Harlequins, el campió diferent

Si la temporada passada lloàvem des d’aquest mateix bloc al conjunt dels Saracens (magistralment dirigits per Wigglesworth) com a campió de la Premier anglesa, enguany cal reconèixer la gran tasca dels Harlequins, flamant campió de la lliga anglesa de rugbi.

Els Quins (nom amb que popularment es coneix aquest club londinenc) es van proclamar campions de la Premiership per primer cop en els seus gairebé 150 anys d’història (recordem que els Harlequins van ser fundats a l’any 1866) després de derrotar als Leicester Tigers per 30 a 23 a la gran final disputada a Twickenham. Però encara més important que el què (campionat de lliga), enguany els Harlequins han cridat poderosament l’atenció per el com s’ha conquistat la Premier.

Els Harlequins són un equip molt compacte, que basa la seva força en el conjunt i en un seguit de principis gens habituals en els equips anglesos. Els Quins proposen un joc elaborat i cuinat sense pressa, intentant generar superioritat numèrica en determinades zones del camp per anul·lar la capacitat de resposta dels seus rivals. Dit d’un altre manera, els Quins contraresten el joc directe dels equips anglesos per utilitzar un manual de rugbi més propi dels equips francesos o australians, per citar dos escoles de rugbi on es prima el tracte a l’oval i a les transicions pausades entre davanters i tres quarts.

Mike-Brown-Harlequins.jpg

Mike Brown, una de les peces clau dels campions de la Premier.

La força dels Quins rau també en una gran davantera, amb internacionals pel XV de la Rosa com Joe Marler o el gran capità Chris Robshaw, acompanyats d’homes com Fa’asavalu, Easter o Gray. Al mig del camp destaca el “bad boy” Danny Care (que sembla recuperat dels seus problemes amb la beguda) i el Kiwi Nick Evans, que enllacen el desplegament ofensiu del seu equip i regulen les transaccions cap als tres quarts, on hi destaquen homes com Mike Brown i joves promeses com Turner-Hall. Gràcies a l’equilibri en totes les línies de l’equip, els tècnics John Kingston i l’irlandès Conor O’Shea han importat un model de joc pausat, diàfan i amb predomini de la tècnica col·lectiva sobre les escapades individuals que han portat l’equip a quedar primers en la fase regular de la Premier i a eliminar a dos dels clubs més grans d’Anglaterra com són els Northampton Saints i els Leicester Tigers a les semifinal i final, respectivament.

Tanmateix, l’estil de joc pacient i pausat, de construcció progressiva i de jugades de saló (creus, redoblaments continus, suports i ajudes constants…) que tants resultats positius li han donat als Quins en la competició domèstica no ha estat suficients per imposar la seva llei a Europa, on van ser eliminats de la Heineken Cup a la fase de grups al caure davant el modest Connacht.

Us deixo amb un vídeo de les millors jugades de la final de la Premier entre els Quins i els Tigers, on podreu descobrir algunes de les virtuts que hem anat desenvolupant al llarg del text:

[youtube o9fjvE3Rr3o]

2 comentaris

  • Jordi Albesa i Colomer

    01/06/2012 23:29

    Feia temps que no veia un partit tan dinàmic i bonic. Jugant tant a la mà, els Quins no semblen anglesos

  • Ferran Vital

    06/06/2012 17:23

    Totalment d’acord, Jordi!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús