Arxiu del mes: setembre 2012

Rugbi femení a Catalunya temporada 2012/2013

dimarts , 25/09/2012

Després d’haver repassat els equips de rugbi masculí a totes les categories de competició, toca el torn als clubs femenins. El rugbi és un esport molt potent a nivell esportiu al principat, malgrat no ser un esport de masses i gaudir d’un escàs ressò mediàtic. Això no obstant, no ha estat obstacle per a que sorgeixin grans talents al rugbi català, com el cas de les germanes Bàrbara i Júlia Pla (a la que vam entrevistar fa pocs mesos al Diari Ara), les també germanes Alex i Carina Castillón, Anna Arnau, Marina Cabré, Meritxell Urbiola, i un llarg etcètera de jugadores de nivell.

A aquesta realitat cal sumar-hi l’aparició de nous clubs (XV Montserrat, Carboneres de Terrassa…) i la consolidació de clubs ja existents (cas del Valls o Sitges).

Divisió d’Honor

Enguany trobem tres clubs catalans a Divisió d’Honor (un més que l’any passat, gràcies a l’ascens del Gòtics). Les campiones de l’INEF Barcelona voldran repetir la seva hegemonia i mostrar que el seu reganat al capdavant del rugbi estatal no té fi. Enguany hauran de fer front a les noies de l’Universidade de La Corunya, que l’any passat van estar a punt de sorprendre al conjunt català.

rugby inef.jpg

Les osses d'INEF Barcelona són les rivals a batre un any més.

 

Els altres equips catalan a Divisió d’Honor són el GEiEG i les ascendides del Gòtics. Les gironines han de consolodar les bones sensacions iniciades la temporada passada a Divisió d’Honor, mentre que el Gòtics enguany tindrà la difícil missió de jugar contra els millors clubs de l’estat espanyol.

Primera Catalana

Gràcies a l’augment de clubs de rugbi femenins la FCR ha decidit crear dos grups de competició atès el nivell dels equips participants. A Primera Catalana hi trobem les grans favorites, l’INEF de Barcelona (que compatibilitza la competició espanyola i la catalana), que es van proclamar campiones l’any passat amb ple de victòries. En segon lloc trobem a les gironines (que també han de jugar les competicions catalana i espanyola) que la temporada passada van fer front a les osses, però no van poder derrotar el conjunt barceloní.

A un segon nivell trobem la resta d’equips participants. La Santboiana i les noies del Gòtics voldran optar a la tercera posició final i intentar causar dificultats a osses i gironines, tal i com van demostrar al llarg de la temporada passada. A més a més, les noies de La Foixarda hauran de compatibilitzar la competició catalana i l’espanyola, cosa que suposa un plus de desgast per a les jugadores. La Primera Catalana es tanca amb les noies de L’Hospitalet-CEU i del Castelldefels, clubs que han de marcar l’objectiu de gaudir, passar-ho bé i intentar generar bon rugbi i competir amb noies de molt nivell per aprendre del seu joc.

Segona Catalana

En aquesta nova categoria del rugbi català hi trobem conjunts nous, joves i amb molta empenta, que fan ser optimista en el futur del rugbi femení al nostre país. Cal destacar-hi la presència de nous clubs que han començat amb molta força i han revolucionat part del rugbi a les seves comarques, com ara el Valls (que es presenta com a tal en categoria femenina i no pas masculina, on juga associat a Reus), equip que esdevé l’únic club del camp de Tarragona, avançant a clubs i ciutats més grans com ara Tarragona i Reus.

Un altre club molt jove i amb molta empenta són les Carboneres de Terrassa, que enguany presenten un equip sènior femení i es converteixen en el club de referència del rugbi femení al Vallès (tant oriental com occidental). Per tancar el grup, cal comentar la presència d’un altre club jove, com l’ARPN, que vol consolidar-se com el tercer club de rugbi femení de la capital, i el Sitges, club que històricament ha treballat i potenciat força bé el rugbi a la seva localitat.

Per últim, trobem el XV de Montserrat, unió de les noies del Martorell i el Manresa, que debuten enguany en competició oficial i esdevenen el far del rugbi femení a la Catalunya Central.

