parisencs del Racing Metro i els Saracens, campions de la Premier fa un parell de temporades. A priori el grup es presenta molt obert, amb quatre equips molt igualats que lluitaran per obtenir una plaça als quarts de final.

Al Grup 2 hi trobem el totpoderós Stade Toulousain (campió del Top14 francès), els sempre durs Leicester Tigers, els Ospreys de Swansea (actuals campions de la Lliga Celta) i els italians de la Benetton de Treviso. A priori els de Tolosa de Llenguadoc surten com el rival a batre, però un seguit de temporades irregulars a Europa li donen força opcions als sempre difícils Leicester Tigers i als sorprenents Ospreys gal·lesos.

El Grup 3 està integrat per les esquadres de Harlequins, Biarritz, Connacht i els desconeguts Zebre italians (club amb base a Parma que reemplacen als també italians de l’Aironi). A priori, els Harlequins (campions de la Premier anglesa) no haurien de patir per derrotar a la resta d’equips, per bé que els bascos de Biarritz poden tenir algunes opcions de classificar-se.

El Grup 4 és considerat per a molts analistes com el “grup de la mort”, amb tres equips de potencial molt similar (Northampton Saints, Ulster i Castres) i un darrer equip que pot donar un disgust a qualsevol dels altres grans, els Glasgow Warriors.

 

Heineken-Cup-Launch---Car-006.jpg

El campió actual (i de fa dues temporades), el Leinster irlandès, defensarà títol encapçalant el Grup 5, amb la clara intenció d’allargar la seva dictadura sobre els altres clubs del continent. La resta d’equips del seu grup intentar frenar els de Dublín, per bé que a priori ni els Scarlets gal·Lesos ni els Exeter anglesos haurien de representar cap gran problema pels defensor del títol. Potser els francesos del Clarmont són l’únic equip que pot fer cert mal a la “blue army” especialment al partit que juguin com a locals.

Per últim, el Grup 6 sembla una mica més descafeïnat que la resta. Els multimilionaris de Toló surten com els grans candidats a quedar campions d’aquest grups que comparteixen amb equips de menor entitat com els Sale Sharks anglesos o el Montpeller occità. A priori, l’alternativa als milionaris de la costa blava ha de ser el conjunt dels Cardiff Blues, un equip amb gran qualitat als tres quarts però massa irregulars al llarg de les temporades, que sempre se’ls acaben fent massa llargues.

Vídeo promocional del Rugby Club Badalona

divendres, 15/06/2012

Amb motiu de la celebració dels 50 anys de vida del club badaloní, els seus integrants han preparat un gran vídeo que reflecteixen els valors i la filosofia d’un club de rugbi català. Si teniu cinc minuts, us recomano que li feu una ullada. Us emocionarà.

 

[youtube GxJDXHSuuQg&feature=share]

Balanç de temporada del rugbi català

dimecres, 6/06/2012

La temporada 2011-2012 arriba a la seva fi. En plena època de campionats de seven i de rugbi platja, els clubs del país ja fa setmanes que planifiquen la temporada vinent, que es presnta encara més interessant del que ho ha estat aquesta.

El representant català a la Divisió d’Honor, la Unió Esportiva Santboiana, ha realitzat una bona temporada que podia haver estat excel·lent de no haver-se desinflat una mica en la recta final de l’any. A l’equip se li ha fet llarga la darrera fase de la competició, després d’haver estat moltes setmanes liderant la fase regular del campionat. Degut a les lesions d’alguns dels seus jugadors clau en la recta final de temporada, un parell de mals resultats va deixar a la Unió Esportiva Santboiana en la tercera posició final, plaça que permetia jugar el primer partit dels play-off pel títol amb el factor camp a favor. Però en un diumenge per oblidar, els del Baix Llobregat van caure als quarts de final al Baldiri Aleu davant el Gernika per un ajustat 14 a 18. Adéu al somni de guanyar el títol i jugar a Europa la temporada vinent, però l’experiència adquirida ha de ser decisiva per a que el club català s’instal·li definitivament en l’elit del rugbi estatal, en el lloc que per història li correspon.

La gran revolució arribarà al a Divisió d’Honor “B”, on els clubs catalans doblaran la seva representació. El Barça i L’Hospitalet van confirmar la seva permanència (no sense força patiment) i el BUC i el Sant Cugat van aconseguir ascendir a la categoria de plata del rugbi estatal, on la temporada vinent disposarem de quatre representants. A priori, cap dels equips catalans parteix com a favorit als llocs d’ascens, i la prioritat ha de ser consolidar-se en la categoria de plata per després somiar en conquestes més grans.

A Primera Divisió Nacional els clubs catalans van imposar la seva llei sobre els clubs balears, ocupant els primers llocs de la classificació (cas dels ascendits BUC i Sant Cugat), i completant una temporada notable a la zona mitja alta de la classificació (cas dels Enginyers del Poble Nou, el Sitges i el segon equip de la Santboiana). L’any vinent a aquest clubs cal sumar-hi el GEiEG, un dels ascensos més celebrats al llarg i ample del principat.

L’ascens del GEiEG (campió de la Primera Divisió Catalana) suposa una plaça lliure a la competició a nivell català que ha estat un efecte dòmino en les diverses categories organitzades per la FCR. A Primera Catalana vam viure l’hegemonia dels gironins del GEiEG, però també cal destacar el gran paper d’un dels grans del Principat com és el CEU, que ha lluitat pel ascens a Primera Nacional fins el darrer moment desprès de completar una temporada notable. El segon equip del Barça ha quedat en tercer lloc, el sorprenent ARPN en quarta posició, els barcelonins Químic i Gòtics van repartir-se la cinquena i sisena posició , respectivament, i el Torroella i l’INEF Lleida van aconseguir l’objectiu de la salvació, al igual que el segon equip del Sant Cugat, salvat en una dramàtica promoció. L’altra cara de la moneda ha estat el Castelldefels, n club jove que ha patit un espiral de despropòsits a nivell esportiu i social que han portat a aquest club al descens a la Segona Divisió Catalana.

