Arxiu del mes: desembre 2012

Els millors de 2012

dimarts , 18/12/2012

Hemisferi Nord

Aquest 2012 que està a punt d’acabar ens ha deixat una pila de novetats a nivell de clubs i seleccions. Per ordre cronològic, 2012 ens va deixar un primer campió europeu, la selecció de Gal·les, que es va emportar l”edició de 2012 completant un Grand Slam antològic, amb uns que ja formen part de la llegenda del XV del drac: Adam Jones, Charteris, Wyn Jones, Warburton, Faletau, Jonathan Davies, George North o Leigh Halfpenny, entre d’altres ja formen part de la llegenda minera. A aquests noms cal afegir la direcció tècnica de Warren Gatland, el tècnic de moda en el continent europeu, i que es rifen els millors clubs i seleccions. El joc alegre, dinàmic i associatiu dels galesos mostrat al llarg del torneig ha servit per encapçalar una petita revolució en el conjunt del rugbi europeu, creant escola entre els principals equips de l’hemisferi nord.

Wales Grand Slam.jpg

Gal·les va aconseguir un brillant Grand Slam gràcies a un patró de joc dinàmic, alegre i ofensiu.

Aquesta mateixa edició del Sis Nacions ens va presentar una Anglaterra molt forta, que només va cedir una derrota en tot el torneig, precisament contra Gal·les, i a Twickenham. La nova Anglaterra de Lancaster ha apostat pels valors tradicionals del rugbi anglès (xut a seguir, davantera de ferro, pressió asfixiant sobre la zona de creació rival i ús desproporcionat del “pick and go”) amb una nova generació de jugadors que garanteixen el futur del XV de la Rosa durant els propers anys. Els  Manu Tuilagi, Barritt, Owen Farrell, Robshaw, Corbisiero i companyia són la gran esperança anglesa de cara al Mundial de 2015 que disputaran a casa.

A nivell de clubs, i seguint el curs cronològic de l’any, trobem els mateixos dos equips que encapçalen el rugbi europeu a nivell de clubs: Toulouse i Leinster. Els irlandesos de Leinster van repetir victòria a la Copa d’Europa (la Heineken Cup) al imposar-se als també irlandesos de l’Ulster per un clar 42 a 14, tot sumant la seva segona corona europea i allargant la dictadura del rugbi irlandès en aquesta competició (en els darrers cinc anys, hi ha hagut quatre campions irlandesos). La “Blue Army” (nom popular de l’equip de Dublín) allarga la seva pròpia llegenda gràcies a una de les millors plantilles del continent (no debades, la columna vertebral de la selecció irlandesa és el Leinster), amb noms com Cian Healy, Sean O’Brian, Heaslip, Sexton o l’etern Brian O’Driscoll.

Leinster HCUP.jpg

La "Blue Army" va repetir victòria a la Heineken Cup.

Però si Leinster va sumar el seu segon campionat europeu consecutiu, no va passar el mateix a la lliga domèstica, la Celtic League, on els gegants de Dublín van caure, contra tot pronòstic i als darrers minuts, contra els Ospreys de Swansea, amb un decisiu assaig sobre la botzina del genial Shane Williams, que es retirava del rugbi en actiu en aquella final. Final èpic i poètic per un dels millors jugadors europeus del segle XXI.

Al Top-14 francès es va allargar el regnat del Toulouse (en català, Tolosa), que va tornar a conquerir el Planxot en una final contra els multimilionaris del Toulon (o Toló). L’equip occità va mostrar-se eficaç i fiable, i va fer valer la seva llei a l’hexàgon amb el seu tradicional joc obert i la contundència d’una davantera que no es cansa mai. Amb la millor plantilla europea, el Tolosa pot allargar el seu regnat uns quants anys més i marcar una època a l’hemisferi nord.

Per tancar el bloc dedicat a Europa, cal esmentar la victòria dels Harlequins a la Premier, agafant el relleu del contracultural Saracens, campió la temporada anterior. Els Harlequins van guanyar per un ajustat 30 a 23 a Northampton, el gegant del rugbi anglès, en un partit trepidant. Els Quins són un equip molt compacte, típicament anglès, amb una davantera que fa tremolar qualsevol equip (amb noms com Marler, Robson, Fa’asavalu, Easter o Robshaw) i el polèmic Danny Care dirigint els fils de l’equip des del mig del camp, enllaçant amb una tres quarts més ràpida i potent que no pas tècnica.