Centaures-i-Carboneres.jpg

Centaures de la UAB (equip universitari) i Carboneres de Terrassa. Les Carboneres, un dels equips debutants enguany.

Prèvia Primera, Segona i Tercera Catalana 2012-2013

dijous, 20/09/2012

En menys d’un mes comença oficialment la temporada 2012-2013 a les categories territorials controlades per la Federació Catalana de Rugbi. La temporada es presenta més emocionant que mai a Primera i Segona catalanes, amb equips històrics (cas del Cornellà), o equips joves en ranc creixement (com ara el Martorell i el Vilanova). Anem a analitzar breument l’actualitat i les opcions dels clubs catalans de Primera i Segona Catalana.

Primera Catalana

Seguint l’orde de classificació de la passada temporada (en la que l’ascendit GEiEG va quedar campió d’aquesta categoria) trobem al CEU. El CEU va realitzar una molt bona temporada, malgrat que una derrota davant el València va impedir que un dels clàssics del rugbi de Barcelona pujés de categoria. L’equip històric dels estudiants de la UB és un equip compacte, amb bon joc de davantera i uns tres quarts ràpids i contundents, molt difícils de batre al Sitari. El Barça “B” hauria de ser l’altre gall del grup, capaç de tractar de tu a tu a la resta d’equips de la categoria. Tanmateix, tots sabem que els segons equips es veuen alterats segons les necessitats específiques dels primers equips, i això pot perjudicar a un equip ben compensat i que històricament presenta batalla.

En un segon grup trobem tres dels clubs de Barcelona (Químics, Gòtics i ARPN), amb forces força igualades. Els Químics són un equip amb molta empenta i ganes, una esquadra calenta i competitiva. Els Gòtics són, històricament, un dels equips més durs del país. Un paquet de davanters temible, un equip que domina la pressió al rival i mossega en els seus partits a la Foixarda. Per tancar el grup dels barcelonins, trobem el jove ARPN, un club que va pujar l’any passat a aquesta categoria i que es va adaptar ràpidament al campionat. Una bona fàbrica de jugadors, que proposen un joc alegre i vistós. Els clubs de Barcelona han d’estar en la lluita pels primers llocs de la classificació, i no haurien de patir grans terrabastalls al llarg de l’any.

Un any més, trobem el Torroella a la màxima categoria del rugbi català. El treball dels Senglars té molt mèrit, ja que sempre és un equip treballador i amb molt de cor, molt arrelat a la població i a la comarca. Les seves opcions, com les del també clàssic INEF Lleida, han de ser seguir treballant per aquest esport i difonent el rugbi a terres on hi ha poc potencial demogràfic. Tancant aquest grup d’equips modestos, trobem el Sant Cugat “B”, un equip que, al igual que el Barça, veu com la situació del primer equip sovint trastoca la competitivitat del segon. A priori, Lleida, Sant Cugat “B” i Torroella han de patir per no quedar a la part baixa de la classificació, però de ben segur que posaran les coses molt difícils a tots els seus rivals.

Per acabar la prèvia de la Primera Catalana hem de parlar de l’ascens de dos equips del Baix Llobregat: L’Hospitalet “B” i el RC Cornellà. L’Hospitalet va fer una gran temporada l’any passat, mostrant-se com un equip sòlid i treballador, però com de costum, la seva funció ha de ser ajudar el primer equip en la difícil Divisió d’Honor “B”. Per últim, el retorn del Cornellà és una gran notícia pel rugbi català. El Cornellà és un club històric (fundat l’any 1931 i l’únic club català capaç de guanyar la Divisió d’Honor a banda del Barça i la Santboiana), que està en un procés de regeneració i línia ascendent. Un equip amb una davantera combativa i expeditiva, i uns tres quarts ràpids, forts i letals en els seus partits com a local. L’objectiu de L’Hospi “B” i Cornellà hauria de ser consolidar els seus respectius equips en la zona mitja de la taula per seguir creixent i, en el cas del Cornellà, optar a mitjà plaç per objectius més ambiciosos.

Cornella B.jpg

El Cornellà, un dels clubs històrics de Catalunya (amb la seva segona equipació).

Segona Catalana

Enguany la Segona Catalana és presenta més igualada que altres anys. No es veu cap favorit clar en un grup que ha perdut els tres primers classificats de la temporada passada (L’Hospi “B” i Cornellà per haver ascendit, i el Santboi “C” per renunciar a la categoria).

El tercer equip dels Enginyers del Poble Nou surt com a cap de sèrie de la Segona catalana (seguint l’ordre de classificació de la temporada passada). Els Enginyers són un equip noble i especialment divertit, que a priori sortirà a passar-ho bé sobre el camp, gaudir del joc, i evidentment, intentar guanyar tots els seus partits. En aquest grup també trobem el Parets, un equip molt dur i amb davantera potent, especialment difícil als partits que juga com local, i qu enguany té una gran oportunitat per buscar la part alta de la classificació.

En nivell molt similar, trobem el Reus Deportiu i el Tarragona, dos equips amb una gran rivalitat, ben treballats i amb opcions de lluitar fins al final per estar a la zona alta de la classificació. D’altra banda, els Teixons de la Garrotxa i l’Alella lluitaran un any més, per conservar la categoria i intentar fer prevaldre el joc directe dels d’Olot i la pesada davantera en el cas dels del Maresme.

Com a debutants enguany trobem el Martorell i el SEL Vilanova. El Martorell arriba com a campió de la Tercera Catalana de l’any passat, i és un equip molt equilibrat, amb arguments per pensar en fites elevades a mitjà plaç, al igual que el SEL Vilanova, un club molt jove però amb un gran treball de base i difusió del rugbi, que enguany compta amb un fitxatge d’autèntic luxe, l’exjugador de la Santboiana Isaac Richmond, resident a la ciutat de Vilanova. Per últim, el Badalona-Santa Coloma de Gramanet jugarà aquesta temporada la Segona Catalana per la renúncia del tercer equip de la UES. Els de Badalona i Santa Coloma barregen veterans del Badalona amb joves talents de Santa Coloma, en una interessant combinació que va mostrar-se fiable l’any passat.

SEL.jpg

El SEL Vilanova s'ha reforçat amb un jugador de luxe, Isaac Richmond.

Tercera Catalana

Aquesta temporada no hi haurà Tercera i Quarta divisió, tal i com s’havia apuntat l’any passat des de la FCR. Per contra, la Tercera es divideix en dos grups seguint criteris geogràfics (i suposem que desprès es farà una divisió per criteris de classificació).

Grup Nord

Al primer grup hi trobem l’Osona (o Atlètic Vic Crancs), l’equip que malauradament va perdre la categoria la temporada passada. És un equip amb experiència, reforçat amb joves estudiants de la Universitat de Vic, que de ben segur lluitaran per tornar al Vic a Segona ben aviat. El Banyoles és també un equip jove, però que va mostrar el seu potencial en la recta final de la temporada passada, i segurament lluitarà pels llocs més alts de la classificació. Tancant el grup de favorits, el Manresa també voldrà estar en els llocs capdavanters, amb un equip prou jove i que va desplegar un joc força curós en algunes fases de la temporada passada.

Un graó per sota trobem als Carboners de Terrassa, al Mataró i el segon equip del CEU, que han de seguir la bona línia de creixement apuntada la temporada passada, i consolidar-se com a clubs de referència a les seves comarques (cas del Terrassa o el Mataró) i de formar nous jugadors, en el cas del CEU.

Grup Sud

Al segon grup veurem un duel de segons equips de Barcelona (Gòtics, Químics i BUC, que torna a tenir un “B” en competició) i el tercer equip de la Santboiana (sempre durs i temibles jugadors que han disputat molts minuts a Divisió d’Honor). Entre aquests clubs han de repartir-se les primeres posicions finals, per bé que el Sales Viladecans (club on també hi han antics jugadors de Santboiana o Cornellà, entre altres) i els Taus d’Amposta hauran de dir-hi la seva. Especial menció cal fer als nois del Baix Ebre, que han de fer desplaçaments de dues hores (o més) per jugar tots els seus partits, i esdevenen un far del món de la pilota ovalada a les Terres de l’Ebre.

Per desgràcia, aquest any han desaparegut quatre equips, el Cornellà “B”, el Sitges “B”, l’ARPN “B” i l’Arenys de Munt, un club que va fer un bon debut la temporada passada, al que cal sumar els desapareguts de fa dos anys (el Calella) o els Bandolers de Santa Coloma de Farners. La desaparició d’equips no és mai bona, i esdevé un petit drama en el món del rugbi català.

Taus.jpg

Els Taus d'Amposta, l'únic club català de les Terres de l'Ebre.

 

Anàlisi tàctica del USAP-Toulouse

dilluns, 17/09/2012

Segurament cap de nosaltres apostàvem per una victòria clara de la USAP. Tots dèiem que el Toulouse era força favorit, malgrat que molts encara teníem l’esperança que Montjuïc fos el talismà necessari per motivar els usapistes i poder derrotar al totpoderós Stade Toulousain. L’any vinent es compliran 800 anys de la derrota de Muret, que suposà la fi del somni de crear un regne catalano-occità potent a banda i banda dels Pirineus. 800 anys més tard, catalans i occitans se les veien de nou en el camp de batalla, en un clàssic del TOP14 com és un partit entre aquests dos equips.

Després d’un parell de dies de reflexió, crec que puc enumerar algunes de les claus del partit i que van contribuir decisivament a la victòria del conjunt català sobre l’equip occità.

1. Possessió de l’oval. El Tolosa no està gens acostumat a que el rival li amagui la pilota, i sense possessió efectiva, els temibles mecanismes ofensius dels occitans no poden rutllar. Com aconseguir una òptima possessió de pilota? Cal que la teva tercera línia no s’arronsi gens ni mica i que no estigui mai a més de cinc o deu metres del mig de melé i de la pilota. D’aquesta manera s’apuntalen els possibles punts de trobades (melés espontànies o rucks) i s’agilitza la circulació de la pilota en les fases dinàmiques d’atac.

2. Tallar la connexió Burguer-McAlister. L’ànima del joc tolosí és la connexió al mig del camp entre els dos Luke (Burger i McAlister). Gràcies a la gran feina de Cazenave i Melé dirigint la davantera i controlant espais pels tres quarts, el mig del camp dels campions de França va ser inexistent durant els primers seixanta minuts. Descol·locats, sense pilota i superats defensivament, el mig del camp de Tolosa no va saber contrarestar les accions dels catalans.

3. Anul·lar el joc de Dusatoir i Picamoles. Ja fa anys que “el gitano” Guy Novès (l’entrenador del Toulouse) utilitza els seus terceres línies per apuntalar els centres en les accions ofensives. Copiant un vell esquema dels “All Blacks”, l’Stade Toulousain situa a Dusatoir entre el 12 i el 13 (això és, entre Fritz i Jauzion) i a Picamoles entre el 13 i el 14 (és a dir, entre Jauzion i Clerc). D’aquesta manera busca força en atac i la possibilitat d’apuntalar i garantir una sortida ràpida de la pilota en cas d’agrupament. Conscient d’aquesta realitat, en Marc Delpoux (entrenador de la USAP) va ordenar als centres usapistes (Marty i Liefemi Mafi) atacar per la banda dreta, defensada per un Huget que va resultar ser un amic, i allunyant la pilota i les accions dels perillosos Dusatoir i Picamoles.

4. Rapidesa i verticalitat. La USAP va plantejar un partit de ràtzies ofensives ràpides i curtes, per treure el màxim botí possible de les seves accions. En aquesta realitat, l’aportació de James Hook i la rapidesa de Farid Sid i Adrié Planté als flancs, amb les penetracions de Joffrey Michel i Richard Haughton escorats a les bandes, van permetre trencar (sempre pels laterals) la muralla defensiva occitana.

5- Aportació ofensiva dels davanters. Generalment els davanters usapistes brillen per la seva força i la seva valentia, però històricament mai han estat homes que es sumessin ràpidament a l’atac seguint l’estela dels tres quarts. Tanmateix, a Montjuïc vam veure una de les millors actuacions ofensives del paquet de davanters en fases dinàmiques que jo recordi. La força i la verticalitat de Taumalolo (vital per obrir escletxes a la defensa occitana), la intel·ligència tàctica dels nouvinguts Strokosch i Charteris (sempre ben posicionats i amb arguments per fer mal a la defensa rival), el lideratge de Guirado a falta del lesionat Mas, endreçant i liderant l’atac dels homes forts, i la força de Guiry, Taofifenua i Narraway netejant les fases estàtiques i avançant molts metres pel seu equip van sorprendre a la totpoderosa davantera occitana, que durant seixanta minuts no va poder fer més que recular davant les forces catalanes.

6. L’efecte Montjuïc. La fúria catalana. La USAP va sortir disposada a mossegar i a menjar-se el rival, desplegant tota la fúria catalana que no fa tants anys els nord-catalans patentaven com a segell de la casa. Personalment, no veia una USAP tant ben plantada al camp i amb tantes ganes des de fa anys, potser de 2009 ençà. El famós “quart d’hora català” va durar seixanta minuts en els que un dels millors equips europeus no va poder fer absolutament res per aturar el vendaval català.

USAP. Pere Virgili..jpg

La USAP va superar per 34 a 20 al Tolosa. Foto de Pere Virgili.

Aspectes a millorar

Malgrat la gran victòria catalana, cal apuntar que hi ha un parell d’aspectes que la USAP encara ha de millorar per esdevenir un equip temible. En primer lloc, cal que la melé catalana sigui més compacte per intentar proporcionar més possessions de qualitat als tres quarts. De fet, a l’entrenament previ de la USAP no vaig veure que els davanters treballessin gaire la melé i la sortida de pilota, si no els serveis de toc (o touches) i els agrupaments espontanis (rucks i mauls, sobretot).

En segon lloc, la USAP hauria de millorar la seva capacitat de recuperació de pilota, ja que a les acaballes del partit els tolosans van tenir excessives facilitats per conservar la pilota, cosa que va provocar un parell d’errades que la USAP va pagar molt cares en forma de dos assajos en contra.

Per últim, cal lamentar la tràgica mort del conductor de l’autobús de la USAP per un atac de cor a Barcelona durant el partit. Tot el meu condol per família, amics i companys del difunt.

Què passa a la Santboiana?

divendres, 7/09/2012

Aquest estiu hi ha hagut un autèntic terrabastall a Sant Boi. Durant el mes d’agost, coincidint amb les vacances d’estiu, vaig escoltar alguns comentaris als que no vaig fer massa cas, però que certament em van sorprendre. Un parell de veterans em van comentar que caldria veure si enguany la Santboiana tindria equip per jugar a Divisió d’Honor. No puc negar que en aquell moment no vaig fer massa cas als comentaris (sovint s’escolten coses d’aquesta mena o pitjors, quan els ruggers aixequen el colze més de dues vegades).

La meva sorpresa va arribar quan vaig preparar una entrada a aquest mateix blog sobre la temporada als clubs catalans de Divisió d’Honor i Primera Nacional. Abans de res, vaig voler comprovar les darreres notícies al web oficial del club, amb l’esperança d’assabentar-me d’alguna de les suposades novetats de cara a la temporada que comença la setmana vinent.

Canvi de filosofia?

La Santboiana és un club amb 90 anys d’història, que presumeix de ser l’únic club a tot l’estat espanyol que mai ha baixat de la màxima categoria del rugbi estatal, esdevenint, de fet, el buc insígnia del rugbi català al sud de les Alberes. La temporada passada va haver-hi un canvi a la junta directiva de la UES. Va arribar el senyor Antoni Gabarró com a president del club, mentre que el senyor Jordi Dorca va encarregar-se de la parcel·la esportiva i de competició, sincronitzant i facilitant la feina del senyor Bruce Hemara, el director de rugbi de la Santboiana que ja porta uns quants anys al nostre país.

Una de les coses que més ens van agradar als amants del rugbi al nostre país va ser l’aposta que volia fer la nova junta directiva pels jugadors de la casa, encetant projectes de millora i tecnificació de jugadors i potenciant el rugbi base amb l’objectiu d’aconseguir, en cinc o deu anys, que la columna vertebral de la Santboiana estigués formada per gent de la casa. Molts van aplaudir aquella decisió, ja que no és el mateix identificar-te amb un club amb gent formada a la casa que no pas amb un club on no reconeguis pràcticament cap senyal de la teva pròpia identitat en el seu XV. Fins i tot la directiva va anunciar als jugadors que no calia que es preocupessin pels resultats esportius a curt plaç, ja que el projecte anava destinat a uns objectius a llarg plaç i no seria cap drama arribar a perdre la categoria de Divisió d’Honor (feia dues temporades que l’equip passejava perillosament pels darrers llocs de la classificació), sempre prioritzant els jugadors de la casa davant els grans fitxatges de fora.

Comencen els problemes

La Unió Esportiva Santboiana va signar, la temporada passada, els seus millors registres esportius dels darrers deu anys. L’equip va ser líder durant bona part de la lliga, mostrant bones maneres, solidesa defensiva i contundència ofensiva.

Però alguns dels jugadors del primer equip van començar a mostrar el seu malestar amb la directiva. Petites discrepàncies (que passen a tots els clubs esportius, independentment del seu nivell) però que van començar a obrir ferides entre una part de la plantilla i la junta directiva.

Per exemple, els jugadors de la UES disposaven d’un xandall i un polo de passeig pels seus desplaçaments de Divisió d’Honor, però no tenien cap peça d’abric oficial per protegir-los del fred que fa als mesos d’hivern a localitats com Ordizia, Valladolid o Gernika, per exemple.

Un altre punt de fricció haurien estat les primes per objectius, que es van endarrerir un temps en el seu cobrament. En un context de crisi i dificultats econòmiques hom pot entendre que el club es demori un temps en el cobrament de primes i objectius, però segons algunes fonts el malestar era majúscul ja que alguns jugadors si que cobraven puntualment i d’altres, no.

En el pla esportiu, sorprenia força que els jugadors del primer i del segon equip tinguessin entrenaments absolutament diferenciats, ja que un dels objectius lògics d’un segon equip és nodrir de jugadors de qualitat al primer equip en el moment que aquest els necessiti, amb les màximes garanties físiques, tècniques i tàctiques.

Esclata el problema

Durant la preparació de la temporada 2013-2013 la directiva va comunicar a la plantilla que enguany les primes serien rebaixades a causa de la situació financera del club i del context generalitzat de crisi econòmica. Fins aquí, tothom entén i fins i tot aplaudeix una política d’austeritat. Segons algunes fonts, la directiva proposa una prima de 50€ per partit guanyat als jugadors de casa (fins aleshores, l’import per partit guanyat era d’uns 180 €)

Però els problemes i les tensions creixen de forma exponencial als nous fitxatges que la UES anuncia al llarg de l’estiu. Fins a vuit incorporacions que (suposem) no arriben per jugar gratis. A més a més , molts jugadors del segon equip (que feia un parell de temporades havien guanyat la Primera Nacional amb jugadors de la casa) ja han fet les maletes, ja que el segon equip desapareix aquesta temporada.

santboiana.gif

Les noves incorporacions i la desaparició del segon equip xoquen, no cal negar-ho, amb la filosofia de formació i l’aposta per la gent de la casa que havia anunciat la directiva. Personalment, desconec si el senyor president de la SEAT (el senyor James Muir) ha pressionat per a construir un equip amb opcions de guanyar la Divisió d’Honor i classificar-se per jugar a Europa, sota la premissa que el seu patrocini podria desaparèixer si els resultats esportius no són satisfactoris.

Desgraciadament, a una setmana de l’inici de la competició encara hi han molts dubtes al voltant del club degà del rugbi a la península ibèrica. Altrament, els grans beneficiats de tot aquest afer són el Barça (club que rebrà grans jugadors fins ara a la disciplina de la Santboiana com ara Sergi Guerrer, Rafa Staat, Víctor Marlet i Crsitian Martín) i el Sant Cugat (club que ha rebut a Gerard Mayol i Àxel Serrano). Fins i tot algunes veus han apuntat que el gran capità Pol Massoni s’hauria plantejat penjar les botes arran d’aquests conflictes entre els jugadors de casa i la directiva.

Com a colofó d’aquesta història, estem segurs que la Santboiana farà una bona temporada, i que els nous fitxatges aportaran un plus de qualitat que permetrà al club del Baix Llobregat enfrontar-se contra equips que enguany s’han reforçat molt i molt bé, com ara el Gernika o l’Ordizia. Tanmateix, és una pena que s’hagi hagut de pagar un preu tan elevat i que s’hagi generat un enrenou considerable al voltant del club, que cap favor haurà fet a l’estabilitat institucional del club i a la parcel·la esportiva.

ACTUALITZACIÓ: Finalment hi haurà segon equip a Primera Nacional i Tercer equip a Segona Catalana.

Prèvia dels clubs catalans a Divisió d’Honor i Primera Nacional 2012-2013

dilluns, 3/09/2012

La temporada 2012-2013 està a punt d’aixecar el teló. En menys de dos setmanes la Unió Esportiva Santboiana (únic representant del rugbi català a la màxima competició estatal) afrontarà el primer partit oficial de la temporada a domicili del mític Cisneros, un club històric del rugbi espanyol.

La Santboiana afronta la nova temporada amb l’objectiu (i el convenciment) de que es pot millorar el bon paper de la temporada passada, quan els del Baix Llobregat van encapçalar la classificació durant bona part de la temporada, per bé que un mal final de curs (provocat per algunes baixes clau en el rendiment de l’equip) va castigar excessivament al club degà al sud de l’Albera. Si l’equip es manté fort a la davantera (com bona part de l’any passat) assegurant possessions llargues i de qualitat, la Santboiana pot fer molt de mal als seus rivals.

santboiana.gif

La UES serà, un any més, el representant del rugbi català a la màxima categoria.

Tanmateix, comencem a veure els fruits d’anys de bon treball en categories inferiors, amb l’explosió de nous talents de la cantera (com ara Nil Baró o Josep Balsalobre) als que cal sumar els ja clàssics Pol Massoni, Sergi Guerrero o Victor Marlet (entre d’altres). La gran incògnita serà el rendiment al mig del camp. La temporada passada les lesions de Rafael Staat i d’Isaac Thompson es van fer notar massa i van ser claus per a que la UES no acabés la temporada regular en millors condicions. Si la Santboiana equilibra el seu mig del camp, és i serà un equip temible, molt difícil de fer recular al Baldiri Aleu.

Divisió d’Honor  “B”

La categoria de plata del rugbi estatal enguany té més participació catalana que mai. Al Barça i a L’Hospitalet cal sumar-hi el retorn del BUC (un històric del rugbi català) i l’ascens del Sant Cugat, que enguany estrena nou camp, coincidint amb el seu debut a Divisió d’Honor “B”.

Els clubs catalans han quedat enquadrats al Grup 1, amb clubs bascos (sempre difícils) com el Durango i l’Eibar, un de gallec (l’Universidade de La Corunya), l’Independiente de Santander i l’Oviedo asturià. Un grup exigent pels equips catalans, per bé que caldrà esperar que el Barça pugui optar a lluitar per mantenir-se a la meitat alta de la classificació, mentre que L’Hospitalet (amb la lliçó apresa de la temporada passada, on va pagar amb escreix la seva adaptació a la categoria), BUC i Sant Cugat han de lluitar per consolidar un projecte esportiu a mitjà plaç, i això passa per mantenir la categoria de plata del rugbi espanyol.

Primera Nacional

Enguany el rugbi català tindrà quatre representants en la categoria de bronze del rugbi estatal. El Sitges, els Enginyers de Poblenou, el segon equip de la Santboiana i el GEiEG (acabat d’arribar a la categoria) se les veuran amb altres clubs de parla catalana enquadrats al Grup 2, com ara els balears del Ponent i l’Eivissa i el clàssic València Rugbi Club. A priori el Sitges i els Enginyers tenen prou potencial per optar a les places que donen accés a disputar els Play-off d’ascens, per bé que els mallorquins del Ponent (un equip molt sòlid) no els deixarà les coses gens fàcils.

Pel que fa al altres dos equips (Santboiana “B” i GEiEG), el seu rendiment es veurà condicionat per una sèrie de factors. En el cas de la Santboiana, caldrà veure si alguns dels seus millors jugadors no hauran d’anar a reforçar el primer equip, i en el cas del debutant GEiEG haurem de veure la capacitat d’adaptació d’una plantilla amb qualitat però sense un gran fons d’armari en una categoria molt exigent a nivell físic.

GEIEG.jpg

Els gironins del GEiEG debuten enguany a Primera Nacional.