Precisament la Segona Divisió Catalana ha estat enguany més emocionant que mai, amb els tres clubs del Baix Llobregat (L’Hospitalet “B”, el Cornellà i la Santboiana “C”) lluitant pels primers llocs de la classificació. Finalment seran els equips de L’Hospitalet “B” (campió de Segona Divisió) i el Cornellà (gràcies a la plaça lliure generada per l’ascens del GEiEG) els equips que l’any vinent jugaran a Primera Catalana. La resta d’equips de la Segona Divisió Catalana han completat un grup molt disputat, on cal destacar el bon paper del segon equip dels Enginyers, que ha finalitzat la competició en quarta posició, i del Parets, que ha quedat cinquè. El Reus Deportiu (debutant a la categoria) i el Tarragona han quedat sisens i setens respectivament en el seu derbi particular, i els Teixons de la Garrotxa i l’Alella han aconseguit l’objectiu de salvar la categoria a la sempre difícil Segona Divisió Catalana.

Per últim, la Tercera Catalana més gran de la història (amb setze equips participants) s’ha resolta amb l’ascens del Martorell (un club que es consolida entre els més potents a nivell social del Principat) i del SEL Vilanova, un conjunt molt jove que ha mostrat el seu savoir-faire classificant-se en segona posició després d’haver mantingut un intens pols amb el Martorell. En tercera posició ha finalitzat el segon equip de Sitges i uns sorprenents Badalona-Santa Coloma de Gramenet, que s’han reivindicat com el conjunt revelació del rugbi català, amb una interessant barreja de joves i veterans. El Manresa, El CEU “B” i el Banyoles tanquen els llocs que donaven dret a jugar la Tercera Catalana la temporada vinent, ja que l’any vinent els vuit darrers classificats integraran la Quarta Catalana (una nova divisió que mostra el bon estat del rugbi català).

Els integrants d’aquesta futura Quarta Catalana (classificats entre els llocs vuitè i darrer de la classificació) seran, en ordre de classificació, el ARPN “B”, el Químic “B”, Viladecans, Cornellà “B”, Carboners de Terrassa, Mataró, i els dos equips debutants d’enguany: Arenys de Munt i Taus d’Amposta, dos equips que han tancat una bona temporada aconseguint, fins i tot, algunes victòries al llarg de l’any.

FCR.jpg

Harlequins, el campió diferent

divendres, 1/06/2012

Si la temporada passada lloàvem des d’aquest mateix bloc al conjunt dels Saracens (magistralment dirigits per Wigglesworth) com a campió de la Premier anglesa, enguany cal reconèixer la gran tasca dels Harlequins, flamant campió de la lliga anglesa de rugbi.

Els Quins (nom amb que popularment es coneix aquest club londinenc) es van proclamar campions de la Premiership per primer cop en els seus gairebé 150 anys d’història (recordem que els Harlequins van ser fundats a l’any 1866) després de derrotar als Leicester Tigers per 30 a 23 a la gran final disputada a Twickenham. Però encara més important que el què (campionat de lliga), enguany els Harlequins han cridat poderosament l’atenció per el com s’ha conquistat la Premier.

Els Harlequins són un equip molt compacte, que basa la seva força en el conjunt i en un seguit de principis gens habituals en els equips anglesos. Els Quins proposen un joc elaborat i cuinat sense pressa, intentant generar superioritat numèrica en determinades zones del camp per anul·lar la capacitat de resposta dels seus rivals. Dit d’un altre manera, els Quins contraresten el joc directe dels equips anglesos per utilitzar un manual de rugbi més propi dels equips francesos o australians, per citar dos escoles de rugbi on es prima el tracte a l’oval i a les transicions pausades entre davanters i tres quarts.

Mike-Brown-Harlequins.jpg

Mike Brown, una de les peces clau dels campions de la Premier.

La força dels Quins rau també en una gran davantera, amb internacionals pel XV de la Rosa com Joe Marler o el gran capità Chris Robshaw, acompanyats d’homes com Fa’asavalu, Easter o Gray. Al mig del camp destaca el “bad boy” Danny Care (que sembla recuperat dels seus problemes amb la beguda) i el Kiwi Nick Evans, que enllacen el desplegament ofensiu del seu equip i regulen les transaccions cap als tres quarts, on hi destaquen homes com Mike Brown i joves promeses com Turner-Hall. Gràcies a l’equilibri en totes les línies de l’equip, els tècnics John Kingston i l’irlandès Conor O’Shea han importat un model de joc pausat, diàfan i amb predomini de la tècnica col·lectiva sobre les escapades individuals que han portat l’equip a quedar primers en la fase regular de la Premier i a eliminar a dos dels clubs més grans d’Anglaterra com són els Northampton Saints i els Leicester Tigers a les semifinal i final, respectivament.

Tanmateix, l’estil de joc pacient i pausat, de construcció progressiva i de jugades de saló (creus, redoblaments continus, suports i ajudes constants…) que tants resultats positius li han donat als Quins en la competició domèstica no ha estat suficients per imposar la seva llei a Europa, on van ser eliminats de la Heineken Cup a la fase de grups al caure davant el modest Connacht.

Us deixo amb un vídeo de les millors jugades de la final de la Premier entre els Quins i els Tigers, on podreu descobrir algunes de les virtuts que hem anat desenvolupant al llarg del text:

[youtube o9fjvE3Rr3o]