Hemisferi Sud

Tot seguint amb l’ordre natural de 2012, l’hemisferi sud ens va oferir un Super15 més obert, igualat i espectacular que mai. Primer de tot, cal constatar l’enfonsament del rugbi australià (que no va classificar cap equip per les semifinals del torneig tot i que els actuals campions eren els Queenland Reds), que ha perdut tota la força i energia, brillantor i rapidesa que el caracteritzaven. Els Reds van tornar a ser el millor equip australià a la fase regular, el que tampoc vol dir gran cosa, donat el baix perfil dels equips de Melbourne Stormers o els Brumbies de Camberra.

Per contra, els Chiefs d’Auckland (Nova Zelanda) van tocar el cel contra tot pronòstic, al imposar-se als Sharks sud-africans per un contundent 37 a 6 i sumant el primer títol de la seva història. Els Chiefs van generar un patró de joc molt atractiu, gràcies al gran paper d’Aaron Cruden al centre del camp, distribuïnt el joc i l’espai de l’equip i generant connexions letals amb els centres Richard Kahui i Sonny Bill Williams.

Chiefs.jpg

Els Chiefs de Cruden, Kahui i SBW van dictar a l'hemisferi sud.

 

Per part dels finalistes, els Sharks de Durban (Sud-àfrica) van arribar a la final gràcies a un patró de joc diametralment oposat, amb un domini del joc de davanters basat en la pausa i la força, picant com un ariet a la defensa rival fins que s’obre alguna escletxa. En aquest sentit, cal destacar el paper d’homes com “la bèstia” Mtawarira, du Plessis o el jove Coetzee, la gran esperança “springbok” pels propers anys.

Per la seva banda, els Canterbury Crusaders (segurament l’equip més fort del món, base de la selecció neozelandesa) dels McCaw, Dan Carter i companyia, només van poder ser tercers, al caure contra els sorprenents Chiefs a la semifinal. Aviat farà cinc anys del seu darrer títol, cosa gairebé impensable tenint en compte els homes que integren la seva plantilla.

A nivell de seleccions, 2012 ha estat l’any dels primer “Rugby Championship” de la història, que ha acabat amb una victòria incontestable dels “All Blacks”, que a més, han completat un Grand Slam antològic. Els neozelandesos es van mostrar molt superiors als seus rivals en el còmput global del torneig, especialment contra uns “wallabies” que defensaven el títol del darrer Tres Nacions de la història. El “Rugby Championship” ens deixa la sorpresa agradable dels “pumas” argentins, competitius com sempre, que van plantar cara a australians i sud-africans, especialment en els partits disputats a territori argentí. Caldrà veure l’evolució de l’Argentina durant els propers anys, ja que sembla que ho té tot a favor per engegar un salt qualitatiu en el seu nivell i patró de joc. Per últim, els “springboks” sud-africans continuen en un procés de renovació de la seva selecció , que comença a mostrar alguns joves interessants (Etzebeth, Coetzee, Arno Botha, Lambie…) que de ben segur donaran molta guerra en un futur no massa llunyà.

Rugbi 13

Abans de tancar el repàs als millors del rugbi de l’any 2012, farem un cop d’ull al rugbi 13 ( també rugbi a XIII o rugbi lliga) als dos principals escenaris internacionals, la Super League anglesa i la National Rugby League (NRL) australiana.

Aquest any, la Super League arribava a la seva dissetena edició, amb uns Leeds Rhinos que defensaven el títol guanyat a 2011, i els eterns gegants del nord anglès lluitant per coronar-se millor equip de l’hemisferi nord. La fase regular ens va deixar uns Wigan Warriors espectaculars, que dirigits des de la banqueta per Shaun Wane van mostrar-se l’equip més sòlid de la fase regular, gràcies a un conjunt molt compacte on sobresortien figures com l’australià Brett Finch, els anglesos Josh Charnley, Sam Tomkins Liam Farrell (cosí de l’internacional Andy Farrell) o el gran capità Sean O’Loughlin. Ara bé, el conjunt de Wigan va punxar en els play-off pel títol al caure a semifinals contra els Leeds Rhinos, que van acabar revalidant el títol de l’any passat. Els de Leeds, que havien finalitzat en quarta posició la fase regular, van acabar emportant-se la Super League gràcies al talent de Kevin Sinfield (màxim anotador de la competició) i a l’aportació ofensiva de Ryan Hall i Danny McGuire. L’altre gran competició de l’any a Europa, la Challenge Cup, va ser conquerida pels Warrington Wolves en una final vibrant a Wembley precisament contra els Leeds Rhinos, que es van quedar a les portes de fer un doblet memorable aquesta temporada.

Leluluai Leeds.jpg

Leeds va tornar a emportar-se la Super League al derrotar Wigan a la gran final de Wembley.

 

Per acabar el nostre repàs al rugbi durant l’any 2012, fem una ràpida repassada a la NRL australiana, possiblement la competició de rugbi de clubs més espectacular del món, amb permís del Super15. Contra tot pronòstic, els Melbourne Storm van emportar-se l’edició de 2012, gràcies a una bona ratxa inicial a la fase regular (nou victòries consecutives) que van portar a l’equip de Victòria als capdamunt de la classificació (per bé que va acabar la fase regular en segon lloc, a dos punts dels Canterbury Bulldogs, als que van guanyar a la gran final disputada a l’ANZ Stadium (l’Estadi Olímpic de Sydney) per un ajustat 14 a 4. Cal destacar la gran temporada de l’aborigen australià Ben Barba, jugador dels Canterbury Bulldogs i una peça clau pel seu rendiment.

 

 

 

El Sis Nacions, l’esdeveniment esportiu més multitudinari de 2012

dijous, 13/12/2012

El rugbi és un esport de masses. Milions de persones miren, segueixen, juguen i gaudeixen amb aquest esport, en qualsevol de les seves modalitats (XV o Unió, 13 o Lliga, 7’s i Touch). De fet, el Mundial de rugbi és el tercer esdeveniment amb més audiència televisiva del món, just per darrera del Mundial de futbol i dels Jocs Olímpics, i per davant dels Mundials de bàsquet, de la Fòrmula 1, de Moto GP…

Però on el rugbi és el rei indiscutible és en el camp d’assistència als estadis en competicions entre nacions. El Sis Nacions no és el millor campionat del món de rugbi (de fet la Copa del Món, la NRL de rugbi a 13 o el Rugby Championship de l‘hemisferi sud són millors en termes d’espectacle) però és el torneig més antic del món, i amb més rellevància social, política i econòmica del món de l’esport. Les xifres ho demostren.

 6 nacions.jpg

El Sis Nacions d’enguany, és a dir, l’edició de 2012, ha tingut una mitjana d’espectadors als estadis de 68.995 persones, molt per sobre de la Copa del Món de futbol de 2010 a Sud-àfrica (amb una mitjana de 49.670 espectadors) o que l’Eurocopa d’aquest any a Polònia i Ucraïna (amb una mitjana de 46.481 espectadors). A nivell televisiu el Sis Nacions està per sota de les dades globals del s grans esdeveniments de futbol, però és força curiós i revelador que es segueixi més per televisió el rugbi de nacions que no pas el futbol a països com ara el Regne Unit o França. Aquestes deades globals ens permeten copsar l’enorme pes que té la competició internacional de rugbi a nivell de nacions als principals països europeus.

El rugbi de clubs, a anys llum del de nacions

A nivell de clubs, la cosa canvia, ja que les mitjanes d’assitència als partits de rugbi no són tant elevades com les de futbol, tot i que la NRL (la National Rugby League australiana), per exemple, està per sobre de la mitjana d’assistència de públic als circuits de F1, MotoGP i de la NBA. Malgrat tot, es dóna la paradoxa que les finals continentals amb més espectadors de 2012 han estat la final de la Heineken Cup (Copa d’Europa de rugbi XV), amb 81.744 espectadors omplint les grades de Twickenham i la Challenge Cup de rugbi a 13, amb 78.500 persones a les grades de Wembley, força per sobre de les 69.901 persones que va presenciar en directe la final de la Champions League de futbol a l’estadi Allianz Arena de Munic.

Ara bé, si mirem l’assitència mitjana total de la competició, la Champions League de futbol té millor mitjana d’assistència (44.306 espectadors) que la Heineken Cup o la Challenge Cup (amb només uns 20.000 espectadors de mitjana), però també cal dir que el Super Rugby (competició que aglutina els millors 15 equips de l’hemisferi sud) està per sobre en nivells d’assitència que la UEFA Europa League o la Copa Libertadores de futbol, per un petit marge (21.987 espectadors del Super Rugby per 21.734 i 21.443 de l’Europa League i la Libertadores, respectivament.

En resum, totes aquestes xifres demostren la força i la vitalitat del rugbi (tant de XV com de 13 i 7’s), i el gran potencial de creixement que encara té. De fet, el rugbi és l’esport que més ha crescut a l’Àfrica durant tot l’any (en especiala països com Senegal o Madagascar, on està al nivell del futbol) i a països emergents com ara el Brasil.

Vídeo històric del primer partit internacional de rugbi a Barcelona

diumenge, 9/12/2012

El primer partit oficial de rugbi internacional de Barcelona, de Catalunya i de tota la Península ibèrica es va jugar a Barcelona l’any 1929, a l’estadi de Montjuïc. El partit es va jugar el 20 de maig de 1929 en un estadi de Montjuïc absolutament ple, i va enfrontar a la selecció italiana i la selecció espanyola, que també debutaven oficialment en aquell partit.

Curiosament, la selecció espanyola estava formada íntegrament per jugadors catalans. A més a més, la selecció espanyola anava vestida amb la vestimenta de la Federació Catalana de Rugbi, amb una samarreta grisa amb la part superior negra i la senyera a les mitgetes, cosa que va crear una gran controvèrsia al seu moment.

En la parcel·la esportiva, aquell partit va acabar amb victòria de la selecció espanyola per 9 a 0. A la llotja hi havia el cap de l’estat del moment, el rei Alfons XIII, i el cap de govern aleshores, el dictador Miguel Primo de Rivera, entre altres personalitats.

Gràcies al fons de la LUCE (l’institut italià del cinema i dels documentals durant els anys de govern de la Itàlia feixista) hem recuperat un vídeo que va preparar aquest organisme per fer-ne un documental que es projectava a les sales de cinema abans de les pel·lícules (de fet, la LUCE i els seus documentals propagandístics són el referent que farà servir el NO-DO durant els anys de dictadura franquista a l’estat espanyol). Sense més, us deixo amb les imatges del partit:

 

[youtube lHNfGeTFWE8]

Tacs de goma o tacs d’alumini?

divendres, 7/12/2012

De ben segur que he escoltat aquesta pregunta un milió de vegades. Segurament, si heu jugat o jugueu encara a rugbi, més d’un cop heu dubtat a l’hora de comprar-vos unes botes noves a començaments de temporada. Hi ha tot un petit gran debat dins i fora dels vestidors dels clubs de rugbi d’arreu del món amb partidaris i detractors de totes dues opcions.De fet, m’he fixat que darrerament es veuen cada cop menys tacs d’alumnini als partits de rugbi d’alt nivell, ja que al Sis Nacions, a la Copa del Món o al Rugby Championship veiem cada vegada més jugadors utilitzant botes amb tacs de goma.

Anem a pams, però. Aquest és un debat exclusiu de davanters (espero que els meus amics tres quarts no s’enfadin), ja que els tacs d’alumini només són realment útils a les tres primeres línies del camp. Certament he vist algun tres quarts utilitzar tacs d’alumini, però generalment aquests són terceres línies reciclats a la posició de primer o segon centre. També és un debat exclusiu del rugbi XV, ja que ni els jugadors de tretze, touch o 7’s tenen raons per utilitzar tacs d’alumini, i la goma monopolitza les sabates dels jugadors i jugadores d’aquestes modalitats de rugbi.

Quan el camp en el què anem a jugar és de gespa artificial (un altre dia parlarem del debat entre partidaris i detractors de gespa artificial), aquest debat ja no té sentit, ja que aquesta superfície obliga als jugadors haver d’utilitzar botes amb tacs de goma per no fer malbé la gespa artificial.

botes rugby.jpg

Tacs d’alumini, una vella tradició

Històricament, els jufgadors de rugbi han utilitzat botes amb tacs d’alumini. Antigament les botes eren de canya alta, per protegir els turmells (i de fet, encara se’n veuen d’aqueste botes als camps de rugbi catalans), rígides i una mica pesades, que limitaven i perjudicaven la velocitat i l’agilitat dels jugadors. Amb la professionalització progressiva del rugbi, les botes van evolucionar (molts cops seguint l’estela de les innovacions tècniques aplicades al món del futbol) cap a models més lleugers i anatòmics, que permitien un major confort dels peus dels jugadors.

Les botes amb tacs d’alumini tenen una llarga tradició al món del rugbi, i han arribat en un estat de salut excel·lent fins els nostres dies (no així a altres esports com l’hoquei, el futbol o el futbol americà, on han estat substituïts pels tacs de goma). La principal aventatge d’aquest sistema de calçat és que permet intercanviar i moldejar la posició dels tacs de les botes de rugbi en funció de les necesitats especifíques de cada posició dins del camp. Per entendre’ns, no ha de ser igual la disposició dels tacs d’una bota d’un pilar o un talonador que la d’un tercera, ja que els primers necessiten molta adherència (o “grip“, com diuen al món del motor), mentre que els terceres prioritzen la velocitat i agilitat per sobre de l’adherència al camp.

Però darrerament les botes amb tacs d’alumini tendeixen a disminuir, especialment al rugbi d’elit. Quines són les causes d’aquesta tendència? Podem enumerar-ne algunes, però la més important de totes elles és una constatació científica: l’ús de botes amb tacs de goma disminueix el risc de lesió a turmells i genolls, al no clavar en excés als jugadors a la gespa durant l’activitat esportiva. Un davanter de rugbi pesa, pel cap baix, entre 90 i 110 quilos. Per tant, el pes que suporten les botes fan que el jugador es clavi molt a terra i dificulti les accions en carrera i augmenti significativament el risc de lesió per placatage, melé o servei de toc, quan el tronc del cos gira en sec i no és acompanyat degudament per les articulacios del genoll i/o el turmell, causant una severa lesió al jugador. També és cert i de sobres conegut per tots els que hem jugat a rugbi la perillositat que suposen els tacs d’alumini en les melés espontànies o rucks, quan jugadors d’un i altre equip trepitjen tot el que hi hagi a terra per asegurar la possessió de la pilota, fent mal a companys i rivals de forma colateral a l’acció principal de joc.

botes rugbi canya alta.jpg

Botes de rugbi de canya alta i amb tacs d'alumini, una combinació "tradicional" que no es veu massa.

 

Tacs de goma, el futur del rugbi?

Els tacs de goma són més lleugers i permeten moviments més elàstics que no pas els d’alumini. Permeten fer canvis de direcció o amortiguar l’impacte del contacte amb un risc de lesió sensiblement inferior que els tacs d’alumini. Ara bé, també és ben cert que no tenen les mateixes prestacions d’aherència a la gespa, un element molt valorat pels davanters (especialment a la primera i segona línia). Per últim, els tacs de goma no só tan perillosos en els agrupaments (rucks o melés espontànies), on les trepitjades als jugadros que cauen a terra formen part del joc. Els tacs de goma són menys agressius i en conseqüència minimitzen el risc de causar ferides, esgarrapades i traus als jugadors que són a terra.

En els darrers anys estem veient també que la IRB prioritza la homologació  dels camps de gespa artificials o mixtes per jugar-hi a rugbi, superfícies on els tacs d’alumini perden bona part de les seves prestacions habituals i multipliquen el risc de lesions.

botes rugbi.jpg

Els tacs de goma són el futur del rugbi?

De ben segur que encara queden uns quants anys de debat entre partidaris dels tacs de goma o els tacs d’alumini. Segurament entrem en el terreny de la opinió personal, basada en les experiències pròpies i en la tradició de cada jugador. Però accidents com els de Valenin Courent ajuden a que la IRB començi a plantejar-se la supressió dels tacs d’alumini:

[youtube 9Lkw6dTF6bQ&feature=player_embedded]

 Actualització: El company Roger Ripol, que molts ja coneixeu per la seva trajectòria professional a França i per pertànyer a una família de grans rugbiers, m’ha facilitat una foto amb les botes que ell (professional amb molts anys d’experiència) fa servir. Cal fer notar que en Roger és talonador, i per tant, ha adaptat les seves botes a les necessitats específiques dels davanters.

botes.jpg

Les botes de'n Roger Ripol, una solució intermitja.

 


L’origen del XV de la Ginesta

dijous, 6/12/2012

Els amics i companys de la Penya Avant han preparat un gran post al seu blog sobre l’origen del símbol de la Federació Catalana de rugbi i els colors de la selecció nacional. Si us interessa el tema, podeu llegir-ho punxant aquí.

rugbi20catale0_41.jpeg