Arxiu del dilluns, 17/09/2012

Anàlisi tàctica del USAP-Toulouse

dilluns, 17/09/2012

Segurament cap de nosaltres apostàvem per una victòria clara de la USAP. Tots dèiem que el Toulouse era força favorit, malgrat que molts encara teníem l’esperança que Montjuïc fos el talismà necessari per motivar els usapistes i poder derrotar al totpoderós Stade Toulousain. L’any vinent es compliran 800 anys de la derrota de Muret, que suposà la fi del somni de crear un regne catalano-occità potent a banda i banda dels Pirineus. 800 anys més tard, catalans i occitans se les veien de nou en el camp de batalla, en un clàssic del TOP14 com és un partit entre aquests dos equips.

Després d’un parell de dies de reflexió, crec que puc enumerar algunes de les claus del partit i que van contribuir decisivament a la victòria del conjunt català sobre l’equip occità.

1. Possessió de l’oval. El Tolosa no està gens acostumat a que el rival li amagui la pilota, i sense possessió efectiva, els temibles mecanismes ofensius dels occitans no poden rutllar. Com aconseguir una òptima possessió de pilota? Cal que la teva tercera línia no s’arronsi gens ni mica i que no estigui mai a més de cinc o deu metres del mig de melé i de la pilota. D’aquesta manera s’apuntalen els possibles punts de trobades (melés espontànies o rucks) i s’agilitza la circulació de la pilota en les fases dinàmiques d’atac.

2. Tallar la connexió Burguer-McAlister. L’ànima del joc tolosí és la connexió al mig del camp entre els dos Luke (Burger i McAlister). Gràcies a la gran feina de Cazenave i Melé dirigint la davantera i controlant espais pels tres quarts, el mig del camp dels campions de França va ser inexistent durant els primers seixanta minuts. Descol·locats, sense pilota i superats defensivament, el mig del camp de Tolosa no va saber contrarestar les accions dels catalans.

3. Anul·lar el joc de Dusatoir i Picamoles. Ja fa anys que “el gitano” Guy Novès (l’entrenador del Toulouse) utilitza els seus terceres línies per apuntalar els centres en les accions ofensives. Copiant un vell esquema dels “All Blacks”, l’Stade Toulousain situa a Dusatoir entre el 12 i el 13 (això és, entre Fritz i Jauzion) i a Picamoles entre el 13 i el 14 (és a dir, entre Jauzion i Clerc). D’aquesta manera busca força en atac i la possibilitat d’apuntalar i garantir una sortida ràpida de la pilota en cas d’agrupament. Conscient d’aquesta realitat, en Marc Delpoux (entrenador de la USAP) va ordenar als centres usapistes (Marty i Liefemi Mafi) atacar per la banda dreta, defensada per un Huget que va resultar ser un amic, i allunyant la pilota i les accions dels perillosos Dusatoir i Picamoles.

4. Rapidesa i verticalitat. La USAP va plantejar un partit de ràtzies ofensives ràpides i curtes, per treure el màxim botí possible de les seves accions. En aquesta realitat, l’aportació de James Hook i la rapidesa de Farid Sid i Adrié Planté als flancs, amb les penetracions de Joffrey Michel i Richard Haughton escorats a les bandes, van permetre trencar (sempre pels laterals) la muralla defensiva occitana.

5- Aportació ofensiva dels davanters. Generalment els davanters usapistes brillen per la seva força i la seva valentia, però històricament mai han estat homes que es sumessin ràpidament a l’atac seguint l’estela dels tres quarts. Tanmateix, a Montjuïc vam veure una de les millors actuacions ofensives del paquet de davanters en fases dinàmiques que jo recordi. La força i la verticalitat de Taumalolo (vital per obrir escletxes a la defensa occitana), la intel·ligència tàctica dels nouvinguts Strokosch i Charteris (sempre ben posicionats i amb arguments per fer mal a la defensa rival), el lideratge de Guirado a falta del lesionat Mas, endreçant i liderant l’atac dels homes forts, i la força de Guiry, Taofifenua i Narraway netejant les fases estàtiques i avançant molts metres pel seu equip van sorprendre a la totpoderosa davantera occitana, que durant seixanta minuts no va poder fer més que recular davant les forces catalanes.

6. L’efecte Montjuïc. La fúria catalana. La USAP va sortir disposada a mossegar i a menjar-se el rival, desplegant tota la fúria catalana que no fa tants anys els nord-catalans patentaven com a segell de la casa. Personalment, no veia una USAP tant ben plantada al camp i amb tantes ganes des de fa anys, potser de 2009 ençà. El famós “quart d’hora català” va durar seixanta minuts en els que un dels millors equips europeus no va poder fer absolutament res per aturar el vendaval català.

USAP. Pere Virgili..jpg

La USAP va superar per 34 a 20 al Tolosa. Foto de Pere Virgili.

Aspectes a millorar

Malgrat la gran victòria catalana, cal apuntar que hi ha un parell d’aspectes que la USAP encara ha de millorar per esdevenir un equip temible. En primer lloc, cal que la melé catalana sigui més compacte per intentar proporcionar més possessions de qualitat als tres quarts. De fet, a l’entrenament previ de la USAP no vaig veure que els davanters treballessin gaire la melé i la sortida de pilota, si no els serveis de toc (o touches) i els agrupaments espontanis (rucks i mauls, sobretot).

En segon lloc, la USAP hauria de millorar la seva capacitat de recuperació de pilota, ja que a les acaballes del partit els tolosans van tenir excessives facilitats per conservar la pilota, cosa que va provocar un parell d’errades que la USAP va pagar molt cares en forma de dos assajos en contra.

Per últim, cal lamentar la tràgica mort del conductor de l’autobús de la USAP per un atac de cor a Barcelona durant el partit. Tot el meu condol per família, amics i companys del difunt.